Les relacions veïnals

Avui em comentaven que actualment les relacions entre veïns no són les mateixes que fa uns quants anys. Quan surt el tema comparatiu en el temps i sobretot quan ho fa gent d'una certa edat, sempre m'entra el dubte de si no estem en aquella situació de pensar que abans tot era millor que no pas ara.

El tema ha sorgit arran de la conversa que teníem sobre el comportament dels veïns, de com ens ajudem els uns als altres o com ens acostumem a viure sense tenir en compte a qui tenim al costat. Recordo discussions antigues sobre la diferència de viure en un poble on gairebé tothom es coneix i que no pots fer un pet sense que se n'assabenti el veí, o viure en una gran ciutat on ningú et coneix ni sap on vius.

Haig de reconèixer que la meva manera de ser i actuar, tot i que soc molt amant de la privacitat, és poder intercanviar paraules i salutacions amb els meus veïns. Saber que hi són i que si em necessiten o els necessito podem contar-hi. D'alguna manera és una tranquil·litat, encara que pugui agradar-te l'aïllament en certs moments, però t'adones que no vius sol, sinó en una societat.

Com que els que manteníem la conversa tenim una certa edat, hem coincidit molt en la idea que abans els veïns es relacionaven més, la qual cosa també podia comportar problemes i baralles o males cares, però en tot cas tots érem conscients que els altres existien i que podies comptar amb ells pel que poguessin necessitar.

Ho deia no fa gaire parlant d'algun altre tema, i és que la millor satisfacció que pots tenir en la relació amb altres persones és quan et sents útil i tens l'oportunitat d'ajudar-los, encara que sigui en petites coses que no acabes de donar-hi importància, però que la té, sobretot si sense aquest gest se'ls complicava la vida.

Què podem fer per millorar-ho?

Avui, en una tertúlia radiofònica, parlàvem de convivència, de participació, de corresponsabilitat. Crec que vivim uns moments massa pressionats per la política, les picabaralles ideològiques i la manipulació de les idees. Ens oblidem de viure i compartir. De tenir en compte els veïns. Les notícies que ens arriben sobre decisions judicials, enfrontaments verbals als parlaments i la corrupció que ho empastifa tot, ens capfica i no ens deixa temps a conrear el veïnatge.

En un moment donat de la xerrada he comentat la iniciativa ciutadana de Tàrrega, de saludar i somriure. Ens trobem vilatans pel carrer i passem com si no hi hagués ningú. La salutació pot semblar un fet menor, però no és així. Hem de desitjar un bon dia a aquella persona que tenim per veí, que ens trobem sovint, però que desconeixem. Curiosament, preparant aquest post, he trobat a Internet que demà, dia 21 de novembre, és el dia mundial de les salutacions. 

El conductor del programa comentava que avui ja no saludem quan entrem en una botiga. Jo crec que és una mica exagerat. Penso que encara hi ha el costum de saludar en entrar en un local on hi ha altres persones. Potser menys que abans, perquè també les botigues no són iguals, amb més supermercats i menys botigues del barri.

Hem parlat de participació i compromís amb la institució que ens governa la vila. He comentat que tothom hauria de passar per l'ajuntament en un moment de la seva vida. Ja sé que no es pot interpretar literalment, però la idea és que tothom hauria de ser conscient què representa dirigir la política d'un municipi, organitzar els serveis i millorar la vida de tots els vilatans. Es tracta de posar-se al servei dels altres. 

Hi ha qui ho fa a través d'entitats i associacions. També és vàlid. Es tracta de sortir de la zona de confort i afrontar nous reptes, pensant sempre en els altres. Estic convençut que aquest seria el remei per millorar la convivència, i segur que temes com la recollida selectiva de la brossa, per posar un exemple molt d'avui, sortiria millor. Cal posar-hi ganes, interès i voluntat. Hem d'alçar-nos del sofà i mirar què podem fer perquè la nostra vila sigui millor.

Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

Veïns

Saps qui tens de veïns? Sé que aquesta pregunta se l'han de fer més aviat les persones que viuen en grans ciutats. Quan vius en poblacions petites, que tothom es coneix, o això es diu, no et pares a pensar la resposta, perquè se suposa que la saps perfectament.

Els temps han canviat, i ara hi ha més mobilitat, encara que tinguem tants problemes d'habitatge. Això fa que els veïns de tota la vida ja no sigui una realitat. Si a tot això la teva manera de fer és prescindir força de qui hi ha al teu costat, et pots trobar que, malgrat viure en una vila petita, desconeguis qui és el teu veí. Potser l'hi has vist la cara, i fins i tot us heu dit adeu, però heu intercanviat més de quatre paraules?

Hi ha veïns que només hi parles quan un dels dos necessita alguna cosa. Si tot va sobre rodes, ni te'n recordes. Una mica trist, oi? Els veïns només serveixen perquè et donin una mica de sal, quan la botiga està tancada?

A Arenys, i a moltes altres ciutats, hi ha la tradició de celebrar, a l'estiu, els sopars del carrer. Una manera de trobar-se totes les persones que conviuen en aquell carrer, amb els amics i parents que conviden. La idea és bona, però caldria que el contacte entre veïns no es limités a aquesta trobada, sinó que durant l'any, s'aprofités l'avinentesa per fer-la petar, potser fins i tot ajudar-los o que t'ajudin per resoldre no sé quins problemes, i fer pinya davant de qualsevol circumstància que et pugui afectar.

És important, doncs, engrescar els veïns a organitzar actes conjunts, però també els contactes diaris, que poden no tenir cap transcendència, però que segur t'ajuden a omplir una mica més de sentit la teva vida. La família és important, i s'ha de cuidar, però el veïnatge també ho és. Ells són al teu costat, per a bé i per a mal, i tant ells com tu us esforceu dia rere dia per tirar endavant la família, la casa i també la vila. Encara que només sigui per passar bé una estoneta, cuidem els veïns!

L'excés de soroll i la convivència

Avui havia decidit que parlaria del soroll, suposo pel fet que havia llegit al diari ARA tot un reportatge sobre sorolls i les dificultats per viure a diferents ciutats del món per culpa del soroll, ja sigui del trànsit rodat o de l'oci nocturn, sobretot ara que s'han pacificat diferents zones de la ciutat i la gent acostuma a sortir a prendre alguna cosa en terrasses, compartint l'espai amb veïns que hi tenen la casa, alguns dels quals intenten dormir.

El tema és interessant perquè ens afecta a tots, si més no els que vivim en pobles i ciutats, però sobretot aquelles persones que viuen en ciutats turístiques o que s'ha convertit en tradició sortir al carrer i prendre la fresca tot prenent alguna cosa. La convivència no és fàcil i en situacions com aquestes pot arribar a ser molt problemàtica.

Quan anava a escriure sobre el tema m'he trobat amb la notícia d'una periodista de casa nostra que havia fet pública una queixa que s'havia trobat a la porta de casa seva i es referia al soroll que provocaven els seus fills, molestant, segons l'escrit a mà, la pau i tranquil·litat del veïnat. La notícia venia acompanyada de bona quantitat de comentaris que lluny de donar la raó a la periodista, justificaven l'escrit del seu veí o veïna.

Penso que la periodista en qüestió s'ha equivocat a l'hora de publicar l'escrit i sobretot a l'hora de criticar els seus veïns i sobretot quan els engega a la m. Penso que tot és qüestionable i s'ha d'analitzar a fons i conèixer què hi ha de cert i també el nivell de soroll i molèsties que poden ocasionar els seus fills, però d'entrada haig de suposar que els veïns poden arribar a estar molestos amb ella i els seus fills, si de veritat els crits, encara que sigui arran dels seus jocs infantils, són tan sorollosos que trenquen la pau que tots volem per a casa nostra.

Sempre he dit que és molt trist quan una família no pot tenir un nivell d'intimitat i tranquil·litat a casa seva. A la via pública es fa difícil la quietud i és per això que molts anhelem arribar a casa i poder descansar, també de sentir el soroll viari. Quan això no és possible a casa, ja sigui perquè el carrer és massa sorollós o perquè tens uns veïns que no respecten el silenci o no són prou curosos a l'hora de bellugar-se i relacionar-se familiarment, és de plànyer i pot justificar la queixa, sobretot si aquesta es fa de manera educada i sense insultar ningú.

Al marge de l'anècdota d'aquest escrit, penso que tots plegats hauríem de mirar de resoldre els problemes que l'excés de soroll provoca a les persones. No és bo estar tot el dia i nit intentant aïllar-te de l'excés de so, perquè tots necessitem de moments de silenci. Tot el que els nostres governants puguin fer per minorar el soroll i procurar espais de silenci, sobretot a la nit, serà benvingut i afavorirà d'alguna manera la bona convivència que, precisament ara, tenim força en perill.

Recordant l'amiga Pilar Cabot

Estimada Pilar, amb molt de respecte et dedico el meu escrit d'avui, conscient que no estaré a l'alçada teva, tu que sempre has jugat amb les paraules, d'una manera tan sensible, bella i entenedora al mateix temps. Sempre vaig admirar el teu amor pels llibres, per la poesia, per la cultura. 

Avui és un dia molt trist, perquè t'hem perdut, fins i tots aquells que feia tants anys que no coincidíem. Et confesso que darrerament intentava trobar el dia per venir-te a visitar, i mai em perdonaré no haver-m'hi esforçat més. Ara ja no hi sóc a temps, i em dol.

Encara que llunyans són molts els records que guardo dels moment que vàrem compartir, tant de veïnatge a la llibreria El Clam, com a la Coral Canigó, assajant, fent concerts i viatjant. Tinc molt present la nostra estada a Heiligenblut, que fa poques setmanes comentava en el meu blog. 

Crec que vàrem viure moments interessants, i era un plaer ser amic teu. La teva llibreria va ser un revulsiu cultural a Vic. Els amics que et venien a veure i a fer tertúlia literària. Tot just obria els ulls a la vida, a la cultura i et tenia com a referent.  

Han passat molts anys, però sempre t'he recordat. La vida ha fet que m'allunyés de la meva ciutat natal i per tant de molts amics que hi vaig fer, però és ben cert que dels bons amics no te n'oblides mai, i sempre t'he tingut present.

No vàrem recuperar mai un episodi de la nostra vida que potser tu vares oblidar, però que jo sempre he retingut a la memòria, fins al punt d'imaginar què hauria passat si la història hagués estat una altra.

La teva dedicació a la poesia és el millor regal que has fet al país i encara que tu saps molt bé que jo no en sóc un bon seguidor, i d'això n'havíem parlat, entens que les meves paraules són sinceres i en aquests moments plenes de dolor.

Adéu Pilar, gràcies per tot el que ens has donat, la teva alegria, el teu coratge i la teva amabilitat i saviesa. Molts petons!!!

Arenys de Mar es queda sense associacions veïnals

M'heu llegit més d'una vegada que la nostra societat no és participativa, sinó reactiva. No és invenció meva, però hi estic totalment a favor. Després de quaranta anys de dictadura, havíem après a treballar per combatre-la i après a fer-ho conjuntament, amb total entrega. A mesura que hem anat consolidant una societat democràtica, amb totes les seves pegues i mancances, la nostra predisposició a treballar de manera voluntària, ha minvat, fins al punt que moltes entitats que han estat històricament rellevants per a la dinamització de la població, han començat a tenir problemes de participació.

Una mostra d'entitats dinàmiques i molt necessàries que darrerament estan perdent efectius són les associacions veïnals. D'aquestes entitats varen sortir-ne els primers militants de partits polítics quan aquests es varen legalitzar. Hi va haver una divisió i fins i tot enfrontament entre els membres dels partits i els seus excompanys de les associacions de veïns. 

Amb més alts i baixos les associacions de veïns han assumit el rol d'interlocutors amb els ajuntaments, per a temes territorials. Tot i la seva federació, les dinàmiques han estat molt diverses, i també el seu comportament democràtic, de transparència i participació. Malgrat tots els seus defectes, entenc que la tasca de les associacions de veïns és positiva, i en tot cas hauríem d'ajudar-les a que no desapareguin, sinó que continuïn treballant el territori.

És per tot això que m'ha sabut greu llegir que l'associació AVANA d'Arenys de Mar havia decidit dissoldre's, per manca d'associats engrescats per liderar l'entitat. Avui és cada vegada més difícil aconseguir que els vilatans es moguin per afers comuns. La tasca d'aquestes entitats és de formigueta, en què sovint costa de veure'n els fruits, però que a la llarga reverteixen al poble o ciutat.

Probablement no hem sabut, entre tots, adaptar les associacions de veïns al moment actual, quan el patró és tan diferent d'ara fa 30 anys. Estic convençut que trobarem fórmules per omplir el seu buit, però és perillós quan se'ns anuncia que es transformarà en plataforma reivindicativa. No és qüestió de negar cap tipus de legitimitat ni drets a reclamar el que es consideri necessari, però hi ha el perill de que només ens movem per reaccionar contra tot allò que no ens agrada, quan ens hem negat a participar en organitzar-ho. Els ajuntaments han de fer un esforç de transparència i voluntat participativa, i l'encert pedagògic per engrescar noves persones a prendre el relleu dels antics dirigents veïnals. Nosaltres hem de ser més generosos respecte a la nostra vila i convilatans.

Guerra als pianistes incívics!!!

El piano, un instrument incívic? 

Darrerament hem pogut llegir diferents notícies referides a unes sentències condemnatòries contra joves estudiants de piano, o d'algun altre instrument musical. Resulta que vivim en una societat amb persones molt sensibles, que no poden suportar l'atac d'unes tecles enfurismades ni les seves notes musicals. No us penseu pas que els malvats pianistes estiguin torturant els seus infeliços veïns fins a altes hores de la matinada, ni a l'hora de la migdiada, no. Els estudiants acostumen a tocar durant la tarda i en hores en què tothom es belluga. 

Senyors, tal com diria en Capri, estem malalts! Només sabem reclamar, protestar, exigir, però en cap moment ens aturem a pensar què carai estem fent! Vivim en societat i ens dediquem a fotre el veí. Tocant el piano? No!, mirant com el podem denunciar. Perquè... esclar, el piano molesta molt! molesta molt més que sentir els escarafalls en aquestes televisions porqueria que tenen tanta audiència. I ho sentim a través de les claraboies o les mateixes parets, perquè no discuteixen, sinó que bramen com bèsties. Això si que és interessant i no molesta les nostres oïdes. I això no és denunciable, oi? No ho és, perquè el nostre país és un país de mediocres, incults i ignorants, que ens vanagloriem de les nostres misèries. 

I per què aquestes sentències condemnatòries? Doncs, perquè la Justícia està en consonància amb el nostre país decadent. Hi ha futur? M'agradaria pensar que sí, però tinc els meus dubtes. Ens agrada massa moure'ns pel fang, i ens falta esperit per esforçar-nos a millorar la societat, començant per nosaltres mateixos.

Jo visc en un carrer cèntric, i el meu veí és un manetes, i li agrada fer obres a la llar, i pica, i què? em molesta que piqui, i què? no hi té dret? I a l'altra banda toquen la gralla, i el trombó... i què? M'hi haig d'enfadar? Si no sabem viure en societat, si no som capaços de conviure, agafem els trastos i anem a la muntanya, on no hi hagi ningú. Però no se'ns acudeixi anar a "pagès", i fer aturar les campanes, o decantar els ramats perquè fan pudor. Podrim-nos en un racó de món, que no ens molesti ningú, perquè d'aquesta manera estarem segurs que nosaltres no fem la guitza a ningú.

El 15-M i el moviment veïnal

Avui pensava que fa dies que no es parla del moviment del 15-M. Bé, de fet avui l'article de Manuel Castells a La Vanguardia, en parla, però gairebé ve de nou. Per a molts es tracta d'uns esdeveniments del passat, sense repercussió. D'altres pensen que després d'aquelles manifestacions, qualsevol actitud davant dels governs, ja no serà la mateixa. 

El gran problema que tenim és l'individualisme que predomina a la nostra societat. Aquesta actitud és contrària a qualsevol intent de crear consciència de grup i de pertànyer a una societat viva, amb ideals i ganes de millorar. El moviment del 15-M era un moviment solidari, que protestava contra la mala praxis política i que reclamava un paper en les decisions que condicionen el futur de tots.

L'associacionisme i el moviment veïnal no passa pels millors temps. Existeixen moltes entitats que simplement subsisteixen, i la repercussió del seu treball és gairebé nul·la. Les salven les festes i alguna activitat, normalment les mateixes per a tothom, però la participació dels associats és molt baixa, limitant-se al pagament de la quota.

Necessitem millorar la nostra capacitat d'atracció, d'implicar a més persones, d'interessar, i això és anar pràcticament contra corrent. Si ens limitem a organitzar tallers, només arribarem a les persones que s'hi inscriuen, però em prou feines crearem xarxa. Cal aprofundir en els problemes dels veïns, no limitant-ho als grans fets. Treballar el civisme, i no esperar que sigui un altre que se n'ocupi. Aprofitar la diversitat, per aprendre nous valors, nous costums, nous ideals, i saber-los compartir. 

Avui pensava que ens esforcem massa a criticar els que es dediquen a la política, sense perdre ni cinc minuts a demanar-nos què fem nosaltres per millorar el nostre entorn, el nostre barri, la nostra ciutat. Comencem per aquí i després exigim els altres.

La crisi posa en perill la convivència

Quan ens trobem molt sensibles, qualsevol contrarietat ens afecta molt més que en situació normal. Quan tot ens va al revés del que voldríem, quan tenim acumulació de problemes, dificultats, entrebancs... estem més sensibles i per això ho patim més.

L'actual crisi econòmica ens afecta de manera diferent en funció de la situació en què ens trobem. En funció de si podem satisfer les necessitats bàsiques, i de si podem viure o no dignament. No és estrany que els col·lectius d'immigrants, les famílies desestructurades i amb els caps de família a l'atur, siguin els que pitjor estan afrontant la crisi, i que la seva vida segueixi un fil a punt de trencar-se.

Ahir es va produir una baralla al barri del Besós, entre un noi senegalès i uns nois de raça gitana. Una discussió que, segons diuen, no tenia cap significació. Una discussió que en altres circumstàncies no hauria passat d'una pura anècdota, com tantes d'altres hi pot haver al llarg d'una jornada. L'entorn i la situació que vivim, va provocar que la baralla acabés amb la mort del noi senegalès, presumptament a trets d'un noi de raça gitana. 

No hi ha dubte que els fets mereixen un aclariment i l'aplicació de la llei al culpable o culpables de la mort del noi senegalès, però al mateix temps requereixen una reflexió sobre què ens està passant i què estem fent malament. Hi ha persones que fa molt temps estan denunciant un seguit de problemes i actuacions que posen en perill la convivència, al marge de reduir la qualitat de vida dels veïns.

No dic que les autoritats, en aquest cas municipals, no estiguin fent el que s'ha de fer, però probablement caldria analitzar a fons quina és la situació real que s'està vivint en aquests moments en les zones més crítiques de la ciutat. Té una explicació ben clara que en zones amb convivència de famílies vulnerables, sigui on, en èpoques de crisi generalitzada, sorgeixin més problemes. Cada moment és diferent i possiblement cal canviar alguna de les actuacions correctores. A totes les ciutats hi ha uns punts febles on cal actuar de manera especial. La necessitat de mantenir la cohesió social a les nostres poblacions, fa que estiguem obligats a treballar a fons per preveure possibles anomalies i solucionar-les abans no esclati el problema.

La responsabilitat és compartida. Els representants polítics són els que han de vetllar perquè tot funcioni correctament, però nosaltres hem de posar el nostre gra de sorra perquè això sigui possible. Les associacions de veïns tenen un paper clau en la millora de la convivència, i s'ha de potenciar la seva tasca, que no pot limitar-se a organitzar tallers de dansa del ventre, sinó que ha de treballar la implicació i integració dels veïns en la vida en societat.

Qui és més trompa?

La realitat supera la ficció i d'evidències en trobem cada dia. Avui llegíem la notícia de la multa de 800 euros amb què l'Ajuntament de Tarragona ha sancionat una família perquè el seu fill, de set anys, toca la trompa i molesta els veïns.

D'entrada haig de dir que és una desgràcia per a la família sancionada haver d'aguantar uns veïns tan sensibles. El meu veí, que toca la tuba, no sé com s'ho feria amb uns veïns com aquests. No sé per què, però estic segur que el televisor sintonitzant Telecinco, amb tota aquella colla de discussions i estupideses, no els molesta, però la trompa... 

És cert que caldria escoltar les dues parts per poder jutjar, però si és cert que l'estudiant de trompa del Conservatori Municipal de Tarragona, com diuen els seus pares, no la toca mai en hores de dormir, i amb prou feines hi dedica uns quinze minuts seguits, les queixes dels veïns són insultants i el que queda pitjor amb tot això és l'Ajuntament de Tarragona.

He vist les declaracions del regidor corresponent, i encara tenia la barra d'amenaçar en augmentar la multa fins als 1.500 euros. Creieu-me que he patit aquell sentiment de vergonya aliena i, sigui del partit polític que sigui, crec que l'alcalde l'hauria d'alliberar de les seves responsabilitats polítiques i donar pas a un altre de més capacitat.

Senyors, la nostra societat està en crisi, però no només econòmica, sinó d'intel·ligència. Potser que ens ho fem mirar!

Final de festa

Arribant al final de les festes d'estiu, ens trobem la celebració del Pla dels frares, vuit dies abans de la festivitat de l'Onze de setembre. La tradició arenyenca de les festes de carrer s'inicia a principis d'estiu amb el carrer del Tossol i s'acaba quan arriba la tardor. Una bona manera de conrear les relacions de veïns, per evitar que la vida en societat ens deixi indiferents.

No hi ha cap secret ni cal buscar-hi valors artístics, fantàstics grups municipals... és la simplicitat plena de valors socials, de sentir-se membres de l'entorn, veïns amb les pròpies febleses i riqueses, que tenen ganes de compartir una estona per parlar del que més els plagui, sense cap guió preestablert.

Aquest vespre-nit he participat de la festa del Pla dels frares, convidat per la Cinta que és una de les ànimes de la Festa, on hi dedica molt esforç, perquè s'ho estima i perquè estima molta gent que mai li agrairà prou. 

La crisi econòmica ens farà canviar alguns hàbits i caldrà reduir despeses, però les festes de carrer podran continuar celebrant-se perquè els únics recursos que requereixen són els humans i aquests estan garantits per la il·lusió i entrega de tothom. Si mai predominessin els econòmics, faríem un flac favor a la festa i seria el principi del seu final.

El Síndic i els okupes

Precisament aquesta tarda en parlava amb uns amics, a qui uns familiars varen tenir okupes a casa seva. El Síndic de greuges demana als partits polítics que proposin aprovar una modificació de la llei que permeti jutjar via urgència els casos d'ocupació il·legal d'habitatges. La sensació actual és de plena indefensió dels propietaris.

Parlar genèricament d'ocupació d'habitatges és, com en tot, perillós perquè malgrat l'acció sigui la mateixa, les circumstàncies no ho són. No sempre es tracta de propietat privada, i a vegades fins i tot es desconeix. Cal analitzar el fet d'una ocupació, els motius, els objectius, les excuses que s'exhibeixen. També és diferent l'afectació en el veïnat, normalment en funció del tipus d'okupes, la procedència i la filosofia que els va prendre l'acció.

Partint de la base que existeix la propietat privada, qualsevol afectació és il·legal i per tant sancionable. Malgrat tot l'experiència dels casos d'ocupació d'habitatges ha demostrat que el procés per recuperar l'habitatge per part dels seus propietaris és llarg i costós.

Ribó entén que l'ocupació està tipificada com a violació del domicili i usurpació i que per això té una base penal que ha de permetre poder actuar molt més ràpidament. El Síndic es posa clarament a favor del propietari a qui li han usurpat una propietat i que vol recuperar-la.

L'ocupació va començar amb espais públics abandonats que els joves convertien en habitatge, però també en espais de lleure i fins i tot formació. D'alguna manera era la forma amable de l'ocupació que aconseguia tenir defensors entre la ciutadania que no hi veia cap mal, tenint en compte que eren espais inutilitzats.

En el moment que s'afecta la propietat privada, ja no es veu de la mateixa manera, perquè tothom es pot imaginar que li podria passar.

El fenomen okupa, però no és tan simple com entrar en un habitatge buit, sinó que s'ha d'analitzar la situació de la nostra societat, amb problemes per als joves per trobar treball i habitatge. Abans els joves marxaven de la família molt més abans que ara, i això no és casualitat. El fenomen pot no estar justificat, però sí explicat. Crec que els polítics haurien de protegir les víctimes d'una okupació, però treballar perquè les circumstàncies no la provoquin.

Sant Roc i els macips

La tradició fa que el dia 16 d'agost, Sant Roc, diferents grups de macips i macipes s'escampin pels carrers i places de la vila ruixant els vilatans amb les seves almorratxes, en memòria de l'alliberament de la pesta, gràcies a la intercessió del Sant. Una tradició que no s'ha perdut i que més aviat s'ha revitalitzat, amb un esplendor enguany.

Cal felicitar els coordinadors de la festa perquè hem passat d'una possible supressió ara fa pocs anys, a una revitalització, amb molta més participació en aquest any. Les tradicions són elements importants per a la cohesió social, i l'esforç que es fa per mantenir-les, ajuda a millorar les relacions entre veïns.

La gran participació d'enguany és, junt amb la representació de la "Pesta", ahir per carrers d'Arenys, una mostra que hi ha joves amb vitalitat i ganes de gaudir de les festes, amb un component de qualitat que avui dia no acostuma a sobrar massa.

Diuen que el temps tot ho cura i amb l'exemple d'aquesta tradició dels macips és ben palpable. També diuen que les presses no són bons amics, i quadraria perfectament amb la recent història dels macips i macipes de la nostra vila.

Una vila que té moltes carències, i algunes d'elles importants, es pot enorgullir de la seva història i del patrimoni cultural que any rere any ha donat a conèixer, mantenint-lo i, un fet encara més important, actualitzant-lo sense perdre els orígens ni el sentit de la festa.

Des d'aquest blog felicito els responsables del nou impuls de la tradicional ruixada de macips i macipes, i els animo a continuar treballant per fer viure el nostre poble perquè no es quedi en records del passat, sinó que avanci en el temps, sense oblidar com hi hem arribat.

Mostra d'entitats a Canet i de puntes a Arenys

Aquest cap de setmana la gent del Banc del Temps d'Arenys de Mar hem participat amb una parada a la Mostra d'Entitats de Canet. Ha estat una experiència més de les moltes que en poc temps ha viscut el nostre Banc del Temps. 

En un espai nou al centre de la població veïna, que jo desconeixia, s'hi ha aplegat un conjunt d'entitats sense ànim de lucre, que representen la vida social del municipi, i nosaltres, a tall d'exemple, per animar-los a entrar al projecte i, perquè no?, a constituir un nou Banc del Temps.

Tot i no ser un projecte nou, sí que ho és al nostre àmbit i la resposta està essent positiva. El projecte té un valor social molt important per l'efecte participatiu que aporta, engrescant persones que potser estan una mica fora de la moguda ciutadana. Unes persones que tenen molt per aportar i també rebre, perquè no és un moviment caritatiu, sinó que hi ha interessos. Estem parlant de banc i utilitzem talonaris, però no parlem d'euros, sinó de temps. Valorem el temps, perquè és el que tenim per oferir, i l'intercanviem amb el temps que ens ofereixen els altres integrants del banc, amb tot allò que nosaltres no tenim o no sabem fer.

Però avui a Arenys de Mar hi havia trobada de puntaires, i la placeta de l'Església s'ha omplert de puntes. No hi podia faltar, no només pel valor que conté una trobada com aquesta, sinó també perquè la meva filla és puntaire, i encara que pot no semblar modest dir-ho, ho fa prou bé.

He coincidit en el moment que el senyor alcalde, acompanyat de la regidora de Cultura, saludaven les puntaires participants, provinents de diferents contrades, amb el comú denominador: la punta, els boixets i el coixí.

Avui, doncs, ha estat un dia presidit per les entitats, el voluntarisme i la societat civil. És en aquest entramat on ens hem de bellugar si desitgem una societat viva i forta, lluny de les polèmiques absurdes i falses moltes vegades, fruit de l'egoisme i de falsos protagonismes. Avui ha estat un dia clar, pel sol, però també pel contingut.

Incivisme o Vandalisme

Des de fa un temps les nits del dissabte s'han convertit en nits de vandalisme i gamberrisme. Uns fets que preocupen, però que tots plegats podríem fer-hi alguna cosa. Començant pels pares que deixen que els seus fills adolescents passegin pels carrers d'Arenys a altes hores de la matinada. Una irresponsabilitat que ens afecta a tots.
Les mesures policials extraordinàries que es puguin prendre no seran mai suficients, per l'abast que puguin tenir i perquè la solució no és policial, sinó cívica. Ja fa massa temps que ens queixem de l'incivisme, des del més petit detall fins a l'acte que ja no podem batejar com a incívic, sinó que es tracta de gamberrisme.
Enguany el govern municipal vol impulsar l'elaboració d'un reglament de civisme, de fet ja s'han fet els primers passos, però caldrà la implicació de tots, perquè necessitem el compromís de tots els arenyencs i arenyenques i per tant la seva opinió. Malgrat tot, el reglament en si mateix no ens solucionarà els problemes si no ens comprometem a fer pedagogia perquè aquelles persones que no ho veuen prou bé, aquells que adopten una actitud egoista i poc solidària, irrespectuosa amb el seu entorn, rebin els nostres consells, i sobretot el nostre exemple.
S'hauran de prendre mesures estrictes per treure del cap aquestes males arts, però farem el possible per incentivar tothom a actuar de manera solidària i responsable. Ho necessitem.

Manifestem-nos

Fa pocs dies parlava de les vegueries i la voluntat del conseller Ausàs d'aprovar la seva implantació com a nova administració territorial, d'acord amb la lletra de l'Estatut. També us comentava els problemes que havien sorgit, per part de col·lectius i ciutadans disconformes amb la proposta. Una disconformitat motivada per raons entre veïns i rivalitats, la majoria de les quals són ben conegudes: Tarragona-Reus, Sabadell-Terrassa... i encara jo hi trobava a faltar les reivindicacions que hi va haver quan es va començar a parlar de les set vegueries, per part dels vigatans que no estaven d'acord amb formar part de la vegueria de capital Manresa (des de sempre la millor relació entre Manresa i Vic ha estat la no relació).
Avui llegíem que unes 4.000 persones es varen manifestar a Tarragona per mostrar el seu rebuig a compartir capitalitat a la vegueria "Camp de Tarragona" que tampoc n'accepten el nom, sinó que voldrien que portés el nom de la ciutat. I en aquesta manifestació no hi ha diferenciació entre partits polítics, sinó que aquests van de la mà a reivindicar la posició de la seva ciutat. En un model democràtic basat en els partits polítics, aquesta unió dificulta qualsevol tipus de solució perquè no resulti traumàtica.
Diumenge era monsenyor Rouco qui animava els madrilenys a manifestar-se contra el govern (bé, que es manifestessin a favor de la família). Arreu hi ha manifestacions en solidaritat amb Gaza, també trobem els que reivindiquen la llibertat dels tres catalans segrestats a Mauritània, i fa quinze dies ho fèiem votant pel dret a l'autodeterminació. Qui ho diu que la gent no participa? en tot cas hem de puntualitzar en què participa, però de motius per dir-hi la nostra n'hi ha una bona colla. Jo, avui em quedo amb la manifestació del dia 5 a la nit. No vull pas dir amb naps i cols, que ja no tinc edat!

Celebració a Sant Elm

Aquest cap de setmana a Arenys hi havia tanta activitat que et resultava matemàticament impossible assistir a tots els actes. Això fa que hagis d'escollir i et perdis esdeveniments importants. M'han dit, per exemple, que el Cros dels Arenys ha estat un èxit de participació, i que l'itinerari geològic ha resultat tan interessant, com també el taller de minerals per a nois i noies fins a 12 anys.
Avui al migdia el barri de Sant Elm estava de festa i celebrava, amb un dinar, la finalització de la primera fase de les obres de la Llei de Barris, consistent en la rehabilitació dels seus habitatges. Ha estat un dinar de germanor dels residents al barri i d'una bona part de les persones que han intervingut en l'obra.
No cal dir que la Pepi ha estat l'ànima de la celebració i qui ha mogut més fils perquè fos possible, però ha comptat amb unes excel·lents col·laboradores que han fet possible que es desenvolupés sense cap entrebanc i amb la gratitud de tots i totes les participants.
La fase que s'ha enllestit, en què encara queda algun detallet, ha estat la més complexa de tot el projecte, perquè s'ha treballat des de dins els pisos, solucionant els problemes de les artèries dels habitatges (conduccions i baixants). La part més visible, l'exterior, ha permès ordenar el caos que s'havia creat al llarg dels anys, resultant uns habitatges homogenis i endreçats.
A ningú se li escapaven les dificultats que han existit durant tot el procés, però tothom estava content del resultat, valorant el propi esforç i el de les administracions que hi ha col·laborat.
Calçots, sardines i carn a la brasa, de menú, amb un pastís de nata per postres, que ens n'hem llepat els dits. Des d'aquí el meu agraïment i felicitació a totes les persones que han fet possible les obres i l'acte d'avui, i el desig que el trajecte que continuarem fent junts, al llarg dels propers mesos, sigui plaent i profitós per a tothom.

Sessió participativa a Sant Elm

Avui hem presentat tres projectes urbanístics integrants del projecte de la Llei de barris de Sant Elm, amb finançament de la Generalitat i l'Ajuntament d'Arenys, cadascú amb el 50%. Els projectes, en fase d'avantprojecte a l'espera de rebre opinions dels veïns afectats, consistien en la urbanització dels dos carrers que limiten els habitatges del barri: Montplana i Camí de la Pietat; l'espai entre blocs, i l'equipament cívic.
La sessió d'aquesta tarda pretenia donar la màxima informació de la proposta de projectes, perquè els veïns tinguessin una base sobre la qual opinar i suggerir, com a persones que coneixen el terreny, les persones i les relacions d'aquestes entre elles i amb el propi terreny.
Els dos equips d'arquitectes redactors dels projectes han presentat la seva proposta tot apuntant aquells elements opinables i que podien acabar definint les persones interessades i afectades. Uns apunts que el dinamitzador de la reunió ha recollit per poder-los treballar en les properes sessions.
El proper pas, una vegada els veïns tinguin una setmana de reflexió i recollida de idees, serà un taller amb participació veïnal, per treballar aquells elements que s'han deixat damunt la taula o bé que han sorgit arran de les explicacions d'aquesta tarda.
L'assistència no ha estat la que tots hauríem desitjat, però confio que amb el boca-orella i les informacions que poden donar els mitjans de comunicació presents a la sala Josep M. Arnau del Calisay, la participació de la propera setmana sigui més intensa i àmplia, pel propi interès dels veïns de Sant Elm, i la millora del resultat del projecte a realitzar durant l'exercici 2010.
Una vegada més s'ha demostrat la voluntat de l'equip de govern de practicar una política participativa i transparent, malgrat les dificultats que comporta tot procés participatiu i la malfiança que encara desperten entre la ciutadania més escèptica. Malgrat tot, sempre defensaré aquesta actitud i faré el possible perquè hi hagi més gent que hi cregui i li doni suport.

Voluntariat

Avui ho comentàvem a la feina i no sabia si creure'm el que deia o més aviat dubtar-ne, perquè ho estava dient pensant que era un somni o potser un desig, però sense estar gaire segur de les seves possibilitats. Parlàvem de voluntaris; de persones que voluntàriament estiguessin disposades a col·laborar amb l'administració en benefici de les persones menys afavorides socialment i econòmica.
L'administració pública, i sobretot la local, necessita ciutadans actius, ja sigui participant en les consultes, en l'organització dels actes cívics, o a les festes locals, i ara voldríem anar més lluny i regular una actuació que n'hi ha que ja practiquen, i no és res més que l'atenció a les persones que tenim a prop i que sabem que s'ho passen malament.
No tots som iguals i n'hi ha que s'ho pensen dues vegades abans d'anar a demanar ajuda, per més necessitat que en tinguin. D'altres no tenen manies i a la primera es presenten a demanar serveis. És als primers que cal animar a moure's i si no ho fan, ser nosaltres els que anem a ells. I en això ens hi ha d'ajudar tothom que tingui coneixement d'aquests casos de necessitat.
Ens hem d'organitzar, i en això comptem amb la col·laboració de tots els vilatans i vilatanes, que davant les dificultats dels coneguts i veïns, no dubten a posar el seu gra de sorra per ajudar a trobar-hi remeis. Passat l'estiu ho haurem de posar en pràctica, però aquí queda apuntat.