El passat d'alguns testimonis dels fiscals

Em serveixo de la premsa perquè moltes coses o bé les ignorava o ja no ho recordava. Aquest és el cas del testimoni en el judici sobre el procés sobiranista de qui fou cap de la Policia Nacional a Catalunya durant els fets de 2017, el senyor Sebastián Trapote, o també del coordinador de tota l'operació policial, el coronel Diego Pérez de los Cobos.

El primer sembla ser que se'l va acusar de la mort d'un detingut per un tret a l'esquena l'any 1974. Com passava llavors, i ara no han canviat tant les coses, el cas es va arxivar i va poder continuar la seva carrera policial. Pel que fa al coronel, se'l relaciona amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981, quan es va presentar de voluntari amb els colpistes.

És cert que tothom té un passat i les persones tenim el dret de poder rectificar en aquelles coses que hem fallat. Passa, però, que hi ha circumstàncies curioses que lliguen massa i algunes són sorprenents, com ara que un coronel aboni les tesis de la fiscalia per acusar de rebel·lió a uns polítics catalans, quan ell té a la motxilla el passat lligat amb l'intent real de cop d'estat de Tejero.

Cadascú que en tregui les seves conclusions, però de tot plegat arribes a pensar que existeix tota una trama molt ben desenvolupada, amb uns personatges molt concrets que sempre estan a punt per donar la mà a polítics corruptes, al poder del diner i de la política. Sempre contra el poble, en aquest moments parlaríem dels catalans sobiranistes, però en alguna altra ocasió serà contra la base del poble espanyol. No són només els que escollim cada quatre anys els que ens perjudiquen, sinó que hi ha tota una trama que domina l'Estat sigui qui sigui el partit en el govern.

Fals testimoni

Segons comentaris de persones i mitjans de comunicació que segueixen el judici del procés sobiranista s'ha detectat la pràctica de fals testimoni en alguns dels compareixents. Els acusats en un judici no estan obligats a dir la veritat, i encara menys si aquesta els pot inculpar, però en el cas dels testimonis hi estan obligats i així se'ls hi exigeix al començament, en forma de jurament o promesa.

Diuen que l'exdelegat del govern a Catalunya, el senyor Millor, se'n va fer un tip de dir mentides, algunes d'elles comprovables gràcies a enregistraments que constaten que en el moment del judici no estava dient la veritat. Ell no va ser l'únic, encara que sí el més barroer i que menys va saber dissimular.

De fet la trajectòria política del senyor Millo deixa en evidència la seva categoria no només professional, sinó també personal. L'hemeroteca ha permès mostrar la seva capacitat per mentir. D'això en parlava jo mateix en el post d'ahir dimarts, però avui hi insisteixo pel fet que un testimoni fals és un delicte i algú n'hauria de prendre nota i fer la denúncia corresponent. 

De ben segur que cap dels magistrats del Tribunal Suprem que presideixen el judici no mourà fitxa, a ells ja els està bé, perquè anaven molt fluixos de justificants de la causa de rebel·lió, però les declaracions del senyor Millo i altres compareixents no poden quedar en l'oblit dels que reclamem justícia, i si ha mentit per fer quedar bé als seus, n'ha d'assumir les conseqüències.

Un govern mentider i corrupte sense oposició

Algú podrà dir que llegir el diari ARA i escoltar i veure TV3 et converteix en un adoctrinat incapaç de ser crític amb el Procés sobiranista. Qui cregui que la premsa o la televisió són objectius segurament viu feliç i un xic il·luminat, però que ningú caigui en l'error de pensar que ell sí que està ben documentat, perquè s'estarà enganyant. 

La importància de llegir opinió està relacionada amb la capacitat de reflexionar sobre allò que està escrit i l'encert en argumentar-hi a favor i en contra. Si el text no et convida a pensar-hi i opinar, i simplement entra a formar part del teu intel·lecte, estàs equivocat i perds capacitat de tenir la pròpia opinió de les coses, amb ample de mires.

A l'ARA d'aquest dissabte pots llegir l'article de Narcís Comadira, "Mes notes disperses", o bé "The Guardian i el delicte de rebel·lió", de Javier Pérez Royo. M'hi trobo llegint-los. Estic adoctrinat? No fa gràcia, perquè és massa seriós, llegir les propostes de qui acusa els mitjans de comunicació i les escoles d'adoctrinament, sobretot per part de C's, quan és el seu objectiu prioritari imposar allò que ells volen sense permetre la discrepància.

La Història s'encarregarà de posar cadascú en el lloc que li correspon, però entretant haurem patit injustament una època de manca de llibertats, d'usurpació de funcions i d'insults sistemàtics per part d'un poble, l'espanyol, que ha estat expressament influït per un govern mentider i corrupte. Per a la nostra desgràcia aquest govern no compta amb una oposició que pugui donar esperances a un projecte millor a mitjà termini.

El paper de la premsa en el procés sobiranista

Si una cosa ha deixat clara el procés sobiranista ha estat situar cada empresa editorial al seu lloc i, per si algú en tenia algun dubte, definir quina és la seva línia política. A Espanya no hi ha cap diari que defensi no ja la independència, sinó el dret a decidir dels catalans. Això no és un problema si tothom actués seriosament i amb coherència. El problema sorgeix quan es menteix per defensar o, en aquest cas, atacar les idees dels altres.

A casa nostra ens hem de quedar amb l'ARA, que ha estat molt transparent i amb el Punt/Avui. Ambdós diaris no només defensen el dret a decidir, sinó que també s'han manifestat molt clarament a favor de la independència. 

Ningú, doncs, es pot lamentar ni queixar-se de la subjectivitat en la comunicació escrita, perquè ningú se n'ha amagat. 

Un altre tema seria parlar de la televisió. La nostra, la pública a Catalunya, ha estat sempre arrenglerada a favor del referèndum, encara que hagi pogut convidar defensors de l'unionisme, sempre en desavantatge. Per què passa això?

Hi haurà qui ho defensarà comparant-ho amb la força amb què arriben les emissores privades espanyoles, totes elles molt contundents a la contra i, en aquest cas, sense buscar ningú que els hi pugui rebatre els arguments, si és que podem parlar d'arguments.

Aquest voler equilibrar la balança ha fet que la televisió pública catalana s'hagi decantat descaradament cap a un bàndol. El majoritari? També és cert que hi ha un bon nombre de catalans que la té vetada des del primer dia.

Albert Boadella en contra de la llibertat d'expressió

Podem continuar parlant de corrupció, o bé del procés sobiranista, dels atacs a Catalunya i al fet català per part de grups minúsculs, revengistes, però sobretot nostàlgics del franquisme. En podrem continuar parlant en els propers dies, perquè això no s'acaba i té encara un llarg recorregut. Permeteu-me que, no pas per primera vegada, esmenti Albert Boadella. Qui l'ha vist i qui el veu!

Tothom té un passat i tots sabem que la vida ens porta per camins que no sempre hem previst, per la qual cosa podem arribar a transformar-nos completament, i això és totalment legítim. El que no pot ser és jugar amb els sentiments de la gent, sota la protecció del poder i del diner, actuant de la manera que havies criticat anys enrere, i carregant totes les culpes als altres.

A Albert Boadella se li ha de recriminar la seva hipocresia malaltissa, la seva ràbia incontenible, probablement per haver abraçat tot allò que tant havia criticat. Un pot renegar del seu passat, però no pot culpar dels seus errors als altres. Boadella va ser un crític de la política del seu país, Catalunya, a qui valoràvem l'enginy, la frescor, la seva actitud implacable contra tot allò que feia tuf de corrupció, al poder absolut, a la manca de democràcia, defensant a tothora la llibertat d'expressió.

Aquest era el director teatral que ens va mobilitzar en contra del franquisme, i quan la seva obra va deixar d'interessar, mai ha estat capaç d'autoculpar-se, sinó que va responsabilitzar-ne tot els país i va marxar a abraçar el poder nostàlgic del sistema que havia combatut, i encara és allà.

Avui ha sortit a Madrid per manifestar-se en contra de la llibertat d'expressió d'uns polítics escollits pel poble que defensen el dret a votar. Vergonya aliena.

Qualitat democràtica sota mínims

En els pocs moments que les notícies sobre el procés sobiranista ens deixen una mica tranquils ens adonem que la qualitat democràtica al nostre país ha baixat estrepitosament. Poc ens imaginàvem, sortint del franquisme que al cap de quaranta anys hauríem de manifestar-nos a favor de la llibertat d'expressió, i autocensurar-nos per no ser perseguits i empresonats per dir allò que pensem i defensar-ho.

Durant molt temps hem comentat que el PP, en el govern, és el garant dels principis franquistes mal dissimulats per una lleu capa de pintura democràtica. Cada vegada ha estat més evident i darrerament veient què fa el govern del PP quan tota l'oposició política li treu els colors vermells de la cara, resulta esperpèntic i trist.

El pitjor de tot, però és que no confiem en l'alternativa. El PSOE no és avui cap garantia de canvi ni de millora de la qualitat democràtica, i la prova ens la va donar la seva abstenció al Congrés de Diputats, que entronava Rajoy a la Moncloa. El PSOE fa molts anys que el tenim travessant el desert, sense rumb ni programa. No és una alternativa capaç de trencar amb els nostàlgics i fer canviar la sort dels perdedors de la guerra civil. 

En honor a la veritat s'ha de dir que la sort dels socialistes espanyols segueix els mateixos camins de la resta de països europeus, la pega nostra, però és que aquí la dreta satisfà els anhels de l'extrema dreta, cosa que no succeeix en els altres estats.

La Fiscalia al servei del ppoble

El procés sobiranista, si una cosa té és que ha aconseguit agilitar la feina dels jutjats. Allò que ens tenia acostumats la Justícia, i el Tribunal Constitucional en particular, on s'eternitzaven les sentències, ara es resolen en un pim pam. Qui es queixa que els jutges treballen poc? En tot cas no seran tots, perquè els fiscals pressionen molt i no els deixen tranquils.

L'entrada i sortida de polítics i alts càrrecs catalans de les dependències judicials és un no parar. Les convocatòries per donar-los suport cada vegada en són més, i probablement ens arribaran a cansar, o no?

Avui llegia que la consellera de governació, Meritxell Borràs, i el seu secretari general, Francesc Esteve, han rebut una querella de la Fiscalia Superior de Catalunya, a instàncies del Fiscal General de l'Estat, el senyor José Manuel Maza, que fa pocs dies era qüestionat per suposades feines brutes. Entre amics, però es fan favors, i això no ha de semblar tan estrany. Jo t'ajudo en això i a canvi tu em dónes un cop de mà en allò. Sempre s'ha fet així, i el PP encara més.

Una altra cosa que ha aconseguit el procés sobiranista, i les corresponents querelles, ha estat el suport unànime d'una bona colla d'espanyols enganyats pels mitjans de premsa més casposos de tots els temps a l'Espanya canyí. Probablement nosaltres no ho hem sabut explicar, però bona part de la culpa de tot plegat ha estat provocada per les forces polítiques i mediàtiques hereves del franquisme i que mai han hagut de donar comptes de res. 

La Solidaritat que s'exigeix a Catalunya no és la mateixa que s'exigeix a altres comunitats autònomes, però, fins i tot deixant les comparacions, el problema no està en la solidaritat exigida, sinó que se'ns demana ser cornuts i pagar el beure. El més greu de tot és que això no ho volen ni veure els partits sucursalistes dels partits polítics espanyols. L'enemic el tenim a dins.

Com desenganxar-nos d'aquesta tendència a espatllar-ho tot?

A part de la ràbia i impotència que et produeixen segons quines notícies, llegir el diari esdevé un exercici d'avorriment i fatiga al mateix temps. Estem tan plens de notícies sobre corrupció que ja no tenim ni esma per exaltar-nos, sinó que ens avorreix solemnement, sense aquella dosi de rebel·lia en adonar-nos que no hi ha manera de solucionar-ho perquè tot està massa manipulat i amb molts interessos en joc.

Llegim sobre el procés sobiranista, la corrupció del partit del govern, de la història de la família Pujol enfangada fins al coll, també de la tàctica de protegir-se entre ells que exerceixen la Fiscalia i el Poder Executiu que els ha escollit, i al final t'adones que ens trobem en un bucle molt difícil de sortir-ne, i que, per acabar-ho d'adobar, l'alternativa és anar a parar a la vulgaritat de notícies com pot ser el candidat espanyol a l'Eurovisió o, el que és pitjor, a notícies que haurien ocupat les primeres pàgines del setmanari El Caso, i que et mostren el tipus de societat que entre tots hem anat construint.

Resulta complicat trobar notícies positives que ens aixequin una mica els ànims. Et cal anar a buscar fets excepcionals de persones anònimes que treballen dia rere dia per satisfer les necessitats bàsiques d'una bona part de la població.

Hem d'aconseguir entre tots sortir d'aquesta tendència a convertir la nostra societat en un món individualista on cadascú va a la seva, ignorant els altres, i aconseguir un món solidari, tenint en compte tot allò que tenim al voltant, totes les persones amb qui ens creuem i que ni tan sols en coneixem el nom. No cal fer grans excentricitats ni mogudes, sinó simplement actuant de la mà dels més propers, amb sentit crític, però il·lusionats per invertir aquest moviment que ens porta a l'autodestrucció com a societat.  

L'anècdota de la Mare Superiora

No sé si és cert o forma part de les caricatures més divertides que ens ofereixen les xarxes socials, però la carta de qui va ser primera dama de Catalunya, demanant el traspàs de dos milions entre diferents comptes bancaris, no em direu que no fa gràcia. Sigui o no verídica, és molt escaient per tot l'historial de Ferrusola, per la manera de ser, l'ambient viscut i les diferents reaccions al llarg de la seva vida 'política'.

Quan ho vaig llegir, m'ho vaig creure, perquè sentia la seva veu llegint la carta. L'hi veia. Si no ha estat ella, qui li hagi imputat l'ha de conèixer molt o estar molt encertat en l'ocurrència. Algú s'ha escandalitzat? Jo l'única cosa que m'escandalitza i em costa de creure és la cara dura d'aquell que et sermoneja i pel darrere et fot els quarts i se'n fot de tu.

Una vegada em varen entrar a robar en un petit local on no hi havia res de valor, però em va emprenyar molt, i sobretot em va fer mal, no pas pel que se'n varen endur, ni per haver destrossat el pany de la porta, sinó perquè vaig sentir que algú havia entrat a casa meva, havia violat la meva intimitat. A vegades no són tant les conseqüències com el fet en sí mateix.

Tampoc penso que ens haguem de molestar per si l'actitud de Pujol i família ha perjudicat la imatge de Catalunya o el procés sobiranista. Crec sincerament que el pitjor que ha fet aquesta família, i sobretot Jordi Pujol i senyora, ha estat jugar amb la nostra innocència i confiança. Faltar a la confiança que han dipositat en tu, és el pitjor que passar entre les relacions humanes, i això en política passa sovint. És una llàstima.

Més enllà del procés sobiranista

Avui li ha tocat al regidor de la CUP a l'Ajuntament de Vic, en Joan Coma. Ha estat detingut pels Mossos d'Esquadra i lliurat a la Guàrdia Civil que el conduirà a Madrid a declarar per les seves paraules en un Ple municipal de finals de 2015. Sedició, crec que és l'acusació.

Estem en un país on la corrupció i la mala fe i les males arts del govern de l'Estat, l'exemple de qui ostentava el ministeri d'Interior, no són sancionades, però sí allò que pot dir un regidor, sobretot si és independentista. Sabent això, res ens pot sorprendre i només podem manifestar el nostre rebuig i res més.

El procés d'aquesta detenció passarà per la seva presentació davant de l'Audiència Nacional, que li farà un seguit de preguntes i que presumiblement no respondrà. Després caldrà esperar el judici i la sentència. Una peça més del trencaclosques del procés sobiranista.

Ahir ens notàvem cansats i amb ganes que es desllorigués tot plegat, i avui no podem dir el contrari, continua la cançó enfadosa i som conscients que en tenim per temps. Què podem fer?

Probablement ens podrem distreure observant els problemes interns dels partits polítics espanyols. Tots ells tenen en comú les dificultats dels seus líders per fer creure els seus militants. Rivera, a C's, vol fer fora els socialdemòcrates; Susana Díaz, al PSOE, ha de fer callar els partidaris de Pedro Sánchez; Pablo Iglesias, a Podemos, té molt a prop el seu rival intern, Íñigo Errejón, que no li posa fàcil. I també la gelosia de C's per les bones relacions entre PP i PSOE.

Tot això ens pot entretenir, però no ens podem distreure i oblidar-nos d'altres temes importants que ens poden colar d'amagat. El PP farà més difícil l'entrada d'immigrants a l'Estat, i no només els farà la vida impossible amb la paperassa, sinó que a més els voldrà submisos als valors dels espanyols. Espero que em diguin quin són aquests.

Per què no acceptem que no en sabem més i pleguem?

És curiós que mentre a Catalunya estem veient que ni el PP català ni el PSC són capaços d'obtenir res de bo per al nostre país, al País Basc el PNB i el PSE pacten el nou govern, tot i no tenir majoria absoluta, i ja parlen d'un nou Estatut d'Autonomia amb millors prestacions i blindant les actuals. Serem mesells!

A tot això cal sumar-hi l'actitud de la CUP que torpedina qualsevol intent de presentar una força suficient en defensa del que diuen defensar: el procés sobiranista, aconseguint debilitar les esperances dels més optimistes.

Quan veus tot això desitges que tot s'acabi i que, sobretot, no acabem pitjor de com estem! Això, però no ens ho garanteix ningú i hi ha sondejos que parlen de les ganes d'una majoria de catalans que s'acabi amb la situació actual i que deixem de mobilitzar-nos per no avançar gens.

El que estan aconseguint uns i altres és avorrir-nos i no veure'ls capaços d'aconseguir res. Ni l'estratègia és la correcta, ni la paciència que s'ha de tenir amb ells és eterna. De qui ens podem refiar si els actuals partits catalans, i mira que n'hi ha!, són incapaços de demostrar un mínim de garanties perquè el país surti de l'atzucac en què es troba? Ni econòmicament, ni socialment, ni políticament trobem cap sortida a una situació estancada, típica d'ineptes. Alguns continuen volen marxar d'Espanya, d'altres ja comencem a desitjar anar-nos-en més enllà, perquè l'alternativa cada dia la veiem més grisa.

Vergonya

Vergonya em produeix escoltar el senyor Jorge Fernández Díaz, el pitjor ministre de la història espanyola, justificant allò que és injustificable. Vergonya en veure com el fiscal en cap del Tribunal Suprem troba tan normal la conversa del ministre i el llavors director de l'Oficina Antifrau. Vergonya la que em provoca la decisió del PSOE de facilitar el govern espanyol al senyor Rajoy, malgrat lla quantitat de casos de corrupció del PP. 

Em causa vergonya aliena veure i escoltar tot el muntatge corruptiu del PP i que la seva vicepresidenta ens digui que això va passar fa molt temps, com si els culpables no estiguessin encara ocupant càrrecs de responsabilitat política i cobrant de tots els espanyols.

Vergonya per la iniciativa judicial d'obrir més de 400 procediments en contra d'ajuntaments per la qüestió del procés sobiranista. Avergonyit per les imputacions del president Mas, la presidenta del Parlament català i els exconsellers Rigau, Ortega i Homs.

Pot existir un estat occidental on el model democràtic estigui més prostituït que a Espanya? Pot existir un país on el poder judicial sigui tan parcial a favor del poder executiu? Es pot dissimular menys del que es fa a l'Espanya ancorada al passat i nostàlgica de la dictadura i del cop de sentència?

No cregueu per un instant que no veureu coses més increïbles i poc democràtiques de les actuals! La cosa no s'ha acabat i encara els queda corda per actuar amb més desvergonyiment. Tenim PP per molts anys, no pas de la mà dels sectaris i centralistes de C's, sinó del mateix PSOE que ha tingut la barra de carregar-se el dirigent escollit per la seva militància i declarar que fer Rajoy president del govern és el mal menor. El meu suport al PSC que, en la discrepància ,desitjo que es mantinguin ferms en els seus principis i en la defensa d'allò que varen prometre als seus votants.

Tot apunta a unes noves eleccions el mes de març

Els greus atemptats de París, el divendres passat, han deixat en segon pla la notícia permanent des de fa molts mesos, del procés sobiranista, ara en l'estira i arronsa entre Junts pel sí i les CUP. Sembla ser que la impressió inicial que el març tornaríem a anar a votar, ha retornat, després d'unes setmanes en què s'havia albirat una possible entesa entre les dues forces independentistes. Llegint, avui, els diaris, sembla com si CDC tingués clar que l'actitud de les CUP és inamovible, i que l'opció de convocar noves eleccions el mes de març és cada vegada més evident.

Amb tot això caldrà veure quina és l'actitud d'ERC. Tot i que hem estat parlant de les negociacions entre Junts pel sí i les CUP, de fet hauríem de parlar de CDC, perquè fins ara ERC s'ha situat una mica al marge, amb alguna discreta intervenció quan les possibilitats de trencament agafaven més força.

Una vegada més els partits polítics no hauran estat a l'alçada que se'ls demanava, i la societat catalana, una bona part de catalans i catalanes, hauran experimentat la humiliació de sentir-se traïts i enganyats per les forces polítiques, que no els han tingut en compte a l'hora de prendre les seves decisions.

Les xarxes socials en contra d'ICV

Les xarxes socials estan que bullen parlant del procés sobiranista, la llista única, la de Catalunya sí que es pot... i tothom hi diu la seva. Majoritàriament hi ha una crítica important a ICV per apuntar-se al bloc de Podemos i, d'alguna manera, sucumbir a la seva voluntat que es considera contrària a la independència.

De fet ICV ha estat coherent i, davant la possibilitat de desaparèixer del món polític, ha decidit apuntar-se al carro de Podemos que és la força que els venia a desbancar. Herrera i Camats ja varen deixar clar que estaven pel dret a decidir, però no per la independència, encara que Camats hagués votat Sí-Sí, i Podemos a Catalunya també ha, més o menys, dit que hi estan a favor. L'altra cosa és que ens ho creiem.

A la xarxa no es creu i jo em pregunto on són els crítics i sobiranistes d'ICV? S'hi han quedat per anar junts amb Podemos? Han passat a la CUP? Estan en standbye? Serà bo saber-ho per elaborar els nostres càlculs.

Tenint present la representativitat que pot tenir l'opinió de la xarxa en els electors que es manifestaran el dia 27 de setembre, l'opinió majoritària és la de col·locar dues llistes com a independentistes, animant els desencisats d'ICV a optar per la CUP, si tan malament els cau el president Mas.

I els votants d'UDC? Les dues formacions s'han aguantat durant molts anys, intentant dissimular les seves diferències, però una vegada han trencat les relacions, tot són pestes contra l'altre. És significatiu, però, que majoritàriament només tinguin una direcció, les pitjors crítiques són les que UDC dirigeix contra CDC. Se'n poden fer moltes lectures, i jo em quedo en què el germà petit ha d'esforçar-se més que ningú per no acabar desapareixent. 

C's qüestiona l'AVE del PP i PSOE

Mentre a Arenys es van presentant les candidatures (hi ha feina amb 10!) a nivell nacional continuen arribant notícies d'Unió Democràtica i Podemos, aquests per la dimissió del número 3, Juan Carlos Monedero. 

Unió té pendent celebrar una assemblea el 14 de juny per decidir la seva posició en el procés sobiranista, però a tot això s'hi ha afegit Construïm, on també hi ha hagut alguna baixa, com és el cas de Francesc Torralba.

A València fan dimitir el president de la Diputació, un altre polític del PP a qui s'acusa de corrupció. No sé si al final se'ls acabaran els candidats per anar a les llistes.

He llegit l'entrevista de La Vanguardia a Víctor Manuel i Ana Belén i m'ha cridat l'atenció la resposta sobre el seu posicionament davant les properes eleccions. La darrera vegada que ho varen fer per Zapatero, després se'ls va posar cara de babaus, segons han dit.

I és així, perquè avui els posicionaments dels partits polítics estan en funció de què diuen els altres i de com poden agradar més als possibles votants. Avui, per exemple, hem pogut veure el canvi d'opinió del PSOE sobre l'AVE degut a les declaracions que ha fet C's al respecte. Fins ara el PP i el PSOE defensaven continuar llençant diners en el seu afany de construir l'AVE radial al marge dels resultats. En el moment que C's ho posa en dubte, el PSOE corre a matisar la seva posició.

Aquesta hipocresia dels grans partits espanyols només podrà solucionar-se amb l'arribada d'altres partits que els restin suports i, per tant, majories que tant mal ens han fet. Podemos s'ha desinflat, C's encara no. Espero que aguantin fins a les generals.