Avantprojecte de llei de l'ocupació pública

El diari ARA publicava la notícia que el Consell Executiu aprovarà aquest dimarts l'avantprojecte de llei de l'ocupació pública. Una iniciativa del govern català per posar al dia les condicions d'accés a la funció pública i també el sistema de promoció interna, i que forma part del projecte de reforma de l'administració.

No he tingut l'ocasió de llegir el text de la proposta i, per tant, no en puc fer una valoració més enllà dels comentaris de l'article que avancen algunes de les modificacions que s'inclouen. Caldrà, doncs, esperar a tenir l'oportunitat d'estudiar el seu contingut per donar la meva opinió que, per altra banda, tampoc tindrà cap mena de transcendència.

Quant a l'accés a la funció pública, l'article comenta que es tindrà en compte que avui la memorització té menys importància i que s'ha de prioritzar les habilitats per actuar davant de les situacions en què es trobaran, pel lloc que opten a treballar. El següent aspecte que incorpora el nou model és l'avaluació dels funcionaris per facilitar la seva promoció en funció de la seva actuació i expertesa. Una avaluació que realitzarà el seu superior jeràrquic.

Quant a les modificacions que es puguin fer al sistema d'oposicions, substituint la memorització de lleis i reglaments, que tens a l'abast amb un clic, per proves que demostrin la capacitat del candidat de dur a terme les tasques per a les quals opta, em sembla bé. Sempre he trobat innecessari i absurd premiar la memòria, i més encara en aquests moments que ho tens tan fàcil per accedir a la informació.

En relació amb la promoció interna tinc els meus dubtes, i caldrà analitzar com es porta a terme. És cert que no tots els treballadors de l'administració pública actuen amb la mateixa diligència, interès i esforç, ni tenen la mateixa capacitat, i és per això que cal trobar la manera de premiar aquells que fan bé la feina i cada dia s'esforcen per millorar i formar-se, d'aquells que una vegada obtinguda la plaça es posen a jaure. Que l'avaluació la faci el seu superior jeràrquic, que té certa lògica, és un perill per allò dels amiguismes i ja no diem quan entremig hi juguen temes ideològics i de militància política. 

Insisteixo que cal analitzar el contingut del projecte de llei i que els seus impulsors tinguin clar quins són els perills de no ser prou explícits i previsors a l'hora de determinar qui i com s'avalua el treball dels altres.

Formació contínua

Cada vegada és més evident la necessitat de la formació contínua. Assolir un lloc professional, pels mèrits adquirits i la formació rebuda no és una meta, sinó que ha de ser un final d'etapa. Un objectiu assolit que et compromet per al futur.

Segurament que tots hem caigut en la trampa de pensar que guanyades unes oposicions a l'administració pública o bé aconseguit un lloc de treball a la privada ja et permet descansar i imaginar-te que tens la vida resolta. Sortosament, el món evoluciona i cada vegada hi ha més reptes a assolir. I si hi ha més reptes vol dir que cal perfeccionar coneixements i eines, i això no es fa per generació espontània.

Em preocupa tot el que sento sobre l'ensenyament d'avui dia als instituts. Sembla que tothom, pares i educadors, s'hagin de compadir dels pobres alumnes i posar-los les coses fàcils. No els podem frustrar i els hem de permetre superar cursos, per arribar on? És que tot s'acaba amb el títol de batxillerat o una llicenciatura? 

Si l'aprenentatge es reduís a la memorització de textos, potser sí que diria que cal facilitar el pas als cursos superiors, però si del que es tracta és d'aprendre a comprendre bé les coses, i saber donar resposta a tot el que es presenta, segurament que cal anar avançant a poc a poc i demostrar que s'adquireix aquesta tècnica que haurà de servir després a la vida professional, sigui quina sigui la branca escollida.

Potser estic equivocat i poc informat, o se m'ha perdut alguna cosa, però l'opinió que tinc és que avui encara es treballa poc per exigir als nostres professionals la formació contínua. No té cap mena de sentit que un funcionari, després de passar unes oposicions, per més bé que se les hagi preparat, deixi de formar-se i d'adquirir nous coneixements. El mateix s'ha de dir d'un treballador d'una empresa privada, sigui quina sigui la seva especialització.

Probablement, tot està lligat en la línia, massa freqüent, avui, d'anar pel més fàcil. No trencar-se el cap, i gaudir de la vida, encara que sigui amb un grau d'inconsciència important. O m'equivoco?

Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

La formació permanent de la policia

Farà un parell de mesos, crec recordar, que vàrem saber que en les oposicions a policia nacional hi havia hagut moltes persones suspeses en la prova d'ortografia. Se'n va parlar perquè la xifra de suspesos era elevada. Ara he llegit a VilaWeb que els aspirants suspesos s'han organitzat per presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid, perquè no accepten la correcció de la prova. 

Arran de la notícia volia comentar la meva preocupació per com se seleccionen les persones que han de formar part del cos de policia, sigui la nacional, l'autonòmica o la local, atesa la responsabilitat d'exercir una professió com aquesta, amb dret a armes, i jo hi afegiria també com s'actualitza la seva formació i seguiment professional.

Tinc molt clar que és un error pensar que un professional no necessita actualitzar els seus coneixements i aprendre cada dia més de l'ofici, de la mateixa manera que en càrrecs públics és necessari trobar la manera de renovar-se. Oi que ens cal renovar el carnet de conduir, i demostrar que continuem aptes per conduir un cotxe?, igualment penso que els policies també necessitarien passar uns tests per assegurar que continuen en condicions per exercir el seu càrrec i responsabilitat.

Em preocupa que un servidor públic, sobretot si utilitza armament, pugui estancar-se i no avançar en coneixements, però també en respecte a les persones i mentalitat de servidor públic. Probablement el percentatge de policies corruptes o 'perillosos', que s'han pogut detectar per actuacions inapropiades és molt baix, i per tant no cal alarmar a ningú, però és prou significatiu trobar un sol cas, pensant en les conseqüències que això pot tenir.

Un examen ortogràfic per aconseguir un lloc de treball a la policia pot semblar irrellevant i fins i tot innecessari. El problema de sempre és on poses el llistó, i pensant en la policia, també el fet evident i provat que sempre hi ha conflictes per exigir un tracte diferenciat als altres servidors públics, sense tenir present que no sempre el nivell exigit és equiparable.

No es tracta de qüestionar la capacitat dels aspirants a policia, ni desmerèixer la capacitat de qui ha aconseguit la plaça, però sí que entenc que caldria trobar la manera perquè els nostres servidors públics, amb qui hem de dipositar tota la nostra confiança, es puguin reciclar al llarg de la vida, sobretot tenint en compte el respecte a la diversitat i als drets humans de tothom, sigui quina sigui la seva raça, procedència, sexe i religió.

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

Adéu Cristina

M'acabo d'assabentar de la mort de la Cristina, una dona de només quaranta-dos anys. No m'ho podia creure i m'ha dolgut moltíssim. Quan passen fets com aquest el primer que penses és que no és just. Que no pot ser que una persona tan jove i plena de vida se'n vagi. És molt trist!

A la Cristina la vaig conèixer quan vaig exercir de regidor de govern a l'Ajuntament de la vila. No hi tenia un tracte directe, però com que m'hi passava moltes hores, la veia de tant en tant. Va ser llavors quan va presentar-se a les oposicions i va guanyar la seva plaça. Després, l'acostumava a veure quan jo sortia cap a Mataró, a treballar, i ella passejava el seu gos per la pujada del cementiri. Ens saludàvem. Era tot un ritual.

Desconeixia l'estat de salut de la Cristina i feia temps, potser degut al confinament, que no la veia. És per això que la notícia m'ha sorprès i dolgut al mateix temps. Avui, quan estava pensant en el tema a tractar en el meu post diari, he tingut clar que no podia fer res més que recordar la Cristina i la seva família, que l'ha perdut. Els acompanyo en el sentiment, en aquests moments tan difícils. Els desitjo que recordin la sort d'haver conviscut amb ella tots aquests anys, i que siguin forts a l'hora de superar aquesta gran pèrdua. Segur que recordaran grans moments i això és el que convindrà que recordin en el fons del seu cor. Adéu Cristina.

En campanya els imputats són dins de l'armari

Aquests dies en què els partits polítics ens demanen el vot, he comprovat que han tingut la decència de no treure les persones imputades, perquè ja seria gros que se'ns presentessin a casa aquelles persones que suposadament s'han embutxacat diners públics, és a dir, els nostres diners.

Tot i el poc temps que he tingut avui per mirar els diaris he comprovat que es torna a parlar d'imputats, en aquest cas socialistes, que o bé han malgastat diners nostres, amb l'excusa de les dietes, o bé han prevaricat, contractant amics, al marge dels processos d'oposicions a llocs de funcionaris o falsejant-ne les actes del Tribunal.

Per a les persones que no ho tinguin tant per mà, els diré que una cosa són els funcionaris i l'altra els càrrecs de confiança. Aquests, com indica el seu nom, els col·loquen els polítics amb responsabilitat de govern, perquè són de la seva confiança, però els altres, els funcionaris, accedeixen a l'administració a través d'unes oposicions que se suposen justes, i sense regals de cap tipus.

Parlant de polítics que ens demanen el vot, el que no em queda clar és si el representant i cap de llista del PP espanyol, el fins ara ministre Miguel Arias Cañete, ha aclarit el tema d'aquells negocis seus que tenien tractes amb l'administració... 

Arriba un moment que tot això és tan habitual que ja no ens escandalitzem. Que els familiars d'Esperanza Aguirre tinguessin propietats prop de Guadalajara, on hi varen col·locar una estació de l'AVE, o que el president Rajoy cobrés dietes per viure a Madrid, com si no tingués pagada l'estada a la Moncloa, són fets tan naturals, que ja no sabem què podem impugnar i reclamar.

I parlant de les eleccions europees, desitjo que tots plegats no siguem tan ximples de donar ales a una persona que no es mereix estar en la política, com és el senyor Vidal Quadras. A veure si aquest VOX passa sense pena ni glòria per aquest món, que ja ha hagut d'aguantar prou anys les misèries del seu líder que va sortir desesperat del PP, per la seva indulgència a Mas, i la impossibilitat de virar al partit a l'extrema dreta, on si sent tan còmode.

Arran d'una notícia al web de Ràdio Arenys

Us haig de confessar que no acostumo escoltar Ràdio Arenys, tot i que considero que és una molt bona eina per estar informat de tot el que passa a la vila. El que sí que faig és mirar la seva pàgina web i d'aquesta manera no quedo tan desconnectat. Els dilluns surt la informació del diumenge, on hi ha les declaracions dels polítics que han intervingut en el programa el Dominical.

Avui he vist que es parlava, entre altres coses, del personal municipal, i hi havia una afirmació de l'alcalde Fors que és errònia, que voldria puntualitzar. L'alcalde afirma que durant el mandat anterior es varen contractar 62 treballadors nous, i no és cert.

En el mandat anterior es va regularitzar la situació de molts treballadors que es trobaven en situació d'interinitat a l'espera que es convoquessin les oposicions de la seva plaça. Sóc una persona que m'agrada endreçar tot allò que està provisional, com vaig fer amb l'Arxiu Municipal, i a més sóc funcionari i sé què representa estar interí en una plaça. A part hi ha un temps legal per passar a definitiu.

És per això que durant el mandat anterior vàrem convocar oposicions per a diferents places que eren ocupades interinament, i per tant aquí rau l'equívoc de l'alcalde quan parla de contractacions. El matís és prou important, i val la pena que se sàpiga. Les dades són al Servei de Recursos Humans, un servei que en una empresa amb uns dos-cents treballadors, no existia, i vàrem crear durant el mandat. També es pot comprovar, observant les relacions de la plantilla de treballadors municipals que s'aprova anualment junt amb el pressupost. Si comparéssim les noves contractacions del mandat passat amb les del mandat que el precedia, veuríem que vam contractar molts menys treballadors. No busco la polèmica, sinó l'aclariment.