Talibans a Brussel·les

Avui llegia la crònica de la Mònica Bernabé al diari ARA sobre la recepció prevista per la Unió Europea a una delegació de talibans, que governen a l'Afganistan, d'on ens arriben notícies esfereïdores, de maltractament a la gent, sobretot a les dones. L'articulista, que coneix molt bé aquell país, es mostra molt crítica amb les autoritats europees i ho compara amb una recepció de l'Estat Islàmic.

L'excusa que donen des de Brussel·les és que es tracta d'una reunió tècnica i que en cap cas reconeixen el govern afganès. Les paraules se les emporta el vent, però a la premsa i a la memòria quedarà que una delegació de talibans és rebuda per la Unió Europea.

Tampoc no ens ha d'estranyar. Fa massa temps que l'actuació de les autoritats europees és contradictòria, feble i insignificant. Com ja he dit moltes vegades, aquell anhel per formar part de la Unió Europea, sortint d'una dictadura opressiva i molt duradora, s'ha convertit gairebé en un sentiment de vergonya. No només s'ha avançat poc en prosperitat, sinó que a més s'ha demostrat feblesa i submissió a potències que no s'han estat de res a l'hora de menystenir-nos. 

M'imagino que és mal força estès. L'època de grans líders, coherents i respectables ha passat a la història. Els seus successors han esdevingut personatges força mediocres, poc creïbles i encara menys considerats. Anar fent bullir l'olla veient que es perden ocasions per enfortir la Unió i aconseguir el benestar de tots. Hem anat ampliant el nombre de membres, però res més.

Ens queixem de l'auge de l'extrema dreta, però l'alternativa, els partits que fins ara han regit Europa han fet prou mèrits per a afavorir aquest creixement, sense mesures determinants i més aviat calcant i adaptant-se al seu postulat. Què passarà ara amb la immigració? No anem bé i alguna cosa s'ha de fer per rectificar i redreçar el camí. Ens calen nous líders, amb les idees clares i el compromís més solidari i enèrgic cap als col·lectius més vulnerables.

La destrucció del patrimoni no és el pitjor

Aquesta tarda llegia la notícia referida a la destrucció del patrimoni iranià per part dels EUA i Israel. És trist i denunciable i caldria exigir responsabilitats. Encara recordo aquelles imatges dels talibans destruint aquells budes gegants, que ens va impactar a tots. Tots teníem clar que es tractava d'uns fanàtics abominables. Avui observem destruccions de patrimoni iranià per part de països democràtics i gairebé no ens escandalitzem. Ens ho hauríem de fer mirar! 

És penosa la destrucció de patrimoni, però no podem oblidar la quantitat de víctimes mortals causades per l'atac i, d'una manera especial, les gairebé dues-centes morts, la majoria nenes de l'escola atacada per les forces militars dels EUA, amb el seu president, el senyor Donald Trump, al darrere.

Com ja he dit altres vegades sembla que ens hem fet insensibles. Que ja no ens provoca pell de gallina ni indignació tot el que està passant. Un inconscient, assassí que no fa tant es lamentava que no li concedissin el Premi Nobel de la Pau. Un personatge indecent que afirmava que no començaria cap guerra i només fa que provocar-ne. Qui vindrà després? Cuba? Groenlàndia? Colòmbia?

El primer ministre israelià ha aconseguit el que volia. Amb el retorn de Trump a la Casa Blanca tenia l'èxit a la butxaca. No és que els anteriors presidents nord-americans fossin bons exemples a seguir. Hi trobaríem molts fets denunciables. Amb Trump, però, s'ha arribat a un extrem inimaginable. Molts diuen que està boig, però continua president el país i destruint tot allò que pot. Els seus votants encara no s'adonen del disbarat. Són uns inconscients que també haurien d'assumir responsabilitats. 

M'indigna tot el que està passant i la impotència que no et deixa moure i només et permet alçar la veu sense aconseguir res de bo. Aparquem el patrimoni i dediquem les nostres forces a denunciar la mort de tantes víctimes innocents.

Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Exercir de català no és fàcil!

Avui ho he experimentat. Una vegada més. Haig de dir que tothom ha estat molt amable i que algú, des de fora, podia pensar que l’impertinent era jo. Si vols defensar el teu dret a expressar-te en la teva llengua sempre t’has d’enfrontar amb mil obstacles. No és estrany que moltes persones cedeixin i es passin al castellà. No és el meu cas.

Necessitava contactar amb una empresa de serveis, que en soc client. Tot i que l'app que tinc d'ells et permet utilitzar el català, quan t'hi poses en contacte no és tan fàcil que t'entenguin. Si, com és el meu cas, no canvies de llengua, la comunicació es complica i necessites més temps. Val la pena? Sí!

He començat escrivint en un xat de l'empresa, però el meu interlocutor s'ha excusat. No m'entenia. M'ha demanat que li confirmés el meu número de telèfon i m'ha comentat que en pocs minuts es posarien en contacte amb mi. Ha trigat una mica, però al cap d'una estona una noia, molt amable, m'ha trucat per dir-me que em transferia a un seu company, que m'atendria en català. 

Crec que aquesta és la manera d'actuar. Amb amabilitat i empatia, però sense claudicar. Sense passar-se al castellà, perquè si no defensem la nostra llengua nosaltres, està vist i comprovat que els altres no ho faran. Alguns per odi i ganes de perjudicar-nos. D'altres, per ignorància o poca voluntat.

Aquesta empresa, que té un abast internacional, instal·la unes plaques informatives a les façanes dels seus clients. N'he vist a Suècia, en suec. També a Alemanya, en alemany. I al nostre país acostumen a ser totes en castellà. A casa nostra, però, no! A casa la tenim en català, perquè en tenen disponibles, però l'has de demanar expressament. Malauradament, he pogut comprovar que la majoria, per no dir totes les plaques que he vist, són en castellà. Per què no demanem que les volem en català? Varen trigar uns dies més del compte, però ens les varen proporcionar.

Aquesta constància i insistència és l'única manera d'aconseguir que el català sigui present al nostre país. Cal tenir-ne consciència i no defallir. Ens constarà un mica, i potser algú ens dirà talibans, però hi tenim tot el dret. No us desanimeu. És molt el que podem aconseguir!

El dolor a l’Afganistan

He vist que el diari ARA, de la mà de la Mònica Bernabé, publica un extens reportatge sobre l’Afganistan que resulta depriment, més que tot perquè no veus que des de fora es pugui fer res, o sí. Quan a les grans potències occidentals els ha interessat bé que s’han buscat solucions. Quan hi havia interessos econòmics sí que s’ha actuat, però ara només, i això és el més trist i frustrant, només es tracta de vides humanes, bàsicament les dones, les que estan en perill i viuen sota la repressió d’uns fanàtics fastigosos.

Els humans ens hauríem d’avergonyir en veure de què som capaços. Com pot ser que hi hagi gent tan malvada que castigui i destrueixi la vida dels altres sota qualsevol excusa injustificable. Però la vida ens ha ensenyat que la injustícia i el mal ha estat present arreu i al llarg dels temps.

Encara que ho podem observar a molts llocs, també al costat de casa, hi ha pobles que de manera sistemàtica i permanent ho han patit. La història de l’Afganistan és de repressió i dolor des d’abans dels talibans, però aquests han aconseguit el poder gràcies a l’abandonament de diferents estats, els darrers els Estats Units.

És d’agrair el testimoni i la valentia de persones com la Mònica, que ens permeten conèixer una realitat colpidora, i que ens fa més sensibles. Tant de bo els que poden fer-hi alguna cosa per treure el sofriment del poble afganès fossin capaços de sentir sota la seva pell aquest dolor i ràbia, i trobessin la manera de recuperar els drets usurpats a la població en general i les dones en particular. 

Avui he connectat amb el món amb aquesta realitat que ens hauria d’interpel·lar molt més del que ho fa, i me’n vaig a dormir amb l’esperança que el mal de l’Afganistan sigui passatger i que la Justícia retorni a aquest poble oprimit en nom d’una religió falsejada per una gent que només busca el poder i el domini absolut i denigrant sobre la seva població.

Afganistan i els peatges, són notícia aquests dies

Tornats a la realitat hem vist com les notícies que més destaquen en els mitjans de comunicació d'aquests darrers dies d'agost són Afganistan i l'evacuació dels que volen marxar del país, i relacionat a casa nostra la desaparició dels peatges després de tants anys.

Ens va passar per alt els efectes de l'atemptat de Kabul i ha estat com una traca final als despropòsits de la invasió del país ara fa vint anys. Una vegada més el món occidental ha fracassat en els seus intents de posar ordre a casa dels altres. El pitjor és que del seu balanç se'n pot desprendre un suport enganyós a una classe corrupta que ha estat incapaç de posar ordre i fer desaparèixer els talibans, que finalment recuperen el poder del govern i la repressió cap a la població, especialment les dones.

Quant a casa hi ha la incertesa de què passarà amb el pagament del manteniment de les autopistes que deixaran de ser de pagament aquest dimecres. De moment sembla ser que el compromís és que fins al 2024 seran de lliure circulació, però que hi ha la intenció d'instaurar-hi algun sistema de pagament. Com es deia avui a la xarxa, i jo ho he anat comentant en aquest blog, la desaparició dels peatges i l'assumpció del cost de manteniment per part de la Generalitat i de l'Estat, fa que deixin de pagar els usuaris per passar a pagar-ho tothom via impostos. És això just?

El titular del web de Ràdio Arenys sobre la variant de Valldegata, pressuposa que amb la desaparició dels peatges ja no es construirà la polèmica variant que havia d'alliberar circulació de cotxes del mig de la Riera d'Arenys. Aquesta variant era un fet, segons paraules del primer equip de govern local democràtica, a finals dels setanta. La seva construcció va comportar molta polèmica entre defensors i detractors. Ja em perdo qui hi va a favor o en contra, però pel que sembla la solució ja està presa: no hi haurà variant. Es podrà pacificar la nacional II pel seu pas per la nostra vila? A veure què en diuen els nostres governants locals.

A l'espera de l'assalt final

Aquests dies estem parlant de l'Afganistan perquè els fets que succeeixen marcaran el futur de molts anys amb un alt risc d'involució i la desaparició de drets fonamentals, sobretot per a les dones. Els fanàtics talibans que s'estan fent al poder, després de la sortida de les tropes nord-americanes, envien un missatge molt clar de repressió que per poc que t'estimis la llibertat de les persones, et dol i et fa patir.

Avui hem conegut la notícia que els fanàtics han arribat a les portes de la capital, i que l'exèrcit afganès, que teòricament va formar i reforçar els EUA, és incapaç de defensar el govern actual i només pacta sortir corrent i salvar els mobles. Els poderosos tenen assegurada la seva protecció, però la població civil té totes les de perdre. Les dones hauran de sortir de la Universitat i el treball, i tornar a casa.

Què ha passat? Què s'ha fet malament? Quines conseqüències hi haurà per al futur del president Biden? Sabia que passaria això si decidia marxar de l'Afganistan, i ens va enganyar, o bé era tan innocent que no s'ho va imaginar?

La història es repeteix, com acostuma a passar, sense aprendre'n ni trobar la manera de corregir els errors. És molt fàcil veure-ho des de lluny, sense rebre'n les conseqüències directament, veient per televisió les imatges del desastre i la repressió. La incultura i maldat humana personificades en els talibans. 

Ja em perdonareu la meva insistència sobre els fets actuals, però és molt trist i m'afecta. És una manera de deixar anar la ràbia que m'envaeix en veure la incapacitat humana per organitzar-nos de manera civilitzada i en pau. Sense respectar els altres, normalment els menys afavorits, en benefici propi. 

Entenc molt bé que la vida continua i que hem de procurar trobar la part positiva de les coses, però no podem obviar uns fets tan inhumans que afecten una part de la població mundial, víctimes dels errors d'Occident.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

Un dia remogut i violent

Avui ha estat un dia força mogut. Hem tingut onze detencions de persones acusades de terrorisme. Arran d'aquestes detencions s'ha produït unes protestes al barri de Gràcia que han acabat amb enfrontaments amb la policia. Per altra banda s'ha revifat l'afer Pujol amb la imputació, per part del jutge, de l'expresident, la seva dona i tres dels seus fills.

Al Senat s'ha viscut una picabaralla entre la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, i la senadora d'ERC, Ester Capella, que ha recriminat a la vicepresidenta el poc sentit que tenia mantenir el Senat que, contràriament al que diu la Constitució, desenvolupa molt poc la seva funció de representativitat territorial.

Més lluny de casa nostra s'ha produït una tragèdia, al Pakistan, amb l'atac dels talibans a una escola militar, amb el resultat de més de 140 morts, la majoria estudiants, com a venjança per les morts de l'exercit pakistanès.

A Síria també s'ha registrat 180 morts en l'assalt d'una filial d'Al-Qaida a unes bases militars. I tot això l'endemà del rescat accidentat d'un grup d'hostatges en una cafeteria de Sidney, per part d'un iranià fanàtic que va resultar mort junt amb dos dels hostatges, i de la matança de cinc persones en un edifici de Philadelphia.

Com es pot comprovar el món està cada vegada més esvalotat i paranoic, i si no procurem posar-hi remei, el futur és molt incert. Tot això no ho arreglarà la independència, per la qual cosa cal que hi dediquem bona part del nostre temps per intentar posar seny i trobar solucions. Nosaltres no aconseguirem evitar les morts de Síria o Palestina, però podem afavorir l'ambient del nostre entorn i fer més fàcil la convivència. 

La destrucció de les imatges i la història

Arran de la destrossa de l'estàtua de Lenin a Ucraïna, en mans de grups enfrontats amb el seu govern, que ha optat per tornar a mans de Rússia i donar l'esquena a la Unió Europea, reflexionem sobre el significat de les estàtues i el paper que juguen en la història de la humanitat.

Ahir vèiem com a Síria s'enderrocaven mesquites i altres béns patrimonials, o bé tots recordem com els talibans varen destruir els Budes de Bamian, normalment per negar i oblidar períodes de la història que no agraden als dirigents polítics d'aquell moment, o a una part de la població.

Al nostre país això també ha passat amb les imatges i estàtues eqüestres del general Franco, i tots aquells símbols que ens recordaven la dictadura patida, més a Catalunya que a la resta d'Espanya. Llavors em pregunto si això és un encert o es tracta d'un greu error.

Jo puc estar d'acord en que una ciutat retiri condecoracions a un dictador, una vegada recuperada la democràcia, o que restableixi els noms dels carrers i places, anteriors a la dictadura, però eliminar estàtues? Aquí hi tinc els meus dubtes. Segur que no em faria cap gràcia veure una estàtua del dictador cada vegada que sortís de casa, però aquell personatge sinistre forma part de la història i nosaltres també som part i fruit d'aquesta història.

Tots tenim clar que la història l'escriuen els guanyadors, i d'aquí els problemes dels perdedors per recuperar la seva dignitat. Eliminant els símbols de cada època no es fa cap favor a la història ni al patrimoni de la humanitat. Hauríem de trobar la manera d'exaltar l'esperit democràtic i denigrar la dictadura sense negar la història, per respecte i precaució, perquè les èpoques negres no tornin a aparèixer. Cal denunciar, això sí, i amb totes les forces, aquelles persones i institucions que neguen la llibertat de les persones. Desgraciadament, l'Espanya de la transició no ha denunciat suficientment la dictadura, i és per això que el nostre model democràtic és tan feble i es respira contínuament aires d'involució.