Informació incompleta?

Alguna vegada hem sentit a dir que hi havia un excés de notícies, sobretot amb l'arribada de les xarxes socials. Sempre he cregut que l'abundància de notícies no era mai un problema. En tot cas el problema és la incertesa sobre la veracitat d'allò que llegeixes o, en el cas que avui comento, si hi ha tot el que passa o la informació rebuda és incompleta.

El diari ARA es feia ressò del mapa que et permet localitzar els refugis climàtics que pots tenir a tocar de casa. Un mapa que el proporciona el Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Si hi entres pots veure tota mena de refugis, siguin edificis climatitzats o espais ombrívols i frescos.

La notícia pot ser interessant, sobretot per aquelles persones que la seva casa no està prou preparada per afrontar aquestes calorades que patim des de fa una bona colla de setmanes. Perquè ja no es tracta d'una onada de calor, sinó d'una temporada ben llarga de temperatures que en diuen fora de la normalitat, però que aviat haurem d'assumir com a normals.

Dic que podria ser una notícia interessant si reflectís bé la realitat, però temo que no sigui així. Les preguntes que em faig són: Com ha obtingut el Departament d'Interior les dades per poder confeccionar aquest mapa? S'ha assegurat que es relacionaven tots els refugis declarats als municipis catalans? 

Puc entendre que algun municipi no disposi de cap refugi climàtic, però m'estranya que això succeeixi a molts municipis catalans, i poso en dubte l'efectivitat de l'esmentat mapa quan veig, per exemple que a la meva vila no hi apareix cap refugi climàtic, quan em consta que el nostre Ajuntament n'ha relacionat uns quants. I és aquí on em pregunto novament: És culpa del nostre Ajuntament que no ha comunicat les dades al Departament d'Interior de la Generalitat, o bé el govern català ha estat poc curós a l'hora d'exposar el mapa, sense tenir la seguretat que tots els municipis hi han dit la seva?

L'exemple d'avui és una demostració que totes les notícies que rebem les hem de contrastar, fins i tot aquelles que ens venen de diaris que considerem seriosos i que ens diuen que les han tret de fonts gens sospitoses de no ser eficients, o sí?

Què és veritablement real?

Cada vegada rebem més informació i no obsta perquè visquem desinformats o bé dubtant de si allò que ens diuen és realment cert o ens estan enganyant. Aquesta aparent contradicció ve propiciada per una manca d'anàlisi i racionalització del nostre pensament, i de la capacitat o falta de costum de contrastar les notícies i informacions que ens arriben.

Què és real i què és imaginació? Som capaços de distingir allò que és d'allò que ens sembla que és? Hi ha qui té molt interès i poder com per fer-nos creure coses que no són. Ens poden convèncer fàcilment i ser incapaços d'adonar-nos que allò que ens diuen és fals, que no està passant, que és una adulteració de la realitat.

Si busquem el concepte de realitat ens diuen que la realitat és el conjunt de tot allò que efectivament existeix, en contrast amb tot allò que és imaginari o tot allò que sembli altra cosa que el que és. Per tant, quan analitzem uns fets, una situació, la nostra manera de ser, de concebre la vida, ens condiciona i podem estar imaginant coses que no són.

Avui, que és tan fàcil escampar notícies, opinions, declaracions, i arribar molt lluny, a persones que no ens coneixen ni tenen un criteri determinat de segons què, és un perill no aturar-se a analitzar allò que ens arriba, abans d'acceptar que és cert i que no es tracta d'una manipulació de la realitat pels interessos que sigui.

Comencem a estar cansats de les xarxes socials, on persones anònimes, o ni tan sols persones, sinó enginys tecnològics, sentencien, si no critiquen i insulten, simplement per embrutar i no aportar res de positiu. Sembla que aquest és el camí de no retorn, que no ens pot fer claudicar dels nostres principis, i ens ha de fer forts per ser capaços de discernir què és real i que és imaginari o interessadament manipulat.

De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.

Són intel·ligents els jutges?

El post d'ahir dimecres donaria per a molts capítols del meu blog. No sé si vàreu enllaçar l'entrevista a Xavier Sala i Martín. En tot cas avui em pregunto on situaríem els jutges. Són intel·ligents, o es tracta de rosegaapunts o aquells que només memoritzen?

Se sap que les oposicions a jutge es basen en la memorització de tots els temes que poden preguntar-se a l'examen i que els aspirants a jutge es passen moltes hores, dies, mesos i anys, estudiant el temari per aconseguir la plaça. No he entès mai la necessitat de posar en pràctica aquest model d'examen, sobretot ara que tens tantes possibilitats d'obtenir la informació a través d'Internet.

Crec que caldria canviar el sistema i desconec si s'està plantejant, o bé continuen pensant que la plaça de jutge és per aquella persona que té la capacitat de memoritzar tot allò que ha llegit i entès, i no tant la capacitat d'enfrontar-se a la vida, que és canviant i plena de sorpreses.

Estic convençut que si els jutges rebessin una formació diferent, els judicis anirien d'una altra manera. Probablement, el tancament obligat per memoritzar tots els textos els allunya de la realitat del món i llavors, quan han de resoldre els conflictes humans, no els acaben d'entendre, o la seva visió és molt parcial i fins i tot perillosa.

Quan em pregunto si els jutges són intel·ligents, no insinuo que puguin ser uns rucs. Cal haver llegit el meu post d'ahir, o haver escoltat l'entrevista a l'economista Xavier Sala i Martín. Es tracta de saber si davant d'un cas no previst, tenen la capacitat de trobar una solució raonada i efectiva, que sigui al mateix temps justa.

Ja veieu que en aquest post no parlo d'ideologia. Sabem on s'encasellen la majoria dels jutges espanyols i això és un problema greu, i pels independentistes catalans encara s'agreuja més. Només tenint en compte la formació que reben i la manera que tenen per treure's les oposicions, n'hi ha prou per pensar que el nostre país no funciona prou bé. Algú em pot dir com s'ho fan altres països europeus? Estan igual que nosaltres? A veure què me'n dieu.

Periodistes en qui confies

En aquest món cada vegada més trasbalsat per les notícies que ens arriben, amb força descrèdit i malfiança de les fonts, encara hi pots trobar periodistes que et desprenen confiança. Encara que desconeguis moltes coses del professional informador, les seves paraules, els seus raonaments i la manera de processar les notícies fan que te'l creguis.

Un d'aquests periodistes, i segur que n'hi ha més, és en Llibert Ferri, que va ser corresponsal de TV3 a l'antiga URSS, a qui el diari ARA l'entrevista amb motiu de la publicació del seu darrer llibre Putin ens observa (Pagès Editors).

Com molt bé se'l defineix, Ferri és un gran coneixedor de la història de la Unió Soviètica i de l'actual Rússia, a qui acostumes a acudir per conèixer, una mica més, què està passant en aquell país, i per què. Les respostes a l'entrevista són interessants perquè t'ajuden a entendre millor la realitat del país i qui és el seu president. Certament, no és gens engrescador, encara que afirmi que és optimista i que considera que Europa se'n sortirà, però quan? Ara caldrà llegir el seu llibre. 

Aquests dies, i ho comentava ahir, parlem molt de Trump i dels seus íntims col·laboradors, però també de Putin. Aquesta aparent amistat entre ambdós líders ens deixa una mica sorpresos i no acabem de veure fins on la portaran. Al meu humil entendre es mantindrà mentre ambdues parts hi surtin guanyant, però quan un d'ells hagi de claudicar davant de l'altre, s'acabarà. És allò de més d'un gall en un galliner.

Europa entretant va avançant pàgines i fent els deures que tenia aturats des de feia molts anys. De cop ens hem despertat del somni americà i ens hem adonat que, si vols estar ben servit, t'has de fer tu mateix el llit.

Ens queixem de les editorials actuals, on trobem a faltar més professionals de vàlua contrastada. Crec que haurien de buscar a fons i recuperar tots aquells periodistes que ens ajuden a entendre la realitat, que si no vigilem bé se'ns escapa i correm el risc de ser brutalment enganyats.

Amagar el cap sota les ales

Confesso que aquesta setmana m'he comportat com un flamenc, o com popularment es diu de l'estruç, encara que no sigui cert. He amagat el cap sota les ales. No he obert la televisió, ni he escoltat les notícies. No volia saber res del que ha passat als EUA. Només vaig conèixer la victòria de Trump i ja no he volgut saber res més. 

Reconec que és una estupidesa, i segur que recuperaré tot el que m'he perdut, però aquests dies tenia la necessitat de rebre notícies positives, que m'alegressin una mica més la vida, i sabia que si m'entretenia observant i escoltant tot el que pot arribar dels EUA, em deprimiria. No em venia bé.

Em comprometo a posar-me al dia i intentar entendre-ho i acceptar la realitat. A més, procuraré buscar la part positiva perquè ben segur n'hi deu haver, encara que aparentment no ho sembli. Les eleccions dels EUA no ens deixen indiferents, perquè la repercussió és mundial, i és trist adonar-te que els humans som incapaços d'avançar d'una manera raonada, i d'excloure els exabruptes i els que els practiquen.

La vida continua, i espero que no anem gaire enrere en drets i llibertats. Hi ha el perill de destrossar encara més tot allò que ha costat tant de construir. El fanatisme, els insults, i la venjança són tres elements que estan a la vista, i voldria pensar que no es posaran en pràctica, però la meva intuïció és que el nou president estirarà aquests i les conseqüències poden ser molt negatives.

Els petits es tapen la cara o tanquen els ulls i es pensen que no els veiem. Són reaccions infantils, espontànies que ens fan gràcia. Quan som grans això no tindria sentit, però emprem altres tècniques per despistar, però en el fons el que estem fent és enganyar-nos a nosaltres mateixos. La realitat és la que és, tant si la mirem com si hi passem de puntetes. Hem d'afrontar-la i en la mesura que puguem, millorar-la. 

Confiem que les coses caiguin pel seu propi pes i que no ens trobem en una situació tan dramàtica com aparentment ens fa pensar. Segur que s'han viscut èpoques pitjors, i el temps passa i ho cura tot. Malauradament, hi haurà persones que no s'ho passaran bé, i això és trist i preocupant. Confiem que tot no estigui perdut, i que la bona gent prevalgui per sobre dels que poden fer mal.

Ball de ganivets

No sé si a mi m’ho sembla o és que no podem fer un pet que no se n’assabentin el veí, però el cas és que no hi ha dia que no llegeixi al diari una notícia relacionada amb ganivetades, algunes de les quals tenen conseqüències irreversibles. Què ens està passant? 

La conclusió a què arribo és que cada vegada tenim comportaments més violents, però no és una violència sobtada, sinó que les víctimes es troben davant d’individus preparats, que porten l’arma a sobre. No és una violència gratuïta. Premeditada?

Sense justificar-ho, puc entendre que alguna persona se li giri el cap, per una discussió, una baralla…, però anar armat pel carrer ja és tota una altra cosa. Anar-la a buscar després de la baralla, tampoc és una reacció instantània. Què els ve al cap? Tanta agressivitat corre per dins?

Avui el diari parlava de l’apunyalament a un noi d'11 anys. No sé l’edat de l’agressor. Ens hem tornat bojos?

La vida no és fàcil per a tothom. Hi ha problemes de convivència, amb famílies desestructurades, amb lligams familiars complexos, amb dificultats per viure. Hi ha moltes persones vivint en la indigència, amb problemes per accedir a un habitatge, a una feina, o per obtenir permís de residència i treball, però tot això no és excusa. És més, ens trobem amb agressors que no compleixen cap d’aquests estereotips. Són persones que consideraríem normals, com tu i jo. Llavors, on és el problema? Què ho provoca tot això?

No podem donar la culpa als nostres polítics, però sí que els hauríem de demanar que ho tinguin present. Que investiguin què ens està passant a tots plegats i intentin trobar solucions que alleugereixin la situació. No podem continuar amb aquesta escalada de violència. No em serveix que em diguin que la percepció no s’ajusta a la realitat perquè hi ha víctimes i, per tant, hi ha agressors. 

És una feina de tots. Intentem rebaixar la intensitat amb què vivim. No anem tan revolucionats i potser així aconseguirem rebaixar el suflé. Tant de bo es redueixin les notícies alarmants que han anat in crescendo. Si no ho aturem, ens aclapararà a tots.

Excés de violència

Ens hem passat de frenada, encara que algú dirà que de violència n'hi ha hagut sempre. Potser sí, però la impressió que tenim no és aquesta. Recordo una entrevista amb el cap de policia local on ens deia que la realitat no coincidia amb la percepció. Cada vegada la gent està més espantada, però no és cert que hi hagi més delictes ni més violència. Serà això, però no ens deixa tranquils.

    Avui han penjat unes imatges d'un assalt d'uns familiars que volien veure els ferits a Girona per un conductor que ha disparat diferents trets, deixant dos morts i dues víctimes malferides. La sensació que en treus no és agradable, i després et passen més i més imatges d'altres atemptats i actuacions que no són simples actes d'incivisme, sinó que entren de ple en la delinqüència.

    No pot ser que els pares tinguem por les hores que els nostres fills són fora de casa. Aquesta nit, si no ho he llegit malament, una persona ha mort apunyalada a la platja de la Barceloneta. No és tan lluny de casa! No en conec els motius, però la notícia no et deixa indiferent. 

    A tot això s'hi afegeixen llavors totes les declaracions i inculpacions sense proves a col·lectius que porten l'etiqueta a sobre. Normalment, persones que han vingut de fora i que al nostre país no ho tenen fàcil per viure perquè no els permeten treballar, sovint tampoc poden empadronar-se i, per tant, no disposen dels serveis bàsics d'atenció sanitària ni educativa. Els ho posem difícil i aprofitem l'avinentesa per culpabilitzar-los de tot. Els nostres governants no són capaços d'elaborar una llei d'estrangeria amb sentit comú, i justa per a tothom?

    Però llavors t'assabentes que el presumpte assassí té nacionalitat espanyola. Això ens passa més desapercebut, perquè desmunta moltes teories. Ni totes les persones que arriben de fora són la pesta, ni els autòctons som uns àngels. 

    Però si hi afegim també l'exemple que ens donen molts governants, que no els exigim la santedat, però sí l'honradesa i decència, llavors se't fa molt difícil exigir a tothom que actuïn de manera civilitzada, respectuosa i decent. El mal comportament d'alguns polítics no dona dret a actuar malament, però no ajuda.

Per un seguiment del PAM més transparent

No és la primera vegada que en el meu blog parlo del Pla d'Actuació Municipal, conegut com a PAM, que cada vegada hi ha més ajuntaments que el treballen, alguns una mica per força, i d'altres l'han perfeccionat molt, demostrant el seu interès per la transparència de la seva gestió. Només cal navegar una mica per Internet, i t'adones qui realment es creu això de la transparència i el retre comptes a la ciutadania, i qui hi passa de puntetes, per quedar bé, però millor no rascar-hi gaire per no quedar decebut.

El nostre Ajuntament ja fa anys que confecciona el PAM, amb algun mandat que no se l'han cregut gens, i d'altres que han complert amb l'expedient. El problema en tot cas apareix quan hi pares atenció, i vols conèixer en detall totes les actuacions que, d'alguna manera, justifiquen el percentatge de compliment que apareix al final.

En aquest mandat el PAM d'Arenys de Mar figura al web municipal i tens la possibilitat de veure tot allò que s'ha fet i el que s'ha deixat de fer. Les xifres hi són, però hi manquen les accions. N'hi ha algunes, sobretot en els apartats que s'hi ha treballat, però en la majoria dels eixos i objectius només hi ha el grau d'assoliment, el percentatge, que no saps d'on surt, ni quin criteri han escollit per decidir que és un 20% i no un 15%

Intentant entendre la base de les valoracions et trobes amb alguns objectius que se't fa difícil saber si el grau de compliment és el real, o s'ha posat una xifra per no deixar-ho a 0. Hi ha, però alguns objectius que sí que tens més referències de què s'ha fet, i t'adones que la informació que hi figura no correspon a la realitat.

Aquesta manera de construir el PAM i fer-ne el seguiment, sense detallar cadascuna de les actuacions realitzades per a cadascun dels objectius fixats, no mereix la confiança suficient per treure conclusions de la feina feta per l'equip de govern. En el fons, una planificació poc transparent del PAM és molt pitjor que no tenir-lo, ja que sospites que la majoria de les coses que es diu que s'han fet, són pura invenció.

Des de la CUP, una de les coses que canviarem serà precisament la confecció del PAM, potser amb menys promeses enlluernadores, però reals, i, sobretot, explicant detalladament què es fa en cada moment, quines són les diferents accions que es desenvolupen, perquè al final del mandat tota la informació sigui veraç. No podem estar enganyant a la gent, només per mantenir la cadira. Al final, tot se sap!

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

El periodisme arreu del món

Ahir llegíem la notícia de la mort a trets de dues periodistes a Mèxic. Avui ha estat una periodista la que ha estat assassinada a Israel. Podríem fer una llarga llista de països on la vida dels periodistes està en perill. No es tracta només de la llibertat d'expressió, llibertat de premsa, sinó de posar en risc la vida per exercir la teva professió.

No és cap novetat, però això no treu que quan succeeixen casos com aquests et preguntis què està passant, i com es pot tolerar aquesta injustícia i crueltat. No pot ser que sigui tan fàcil fer desaparèixer qui et fa nosa, pel que diu i explica. No es tracta d'accidents fortuïts en l'exercici del periodisme, sinó d'actes de violència i criminalitat per acabar amb les seves vides.

Davant de situacions que es repeteixen en molts llocs, penses que exercir de periodista en una societat com la nostra, l'espanyola, no comporta el risc ni la valentia que cal reconèixer a tots aquells professionals que es juguen la vida cada dia. Al nostre país tenim bons periodistes, però també molts de dolents. La credibilitat s'ha posat en dubte moltes vegades i això ho paguen els bons, els que són honestos i, sense deixar de pensar subjectivament, relaten el que veuen i passa.

El periodisme ha esdevingut un poder de la categoria dels que tradicionalment hem observat. Els mitjans de comunicació poden arribar a condicionar el pensament i la voluntat de la gent, i per això és tan perillós caure en el parany d'utilitzar el periodisme per interessos polítics i econòmics. Tots som conscients de la fragilitat en què vivim, i de la dificultat de poder rebre la informació real i no un producte interessat que desconfigura allò que de veritat està passant, ja sigui lluny de casa o fins i tot al costat.

Probablement aquesta lluita per interpretar la realitat a conveniència és el que fa que en casos extrems, però malauradament massa freqüents, la vida del periodista corri perill. Quan no agrada que se sàpiga una cosa, hi ha qui s'encarrega de matar el missatger.

És per això que, a més de treballar per uns poders legislatiu, executiu i judicial honestos i democràtics, cal no deixar de fer-ho per un poder, la comunicació, que s'ha col·locat al nivell també de l'economia, per intentar dirigir la societat segons els interessos ocults d'una minoria molt potent. 

L'odi de Ciutadans els destrueix les entranyes

En política acostuma a ser difícil ser optimista, sobretot si pretens que la democràcia sigui una realitat en un país amb una transició enganyosa, on els tics dictatorials s'han mantingut en massa institucions, sobretot la policial i la judicial. Quan llegeixes estadístiques voldries veure com la lleialtat, la coherència, la transparència, són motius suficients com per ocupar els primers llocs de les preferències de la ciutadania, però no sempre és així.

Espanya no s'està comportant tan diferent de la resta del món occidental, on cada vegada la democràcia està més en perill, per l'allau de populisme que impregna la política dels diferents països, que sembla que, sense remei, se'ls acosta un període difícil i amb poca justícia social.

Quan entres en el detall, a vegades tens alguna sorpresa agradable, que no pot enlluernar-te gaire, per no oblidar-te de quina és la realitat global. Avui, per exemple, podíem llegir que segons les dades estadístiques del CIS, el futur de Ciutadans és molt magre, i els pot portar a la desaparició.

Un partit que va néixer i ha viscut només a partir de l'odi, no pot aspirar a res més que acabar enfonsant-se. Això ha estat més lent del que seria desitjable, però la situació del país els ha permès viure tots aquests anys, degradant la política i la societat catalana i també espanyola. El seu odi, sobretot dirigit al fet català, no els ha deixat viure. Han fet mans i mànigues per desestabilitzar la política, i ho han aconseguit fins força enllà. Massa, per a la salut del nostre país.

Si es confirma la desaparició de Ciutadans, serà una bona notícia, encara que no podem deixar de pensar que els seus partidaris es buscaran els llocs i la forma de continuar atacant la política catalana. Quan veus la seva reacció a decisions com la d'avui del Tribunal Suprem sobre el rebuig als recursos contraris als indults als presos polítics, t'adones de qui són, i de com els sorprèn que un tribunal de justícia, que acostuma a afavorir ben poc els drets democràtics de Catalunya, pugui arribar a prendre una decisió contrària als seus anhels.

Celebrem que Ciutadans pugui desaparèixer, i concentrem-nos en trobar la manera que partits polítics com Vox, no tinguin el relleu que avui tenen a Catalunya i Espanya.

Aznar s'alinea amb Vox

Fa uns dies, quan parlava de l'aprovació de l'ingrés mínim vital, comentava que no havia tingut temps de veure l'impacte a la dreta, però que suposava que hi estaria en contra. Uns moments després, repassant a les xarxes socials, vaig tenir algun dubte, ja que semblava que també els rics aprovaven les mesures del govern. Han passat tres o quatre dies i veig que Vox ha estat molt explícit, però no només aquest partit d'ultradreta, sinó que el guru del PP, més proper a Vox que al partit que va presidir, també ho critica fermament, a través de la fundació FAES.

La base de la crítica és la temporalitat o no de la mesura. Tothom veu que vivim uns moments difícils i que s'ha de trobar una solució a curt termini, encara que només sigui per qüestions ètiques, però ni Vox ni la FAES veuen bé que les mesures s'eternitzin i posen el perill en els ànims que poden provocar per a l'entrada de més persones immigrants.

La Constitució diu ben clar que un dels drets de les persones d'aquest país és el dret a l'habitatge, i tots tenim molt clar que estem lluny de que això sigui possible. Vull dir que ens costa molt poc fer grans afirmacions, però llavors la realitat queda lluny. Aconseguir un mínim de subsistència és el mínim, permeteu-me la redundància, a què podem aspirar. Tampoc sé si amb això n'hi ha suficient, però sí que defenso que cal treballar perquè hi hagi més justícia social, i és evident que la dreta no ho veu de la mateixa manera. Vox no es troba sol, i el PP, amb Aznar al darrere, no ho té fàcil per marcar diferències.

El problema català

Ens agrada molt batejar les coses i ho acostumem a fer de la manera més simplista possible. A vegades, però, és la manera d'amagar la realitat, disfressant-la segons ens convé. Avui, que s'ha iniciat el debat per a la investidura del president del govern espanyol, ha aparegut "el problema català", no tant per part del candidat que sembla molestar-li, i en canvi molt nomenat per l'oposició, sobretot per aquells que els hi agrada tirar-li en cara la possibilitat de valer-se dels partits independentistes per aconseguir la presidència.

Sigui com sigui, ningú pot negar que la situació on ens trobem els catalans és una patata calenta per al govern de Madrid, sigui del color que sigui. També és evident que la realitat catalana ha afectat els partits polítics espanyols i els ha condicionat el discurs. C's, per exemple, ha virat cap a l'extrema dreta, col·locant-se en posicions fins ara reservades a partits com Vox. El PP ha arribat a dir bajanades a l'altura del seu expresident Aznar.

No sé com acabarà la investidura ni si haurem d'anar a unes noves eleccions, però és ben cert que el paper que juguin ERC i JxCat és clau i les conseqüències de la seva decisió també, perquè condicionarà encara més el seu futur.

Es tracta d'estratègia, de valorar els interessos partidistes, perquè la posició del candidat socialista respecte a Catalunya sembla estar molt clar, però no sé si té també clar que Catalunya necessita una resposta del govern espanyol, i no pot ser un girar-s'hi d'esquena, perquè "el problema català" s'enquistarà, i Espanya hi sortirà perdent.

VOX fa i desfà

Si fas una llegida en diagonal de totes les notícies del país arribes a la conclusió que si hi ha un partit polític a Espanya que va amb la cara ben alta, defensant els seus principis, sense avergonyir-se de res i comprometent els altres, aquest és VOX.

Tot i que a Catalunya no ha tingut gaire èxit, el paper el juguen com a part acusadora en el procés català. A la resta d'Espanya sí que han tingut més sort i han decidit dir les coses pel seu nom, i no jugar a amagar la realitat, quan es tracta de pactar governs de dretes.

PP i C's han volgut pactar amb VOX, per aconseguir alcaldies i presidències de governs autonòmics, però demanaven a VOX que no ensenyessin les cartes. Aquests, però, se n'han cansat i ara reclamen protagonisme i ensenyen tots els acords pactats en nocturnitat, per no embrutar la imatge de PP i C's.

Avui, a més, hem vist com presentaven una querella contra el president Zapatero per col·laborar amb ETA durant la seva presidència. La qüestió es llençar m... i qui vulgui que se'n surti com pugui.

Està vist que no importa tant el nombre de diputats o regidors que puguin tenir, sinó el fer acta de presència, utilitzant la Justícia ara que està tan desprestigiada, i que són coneixedors que els tenen més amics que adversaris. S'ha demostrat que el poder judicial no ha fet net de les taques del franquisme, sinó que les ha conservat i ara s'estan escampant talment una taca d'oli.

Cal esperar que tot tingui un final, però tot just acaba de començar i la cosa anirà per llarg.

Amb C's, un futur polític gens esperançador

La possibilitat que C's guanyi les properes eleccions generals i que amb el PP aconsegueixin la majoria absoluta al Congrés de Diputats és la pitjor notícia per a la salut democràtica d'Espanya, i també per a les aspiracions d'un futur millor per a Catalunya.

Avui llegia una enquesta en què donaven a Rivera el triomf en unes hipotètiques eleccions, amb enfonsada del PP. Probablement això és el que pensaríem tots sense necessitat de llegir cap tipus d'enquesta, però ja se sap que sovint la realitat supera la ficció, i és llavors quan t'emportes sorpreses, no sempre agradables.

Que un partit com C's pugui arribar a governar Espanya, amb el suport del PP, deixa en estat de xoc les aspiracions de l'esquerra espanyola i de la majoria demòcrata espanyola. La seva victòria és un pas enrere en el camí d'accés a les llibertats i els drets fonamentals de les persones, perquè la seva manera d'operar és autoritària i mai al servei de les persones, sinó tot el contrari, servint-se de les persones per assolir i controlar el poder.

Que personatges fracassats com Valls puguin arribar a sonar com a alcaldables per Barcelona a la llista de C's, és una clara demostració del nivell polític d'aquesta formació. Es tracta d'una persona que es pot presentar per qualsevol formació, des de l'extrema dreta fins al socialisme. Només l'importa ser a dalt, governi amb qui governi.

Gris o molt negre es presenta el futur d'Espanya i en conseqüència també de Catalunya. De la mà d'aquesta Espanya tan casposa que es ven a C's per un plat de llenties, mai podrem assolir un estat democràtic pur, on les persones siguin la primera raó per treballar i lluitar contra les adversitats. Només la unió de tots els catalans, dels que volem reflotar el nostre país, permetrà superar els greus obstacles que la història ens ha posat al davant.

No és premsa groga, sinó fals periodisme

No descobreixo la sopa d'all, però sí que em paro a reflexionar-hi una mica. Em preocupa la manca d'honestedat en la premsa del país. Però no és només això, sinó que, a més, no se n'amaguen. La història de la premsa és molt complexa, amb etapes més o menys confuses, però sempre amb el dubte latent. L'actualitat és molt penosa i confio que sigui una etapa efímera.

Pretendre l'objectivitat dels periodistes és una utopia, o fins i tot una estupidesa. El periodista és una persona amb sentiments, gustos i preferències. Intentar canviar-ho no serviria de res. Els canals de notícies estan subjectes a interessos de tot tipus, no voler-ho acceptar és negar-te a l'evidència, però això no fa impossible rebre bona informació.

Dels professionals del periodisme cal esperar-ne sinceritat, coherència i, com deia al començament, honestedat. No ens poden enganyar de manera conscient, deformant la realitat en benefici de no sé quins interessos. Podem discutir el to, les valoracions afegides que disfressen la realitat, però en cap cas és concebible la mentida, l'engany.

Tots som conscients de com ens presenten les notícies La Vanguardia, l'ARA, el Punt Avui, El Periodico... en farem més o menys cas, i sabrem llegir entre línies, però mai pensarem que ens estant mentint a consciència. Pensarem que exageren o que ens amaguen alguns detalls, però no ens passarà pel cap que puguin, de manera premeditada, desinformar-nos.

Malauradament Espanya té unes editorials periodístiques que deformen la realitat: El Mundo, La Razón, ABC... Menteixen descaradament i aconsegueixen confondre els més innocents. Trobo a faltar mesures per combatre el fals periodisme. Potser perquè ja va bé a qui podria combatre-ho?

En base a què Iceta reclama l'escó d'Elena

Miquel Iceta i Joan Ignasi Elena treuen a la llum la repetida discussió sobre la propietat dels escons guanyats en unes eleccions. Deixant de banda que els partits catalans han estat incapaços d'aprovar una llei electoral catalana, amb la llei en vigor els ciutadans votem un partit i no unes persones. Això és, si més no, formalment, ja que no tenim l'oportunitat d'escollir els membres que configuren una llista. O tots o cap.

Partint de la base que no votem les persones, quan una d'elles decideix sortir del partit, amb pura lògica hauria de renunciar a l'escó. I dic renunciar perquè la llei atorga els escons a les persones i no als partits. Com que és així, els diputats o regidors es veuen amb dret de retenir l'escó encara que surtin del partit amb qui es varen presentar en les eleccions.

En el cas que ens ocupa, el senyor Elena acusa Iceta que l'actual direcció del partit ha canviat la  posició que tenia durant la campanya electoral, i és per això que entén que potser haurien de ser els altres diputats els que haurien de renunciar a l'escó, i que els ocupessin aquelles persones que continuen pensant de la mateixa manera. És així?

La vida és molt canviant, i els partits polítics, com totes les coses, han de ser capaços d'evolucionar i adaptar-se a la realitat (també la Constitució). Una cosa és, però, adaptar-se a les circumstàncies i l'altra és capgirar les promeses i principis inicials. Ho hem dit del PP que una vegada va obtenir la majoria absoluta va realitzar tot el contrari del que ens havia promès. Això és trampa.

La discussió sobre la propietat dels escons durarà sempre, si més no mentre tinguem l'actual llei electoral i siguem incapaços d'aprovar-ne una altra que s'adapti millor a la nostra realitat. Com en Xavier Roig, miro cap a la Gran Bretanya. Tenim moltes coses a aprendre d'ells.

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme.