Treballar als 89 anys

Avui m’he entretingut a llegir la crònica on, segons l’ARA el senyor Ramon Bruño és el barber més longeu de Barcelona. El senyor Ramon continua tallant cabells tot i els seus 89 anys. He pensat en el meu barber, que és bastant més jove, però podria estar jubilat perquè supera l’edat de jubilació amb escreix. Per què no es jubilen a l’edat que tocaria?

En el cas del barber de Sants, segons declara ell mateix, és perquè a casa s’avorreix. Hi ha moltes persones que s’han fet un tip de treballar durant tota la seva vida i no han tingut ocasió o no els ha interessat complementar la feina amb activitats de lleure o aficions. 

Al meu barber no li he demanat mai, potser per no semblar indiscret o, de manera més egoista, per no despertar-li la idea de jubilar-se i haver de buscar-me un nou barber. Ell segur que no s’avorreix a casa i li agrada jugar a tenis, i estic segur que té altres aficions, al marge de sortir a passejar amb la seva esposa.

Ambdós barbers, pel que sembla, tenen en comú que no tenien intenció de dedicar-se a tallar cabells, però ho han fet durant molts anys i encara ho fan, i han gaudit de la seva professió. Treballar de gust i professionalitat hauria de ser l’objectiu de tots i, aconseguir-ho fa feliç a qualsevol que s’ho proposi.

El feixisme és massa present a la nostra societat

Per als patriotes espanyols, aquella gent de VOX i PP que governen una part important del país, i que pretenen governar a l'Estat, el que ha passat a una pista de tennis dels EUA resulta insòlit i incomprensible. Un espectador d'un partit de tennis entre un jugador alemany, Alexander Zverev, i un d'italià, Jannik Sinner, ha expressat públicament una famosa frase de l'himne hitlerià: "Alemanya per sobre de tot".

El jugador alemany ha aturat el joc i s'ha dirigit al jutge de pista i li ha manifestat que el crit no podia impune i ha aconseguit que fessin fora de les grades l'aficionat en qüestió. I és que a Alemanya està prohibit i penalitzat utilitzar, en públic, símbols, escuts i frases de l'època nazi. Quina diferència amb Espanya, oi?

A l'Estat espanyol hi ha polítics amb càrrecs públics que es fotografien amb la bandera franquista i d'altres que es manifesten cantant el Cara al sol, i no passa res! Com podem anar bé?

Els meus contemporanis recordaran la famosa frase franquista: "Espanya és diferent". Res no ha canviat i continuem situats en un clima predemocràtic malgrat les aparences. Vàrem sortir d'una dictadura, i hem caminat per una transició a la democràcia que no ha donat els resultats esperats i volguts.

Al rerefons de tota la política d'aquest país, de la Justícia, dels mitjans de comunicació, i d'una bona part de la dreta i l'extrema dreta, es respiren uns aires preconstitucionals i antidemocràtics que fa por. També hi podríem col·locar molts socialistes que van de progressistes, però que la seva ànima es manté molt tranquil·la en l'ambient feixista que no s'ha mort.

L'actitud del tennista alemany no és cap acte d'heroïcitat, és simplement un acte de responsabilitat democràtica i rebuig al pensament nazi que molts tenen a dins del cor. Per als votants, simpatitzants i militants de Vox, i d'una bona part de la dreta espanyola, el record del franquisme no els provoca cap fàstic, més aviat l'enyoren, i voldrien recuperar els tics de l'autoritarisme, l'anul·lació de molts drets democràtics i l'eliminació de totes les aspiracions del poble català. No ho aconseguiran, perquè som tossuts i valents, però ens ho faran gruar. Exemples com el cas de l'US Open, ens fan pensar que tenim encara molta feina a fer per intentar eliminar del país aquesta xacra que ens empobreix democràticament, i ens avergonyeix davant dels pobles del món.

El TC suspèn els acords del procés constituent i manté tensa la corda

Com era d'esperar el TC ha actuat en format de mínims i ha deixat per a més endavant entrar a fons en possibles suspensions i condemnes. De moment respon a la demanda del govern espanyol amb una mesura que pretén aturar el procés independentista, encara que estic convençut que són conscients que la cosa no acaba aquí, ni per un costat ni per l'altre.

Com en el joc d'estirar la corda entre dos equips, la força no està del tot equilibrada, però sí suficientment com perquè encara ningú cedeixi la corda. En un costat hi ha uns nois molt ben cepats amb les mans gruixudes i preparades per engrapar la corda. Disposen de molta claca que no només els anima, sinó que escridassa l'equip contrari. A l'altre costat hi veiem uns nois aparentment més febles, que amb prou feines poden sostenir la corda, però sembla que hi posen ganes. Sí que és cert que alguns, a vegades, sembla més que facin nosa que no pas hi ajudin, però al final és la suma de tots la que compta.

Expectants com en una partida de tennis, movent el cap d'una banda a l'altra, esperem el desenllaç que cada vegada s'ajorna més i més. El xou que la política espanyola ha estat incapaç d'evitar i ha judicialitzat no fa l'efecte de resoldre's ni a curt ni a llarg termini, i ambdós contrincants tenen l'esperança d'acabar guanyant. A costa de què?

Només amb el convenciment que hi ha prou gent al darrere per donar suport al Govern i al Parlament català, es pot continuar insistint amb el procés constituent. Aquesta força no pot decaure si no es vol acabar deixant anar la corda, i és per això que la CUP ha de deixar de jugar i posar-se seriosament a treballar per als objectius que diu defensar.