Ara es fan els forts

Resulta insultant llegir les declaracions dels candidats d'ERC, que estan pugnant per aconseguir la presidència del partit, en segona volta, després que cap dels dos superés el 50 % dels vots. Ho dic perquè tots hem pogut comprovar la debilitat del partit a l'hora de pactar la presidència de la Generalitat i també la del govern espanyol. I ara, pretenen fer-nos creure que deixaran de donar-los suport si no es compleix tot el que varen pactar.

Moltes persones vàrem pensar que o bé eren uns il·lusos o buscaven mantenir-se en el poder més temps, perquè coneixem de sobres els incompliments sistemàtics del PSOE i per extensió el PSC, si aquests hi pinten res. Ara, que volen convèncer els seus militants que són la millor opció per dirigir el partit, i coneixent el descontentament per la feblesa dels seus acords, volen fer-nos creure que seran molt contundents.

La militància d'ERC és qui haurà de decidir qui volen de president, però la resta, que no hi podem incidir, patirem les seves decisions, perquè poden o no condicionar la continuïtat dels dos governs socialistes, amb l'amenaça, en el cas d'Espanya, de caure en mans de l'extrema dreta, que ja hem pogut observar que té lligat de mans el PP.

La sort d'ERC i desgràcia nostra és que no hi ha una alternativa clara que ens pugui donar esperances de millora en drets i sobirania. Si tenim un govern del PSC és pel desori entre els partits polítics independentistes que han prioritzat la seva lluita per ser els primers, als interessos de Catalunya i tots els catalans. Era evident que un PSC, amb un president que va donar suport a l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i que havia declarat que no hi hauria amnistia per als condemnats del Procés, no se'n pot esperar res de bo. La seva dependència de Madrid és total i volguda, i no aconseguirem cap millora en les nostres aspiracions de sobirania. 

Si la consellera d'Economia i Finances és qui ha d'aconseguir el finançament singular per a Catalunya estem ben arreglats. Primer hi hauria d'entendre i després tenir-ne ganes. D'ambdues matèries n'està mancada.

És per això que aquests dies sentirem moltes promeses i posicionaments de força que se les endurà el vent, com ja hem pogut constatar des del 2017. Fa ràbia, però és el que tenim. 

Fent pedagogia per la península

Segons he llegit a l'ARA, el president Salvador Illa ha anunciat que l'any vinent té previst fer una gira per diferents comunitats espanyoles per desfer malentesos i tòpics sobre els catalans i Catalunya. Vol fer pedagogia i explicar la veritat, conscient que la informació que els hi arriba està tergiversada. Tot i que em sembla bé, hem de tenir present que la manipulació de la premsa espanyola des de sempre ha tingut molta força, i és molt complicat aconseguir desemmascarar-la i deixar-la en evidència. Fa massa anys que se'ns ha posat l'etiqueta d'insolidaris, quan és evident que, encara que sigui per la força, no deixem d'aportar-hi calerons.

Una solidaritat que probablement no ens sortiria de nosaltres. Tal com ho tenim muntat, ens toca pagar el malbaratament de recursos d'altres comunitats. I ho dic així perquè tota política que tendeixi a rebaixar els ingressos propis de l'administració pública, pensant que els recursos ja ens vindran d'una altra banda, és una manera d'aprofitar-se dels altres, al mateix temps que els insultem. Que ens insulten.

No sé com plantejarà el discurs, el nostre president. No ho tindrà fàcil. En primer lloc es trobarà amb la resistència partidista. La majoria de les comunitats espanyoles estan governades per la dreta i l'extrema dreta al costat. I en algunes comunitats, on els socialistes hi governen, tampoc és que ens acabin d'estimar gaire.

A part, doncs, de la confrontació partidista, hi ha el pòsit de tants anys convertint-nos en el dimoni dels pastorets. Si han estat capaços de convèncer-los que els catalans vivim a costa d'ells, de què no seran capaços? Com se'ls pot fer entendre que la cosa és completament el contrari?

M'imagino que la iniciativa del president català està en la línia de girar full de tot el que ha generat el Procés, però suposo que és conscient que per girar full d'uns fets, cal que totes les parts hi estiguin disposades i, de moment, tot fa pensar que n'hi ha una que no ho té gens clar. La conxorxa de la dreta i l'extrema dreta amb jutges i mitjans de comunicació espanyols, és ben efectiva i resistent a qualsevol idea de girar full. Els altres, els socialistes espanyols, només es mouen per interès, per la necessitat que tenen de mantenir els vots dels independentistes. Si no fos així, estarien al mateix bàndol. O és que ningú recorda els discursos de Salvador Illa defensant el 155 i negant la possibilitat d'amnistiar els condemnats del Procés? Que no ens enredin, que encara tenim memòria!

Quin Onze de setembre celebrem?

Som a la vigília de l'Onze de setembre, i a l'expectativa de com anirà la festa després del canvi de govern i, del desgast que arrosseguem des de fa anys. Si fem una anàlisi de com ha evolucionat la diada ens adonem fàcilment que s'ha perdut tota l'empenta i energia que movia milers de catalans a celebrar una derrota, amb l'esperança de poder cantar victòria. Ara, després del desenllaç del Procés, el pessimisme predomina, i són poques les persones que encara mantenen viva la flama.

A diferència dels anys anteriors, tenim un president de la Generalitat no independentista, i clarament contrari a qualsevol idea que s'hi assembli. Tots recordem les seves paraules elogiant l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, i això fa mal. Quin interès pot tenir Salvador Illa per celebrar la diada? Cap ni un!

M'imagino que el nou govern acudirà als actes institucions, si més no per no aixecar més polseguera de la necessària, però sense cap mena d'il·lusió ni interès. No voldran deixar en evidència el que tots ells pensen i creuen, perquè tenen clar que al país encara hi ha gent que somia amb la independència, i no es cansen de dir que volen ser el govern de tothom. 

Entretant, la societat civil té plantejat el dilema de si cal o no assistir a les convocatòries de la diada. Unes convocatòries que venen més obligades per no dir que no es fa res, que no pas pel mateix interès dels seus organitzadors. Si més no això és el que em fa l'efecte. Tenim la necessitat de girar full d'una època maldestra, però no en el sentit que voldria el nostre president, sinó per fer foc nou i tornar a començar. No podem oblidar la nostra lluita constant per defensar els nostres drets, que ningú no ens regalarà.

I hem de començar per casa. Ho hem fet tan malament que encara ens estem tirant els plats pel cap. No ens calen els adversaris o enemics, perquè tots sols ja ens compliquem la vida. Varen començar les baralles entre els partits independentistes, i ara ja són en l'àmbit intern. No sé què en quedarà d'ERC, però estic convençut que l'ego d'Oriol Junqueras és prou fort per fer cas omís de tothom i intentar recuperar el poder que no hauria volgut abandonar mai.

Pendents de la decisió del president

La notícia d'avui es va originar ahir a la tarda-vespre, o si més no és quan jo me'n vaig assabentar. El president del govern espanyol va anunciar que cancel·lava la seva agenda durant cinc dies per meditar el seu futur. Una possibilitat és la seva dimissió, cansat per l'assetjament que considera que pateix per part de la dreta espanyola, que tots sabem que quan no governa fa tots els possibles per aconseguir desbancar l'esquerra del govern.

    Això no ens ve de nou perquè ha estat la tàctica que ha seguit la dreta espanyola des del primer dia del restabliment de la democràcia a Espanya. Vàrem sortir d'una dictadura molt llarga per entrar en un model democràtic amb moltes mancances, que encara avui patim. Ara, amb l'auge de l'extrema dreta arreu, encara es fa més palès.

    Els catalans estem molt acostumats a rebre bastonades per tots costats. Normalment és la dreta en forma de partits polítics, jutges i mitjans de comunicació, però no només. L'esquerra espanyola també ens té en el seu punt de mira i només quan ens ha necessitat ha fet veure que ens escoltava i donava la mà. Sabem, però, que és per pura necessitat i interès. La crítica que el PP els hi fa està totalment encertada. Ells i nosaltres sabem que si no ens necessitessin ens tornarien a aplicar l'article 155 de la Constitució. És per això que cal malfiar-se del PSC, que fa només el que li deixa fer el PSOE, i que si aconsegueix governar el nostre país, el posarà a disposició d'ells, i mai en benefici nostre.

    Dit això cal expressar la repulsa per la manera d'obrar de la dreta espanyola. Ja no parlo de l'extrema dreta perquè amb l'actuació de la dreta del PP ja en tenim prou per veure quin peu calcen. És fastigós veure com actuen la majoria de jutges que tenen poder a les institucions d'un Poder Judicial que és el llegat més evident del franquisme, i la defensa dels interessos dels poders fàctics que fan i desfan.

    Estarem a l'aguait per si el gest del president del govern és una simple maniobra per causar efecte i sortir reforçat en uns moments de dificultats, o si tira endavant la idea de dimitir i portar-nos a unes noves eleccions, amb moltes possibilitats que la dreta acabi arribant a la Moncloa. Els catalans sabem que passi el que passi ho tenim molt negre. Es tracta d'analitzar quina tonalitat de gris podem aconseguir segons quina sigui la decisió final. 

    Pedro Sánchez està experimentant allò que molts independentistes represaliats han viscut els darrers anys. Tant de bo li serveixi per obrir els ulls i adonar-se de quina és la realitat del nostre país. Ell repeteix que malgrat tot confia en la Justícia. Jo, malauradament, ja fa molts anys que he deixat de confiar en la justícia que es pot esperar del sistema judicial espanyol.

Un govern espanyol corrupte, però no passa res!

Avui alguns diaris es feien ressò de les maniobres contra l'independentisme del govern espanyol, presidit pel senyor Rajoy, i amb molta dedicació del senyor Fernández Díaz. Uns fets que no ens venen de nou, ni ens fan moure de la cadira, perquè sabem que acabaran en no-res. En primer lloc perquè estem acostumats que la corrupció dels governants espanyols no es castiga, i també perquè tota la moguda es feia per salvaguardar la unitat d'Espanya, i això ho justifica tot.

    No sé si és bo que vagin sortint notícies d'aquestes perquè, en no servir de res, més aviat van intoxicant l'ambient i et vas emprenyant i no saps com esbafar-te per no explotar. La lectura que cadascú en fa és molt interessada, i no pots confiar en els tribunals de justícia perquè els mateixos magistrats hi estan empantanegats. Els dolents de la pel·lícula continuem sent nosaltres, i contra nosaltres tot s'hi val!

    Hi ha dies que penso que hauria d'oblidar-me del que passa pel voltant i potser així seria tot molt més divertit. Després t'adones que no pots viure desconnectat, però fa molta ràbia veure com va tot, que res no millora, que els de sempre se surten amb la seva, i que els pobres desgraciats sempre acaben rebent. Però el que em fa més ràbia és veure que els nostres dirigents són tan babaus que només s'entretenen tirant-se els plats pel cap, mentre tenim tota les forces en contra i necessitaríem més que mai anar junts per enfrontar-nos-hi. És el mateix de sempre!

    Veurem què més ens expliquen que ja no sapiguem, i sobretot mirar quina cara hi posen aquells que ara van de bons, de pactistes, perquè ens necessiten, però que quan va ser l'hora es varen sumar al 155. Això no ho podem oblidar, perquè sembla que no hagi estat res. Que només hem de témer tot allò que ve del PP i Vox. ERC ho ha mig oblidat, caient en la trampa del conformisme, i alhora critica Junts perquè encara té forces per enfrontar-s'hi. No anem bé. I el senyor Illa demanava passar pàgina. Què entenia per passar pàgina? Dir Amén de tot i demanar disculpes?

    Tot això ho hem de retenir a la memòria perquè, sinó, arribarà un dia que potser ens ho creurem que nosaltres som els causants de tots els mals, i que ja ens està bé tot el que ens està passant. Si convé ho escrivim, però no ho oblidem, sisplau!