La radicalització de la dreta en les eleccions d'abril

Tot apunta, doncs, que la línia que segueix Pablo Casado és la de radicalitzar-se a la dreta, descartant els aliats a M. Rajoy i optant pels deixebles i simpatitzants d'Aznar. S'ha cregut que l'ambigüitat de l'expresident ha estat clau per la davallada de vots i que el missatge a seguir és del guru Aznar, que està per sobre del bé i del mal.

Vox és una motiu important d'aquesta radicalització, i en cap moment s'ha vist la intenció de situar el seu missatge en una posició de dreta moderada. Diuen alguns que aquest lloc se'l queda Ciutadans. Potser hi ha persones que es creuran això i a C's els anirà molt bé, però si som una mica curiosos ens adonarem que cap dels tres partits està per la moderació, sinó que, amb més o menys encert, volen exhibir musculatura davant d'un PSOE que sí que contemplaria aquesta centralitat.

A nivell català, he llegit que l'elecció de la número un per Barcelona ha estat tota una sorpresa, sobretot per a qui es pensava tenir tots els números per aconseguir-ho, l'exministra Dolors Montserrat. Malgrat tot el que molts pensem d'ella, sembla ser que no és prou dretana ni anticatalana, si més no als ulls del senyor Casado. 

La persona escollida és la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, que haig de confessar que no tenia el gust de conèixer, i que segons he pogut llegir és, entre altres càrrecs, directora de l'àrea internacional de la FAES, o sigui, ben col·locada en la direcció actual del PP. Ella serà, doncs, qui se les haurà amb la dirigent de C's, la senyora Inés Arrimadas. A veure qui la diu més grossa! Batet haurà de tenir molta paciència perquè per unes setmanes la convertiran amb l'íntima amiga de l'independentisme i dolents de la pel·lícula.

No seran els polítics que vénen de fora els que aixecaran Catalunya!

Sempre he tingut el dubte de si la participació de polítics espanyols en campanyes electorals locals o autonòmiques és favorable als interessos del partit que els convida o no. Probablement la imatge de polítics que tenen poder i visibilitat a la televisió estatal anima els simpatitzants d'un partit i també a persones indecises, sobretot quan tenen bona imatge.

En el meu cas diria que ni els afavoreix ni els perjudica, perquè tinc la sort de poder escollir quin partit m'agrada en cada ocasió i per a cada tipus d'elecció, al marge de qui vingui o no vingui. Des d'un punt de vista de simpatia o antipatia, sí que hi ha una cosa que no tolero i m'enfada, i és quan vénen aquí a donar-nos lliçons. 

En aquesta ocasió crec que qui s'ha passat més ha estat el senyor Pablo Iglesias, que penso no és ningú per venir a proposar-nos un pacte contra Mas i Rajoy. Haig de dir que no sóc votant de cap dels dos, però en el cas de Mas és el meu president, i en canvi el senyor Pablo Iglesias és el líder d'un partit centralista com pot ser el PP i el mateix PSOE, que encara no ha demostrat res, ja que, com a eurodiputat, que és el que és, sembla ser que no hi va mai, i per tant no sé per què s'hi va presentar, ni per què el varen votar.

No és només el senyor Pablo Iglesias qui no m'agrada que vingui a dir-nos què hem de fer, també hi ha el senyor Sánchez que tampoc m'ha demostrat res fins ara. Qui sí que m'ha demostrat alguna cosa és el president del govern espanyol i del PP, el senyor Mariano Rajoy. El que m'ha demostrat, però, no em permet tenir-li cap tipus de simpatia, i no ho dic per la seva ideologia, sinó pel que ens ha fet als catalans des del primer dia. 

Fins ara només el PP i el PSOE tenien els convidats espanyols durant les campanyes, que a vegades amagaven perquè decididament no els afavoria, però ara també hi tenim ICV, que per altra banda ha amagat Joan Herrera i fins i tot la Dolors Camats, i en canvi ens ensenya a tort i dret el senyor Pablo Iglesias. Qui ho havia de dir ara fa pocs mesos! 

Jo em quedo amb els de casa, els que donen la cara i que poden ajudar a transformar el nostre país, perquè... que ningú s'enganyi que no seran els que vénen de fora els que aixecaran Catalunya. Que no s'ho pensin. Som nosaltres i per tant em quedo amb els de casa.

A 36 hores del nomenament dels nous alcaldes

Ahir dimecres es varen celebrar els darrers plens municipals d'aquest mandat, amb l'aprovació de les actes pendents i, en molts casos, la intervenció de regidors i regidores que voluntàriament o forçades pels resultats electorals, no continuaran en el proper mandat que s'inicia dissabte, en el Ple de constitució i elecció del nou alcalde.

Arenys de Mar acomiada una bona colla de regidors i regidores, la majoria per voluntat democràtica dels arenyencs. Els resultats a la nostra vila varen ser sorprenents, si més no per a la majoria dels vilatans, i va sacrificar alguns electes no tant per la feina feta més o menys bé, sinó per la marca del partit pel qual es presentaven, probablement com va passar ara fa quatre anys amb alguns dels partits que ara han crescut.

A Arenys de Mar, però també ha tingut la singularitat dels resultats de CIU després que l'alcalde en funcions es veiés forçat a presentar-se amb un grup propi. Tot això condiciona les persones, però no per això són menys legítimes les seves decisions a l'hora de votar el seu candidat.

Els pactes, que n'he parlat darrerament, són l'actualitat d'aquests dies, alguns dels quals, a 36 hores del Ple de constitució, encara no estan clars ni decidits. A la nostra vila tot fa pensar que l'alcalde Estanis Fors liderarà un nou govern, encara que potser sigui en minoria, i per tant amb menys regidors, a l'espera de quina serà la decisió final del PSC, que amb el PP, han format govern fins a finals d'aquest mandat.