La discussió sobre els impostos a pagar entre les diferents comunitats autònomes espanyoles és latent, amb pros i contres que conviden a reflexionar-hi. És sabut que la presidenta de la Comunitat de Madrid té molt clar que els impostos han de ser els mínims, la qual cosa beneficia les classes mitges i altes, i descapitalitza l'administració autonòmica. És un reclam a les empreses i les persones riques.
Catalunya manté una política totalment contrària, i és una de les comunitats on els impostos són més alts, i probablement per això el conseller d'Economia Jaume Giró ha volgut contrastar-ho creant nous trams en l'IRPF que beneficiïn les classes més pobres.
Una administració pública que recapti més impostos li permet fer polítiques socials més importants, de manera que puguin compensar en certa manera les diferències entre les classes pobres de les més riques. Està clar, doncs, que la política que segueix la senyora Díaz Ayuso, a Madrid, és una política clarament de dretes i que sorprenentment no es veu castigada en vots per la classe baixa.
La uniformitat de la política fiscal, també a nivell europeu, és la manera d'evitar el moviment de capitals entre estats o autonomies, però és molt difícil d'aplicar, sense que els estats o les comunitats autònomes se sentin fiscalitzats i amb poca llibertat de moviments.
Aquesta és la gran discussió que els polítics han de saber gestionar i comporta molta crítica per part de les persones i col·lectius afectats. Sempre que ens venen de fora les directrius, ens sentim lligats de mans i peus, com ara també passa amb l'elaboració d'una nova llei d'universitats que no convenç les universitats catalanes. L'equilibri entre l'harmonització i la llibertat de moviments, sempre serà motiu de discussió.
