El TC suspèn els acords del procés constituent i manté tensa la corda

Com era d'esperar el TC ha actuat en format de mínims i ha deixat per a més endavant entrar a fons en possibles suspensions i condemnes. De moment respon a la demanda del govern espanyol amb una mesura que pretén aturar el procés independentista, encara que estic convençut que són conscients que la cosa no acaba aquí, ni per un costat ni per l'altre.

Com en el joc d'estirar la corda entre dos equips, la força no està del tot equilibrada, però sí suficientment com perquè encara ningú cedeixi la corda. En un costat hi ha uns nois molt ben cepats amb les mans gruixudes i preparades per engrapar la corda. Disposen de molta claca que no només els anima, sinó que escridassa l'equip contrari. A l'altre costat hi veiem uns nois aparentment més febles, que amb prou feines poden sostenir la corda, però sembla que hi posen ganes. Sí que és cert que alguns, a vegades, sembla més que facin nosa que no pas hi ajudin, però al final és la suma de tots la que compta.

Expectants com en una partida de tennis, movent el cap d'una banda a l'altra, esperem el desenllaç que cada vegada s'ajorna més i més. El xou que la política espanyola ha estat incapaç d'evitar i ha judicialitzat no fa l'efecte de resoldre's ni a curt ni a llarg termini, i ambdós contrincants tenen l'esperança d'acabar guanyant. A costa de què?

Només amb el convenciment que hi ha prou gent al darrere per donar suport al Govern i al Parlament català, es pot continuar insistint amb el procés constituent. Aquesta força no pot decaure si no es vol acabar deixant anar la corda, i és per això que la CUP ha de deixar de jugar i posar-se seriosament a treballar per als objectius que diu defensar.

Més reaccions al Ple del Parlament de dimecres

Estem molt acostumats als cops d'efecte, i és cert que provoquen moviments i presa de decisions. El problema ve quan tot plegat queda només amb els cops d'efecte i no hi ha res més enllà. Si analitzem el procés català a la independència des del 2012, per fixar una data significativa, ens adonem que la societat catalana ha passat per molts alts i baixos en la il·lusió, l'esperança i en les ganes de trobar una solució definitiva a tan poca concreció i tants dubtes.

Aquest dimecres la majoria de Junts pel Sí i la CUP han escenificat un altre cop d'efecte que ha fet renéixer moltes il·lusions perdudes, però també certa por. La pregunta que ens fem és si tots els diputats que varen aprovar les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent tenen clar el camí cap on mena això i les repercussions que hi haurà. En concret si són conscients del camí pres que molts catalans volen que no tingui aturador.

El govern de Madrid, encara en funcions, es mostra molt segur del que ha de fer, però estic segur que no s'ho esperaven. Encara pensen que això de la independència és una broma de mal gust que no portarà enlloc, i per això cada pas que es fa sorprèn, la qual cosa no vol dir que no tinguin els recursos, si més no per entretenir-ho.

Com que estem en època de vacances, no sap tan greu que estiguem perdent el temps amb el mateix tema, però no podem oblidar que hi ha molts temes a resoldre, i el primer i més important és saber si la CUP permetrà que el govern català disposi d'un pressupost més social i menys dependent de Madrid. M'agradaria saber si els 10 diputats de la CUP ja s'han adonat de la ximpleria que varen fer. A vegades penso que són molt inconscients. Estic segur que al darrere hi tenen gent molt més competent.

Crispació i disbauxa a la Sala de Plens

Som en temps difícils i de bronques al Parlament i també al Ple municipal de la nostra vila. La posició decidida de Junts pel Sí i la CUP de tirar endavant amb el procés constituent ha fet que s'arribi a un enfrontament important amb les forces unionistes, que són minoria, però que tenen totes les armes judicials i polítiques espanyoles al seu favor.

A casa nostra una mala gestió política del govern municipal anterior i que va provocar la moció de censura que els va portar a l'oposició ha fet que la situació financera municipal sigui crítica quan mai no ho havia estat. Les picabaralles per culpar l'altre varen fer que ahir, segons he pogut llegir, l'alcaldessa hagués de suspendre per uns moments el Ple i convocar la Junta de Portaveus.

És cert que la majoria d'arenyencs viu bastant al marge i molts s'han quedat en l'anècdota de la moció de censura, per defensar un alcalde que no va fer bé les coses. Els que seguim més de prop la gestió pública municipal estem preocupats pel to que està agafant, que no beneficia a ningú, i ens agradaria que s'asserenessin els ànims i es busqués el treball ben fet de qui en aquests moments ens representa, ja sigui governant o bé a l'oposició.

Si l'oposició només actua en pla revenja a l'espera de fer el tomb d'aquí a tres anys, i si el govern actual no demostra que ho sap fer millor que els altres, perdrem tres anys més i deixarem la vila encara més aturada del que es troba ara. Dóna la impressió que l'única cosa que funciona són les festes i la cultura, però res a dir ni a resoldre en economia, treball, comerç...

També és cert que els arenyencs ens hem deixat anar i som menys curosos amb la selecció de la brossa, en no embrutar l'espai públic... i d'això només nosaltres en tenim la culpa, però cal que des de govern municipal demostrin que tenen les eines per resoldre aquest problema que no els podem imputar. No n'hi ha prou en aprovar mesures, reglaments i disposicions municipals si després no són capaços de fer-los complir. En aquests moments ja ni ha moltes de vigents i no es nota enlloc.

Sisplau, menys crispació i més dedicació al poble, cadascú des de la seva responsabilitat, però sense voler ser protagonista de picabaralles i voler-se penjar medalles, quan això ara no toca.

Els incompresos de les CUP

Aquest cap de setmana era potent políticament parlant, tant a casa nostra com a fora, amb l'exemple de les eleccions austríaques i la possibilitat que guanyés un partit xenòfob i contraria a la Unió Europea.

A casa teníem el 'Superdissabte' de CDC que a part de confirmar la candidatura d'Homs a les eleccions generals espanyoles, havien de decidir el seu futur com a partit. També hi havia programada una assemblea de les CUP per decidir si mantenien el compromís assumit amb Junts pel sí, o bé se'n rentaven les mans.

Jo diria que no hi ha hagut gaires sorpreses i que les opcions que sortien com a més probables s'han acabat confirmant. Una altra cosa és analitzar les conseqüències i també tenir en compte els comentaris de la xarxa. Sense novetat al front!

Diuen que "qui amb criatures s'allita pixat es llevat". El pacte de la coalició de CDC i ERC amb les CUP no va ser fàcil i comportava molt perills. Per a molts era l'única possibilitat de tirar endavant un procés constituent, però envoltats d'esbarzers i aquests han anat fregant el cul dels diputats, militants i simpatitzants de Junts pel sí.

El pacte subscrit col·locava les CUP en una situació molt delicada ja que fins llavors la seva funció havia consistit en posar en dubte i fiscalitzar l'acció de govern en un sistema en què no hi creuen. Anar de la mà de polítics de CDC i ERC no entrava en el seu programa i és normal que això els provoqui aquestes convulsions com les d'aquest cap de setmana.

No és fàcil analitzar la situació i encara menys criticar la seva decisió. Probablement estem massa acostumats en acceptar els incompliments i les incoherències dels partits que ens han governat, i se'ns fa difícil entendre aquelles formacions que defensen per sobre de tot la seva manera de ser. Potser va ser un error forçar el pacte que va provocar al pas al costat del president Mas, i la solució més coherent passava per convocar unes noves eleccions. Va ser la por d'uns i altres que ho va frenar, i ara hem d'acceptar la realitat i tirar endavant amb el que tenim.

Muriel Casals i Esperanza Aguirre són notícia

Dues dones són notícia avui a la premsa. Es tracta de l'expresidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, i de la ja expresidenta del PP madrileny, Esperanza Aguirre. Muriel ens ha deixat després de l'accident que va patir a finals de gener, i que no ha pogut superar les ferides. El cas d'Esperanza Aguirre és diferent i té a veure, o no, amb la corrupció del PP.

Muriel es va pronunciar clarament a favor del procés constituent i la independència de Catalunya, essent presidenta d'Òmnium Cultural, una entitat amb socis favorables a la independència, però també d'altres que no pensaven el mateix. No sé què ha passat amb aquests darrers, però em consta que alguns han estripat el carnet de soci, contraris al posicionament de la seva presidenta.

Sempre he entès la posició de l'ANC, però no tant la d'Òmnium. Em passa una mica com en el cas del Barça. Aquest club també té socis que no estan a favor de la independència, i això ha de fer pensar els seus responsables de junta.

Ens hagi agradat més o menys, hem de ser capaços de reflexionar sobre el paper de les entitats i els límits dels seus pronunciaments. Com és obvi Òmnium Cultural no tindria raó de ser si no es posicionés clarament a favor del país, del dret a decidir, però de la independència també? Aquí jo hi tinc els meus dubtes.

Tot això, però, no voldria que servís per qüestionar el paper de Muriel Casals, ara que ens ha deixat víctima d'un desgraciat accident. Muriel va lluitar per tot allò que creia sincerament, i és un exemple per a moltes persones, que a vegades ens limitem a jutjar des de l'altra banda de la plaça. L'exemple de Muriel Casals ens ha de servir per treballar intensament per trobar una sortida positiva per a Catalunya. S'ho mereix, i a ella li hem de dedicar.

D'Esperanza Aguirre no sabria dir-ne gaires coses positives, tot i que segur que en té. Sempre l'he considerat una persona que actuava per interès personal, i que el servei a la població era una excusa per estar a dalt i viure de la política. I amb això no vull dir que Aguirre hagi actuat de manera corrupta, simplement sospito que ha viscut de la política sense importar-li gaire el servei als altres. Segur que la seva dimissió amaga uns objectius que no trigarem a conèixer.

Parlarem d'en Rajoy, en Sánchez, l'Iglesias i en Rivera

Em diuen que la corrupció sí que fa mal, i que si les dades del CIS donaven un lleu augment en intenció de vot al PP era perquè l'enquesta l'havien fet abans de les darreres notícies sobre la trama corrupta del PP valencià. Voleu dir que no fa molt temps que se sap que a València el PP ho tenia tot podrit? Vindrà ara d'unes quantes causes més?

Ha arribat el cap de setmana i avui, primer divendres del mes de febrer, recuperem la tertúlia amb els amics i amigues arenyenques. És cert que han passat coses des de la darrera vegada, perquè el mes de gener no ens vàrem trobar, però també és veritat que la temàtica no canvia gaire. Podem continuar parlant d'eleccions, de corrupció i de procés constituent. En la darrera reunió parlàvem de les dificultats de constituir govern a Catalunya i ara ho haurem de fer sobre Espanya. 

Avui s'ha confirmat que el govern del PP ha presentat recurs contra la conselleria d'Afers estrangers catalana. És qüestió de semàntica o de competències. Si el conseller farà el mateix que venia fent fins ara el seu antecessor, es tractaria simplement que no els ha agradat el nom que han posat a la conselleria. 

L'actitud d'uns i altres i la impressió que tenim no sempre coincideix. Personalment ho trobo molt ridícul, com si les negociacions entre els polítics de torn fos una representació teatral, més aviat un sainet que no pas un drama, tot i que el resultat pot ser dramàtic.

Al Tribunal Constitucional no li donen descans

Com que l'agenda del president del govern espanyol està molt lliure, això li permet mantenir el pols de força amb el govern català i avui, segons he pogut llegir, ha decidit portar al Tribunal Constitucional la creació de la conselleria d'exteriors i també la comissió d'estudi del procés constituent. La pel·lícula és la de sempre i l'objectiu és evitar cap pas en fals perquè Catalunya pugui esdevenir un país independent.

El que no sap el govern espanyol, el govern del PP, és que amb aquesta política no podrà evitar, com molt bé diu el representant de Catalunya sí que es pot, en Joan Coscubiela, el debat sobre el procés constituent, i jo afegiria que està donant més ales als líders de l'independentisme.

Continuo pensant que si el govern espanyol donés plena llibertat per al debat i també pel referèndum, el resultat no seria el que temen, sinó que es trobarien fórmules alternatives per definir un estat i evitar la sortida de Catalunya. Només l'obsessió de Rajoy i els seus pot engrandir la força de l'independentisme i aconseguir superar el 48% del 27 de març passat.

És una llàstima que el PSC no s'apunti al carro de Catalunya sí que es pot i els partits independentistes, sobretot després de veure com aquests han rebaixat el seu discurs per permetre afegir-s'hi els primers. Em sap greu perquè això situa el PSC en el mateix bàndol del PP i C's, i sincerament crec que no és just, ni per la història i tarannà, ni per moltes de les persones que en són militants i càrrecs polítics.

Anem passant pàgines de la història de Catalunya, en uns moments especials per a Espanya, on la continuïtat del PP en el govern està en perill, però no es disposa d'una alternativa clara que pugui prendre el timó d'un vaixell que, en relació a Catalunya, fa aigües des de fa força temps.

La CUP dificulta el procés constituent?

Si algú creia que el procés constituent seria un camí de roses, després de les diferents manifestacions a l'espai públic des de l'any 2012, estava molt equivocat. La majoria, crec, sabien que no seria fàcil, però potser no s'ho imaginaven d'aquesta manera.

Els resultats electorals, tot i ser significativament importants per als defensors de la independència, no foren suficientment clars perquè s'obrissin les portes a un procés avalat per majoria absoluta. Els resultats, però no només no foren suficients, sinó que a més la suma dels dos partits independentistes és una suma complicada que pot portar-nos a un cul-de-sac.

Avui hem conegut el posicionament de la CUP respecte al nomenament del president que, si no hi ha possibilitat d'esmenar-lo, obliga Junts pel Sí a decidir si la solució passa per unes noves eleccions autonòmiques o bé sacrifica el president que ha canviat CIU i ha liderat el procés cap a la independència.

M'imagino que necessitem més temps i que podem comprendre que encara no hem consolidat un sistema democràtic prou fort com per entrar a fons en negociacions sense prejudicis. Podem pensar que la CUP col·loca pals a les rodes del procés? És just que 10 diputats condicionin el posicionament de 62? Si no hi ha acord, qui serà el culpable? A qui ho haurem de recriminar?

Les respostes no poden ser simples, sinó fruit d'una profunda reflexió, però tenim tot el dret de pensar que la CUP és on és gràcies al president Mas. Qui pot argumentar que és una bestiesa?

Localitzat el Procés constituent

Ja he trobat el Procés constituent! Ja em semblava a mi estrany de no veure'ls enlloc, però avui, que he pogut repassat els diaris antics, he vist que diumenge varen decidir no presentar-se. O sigui que l'exclaustrament de Teresa Forcades no haurà servit per a res. De fet ho tenien difícil, sobretot pel fet que la CUP no donés suport a la coalició de Podemos i ICV. Col·locar-se amb aquests darrers, quan no han deixat encara molt clar què volen, no hauria estat coherent amb el seu discurs inicial.

D'alguna manera, encara que hi pugui haver alguna altra opció, ja s'ha definit les principals alternatives a un govern català renovat. Hi ha dues opcions independentistes, expressades per Junts pel Sí, amb un popurri ideològic, però amb un cert component dreta moderada, i la CUP, l'esquerra independentista.

Per altra banda hi ha una esquerra que no s'acaba de definir, o si més no d'entendre, que és la de Catalunya Sí que es pot, que parlen del dret a decidir, però no deixen clara la seva posició davant la negativa del govern espanyol a permetre el referèndum, i l'esquerra que representa el PSC que es defineix molt clarament pactista i respectuosa amb la voluntat espanyola.

A l'extrema dreta i amb un component reforçat de xenofòbia hi ha el PP que es juga el futur a Catalunya, després que la línia Sánchez-Camacho hagués fracassat, i C's que busca vots per fer-se veure i guanyar adeptes de cara a les generals de finals d'any, que és el que els interessa. 

Suposo que amb aquest panorama, la gent de Procés constituent tindran molt clara quina és la seva posició. De fet, entre altres llocs, a Vic ja varen optar per la més lògica.

On és el Procés constituent?

Estic despistat i no sé trobar la gent de Procés constituent. Per cert, l'altre dia en J.B. Culla va signar un article molt dur en contra de la Teresa Forcades. Ho vaig entendre pel que ens té acostumats en Culla quan es refereix al conflicte entre jueus i palestins, i també per les darreres ficades de pota de la monja en excedència. Per cert, també, em vaig fixar en la Universitat on va ser la Teresa Forcades a Berlín. En tot cas és el que vaig entendre de l'escrit esmentat.

Deia que no sabia veure el rastre de Procés constituent des que varen decidir no incorporar-se al bloc de Podemos i ICV, que liderarà el president de la federació de les associacions de veïns de Barcelona, el senyor Lluís Rabell. No sé què faran al final, però entenc que una opció o altra prendran.

Avui llegia que la CUP ha designat el seu cap de llista, el periodista Antonio Baños. Darrerament sortia molt per TV3, i em fa l'efecte que té un perfil molt diferent al d'en David Fernàndez. No sé si Forcades i Oliveres voldran afegir-se a la CUP, o potser ja han fet tard. Pensar en la possibilitat que es presentessin sols seria temerari, però si més no seria l'oportunitat per a la Teresa Forcades de liderar una llista, tal com pretenia quan va decidir aparcar temporalment la seva vida monàstica.

Aniré recuperant els diaris d'aquests dies, no fos que m'hagi perdut alguna cosa.

Desconnectat 6

Avui confesso que no és del tot cert que estigui desconnectat. He mirat pel forat del pany i m'he assabentat d'algunes coses. Suposo que és perquè demà ja pensava connectar-me del tot i no podia esperar més. Tot i així hi ha moltes coses de les quals no en tinc notícies i no serà fins demà que ho començaré a conèixer.

Estic a punt de fer la darrera cua d'aquests dies. Una cua que m'ha de portar a la normalitat, si bé és cert que estant de vacances la vida no és massa normal.

Escric doncs el darrer post de la meva desconnexió, però m'he assabentat del foc d'Òdena, del rebuig del Procés constituent per anar plegats amb Podemos i ICV, i poca cosa més. Sembla ser que les eleccions autonòmiques no es convocaran com a extraordinàries (plebiscitàries) per evitar que el nostre govern amic, l'espanyol, les recorregués. 

A vosaltres no us dic res de nou, però per a mi són notícies de darrera hora. De la darrera hora des que ara fa 6 jornades vaig decidir desconnectar.

De la meva vila no en sé gaire res. Suposo que preparant els actes de Sant Roc, de mitjan d'agost. L'Ignasi no hi podrà ser, tot i que li agrada, però enguany es troba lluny descobrint un món nou. Nou per a ell i nosaltres, encara prou antic i interessant de conèixer. Me'n vaig a la cua. Demà us explicaré el què i els efectes de la meva reconnexió.

Procés constituent s'ho pensa

El problema del Procés Constituent és que se'ls covarà l'arròs. La Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres fa temps que ho intenten, però jo penso que no saben ben bé on són. Crec que les circumstàncies els han superat i ja no saben a quin cantó s'han de situar.

Els aniria molt bé llegir l'article que escrivia ahir en Vicent Partal "contra la revolució". De fet no va dirigit a ells, sinó a ICV, però els és totalment aplicable, sobretot quan es refereix a l'obsessió vers el president Mas.

Forcades va sobreestimar la seva capacitat de lideratge, a cap preu, i tard s'adona que ha estat un error, que sovint l'excés de supèrbia es paga car. Podria ser que al final acabés atacant allò que en un principi defensava. No sé si la CUP els acceptaria de socis de campanya, però en tot cas seria una bona opció si de veritat estan per la independència de Catalunya i d'un canvi social radical. Afegint-se al grup de Podemos i ICV traeixen els seus principis programàtics, o així em sembla a mi.

De moment sembla ser que aparquen la seva decisió. Haig de ser franc i dir que en aquests moments no sé qui està al darrere del Procés Constituent, quina relació tenen amb l'ANC, ni de quin volum de persones estem parlant. Podria ser que es tractés de la xocolata del lloro i estiguéssim aquí parlant i parlant per a no-res. 

Em comprometo a estudiar-ho i d'aquesta manera entendre si el que pugui dir avui la Teresa Forcades o l'Arcadi fa moure alguna cosa i cap on ho fa. Entretant penso que la CUP ha fet un pas important per acabar sent el gran referent de l'esquerra transformadora catalana.

Què es discuteix, el programa i objectius o bé els noms?

Van passant el dies i en lloc d'aclarir-se sembla que cada vegada tot està més complicat i, el que és pitjor, més difícil de discernir entre tot el que ens arriba. Interessaria que els partits polítics donessin un missatge clar als seus possibles votants, perquè no hi hagi ningú que a l'hora de dipositar la papereta a l'urna no sàpiga ni a qui anirà a parar ni per a què servirà.

Em desconcerta el moviment que estan preparant les esquerres, concretament les negociacions entre Podemos, ICV i el Procés Constituent. No acabo de veure clar quin pot ser el posicionament final i més aviat m'inclino a pensar que es tracta de la versió menys sobiranista d'ICV i Procés Constituent.

Teresa Forcades no està en el seu millor moment. El seu oferiment per encapçalar una llista unitària, sense que ningú li ho demanés; els seus comentaris sobre les vacunes arran de la diftèria sorgida a Olot, amb el resultat d'un nen de 6 anys mort; el seu frustrat viatge a Gaza... Crec que ha perdut el nord i s'ha cregut més important i imprescindible del que resulta realment. 

Sabem que Podemos no s'ha significat a favor de la independència i que ICV també va fer un pas enrere i, a més, per tal de no desaparèixer, ha pactat o millor dit, ha estat engolit per Podemos. La pregunta que em faig és si Procés Constituent també ha fet un pas enrere, amb la qual cosa haurien deixat a la CUP com l'única força d'esquerres independentista. 

No és estrany, doncs, que les enquestes donin un important creixement a la CUP, sobretot s'ha d'entendre que és gràcies a la seva claredat a l'hora d'enviar-nos els seus missatges. Precisament és això el que necessitem: uns missatges clars i entenedors, una cosa que ara per ara no ens estan oferint ni ERC ni CDC.

Les votacions d'avui a l'ANC amb una pregunta de l'estil d'UDC, afegeixen encara més dubtes a la ciutadania, un xic cansada després dels anys, sense veure que les seves reivindicacions d'unitat tinguin el ressò suficient com per preparar una campanya amb les idees suficientment clares i els objectius ben definits.

Anirem de vacances sense saber què passarà a la tornada, i amb la incògnita de si es tractarà d'unes eleccions plebiscitàries, si hi participaran els polítics, o bé ja ens ho deixen perquè fem allò que millor sapiguem.

Preparant les eleccions plebiscitàries del 27-S

A contra rellotge els diferents fronts polítics s'estan posicionant i intentant construir coalicions per ser més forts. Alguns, com ICV, per evitar desaparèixer, d'altres, per ser alguna cosa per primera vegada. En aquesta pugna hi són tots, les dretes i les esquerres, amb un PP immobilista, com si ja hagués llançat la tovallola.

A Catalunya, la primera prova de foc electoral, Podemos pretén fer un bon forat, unint-se a ICV, els quals ho cediran en tot per tal de no quedar al marge. Els dubtes són en el paper de la CUP, i què serà del Procés Constituent. El que sembla evident és que Teresa Forcades no agrada a Podemos i, per tant, s'haurà de sacrificar si finalment es presenten junts. Herrera ja ni s'ho planteja.

A la dreta hi tenim Unió, que cada vegada està més trencada, a punt d'expulsar el sector crític que ja s'ha posicionat defensant Mas davant les plebiscitàries del 27-S. La reducció d'Unió a la mínima expressió, pot compensar-se amb algun dissident del PP que, amb el ruptura de la Federació de CIU, veu bé votar Duran i els seus amics.

Caldrà veure quin mal li pot fer Podemos a ERC, que afrontarà sol les eleccions autonòmiques, convençut que encara està en fase ascendent, i a la CUP que no sembla interessar-li fer front comú amb la llista de les esquerres, probablement perquè no s'han compromès amb el sobiranisme, aspecte bàsic per donar-li a les eleccions un sentit plebiscitari.

El cas d'Unió Democràtica a Arenys de Mar mereixeria un capítol a part. Desconec en quin sector del partit es posicionen. Benet Maimí és de l'aparell del partit, però el regidor electe se l'ha vist amb el sector crític. Es tracta de pur safareig ja que després dels darrers resultats, Unió Democràtica ha passat a ser testimonial, encara que una mica més present que Convergència Democràtica.

Per què ignoren la tendència a l'alça de la CUP?

Llegint els comentaris, i sobretot els titulars, arran de les enquestes sobre tendències de vot i resultats, arribo a la conclusió que, o bé hi ha mala fe o algú s'equivoca quan deslliga el creixement de la CUP i el descens de la suma CIU-ERC.

D'on vénen els nous vots a la CUP? M'atreveixo a dir que no només procedeixen d'antics votants d'ICV, sinó que també sumen els desensisats d'ERC i fins i tot de CIU. La solució la tindrem el dia 27 de setembre, si es confirma la convocatòria, perquè serà llavors quan veurem si els partits que defensen la independència de Catalunya obtenen la majoria absoluta al Parlament. Parlar només de CIU i ERC com a independentistes és un error, i això es pot veure en alguns diaris d'avui.

Si creiem que Podemos entrarà amb força al Parlament català gràcies al previsible descens d'ICV, no podem dir que el creixement de la CUP només és a costa d'ICV. D'algun altre lloc han de venir els vots. Per altra banda, el possible fracàs de CIU, en bona part per la fractura entre els dos partits de la federació, no significa necessàriament un fracàs de les tesis independentistes ja que a la CUP, molt més independentista, si més no històricament, les enquestes li donen també un creixement important. 

Si el meu raonament és erroni, on van a parar els vots que es resten a la suma CIU-ERC? Algú pensa que se'n beneficien C's o Podemos? Jo crec que aquests partits s'alimenten bàsicament del retrocés de PP i PSC, amb la qual cosa l'equilibri entre independentistes i unionistes al Parlament català es manté més o menys igual. Les següents qüestions a resoldre són: És aquesta la realitat del país? Si és així, queda justificat un procés constituent per a la independència de Catalunya?

Qui no es vol emmirallar amb Veneçuela?

Des de fa unes setmanes segueixo amb més detall les notícies que arriben de Veneçuela. Ja sabeu que el país sud-americà ha servit de mirall per als líders de Podemos i també per a la monja Forcades, de Procés constituent. És per això que veient què fan en aquell país podrem tenir una idea de com es convertiria Espanya, i de retruc Catalunya, si Podemos agafa el poder.

Avui per exemple he llegit que el president Maduro ha forçat, per llei, abaratir certs productes perquè tots els veneçolans poguessin adquirir-los, encara que els botiguers els haguessin de vendre per sota del preu de cost. M'ha cridat l'atenció dos productes essencials com són la nina Barbie i la televisió de plasma.

Esclar que la situació econòmica de Veneçuela no deu tenir res a veure amb l'espanyola, que el nostre president Rajoy ja ens ha deixat ben clar que és molt optimista i que ja podem dir adéu a la crisi. No hi fa res que hi hagi cinc milions d'aturats, als pensionistes els augmentin dos euros la pensió i el sou base hagi augmentat gairebé tres euros.

Si Rajoy està tan content d'haver aconseguit aquests resultats en tres anys, no sé com deixarà el país abans de les eleccions que, per cert, sembla ser que s'hi vol tornar a presentar. Jo l'animo a presentar-se per tal de reduir les probabilitats d'haver de mantenir un altre expresident.

Els dirigents de la CUP han dit que es volen presentar amb un altre nom i de la mà de Procés constituent. A mi ja m'agrada el discurs de la CUP, tot i que ratlli la utopia, perquè gràcies a les utopies podem sobreviure i continuar més o menys il·lusionats, però em preocupa els seus associats, Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. 

Entre aquest front, que no sé si s'hi afegirà algú més, i el front que comentava ahir, a instàncies d'Ernest Maragall, em fa l'efecte que estem despitant tothom i que al final ens hauran d'enviar un manual d'instruccions perquè sapiguem a qui hem de votar i, si ho fem, què en podem esperar.