L'ANC en hores baixes

Sembla de sentit comú que si tu vols liderar un projecte, ja sigui polític, cultural o social, el primer que has de procurar és complir amb totes les normes i reglaments que després hauràs d'exigir als altres. Si ets el primer que incompleixes allò que està escrit, no tens credibilitat per presentar-te a les eleccions per dirigir l'entitat, sigui de l'àmbit que sigui.

    Malauradament tenim molts casos de persones que no estan nets de culpa i tenen la barra de pretendre posar ordre, dirigir un moviment i, fins i tot, moralitzar els altres. En política això resulta més habitual del que caldria, i és per això que de tant en tant veiem com aquell o aquella altra persona han estat acusats de corrupció, d'engany, d'estafa...

    Ahir parlava d'un candidat al Parlament Europeu, amb possibilitats d'entrar-hi, amb moltes denúncies a sobre per insults i acusacions falses, però que té la sort que la seva ideologia ultradretana el salva en un país on els jutges hi són molt propers. Però no només passa amb els partits polítics. També entitats cíviques i socials pateixen aquest mal. 

    Llegia avui que el candidat a presidir l'ANC, en Lluís Llach, va infringir una norma, com és la d'estar al corrent de pagament, per tenir dret a presentar-se per al càrrec, i que potser, per la seva cara, qui li havia de prohibir no ha va fer, i encara està en la lluita per aconseguir-ho. És evident que no estic en contra de la persona, ni menystinc tot el que pugui fer per al país, però també és cert que la credibilitat i confiança són mínimes, i em temo que no tindrà, en cas de sortir escollit, força moral per exigir res a ningú.

    L'ANC no passa pel seu millor moment. No sé si no ha estat prou ben dirigida, o bé la seva funció ha deixat de ser necessària i caldria desaparèixer o transformar-se d'acord amb la realitat actual, la resposta de la ciutadania, i les possibilitats d'avançar en el seu gran objectiu. Cadascú és responsable dels seus actes, i són els socis de l'entitat que s'han d'encarregar d'analitzar-ho i actuar segons creguin més convenient. El fet, però que els seus gestos tinguin, o hagin tingut, una incidència important per al país, fa que moltes persones, que no pertanyem a l'entitat, puguem opinar al respecte.

    És hora de reflexionar què hem fet i estem fent. Si som realment necessaris, com a col·lectiu en moviment, o és millor deixar que altres agafin el relleu, potser amb més empenta i encerts. Són massa sotragades les que hem rebut darrerament. No hem de patir només les mancances i vicis dels partits polítics, sinó que, a més, institucions cíviques i socials no queden curtes.

Drets humans, setanta-cinc anys!

Avui es commemoren els 75 anys de la declaració universal dels drets humans. Un fet que ens recorda l'obligació de respectar-los i fer-los complir, ja que parlem molt de drets, fins i tot els recordem, però a l'hora de la veritat no tothom hi queda inclòs, ni tots els drets reconeguts es respecten.

    No hi ha dubte que hi ha uns drets que són vulnerats sistemàticament arreu on hi ha conflictes bèl·lics. Quan veiem el que està passant a Ucraïna o a Gaza, sobretot, sense oblidar-nos que hi ha més països en guerra, encara que no se'n parli als telenotícies, hi ha drets que estan per sobre de qualssevol altres, que afecten unes persones que han tingut la dissort de néixer i viure en el lloc i el moment més inoportú, i que per culpa d'una lluita d'interessos són víctimes directes de la injustícia.

    Hi ha un segon nivell de drets que queda molt bé de parlar-ne, però que estem anys lluny perquè es tinguin en compte i que els humans, tots, els tinguem a l'abast. Només per posar un exemple tenim el dret a l'habitatge i a una vida digna que hauria de ser l'objectiu de qualsevol governant, i que no hi ha manera de fer-ho realitat. Al nostre país, d'una manera exagerada, l'habitatge digne resulta una quimera per a molts ciutadans. Sembla que tothom té clar com s'hauria de resoldre, però ningú no és capaç de posar en marxa la maquinària per fer-ho possible.

    És per això que quan arriba el dia 10 de desembre no saps si alegrar-te o entristir-te. Després de la greu experiència de la segona guerra mundial semblava que no hi havia cap altra possibilitat que asseure's per redactar aquesta declaració universal, que posés les bases d'una societat que no tornés a caure en els mateixos paranys. Una societat que havia de ser justa i respectuosa, posant l'accent en la igualtat i no discriminació entre els humans, amb respecte a la diversitat. Han passat els anys, i ens adonem que som molt lluny d'aconseguir fer realitat el respecte als drets humans i, el que encara és més greu, és la sensació que estem fent els passos per arribar a una situació semblant a la d'ara fa un segle. Amb un creixement de les ideologies feixistes, amb una extrema dreta carregada de vicis, discriminant per raó de raça, cultura, religió i procedència.

    Com a recordatori de com hauríem d'actuar i encaminar la política a seguir en els nostres països és bo, però no podem deixar de treballar i insistir perquè els drets humans no siguin només un llistat de bones intencions, sinó una pràctica habitual que presideixin totes les nostres actuacions, i siguin d'obligat compliment per als nostres governants.

Quin model de recollida de la brossa volem?

He llegit al web de Ràdio Arenys que la regidora de Medi Ambient té previst, durant el 2020, consultar els veïns la seva opinió sobre la recollida de la brossa. Em sembla molt bé tot allò que tingui en compte l'opinió dels vilatans, i més sovint s'hauria de fer i en tots els àmbits.

De totes maneres, però, a la consulta no s'hi pot anar amb les mans a la butxaca. Cal anar-hi preparats amb tots els elements que hi intervenen, amb els pros i contres i, sobretot, amb les idees molt clares. Confio que la regidora i l'equip de govern tinguin clar algun model, que després es pot adaptar segons les característiques de la vila. Vull pensar que això és així, encara que la impressió que dóna és que l'equip de govern no sap què fer per solucionar la realitat, és a dir solucionar els molts problemes que avui existeixen. 

Arenys continua sent brut i l'Ajuntament no dóna un bon exemple. No és lògic que el mateix Ajuntament reculli brossa i la deixi, més de 24 hores al carrer, en bosses negres, amb l'etiqueta de l'Ajuntament. Imaginem que no és orgànic, sinó vegetal, però la imatge de veure aquestes bosses al mig de la vila no és el millor exemple perquè els vilatans actuïn correctament a l'hora de deixar les seves bosses.

Hi ha hagut un canvi de govern, però els vicis continuen, la qual cosa fa pensar que la realitat supera al càrrec públic, i això és la pitjor imatge que es pot donar des d'una institució pública. Convido la regidora a passejar pel Rial sa Clavella, perquè la vegetació és molt bonica, però s'ha de cuidar i netejar.

On s'emmirallen els polítics corruptes

Ahir al matí tot esperant l'arribada de les nostres filles vàrem sortir a parlar de l'escàndol Pujol i de tots els que anem coneixent des de fa força temps. Els polítics, que no són tots, són uns corruptes, deia una mare. Sí, n'hi ha una bona colla, però no són la majoria i, el que és més important, hem d'acceptar que els polítics són ciutadans com nosaltres que han decidit exercir de polítics, i n'hi ha de bons i de no tan bons, com nosaltres.

Hem de fer l'exercici de mirar els polítics com si ens miréssim en un mirall. En veiem de corruptes, però aquests no surten del no-res. Els polítics surten de la societat que els ha escollit. Amb això vull dir que la societat tampoc està tan bé com volem creure. Hi ha molta gent que si no és més corrupte és perquè no pot. 

Qui té poder té més possibilitats d'enganyar i delinquir dissimuladament, o no tant! Cal denunciar els polítics corruptes perquè en ells hem dipositat la nostra confiança, però també hem de ser crítics amb la nostra societat on hi ha massa gent que fa el que pot per embutxacar-se diners de manera fraudulenta. 

No tots som uns delinqüents en potència, o no tots aprofitem la més mínima per apoderar-nos d'allò que no ens correspon, però n'hi ha també una bona colla. Es parla de regenerar la política i hi estic d'acord, però també ens hem d'esforçar per regenerar la societat on vivim. Si no recuperem els valors que tant n'hem parlat, també Jordi Pujol, no aconseguirem una societat més justa.

No sé què es pot esperar de Podemos, però el que sí sé és que amb l'estructura actual de partits polítics es fa molt difícil descartar tots aquells vicis en què hem caigut, i fer la revolució social, escoltant els més dèbils i aconseguint una societat més justa i de més fàcil entendre.

Un nou planeta per enviar-hi els impresentables

Potser sigui hora de centrar-nos més en buscar altres planetes on hi hagi vida semblant a la Terra, però, si pot ser, sense els vicis que ens envaeixen i ens fa ser tan mediocres. I com que els que hi entenen donen per sentat que perquè hi hagi vida ha d'haver-hi aigua, aquesta és la premissa que es persegueix.

Avui llegíem la notícia que s'ha localitzat un planeta a l'altra banda de la plaça, uns cinc-cents milions d'anys llums de distància de la Terra, que anomenen Kepler-186f, on hi podria haver aigua i, per tant, vida humana.

D'entrada, i de manera egoista, m'agradaria enviar-hi alguns humans que més aviat em fan nosa, perquè investiguessin què hi passa, i no em faria res que s'hi trobessin bé i no volguessin tornar. Em sabria greu pels seus habitants, i pel concepte que de nosaltres tindrien, però tot sigui per la causa. Vull dir que tot sigui per fer una mica de neteja a casa nostra i no haver d'aguantar impresentables com el ministre d'Interior, el president balear i el valencià, o pesades com la Camacho o la Rosa Díez, que no ens deixen ni respirar tranquils.

Ja sé que no està bé parlar d'aquesta manera precisament el Dijous Sant, el dia de l'Amor fratern, però no em negareu que no portem massa temps aguantant aquests personatges sense poder-hi fer res. Diríem que la democràcia té les seves servituds i una d'elles és la majoria absoluta, que avala qualsevol decisió, encara que sigui antinatural.

La nostra creença ens fa dir perdoneu-los perquè no saben el que fan, però jo hi afegiria: a ser possible que s'ho facin entre ells i ens deixin una mica tranquils.

Sotmetre les persones amb l'excusa de les lleis és una forma d'autoritarisme

Afirmar que Espanya no és un estat democràtic seria injust i fals, encara que a vegades puguem apreciar alguns comportaments que ho puguin posar en dubte. Parlaríem d'actituds i vicis que embruten el sistema democràtic, un dels quals seria la manca d'independència entre els tres poders.

Avui llegia la notícia de les eleccions legislatives a Corea del Nord, on va votar-hi el 99,97% dels electors amb tots els vots favorables a l'actual líder. Al seu districte va votar tothom, i encara que només hi havia un candidat, els electors podien marcar el sí o bé el no. Tothom va marcar el sí.

L'article de La Vanguardia és interessant i dibuixa el mapa del món assenyalant el grau de democràcia dels diferents països. Europa és on els estats democràtics tenen més pes i Euràsia, Orient Mitjà i Nord d'Àfrica on en tenen menys. Corea del Nord estaria al nivell de Cuba i Síria a l'hora de convocar eleccions 'perfectes', segons comenta Xavier Mas de Xaxàs.

Espanya doncs és un país democràtic, però amb una certa debilitat de l'estat de dret, amb interferències al poder judicial, i una manca de transparència i acostament a la ciutadania. Amb una retallada de drets de les persones gràcies a la majoria absoluta d'un partit conservador que, d'alguna manera, somia temps passats amb menys llibertats i més sotmetiment de la població.

El principal enemic del dictador és la formació i implicació ciutadana en la vida pública, i és per això que les grans dictadures anul·len els ciutadans, distraient-los perquè no pensin i no se'ls acudeixi rebatre allò que qui els governa ha establert. I una idea molt interessant que exposa l'articulista esmentat: "Una característica de l'autoritari modern és que justifica la seva política en nom de la llei, l'ordre i la prosperitat". No us fa pensar en res?

La negativa a la consulta és simplement perquè ho diu la Constitució. És això mateix! ens neguen un dret perquè ho diu la llei. I no es pot canviar aquesta llei? anul·lar les persones amb l'excusa de les lleis és un forma d'autoritarisme que no té res a veure amb un sistema democràtic. És precisament d'això que ens estem queixant.