Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rivalitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rivalitat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 de març del 2024

Què ens està passant?

Aquests dies llegia les notícies relacionades amb dues entitats del país i els problemes que tenen entre els seus socis i em preguntava què ens està passant que tinguem tanta desconfiança amb els altres, amb les persones que dirigeixen l'entitat, o que pretenen dirigir-la. Si seguiu una mica el món de les institucions catalanes segur que haureu vist que l'ANC ha convocat una consulta per decidir si opten per constituir una llista cívica que es presenti a les eleccions al Parlament de Catalunya que tindran lloc, molt probablement, la primavera de l'any vinent. Per altra banda, també hi ha convocades unes eleccions per decidir la presidència de la Plataforma per la Llengua.

    En ambdós casos hi ha dos bàndols oposats que no només discrepen en el seu posicionament, sinó que critiquen els altres i culpen a les respectives direccions d'actuar de manera fraudulenta. Segons els crítics de l'ANC, que no volen constituir-se com a llista electoral, la direcció està permetent que hi votin persones que haurien perdut la condició de socis pel fet de no estar al corrent del pagament. En el cas de la Plataforma per la Llengua, la candidatura que es presentava com alternativa a l'actual direcció, ha estat exclosa i no se la deixa competir.

    Desconec el fons de les qüestions, però suposo que hi ha algú que, amb coneixement de causa, pot opinar al respecte i assessorar les direccions de manera legal, honesta i desinteressada. El problema rau, segons el meu parer, que hi ha una rivalitat poc sana, que uns es malfien de l'oposició, i d'altres es consideren perjudicats per un abús d'autoritat. És allò de voler mantenir-se a dalt passi el que passi, i que ningú que pensi diferent a mi no pugui prendre'm la cadira ni canviar la dinàmica instaurada.

    Com ja he dit moltes vegades, ens queixem dels partits polítics, de com s'organitzen, de com s'escalen posicions per obtenir poder i es perd qualitat democràtica, transparència i accés franc a la participació, però ens adonem que a la societat civil, a les institucions socials, culturals i cíviques, està passant el mateix. Hi ha unes persones que es creuen imprescindibles i que veuen els seus rivals com uns usurpadors del poder, encara que no hi hagi diners al darrere.

    Si no som capaços d'organitzar-nos civilitzadament, competir de manera transparent i amable per defensar els nostres principis i maneres de fer, sense caure en la trampa de veure els altres com els nostres enemics, potser que pleguem i ens quedem a casa. La nostra societat està massa madura i tocada, com per continuar amb aquest ritme. Sisplau, una mica de seny i intentem unir esforços i no barallar-nos tant!

dimecres, 18 de desembre del 2019

El clàssic menys clàssic

En el món del futbol, quan parles de clàssic parles del Barça-Madrid, que desperta molta expectació ja que són els dos millors equips, temporada rere temporada, i amb una gran rivalitat. En aquesta ocasió el clàssic no ha resultat tan clàssic per la intervenció del Tsunami Democràtic que ha acaparat l'atenció de tots els mitjans de comunicació i també de les forces i serveis de seguretat. Què passarà?
Parlo de futur perquè en el moment d'escriure el post, les 18h, encara no sabem com anirà tot plegat. Fins ara els jugadors han pogut entrar a l'estadi i la policia ha bloquejat l'accés a totes les persones concentrades seguint la convocatòria de Tsunami Democràtic. Quina és la incògnita que es manté viva en aquests moments? "Tots els concentrats podran seguir el partit de futbol". Com ho faran?
Passi el que passi, els impulsors del Tsunami Democràtic ja han guanyat. Han aconseguit acaparar els mitjans de comunicació i que tothom parli d'ells. Si, com ens tenen acostumats, el moviment és no violent, deixaran amb un pam de nas a molts, sobretot a aquells que els agradaria que hi hagués merder, i que es pogués batejar els seus promotors, de violents.
També és cert, però, que caldria valorar on ens porta tot això. Quin rèdit en treu l'independentisme, més enllà d'una trobada gairebé de nostàlgics, per expressar que encara persisteix el somni? M'agradaria que els partits independentistes es manifestessin sobre el tsunami i coneguéssim la seva opinió al respecte. Continuo pensant que ens agrada molt la performance i ens enlluerna suficientment com per no veure-hi clar.

dimarts, 2 d’octubre del 2018

El president també ha d'assumir responsabilitats

Mai no defensaré la violència, pels meus principis, per l'educació rebuda, per ètica, per la més pura lògica que intento que regni en mi. És per això que vaig rebutjar la violència policial de l'1 d'octubre de 2017, i també els enfrontaments violents d'ahir dilluns, quan commemoràvem el primer aniversari del referèndum.
Ni la defenso, ni la justifico. Puc arribar a entendre que hi hagi persones que siguin violentes i que l'exerceixin, perquè en el món hi ha de tot i no tothom pensa igual, però en cap cas accepto ni molt menys me n'alegro, encara que els violents defensin el mateix que jo pugui estar defensant, però de manera pacífica. Crítica sí, però en pau.
Critico el meu president, el molt honorable Quim Torra, perquè considero que la seva actitud i les seves paraules no són les més adients ni oportunes, sinó que per una banda faciliten que algunes persones reaccionin amb violència, i per l'altra provoca el desencís i el descrèdit de tot el govern català.
No voldria que les meves paraules facilitessin la feina d'uns partits polítics a l'oposició on els seus dirigents no es mereixen estar on són, per decència i respecte a la democràcia. Això no treu, però que manifesti el meu desacord amb l'actitud de l'actual govern que penso que no està fent bé les coses, dubtant tot el dia, amb decisions contradictòries constants. 
Aquesta situació d'imprecisions ve acompanyada d'una lluita entre els partits sobiranistes que té més l'aspecte de rivalitat per estar a dalt, que no pas de ganes per solucionar els molts problemes que tenim, i arribar a un desenllaç en el procés. Que decideixen com ho volen acabar i que siguin transparents i contundents. Alguns poden estar en desacord amb les decisions que un govern pugui prendre, però tots estaran en contra si no es pren cap determinació.  

dissabte, 7 de juliol del 2018

Solitud volguda o forçada

Durant el dinar, amb convidada, parlàvem de la solitud, diferenciant la volguda de la forçada. Ha de ser molt complicat viure sol sense voler-ho. La solitud buscada té avantatges i en alguns moments de la vida hi ha persones que la desitgen. Saber viure sol no és fàcil, i quan no és l'alternativa que desitges no és fàcil.
He pensat en els neorurals. El camp, a Catalunya, s'ha despoblat, sobretot de joves. El futur passa per tancar encara més cases i pobles d'arreu. Tot i que ens costa saber conviure, ens resulta més fàcil, encara que sigui deixant-te portar.
En base a aquest pensament em ve al cap el procés de nomenament del substitut de M. Rajoy a la presidència del PP. Aquell tots contra a... Serà així, oi? Tots contra Soraya de Santamaria. La rivalitat entre Santamaria i Cospedal haurà beneficiat Casado? Probablement, sí.
Em direu de què ve passar d'una cosa a l'altra, però la pregunta que em faig és: com se senten el candidat i la candidata? Se senten sols? De qui es poden refiar per aconseguir ser president o presidenta del PP?
Soraya, per exemple, que ha guanyat la primera batalla contra Cospedal, ja descartada, rebrà un atac de tota la resta contra ella? Es posicionaran tots amb Casado, només perquè no surti escollida Sáez de Santamaria? Si ho sent així, quin regust experimenta? Se sent sola?
La solitud no porta implícita l'absència de persones al teu voltant. Et pots sentir molt més sol vivint a Barcelona, que no pas en una raconada de Tavertet. Probablement la solitud urbana és menys digerible que la rural. No cal dir que la buscada és molt més còmode que la vinguda de nou.
La solitud de molts no és un tancament a la societat, no és un aïllament de tot el que es belluga per les xarxes socials o a carrers i places, sinó decantar-te de la primera fila, i retrocedir en el teu compromís vers la societat. És una posició probablement egoista, però que si més no temporalment et pot anar bé per oxigenar el teu cos i poder-hi veure clar. S'han sentit sols els nostres presos polítics?