Què està passant a Veneçuela?

Avui llegia la notícia de la cancel·lació dels vols a Veneçuela de la companyia aèria Ibèria, seguint les recomanacions de l'agència federal d'aviació dels EUA. Segons sembla, hi ha més companyies que han pres la mateixa mesura atesa la situació del país, amb una concentració de forces militars a la zona.

El grau de fiabilitat de les notícies que ens arriben, sobretot pel que fa als motius del conflicte, és una mica dubtós. No saps ben bé si allò que t'expliquen és cert o bé està interessadament manipulat perquè no coneguis la veritat de fons.

Sempre dic que les notícies s'han de contrastar, però hi ha moments i situacions que es fa molt difícil. En què ens hem de basar per conèixer la certesa d'allò que ens comenten de Veneçuela? La cap de l'oposició va rebre el Premi Nobel de la Pau. Un fet que va generar molts dubtes i desacords. Jo mateix ho vaig comentar en un post. No crec que sigui encertat atorgar un premi a una persona que es troba immersa en un conflicte on les coses no estan clares.

Sabem ben bé què està passant a Veneçuela? El seu president és un dictador que va manipular els resultats electorals per mantenir-se en el càrrec? L'oposició al govern és realment defensora dels drets dels veneçolans, o té uns interessos de classe que posa per sobre? Ens podem fiar dels amics de Trump?

Personalment, no ho tinc gens clar, i per això no posaria la mà al foc per a ningú. Puc malfiar-me de la premsa que ens informa, sigui perquè els interessa dir allò que diuen, o bé perquè les seves fonts estan manipulades d'origen.

Els atacs nord-americans a les llanxes, acusades de transportar droga, no són clars. No crec que sigui la manera més humana de lluitar contra una plaga que provoca morts i dependència. Tot és molt obscur, i per això els meus dubtes. Tot ho poso damunt la taula. Observo el que em diuen i soc incapaç d'opinar al respecte. Arribo al punt de no creure'm res i pensar que al darrere hi ha algú que té molt interès per dir-nos allò que ens arriba. No voldria posar-me a lloc dels veneçolans. Els desitjo sort i encert, i que la situació millori.

Avui fa cent sis anys

Avui és un dia propici per a la nostàlgia. Crec que tenim dret a experimentar aquest sentiment, que normalment qualifiquem de negatiu. Si no ens desespera ni angoixa, també és bo recordar vells temps, guardant els bons moments i reflexionar sobre les dificultats i punts negres per on tots hi hem passat.

El dia de Santa Llúcia naixia la mare, avui fa cent sis anys. Ha plogut molt des d'aquella data i evidentment jo no puc retrocedir tant, però sí recordar-la des de fa gairebé setanta anys. També ha plogut molt. 

Ahir vaig acabar de llegir Estimada Mirta, de Maria Escalas. Una novel·la colpidora sobre els crims dels militars argentins. Com podeu imaginar, se'm feia molt present l'època franquista. Salvant les distàncies, els principis eren els mateixos. Els damnificats, també.

A aquest cúmul de pensaments se m'hi ha afegit aquella desconfiança que em genera sovint la manera de treballar de molts professionals. Sempre ens fixem en els polítics i en som crítics, però no ens adonem que en el món privat hi ha moltes mancances, i una d'elles és la professionalitat, fer bé les coses. Quantes vegades no ens hem trobat amb un mal servei, desatesos i maltractats? La postvenda és de jutjat de guàrdia!

És fàcil caure en el parany de dir que abans tot anava millor. Hem evolucionat i hem millorat moltes coses, però no hem estat capaços, al meu entendre, d'aprofitar els avenços tecnològics i el coneixement, per facilitar les coses, fer-les més àgils, treure'n més rendiment i gaudir més de la vida en societat.

Vivim uns moments difícils per a molta gent, perquè hem arraconat moltes famílies que, tot i tenir feina, no poden arribar a finals de mes dignament. Els rics són cada vegada més rics, i la pobresa ha anat guanyant terreny. No només la pobresa econòmica, sinó també la cívica. L'incivisme és més agut, i fins i tot ens fa viure insegurs i desplaçar-nos pel carrer amb por. A ningú se li acut deixar la porta de casa oberta, com passava quan nosaltres érem joves. Tot ha canviat, però no sé si hem sigut prou hàbils de canviar per a bé. En molts aspectes potser hi hem perdut. 

Què ha canviat?

Avui fa deu anys que la majoria dels catalans vàrem anar a les urnes per declarar que volíem ser independents. Què ha passat fins ara i com ha canviat la situació? Aquesta pregunta ens la fem molta gent i segur que hi ha persones bragades en aquest tipus d'anàlisis que ens poden orientar i donar la seva opinió. Seria bo, però, que tots féssim aquest exercici, amb més o menys traça, però que segur que ens ha de servir per entendre tot el que està passant, valorar què hem fet malament, i intentar veure quin pot ser el futur més immediat.

La primera cosa que ha canviat, perquè en definitiva ha desaparegut, és la il·lusió. L'any 2014, amb més o menys consciència de país, una gran part de la població estava il·lusionada pensant que podien expressar la seva opinió i voluntat de futur de Catalunya. Aquesta il·lusió, després de tot el que s'ha anat succeint, ja no hi és. Més aviat hi ha un sentiment de fracàs i desil·lusió que s'ha impregnat a tots nosaltres que ens ha deixat una mica fora de joc. 

És cert que teníem tothom en contra. Els poders polítics, els judicials i els militars. Ningú ens ho posaria fàcil, però d'una manera innocent vàrem gosar manifestar allò que volíem, allò en què creiem, amb l'ajut dels polítics de torn. Després aquests no han sabut continuar la tasca, o no han pogut, i tot se n'ha anat en orris. 

En aquests moments estem enfeinats per aconseguir recuperar allò que ja teníem, però difícilment aconseguirem fer-nos entendre més enllà de les nostres fronteres mentals. Mai no ens han entès, ni ho han pretès. Els convé tenir-nos a dins i que aportem tot allò que ells en treuen profit.

Però nosaltres no hem de pensar tant en què diuen i pretenen ells, sinó què volem exactament i fins on volem arribar. La por de perdre el que tenim ens frena, i tot queda en intencions i somnis, que probablement no seran mai una realitat.

Ens falten bons polítics, que tinguin les idees clares i uns objectius definits i transparents. No els podem deixar sols, però no ens poden tornar a decebre. En deu anys han passat moltes coses i necessitem pair-ho i tornar a construir l'estratègia per aconseguir els nostres objectius.

Guatemala fa fora l'autoritarisme

Aquests dies m'he fixat en les notícies que ens arriben de Guatemala, recordant la meva visita al país l'estiu de 1993. Guardo un molt bon record d'aquell viatge que vàrem iniciar a la ciutat de Mèxic i vam baixar fins a Guatemala, anant una mica a l'aventura, passant alguns moments d'angúnia, però gaudint del paisatge i la seva gent. Sense conèixer gaire a fons la situació política d'aquest país, de seguida ens vàrem adonar que els militars ho dominaven tot, i que els indígenes eren l'ase dels cops.

    L'autobús que ens portava a visitar el parc nacional del Tikal va fer una marrada per entrar en una caserna militar i recollir la filla d'un alt càrrec que volia fer la visita. M'imagino que ningú se'n va estranyar, doncs a part de turistes, la resta sabia molt bé que qui decidia com es feia tot era l'exèrcit, llavors al poder.

    Han passat trenta anys i l'autoritarisme ha continuat regnant, amb conxorxa de militars, fiscals i el poder econòmic, fins que un partit polític que se l'ha volgut il·legalitzar -no sé què em recorda- ha aconseguit que el seu líder, el senyor Bernardo Arévalo, aconseguís la presidència, amb no poques dificultats. Desconec el tarannà d'aquest nou president, però si realment ha de trencar amb tants anys d'opressió li desitjo molta sort i encerts.

    En un temps on la democràcia fa figa i que a tants països del món l'extrema dreta guanya adeptes i posicions dins dels governs, saber d'un estat en què l'esquerra progressista fa forat, no deixa de ser una gran notícia que ens ha d'alegrar la vida. Voldria pensar que no n'hem de desconfiar. Hi ha exemples recents de països on l'esquerra ha entrat a governar que no queda gens ben parada. 

    Tot recordant la nostra estada per aquelles terres, riques en vegetació, coloraines i amabilitat, els voldria desitjar tota la sort del món en aquesta nova etapa. Que la puguin gaudir plenament, recuperant drets i llibertats que els han estat negades des de fa molts anys. Em sabria molt greu que tot quedés en no-res. Segur que caldran molts esforços per tirar endavant una nova manera de fer política, el risc de cops d'estat serà latent, com ja s'ha vist d'entrada, i per tant necessitaran el nostre suport, per combatre contra qui ha perdut les eleccions, però que li costarà de pair. 

I l'exministre... tan panxo!

Cada dia que passa ens adonem més de quins polítics han governat el nostre país, de quin nivell de democràcia hem gaudit, i que la transició des de la dictadura franquista a la situació actual no ha estat la millor ni la més desitjable. Avui les declaracions de qui fou ministre d'Interior amb Felipe González demostren quina mena de personatges han conduït el país i també expliquen per què hem arribat a la situació actual, amb una ultradreta a punt d'entrar a governar-nos.

Les paraules de l'exministre socialista José Barrionuevo han molestat als actuals governants socialistes perquè els deixa en entredit. L'exministre ho ha dit molt tranquil·lament, perquè és el que pensa i ha pensat tota la vida, i estic convençut que és el mateix que pensa l'expresident Felipe González. Aquest país nostre ha protegit la corrupció i també els atemptats a l'estat de dret, com seria el cas dels GAL. És per això que no hi tinc cap mena de confiança, tampoc ara quan podria ser el moment de posar fil a l'agulla i castigar qui ha aprofitat el poder per actuar il·legalment. Això no passarà.

Com sempre, tindrem uns dies de reaccions i condemnes, que acabaran al calaix, i els indignes continuaran vivint de la rifeta. Aquest és el panorama polític d'un país que va viure quaranta anys de franquisme i que malgrat tot el que es digui, encara viu sotmès per la corrupció, la prevaricació i l'autocràcia dissimulada amb una pinzellada de democràcia representativa.

No és estrany que passi el que passa al Poder judicial. Tothom procura per mantenir-se al poder i no permetre que ningú els pugui tirar en cara tot el mal que han fet. Són ells mateixos que ho reconeixen sabent que no els passarà mai res. Els poders fàctics continuen governant i decidint el futur del país, i morirem sense haver aconseguit netejar tota la porqueria que ens va portar el franquisme, i que ha servit per aprofitar-se'n tota una colla de polítics, jutges, militars i classes altes de la societat, vivint a costa de la majoria, que tontament els ha donat suport.

Quan una cosa la trobes la més natural del món no tens cap necessitat d'amagar-la ni dissimular-la. Això és el que ha fet l'exministre José Barrionuevo. Hi ha qui s'ha esquinçat les vestidures, però a la majoria de socialistes el que els ha molestat no és el que va passar, sinó que ara es digui amb total impunitat, per les repercussions que poden tenir electoralment. Ni un bri de culpabilitat ni de penediment. L'ètica ni se l'espera ni se la suposa.

El retorn de l'extrema dreta

Cada dia que passa anem veient com avancem cap al retorn de l'extrema dreta al govern espanyol. No, encara hi governa el govern més progressista de la història, però cada dia falta menys perquè se'n vagin i deixin pas a la dreta més extrema des de la mort del dictador. Algú podrà pensar que és el que toca, després d'uns anys de certa estabilitat democràtica, però podríem suposar que el retorn de l'extrema dreta és el fruit de massa anys de desgovern i de no saber aprofitar l'avinentesa d'una majoria d'esquerres per establir una democràcia realment plena.

Hi ha fets que ens demostren que l'extrema dreta està agafant molta força entre la població, i ja no escandalitzen segons quines actituds i actuacions que en altres temps ens haurien fet posar les mans al cap. No es tracta de simples anècdotes, sinó que ens retraten el camí cap on anem.

La benedicció d'uns militars al Valle de los Caidos no és una anècdota. És un fet insòlit que no hauria de passar, i si ha passat ha estat per un descontrol del govern cap al seu exèrcit. Ja no perdem el temps demanant responsabilitats, perquè són massa les coses que passen i que demostren la feblesa dels nostres governants. 

A Catalunya ho patim tot, la desfeta de l'esquerra espanyola, però també els greuges comparatius respecte altres territoris espanyols. Som l'ase dels cops i si ens queixem som uns antipàtics i insolidaris. El nostre destí és abaixar el cap i rebre totes les batzegades i si volem marxar no ens deixen, perquè no els sortiria a compte. La sagrada unitat d'Espanya no és una obsessió sense causa, sinó que és la necessitat de tenir sota el seu poder la gallina dels ous d'or.

Malauradament som tan impresentables que el nostre govern és incapaç de plantar cara de veritat, i es deixa prendre el pèl, amb una taula de diàleg que no es reuneix, i amb uns pactes al Congrés de Diputats que no es compleixen, si més no per part del govern de l'Estat.

Estem malament, però encara acabarem pitjor. La guerra contra la nostra llengua, perpetrada per l'estat espanyol, amb tots els poders conxorxats, és una simple mostra de tota la força utilitzada per menysprear-nos i mantenir-nos subjectes i callats. És per això que cada vegada hi ha catalans més crítics amb ERC, que fins ara ha representat la voluntat negociadora d'uns perdedors a qui ningú no fa cas.

L'entrada a l'OTAN, una provocació o un dret?

La pregunta que plantejo és si la possibilitat que Finlàndia i Suècia sol·licitin entrar a formar part de l'OTAN és una provocació a Rússia, o bé un dret que hi tenen, després de veure què ha fet Rússia amb Ucraïna.

Des del principi Rússia sempre ha manifestat que se sent provocada per l'OTAN, que ha anat avançant fins a les mateixes fronteres amb el seu país, i una de les excuses per envair Ucraïna ha estat la possibilitat que aquest país entrés a l'OTAN. Ara, quan Finlàndia, i també Suècia, estan discutint si fan el pas, Rússia se sent encara més acorralada i amenaça amb represàlies.

Considero que qualsevol país és sobirà per decidir si es manté neutral o bé s'alinea amb altres països del seu entorn, en aquest cas per preparar la seva defensa i seguretat. Des d'aquest punt de vista, Rússia no hauria de moure fitxa perquè és un tema que correspon a aquests dos països. Vist com ha anat tot plegat, es pot entendre que Rússia se senti pressionat per l'OTAN, sobretot tenint en compte la manera de pensar dels dirigents russos, amb Putin al capdavant.

Suècia hi és a prop, però Finlàndia té 1.300 quilòmetres de frontera amb Rússia, i per tant, com en el cas de les repúbliques bàltiques, limita territorial amb el seu país. Amb la possible entrada de Finlàndia a l'OTAN, desapareix aquest marge territorial que separa les dues forces militars i tensiona les seves relacions.

La situació és una mica com allò de què és primer si l'ou o la gallina. La por que pugui tenir Finlàndia en mantenir-se neutral, al costat de Rússia, havent vist què li ha passat a Ucraïna, és prou justificable. Per altra banda, el fet d'entrar a l'OTAN també exerceix una pressió a Rússia que veu com el seu adversari militar avança cap a la seva frontera, ampliant el nombre de països membres.

El més fàcil és defensar la desmilitarització de tot el continent, però avui sembla una quimera. Malauradament el militarisme és ben viu, i la rivalitat entre nacions, amb un component afegit respecte el segle passat, com són les armes nuclears, posa en perill qualsevol moviment d'ambdues parts. 

És lògic, doncs, que una vegada conegudes les intencions de Finlàndia i Suècia respecte a l'OTAN, apareguin opinions contràries sobre la idoneïtat de la seva incorporació a l'Aliança, que el meu entendre són igualment vàlides. No és fàcil posicionar-se al respecte, ni tampoc, per aquests dos països, prendre la millor decisió.

La mort als carrers de Kíiv

Avui són les imatges de Kíiv després de la retirada de l’exèrcit rus les que ens esgarrifen. Són unes imatges cruels de cossos abandonats al carrer, víctimes de la barbàrie, de la crueltat, de la tortura injustificada.

Mai una guerra és justa, però la tortura i l’atac contra la població civil són uns crims que no haurien de quedar impunes, i carregar totes les culpes als provocadors de la guerra i els militars que sense pietat s’aboquen contra els ciutadans indefensos.

Portem moltes setmanes de guerra a Ucraïna i no es veu el final. Se'ns diu que l’exèrcit rus no estava prou preparat, que abandona els atacs a la capital per concentrar-se a l’est del país, però el cas és que hi continuen havent morts, no només soldats, sinó població civil que viu amagada, amb restricció d’aliments, i patint per la seva vida i la dels seus familiars, abandonant les seves cases, destruïdes pel foc enemic, sense poder imaginar quin futur els hi espera.

L’exèrcit rus ha fracassat, però Putin aconsegueix els seus propòsits d’atemorir els ucraïnesos i fer-se fort a l’est d’Europa. Les mesures occidentals per bloquejar l’economia russa sembla que no aconsegueixen l’objectiu de frenar la invasió d’Ucraïna, i la devastació del país és total. Europa està de dol i trigarà molts anys a normalitzar una situació que ha esdevingut vulnerable i injusta, en aquesta ocasió per als habitants d’Ucraïna.

La maldat de Putin

És molt difícil trobar res de positiu en una guerra, més enllà de la solidaritat que desperta quan veus les imatges de les destrosses. La impotència que sents és tan gran, que no hi ha paraules per poder-la expressar. La ràbia que t'entra quan veus tanta maldat...

Avui es veien imatges de l'atac a un hospital infantil i la maternitat de Mariúpol, sembla ser mentre hi havia decretat un alto al foc per deixar sortir la societat civil. És posar més llenya al foc, i només et surt la paraula criminal, i venjança. No hi ha res que ho pugui justificar, per més malament que s'hagin fet les coses. Només ho pots definir com a crueltat i criminalitat.

No sabem el final de tot això, però sí que voldríem un càstig molt fort a qui ha començat la guerra. No és una guerra on s'ataquin les infraestructures militars, sinó que s'està atacant la gent, les persones que són víctimes innocents. Això no té nom. Mai una guerra és justa, però quan s'ataca directament la societat civil, que està indefensa, s'arriba a un límit que no té nom.

Voldrem viure més anys per poder comprovar com la Justícia cau sobre la persona de Putin. Ell ha de rebre el càstig de la seva insolència, la seva ràbia i els seus actes criminals. El poble rus ha de poder obrir els ulls, malgrat la molta repressió en què viuen. Han de poder conèixer la veritat. Putin ha declarat la guerra i no pararà fins a destruir Ucraïna, els seus habitants, tinguin les idees que tinguin, la religió, la llengua, la cultura.

En moments com aquests, les persones creients ens costa molt veure la mà de Déu. Ens entren molts dubtes i ens fem moltes preguntes. Què hem estat fent malament, com perquè s'hagi generat una situació com l'actual? Com és possible que una persona sigui capaç de crear tanta destrucció i matar tantes persones innocents? És la fe que ens fa creure que al final hi haurà justícia, i el mal serà vençut i la seva ànima destruïda per sempre. Entretant, però, moltes persones perdran la vida, i moltes altres sofriran l'exili, la misèria, la incomprensió. Només podem demanar que tot això s'acabi aviat.

El feixisme continua ben viu a casa nostra

A Polònia fer la salutació nazi està prohibit i et poden multar. A Espanya ho veiem diàriament i no passa res. Aquesta seria una petita gran diferència, i deixa molt clar quin tipus de transició hem viscut per arribar a una democràcia que fa pena.

És trist que avui puguem veure partits polítics d'arrel feixista ocupar llocs als parlaments espanyols, i saber què passa en segons quines casernes militars, o de l'afiliació de policies a partits d'extrema dreta. Tot això sense que se'n derivin conseqüències. Aquesta realitat passa més de quaranta anys després de la mort del dictador, amb un rei emèrit corrupte a l'estranger, i un rei en exercici que ataca els seus súbdits catalans.

Tot plegat fa que quan analitzem la situació espanyola, i en concret la catalana, estiguem tan desanimats. Quan observem el caldo de cultiu del Poder Judicial, a les forces armades i a la policia nacional, no et venen ganes de somiar en res. I al costat de tot això, uns partits polítics catalans que es tiren els plats trencats pel cap, intentant demostrar que ells són els millors.

Quan escolto Jordi Sánchez, secretari general de Junts per Catalunya, només criticant i sense aportar solucions a la situació actual, només puc desitjar que plegui i que deixi pas a altres persones que siguin capaces de construir en lloc de destruir.

Avui hem conegut una notícia que estem molt poc acostumats a llegir. Un policia nacional ha reconegut que va agredir un periodista per qüestió ideològica. Això passa mentre es continua defensant l'actuació de la policia nacional i la guàrdia civil el dia 1 d'octubre de 2017. Encara és hora que algú reconegui que a la policia espanyola se'ls va descontrolar la seva actuació, i que no varen actuar com a policia d'un país democràtic. Val la pena, doncs, rellegir la notícia d'avui, per ajudar-te a aixecar l'autoestima que la tenim molt baixa. 

Tenim un govern, el més progressista de la història, que és incapaç de defensar els principis democràtics de qualsevol societat. És incapaç de trobar la manera d'impedir que hi hagi qui continuï exaltant el feixisme, fins i tot des de les més altes institucions de l'Estat.

Qui celebra la festa de la Constitució?

Ja fa molts anys que la celebració de la Constitució el sis de desembre només serveix per fer pont, aquest any de cinc dies. Som molts que voldríem una reforma, tot i que ens juguem que sigui per anar a pitjor. Aquesta obsessió per considerar la Constitució inamovible, fa que estigui obsoleta. 

El món ha evolucionat, i la vida no té res a veure de quan es va aprovar la Constitució, que per cert els pares del PP, llavors AP, hi varen votar en contra. Si ara estan a favor de no tocar-la és perquè la veuen prou conservadora i que és millor així.

Una constitució no es pot anar modificant cada dos per tres, però d’aquí a no tocar-la en quaranta anys hi ha una gran diferència. Per qui no ho hagi viscut, la Constitució es va confeccionar sota la pressió dels nostàlgics del franquisme i els militars. Aquests varen intentar un cop d’estat perquè consideraven que ens havíem apartat massa del govern autoritari de Franco.

Davant d’aquest argument, semblaria justificada la seva revisió, però no interessa ni a la dreta, ancorada a l’extrem, ni als mateixos socialistes, que no han sabut aprofitar les majories del passat. Aquesta por ens va ser massa conservadors i deixar en entredit la qualitat democràtica del nostre sistema polític.

Avui, doncs, hem tingut un dia de festa i per a molts una continuïtat festiva amb la verge Puríssima. Molta gent haurà sortit de preludi de les vacances de Nadal, que arribaran ben aviat. No haurem pensat en la Constitució, sinó en planificar els nostres viatges. De fet, tal com estan les coses, potser és el millor que podíem fer.

C's, buscant un lloc on agafar-s'hi

C's té feina a retrobar el seu camí per evitar la seva total desaparició de l'espectre polític. Després del fracàs a les eleccions catalanes, on va passar de 36 a 6 escons, ara ha de mirar de situar-se i veure què queda més penjat que pugui atendre i agafar-s'hi per aguantar el tipus.

Avui llegia una anàlisi interessant, aprofitant la informació que hi ha sobre unes reunions dels dirigents catalans de C's amb membres de la societat civil que no és independentista. S'ha de tenir en compte que el fet que el PSOE hagi concedit els indults als presos polítics, fa que el PSC quedi una mica al marge del bloc constitucionalista. Això fa que C's es pugui desmarcar i agafar protagonisme, sobretot tenint en compte els discursos radicals de Vox i l'actual PP.

Semblaria que l'actitud d'aquests partits constitucionalistes, li deixarien un lloc al pensament serè de qui ataca l'independentisme, sense ser estrafolari. No hem d'oblidar que el discurs de Casado, i de retruc de tot el PP, ha derivat cap a posicions més típiques de Vox, amb els empresaris i els bisbes en contra, una cosa mai vista.

L'hereu d'Aznar ha de suportar el revés i la lluita interna que lidera la presidenta de la comunitat de Madrid, la senyora Ayuso. No ho té fàcil i l'única cosa que el pot salvar és el temps que falta per arribar a les noves eleccions, i el fet que té moltes forces a favor, com són els jutges, els militars i la premsa espanyola.

Si C's són intel·ligents, podran trobar la manera de fer-se un lloc a la política catalana, i evitar el que seria la seva desaparició del Parlament i per tant de la vida política catalana. Caldrà veure els favors que hauran de fer a entitats com Societat Civil Catalana, perquè els donin el suport que necessitaran el dia que es convoquin eleccions. Els interessa que tant Vox com el PP continuïn desbarrant, i d'aqueta manera assegurar una base de futurs votants que els doni suport.

Una democràcia gens consolidada

No sé què més ha de passar perquè Europa obri els ulls i s'adoni quin tipus de democràcia és l'Estat espanyol. Llegia que el govern de Madrid està preocupat per la mala imatge que dona l'empresonament de Pablo Hasél. I què es pensaven? Que li expliquin a la vicepresidenta Carmen Calvo això de la democràcia consolidada. No s'ho creu ningú.

Amb pocs dies s'ha acumulat tres casos flagrants que demostren el tipus de país que som. Els presos polítics i exiliats, l'acte de Madrid d'aquest diumenge d'exaltació del feixisme i l'empresonament del músic lleidatà. Tres exemples, però no els únics. I em vindran més, quan el Tribunal Constitucional es digni a desencallar tot allò que no deixa que vagi a Europa.

Poc m'hauria imaginat que després de l'experiència dels anys d'universitari lluitant contra el franquisme, els meus fills poguessin arribar a veure manifestacions reclamant llibertat d'expressió. Semblava una etapa superada, però no!

He dit moltes vegades que tenim la sort d'estar situats a Europa, perquè en una altra posició ho viuríem molt malament. Malgrat ens puguem queixar que Europa no es fa prou cas, hem d'acceptar que una resistència a situacions pitjors sí que la fa. Sigui per vergonya, s'està combatent la inèrcia retrògrada dels poders de l'Estat. Un Estat dominat per unes forces militars i judicials que no han fet la transició, sinó que continuen ancorades en les idees del franquisme i l'autoritarisme. Continuarem lluitant, si pot ser units.

La vacuna provoca dimissions

Hem vist aquests dies que la vacuna contra el coronavirus està provocant diferents dimissions. Algunes d'elles voluntàries i altres perquè han estat cessats, i tot per haver-se vacunat sense seguir el protocol establert, sinó aprofitant-se dels beneficis del poder.

S'ha vacunat a familiars d'infermers i metges, a militars i dirigents polítics, tots ells sense que hi tinguessin dret, tenint en compte que encara hi ha personal sanitari i residents d'edat avançada que no ho han estat. És molt important l'exemple que es dona, i és bo que qui no actua correctament cessi del càrrec a través del qual se n'ha beneficiat.

El darrer cas que hem llegit és el del cap de l'estat major de la defensa, el senyor Miguel Ángel Villaroya, i que de ben segur ha tret d'un mal pas la ministra de defensa que se li havia presentat un cas prou difícil si li tocava a ella cessar-lo. Sigui com sigui com ha anat la cosa, com a mínim li ha estalviat una imatge desagradable de cara a l'oposició i a tots els mitjans de comunicació que té en contra.

Sembla estrany que es caigui tan fàcilment en l'error d'aprofitar-se d'un càrrec públic per saltar-se la llei, o en aquest cas les directrius fixades. Penso en el cas del conseller de Salut de la comunitat de Múrcia. Què tenia en el cap quan va prendre la decisió de vacunar-se? Pensava potser que no se n'assabentaria ningú? O potser creia que tothom trobaria tan normal que es vacunés quan no tocava?

No és estrany que hi hagi tants casos de corrupció en la política, si en situacions com aquesta, que resulten tan evidents, passa el que passa, imagineu allà on és més difícil de descobrir. Hi ha gent, però que té molta cara dura, i ara em ve a la memòria qui fou presidenta de la comunitat de Madrid, amb la falsificació del seu màster. És que no hi ha ni un pam de net!

Hi ha remor de sabres?

Encara que sembli estrany, som al segle XXI i ens trobem a Europa. Escoltant les notícies d'aquests dies relacionades amb els exmilitars que han enviat un escrit al rei, et fa l'efecte que no som un país europeu i que no ens trobem al segle actual, sinó un segle enrere. La tan proclamada transició sembla un miratge i que no hem avançat des de la mort del dictador.

Em ve a la memòria la cançó de La Trinca, amb música simfònica de Beethoven parlant de la remor de sabres. Sí, no és el 1981, som quaranta anys més tard, però els militars, encara que siguin ex, es manifesten i voldrien un cop d'Estat. Confien en Vox?

No hi podem fer broma, perquè la cosa és més seriosa del que pugui semblar. No és bo que hi hagi aquests rumors i un partit polític com Vox al Congrés de Diputats. Què hi diu el senyor Casado? Què hi diu el PP? Ja els està bé? És un atac al PSOE, al govern espanyol de coalició, però també un atac a la democràcia i per tant, un atac a tota la població espanyola. Això és més seriós que el Procés, encara que ho posin com a excusa per demanar un canvi de govern. 

Què ens està salvant d'un cop d'Estat real? La situació geogràfica hi té un pes, però no és decisiu, i amb una Europa convulsa, qualsevol cosa podria passar. No vull creure que un cop d'Estat pugui estar a prop, però és cert que hi ha molta gent que ho desitjaria, i si no fos així no tindríem Vox al Congrés.

Ha fet bé el govern d'enviar la confecció d'aquest xat a la Fiscalia? Què se'n podrà treure? Penso que no es pot deixar passar alegrement actituds com aquestes, i encara que no siguin militars en servei, alguna cosa s'hi ha de fer. Si més no per no donar esperances a qui podria fer mal. No ens ho prenguem en broma.

Sense estat d'alarma això serà un caos

S'ha demostrat que la capacitat de reacció de l'administració pública espanyola, catalana inclosa, no és bona i té molt per millorar. El què ha passat amb l'epidèmia del coronavirus ens ha fet veure que l'Estat no és capaç de reaccionar amb celeritat davant de fenòmens complexos i sobtats. No es tracta de treure-li força al fet concret, però sí de veure com s'hi fa front des de l'administració.

És en situacions com l'actual que es demostra la capacitat de lideratge d'un govern, sigui l'estatal o l'autonòmic. El dia a dia, que és prou difícil de conduir, no requereix la capacitat d'afrontar-se a una situació urgent i inesperada, i per això és bo tenir bons polítics que tinguin aquesta capacitat que hem trobat a faltar.

Cada dia que escoltem els nostres governants, t'adones de més mancances. La planificació no ha funcionat i només tenim excuses per justificar aquesta disfunció. S'ha pres mesures dràstiques com l'estat d'alarma, però s'ha set incapaç d'orientar correctament la població. S'ha fet sortir el dimoni gros, els militars, per espantar la gent i fer creure que es disposava de tots els recursos per resoldre la situació, però hem estat una de les nacions amb més casos d'infeccions i morts.

El govern de la Generalitat ha afirmat que amb independència hauríem resolt millor la crisi, però després hem vist que no ha estat capaç d'organitzar una campanya promesa només fa quinze dies. També s'hi ha trobat excuses.

Una i altra administració tenen la sort de comptar amb una ciutadania prou pacient. Reben crítiques, però no tantes com n'haurien d'haver ni amb prou contundència. La gent és més bona i creient del que ens imaginem. Ara se'ns diu que sense allargar l'estat d'alarma la vida seria un caos. Que no ho ha estat fins ara? Comencem a repassar tot el que no ha funcionat? La davallada de persones afectades i morts és lògica, tard o d'hora havia de passar, però el nombre de morts és prou elevat, com per obligar-nos a reflexionar què hem fet malament tots plegats.

M Rajoy demostrant quin personatge és

Les imatges de M. Rajoy fent exercicis a la via pública desafiant el confinament total demostren la categoria d'aquest personatge. No és l'únic que s'haurà saltat el confinament, però es tracta d'una persona que va dirigir el país i que com a mínim hauria de donar exemple als que no tenen la seva formació, ni recursos ni poder com ell.

També un altre expresident del govern espanyol va fer cas omís del confinament i se'n va anar a la segona residència, amb la seva dona, que va ser alcaldessa de Madrid. Aznar i Botella també haurien de donar exemple d'obediència, però en aquest cas, Aznar ja no és la primera vegada que se salta les normes.

Tot plegat demostra en quin país vivim i amb quines persones compartim la vida en societat. No és estrany que la imatge d'Espanya sigui tan fosca als ulls dels països occidentals. No ens ha de venir de nou que no es fiïn de nosaltres i ens tinguin per gent amb qui no es pot confiar.

Tot aquell orgull que ens predica la ultradreta i els militars, de sentir-nos espanyols, no és sinó una manera de dissimular i ignorar cridant més fort, el baix concepte que ens tenen els nostres veïns europeus. No cauré en la trampa de dir que nosaltres els catalans som millors. Jo només puc respondre de mi mateix i esforçar-me per donar exemple, encara que la meva influència és ben escassa, però mai m'he sentit orgullós de ser espanyol, perquè això vol dir acceptar moltes actituds que em provoquen fàstic i vergonya aliena.

Tots pendents de la corba

Crec que mai hi havia hagut tanta gent pendent d'una corba com està passant amb la pandèmia del coronavirus. Portem uns dies en què s'especula si la corba s'aplana, si arribem al pic, i quan començarà a baixar. És cert que es tracta d'evitar el més gran nombre de víctimes i això és el que passaria si les morts comencessin a disminuir.

Tenim doncs la representació de les corbes als diferents països, que ens serveix de comparatiu atès que no a tot arreu va començar el mateix moment. Xina, on tot va començar, ja comencen a alleugerir les mesures de confinament, perquè ha quedat demostrat que les persones afectades pel coronavirus ha disminuït moltíssim, i es veuen en cor de tornar a la vida normal els propers dies. A la resta del món encara està pujant o fins i tot encara s'espera la seva arribada.

Denigrant, segons la meva manera de pensar, tal com es presenta el seguiment de l'epidèmia a nivell espanyol, amb els representants militars donant la cara, com si es tractés d'una guerra. Els que vàrem viure sota el franquisme tenim molt mal record dels militars i la Policia Nacional, com per ara haver-los d'aguantar. Una vegada més el PSOE m'ha decebut i ha reafirmat la idea que en segons quins aspectes no són tan diferents de la dreta espanyola.

San Suu Kyi defensant lo indefensable

Avui, a Oslo, el primer ministre d'Etiòpia, Abiy Ahmed, rebia el Premi Nobel de la Pau 2019, un premi amb molta simbologia, però que s'ha vist emmascarat més d'una vegada. Al llarg de la història s'ha constatat que alguns dels personatges que l'han rebut, no se'l mereixien, ja sigui perquè es va improvisar la seva elecció, o bé perquè al llarg dels anys les persones canvien i no adopten la mateixa actitud.

Podríem repassar alguns noms i veuríem que, sobretot en el cas de polítics, anys després d'haver rebut el premi ens hauria agradat recuperar-lo. El cas més recent i flagrant és l'actual cap de govern de Birmània, la senyora San Suu Kyi, que va estar vivint quinze anys en presó i arrest domiciliari, per les mateixes forces militars que ara defensa en el maltractament a la comunitat dels rohingyes que pateixen l'intent de genocidi que ha informat l'ONU i que el govern de Gàmbia ha portat al Tribunal de l'Haia.

Resulta intolerant i nefast que una persona que ha sofert la repressió i que el món va sortir en la seva defensa, ara surti a defensar els militars que estan exterminant la minoria musulmana de Birmània. La crueltat que ens informen des de l'ONU, no queda justificada en res i és més execrable quan qui ostenta el poder de Birmània, malgrat les limitacions del pacte amb els militars, sigui una persona que ha rebut, en un moment de la seva vida, el premi de la pau.

La senyora San Suu Kyi va rebre el premi perquè va patir el captiveri durant anys, però ha quedat demostrat que no ha fet res per la pau al món, sinó tot el contrari. ¿Per què no es reclama el premi a la nominada, després de comprovar-ne el seu comportament, tan distant als principis morals que caldria esperar d'una persona premi Nobel de la Pau?

Espanya es radicalitza

La resposta dels partits polítics de la dreta espanyola s'està radicalitzant de manera preocupant. Caldrà veure la seva capacitat de motivar la ciutadania, en utilitzar l'eina del populisme i la demagògia, culpant els catalans o els immigrants de tots els mals que passen al país, sense pensar ni en un moment en allò que potser estan fent malament.

Resulta grotesc llegir les declaracions de C's i el nou PP, o bé decisions judicials defensant el manteniment de noms de carrers franquistes, o celebracions militars defensant el dictador Franco. Amb tot això hi trobem les agressions dels feixistes que han engrescat els partits de la dreta espanyola i que els jutges no castiguen.

El resultat de tot això és una radicalització de la postura prepotent i prevaricadora de la dreta espanyola amb la incapacitat dels partits d'esquerra de fer-hi front. Imaginant que el PSOE de Pedro Sánchez en sigui conscient, no li serà fàcil mantenir la coherència i la defensa dels drets humans davant del discurs xenòfob de bona part de la dreta espanyola.

Si mai hem tingut ganes de sortir d'Espanya ara és el moment àlcid, perquè el futur proper del país no augura facilitats per a mantenir una societat democràtica i justa, sinó una lluita per al poder, per exercir-lo de manera autoritària, imposant els seus criteris a tota la població. Avui ho veig més negre que mai!