Perdre la confiança, perdre la credibilitat

Avui s'ha produït la compareixença de la consellera d'Educació davant de parlamentaris per explicar els errors que invaliden els resultats de Catalunya a les proves PISA. Una compareixença que no ha resultat fàcil per a la consellera i, probablement, les conseqüències de l'error ho expliquen.

No entraré a valorar-ho, perquè entenc que ja hi ha qui ho està estudiant i prou diputats i partits polítics que hi són al darrere. Ja ens ho explicaran quan tinguin les dades de per què ha passat, però en tot cas em quedo en la necessitat de no perdre mai la confiança de la gent ni la credibilitat. No les podem perdre nosaltres, dins del nostre àmbit de treball, lleure i família, però és molt greu quan això passa als nostres dirigents.

Assumir responsabilitats de govern no és una decisió fàcil ni agraïda, però cal ser-ne conscients i vetllar perquè la gestió diària no provoqui aquesta desconfiança i desafecció de la ciutadania. La transparència és una bona eina per alimentar aquesta confiança i no sempre s'utilitza. Se'n parla molt, però no sempre resulta fàcil obtenir la informació suficient i a temps, per fiscalitzar i mantenir la confiança vers els polítics escollits democràticament per a la nostra representativitat.

Insisteixo que no entro a analitzar què ha passat, i confio que ho acabarem sabem i, si hi ha culpables, que aquests dimiteixin, no com a càstig, sinó com a exemple que la responsabilitat té una base real i efectiva. 

Sap greu que el final d'un curs escolar tan polèmic acabi amb aquesta notícia, callada durant mesos. Això no genera confiança ni credibilitat i, per tant, provoca rebuig i malestar que no és fàcil de revertir. Cal, doncs, que s'aclareixi tot molt bé, per poder continuar confiant en les nostres institucions.

No hi ha un pam de net!

Els carronyaires del PP estan a sobre de Santos Cerdán i del PSOE en general. Una formació que s'ha demostrat, en moltíssimes ocasions, que ha actuat de manera corrupta i on molts dels seus dirigents han estat encausats amb una motxilla plena d'escàndols. Ara, però, s'abraonen damunt dels socialistes per intentar que aquesta sigui l'etapa final del seu camí cap a unes eleccions anticipades.

Tot apunta que el senyor Santos Cerdán no ha actuat de manera escrupolosa i honesta, però cal investigar-ho i demostrar-ho abans de qualsevol sentència condemnatòria. De moment, però, la ciutadania té un motiu més per malfiar dels nostres dirigents i no creure's res del que prediquen i prometen.

Ser honest i bona gent no és suficient per esdevenir un bon polític, però el que és cert és que les males persones, les que tenen instints corruptes, els maleducats, prepotents i interessats, aquests no seran mai uns bons polítics, i seran els que causaran totes les desgràcies al país, i la desafecció i desinterès per a la cosa pública.

Precisament l'altre dia ho comentàvem en una tertúlia improvisada. Fèiem algunes comparacions i arribàvem a la conclusió que us deia. Una persona que va a la seva, que ignora els altres i només se'n serveix i els utilitza. Que només és amic dels seus i del poder, i que el seu objectiu és la glòria personal, no podrà ser mai un polític exemplar, ni aconseguirà el respecte de la gent. Com a molt, si el poder és gran, aconseguirà l'obediència, però no l'estima ni reconeixement. Sense aquests premis, quin sentit té la vida?

Ara em ve al cap l'actual president dels EUA, que sembla que la seva satisfacció és aconseguir espantar tothom i enriquir-se personalment. Potser ara en gaudirà, però és això el que el portarà a la felicitat? A petita escala, de polítics amb menys responsabilitats i poder, també trobaríem una colla d'exemples. Ens n'hem d'allunyar!

No sé si el senyor Santos Cerdán serà declarat innocent o culpable, però de moment el panorama no és gens agradable i el futur cada dia més negre.

Quina responsabilitat hi tenim?

Estudiant la història de la humanitat podem observar diferents episodis vergonyosos i que acostumem a buscar-hi els culpables i responsables d'uns actes que no haurien d'haver ocorregut mai, però...

N'hi ha molts, la majoria dels quals desconeixem o ens n'hem oblidat fàcilment. D'altres, com el nazisme, el cop d'estat franquista o els més recents, com l'atac de Hamàs a Israel o el genocidi a Gaza, i la guerra a Ucraïna, que evidentment tenim molt present, ja sigui per la seva transcendència, perquè se n'ha escrit molt, o perquè els patim en aquests moments.

Busquem culpables i ens fixem en els líders i el seu entorn. Tenim a la ment Hitler, Mussolini, Franco, Netanyahu... i sentenciem que són, encara que no els únics, els artífexs de tanta maldat. Em pregunto, però quin grau de responsabilitat hi tenim nosaltres?, i quant de temps l'haurem de portar a la motxilla?

Escoltava l'altre dia una conversa amb participació de ciutadans israelians i em preguntava quin grau de responsabilitat no tenen els israelians que varen escollir el govern actual, que practica el genocidi sense pietat. Nosaltres no vàrem votar Franco perquè governés el país durant quaranta anys de dictadura. Els alemanys sí que varen votar Hitler i va passar el que va passar. També els nord-americans han escollit Trump, per segona vegada, president dels EUA.

No pretenc culpar ningú, sinó simplement reflexionar sobre la responsabilitat i constatar que la culpa és negra i ningú la vol. I això em porta a proclamar que cadascú ha d'assumir la part de responsabilitat que té pel simple fet de viure en societat. Podem pensar que la nostra força i incidència és minúscula, però no podem oblidar que tot suma, i és a partir de la suma que s'aconsegueixen els resultats.

Em preocupa la baixa estima, el desinterès per la cosa pública, la desafecció a la política, el poc compromís a l'hora de votar, a l'hora de participar, a l'hora d'exigir. Ens limitem a queixar-nos, però amb això no n'hi ha prou. Hem d'analitzar molt bé quins són els representants polítics amb qui podem confiar, i exigir-los el compliment dels compromisos assumits, i rectificar. Sempre som a temps de rectificar. No ens ha de fer vergonya. Tots cometem errors, però hem de ser responsables dels nostres actes, en el nostre entorn i dintre de les nostres possibilitats.

Ara el Hard Rock

Aquest matí el president de la Generalitat ha presentat el projecte d'ampliació de l'aeroport de Barcelona. No m'ha quedat clar si ja està pactat amb els seus socis del pacte de legislatura, ERC i Comuns, o bé ja té clar que obtindrà els vots de Junts i, per tant, pot prescindir de les crosses. Esclar que ERC sempre ha jugat a la puta i la ramoneta i potser ja li està bé.

Si no ho recordo malament, perquè arriba un moment que ja no saps què deien uns i altres fa vuit dies, crec que l'ampliació de l'aeroport juntament amb el perllongament de la B-40 i el Hard Rock de Vila-seca i Salou varen ser el motiu de l'avançament de les eleccions catalanes, sobretot per la contundència de Comuns en el seu posicionament sobre el complex que ara potser li ha arribat el torn.

Fa temps que el PSC es frega les mans. Potser és per mèrits propis, tampoc els hi vull negar, però sobretot per demèrit de les forces independentistes i els Comuns, que va avançant amb peu ferm i sense gaires entrebancs. 

No critico el posicionament en contra o a favor d'infraestructures com les que he esmentat i que han creat tanta polèmica. El que em preocupa és la manca d'arguments seriosos, la incoherència i els moviments interessats dels partits polítics. Al darrere hi ha qui en surt beneficiat i els nostres polítics actuen com a simples titelles. Enteneu això de la desafecció? Jo sí!

Vull pensar que els experts que avalen el projecte de l'ampliació de l'aeroport ho han estudiat seriosament i que el seu posicionament és impecable, professionalment parlant. És cert que m'agrada la veu d'aquells que es qüestionen el fet, sense resoldre temes pendents, com pot ser la reformulació de la indústria turística del nostre país, i treballar fermament perquè la conversió de l'aeroport en un Hub, comporti una millora en les relacions econòmiques del nostre país, i no acabi en un simple augment dels turistes de baix poder adquisitiu que ens venen els estius de sol i platja.

I deixeu-me recordar-vos que problemes molt nostrats i que han estat la base de pactes, es troben encallats i, els més malpensats, temem que no aconseguim desencallar-los. Amnistia, català oficial a la UE, finançament singular, traspàs de Rodalies...

Remunicipalitzar la gestió de l'aigua

A la conferència d'ahir divendres a l'Ateneu sobre la remunicipalització de la gestió de l'aigua, hi va intervenir l'alcalde d'Arenys de Munt, en Josep Sànchez, que no només va parlar de l'experiència de la seva empresa pública GUSAM, sinó que va explicar, en quatre paraules, quina és la realitat de l'administració local, els problemes que ha de resoldre i els pocs recursos de què disposa per fer-hi front.

Trobo a faltar molta pedagogia dels nostres polítics per informar i donar a conèixer a la ciutadania com funciona l'administració, quines són les seves competències i de quins recursos disposa per poder-les exercir. Estic convençut que si dediquessin una part del seu temps a il·lustrar-nos la realitat amb què s'han trobat quan han entrat en un ajuntament, el grau de desafecció o el nombre de ciutadans que s'hi giren d'esquena o bé critiquen sense una base sòlida, es reduiria.

És per això que animo als nostres governants a posar en pràctica aquestes sessions explicatives, que ben segur no provocaran una assistència massiva, però sí que faran possible que les persones interessades en la cosa pública, que estimen i treballen pel bé social, obtinguin una informació real i a temps de tot el que passa, i puguin disposar d'uns arguments per valorar la tasca dels nostres polítics i les mancances del nostre sistema de funcionament públic.

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, i l'alcalde d'Arenys de Munt ho va dir clarament quan es va referir als pocs recursos de què disposa l'administració local per desenvolupar totes les tasques que té encomanades, i les dificultats que les administracions supramunicipals imposen i que no fan gens fàcil la seva execució. Catalunya es queixa que no rep els recursos que li corresponen, però els municipis no estan pas millor.

I ahir es parlava de recuperar un servei de competència municipal, com és la gestió de l'aigua, que fa vint-i-cinc anys es va oferir la concessió a una empresa privada. I voldria destacar un fet que va mencionar el representant de l'Associació de Municipis i Entitats per l'Aigua Pública (AMAP), Lluís Basteiro: licitar un servei perquè se n'encarregui una empresa privada és molt fàcil. Recuperar-lo perquè ho gestioni l'administració pública és la cosa més complicada que et puguis imaginar. No té cap sentit, però aquesta és la manera de gestionar els serveis públics que l'administració de l'Estat ha volgut que regís. Cal conèixer-ho a fons i treballar per revertir-ho.

Sense pressupost

Hem llegit que, si no hi ha cap canvi de darrera hora, ni Ripoll, ni Barcelona, ni la Generalitat podran aprovar el pressupost per aquest 2025 i hauran de prorrogar l'anterior. Sabem que bona part de l'èxit d'un govern és l'execució del pressupost anual, i el primer que ha d'aconseguir és que el ple l'aprovi. Disposar de majoria absoluta, com és el cas de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, és bàsic per no haver de patir. Quan el partit en el govern no disposa d'aquesta majoria i es veu obligat a negociar-ho, no sempre ho aconsegueix. Sovint són més aviat motivacions partidistes i de força, les que ho impedeixen.

En el cas de Ripoll, des que va aconseguir el govern el partit d'extrema dreta, liderat per la Sílvia Orriols, la seva presència als mitjans de comunicació ha estat constant. El famós cordó sanitari, que ja he comentat més d'una vegada que no és una bona pràctica, no s'ha pogut implantar, perquè els grups de l'oposició no s'han posat d'acord en donar l'alcaldia a algú altre. Ara, amb la qüestió de confiança que es planteja com a eina per aprovar el pressupost, es veurà si han madurat, o bé l'extrema dreta continua a l'alcaldia de la població.

A Barcelona no hi ha hagut entesa entre el PSC i els seus aliats ERC i Comuns, com si ja estiguessin preparant l'estratègia per a les eleccions de 2027. Falten dos anys, però els partits polítics acostumen a treballar molt anticipadament. Alguns, fins i tot, ja s'hi posen l'endemà de les eleccions, a quatre anys vista.

I a la Generalitat, ERC, amb el nou president, ha dit que no vol fer-li faci la vida a Salvador Illa, encara que s'avingui a posar en marxa totes aquelles actuacions que entraven dins d'un possible pacte. Potser també ja estan escalfant motors per a quan toqui.

L'estratègia dels partits polítics a l'hora de negociar i aprovar els pressupostos no s'entén des de la ciutadania i és, al meu entendre, un motiu més de la desafecció i la desconfiança creixent vers els polítics de torn. Seria bo que els polítics prioritzessin l'anar bé de la majoria i deixar una mica de banda les seves dèries. Entenc que la ideologia té un pes, però a vegades, si rasques un mica, t'adones que hi ha més motius partidistes que no pas ideològics. És una assignatura pendent que caldria aconseguir un assoliment satisfactori.

Algú m'ho pot explicar?

He seguit molt d'esquitllada les informacions que arriben de la presa de possessió del nou president dels EUA, Donald Trump, en part perquè em fa molta mandra haver d'escoltar o llegir segons què, però en bona part perquè m'espanta el nivell d'aquest senyor i el mal que pot arribar a fer al món sencer. Crec fermament que hi ha personatges que justificarien pensar que no tothom té dret a ocupar un càrrec d'alta responsabilitat, encara que les urnes l'hagin pogut declarar guanyador.

M'ha cridat l'atenció una de les darreres actuacions del president sortint, Joe Biden, indultant la seva família. Ho dic perquè ens queixem molt dels reis, que són inviolables, que poden ser uns corruptes, però les lleis els protegeixen. Ara veiem, però, que els presidents dels EUA no es queden pas per poc. Indulten els parents, pel que pugui ser, o són declarats culpables, sense condemna a complir. Algú m'ho pot explicar?

No és estrany que cada vegada hi hagi més gent que es manifesti desconfiada amb la classe política. Aquest desengany o desafecció s'acompanya amb hooligans que s'abonen a les idees més estrambòtiques i perilloses, com poden ser les de Trump i el seu entorn.

Definitivament, vivim uns moments desconcertants i que poden provocar grans mals. Les coses no són tan simples com les diu el nou president nord-americà, i ell ho sap, però ho amaga. Fa un segle el món occidental va viure unes grans guerres i crèiem que havíem après la lliçó. Ara ens adonem que no hem après res, i que som capaços de repetir la història.

Hem perdut el temps miserablement i hem aconseguit que tot allò que ens imaginàvem que havia desaparegut per sempre, torni a aflorar, potser amb més força encara. Ells potser sí que repassaran la història per no equivocar-se novament i sotmetre el món a la seva voluntat. Avui no és un bon dia per a la humanitat. Per a les persones de bona voluntat. Per a les persones més vulnerables i amb menys recursos, algunes de les quals, inconscientment han donat el seu vot a qui els pot fer la vida encara més difícil.

PIB, atur i habitatge

Aquests darrers dies hem pogut llegir diferents articles parlant de la situació econòmica del nostre país. Tot això arran de la publicació, a la revista The Economist, de la notícia del creixement del PIB espanyol i la reducció de l'atur, encara que estigui per sobre de la majoria dels països europeus. De fet, quan s'està molt avall és més fàcil aconseguir millores significatives, però que no et treuen de la cua. També l'OCDE ha arribat a dir que la nostra economia és la millor d'Europa. Una altra cosa és, però, la sensació que tenim, i el que es troben moltes famílies espanyoles. És que ens menteixen?

Les xifres són enganyoses i ens poden aportar informacions que no s'ajustin a la realitat, o que simplement es quedin al paper, però que en el dia a dia no en notem els efectes.

Si ens referim a Catalunya, ens trobem amb problemes d'habitatge significatius on tothom hi diu la seva. El govern català ens promet la construcció de cinquanta mil habitatges públics atès el dèficit, una xifra difícil d'aconseguir, però que, així i tot, com molt bé diu l'economista Miquel Puig, no resol el problema actual. En aquest article, Puig deixa clar quin és el gran problema de la situació econòmica: els sous són massa baixos per poder adquirir un pis.

És cert que falta habitatge públic assequible, però els problemes no es resolen subvencionant, sinó aconseguint que la població pugui, amb el seu treball, aconseguir viure dignament i també disposar d'un habitatge en condicions. Si els nostres governants no legislen correctament en aquesta direcció, no aconseguirem una justícia social i ens continuarem discutint on hi ha el problema.

Les dades econòmiques diuen que l'atur es redueix i que cada vegada és més fàcil trobar una feina, però amb quines condicions? Té sentit disposar d'una feina que el sou no et permeti viure dignament? Si els sous són tan baixos, si les feines no requereixen cap mena de qualificació acadèmica, quin país estem construint? Ens queixem de la immigració i el desarrelament, però no fem res per arrelar-los i donar-los una feina que els permeti viure, afrontant les despeses bàsiques d'alimentació i habitatge. 

Hi ha desafecció política perquè la gent ja no confia en els polítics, perquè aquests no encaren els problemes reals de la població i tot això és un peix que es mossega la cua.

Polítics que no ens mereixem

Aquest matí, mentre esmorzava, he posat un moment el 324 per veure les notícies i he escoltat un tall de la intervenció de l'eurodiputada del PP, la senyora Dolors Montserrat, atacant la ministra espanyola Teresa Ribera, que opta a ser nomenada comissària i vicepresidenta de la Comissió Europea. Les poques paraules que he sentit justifiquen sobradament el descrèdit de la política i dels polítics actuals.

Puc entendre molt bé que hi hagi tanta gent que no li interessi la política i que critiqui fortament els polítics. A mi, que m'agrada la política, ja em comença a pesar i em molesta tot el que està passant, per la mediocritat dels polítics d'avui, l'insult permanent i la crítica destructiva sense arguments sòlids. L'engany sistemàtic i l'ànsia de poder com a únic objectiu dels partits polítics. Amagar les pròpies vergonyes amb fum destructiu.

Escoltar a Dolors Montserrat és vomitiu. No aporta res de positiu i només provoca malestar, desafectació i posar a tots els polítics en el mateix sac. No és l'única, certament, però és una mala política que no fa cap bé. Una cosa és fiscalitzar la tasca del govern, qüestionar la seva actuació, criticar aquells errors evitables, i aportar una alternativa coherent i lògica d'acord amb la pròpia ideologia, i l'altra és intentar desgastar l'adversari a base de mentides i descrèdit sense argument.

No seré jo que surti a defensar el govern socialista espanyol i els seus ministres, sinó que demano respecte a la veritat, una bona praxi i saber defensar els principis ideològics sense utilitzar la ciutadania, amb tots els seus problemes i vicissituds, per aconseguir el poder. Si volem millorar la nostra societat, no podem caure en el vici de jugar amb les persones. Al final només aconseguirem la desconfiança de tothom, per caure en el parany dels que més en saben d'entabanar la gent, amb falses promeses i enganys.

La ciutadania no es mereix polítics com Dolors Montserrat, ni alguns altres que estan en el seu mateix nivell. Les persones necessitem uns polítics que liderin el progrés del país i del món, a base del sacrifici, l'esforç i la dedicació, buscant sempre el millor per a tothom, i no el benefici propi, sigui econòmic o de reconeixement personal. Tant de bo que tots plegats obrim els ulls i siguem capaços d'arraconar aquests polítics que no ens fan cap bé, sinó que desmaneguen el poc ordre que hem aconseguit en un món cada vegada més desorientat.

El paperot de Sallent

La decisió del govern en funcions de nomenar Eduard Sallent com a Major dels Mossos d'Esquadra fa lleig. Segurament és lícit, però no n'hi ha prou a fer les coses legalment, sinó que és important fer-les amb elegància, i en aquest cas jo la hi trobo a faltar.

    Desconec la necessitat d'aquest nomenament, la seva urgència, ni tampoc si hi ha problemes entre els dos comandaments, Sallent i Trapero, i entre aquest últim i el govern en funcions d'ERC. Sigui el que sigui sempre és d'agrair que les coses es facin amb transparència, sense presses i explicant ben bé els motius de les decisions. Perquè crec que al final tots hi sortim malparats, els ciutadans, el govern i el nomenat. Si no s'acaba d'entendre com han anat les coses, el nou comandament perd credibilitat, tant a dins del cos policial, com entre la ciutadania.

    Estem massa acostumats a que els nostres governants prenguin decisions equivocades. Portem uns quants anys de no saber què carai està passant, i per això s'entén que partits polítics com el PSC ho aprofitin per carregar-se no només a l'actual govern, sinó a qualsevol de les seves aspiracions, com podria ser la independència. 

    Sempre he pensat que ERC viu constantment en la incertesa, la provisionalitat i la manca de rigor. No sé si en aquest cas del nomenament policial també ho podem posar en aquest sac, però aquesta és la impressió que tinc. No ens mereix confiança l'actual conseller en funcions, el senyor Elena, ni el seu president, Pere Aragonès, i molt probablement això quedarà confirmat amb els resultats electorals de demà diumenge.

    Veurem com acaba tot plegat, però des d'aquí demanaria més rigor als nostres governants, i que facin les coses amb intel·ligència, cuidant les formes, perquè és l'única manera de guanyar en credibilitat, lluitar contra la desafecció, i ser empàtics amb la ciutadania. A casa nostra això va quedar molt clar ara fa un any, amb una lliçó dels vilatans, ben evident. Pot ser que passi el mateix demà amb el govern català.

Es fa llarg

Mentre els polítics catalans estan fent mans i mànigues per quedar bé davant la ciutadania i retenir el seu vot, la majoria dels ciutadans ens manifestem enganyats i cansats de tantes promeses incomplertes. Què faran de diferent que ara ens ho puguem creure? El final precipitat de la legislatura ha vingut per culpa d'un projecte de casino, com si no tinguéssim prou maldecaps en què pensar i intentar resoldre. En tenen la culpa els que l'han defensat i posat com a condició per pactar els pressupostos, com aquells que l'han fet servir d'excusa per votar-hi en contra, provocant l'avançament de les eleccions.

    Intento passar de llarg de les informacions electoralistes, perquè d'alguna manera considero que ens prenen el pèl. Ens volen comprar el vot a canvi de promeses, la majoria de les quals sabem que no ens portaran enlloc. Avui el president es treia de la màniga una proposta de referèndum que no li comprarà ningú, la darrera cosa que podíem esperar en un moment de paràlisi política que s'arrossega de fa anys. 

    Ahir podíem llegir un article on es comparava la situació de les energies renovables a Catalunya i Espanya, i ens queia la cara de vergonya. No es tracta d'estar per sota, sinó anys llum. Què ha fet el govern al respecte? Si fem memòria del passat, veurem que no només no hem avançat, sinó que ens han passat al davant i ens han deixat a la cua. Si en algun moment érem motiu d'exemple, avui més aviat ho som d'escarni. I amb aquests líders, que no hi ha manera de rellevar, les expectatives són funestes. 

    Ara seria l'hora de fer un repàs de tot el que s'ha fet i el que ha quedat pendent, i presentar projectes concrets que ens facin avançar. En lloc d'això ens fan viure de la nostàlgia, de somnis que s'han esfumat i que pretenen reactivar sense tenir cap estratègia ni possibilitats de fer-ho realitat. Aquest engany permanent resulta cansat i avorrit, i propicia un augment de la desafecció i molt poques ganes d'anar a votar.

    Anem a unes eleccions on ningú aconseguirà la majoria absoluta, i ens trobarem novament amb grans dificultats per arribar a qualsevol pacte, sobretot per rivalitats personals. Ens podem trobar que passin uns quants mesos de desgovern amb el que això representa per a l'economia del país. Si fins ara hem anat enrere què no passarà sense un canvi de timó i empenta? 

Dispersió del vot

En un any haurem anat a votar quatre vegades. Més ja no es pot demanar! El problema és que, passades les eleccions, els resultats no convencen a ningú, o el que és pitjor: la dispersió del vot provoca uns governs febles, sense la majoria necessària per liderar un projecte de govern capaç de treure'ns del clot que hi vàrem anar a parar fa uns quants anys.

    Incertesa a Europa pel que pugui passar amb l'auge previst de l'extrema dreta. Incertesa a Espanya, per com poden afectar els resultats electorals catalans a l'equilibri de les forces que donen suport als socialistes de Pedro Sánchez. Incertesa a Catalunya amb què pot acabar passant després d'aquests anys de picabaralles constants entre els partits independentistes.

    L'avançament de les eleccions catalanes pot tenir conseqüències en algunes opcions que s'estaven preparant, pensant en el mes de febrer de 2025. La llista única de l'ANC; Alhora, de la Clara Ponsatí; la reorganització de la CUP; la possible candidatura d'Aliança Catalana, de la Sílvia Orriols; els diferents corrents interns de Junts, que no acaben de posar-se d'acord; la crisi permanent de Ciutadans, desapareguts d'Espanya... Són moltes incògnites que s'afegeixen als efectes que pugui patir ERC després d'aquests anys de govern, amb tanta debilitat i pocs resultats, i la tendència a créixer dels socialistes catalans, que es poden aprofitar d'aquesta debilitat, o la resposta ciutadana al posicionament dels Comuns, que ha estat la gota que ha fet vessar el got, i ens ha portat a les eleccions avançades.

    Moltes candidatures per a pocs votants, comptant que la creixent desafecció de ben segur que farà augmentar l'abstenció. El PP buscant créixer gràcies al seu posicionament sobre la llei de l'amnistia, la probable desaparició de Ciutadans, i les ganes de recuperar ex-votants del seu adversari polític Vox, amb qui pacta ajuntaments i comunitats autònomes per necessitat.

    Tenim, doncs, una disputa a la dreta espanyolista entre PP, Ciutadans i Vox; una altra en el vessant independentista entre Junts, ERC i la CUP, a qui s'hi poden afegir Alhora, ANC i Aliança Catalana; uns residuals Comuns, que no aixequen el cap des de fa anys, i un PSC que viu molt tranquil sense que ningú li faci ombra. Davant d'aquest panorama, veiem molt clar qui jugarà a cop segur, i qui tindrà feina i treballs per fer-se un lloc amb prou força per ser resolutiu després del 12 de maig. Ho anirem seguint.

S'han canviat els papers?

El PP ha criticat la decisió del govern socialista de tornar progressivament a l'IVA del 21% a les factures de la llum i el gas, i es preocupen per la poca sensibilitat del govern per solucionar el problema de la pobresa energètica.

    Si no ens diguessin qui ha dit què segur que tots pensaríem que el govern és de dretes i l'oposició d'esquerres. Doncs no! Resulta que el PP, en la seva etapa més ancorat a l'extrema dreta, té la sensibilitat a flor de pell, i no troba bé que els rebuts de la llum i el gas, que no en podem prescindir, s'encareixin via impostos. 

    La lectura dels fets, però, no es pot quedar aquí. Hem de tenir en compte entre altres coses la pressió que es rep des d'Europa per tornar a la normalitat impositiva, sobretot tenint en compte que som un país deficitari en extrem. Però també cal afegir-hi l'oportunitat política de practicar la demagògia quan no tens responsabilitat de govern. I amb això no vull pas dir que el PSOE, i en aquest cas el govern espanyol, estigui encertat en la decisió, probablement hi hauria altres mesures a prendre en consideració que beneficiessin millor les famílies que tenen tantes dificultats per arribar a finals de mes. Dit això, però, no podem deixar de criticar la dreta del PP amb unes declaracions que no li són pròpies i que no faria mai en cas de tenir el poder a les seves mans.

    I aquest és un dels problemes que causen la desafecció ciutadana vers la política i els partits que s'alternen en el govern. Juguen amb la gent, i amb el que és més sensible i problemàtic com és l'economia d'una bona part de la població que no arriba al tall de la dignitat. Perquè ara ja no només són pobres els que no tenen feina, sinó que tot i treballant hi ha moltes persones que no aconsegueixen sobreviure, i els cal la caritat.

    Demanar que els partits polítics siguin capaços de consensuar decisions que tenen un abast a mitjà i llarg termini sembla que al nostre país és una quimera. Quan governen no tenen cap interès en escoltar l'oposició, i quan no tenen la governabilitat no paren d'exigir ser escoltats. Realment es tracta d'una conversa de sords, on cadascú va pel seu cantó sense escoltar l'altre, i així anem. Veurem com acaba tot plegat, però de moment sembla que les factures, tot i la baixada de preus de la llum, seran una mica més cares.

Podemos abandona el vaixell

Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.

La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.

Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?

Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?

La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda. 

Abandonar tot un poble

Davant l'anunci del director del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el senyor Josep Maria Dutrèn, de no continuar fent concerts a Ripoll, en no considerar compatibles algunes polítiques de l'actual govern municipal de la ciutat amb la justícia social, la integració i els drets humans, que segons el director promou el Festival, m'agradaria puntualitzar algunes coses.

És molt fàcil deixar-nos portar pels sentiments sense valorar a fons les conseqüències, ni tenir en compte tots els elements. En el cas d'uns resultats electorals, no hem de fixar-nos només en el color del govern sortint, sinó tenir en compte com s'hi ha arribat.

Som moltes les persones que rebutgem polítiques i maneres fe fer sectàries, homòfobes, racistes i tot allò que no respecta el dret a la diversitat de les persones, però no podem pensar que les coses surten soles, ni oblidar que quan una força política guanya per sobre de les altres és fruit d'una voluntat majoritària d'uns vilatans que l'han preferit a les altres. 

Podem discutir si els altres partits polítics varen fer bé o no de permetre que el partit majoritari, el partit d'extrema dreta, sigui qui governi a Ripoll, però no podem posar en dubte ni oblidar que va ser la força política preferida per una bona part de la població.

Abandonar els concerts del Festival és un càstig a tota la població, no només als polítics que hi governen, o els ripollesos que els varen votar, sinó a tots els habitants de Ripoll i amants de la música antiga. No sé si aquesta decisió és la més encertada, enlloc de continuar i aprofitar el reclam del Festival per exposar la preocupació per la deriva feixista de molts polítics i la bona acollida que té en llocs on mai ho hauríem imaginat.

No em cansaré de dir que el mal fer de molts provoca situacions desagradables. La manca de resposta als problemes de la ciutadania, la poca efectivitat de les mesures aplicades, provoca la desafecció i el desengany i facilita que forces populistes enredin el públic fent promeses que no s'arribaran complint, però que aparentment semblen interessants i trencadores.

Puc entendre la decisió dels responsables del Festival de Música, però no la comparteixo, i m'agradaria que no deixessin Ripoll per uns motius que poden ser molt ètics, però que no ajuden a millorar la situació, ni proporcionen cap ajuda a la integració i al respecte dels drets humans.

Tot esperant resultats

Començo a escriure el post a 3/4 de 7h de la tarda d'aquest diumenge electoral, i per tant sense conèixer quins hauran estat els resultats finals. Sé el nivell de participació a les 18h, que a Catalunya està molt per sota de les eleccions generals de 2019. Tot i que hi ha més vot per correu, que no s'introduirà a les urnes fins a les 20h, pel que he vist al col·legi electoral on he passat bona part del dia, no arribarà a compensar la davallada que en aquests moments està registrada.

Per les notícies que he escoltat a la televisió i ràdio, i a les xarxes socials, sembla ser que el nivell de participació baixa en el conjunt de l'Estat, amb excepcions importants en segons quines comunitats autònomes, però que Catalunya bat el rècord d'abstenció, si més no fins el moment present.

De la mateixa manera que haurem de reflexionar sobre els resultats que s'obtinguin avui, també caldrà pensar en el poc poder de convocatòria dels partits polítics. Em resisteixo a creure que l'abstenció d'avui sigui provocada per grups concrets de ciutadans i entitats, i crec més en la desafecció general per culpa d'uns partits polítics, i els seus dirigents, que no compleixen amb les expectatives que generen durant les campanyes electorals, però tampoc durant les legislatures.

No és un problema només nostre, sinó que és força general, però nosaltres hem d'analitzar a fons la nostra realitat i intentar trobar el desllorigador que ens faci canviar la dinàmica. Sense conèixer els resultats no podem fer gaires judicis, però cal pensar que el món independentista es troba molt desorientat. Per una banda perquè no encaixa en el model polític d'aquest Estat, però per l'altra perquè el nivell polític dels nostres dirigents és molt baix, no generen confiança, i no aconsegueixen entusiasmar els electors.

Tot és culpa dels altres, i això és molt fàcil de dir, però difícil d'argumentar i defensar. Tots serem responsables de la nostra actitud, i encara que no soc amant d'espatllar bé les coses per començar a arreglar-les, potser sí que encara hem d'anar a pitjor perquè ens adonem que hem de canviar les maneres.

Demà podré comentar els resultats, que en aquests moments desconec, però en tot cas no és bo adonar-se que la ciutadania viu al marge de la política, quan aquesta influeix totalment i directament en el nostre dia a dia. No pronostiquem desastres colossals, però sí que hem de témer un retrocés en drets i llibertats, que al cap i la fi és el més sagrat que tenim i podem perdre.

La nostra paraula

M'ha semblat interessant l'article de Salvador Cardús al diari ARA parlant de la paraula dels polítics i la seva credibilitat. És evident que s'hauria de fer extensiu a tothom per no carregar sempre totes les culpes només als polítics, quan d'alguna manera són el reflex de la realitat del nostre món. Si ho volem limitar a la política, d'acord, però no oblidem la resta de mortals i la poca credibilitat que es genera en molts camps, també el professional.

És cert, o si més no així ho penso jo, que la desafecció política ve donada sobretot per la manca de paraula dels nostres representants polítics. Em ve a la memòria el cas més recent de l'alcaldia de Barcelona, que es va decidir fer tot el contrari del que s'havia jurat, però no és l'únic cas.

No cal ni tan sols pensar en les promeses electorals, perquè ja sabem que es promet molta cosa i al final es compleix molt poc. En tenim prou amb el dia a dia dels nostres governants que avui diuen una cosa i demà fan l'altra. Aquesta desconsideració cap als votants els perjudica, però afecta directament l'anar bé de tota la societat. No és estrany que després vinguin forces polítiques que, sota l'engany, prometen tot allò que no han aconseguit els altres, i que tampoc acabaran fent, però que desperta la curiositat. Llavors actua la ignorància, que és molt atrevida, i fa que moltes persones s'ho empassin, creient que els beneficiarà, quan en realitat seran carn de canó.

L'alcalde de la meva vila, que ha obtingut la majoria absoluta, ha declarat que no hi ha res que hagi promès que no ho pugui complir. L'oposició ho tindrà molt en compte, i ho seguirà de prop per veure si és cert. D'entrada, la majoria absoluta li permet tirar endavant el seu programa electoral sense cap obstacle. Després veurem si tot allò que s'ha dit que es faria s'acaba complint.

Hi ha limitacions que sobrepassen les possibilitats i capacitats per treballar-ho. La dinàmica administrativa dels nostres ajuntaments és el que és, però hi ha una part important que és responsabilitat del polític i si ha promès una sèrie d'accions, el seu incompliment genera desconfiança i, a la llarga, desafecció i abstencionisme davant la convocatòria d'eleccions.

Davant de la situació política actual, amb la por al cos per l'arribada del feixisme a Espanya, seria bo que tots plegats, i els polítics els primers, tinguéssim molt de compte a l'hora de donar la paraula, per no deixar més gent a l'estacada, ni crear més intranquil·litat entre la població.

Que ve el llop (?)

Ahir en el meu post "A qui interessen els debats polítics", en referència als debats electorals que s'organitzen en campanya, posava en dubte la significança d'aquests a l'hora de decantar el vot. Estic segur que sempre hi ha algú que a darrera hora es decideix, i que potser li va bé escoltar què diuen els candidats mentre s'interpel·len entre ells, però no crec que siguin gaires persones. Avui, sense deixar de banda el tema electoral, vull referir-me al debat obert a les xarxes socials sobre el suposat perill d'un triomf de l'extrema dreta.

Tota la premsa que no destaca per donar suport als conservadors, ja siguin d'extrema dreta (Vox) o de dreta extrema (PP), va plena de comentaris editorials o de col·laboradors dels diaris, parlant del perill que pot suposar el triomf del més que probable pacte PP-Vox, que ja hem pogut veure a diferents comunitats autònomes gràcies als resultats electorals del 28 de maig passat. A Catalunya aquests comentaris van de la mà d'un altre tema que interessa al món independentista: és una bona estratègia l'abstenció, o els vots nul o en blanc, per castigar els partits independentistes, per la seva mala gestió i incapacitat de sumar forces per fer-nos valdre a Madrid?

En aquest punt també em pregunto si aquesta estratègia de posar la por al cos, d'avisar a tothom que ve el llop, pot ser eficaç i mobilitzar els votants per evitar el triomf conservador, o si ja està tot dat i beneït, i el canvi és un fet, per més alertes que es puguin escriure a pocs dies de la campanya electoral.

Aquí entra la famosa frase sobre les similituds entre la dreta i l'esquerra espanyoles, en referència a Catalunya i els catalans. Està vist i comprovat que la nostra lluita és permanent i que no podem badar. Sigui el PSOE o el PP qui governi, els catalans sempre tenim les de perdre, no només per culpa d'ells, sinó també d'alguns partits catalans que ja els va bé. Sucursals de partits espanyols que han perdut la iniciativa i la singularitat, si és que mai l'han arribat a tenir.

Dit això, però, avui ens trobem en una situació probablement molt diferent de quan es va escriure la frase, i el fet que el PP, desacomplexat, necessiti el pacte de Vox, que no té escrúpols de cap mena, potser trobaríem diferències, i malgrat no sortiré a defensar els socialistes espanyols, ni els actuals del PSC, perquè no ens ajuden gens, m'agradaria que fóssim capaços de valorar si no hi ha algunes diferències remarcables que ens haurien de fer pensar. 

Per tot això, defenso qualsevol iniciativa que desanimi els conservadors a donar el suport a la dreta més extrema de tots els temps postfranquistes, i animo a tothom a donar el vot a les forces que s'hi enfrontaran, sense oblidar que una majoria socialista tampoc no ens resoldria els nostres problemes. Ja s'ha vist com ha anat, fins i tot havent de necessitar el suport d'ERC. Però com molt bé diu Toni Rodon, a l'entrevista de Vilaweb, cal que els partits siguin propositius, i probablement això és el que ha fallat i ha provocat la desafecció de la gent, i ha augmentat l'abstenció. Tinguem-ho present!

A qui interessen els debats polítics?

Aquests dies que es parla dels possibles debats televisius dels primers candidats a presidir el govern espanyol, em pregunto fins a quin punt interessen a la gent? Probablement en aquests moments són menys atractius que mai, atesa la desafecció cada vegada més important, i amb moltes preocupacions que es posen per davant de la política, oblidant sovint que depenent de a qui li toqui governar tot pot canviar dràsticament.

El dirigent del PP i aspirant a president del govern, el senyor Feijóo, sembla que no té gaire interès en sortir a debatre de tu a tu amb persones que no considera del mateix nivell o possibilitats de presidir res, però potser s'oblida que la suma de partits, ells compten amb Vox, és el que darrerament permet aconseguir la presidència.

D'alguna manera el PP vol que tot plegat passi de pressa i que la gent no tingui ni temps ni ganes d'escoltar gaires proclames. Ells volen que els votants socialistes es quedin a casa, pel desencís de les polítiques practicades pels seus dirigents, i que els seus votants, els nostàlgics o els que tenen molt a protegir, surtin en tromba a donar-los la confiança, encara que necessitin pactar amb l'extrema dreta, que tampoc són tan dolents, si els comparem amb etarres, independentistes, gais i okupes, el conjunt de suports de l'esquerra.

Però, s'emetin o no aquests debats, tinc molt clar que els oients ja tenen clara la seva opció. Si realment el vot vingués condicionat pel discurs dels dies de la campanya, notaríem unes vibracions estranyes i moltes ganes d'anar a votar. La gent està molt cansada, i no es creu a ningú, i això fa que ni es valori els pocs drets recuperats, ni es temi per la possible pèrdua d'aquests si hi ha un canvi de govern.

Potser la gent no pensa que calgui empitjorar-ho tot perquè després es comencin a arreglar les coses, però inconscientment sí que hi ha com una tendència a deixar que tot es vagi deteriorant, amb la confiança que ja sortirà algú que ens ho arreglarà.

Continuo pensant que el poble vota correctament, i que en tot cas són els polítics els que no són capaços d'entusiasmar la gent, i fer-los veure el molt que poden perdre. Tampoc els han donat tot allò que esperaven d'ells. I és aquí on el populisme, que practica sobretot l'extrema dreta, triomfa.

L'Arnau s'estrena com a regidor

Aquest migdia ha tingut lloc la constitució del nou ajuntament a la sala Josep M. Arnau del Calisay, amb la presa de possessió dels nous regidors i regidores, amb l'alcalde Estanis Fors al capdavant. Finalment les urnes li han ofert un alcaldia tranquil·la sense la por de patir una moció de censura, gràcies a la majoria absoluta obtinguda a les eleccions del passat 28 de maig.

Hem seguit les paraules dels diferents regidors i regidores, acceptant els resultats, sense deixar de fer notar la por que representa una majoria absoluta, si aquesta no se sap gestionar correctament tot i les bones paraules de l'inici, amb promesa de mà estesa i orella atenta. Unes paraules amables, allunyades de la crispació habitual dels nostres plens municipals. Un fet que podria donar entendre que alguna cosa ha canviat, la qual cosa seria d'agrair.

L'Arnau s'estrenava com a regidor amb un discurs serè, convençut de la importància de ser present en el consistori, encara que sigui des de l'oposició, amb la promesa de treballar per Arenys i tots els vilatans, fiscalitzant la feina del govern, i col·laborant en tot allò que sigui necessari per millorar el funcionament de la nostra vila.

La Pat, que ja té uns mesos d'experiència a la casa, no ha volgut perdre l'oportunitat per reivindicar, amb orgull, els drets de les persones no blanques, i fer-nos veure que no tothom té les mateixes facilitats per moure's en el nostre món. La Pat té molt de talent, i això serà bo per a Arenys.

Estic convençut que la contribució de l'Arnau i la Pat serà molt productiva i seria un error, per part del nou govern, no saber-ho aprofitar davant del gran repte que té al davant, per resoldre tots els problemes que s'han acumulat després d'uns anys de caos organitzatiu, manca de sensibilitat i ineficiència.

Menys afortunada ha estat la intervenció de la representant de la formació perdedora de les eleccions, que sembla que encara no han acceptat la voluntat de la població expressada en les urnes. Els electors no s'equivoquen mai, i són els nostres representants els que han de procurar entendre per què passen les coses, ja que tot té una explicació. Governar d'esquena al poble, per més caramels que els puguis oferir, comporta una desafecció i un rebuig que s'acaba fent notori.

Cal desitjar encert i molt d'esforç i treball als nous integrants del govern municipal. Que no oblidin que són els representants de tots els arenyencs, tant si els han votat com no, i que hauran de retre comptes de la seva feina i resultats. La responsabilitat que assumeixen és molt gran, i es fa necessari una dedicació plena, diligent i gens autoritària. Avui comença un nou mandat que tots volem que sigui esperançador per a tots els vilatans.