Contundents contra l'odi

Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.

Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.

La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.

No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.

Parlant, la gent s'entén

Aquesta frase és habitual, o potser hauria de dir que ho era. Avui ens hem oblidat de moltes expressions i llurs significats. Potser ho veig així perquè em faig gran. 

La millor manera d'entendre's amb les persones és parlant, però al mateix temps escoltant. Quantes vegades no hem observat a persones que xerren molt, però no s'aturen a escoltar els seus interlocutors. Potser perquè no ho consideren necessari. Probablement perquè es creuen posseïdors de la veritat absoluta i tota la resta sobra.

Bellugant-te per les xarxes socials, on moltes persones intervenen de manera anònima, t'adones que més que explicacions o declaracions el que es fa o s'escriu són sentències. La major part de les vegades no accepten la crítica i es responen de manera grollera i insultant. És el que hi ha, encara que no sempre és així, sortosament.

Avui em fixava en un seguit de comentaris sobre un tema que ha comportat polèmica, des de fa un temps, i m'adonava que, a part de desconeixement de com funcionen segons quines coses, les afirmacions es crispaven en el moment que un interlocutor ho criticava, arribant a l'insult. 

Com que no vull provocar més polèmica no entro a parlar de quin era el tema, ni els seus protagonistes. El que m'interessa reflectir aquí és que el diàleg és important. També el que es pugui crear a les xarxes socials. S'ha de tenir en compte, però, que les opinions són diverses i totes poden tenir una part de veritat o raó. Es tracta de contrarestar i quedar-te amb allò que et sembli més interessant.

Quan dialogues t'has de treure del cap les ganes de convèncer els altres. Es tracta d'opinar i argumentar-ho, però deixar la llibertat que els altres t'ho comprin o ho descartin. La riquesa del diàleg es troba en el contrast d'opinions i en saber descobrir per on van els trets. Si hi ha una base important de coneixement del tema que es discuteix, hi haurà molt de guanyat, i el diàleg serà realment constructiu.

Una oposició constructiva

No fa gaires setmanes, en una reunió de treball, un dels participants va manifestar que no li agradava que es parlés dels partits de l'oposició. Intentava trobar una altra manera de definir-ho, per evitar que es catalogués d'oposició als partits que no formen part d'un govern. La seva proposta era interessant, i potser, entre tots, hauríem de buscar un adjectiu que ho definís millor. 

Probablement és, en aquesta línia, que acostumo a parlar d'oposició constructiva, per donar-li més el sentit de col·laboració des de la distància, des de la posició que les urnes han col·locat unes forces polítiques, que no assumeixen responsabilitats de govern.

Seria lloable que els grups de l'oposició exercissin aquesta pràctica constructiva, en benefici de tots. Es pot discrepar, però no cal ser un destructor. S'ha d'opinar i criticar allò que es considera erroni, però aportant arguments i propostes de millora, perquè, en definitiva, això és el que espera la ciutadania. 

L'altre dia vaig seguir, per uns instants, la sessió de control al president de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, i em quedo amb la intervenció del representant del Partit Popular. Amb el poc temps que tenia per expressar les seves idees i opinions, es va dedicar a criticar a tothom, vorejant l'insult. Ho portava escrit, per no descuidar-se de res ni ningú, i per això no podia dir que era fruit de l'acalorament o de la improvisació. S'ho havia preparat.

Al marge del mal gust que vaig trobar-hi, em va faltar veure-hi alguna cosa en positiu. Alguna aportació que pogués fer pensar que si el seu partit estigués governant a la Generalitat, ens podria aportar i beneficiar. La crítica fàcil sense arguments, basant-se simplement en l'anècdota i la barroeria, no ajuda que la ciutadania confiï en els polítics. 

Trobo a faltar elegància, idees constructives i empatia entre els polítics d'avui. Es pot ser molt crític, però convé un grau d'intel·ligència i educació, que sovint trobem a faltar. És una llàstima que no s'aprofiti l'altaveu de les institucions, com pot ser el Parlament, per donar exemple a la ciutadania, en pro d'una millora de la convivència. 

En l'oposició constructiva, o el nom que li vulguem donar, a mi sempre m'hi trobaran.

No prendràs el nom de Déu en va

Estem molt acostumats a veure com hi ha moltes persones que utilitzen Déu a la seva conveniència. És un Déu dissenyat a la manera que volen i els serveix per justificar-ho tot. Sentíem l'altre dia com el nou president nord-americà manifestava que Déu l'havia escollit per salvar els Estats Units. Després va assistir a un acte religiós on la bisbe anglicana li va demanar clemència per al col·lectiu LGBTQ+, els immigrants, en la línia del que molts entenem la fe i les paraules de l'evangeli, però això no li va agradar i es va sentir ofès. Posteriorment la va insultar i desacreditar.

El Déu de Trump no és el meu. Si més no, jo no l'entenc així. I és per això que em dol i fins i tot molesta sentir com s'utilitza el nom de Déu per justificar-se davant la multitud. 

A propòsit d'això, cal valorar l'atreviment de la bisbe Mariann Edgar Budde, ja que no tothom és capaç de parlar de la mateixa manera al marge de qui hi ha al davant. I en això la història ens ha mostrat molts exemples on els representants eclesiàstics s'han posat al costat del poder, fins i tot quan aquest ha actuat de manera repressora i criminal. 

La bisbe podia haver passat de puntetes i no trepitjar cap ull de poll. S'hauria estalviat veure els ulls plens d'odi del president, i rebre, amb posterioritat, tota la cavalleria insultant. Molts haurien actuat d'aquesta manera, per estalviar-se maldecaps. 

Trump, una vegada més, ha demostrat que no accepta que ningú li porti la contrària, i encara menys que el provoqui i el faci avergonyir, sigui un líder polític, un jutge o un representant de l'Església. Fora bo que tots aprenguéssim la lliçó i defenséssim amb honestedat i valentia els nostres principis i creences, encara que això ens comporti rebuig i enfrontaments. 

Hi ha tota una simbologia religiosa en el món de la política que caldria eliminar, simplement pel fet que es juga amb ella sense que hi ha una creença real i testimonial. Anar-hi en contra es pot malinterpretar, i potser per això es continua confonent la gent.

L'anonimat a les xarxes socials

Estic totalment d'acord amb el president del govern espanyol quant a la prohibició de l'anonimat a les xarxes socials. Ho he defensat en aquest blog moltíssimes vegades i estic convençut que el contingut de les xarxes milloraria si tothom hagués de donar la cara. Hem de defensar la llibertat d'expressió amb totes les nostres forces. És un dret que no podem renunciar-hi, i que ha costat molt poder-lo exercir. La llibertat d'opinió és imprescindible. Tots hem de dir allò que pensem i volem, i criticar amb arguments allò que no ens sembla bé. Tot això, però, ho hem de fer amb la cara descoberta per evitar que s'aprofitin les xarxes i l'anonimat per falsejar la realitat, insultar sense proves i manipular la gent.

Se'm fa estrany que després de tants anys de xarxes socials i de tants exemples de manipulació i descrèdit, encara no s'hagi fet el pas que demanava avui el president Pedro Sánchez. No podria entendre que algú defensés l'anonimat. Quin benefici hi ha? Llavors, si tots veiem que cal desemmascarar els internautes, a què esperem?

M'imagino que la petició del president pot caure fàcilment en un calaix i no arribar a bon fi. Hi ha molts interessos al darrere que expliquen la voluntat de mantenir aquest anonimat, sobretot pensant que al darrere no sempre són persones normals i corrents, sinó que hi ha una xarxa moguda per interessos polítics i econòmics, amb la voluntat de tergiversar els fets i provocar adeptes a conceptes i predicats que, en situació normal, tothom rebutjaria.

Fa més de vint anys que escric diàriament les meves idees i opinions en aquest racó d'Internet. Soc conscient que no sempre l'he encertat. Que he criticat fets i persones que probablement no s'ho mereixien, però sempre he evitat l'insult gratuït, i m'he expressat amb nom i cognoms, perquè crec en l'honestedat dels opinadors, el risc a l'error, però mai la intencionalitat fraudulenta. Continuaré escrivint sense amagar-me de ningú, i m'agradaria que aquesta fos la tònica majoritària. Si no es vol signar els escrits, com a mínim que sigui possible accedir a l'autoria en cas de difamacions i manipulacions crítiques, que n'hi ha.

Proscrit per haver-se presentat a les eleccions

S'ha obert un debat interessant que m'agradaria que fos serè i argumentat sense exabruptes, declaracions fora de lloc i encara menys insults i atacs personals. El tema és prou interessant per comentar-lo i es pot anar ampliant amb altres exemples que tots tenim present a la memòria. Em refereixo a les portes giratòries que també provoquen discussions i no crec que s'hagi pogut arribar a cap conclusió.

Tomàs Molina, el famós meteoròleg de TV3 es va acomiadar de la televisió perquè havia decidit presentar-se a les eleccions europees per ERC. No volia aprofitar la finestra ni influir en els resultats electorals. Que la gent no votés ERC perquè s'hi presentava. 

Si més no abans, els presentadors de programes televisius tenien vetat fer anuncis publicitaris, per no confondre la gent. No sé si això encara funciona d'aquesta manera, però sens dubte que sortir a la televisió té un afegit d'influència prou important per regular-ho.

Sigui com sigui, però, Tomàs Molina no va aconseguir entrar al Parlament Europeu. Probablement va aconseguir vots personals, però no els suficients, i es va quedar fora. I ara què fa? Pot tornar a presentar les notícies del temps o se l'ha de vetar eternament?

El consell professional de TV3 considera que no pot sortir en pantalla. Que ha de continuar treballant-hi d'amagat. És just? Té sentit? Quin mal pot provocar? D'alguna manera ell es va pronunciar políticament anant en unes llistes concretes, però això l'inhabilita per sempre? Una cosa és valorar què passa en campanya electoral i l'altra és tancar-li les portes de la televisió per sempre.

Suposo que tothom hi dirà la seva, i espero que les opinions no vinguin condicionades pel nom del partit on es va presentar. Avui formar part d'unes llistes electorals condiciona negativament la teva imatge. Et col·loquen una etiqueta com si no hi hagués vida més enllà dels partits polítics. Si entenem la política com a servei públic, l'efecte hauria de ser el contrari. Tot haurien de ser elogis per la valentia i predisposició a treballar per a tothom, sempre segons la teva manera de pensar, i això ningú ho hauria de qüestionar. És cert que tots coneixem comportaments no desitjables, i probablement aquests són l'esca del pecat.

Periodisme i xarxes socials

L'article del senyor Burgaya a l'ARA m'ha servit per escriure aquest post sobre les xarxes socials i el periodisme. En més d'una ocasió he parlat de les xarxes socials. Tothom en parla perquè són molt presents a la nostra vida. La majoria hi anem a parar per assabentar-nos de coses que potser ens passarien de llarg, però és cert, i no em canso de dir-ho, que hem de ser molt cauts a l'hora d'agafar-nos seriosament tot el que allí hi trobem. 

Rebutjo d'entrada els escrits anònims. No em generen confiança. Defenso la llibertat d'expressió, sempre que sigui respectuosa, però vull que les persones que ho escriuen donin la cara i signin amb el seu nom. Amagar-se sota l'anonimat convida a insultar i això no és bo per a ningú. Opinar és lícit, i és important saber qui ho diu i per què ho diu.

Certament, les xarxes socials esdevenen fàcilment tòxiques. No tot el que hi ha escrit és fals i enganyós, però necessitem posar-ho en quarantena. Ja sigui perquè els seus autors van amb mala fe, o per ignorància i desconeixement real dels fets que es relaten. Dit això, però, em guardaria prou de pensar i afirmar que tot el que escriuen els periodistes és cert i benintencionat. Com a tot arreu, hi ha interessos amagats, o no tan amagats que fan dir coses per enredar i confondre la gent.

És per això que no estic gaire d'acord amb qui creu que les xarxes socials són el mal de la nostra societat i que els periodistes i mitjans de comunicació són la virtut personificada. En tenim prou exemples. Només ens cal llegir els titulars de la majoria dels diaris espanyols, tots ells en l'òrbita dretana i extrema, quan parlen de Catalunya i els catalans. Nosaltres en som testimonis directes i també honestos quan pensem que no tot ho fem o ho hem fet bé. 

La desconfiança en el periodisme també ha ajudat a acostar la gent a les xarxes socials i el desengany que ens ha ocasionat segons quin article periodístic, també ha fet que no trobéssim tan greu el que es diu per les xarxes. 

La conclusió final és que tot el que llegim necessita ser contrastat abans de creure'ns-ho cegament. No sempre tenim la possibilitat de comparar les notícies per poder valorar-ne la veracitat, però en tot cas hem de vigilar què ens diuen i, sobretot, no difondre-ho sense estar segurs que allò que hem llegit és realment cert. No podem contribuir a la desinformació.

Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!

Drets i deures a les xarxes socials?

El fiscal de delictes d’odi, Miguel Ángel Aguilar, proposa, entre altres coses, que els comptes a les xarxes socials no siguin anònims i, d’aquesta manera, intentar que desapareguin o disminueixin els missatges plens d’odi que acostumem a trobar-hi.

M’he fet un tip d’escriure sobre el meu desacord en la facilitat que s’enviïn a les xarxes socials comentaris, insults i mentides sota el paraigua de l’anonimat. Tots tenim el dret d’expressar la nostra opinió, que no sempre agradarà, però hem de tenir la valentia i honestedat de donar la cara, tot identificant-nos.

Penso que la participació en les xarxes socials no hauria de ser possible anònimament, encara que diguis la veritat i no insultis ni agredeixis a ningú. Tots tenim el dret de saber qui ens està parlant i encara més si ens insulta. Hem de poder conèixer en què es basa aquell interlocutor a l’hora de fer segons quines afirmacions.

El dret a l’expressió és irrenunciable, però això no vol dir que puguis dir tot allò que et passa pel cap sense donar la cara, sense donar-te a conèixer. Estic convençut que el funcionament de les xarxes socials milloraria i potser hi entraríem més sovint. Ara, hi ha moments que resulta molt desagradable accedir-hi. 

I posats a dir-hi la meva, també considero interessant que es regulin els retuits per evitar escampar notícies que en desconeixem la veracitat. Si un comentari t’ha agradat i creus que escampant-lo no intoxicaràs la xarxa, és lícit que el transmetis, sempre amb l’afegitó d’haver-lo llegit a la xarxa, explicant-ne el grau de coneixement que en tens.

En definitiva, no estic parlant de res més que de sentit comú, responsabilitat i honestedat. Defenso la crítica, que no l’insult, per fer obrir els ulls i evitar que ens prenguin el pèl, però sempre donant la cara. Que tothom que et llegeixi et pugui identificar. Siguem seriosos i deixem d’escampar brutícia amagant la mà!

Desconnectat, però no tant!

No estic seguint la campanya electoral dels EUA perquè d'alguna manera intento fer salut. No em convé alterar-me més del compte i m'han recomanat que passi un estiu tranquil, pensant en la família, les vacances, la lectura, i no mirar gaire què ens presenta el futur, tant en l'àmbit local com internacional. Malgrat això, s'ha d'estar molt desconnectat per no saber què es diu i, sobretot, què declara el candidat republicà, l'expresident Trump i molt probable nou president dels EUA.

Estem massa acostumats als seus insults i això fa que no ens vingui res de nou. Sembla com si l'insult anés de manera implícita en la campanya electoral. La desqualificació sistemàtica de l'adversari, no pas per les seves idees, sinó simplement per menysprear-lo i fer-li agafar antipaties. Aquesta és la manera d'obrar del senyor Trump, i estic segur que li va bé i que molts dels seus seguidors l'admiren per aquesta capacitat denigratòria.

Així ens va el món. No són capaços de competir per demostrar que són millors, sinó que es dediquen a insultar i posar en dubte, no només les seves qualitats per optar a la presidència, sinó també la seva personalitat i dignitat. És evident que jo penso que amb aquesta manera de fer es desqualifica per ell mateix, però també sé que això no li resta possibilitats de guanyar les eleccions. Avui ja no compten els valors, sinó qui té més influència i poder a les xarxes socials i al món econòmic.

Em trobo que no sé què dir a favor de la candidata demòcrata perquè no la conec ni crec que hagi fet gaire per donar-se a conèixer durant tots aquests anys de vicepresidència. Això no treu, però, que pel simple fet de sentir com el candidat republicà l'insulta, pel color de la pell i fins i tot per ser dona, ja em mereix respecte i m'agradaria que guanyés les eleccions.

Però com que sembla que el món vagi a pitjor i que tots els punts siguin a favor de la degradació de la política i la manca de respecte a la ciutadania, el més segur és que tindrem a Trump com a nou president, de la mateixa manera que els catalans ens quedarem amb en Salvador Illa. Les cartes estan tirades.

Ser respectuosos

Ahir parlava de la diferència entre criticar i insultar, i que calia ser crític, en positiu, però que res justificava l’insult. M’agradaria lligar-ho amb el respecte a les persones i també a les coses. De fet, si procurem ser respectuosos no tindríem ocasió per a l’insult, i potser aquí ja podríem acabar la discussió.

Ens trobem sovint en situacions desagradables i si gratem una mica ens adonem que l’esca del pecat es troba en el poc respecte que tenim vers els altres. Sobretot aquells amb qui no combreguem, que tenen una manera de pensar diferent a la nostra, o que fins i tot són adversaris o competidors.

Si fóssim respectuosos, la convivència milloraria. No hi hauria actes vandàlics, robatoris, agressions, ni insults. Caldria llimar les diferències a partir del diàleg civilitzat, aprenent a escoltar els altres, la seva opinió, i saber defensar la nostra amb arguments, sense ferir l’orgull de l’altre, ni desautoritzar-lo, i encara menys ridiculitzar-lo.

Penso en els polítics, que tenim molt presents, probablement perquè són notícia cada dia, la majoria de vegades en negatiu, però no ho podem centrar només en ells, sinó generalitzar-ho a tots els àmbits. Probablement un d’aquests altres entorns seria l’esportiu, i molt concretament el futbol. No hi ha setmana que no apareguin titulars a la premsa de fets desagradables motivats per una falta de respecte entre contrincants. I no només serien els jugadors les víctimes, sinó que hi ha situacions en què els agredits són el públic, per part d’algun jugador que no té clar quin és el seu paper a jugar damunt la gespa.

Recordo que els meus pares insistien molt en la necessitat de ser respectuosos. No els calia avisar-nos contra la violència, perquè no n’érem, però sí que havíem de vigilar de pensar més ens altres i fer-los la vida més fàcil i agradable. Crec que és a la família on aquests valors s’han d’ensenyar amb paraules i fets, i potser avui dia això s’ha aparcat i no s’hi dediquen el que convindria. Hi ha altres espais que hi poden contribuir i de ben segur que tots nosaltres en trobaríem un on hi podríem jugar un paper decisiu. Podríem ensenyar allò que vàrem aprendre de petits i que hem procurat exercir sempre, demanant disculpes quan ha calgut. 

Segur que no és tan difícil de practicar, però no està de moda, i avui ens movem massa pel que fa l’altre i pel que dirà. El respecte no l’hauríem de perdre mai, i això no té res a veure amb claudicar davant dels altres, deixar-te prendre el pèl, i dir amén a tot. Aquí tornaria a sortir l’esperit crític i la defensa, amb arguments i educació, de la nostra opinió.

El Montseny, a banda i banda

Si et passeges fins a l'espigó del port d'Arenys pots arribar a veure el Montseny, avui encara una mica emblanquinat. El mar als peus i la punta del turó de l'home per sobre dels edificis d'una vila, com la majoria de poblacions de la costa, víctima de l'especulació immobiliària que no va respectar gaire la seva fesomia ni ens permet conèixer l'evolució històrica de les seves construccions.

    A l'altra banda hi ha la plana de Vic, amb el Matagalls presidint-la. Amb la meva germana, que no ha de fer ni una passa per presenciar la majestuositat de la muntanya, ens hem intercanviat les imatges del Montseny d'aquesta tarda, banda i banda, on podem apreciar els tres cims més carismàtics. 

    Tot esperant la llevantada anunciada per a mitjans de setmana, ens acontentem veure com la neu ha fet acte de presència a prop de casa, amb les ganes que arribin les pluges de veritat per pal·liar, encara que sigui lleugerament, la sequera que estem patint. 

    Vivim uns temps on la sensibilitat està una mica absent. Contemplar la natura t'ajuda a conrear aquesta sensibilitat que es veu ferida per actes incívics, gamberrades i manca de consideració vers les persones i les coses. Una sensibilitat que necessitem treballar, tant a casa com a l'escola, o en el conjunt d'activitats que al cap del dia arribem a desenvolupar. Fa l'efecte que hi ha qui ho troba cursi i es creu molt important i madur si en prescindeix. Greu error.

    Confondre l'enginy, la creativitat, o la picaresca amb l'insult, la destrucció o la barroeria fa que algunes tradicions esdevinguin més una molèstia que no pas un element de significació i cultura. Hi ha qui ho barreja tot, i es creu que d'aquesta manera resoldran els problemes del món. Res més lluny de la veritat. Però les coses s'aprenen dia rere dia, amb l'exemple que dones als fills, amb les relacions amb amics i parelles, i res no passa per casualitat. 

    Contemplant el Montseny ja m'hi trobava. M'imaginava els diferents camins que en un moment o altre de la meva vida he seguit per arribar al cim, i agraïa els que em varen ensenyar a estimar les petits coses de la vida, a saber respectar-les i gaudir-ne. Tot això et distreu una mica del disgust que segons quines accions et produeixen. És una llàstima que hi hagi persones que no se sàpiguen comportar civilitzadament.

La polèmica de l'humor i la sàtira

Arran de la polèmica orquestrada pel gag del programa de TV3, Està passant, que d'entrada ja dic que no he vist, he pensat que valia la pena que tots plegats reflexionéssim sobre la nostra actitud davant dels acudits, les bromes i els comentaris que cada dia podem trobar en algun lloc o altre. Sobretot ara que és tan fàcil escriure a través de les xarxes socials.

Considero que és molt fina la línia que separa l'humor de l'insult i per això és tan fàcil que hi hagi persones que en un moment determinat es puguin sentir ofeses per comentaris o esquetxos que es publiquen en obert. Penso que tots plegats hauríem de tenir més sentir de l'humor i no agafar-nos la vida tan a la valenta. També és cert que hi ha uns temes que són més sensibles i que provoquen amb més facilitat el rebutj de la gent. Un cas molt clar és la religió.

Insisteixo que no he vist el gag i per tant no puc opinar de l'exemple en concret, però sí que he llegit els diferents comentaris, entre ells els que ha fet el director del programa, Toni Soler, a qui se li exigia demanar disculpes. Soler diu, si no vaig errat, que contra els catalans s'ha escrit molt i ningú dels que ara s'exclamen contra el gag ha fet res per queixar-se i demanar disculpes. Jo afegiria que se'ns ha arribat a insultar i no només per part de la gent del carrer, sinó dels propis dirigents polítics i institucions espanyoles. Això no treu que puguem dir i fer el que vulguem, però sí que ens demostra que a l'hora de formalitzar una queixa hem de procurar ser coherents i no només protestar quan ens sentim agredits o insultats, sinó quan considerem que no s'actua correctament, encara que no siguem nosaltres els agredits.

Des de sempre els programes d'humor han estat en un moment o altre motiu de queixa, per allò de la frontera entre l'humor i l'insult, que comentava al principi, i per això entenc que no és gens fàcil ser humorista. Sí que és cert que n'hi ha que no seran mai polèmics, però normalment es converteixen en avorrits o provoquen rialles, per xavacans o grollers.

Algú pensarà que l'actitud del rei Felip VI en el seu discurs del 3 d'octubre de 2017 va estar encertat, però jo continuaré dient que va ser una ofensa contra tot un poble que viu sotmès a la repressió, a vegades subtil, d'un poder dominant que no ens reconeix ni els nostres drets ni la llibertat de poder decidir. Jo no hauria escrit un gag més o menys graciós sobre temes religiosos, però jo no soc humorista ni provocador.

L'insult covard de l'anonimat

Ahir va ser notícia la penjada d'uns cartells amb la imatge de qui fou president de la Generalitat i també alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, que no podem titllar de mal gust, sinó de vergonyants i inadmissibles. No sé si podrem saber-ne els autors, però en tot cas hem de concloure que no es poden acceptar de cap de les maneres.

Estem molt acostumats als insults dirigits als polítics de tots els colors, però això no ens ha de privar de reflexionar-hi i intentar lluitar-hi amb totes les forces. Cal diferenciar la crítica de l'insult. No podem deixar d'opinar contra tot allò que considerem que no es fa prou bé, ja sigui per incapacitat dels polítics o fins i tot per actuacions de corrupció i engany. El que no es pot fer és insultar com a pràctica per desprestigiar-los, perquè només aconseguirem demostrar com som, i augmentar la desafecció vers la política d'una gran majoria de ciutadans.

La crítica és saludable si es fa amb cura i argumentant-la. És bona perquè ajuda a reflexionar sobre el que s'està fent i pensar en millorar-ho. És cert que hi ha un costum de maquillar les coses i fer creure a la gent allò que no és, sobretot quan hi ha unes eleccions properes i el que interessa és perpetuar-se en el govern, o fer veure que tens la solució a tot, per aconseguir-lo.

Darrerament hem pogut llegir algunes notícies de persones que han dedicat temps a la política i que estan cansades de rebre insults de tot tipus, fins a extrems que no vull ni tan sols reproduir. Totes les persones que hem entrat en política hem experimentat què és rebre insults gratuïts, i només quan t'ha passat pots arribar a entendre què representa. Sempre, però, i vull insistir-hi per la importància que té, cal diferenciar l'insult de la crítica. Quan assumeixes una responsabilitat política has d'acceptar que rebràs molta crítica, ja sigui perquè no ho acabes de fer prou bé, o simplement perquè hi ha gent que pensa diferent i voldria que actuessis d'una altra manera.

No és estrany que hi hagi poca gent engrescada en entrar en política. Ni els sous són el que algú es pensa, ni la pèrdua de l'anonimat i la tranquil·litat no es veuen prou compensades per la satisfacció de ser útil al poble que estimes.

És per això que demanaria un esforç a tothom per aparcar qualsevol tipus d'insult i sí, en canvi, afinar bé la crítica a actuacions poc afortunades o plantejaments sense prou arguments de les persones que han decidit presentar-se a les properes eleccions municipals. Tots ens devem al municipi que hem escollit per viure-hi, i una manera altruista és acceptar assumir la responsabilitat de governar-lo. Que ningú no hagi de fer-se enrere per culpa de l'insult gratuït, la majoria de vegades sota l'empara de l'anonimat més covard.

En record de l'Antoni Badosa

M'acabo d'assabentar de la mort de qui fou regidor de Cultura a l'Ajuntament d'Arenys de Mar, el senyor Antoni Badosa. No cal dir que m'afegeixo a totes les persones que volen expressar el seu condol als familiars i amics del difunt, i ho faig amb sentiment perquè en guardo un molt bon record de la seva persona.

L'Antoni Badosa ha estat una persona molt important a la nostra vila, tant per la seva qualitat humana, com per la feina que ha desenvolupat durant els anys que va formar part de l'equip de govern municipal. Al marge dels sentiments partidistes és important valorar la feina desenvolupada, dedicant hores i més hores de la vida d'un mateix pel bé del poble.

Hi ha prou persones a la nostra vila que podran fer un bon recull de tot el seu treball millor que no pas jo. El reconeixement oficial li va venir donat l'any 2017 quan se'l va nomenar fill predilecte de la vila.

En guardo bons records dels primers anys de l'Escola de Música d'Arenys, i del cicle inicial de concerts d'estiu que celebràvem a l'església parroquial. Sempre vàrem tenir el seu suport i ens va ajudar a lluitar per aconseguir una escola amb molts alumnes i de referència a la comarca.

Anys després va ser la regidoria d'Ensenyament qui va liderar el suport a la iniciativa de l'escola de música, però al començament de tot va ser la regidoria de Cultura que l'Antoni Badosa dirigia, la que va fer possible que el somni d'uns pocs amants de la música aconseguíssim la creació del que haurà estat una gran escola d'ensenyament musical a la nostra vila, amb alumnes de casa, però també d'altres poblacions veïnes, que no varen tenir la sort de gaudir d'una escola fins anys més tard.

Vull agrair públicament a l'Antoni Badosa la seva feina al capdavant de la regidoria de Cultura, la seva amabilitat, la seva entrega a resoldre tots els problemes que sorgien davant d'una iniciativa que a Catalunya no estava tan reglamentada com ho està a hores d'ara.

La política no és agraïda. És dur entrar en política perquè existeix la crítica fàcil i darrerament l'insult gratuït. És cert que hi ha persones que es valen de la política per enriquir-se personalment o per fer ostentació davant dels altres, però també és cert que hi ha una gran majoria de gent que entra a la política per servir el poble i els seus veïns, per dedicar el seu temps a millorar la vida de tots. Aquest és el cas de l'Antoni Badosa a qui mai no li haurem agraït suficientment tot el que ha fet. Moltes gràcies i que descansis en pau.

Rufián és un maleducat

He llegit que el diputat d'ERC a Madrid, el senyor Gabriel Rufián, es disculpava de les seves declaracions, després que el president català l'hagi desautoritzat. Sempre és bo reconèixer quan t'equivoques, encara que en el seu cas no trigarem a tornar-li sentit exabruptes, com és molt usual en ell.

Penso que el problema de Gabriel Rufián és la mala educació. No tot s'hi val a l'hora de desprestigiar l'adversari, per més ràbia que et faci. El senyor Rufián va anar a substituir un altre personatge d'ERC, el senyor Joan Tardà, que tampoc es quedava curt en les seves declaracions i insults, però potser sí que era una mica més moderat. Potser tenia més educació.

Quan he llegit per primera vegada els insults que havia proferit a l'expresident Puigdemont, m'ha sabut greu, no tant perquè l'expresident sigui sant de la meva devoció, sinó perquè considero que no s'ho mereix, i estan fora de lloc. Volia esbrinar el context de la conversa on l'insultava per poder entendre millor perquè ho feia i de la manera que ho feia. Sigui com sigui, però, un diputat no hauria d'utilitzar aquests insults, sobretot quan no hi ha una base on sustentar-los.

La discrepància entre JxCat i ERC és molt gran, i darrerament sembla que s'ha accentuat. Això és un mal símptoma i un desastre per al nostre país, tenint en compte que els dos partits polítics conformen el nostre govern, i hi ha prou problemes amb Espanya com per deixar-los de banda i entretenir-nos a tirar-nos els plats pel cap, i a més insultar-nos.

Quan la republicana, senyora Marta Vilalta, demanava a JxCat que no s'equivoquessin d'adversari, pensava que ella mateixa havia de ser conscient de quin era el paper de molts dels polítics d'ERC, i adonar-se que potser el que estava criticant de JxCat s'ho havia d'aplicar en el seu propi partit polític. 

És una llàstima el nivell dels nostres polítics que, no només esdevenen incompetents per resoldre la situació que estem patint des de fa anys, sinó que a més es dediquen a insultar-se donant prou motius d'alegria els que realment estan en contra del nostre país. 

Crec que Rufián ha fet bé de demanar disculpes per la seva actuació, però m'agradaria que ERC fes una autocrítica sincera i valorés la possibilitat de prescindir de polítics com ell, que no ajuden en la recuperació del seny i la professionalitat dels nostres polítics, i en resum a la millora de la governabilitat del nostre país. 

Què ha passat amb en Xavier Roig i el diari ARA?

M'ha sobtat la informació sobre la censura del diari ARA a un article de Xavier Roig, a qui sempre he llegit. Sóc subscriptor del diari des del primer dia i em sap greu que passin coses com aquesta. Vull esperar a conèixer l'opinió i versió de la directora de l'ARA abans de pronunciar-me en un sentit o altra, però d'entrada qualsevol censura no és una bona opció i deixa en evidència el censurador.

Recordo que en vida d'en Carles Capdevila, em vaig manifestar en contra de la decisió de nomenar Esther Vera com a nova directora de l'ARA. L'opinió que jo tenia d'ella, potser errònia, no era gaire favorable a aplaudir la decisió. No sé si ara es confirmaran els meus dubtes sobre l'encert d'aquella decisió.

En els primers anys de la meva subscripció a l'ARA la vaig compartir amb La Vanguardia, un diari que només llegia gràcies a alguns dels seus col·laboradors, però que al final ja no ho vaig poder aguantar més i em vaig donar de baixa, sobretot pel nomenament de qui en va ser director, el senyor Màrius Carol.

Cada vegada és més difícil llegir un diari amb garantia de la seva transparència. Mai he exigit objectivitat, sinó veritat. Ningú és prou objectiu com per convèncer els altres. Tots actuem amb subjectivitat, però ho hem de manifestar i no enganyar ningú. 

Em sap greu la notícia que avui llegia, i encara més després de llegir l'article de Xavier Roig, suposadament censurat per la direcció de l'empresa. Sí que és cert que em va sorprendre desagradablement l'escrit que vaig rebre com a subscriptor des de l'inici. Vaig considerar-lo com un insult a la intel·ligència. No voldria sumar això al fet de la censura periodística.

Si es confirma la censura, i això ens ho ha dir la direcció del diari, haurem de posar en dubte tot el que passa al voltant del diari ARA, i a partir d'aquí decidir què cal fer per donar o no suport a uns periodistes que se'ls espera honestos i transparents en la informació que traslladen als seus lectors.

Manar o dirigir el govern municipal

He trobat interessant l'article d'Anna Petrus a l'ARA, "La fragilitat del poder", on diferencia manar de dirigir. El matís és important i et fa pensar que sovint utilitzem accepcions amb significats no prou precisos per allò a què ens volem referir. Els dos verbs es poden utilitzar com a sinònims, però és molt important la diferència que ens fa notar l'articulista.

Si visitem l'IEC, la primera definició de manar és el sinònim "imposar". Més endavant ja fa sortir el verb dirigir, com a matís i per no encasellar-ho amb aquesta definició tan taxativa de fer complir unes ordres. Per altra banda, si busquem el verb dirigir, ens trobem amb sinònims com "conduir", "comandar", fins arribar a trobar el verb manar.

És cert, doncs, que ambdues accepcions són vàlides, però cal fixar-se en el context de l'escrit per esbrinar quina li escau millor. Parlant de poder polític queda ben clar que ambdós verbs comporten un significat diferent, si més no en les eines que s'utilitzen per aplicar l'esmentat poder.

Les queixes que sovint he manifestat en contra de l'alcaldessa de la meva vila quedarien ben reflectides en aquesta anàlisi. Sempre he pensat que la meva alcaldessa no ha estat dirigint el govern municipal d'Arenys de Mar, sinó que ha estat manant, ja que ha oblidat massa sovint el diàleg, el saber escoltar els altres, la humilitat i el raonament, per imposar la seva voluntat sense donar opció a la crítica que ha confós en insult i ganes de posar pals a les rodes.

Us recomano l'article perquè, a més, parla d'una experiència d'uns alumnes de l'articulista, que de ben segur és interessant de conèixer.

Buscant per les xarxes he trobat una frase interessantíssima: Aprendre a dirigir significa deixar de manar.

Avui en política es paga més l'odi que l'empatia

Una cosa és discrepar de l'altre i una de molt diferent és odiar l'adversari, aquell que no pensa com tu. En política l'odi cada vegada és mes present i això ve acompanyat per uns perfils molt baixos en humanisme, ètica i saber fer. L'empatia no és una virtut que es busqui en el món de la política, sinó tot el contrari. Cada vegada hi ha més polítics que sembla que busquin ser odiats o si més no aconseguir el rebuig i insult de l'adversari.

Personatges com Casado, Rivera, Borrell, per posar només tres exemples ens recorden un passat que crèiem que havia canviat. Guerra, Aznar o el no tant llunyà Wert varen destacar per la seva actitud prepotent, fixant qui eren els dolents i pretenent ser els salvadors del món. Aquesta grisor imperant a la política porta que moltes persones, amb prou capacitat de lideratge i gestió pública, renunciïn a formar-ne part, la qual cosa fa que el nivell dels que s'hi enganxen sigui cada vegada més baix, en capacitat i en virtuts.

És evident que no podem generalitzar, però per desgràcia els que són a dalt de tot no donen bon exemple i són la cara visible dels polítics. Com a tot arreu paguen justos per pecadors, i per extensió els ciutadans i el país.

No és estrany, doncs, com comentava l'altre dia, que hi hagi persones que els vingui de nou el nivell dels polítics que estan asseguts al banc dels acusats pel procés català. No estan jutjant unes persones que s'hagin lucrat il·legalment, ni són corruptes, sinó que jutgen unes persones per les seves idees. Probablement no ho varen fer prou bé, i les circumstàncies els varen superar, però tenim molt clar, i crec que els jutges també, que es troben davant d'unes persones honestes, sinceres i injustament empresonades.

Per cert, el nostre president, l'actual, d'empatia... res de res.

L'Athletic, més que un club

Acostumo a llegir molt per sobre els articles que parlen d'esports, em quedo més en els apartats de política, cultura... però avui m'ha cridat l'atenció el títol de l'article de Toni Padilla, cap d'esports del diari ARA, "Una carta d'amor a l'Athletic Club".

Des de molt jovenet sóc de l'Athletic Club. A l'escola, a l'hora del pati sortíem a jugar a futbol, i tots els que en sabien es feien nomenar amb el nom d'un jugador professional que destacava en aquells moments. Jo no n'he sabut mai de jugar a futbol, però també m'hi enganxava, fins que vaig descobrir el ping-pong.

Com que no en sabia prou, em col·locaven a la defensa per tal de destorbar els atacants de l'adversari i dificultar-los la jugada. També vaig escollir el nom d'un jugador de la lliga de futbol:  l'Aranguren, un defensa de l'Athletic que jugava en temps de l'Iribar, els germans Rojo, en Saez...

La política de l'Athletic sempre m'ha agradat i no és que ho conegui a fons, perquè a Catalunya se'n parla poc. Aquí sempre hem repetit que el Barça és més que un club. Després de llegir l'article d'en Toni Padilla, m'adono que la meva preferència per a l'Athletic va més enllà del futbol, i també que el Barça i tots els seus socis i simpatitzants haurien de reflexionar si la frase "més que un club" segueix vigent, o simplement es manté pel seu compromís polític, però, i el social? l'humà?

L'article esmentat reforça la meva estima al club, malgrat que els resultats esportius siguin poc lluïts. La darrera lliga guanyada és del 84 o 85, dos anys seguits, però el treball que fa el club amb els més joves, la pedagogia emprada, la importància dels valors que es treballen, no té preu. Els diàlegs, els temes debatuts, l'exemple viscut, la lectura... és el millor aprenentatge per a la vida per aquests joves, sobretot en aquests moments tèrbols que estem vivint en aquest país, amb un auge de l'extrema dreta i una pèrdua dels valors més importants per aconseguir una societat justa, diversa i plural.

Si seguim els esdeveniments i les proclames i declaracions dels líders polítics, hi trobem a faltar una formació social i humana que substitueixen amb l'insult, el menyspreu i, si ostenten poder, amb la repressió i la injustícia. Només podem aspirar a una societat justa i solidària si som capaços de formar-nos en els valors essencials per a la convivència humana. Els èxits esportius, polítics, culturals... no són res si no hem crescut internament com a persones civilitzades, coherents, justes i solidàries.