Clama al cel!

El terratrèmol a l'Afganistan ens ha recordat la vida impossible de les dones d'aquell país per culpa dels fanàtics talibans que hi governen. Ens ha fet veure, una vegada més, que el fet que no siguin notícia als diaris i televisions d'Occident, no vol dir que no hi estigui passant res de greu. Ara només parlem d'Ucraïna i Gaza, però hi ha molts racons del món on la injustícia regna de manera escandalosa i només hi pensem quan succeeix algun desastre com el terratrèmol d'aquests dies.

Arran de la notícia hem recuperat les veus de les dones que viuen un infern, tractades pitjor que les bèsties, tancades a casa sense dret a l'educació ni llibertat de moviments. Un esclavatge estúpid i indignant, que han d'empassar-se sense cap possibilitat de sortir-ne airoses.

Els talibans demanen ajuda internacional per recuperar la seva normalitat després de la catàstrofe, i se'ns presenta el gran dubte: Cal ajudar un govern salvatge que té esclavitzades les dones? Un dubte que aquests dies ha sortit a la llum i que és bo comentar-lo perquè demostra que la vida no és blanc o negre, ni les decisions són evidents i perfectes. 

Negar l'ajuda a l'Afganistan és empitjorar la situació dels seus habitants, també les dones. Ajudar-los no comporta acceptar el tracte a la dona i la manera de governar el país. Podem entendre els dubtes d'Occident, però no podem quedar callats davant la barbàrie. 

Els problemes del món no els podem resoldre des de casa, ni tenim capacitat per incidir directament en la seva solució, però això no impedeix que puguem denunciar tot el que s'està fent i, sobretot, el que es deixa de fer des dels estats democràtics d'Occident. La situació de les dones a l'Afganistan, o dels palestins de Gaza, o dels ucraïnesos bombardejats per l'exèrcit rus ens concerneixen. No podem fer veure que no és cosa nostra i que ho han de resoldre ells sols. Tenim l'obligació moral d'exigir als nostres governants que es manifestin en contra de la injustícia i que prenguin mesures per forçar els criminals de torn a rectificar i comportar-se com persones civilitzades. No podem callar.

Que Internet no ens torni insensibles

Internet ens permet seguir des de casa, còmodament, el transcurs de la guerra entre Gaza i Israel, com si es tractés d'una pel·lícula, un documental, i no d'un fet real on estan morint persones constantment, engreixant el nombre de víctimes d'ambdós costats. Aquesta facilitat per viure al moment tot el que succeeix sota l'impacte de les bombes no ens ajuda a desenvolupar la nostra sensibilitat. Ens tornem persones amb un cor dur que no té pietat de ningú.

No és estrany que et trobis amb proclames al carrer que t'avergonyeixen, perquè la gent pren partit sense patir directament el problema. S'analitza en la distància, encara que sàpigues què està passant en el mateix moment que la bomba fa impacte a un habitatge, on probablement hi ha persones que ho perden tot, fins i tot la vida, però no et pots fer el càrrec de tota la intensitat del drama. Un drama inhumà que ningú es mereix suportar.

Vaig llegir l'article de la Najat El Hachmi, que avui ha tret en paper el diari ARA, que em va agradar i crec que molts exaltats l'haurien de llegir i comprendre'n el fons. Ho intentava dir jo mateix en aquest blog, dissabte passat, encara que no tan ben dit com la Najat, que matar no es justifica en res. El dolor injust que pateix el poble palestí necessita una solució definitiva, i no es pot permetre el seu malviure i l'incompliment dels acords. S'ha d'exigir a Israel un tracte humà a les persones, i deixar de contribuir en el genocidi més flagrant. Dit això, no queda justificada la matança de Hamàs de dissabte, on víctimes innocents varen pagar per una culpa que no tenien.

He llegit afirmacions molt estranyes que no acabo d'entendre, com les que venen del Regne Unit amenaçant qui enarbori una bandera de Palestina, o de la mateixa Alemanya amb un sentit semblant. Tothom és lliure d'expressar la seva opinió i ningú ha de poder-ho evitar. Defensar els drets del poble palestí no és cap crim, sí que em sembla perillós i rebutjable lloar la matança de Hamàs. Una cosa no treu l'altra.

Hem de ser molt curosos si volem viure en una societat tolerant que treballi per la justícia i l'alliberament dels pobles. Matar no t'allibera, sinó que t'esclavitza i et posa a la roda de la criminalitat d'on resulta molt difícil sortir-ne.