Titulars de campanya

Ara és l'hora de trobar els titulars més escaients per iniciar la campanya electoral del 12 de maig. Cadascun dels partits polítics haurà de trobar les paraules més engrescadores per a una ciutadania massa cansada de promeses i frustracions. Salvador Illa, que està molt animat pensant que revalidarà el triomf i només li falta aconseguir prou suport per no haver de quedar-se una vegada més a l'oposició, ha tret el Procés com a lema a tenir en compte. Ell és qui farà oblidar-nos del Procés.

    Recordo que a l'anterior campanya va insistir molt en el sentit de passar pàgina. El problema del seu discurs és que només tenia una direcció. Els independentistes havien de renunciar a tot per bé de tothom. Els altres, els constitucionalistes, els espanyolistes, ho havien estat fent tot bé i no els calia rectificar res. Simplement havien de continuar fent el mateix de sempre. A què es referia quan deia que havíem de passar pàgina? Tenia en compte els tribunals de justícia que no pararien de burxar per anar engarjolant independentistes amb qualsevol excusa? Jo puc entendre que es vulgui passar pàgina d'una cosa, d'uns fets, d'un període més o menys desgraciat, si tothom hi participa. Que només siguin uns que hagin de passar pàgina implica renunciar als seus objectius i acceptar que estaven equivocats.

    Ara Illa diu que només ell pot aconseguir deixar enrere el Procés. I jo li pregunto què podem esperar de Catalunya si aconsegueix la presidència de la Generalitat? Continuarem sent víctimes de l'espoli espanyol? Seguirem veient que les inversions promeses no s'executen? Que aportem molt més del que rebem, i una vegada repartits els diners reculem estrepitosament respecte a altres autonomies menys contributives? Quina Catalunya vol el dirigent del PSC? De moment ens ha ensenyat que tenia molt d'interès en la construcció d'un macro casino. És aquesta la Catalunya que podem esperar d'ell? 

    L'única cosa que el pot salvar per aconseguir la presidència és la trista realitat de no tenir una alternativa clara. Si ERC assegura que no hi vol pactar i que només compta poder-ho fer amb Junts. Què canviarà respecte a la situació actual? Es portaran millor i s'arribaran a entendre? Creuen, Junts i ERC, que obtindran prou suport com per esdevenir partits de govern, amb majoria suficient per portar a terme els seus objectius? Quin lema presentaran per animar-nos a votar-los? Quin serà el seu titular de campanya?

    Avui, una bona amiga em deia que potser el fet de ser fora el dia de les eleccions li serviria d'excusa per no anar a votar. Sempre ho ha fet, però ara... Quina serà la resposta dels catalans? Podem confiar en algú?

Independència o Federació, sí però... com es fa?

Imaginem-nos que els catalans ens posem d'acord i decidim... que volem la independència, o no, que volem formar part de la federació espanyola, això que defensa en Pere Navarro i uns quants més. Com ho fem? amb qui comptem? amb el PSOE? No!, amb... el PP? encara menys!, doncs... qui ens farà costat? la Rosa Díez?

És preocupant el grau de cinisme dels nostres polítics, perquè... un milió i mig de catalans sortim al carrer demanant independència, el president ho sent i diu... va, som-hi, i ens diuen que no pot ser perquè la Constitució no ho permet i en tot cas hauríem de modificar la Constitució, votant, evidentment tots els espanyols i permetre organitzar un referèndum. Llavors n'hi ha uns que ens increpen... però que us penseu? això no passarà mai! el que hem de fer és dos referèndums i anar d'acord amb la resta d'Espanya per fer una federació. Perfecte! i jo pregunto... ja ho volen els espanyols?

Sisplau, no siguem rucs, ni visquem en la pura demagògia. Si no són capaços de sortir al carrer a demanar el sistema federal, com volen que Espanya els escolti? Potser sóc un incrèdul i la cosa va per aquí, però tinc molts dubtes.

Esclar que si ens decidim per la independència, tot i el milió i mig de persones al carrer, no ho tenim pas més fàcil. Com ho hem de fer? Ara ens enviaran el senyor Arenas a dialogar. Sí, ho heu llegit bé! És aquell senyor que recollia signatures contra l'Estatut. Ara, però vindrà en pla dialogant. De perdona vides. Va, Àrtur, no siguis dolent. El 2014 renegociem el sistema de finançament i et donarem una mica més que ara, i construirem un parell de quilòmetres més del desdoblament de la N-II.

Ens odien, menyspreen, ens espolien... però no ens deixen marxar. Tenim un problema. Estem ofuscats barallant-nos entre independentistes, federalistes i nacionalistes espanyols, i entretant el nivell intel·lectual mig és penós. Només cal veure el programa APM i t'adones del nivell dels espanyols i catalans. I no només els que surten al programa de TV3. Demaneu-li a la Mireia que us expliqui amb qui ens les tenim. Si no fos cert seria graciós, però malauradament és penós. Molt trist i descoratjador. Vull dir que... potser obtindrem la independència, però després hi haurà molta feina a fer.

La Rioja està d'acord en ajudar Catalunya

Amics i amigues, podem estar contents perquè el president de la comunitat de La Rioja veu bé d'ajudar-nos, encara que ho digui amb sorna. Ja ho veieu! Tant parlar de l'espoli i al final ens hem de sentir a dir que Espanya ens ha d'ajudar, perquè ens ho gastem tot en ambaixades i canals de televisió. I el que no sap!

No sé si ens ho hem d'anar repetint o bé ja és pur masoquisme. Esclar que no podem estar-ne al marge perquè ens afecta i alguna cosa o altra hem de fer i aconseguir. Segur que no hem sabut vendre bé Catalunya a la resta d'Espanya, tot i que per aconseguir l'èxit no depèn només de la capacitat del venedor, sinó també de les ganes de comprar del comprador, i és evident que Espanya moltes ganes d'entendre'ns i acceptar-nos com som, no les tenen.

I ja ho hem vist, avui el president de La Rioja i ahir el president gallec, ens retreuen un suposat orgull, però el pitjor de tot, ens acusen d'insolidaris. Què hi podem dir? Realment som insolidaris? Tot allò de l'espoli fiscal és una fal·làcia?

Sincerament, no em preocuparia tant l'actitud i les paraules insultants dels espanyols si veiés més entesa interna. Si fóssim capaços d'anar junts, fer pinya per afrontar les adversitats, i tinguéssim clar on volem arribar tots plegats, no només uns quants, el que pogués dir o pensar l'espanyol mig no ens hauria de preocupar, ni provocar-nos insomni.

Però això, jo ho he dit moltes vegades. Em va agradar ahir l'article de l'Antoni Puigverd a La Vanguardia, sobre el PSC. Només us reprodueixo el darrer paràgraf: "Molts celebren el buit que deixa el PSC. Creu el PP que podrà emplenar-lo; però la crisi no l'ajuda. Creu CIU que s'ha tret un rival del damunt.  El nacionalisme en general celebra la irrellevància del PSC. Però el problema que el PSC es va proposar de resoldre (trenar les dues ànimes catalanes) encara està per fer. Ni el PSC va fer els deures, ni CIU o ERC han entrat a Santa Coloma de Gramanet o l'Hospitalet. El PSC és mort, però allò que el PSC havia de resoldre és viu. Es pot anar cap a la ruptura amb Espanya amb aquest deure intern no resolt". Personalment tinc molt clara la resposta. Els nacionalistes més fanàtics no ho poden entendre.

Tot plegat no fa gaire bona pinta

No li vull donar la raó a l'alcalde de Marinaleda, però sembla ser que el ministre Jorge Fernández Díaz no acaba d'entendre de què va tot plegat. Que té lapsus, com si desconegués les normes i les lleis. Que no sap molt bé on és, què ha de fer ni què pot dir. L'Audiència Nacional l'investiga per un presumpte delicte de revelació de secrets.

Però la notícia ha passat força desapercebuda perquè la notícia estrella d'avui és el rescat que la Generalitat ha demanat al govern estatal. L'Espanya casposa està contenta perquè entén que Catalunya els necessita. Ja podem anar explicant allò de l'espoli fiscal. No saben ni els interessa entendre què vol dir.

Ahir ja ens va quedar clar que el president 'passa' de la manifestació encara que ens demana que nosaltres sí que hi anem. Ens necessita per després comentar-li a en Rajoy que els catalans estem molt enfadats. Li haurà de dir també que anem cadascú a la seva i que no cal que pateixi, que no sabem què hi anem a demanar.

Però la notícia amb què s'acabarà el dia suposo que serà la derrota del Barça a Madrid, doncs en aquests moments va guanyant per dos a zero i el Barça juga amb 10 jugadors. Tot i que els més optimistes confien en capgirar el resultat.

I a Arenys hi ha Ple municipal amb l'exposició de la Memòria del Defensor del Ciutadà. Em pensava que això es feia el mes de maig tirant llarg, però bé... deu ser una mica com el cas que jo tinc plantejat i que anirà per llarg si mai s'arriba a resoldre. Vaig aconseguir, això sí, que com a mínim em donessin resposta. El què em varen respondre, potser millor que no ho expliqui, perquè...

Bé, en Messi acaba de marcar el seu gol i posa el joc més emocionant. De totes maneres, els que hi entenen diuen que el Barça no juga bé, i que en Tito... jo no en sé. Només m'agrada com juga l'Ignasi. Ejem!

La defensa dels nostres drets ens fa perdre molta energia

Ho deia Felip Puig i també el sotsdirector de l'Ara, avui. Els polítics espanyols han fet més per al sentiment independentista que nosaltres mateixos. Quan vols evitar el rebuig, el pitjor que pots fer és pressionar i maltractar l'altre. Això és el que ens han estat fent des del menyspreu d'Aznar per 'les xapes' de la matrícula dels cotxes, fins a la retallada dels nostres drets per part d'un Tribunal Constitucional deslegitimat.

El més preocupant de tot plegat és la pèrdua d'energia per defensar el nostre dret a sentir-nos un poble sobirà diferent d'Espanya. Tenen raó molts polítics espanyols quan diuen que ens dediquem massa a parlar de nacionalisme. No s'adonen, però que són ells qui ens hi obliguen. Potser esperen que ens oblidem de qui som i de què volem.

Us imagineu què hauríem pogut haver estat fent tots aquests anys totes les persones que ens hem dedicat a parlar del dret d'autodeterminació, de l'espoli fiscal que patim, a defensar la bondat i legitimitat de la immersió lingüística, a defensar el nostre dret a parlar en català... Tot plegat un esforç innecessari si els polítics de torn haguessin estat realment demòcrates i intel·ligents.

El rebuig a Espanya ens ve donat per la seva voluntat de fer-nos petits, insignificants. De voler uniformar un Estat que no és uniforme. De voler menysprear la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra història, els nostres orígens... Tot ho volen convertir en pur folklore i per aquí no hi passem.

L'opció que defensava o encara defensen molts militants del PSC, d'un federalisme asimètric, no era una mala opció, però hi havíem d'estar d'acord i entendre bé el seu significat. El problema ha estat que els partits espanyols en el poder, només ho han entès com una excusa per adquirir certs privilegis, i no pas drets, i s'han tancat en banda quan se'ls ha dit que nosaltres no havíem d'estar permanentment subvencionant la resta d'Espanya, sense límit en l'import ni en la destinació dels recursos. Europa ja ha dit prou, i ara ens toca a nosaltres.

Aquest cercle viciós en què ens han ficat ha privat d'avançar en molts aspectes, i això és el més trist de tot. És per això que ara hem de dir clarament què volem i on volem arribar. Per això ens calen també polítics de nivell, que no es dediquin només a criticar els altres i siguin incapaços de liderar el camí cap a la sobirania plena.

Arriba la pesta a Arenys de Mar

Un any més arriba la pesta a la nostra població i l'hem de combatre purificant la vila. Hem de trobar els ungüents que ens curin, però sobretot, demanant l'ajuda a Sant Roc.

Una pesta que envaeix carrers i places de la nostra vila, i en què es fa més necessari que mai unir-nos per combatre-la. Només la unió de tots els arenyencs farà possible, amb la intercessió del nostre sant, l'alliberar-nos d'una mort segura.

Quan arriben aquestes dates, sempre he pensat que la festa de Sant Roc probablement és la que més ens uneix, fins i tot més que la de Sant Zenon, patró de la gaia vila, i Sant Joan, que és una de les grans festes a la població, però que té una connotació més de país i per tant el sentiment de vila queda en un segon terme.

No cal dir que en els darrers anys, amb la recreació teatral i festiva de l'arribada de la pesta a la població, la participació dels vilatans ha pujat de grau, i fa que la festa ens la sentim més nostra. És una manera d'unir-nos en una època en què l'individualisme ha fet molt mal, perquè és un obstacle per a les nostres relacions socials i veïnatge.

Segurament ens falta un pas més i és el que proposaria com a deures a tots els joves que lideren els actes festius, a qui hem d'estar molt agraïts per la tasca que realitzen, al marge de l'encert o bon gust dels cartells de cada any. Em refereixo a intentar que en aquesta festa també hi participin aquelles persones d'altres cultures i creences, que han arribat a la nostra vila buscant una feina per viure dignament, i que sovint queden al marge dels actes socials i culturals. Però també aquelles persones que tenen a Arenys la seva segona vivenda, de caps de setmana o estiu, i a les que l'han convertit amb la seva població dormitori. Hauríem de fer l'esforç que també elles participessin de les nostres festes i esdevinguessin uns més de nosaltres.

Si Catalunya necessita del concurs de tots per fer valdre els nostres drets i rebutjar l'espoli fiscal que ens escanya, també la nostra vila necessita de la participació de tots per fer-la avançar, i les festes són la millor manera de posar en pràctica aquesta col·laboració ciutadana.

Sant Roc, allibera'ns de la pesta!

Espanya va per terra

Dir que Espanya està caient no és cap exageració. Avui ho hem pogut comprovar. La immensa bandera que onejava a Madrid, com a símbol de l'Estat espanyol, la mare pàtria, ha anat per terra. Sortosament no ha ferit ningú, tret de l'orgull de molts nacionalistes espanyols. Però això no ha estat tot. La màxima figura d'Espanya, el rei, també ha anat de morros a terra. També, per sort, no hem de lamentar lesionats, tret del propi rei, però de manera lleu.

Com podeu veure, el clima no és el més òptim per a Espanya, i encara hi hem d'afegir les notícies que ens arriben des d'Europa, on sembla que fem marxa enrere respecte a les paraules del Banc Central Europeu de fa pocs dies, i així s'ha reflectit en l'enfonsada de l'Ibex 35, i la pujada de la prima de risc.

Rajoy no ha canviat, i continua sense explicar res, i encara té la barra de dir que no estarà canviant d'opinió constantment. Com si no ho hagués estat fent des de que va prendre possessió de la presidència del govern.

Senyors, Espanya va per terra i no trobem qui la pugui aixecar. I a sobre el govern català planta el ministre Montoro, quan més ens necessiten. Serem capaços de negar-los el pa? Serem tan cruels de deixar-los que s'arrosseguin, sense fer cap gest?

Les paraules del conseller Mas-Colell aquesta tarda semblaria que van en la línia de donar peixet i permetre que Espanya respiri una mica. Alguns temem que no ens oblidem dels passos fets fins ara i tornem a les de sempre, és a dir, continuar pagant les autopistes gratuïtes dels espanyols, i aguantant l'espoli fiscal que tenim tan assumit. Sr. Mas, no ens defraudi!

Rescatats, intervinguts i espoliats

Són moltes les reaccions que avui s'han produït arran de la intervenció del president del govern espanyol a la tribuna del Congrés de Diputats, a Madrid. Divendres el govern aprovarà les mesures d'estalvi públic i d'increment dels ingressos, anunciats avui per Rajoy. 

A ningú agrada que li augmentin els impostos i redueixin el sou, com a mi em passarà, però l'altra cosa és que siguin unes mesures necessàries i encertades. És qüestió d'analitzar-ho globalment i no només des d'una òptica economicista, sinó també social. 

Fa molt temps que economistes de prestigi estan dient que el problema més gros que tenim és que no som competitius, i que davant la impossibilitat de fer una devaluació monetària, des que formem part de l'euro, l'alternativa és la devaluació fiscal, de manera que puguem competir amb els altres països, reduint els costos laborals per a les empreses i compensant aquesta disminució d'ingressos de l'administració amb una apujada de l'IVA. 

Aquesta operació és una de les que ha programat el govern espanyol. Ho ha fet, però, forçat per Brussel·les, no perquè hi cregui, sinó no s'entendrien totes les declaracions i manifestacions ridícules de diferents dirigents del PP, amb Rajoy al capdavant, quan el PSOE, llavors al govern, va augmentar l'IVA.

Aquestes mesures s'han de complementar amb d'altres que evitin caure en una depressió. El poder adquisitiu de la ciutadania es veurà reduït, i les persones amb menys recursos i ingressos són els que ho patiran més.

Difícilment un govern de dretes ens presentarà una proposta en què els més rics paguin més. A Espanya, ni el PSOE va ser capaç de fer-ho. L'eliminació de l'impost de successions, o la negativa a implementar un impost que gravi les rendes més altes, fan que sigui la classe mitjana i la més baixa qui carreguin amb tots els pals. 

I deixo apuntats els meus dubtes sobre la millora de l'eficiència i reducció de despesa pública, amb la concentració de serveis a les diputacions. Tot això al marge de la qüestió competencial entre l'Estat i les autonomies. Després de treure competències als ajuntaments, com per exemple en educació, ens podem trobar que augmentin les despeses i empitjorin el servei als administrats. 

No tenim gaires alternatives, però tenim un problema molt greu i és que hem perdut, des de fa molt temps, la confiança en els nostres polítics, però també en els nostres jutges que són capaços d'anar a buscar proves inculpatòries al domicili de processats, tres anys després d'haver obert el procés. Sense confiança és molt difícil avançar. I els catalans, a més, portem la motxilla de l'espoli fiscal que encara ho fa més difícil.

Catalunya és qui més ha patit l'incompliment inversor de l'Estat

Avui l'Oriol Pujol participava a la tertúlia de Catalunya Ràdio i, tot i que només ho escolto durant el trajecte entre Mataró i Arenys, m'ha agradat quan en un moment determinat ha comentat el fet que tothom es fixa amb els pressupostos que presenten les institucions públiques i molt poc, per no dir gens, en la liquidació d'aquests pressupostos.

Suposo que ho deia a partir de la discussió sobre el grau de compliment de les inversions espanyoles a Catalunya. Si no ho recordo malament, l'any 2011 l'Estat només va invertir el 35% del pressupost d'inversions inicial. Catalunya va ser la comunitat autònoma amb menys compliment inversor.

Crec que ho he dit en més d'una ocasió, però no em sap greu repetir-ho. Hauríem d'analitzar més a fons la liquidació d'un pressupost a l'hora de valorar en què es dediquen els recursos. Perquè està molt bé que ens diguin que destinaran tants diners a Cultura, tants a Serveis Socials... però és un error no valorar el grau de compliment i la mateixa distribució final. Quan això ho apliquem a l'Estat, en relació a Catalunya, és quan veiem més el frau que suposa tenir en compte només el pressupost inicial.

Per la meva experiència a l'administració local, tant en l'etapa de regidor com en la de tècnic, considero que el funcionament actual és equivocat. Caldria controlar més les modificacions pressupostàries, sense que això vulgui dir que no siguin permeses, però s'haurien d'argumentar i justificar més, si és que ens creiem que el pressupost anual té un sentit, i és l'expressió de la política municipal del govern de torn.

El dia a dia és viu i canviant, i per tant hem de tenir la possibilitat d'adaptar el pressupost a les necessitats del moment, però sense arribar a prostituir-lo. Es pot donar el cas que el pressupost final, el liquidat, no tingui res a veure amb l'inicial, i això sense entrar a valorar l'eficiència en la seva execució ni amb l'encert de la previsió, sobretot d'ingressos, però també de despeses.

Es parla molt de la modificació de la llei local de l'administració, però no sé si en aquest camp s'hi treballarà, perquè està molt lligat amb la capacitat de despesa i les competències municipals.

Però tornant a l'inici de l'escrit, animaria la ciutadania més activa a exigir més transparència a l'administració i analitzar més els pressupostos liquidats, per adonar-se que l'espoli que patim els catalans encara és més fort.

Catalunya ha de tenir paciència

Més?

La vicepresidenta espanyola ens demana paciència. Suposo que no se'n fot, sinó que no veu la manera de restituir-nos tot el que ens deuen. Demanar paciència a Catalunya és una frivolitat. Potser més que pacients el que som és mesells. Que ens prenen el pèl, vaja.

Ara ens poden dir que no estan en condicions de normalitzar la situació, sinó que necessiten continuar escanyant-nos perquè no n'entren, però... paciència? Amb un govern de CIU esclau del PP a Catalunya, i majoria absoluta d'aquests a Espanya, no sé què es creuen que els demanarem. Potser si fossin uns altres partits polítics, podrien pensar que els demanaran el concert econòmic i..., però no, directament la independència.

El problema de tot plegat no és que ens estiguem discutint sobre una millora en el finançament, sinó tan sols reclamant el deute promès, pactat i signat. O sigui que, perdem forces exigint que, com a mínim, compleixin amb allò pactat, per dolent que sigui, però que paguin.

No és estrany, doncs, que el president Mas es faci un tip de riure quan llegeix segons quines reclamacions. Ell sap que no aconseguirà el pacte fiscal que reclama, però deu pensar que és una manera d'entretenir-los i evitar que anem encara més enrere. Perquè, si ho heu llegit, el PP català, que va crescudet, ja ha dit que sense ells no aconseguirien res, i això que ERC proposa, d'arraconar PP i PSC, no s'ho creuen ni ells.

I entretant... el poble, cansat de tanta literatura i tan pocs resultats, ha de veure com ens prenen el pèl amb les sentències contra Garzón, les declaracions d'Urdangarín, i les exculpacions de Correa i Camps. Molts diners en joc, estafats, desapareguts... que mai es recuperen. Què se'n fa del diner estafat? per què no retorna als seus propietaris? i llavors ens estranya la desafecció. El moviment del 15-M va ser una caricatura del que podia haver acabat sent. Hi haurà més oportunitats.

Concert econòmic, per què no?

Avui és el dia de dir-hi cadascú la seva, si el PSC està acabat, o més aviat li ha anat bé que Carme Chacón perdés la votació, de si ara el PSC es podrà plantar més fàcilment davant del PSOE... 

No hi ha dubte que ens agrada especular sobre què faran els altres, i la veritat és que d'alguna manera el què pugui fer o deixar de fer el PSC té una certa transcendència, perquè ningú li pot negar el paper que juga dins l'espectre polític català.

Llegia aquesta tarda el posicionament d'ICV i ERC sobre el pacte fiscal en la línia d'un concert econòmic, i la petició que feien perquè el PSC s'hi afegís. De moment, si hem de fer cas a les declaracions que s'han pogut sentir fins ara, el PSC no està pel concert, i en tot cas seria un concert desafinat. El que no sabem és si les declaracions estaven en funció del que podia passar aquest cap de setmana a Sevilla, i si ara poden ser més explícits i més compromesos amb el nostre país.

No hi ha dubte que a molts ens agradaria escoltar de l'executiva del PSC, el seu compromís per treballar plegats per aconseguir eliminar aquest espoli fiscal, i recuperar la dignitat que ens mereixem. No es tracta de demanar la independència, per si això els espanta, sinó justícia fiscal i compromís estatal per racionalitzar una situació que no és acceptable.

La solidaritat que se'ns demana no la negarem. En tot cas ho poden fer quatre de quatre, però sí que exigim no perdre posicions en el rànquing per l'espoli sofert. Hi ha prou mecanismes per trobar solucions que no siguin traumàtiques i, sobretot, perquè no ens prenguin pel "pitu" del sereno.

La manera com es va resoldre el resultat del congrés del PSC, em fa desconfiar que l'executiva sortint sigui capaç de tirar endavant el canvi que alguns demanaven, i que potser ara ja no ho recorden. Seria bo que ens sorprenguessin i, lliures ara de la càrrega que hauria suposat la victòria a Sevilla, de Carme Chacón, s'atreveixin a caminar plegats amb la resta de partits per aconseguir una situació fiscal més justa, que permeti sortir de la crisi amb l'esforç que se'ns pot exigir, i no més.

La pregunta que faig a la Carme Chacón en particular, i al PSC en general, és per què no el concert econòmic?