Ètica i legalitat

L'alcaldessa de Ripoll té un problema i és bo analitzar-ho, amb la voluntat de no deixar-nos portar per simpaties o ideologies. No és fàcil.

En el món de la política està molt qüestionada l'ètica i la legalitat. Tenim massa casos de corrupció que coneixem i ves a saber els que encara no s'han destapat. Jo sempre penso que els polítics corruptes són una minoria, però que fan molt mal i provoquen que molta gent els posi a tots en el mateix sac. No és així. Conec a moltes persones que han dedicat part de la seva vida a la política i ho han fet de manera honesta, amb esperit de servei.

Què passa quan un familiar d'un polític vol optar a una plaça de funcionari de la mateixa institució? La filla de l'alcaldessa tenia dret a presentar-se a una plaça de policia municipal? La convocatòria estava prou justificada? Ha actuat correctament l'alcaldessa?

La llei de l'administració pública deixa molt clar que quan hi hagi un parentiu o relació propera el polític s'ha de decantar i no intervenir en el procés. Per què? En primer lloc, per no influir en el veredicte, però també per preservar la imatge de tot el procés. Sembla que en el cas del procés per dotar-se d'un policia nou a l'Ajuntament de Ripoll, l'alcaldessa s'ha decantat i no hi ha intervingut, però la imatge del procés se n'ha ressentit.

Aquests dies tenim molt present què està passant amb els familiars del president del govern espanyol, que han estat jutjats o estan imputats per haver rebut tractes de favor. Què hi ha del cert? 

Recordo que en l'època de regidor de govern a la meva vila, vaig sol·licitar, com a vilatà, una subvenció per arranjar la façana de casa nostra. Hi havia una convocatòria oberta amb un seguit de requisits. El meu projecte els respectava tots, però no se'm va concedir perquè era regidor. Ho vaig acatar, bàsicament per no contribuir a sembrar dubtes, però no em va semblar just. Jo no intervenia en el procés de concessió de les ajudes.

El tema està, probablement, discernir què és ètic i què és legal, o potser simplement, renunciar a drets per no ser mal interpretats. I aquí ho deixo.

Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.

Un bocamoll perillós

No en tinc ni idea d'estratègia militar, però tinc molt clar que les guerres no solucionen res. Hi ha qui sembla molt interessat a declarar la guerra i d'altres que no hi donen la importància ni valoren les conseqüències que provoquen. Probablement perquè ells, en persona, no hi tenen gairebé res a perdre. Els militars i les persones dels països afectats, sí que s'ho miren d'una altra manera.

Em guardaré prou de proclamar alegrament qui és el culpable i de què. Entenc que en un conflicte, ambdues parts tenen les seves responsabilitats. Dit això, però, les declaracions del president Trump, en tots els àmbits, i la decisió presa d'atacar l'Iran, crec que és un error garrafal que pot tenir greus conseqüències. És un error perquè al meu entendre no s'havia treballat prou el diàleg i les negociacions. 

És molt trist el que està passant, però és greu que el president dels EUA, que té tant poder, sigui una persona que menteix, enganya i gaudeix del dolor dels altres. Potser no és el més dolent de tots, però el sol fet de tenir tant de poder, el fa més perillós i temible.

Poques hores abans de l'atac deia que donava quinze dies de marge a l'Iran per evitar-lo. Un engany que no he entès a què es deu. O potser és això que dic, que és feliç ferint els altres i demostrant que al món es fa el que ell vol. Desitjo de cor que, a no trigar gaire, s'adoni dels seus errors i ho pagui amb el rebuig i menyspreu de tothom. No li puc desitjar la mort, però sí que algú li obri els ulls. No li caurà la cara de vergonya, perquè no n'ha tingut mai ni en tindrà. Algú li ha de parar els peus, i espero que aquest dia estigui a punt d'arribar.

Entretant, desitjaria trobar la solució per frenar l'escalada bèl·lica. I no ens oblidem que, passi el que passi, tenim un poble que pateix el genocidi, sense pietat. Moren de fam, per efecte de les bombes i per la manca d'ètica i moral d'uns dirigents que de manera activa o passiva, permeten aquesta injustícia ferotge.

L'empadronament és un dret i una obligació

La meva primera experiència a l'administració pública va ser, ara fa quaranta anys, de cap de servei amb responsabilitat sobre el padró municipal d'una ciutat que, en aquells anys, fregava els cent mil habitants. Des de llavors ha plogut molt i han canviat les coses. Els tràmits no són ben bé els mateixos, però l'esperit és el mateix, com també l'objectiu: conèixer qui viu al nostre municipi, per saber quins serveis necessitem cobrir. L'empadronament t'obre la porta a una colla de drets reconeguts, com l'educació o la salut.

Ahir, la majoria del Parlament de Catalunya es va comprometre a garantir l'empadronament universal. Es varen desmarcar del pacte, Junts, PP i l'extrema dreta. La iniciativa va ser de la Xarxa d'Entitats pel Padró, amb més d'un centenar d'entitats associades, que exigeixen l'empadronament de totes les persones residents en un municipi.

L'insòlit del cas és que tots aquests esforços estan avalats per la llei de règim local, i que existeix jurisprudència del Tribunal Suprem. La pregunta que ens fem és: per què encara hi ha municipis que incompleixen la llei? Puc entendre que l'extrema dreta hi estigui en contra i hi posi totes les pegues pel fet que moltes de les persones afectades són immigrants, que els volen fora, encara que d'esquitllada ho pateixin persones autòctones. No està tan clar que PP i Junts s'alineïn en aquest posicionament. 

 Em costa massa d'entendre que no es prenguin mesures estrictes de compliment de la llei, per part de les institucions responsables de fer-la complir, i que s'hagi d'arribar a aquesta situació d'indefensió jurídica de moltes persones. Normalment, les més vulnerables i que necessiten tot el nostre suport.

Celebro que a la meva vila, governada amb majoria absoluta per Junts, l'empadronament sigui universal i que ningú no pateixi la injustícia de veure's arraconat i marginat. No disposar del padró comporta molts problemes administratius i, de rebot, socials i econòmics. Negar l'empadronament a una persona que resideix en un municipi, al marge de la titularitat o no del seu habitatge, de les condicions d'aquest, o fins i tot sabent que viu a la intempèrie, és d'una gravetat extrema, no només jurídica, perquè ho mana llei, sinó també moral i ètica. 

La corrupció enganxa i s'escampa

Si bé és cert que alguna persona ho ha dit, crec que no se n'ha parlat prou, i per això ho incorporo al meu blog.  La corrupció està a l'ordre del dia en la política. Com he dit moltes vegades, la majoria dels polítics es comporten honestament, però els pocs que actuen de manera corrupta ho embruten tot, i fa que caiguem en la trampa de posar-los tots al mateix sac.

La corrupció destapada al PSOE, per part d'alts dirigents, ha posat en perill la confiança al president, no pas per part de l'oposició, que això no seria cap novetat, sinó entre els mateixos militants i simpatitzants socialistes, i a la societat en general. I això és greu. 

Què és el que no s'ha dit prou? Doncs, que a part dels polítics corruptes, hi ha els empresaris que s'hi avenen per obtenir-ne uns beneficis. Sacrificar una part dels guanys que suposa la concessió d'una obra pública o servei, en forma de comissions il·legals, els surt molt a compte. Ells paguen aquests diners i a canvi obtenen el premi dels guanys.

Sembla que una de les empreses que hauria actuat de manera fraudulenta, acceptant pagar comissions a canvi de la concessió d'obres, és Acciona, l'empresa que va guanyar la darrera licitació de la recollida selectiva de la brossa a la nostra vila. Això, d'entrada, no hauria de suposar cap entrebanc, però permeteu-me que expressi el meu disgust, sabent que l'empresa que treballarà a la meva població és una de les presumptes empreses corruptes d'aquest país. 

Atenció, però, que no estem parlant dels seus treballadors. Aquests, per llei, venen subrogats des del moment que una nova empresa obté la concessió del servei, i per tant substitueix l'empresa que ho ha estat fent fins llavors.

Que quedi clar, doncs, que la corrupció no és patrimoni d'uns quants, la classe política, com algú voldria que s'entengués. La corrupció és una taca d'oli que s'escampa amb facilitat i que tots hi estem exposats. Només els nostres principis i ètica poden evitar caure en aquest pou.

No és qüestió de justícia, sinó de jutges!

Tot i que la notícia rellevant continua essent la mort del papa Francesc, i sobretot les quinieles sobre la seva successió, avui també podies llegir totes les trifulgues judicials, a l'Estat espanyol, per mirar de burlar un tribunal o un altre. Per als que no som bragats en l'assumpte ens resulta xocant i, fins i tot, frustrant, observar que la justícia no s'aplica de la mateixa manera en els diferents tribunals, o si més no això és el que sembla.

Analitzant el cas dels nostres polítics pendents de la llei d'amnistia, veus que el Tribunal Suprem no té cap intenció d'aplicar-la, i busca totes les excuses possibles per evitar que uns polítics, que no poden perdonar el seu atreviment, quedin amnistiats. Els seus advocats intenten dirigir-se cap al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè els sembla més fàcil que ho tinguin a favor. No es fien de portar el cas al Tribunal Constitucional perquè, tot i que creuen que els donaria la raó, sembla que el Tribunal Suprem tindria l'última paraula.

Resulta que quan el Tribunal Constitucional estava dominat pels conservadors, era el tribunal model a seguir i obeir amb els ulls clucs. Ara que diuen que qui el controla són els progressistes, ara és un tribunal que no és de fiar. O sigui, que cadascú actua per interessos polítics, i estem parlant de l'àmbit judicial. Tot allò de la separació de poders no s'ho creu ningú.

I és que la política ho empastifa tot. La política entesa com el joc per fer valdre els interessos econòmics de qui pot controlar-ho tot. Fixeu-vos, per exemple, els comentaris i especulacions sobre la successió del papa Francesc. No té tanta importància el seu missatge evangèlic com la línia política que pugui seguir el nou papa. Les pressions i xantatges que rebran els cardenals que han de votar-lo, desprestigia l'ètica i moral que hauria de presidir la institució. Es tracta realment de l'elecció del nou cap d'Estat del Vaticà, i no tant del representant o vicari de crist.

Separar els pobres dels rics

L'Associació de Promotors i Constructors de Catalunya (APCE) s'ha desmarcat del que va dir la seva vicepresidenta primera, la senyora Elena Massot, parlant de la reserva del 30% per habitatges socials. Massot afirmava que el que s'hauria de fer, en els edificis que tinguessin aquesta reserva, seria dues porteries. Una per entrar-hi els veïns pobres i l'altra per a la resta de veïns de l'immoble.

La notícia em va semblar fora de lloc, però haig de confessar que no em va venir de nou, ja que em va recordar una experiència viscuda en el passat. L'empresa on treballava fa una pila d'anys, va traslladar les oficines a un immoble de l'avinguda Pau Casals de Barcelona, al pis de dalt de tot. Un edifici on habitaven dues celebritats, que no descobriré, perquè sempre se m'ha dit que es diu el pecat, però no el pecador.

Aquest edifici disposava de dos ascensors. L'ascensor de la porta principal, i l'ascensor de la porta de servei. Nosaltres, els treballadors de l'empresa recentment instal·lada, teníem l'avís que el nostre accés havia de ser sempre per la porta de servei. No fos cas que coincidíssim amb aquestes celebritats!

Es veu que algú de nosaltres, no ho complia escrupolosament i això va fer que la senyora d'una d'aquestes celebritats, es dignés a parlar amb el nostre CEO, per recordar-li que ens estava prohibit entrar per la porta principal i utilitzar el seu ascensor.

La manca d'habitatge social és evident i comporta moltes converses, crítiques i discussions. No és un fet d'ara, sinó que l'arrosseguem de fa molts anys i ara en patim les conseqüències. La mesura de reservar un 30% en habitatges socials, quan els promotors construïen de nou, o rehabilitaven edificis, semblava una bona mesura, no pas per resoldre el problema, però almenys intentar sumar-hi algun habitatge. L'alcalde de Barcelona, tot i que el seu partit hi va votar a favor, no ho ha vist bé i ho vol canviar, i a més, ha condonat les multes als promotors que varen incomplir la normativa. La cosa té delicte!

Necessitem solucions pràctiques, i m'atreviria a afegir, èticament acceptables. La proposta de la senyora Massot potser salvava la reserva d'habitatge social, però a costa de separar rics i pobres, no fos cas que aquests molestessin als primers.

L'ètica als partits polítics

Sembla que els pecats d'ERC van sortint a la llum pública i, d'aquesta manera, tots podem saber quina és la manera d'actuar, sinó de tots els seus dirigents, sí d'uns quants, potser els que tenen més poder i influència. Fa uns dies descobríem que els cartells sobre l'Alzheimer eren obra d'ells mateixos, per influir en els resultats de les eleccions, i avui llegia que també el ninot penjat, amb la cara d'Oriol Junqueras, malgrat haver estat criticat públicament per dirigents, com el diputat Rufián, va ser una idea del mateix partit polític.

Avui toca parlar d'ERC i segurament que un altre dia ho haurem de fer d'un altre partit, i la seva manca d'ètica. Això no impedeix que siguem crítics amb ells, sigui quina sigui la seva ideologia i la nostra simpatia o animadversió. És important parlar d'aquests temes, no per fer safareig i rebombori, sinó per intentar aconseguir que s'avergonyeixin dels seus actes i recuperin el seny i la moral. Cal denunciar les males pràctiques, per intentar netejar la política.

A la vida no tot s'hi val, i si no intentem fer bé les coses, tot es va degradant fins al punt que ja tot deixa de tenir sentit, perds totes les referències i et venen ganes d'engegar-ho tot a rodar. El nostre sistema polític, basat en els partits polítics, amb unes eleccions amb llistes tancades, obliga a haver de confiar-hi, sense possibilitat de fer canvis de cromos. Això fa que els seus dirigents i militants tinguin l'obligació de merèixer la nostra confiança i evitar actuacions com les que aquests dies comentem i ens lamentem.

L'error és humà i tots hi estem exposats, però llavors hi ha la reparació, demanar disculpes i dimitir, que no sempre s'està en disposició d'assumir. Les dimissions són una bona manera de netejar allò que s'ha embrutat i, sobretot, evitar la pèrdua de confiança a unes entitats, els partits polítics, on hi ha persones responsables i que actuen correctament. A aquests, no se'ls pot fer pagar per allò que ells mai no farien.

El que ha passat amb ERC ens ha servit per adonar-nos que no només ens hem de centrar en aquells partits polítics que porten l'etiqueta a sobre, sigui de corrupció, xenofòbia o racisme. Ningú està net de culpa, i tot s'ha de treballar, amb honradesa, pulcritud i generositat.

ERC ens avergonyeix

Tot i que ja han passat uns quants dies no vull deixar de parlar d’un tema que avergonyeix a tothom que tingui un mínim de sensibilitat. Estem molt acostumats al joc brut dels partits polítics, una xacra que no ens en podem desempallegar. Sembla que avui no hi ha límits, i amb els cartells d’ERC s’han superat amb escreix.

Si els dirigents d’ERC, responsables de la campanya, directament o indirecta, tinguessin un mínim de dignitat es retirarien tot demanant perdó. Però no ho faran perquè són indignes.

A la vida no tot s’hi val, però hi ha gent que actua al marge de l'ètica, i en el món de la política això és una evidència. Sisplau, que no em vinguin a dir que els altres actuen igual o pitjor. No hi ha res que ho justifiqui.

Vivim uns temps molt difícils on hem perdut totes les referències, també la moralitat. Fins i tot hi ha qui li fa vergonya parlar de pèrdua de valors. Ho troba carrincló.

M’imagino que ERC donarà el suport a Illa perquè sigui elegit president. Probablement és el més lògic, però al mateix temps el més convenient per a ERC, que si hagués de presentar-se a unes noves eleccions pagaria el preu de la seva miserable actuació.

Estic convençut que dins d’ERC hi ha persones molt honestes i vàlides, perquè en conec. A elles em dirigeixo perquè tinguin la valentia i honestedat per fer decantar de les seves files als irresponsables que han tacat la marca del seu partit.

Pur cinisme

En mig de la indignació per tot el que està passant a Gaza i Israel ens trobem amb un escenari de cinisme descarat que ens acaba d'irritar. Em refereixo a l'actitud i els sermons del president rus, com si no hagués trencat mai cap plat.

Que un personatge nefast com el senyor Putin vulgui donar lliçons d'ètica i respecte als civils castigats per les bombes d'Israel és intolerant i insuportable. Com gosa obrir la boca? Una persona que ha fet matar, i ho continua fent, a milers de persones indefenses sense cap més motivació que les ganes d'eixamplar el seu poder a tota l'antiga URSS, no pot dir tot el que està dient, ni criticar cap altre cap d'estat per uns actes que ell està cometent.

No li falta raó quan assegura que és inadmissible el genocidi i l'atac a víctimes innocents, que no tenen cap possibilitat de defensar-se. El problema no és que s'equivoqui en el seu discurs, sinó que actuant de la mateixa manera, s'atreveixi a criticar Israel.

No tinc paraules per descriure la seva actitud més enllà de titllar-lo de cínic i criminal sense escrúpols. No necessito gaires paràgrafs per expressar la meva repulsa més enèrgica a la seva manera d'actuar i voler amagar les pròpies vergonyes amb uns fets que, és cert, molts condemnem i denunciem des de fa dies.

Sense voler fer comparacions entre les dues batalles que tenen lloc a pocs quilòmetres de distància, hem de recordar que el senyor Putin va decidir envair Ucraïna sense que ningú l'ataqués ni matés indiscriminadament ciutadans del seu país. I amb això no vull justificar la resposta del govern israelià, sinó reforçar la meva desagradable sorpresa pel posicionament de Putin davant la guerra entre Hamàs i Israel, mentre té en marxa la cruel guerra del seu exèrcit contra el poble d'Ucraïna. 

Burlar-se de mig món aprofitant les desgràcies que pateixen uns ciutadans del món, que arrosseguen el dolor des de fa massa anys, és la demostració de la seva maldat que ningú hauria de permetre, però que ens hem d'empassar sense cap possibilitat d'evitar-ho. 

Si els dirigents polítics són incapaços d'evitar actituds com la del senyor Putin, que no s'estranyin de la desafecció política, del rebuig a l'establishment, i del ressorgiment del populisme i l'extrema dreta.

Colau vol entrar al govern municipal

Navegant per Internet m’ha semblat entendre que Colau exigeix a Collboni entrar al govern de la ciutat, tirant per terra l’excusa del PP de Barcelona per pactar l’alcaldia socialista fent fora qui va guanyar les eleccions, el senyor Trias. Haig de dir d’entrada que no puc posar la mà al foc que la notícia sigui certa, perquè cada vegada et fies menys del que veus publicat. No saps si s’ho ha inventat algú i ho deixar anar, i llavors tots ho donem per bo. 

Dit això, però, no ens hauria de sorprendre. Més d’un ja va dir que els Comuns estarien fora del govern fins passades les eleccions generals, i per això varen conservar totes les cadires d’assessors municipals de la seva òrbita. Ara ja només es tracta de fer el pas i tornar a ser-hi, amb un alcalde diferent, però amb la mateixa gent governant a la capital catalana.

Potser és la millor opció de govern en aquests moments, però en tot cas la manera com s’hi ha arribat no m’acaba d’agradar. Per dir-ho d’alguna manera, la considero poc ètica i enganyosa. Crec que els polítics haurien de ser més transparents i sincers, sobretot si pretenen que la ciutadania no els perdi la confiança, i continuï anant a votar quan es convoquin les eleccions.

Tot això passa mentre s’està a l’espera de la decisió de Junts pel que fa al govern espanyol. Se li demana, o exigeix que permeti a Pedro Sánchez revalidar la presidència del govern estatal, amb el vot favorable de tots o uns quants dels seus diputats. La pressió és forta perquè l’alternativa: govern de PP+Vox, és perillosa no només per a Catalunya, sinó per a tota la nació.

Els catalans que no vivim a la capital també ens interessa saber què s’hi cuina. És evident que Barcelona és significativa, tant pel nombre d’habitants, com per la seva pròpia dinàmica econòmica, social, cultural… I per això parlem, opinem i critiquem el que hi passa, no per pura xafarderia, sinó per interès. Que s’apliqui una política o una altra, ens afecta com a catalans. La llàstima que en aquests moments el fet que hi hagi un alcalde socialista no és garantia de progrés ni de govern d’esquerres, i encara menys si aquest és el senyor Collboni.

Les vergonyes de Collboni i Colau

La jugada dels Comuns a l'Ajuntament de Barcelona en la constitució del nou Consistori ha indignat a molta gent, i m'agradaria fer alguna puntualització per diferenciar les coses, ja que fàcilment es posa tot al mateix sac. 

El nostre sistema electoral permet que una formació guanyadora que no obté la majoria absoluta pugui quedar relegada a l'oposició per un pacte entre altres formacions polítiques que sumades aconsegueixen més vots que la primera. Això pot agradar més o menys, i es pot entendre millor o pitjor, però en tot cas és el funcionament que tenim establert i que es podria canviar si semblés que no és prou just.

Una altra cosa són les cabrioles que es fan a vegades per aconseguir aquesta majoria que treu el govern a la força guanyadora. No sempre són pactes entre partits polítics afins, i fins i tot n'hi ha que són força antinaturals. Alguns casos els hem vist amb els anomenats cordons sanitaris, com el que es volia fer a Ripoll, però que no va acabar funcionant. En altres ocasions es tracta simplement de fer mans i mànigues perquè una força política no aconsegueixi l'alcaldia, com seria el cas de l'Ajuntament de Vitòria.

Hi ha, però, una altra situació que vull tractar a part, i és la manera com s'enganya la gent, amb declaracions prèvies d'actituds a prendre i que no s'acaben complint. Quan un candidat manifesta públicament que acatarà el fet que sigui la força guanyadora qui acabi aixecant la vara d'alcalde, i afirma que en cap cas assumirà el càrrec si no guanya les eleccions, però després no compleix la seva paraula, estem parlant d'engany i traïció als ciutadans i electors. 

Que quedi clara la diferència: una cosa és acceptar o no el joc legal de majories al Ple per a l'elecció d'un alcalde, i l'altra enganyar i actuar diferent del que s'ha declarat prèviament. I és quan això passa que s'explica el desencís i la desafecció política de la gent. La desconfiança generalitzada per com són i què diuen els polítics de casa nostra. És allò de no creure res del que t'expliquen, i tenir la seguretat que t'enredaran a la primera que puguin.

Personalment, si em trobés a la pell del senyor Collboni no podria sortir al carrer amb la cara alta. Em faria vergonya d'haver acceptat el càrrec, per més il·lusió que em fes. Estic d'acord amb els pactes majoritaris, si tenen una coherència i argumentació clara, però detesto enèrgicament l'engany descarat d'uns polítics que no ens mereixem. 

Ada Colau i el seu equip han fet un flac favor a la democràcia i a la política del nostre país, no pas per no haver permès que Trias aconseguís l'alcaldia, sinó per haver jugat brut, i amb ells el senyor Collboni. No vull pensar en què passarà d'aquí uns mesos. M'és ben igual. Em preocupa el joc brut, la mentida, l'engany i la desconsideració cap a la gent que potser encara confiava en els polítics, i que ara s'ho pensaran dues vegades. 

Voldria imaginar-me que els simpatitzants i militants dels Comuns són prou madurs i honrats que també s'avergonyeixen del joc dels seus líders, i que seran capaços de negar-los el vot a les properes eleccions generals. Seria una demostració d'ètica i bones maneres que potser faria front a la indecència present en els partits polítics de casa nostra.

L'agenda de l'alcaldessa

Aquests darrers mesos abans de les eleccions l'agenda de l'alcaldessa, pel que fa a actes públics, s'ha animat de tal manera que fins i tot fa angúnia. L'esforç sobrehumà per poder demostrar que es fan coses, posa en perill la salut, però al mateix temps deixa en evidència que les convocatòries electorals, si per alguna cosa serveixen a casa nostra, és per als miracles d'última hora, després de mesos i anys sense que s'hagi fet res.

Abans no ho impedeixi la llei electoral, cal fer tota mena d'actes públics i demostracions que es treballa, i a favor hi ha el fet que la nostra memòria és efímera. Ens oblidem del passat amb molta facilitat, i és per això que cal insistir a darrera hora perquè en el moment de dipositar el vot, la gent recordi tot allò que fa pocs dies els han dit.

Sortosament la ciutadania no es deixa enredar fàcilment i, tot i agrair que es facin coses, encara que sigui al final del mandat, recordem tot el que se'ns va prometre i no s'ha fet. I no cal anar gaire enrere. Podríem repassar els darrers plens municipals i els acords que es varen prendre, com l'oficina de l'habitatge, o els "ho tindrem en compte" als diferents precs dels grups municipals de l'oposició. Ens adonarem que la majoria de coses encara no han tingut resposta.

Està molt bé que s'inaugurin exposicions amb discursos amables i agraïments. És bo, però no ens podem quedar només en això. La gent s'adona de les coses que es fan a darrera hora, però queda més oblidat tot allò que té un recorregut intern i que no s'acaba fent, o trigant més del que seria normal.

El regidor de cultura ha tingut quatre anys per aprovar el reglament del Consell de cultura i crear aquest òrgan de participació. Hi ha un pla de mobilitat on després d'una exposició pública s'hi varen presentar al·legacions que no s'han respost. Hi ha una ordenança de mobilitat que s'ha proposat a la ciutadania que hi presenti comentaris i suggeriments, però encara no s'ha publicat al Butlletí Oficial de la Província. Hi ha un document aprovat ara fa set anys, el Codi Ètic de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, que preveu la creació d'un Comitè d'ètica que s'ha de renovar cada dos anys, i que s'encarregarà, entre altres coses, de redactar un informe anual, però que encara esperen que se'ls convoqui. I podríem continuar...

És molt fàcil culpar els altres d'inoperància, i amagar la pròpia tot organitzant actes festius i parlaments, però això no és el que els arenyencs esperen del nostre govern municipal, i per això necessitem un canvi!

Una Constitució que no respecten ni els seus defensors

Els que defensem la independència dels tres poders, legislatiu, executiu i judicial, i creiem en la honestedat i bona fe dels polítics, ens avergonyeix veure tot el que està passant al voltant de la renovació dels jutges amb mandat caducat als diferents tribunals de justícia. En la mateixa línia que aquests dies expressava la necessitat que els polítics donin exemple de comportaments honrats i lícits a la ciutadania,  també caldria exigir-ho als jutges.

El que està fent el PP, bloquejant qualsevol canvi que els pugui perjudicar la majoria que ara tenen, d'amics jutges i afins, és una immoralitat i una manca d'ètica que hauríem de ser capaços de denunciar amb totes les nostres forces.

Està vist i demostrat que els nostres governants no tenen cap respecte a la Constitució ni als principis essencials de la democràcia. ¿Com poden tenir la barra d'exigir res a la societat a la qual serveixen, si són incapaços de complir amb la lletra de la Constitució que tant diuen defensar, i posen en evidència la correlació directa dels poders judicial i legislatiu? Una dependència que desmereix qualsevol creença en la bondat del nostre sistema polític.

Davant d'aquesta situació és completament lògic que desconfiem dels nostres polítics, però també del sistema judicial. Se'ns fa molt difícil respectar qualsevol sentència judicial, perquè ens entra el dubte de la honestedat dels jutges, de la seva bondat i l'aplicació justa de la justícia.

Avui sortia la notícia de la jugada que el PP està preparant, amb conveni amb els jutges conservadors, per evitar que el govern socialista canviï els cromos, cansat d'aquesta paràlisi de més de quatre anys. El PP ha intentat allargar fins a una possible victòria electoral i evitar que el color dels tribunals de justícia canviés. Siguin uns o altres els jutges que dominin el panorama, no deixa de ser un error en l'aplicació d'un sistema polític que es té per democràtic i just. 

La llàstima de tot plegat és que no hi ha una instància superior que vetlli pel bon funcionament dels òrgans polítics i judicials. La confiança que les institucions europees ajudarien a millorar el nostre sistema ha quedat en evidència. Per sobre de tot hi ha la defensa dels estats, que de manera corporativa es protegeixen i eviten denunciar allò que realment veuen, però que no els interessa reconèixer.

I l'exministre... tan panxo!

Cada dia que passa ens adonem més de quins polítics han governat el nostre país, de quin nivell de democràcia hem gaudit, i que la transició des de la dictadura franquista a la situació actual no ha estat la millor ni la més desitjable. Avui les declaracions de qui fou ministre d'Interior amb Felipe González demostren quina mena de personatges han conduït el país i també expliquen per què hem arribat a la situació actual, amb una ultradreta a punt d'entrar a governar-nos.

Les paraules de l'exministre socialista José Barrionuevo han molestat als actuals governants socialistes perquè els deixa en entredit. L'exministre ho ha dit molt tranquil·lament, perquè és el que pensa i ha pensat tota la vida, i estic convençut que és el mateix que pensa l'expresident Felipe González. Aquest país nostre ha protegit la corrupció i també els atemptats a l'estat de dret, com seria el cas dels GAL. És per això que no hi tinc cap mena de confiança, tampoc ara quan podria ser el moment de posar fil a l'agulla i castigar qui ha aprofitat el poder per actuar il·legalment. Això no passarà.

Com sempre, tindrem uns dies de reaccions i condemnes, que acabaran al calaix, i els indignes continuaran vivint de la rifeta. Aquest és el panorama polític d'un país que va viure quaranta anys de franquisme i que malgrat tot el que es digui, encara viu sotmès per la corrupció, la prevaricació i l'autocràcia dissimulada amb una pinzellada de democràcia representativa.

No és estrany que passi el que passa al Poder judicial. Tothom procura per mantenir-se al poder i no permetre que ningú els pugui tirar en cara tot el mal que han fet. Són ells mateixos que ho reconeixen sabent que no els passarà mai res. Els poders fàctics continuen governant i decidint el futur del país, i morirem sense haver aconseguit netejar tota la porqueria que ens va portar el franquisme, i que ha servit per aprofitar-se'n tota una colla de polítics, jutges, militars i classes altes de la societat, vivint a costa de la majoria, que tontament els ha donat suport.

Quan una cosa la trobes la més natural del món no tens cap necessitat d'amagar-la ni dissimular-la. Això és el que ha fet l'exministre José Barrionuevo. Hi ha qui s'ha esquinçat les vestidures, però a la majoria de socialistes el que els ha molestat no és el que va passar, sinó que ara es digui amb total impunitat, per les repercussions que poden tenir electoralment. Ni un bri de culpabilitat ni de penediment. L'ètica ni se l'espera ni se la suposa.

Una reflexió sobre ètica i moral

Al curs de filosofia d'avui hem acabat parlant d'una de les disciplines de la filosofia, l'ètica, i la seva relació amb la moral. Haig de dir que sempre m'ha interessat la filosofia, però soc un absolut neòfit i per això tot el que m'expliquen ho intento absorbir i retenir el més temps possible. 

M'ha semblat interessant l'explicació de com, al llarg de la història, es van separant de la filosofia les diferents especialitats que seran tractades per les diferents ciències que avui coneixem, deixant per a la filosofia el tracte d'aquelles disciplines que ningú se n'ha fet càrrec: la metafísica, l'estètica, la lògica...

Sovint parlem d'ètica i moral, i jo mateix ho posava en un mateix nivell. Avui se m'ha ensenyat la diferència entre una i altra i la seva interrelació. L'ètica és la reflexió filosòfica sobre les normes i les lleis que regulen la conducta de les persones, és a dir, sobre la moral. Es tracta d'una disciplina que avui citem freqüentment, dissortadament de manera negativa.

Al nostre país, sobretot arran del Procés per a l'autodeterminació de Catalunya, s'ha pogut constatar veritables problemes ètics en institucions, com els tribunals de justícia, que han posat en perill les bases de la democràcia de l'Estat. La interpretació interessada de les normes que ens hem procurat, ha servit per castigar d'una manera exagerada unes actituds que anaven contra la gran norma, la Constitució espanyola, que per alguns, sobretot els que hi varen votar en contra, ha esdevingut la sagrada escriptura inamovible, intocable.

Mentre parlàvem d'ètica i moral se'ns ha acabat el temps, i de ben segur que reprendrem la discussió la setmana vinent. Jo entretant pensava que seria bo eixamplar la conversa a moltes persones amb responsabilitat política i judicial, perquè s'adonessin que sense voler, o amb tota la intencionalitat, s'ha pervertit el veritable sentit de l'ètica. 

Segurament tenia raó el nostre professor quan ens comentava que molts postulats científics, dissimulats en la doctrina filosòfica de l'antiga Grècia, han resultat erronis. Al llarg de la història s'ha anat perfeccionant la teoria científica, nous descobriments han posat en evidència fets que en algun moment comportaven molts interrogants, però en tot cas el pensament filosòfic continua vigent i la seva doctrina ens fa obrir els ulls i ens explica moltes coses del nostre comportament humà.

Arenys de Mar compta amb un Comitè d'Ètica que no s'ha reunit mai

He volgut destacar l'escrit que publica Enric Sierra a la revista L'Agenda d'aquest mes de març en relació al Comitè d'Ètica que, segons el Codi Ètic aprovat per l'Ajuntament d'Arenys de Mar l'any 2016, hauria de vetllar pel comportament ètic de la pròpia administració, els seus càrrecs públics, els treballadors municipals i les empreses i entitats que tinguin relació amb l'administració local. Segons se'ns informa, aquest Comitè d'Ètica no s'ha reunit mai, i això no ens estranya gens.

Estem massa acostumats a la manera de fer dels nostres representants polítics de la vila, que potser parlen molt de participació i servei als vilatans, però que a l'hora de la veritat no en fan cas. Se n'obliden completament, i el tracte que rebem és molt dolent. Se'ns acusa de tot, però mai accepten que no han fet els deures.

Probablement, si el Comitè d'Ètica s'hagués reunit i hagués funcionat, no ens trobaríem en la situació actual en què no se'ns responen les instàncies que presentem al Registre Municipal, tot i que em consta que el Defensor del Ciutadà, tant l'actual com l'anterior en el càrrec, ho han plantejat en més d'una ocasió.

Aquests dies se'ns parla de quins seran els candidats a l'alcaldia a les eleccions de l'any vinent. En això sí que hi dediquen temps, però no en servir millor les persones que els hauran de votar. Arenys té un problema important amb els polítics de torn. Observem moltes picabaralles entre els grups municipals, però mai en sortim beneficiats. Sempre són excuses per culpar-se entre ells, i en cap cas acceptar el mal servei que rebem els vilatans.

Em preocupa la situació actual, però també el futur immediat. Si els nostres polítics no són capaços de complir amb els compromisos adquirits (en aquest cas la reunió anual i seguiment del compliment del codi ètic), quina confiança hem de dipositar en ells?

Des d'aquí animo la defensora de la ciutadania, membre d'aquest Comitè d'Ètica, que faci els possibles perquè s'iniciïn les reunions promeses, i que d'aquesta manera tinguem l'esperança que el tracte que el nostre equip de govern ens presta millori substancialment.

Una vegada he acabat d'escriure l'article d'avui, he rellegit el que vaig escriure el dia 26 de novembre de 2015, quan s'estava treballant en l'elaboració del codi ètic. Ja llavors no era gaire optimista, però volia pensar que serviria d'alguna cosa. Malauradament, hem pogut constatar que els dubtes tenien fonament.

Els diputats no prediquen amb l'exemple

Arran de la polèmica per les llicències per edat, que permeten que treballadors del Parlament català, cinc anys abans de la jubilació, deixin d'anar a la feina, però continuïn cobrant el sou sencer, ha tornat a sortir el tema de les dietes dels diputats, que continuen descontrolades i sense una regulació lògica com amb la majoria dels mortals. No té cap justificació que es cobrin dietes sense justificar, i això permet que es cobrin despeses que no s'han contret, per exemple en períodes en què no hi ha reunions a la Cambra.

Se'ns demana justificants per a tot, i qui ho determina són els primers en incomplir-ho. No pot ser que continuem aguantant una pràctica injusta, quan els diners es recapten d'entre la ciutadania. Si no podem decidir, com a mínim hem de poder veure-ho justificat.

Hi ha moltes anècdotes lligades amb el cobrament de les dietes. Jo sempre he manifestat que el sou dels polítics no és exagerat, si es fa la feina, però una altra cosa són els afegits injustificats i generalitzats, al marge de si s'ha realitzat la despesa o no. Anècdotes com que diputats del Parlament català estiguessin empadronats a la segona residència, més llunyana de Barcelona, per així cobrar més diners, o el fet, demostrat i criticat, que es cobrin dietes en períodes de vacances o quan el Parlament no és operatiu, són alguns exemples d'aquesta mala praxis.

Si els polítics no prediquen amb l'exemple, no tenen autoritat moral per exigir que la ciutadania sigui honrada. Tots tenim un compromís amb la societat, i ens hem de regir per unes normes de conducte que facin possible un progrés global. Si hi ha vicis que han esdevingut una pràctica corrent al llarg dels anys, s'ha de corregir per evitar que es perpetuïn.

Tinc molt poca confiança que el Parlament resolgui aquest tema, perquè no és la primera vegada que se'n parla i fins ara no s'ha pres cap decisió per evitar aquest frau, que és econòmic, però també ètic.

Pablo Iglesias provoca al socialisme ranci

Diuen que les veritats ofenen i això es podria aplicar a les declaracions del vicepresident Pablo Iglesias. Sempre he pensat que tot és millorable i acceptar això és la cosa més normal del món. Fins i tot ho acostumo a acabar dient que d'altra manera seria tot molt avorrit.

Qui no accepti que la democràcia espanyola és millorable no és just. Hi ha prou elements com per pensar d'aquesta manera. Crec que tan injust és dir que a Espanya no hi ha democràcia, com que aquesta està plenament consolidada. No és així.

A Espanya hi ha un objectiu que està col·locat per sobre de tot, i és el de la unitat, per sobre de qualsevol dels drets més elementals, i això grinyola. La sobirania és del poble, i el poble ha de poder decidir el seu futur. Tot allò que ho impedeixi són excuses, també les lleis més importants que ens puguem imaginar. També la Constitució.

Pablo Iglesias no és perfecte, ni les seves accions són plenament coherents, però no s'equivoca quan afirma que la democràcia espanyola és millorable. Tenim massa casos flagrants. No té sentit que un músic vagi a la presó per la lletra de les seves cançons, ni que un rei no se'l pugui jutjar per corrupció. Una cosa és protegir un càrrec pels efectes de l'exercici de les seves funcions, i una altra és permetre que sigui un corrupte i es lliuri de qualsevol judici. Això està mal entès, i és una de les raons per dir que la democràcia a Espanya no és perfecte.

Han sortit uns socialistes demanant la dimissió del vicepresident, perquè no accepten la crítica. No accepten que un membre del govern que ells presideixen pugui discrepar de la seva manera de pensar. No s'adonen que han quedat superats per la realitat. Defensen unes institucions al marge de l'ètica i la moral. Són capaços de defensar el seu model de país per sobre de la voluntat del poble, i això no s'avé gens amb el pensament progressista.

75 anys de l'alliberament de Mauthausen

Avui, 75 anys després de l'alliberament de Mauthausen et fa ràbia comprovar que perduren sentiments feixistes de la ultradreta espanyola. Com pot ser que amb l'exemple nefast del nazisme no n'hi hagi prou per fer fora qualsevol arrel tòxica com la perdura en persones i partits de la ultradreta? Què ho fa que la raça humana sigui tan dèbil per caure en la provocació d'una immoralitat que no té nom? Per què en el segle XXI reproduïm errors que es varen cometre ara fa cent anys?

L'aniversari de l'alliberament de diferents camps de concentració nazis d'aquests dies queda una mica a l'ombra del període de pandèmia que estem vivint, però és bo fer-hi un lloc per valorar què varen significar i què es podria fer perquè la història no es repetís. Estic convençut que perduren sentiments xenòfobs i criminals que serien capaços de reproduir els fets esmentats, i només de pensar-hi se'm regiren els budells.

Els sentiments de solidaritat i empatia que han sorgit aquests dies arran de l'epidèmia del coronavirus, s'acompanyen de discursos provocatius d'una minoria, però malauradament prou important, de veus malaltes, que confonen la societat, amb una actitud i manera de fer populista que amaga l'engany més sinistre. 

És una llàstima que els partits demòcrates espanyols no vegin el perill de l'existència de partits polítics com Vox, amb qui arriben a pactar-hi, sense el més mínim sentiment de moralitat ni ètica, només per les ànsies de poder. Hauríem de rebutjar aquells que hi pacten, perquè els fan grans i poderosos, i fan possible que vagin creixent, amb les conseqüències que se'n poden derivar.

Tant de bo que el record de l'horror dels camps de concentració alliberats ara fa 75 anys, permeti obrir els ulls de la nostra comunitat, i reaccionar amb fermesa contra el perill de l'existència de gent que només pot ocasionar-nos dolor i neguit.