Friedrich Merz, nou canceller alemany

Friedrich Merz ha estat escollit nou canceller d'Alemanya, en segona votació. Un canceller conservador que s'assegura la presidència gràcies al pacte amb els socialdemòcrates, un fet que a casa nostra és impensable. A Espanya el PP va acompanyat de Vox, l'extrema dreta, gràcies als quals pot governar a diferents comunitats autònomes, i és l'alternativa al partit socialista, ara al govern.

Ja no parlem de cordó sanitari. Això és història. Cada vegada hi ha més estats europeus on l'extrema dreta té opcions de governar, si no ho fa ja, amb l'empenta que els ha donat la victòria de Trump als EUA. Un president perillós per a tothom, sobretot per qui té menys recursos i és més vulnerable.

La vista la tenim posada a Alemanya, com si es tractés del model a seguir i l'exemple edificant per a una Europa democràtica respectuosa amb els immigrants. Avui, doncs, tot i que semblava dat i beneït, estàvem pendents que no succeís res estrany i es confirmés la cancelleria de Merz. 

Si retrocedíssim uns quants anys enrere i algú ens digués que beneiríem l'elecció del nou canceller, ens diríem que ens hem begut l'enteniment. Vist el moment actual, amb tot el que està passant, es tracta d'una oportunitat de no posar al mateix sac a Alemanya i continuar somiant que la pandèmia de l'extrema dreta serà passatgera i que la normalitat i la salut democràtica tornaran a ser presents. 

Aquest túnel, gris i fosc, l'haurem de passar de la millor manera, i que sigui ràpid, i a veure si no hi ha fets irreversibles que ens condemnin a repetir passatges negres de la història. 

Pendents d’Alemanya

Aquest diumenge hi ha eleccions a Alemanya i no són unes eleccions qualssevol. La possibilitat que l’extrema dreta experimenti una pujada històrica fa que tots estiguem més atents del que seria probablement normal i lògic.

Alemanya és l’estat més poblat de la Unió Europea i un motor que, malgrat la crisi que arrossega des de fa temps, pot impulsar el continent en uns moments de paràlisi i molts dubtes, o bé acabar d’ensorrar el somni europeu.

Davant l’actitud del president dels EUA, ben situat a l’extrema dreta, és més necessari que mai contrastar-ho amb el pensament que fins ara dominava al nostre continent, malgrat els embats soferts a França i Itàlia. Si els resultats electorals alemanys confirmen l’auge de l’extrema dreta serà encara més difícil mantenir un posicionament de respecte als drets socials i justícia democràtica.

Els efectes no se circumscriuen només a Alemanya, sinó que abracen tota la Unió. Com podrem fer front a la influència de posicions com les d'Orbán o Meloni, si l’extrema dreta condiciona la política alemanya, pressiona la francesa i es va situant als Països Baixos o Suècia?

Totes les previsions situen la CDU com a força guanyadora, seguida de prop per l’AfD, deixant el partit de l’actual canceller a la tercera posició. Caldrà veure el nombre d’escons obtinguts per cada força política i com es podrà articular la majoria que permeti formar govern.

Siguin, però quins siguin els resultats, encara que no s’arribi a confirmar l’auge de l’extrema dreta, necessitem una profunda reflexió per encarrilar el futur, i més ara que els EUA ens han deixat a la vista les nostres vergonyes, per tal de no haver d’estar contínuament a l’expectativa de què passa aquí i allà.

A qui l'interessa la guerra?

Aquests dies estem veient com els diferents responsables polítics de la UE, EUA i Rússia es mouen per tal d'evitar una guerra a Ucraïna que al meu entendre no interessa a ningú. El president francés, que exerceix com a president de torn de la UE, s'ha entrevistat amb els presidents de Rússia i Ucraïna, mentre que el canceller alemany ho ha fet amb el president dels EUA. El tema és el mateix: com evitar una guerra de resultat catastròfic.

La història ens ho explicarà en detall, però en aquests moments, mentre ho estem vivint, no acabem de veure com pot acabar tot, encara que molts diguin que la guerra no acabarà esclatant, perquè no hi ha ningú que hi estigui interessat.

Les trobades entre els diferents presidents pretenen resoldre la situació prebèl·lica, però es fa difícil quan veus que ningú vol baixar del burro. El president Putin no vol tenir a prop l'OTAN, i es val de la seva influència a Ucraïna, per posar la por al cos. Per altra banda, la UE no es vol comprometre en res que la hipotequi en un futur.

Avui llegia la discussió entre París i Moscou, després de la reunió entre els seus presidents, sobre quin havia estat el compromís assumit. Les declaracions que es feien des de París han estat automàticament contestades per Moscou. En cap moment es vol donar la impressió que Putin ha frenat el seu impuls de pressionar Ucraïna, i de rebot la EU. Probablement el diàleg s'acabarà imposant, però no sortirà gratuït, i això és el que pretén el president rus.

La demostració de força, de moment, només serveix per atemorir el contrari, sense acabar d'ensenyar les cartes, però la situació no és agradable. M'imagino que els ucraïnesos no se sentiran gens còmodes tenint les tropes russes a tocar, i un president, que no assumit mai la derrota que va suposar la desaparició de la Unió Soviètica.