La lliure designació sempre ha estat motiu de polèmica. La potestat d'un càrrec electe de nomenar persones de la seva confiança es posa en qüestió en la majoria dels casos. Defensar-ho et situa en contra de totes les forces que defensen a ultrança el funcionariat i les oposicions. Qui té raó?
El tema no és fàcil i pot comportar moltes interpretacions, algunes d'elles malicioses i interessades. Anem per pams. Quan un càrrec electe ha de nomenar personal de certa responsabilitat acostuma a tenir dues vies a seguir. Per una banda, es pot nomenar els professionals que s'han preparat per exercir aquell càrrec, valorant coneixements i experiència, o bé escollir persones de la seva confiança, perquè segueixin la línia política que els interessa transmetre. Si la llei no diu el contrari, ambdues opcions són vàlides i legals.
El problema acostuma a sorgir quan les persones escollides només tenen a favor la simpatia i confiança de qui els nomena, però no la capacitat per poder exercir correctament les responsabilitats intrínseques d'aquell càrrec. Aquest amiguisme, sigui per coneixença o pertinença al partit, o com a premi per tota la feina feta fins llavors, pot posar en evidència que la tria no sigui la millor opció possible.
Aquests dies es parla del nomenament d'ambaixadors i la seva destitució per part del ministre d'Exteriors José Manuel Albares, i qui es queixa directament és l'Associació de Diplomàtics Espanyols (ADE), com a afectats directes de la manera d'obrar del ministre. S'ha de dir, però, que l'actual ministre no s'ha inventat res de nou, ni tampoc el seu partit polític. La història ens ensenya que aquesta pràctica és l'habitual, sigui quin sigui el partit polític que governi a Espanya. Hi ha una llista molt llarga de polítics a qui s'ha obsequiat amb una ambaixada, al marge de la seva idoneïtat per al càrrec.
Jo sempre he defensat que a segons quin nivell de responsabilitat política es nomeni persones de la confiança del polític de torn, que ocupa el seu càrrec per voluntat democràtica. Al mateix temps, però, sempre he afirmat que calia demostrar que aquelles persones de confiança, tenien en el seu haver suficients coneixements, aptituds i mèrits per exercir correctament el seu càrrec. Quan es tracta simplement de regals entre amics, és quan tot trontolla i perd sentit i qualitat democràtica.
