És mala fe!

El gest del jugador mataroní del Barça, Lamine Yamal, d'onejar la bandera palestina durant la rua del seu equip pels carrers de Barcelona per celebrar el títol de lliga, ha creat malestar al govern israelià, i el ministre de defensa, Israel Katz, ha demanat al club que es desmarqui del gest del seu jugador, entenent que la seva acció és una manera de fomentar el terrorisme. 

És evident que la lectura que en fa el ministre israelià és totalment esbiaixada i interessada. Defensar el poble palestí no té res a veure amb el foment al terrorisme. Uns palestins varen realitzar un acte de terrorisme cruel i tot el seu poble en va rebre les conseqüències, pel genocidi practicat pel govern d'Israel.

Onejar banderes és la cosa més habitual del món, i segur que tot té les seves explicacions, raons i també crítiques. Personalment, no soc gaire amant de les banderes i l'ús que se'n fa, encara que ho puc entendre i no ho acostumo a criticar. El que sí que avui critico són les paraules del ministre esmentat perquè la seva interpretació no només és errònia, sinó malintencionada, donant a entendre que el poble palestí és terrorista, i que els defensors dels palestins fomenten el terrorisme. Això és fals i s'ha de denunciar.

Alguns pensaran que en una rua festiva per haver aconseguit el títol de lliga no calia fer onejar la bandera palestina. De la mateixa manera n'hi haurà d'altres que diran que les estelades no hi haurien de ser, si no només les banderes del club triomfador. Aquests tampoc entenen el fet que els discursos de jugadors i entrenador acabin amb un visca Catalunya. N'hi ha per a tots els gustos i, com he dit abans, tot és opinable i criticable.

L'actitud del govern d'Israel és denunciable i les declaracions del ministre de defensa estan en la línia d'atacar el poble palestí, que fa massa anys que paga els plats trencats. No ens confonguem!

Estimulem la nostra sensibilitat

Avui he tingut ganes d'escoltar, després de molt temps, l'obra Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi. És una meravella! Segur que la coneixeu, i si no és així, us recomano que hi dediqueu l'hora i mitja que pot durar. Estic segur que us encantarà.

Quan m'emociono escoltant segons quina peça musical penso que si hi dediquéssim més temps, el món potser aniria d'una altra manera. Desenvolupar la sensibilitat ajuda a veure diferent les coses, també les altres persones, i potser això és el que més falta ens fa.

Una bona part del temps que dediquem a llegir els comentaris de les xarxes, i ja no dic a escriure-hi segons què, el podríem destinar a escoltar música. Jo escolliria música clàssica, que és la que em motiva més, però hi ha molts estils musicals capaços d'engrescar a uns o als altres. N'hi ha per a tothom. Per què no ens ho proposem?

Ara que més aviat el que s'estila és la crítica fàcil, però sobretot l'insult, seria el millor moment per posar-ho en pràctica. Hi ha moltes persones que es dediquen professionalment a la música. Hi dediquen moltes hores, d'aprenentatge i assaig. El resultat el podem constatar si assistim a un concert, o el baixem per Internet.

I insisteixo en el tema de la sensibilitat. Probablement, la manca de sensibilitat és l'esca del pecat de molts mals que podem presenciar al voltant nostre. Des de l'actitud a l'hora de celebrar una tradició, que se'ns escapa de les mans, fins a l'extrem de provocar una guerra, per no parlar de genocidi.

En els petits detalls es demostra com és una persona i endevines com actuarà davant de qualsevol circumstància. Hem de confiar més en els altres, però sobretot respectar-los. I ho deixo aquí, animant-vos a posar el disc, o a comprar les entrades per al pròxim concert!

Bon any 2026!

Tanquem l'any amb un balanç força negatiu, sobretot pel que fa a la manca de solucions a un dels principals problemes de la nostra societat com és l'accés a un habitatge digne. N'hem parlat molt i els nostres polítics s'han trencat el cap per legislar de manera que es prioritzés l'habitatge de tot l'any per davant del turístic, però els resultats no són els esperats.

En l'àmbit mundial tampoc hem resolt els greus conflictes. Tenim molt present Ucraïna i Gaza, però no són els únics llocs del món on la guerra és present, amb víctimes civils diàries. Moltes reunions als diferents organismes internacionals però incapaços de posar fi a la guerra i el genocidi.

Les diferents conteses electorals han evidenciat l'auge de l'extrema dreta amb un discurs populista que ha enganyat els més vulnerables, els més perjudicats sota governs extremistes. Europa no aixeca el cap i s'agenolla davant dels EUA, amb un president que no només deixarà empremta dins del seu país, sinó que ens arrossega a tots cap a l'abisme.

Davant de tot aquest panorama el futur se'ns presenta força negre. No tenim dipositades grans esperances per aquest 2026 que inaugurarem aquesta mitjanit. Malgrat tot hem de fer el possible per capgirar la situació i podem començar per allà on nosaltres som protagonistes i podem prendre decisions. Aconseguir que al nostre entorn hi hagi pau i serenor. Contribuir en millorar la convivència.

Pel que fa a la vila tenim alguns reptes importants. Ho podem criticar tot, però també podem col·laborar que entre tots millorem el municipi. L'aplicació del porta a porta a tota la vila no funcionarà si ens hi girem d'esquena. Podem estar més o menys d'acord amb el sistema, però aquest és el que la majoria de forces polítiques del municipi, les que ens representen, han decidit. Només cal posar-hi voluntat i facilitar la feina. Hem de tenir clar que, sigui el sistema que sigui, els resultats estaran en funció de l'interès nostre de fer bé les coses. 

Tenim pendent les obres de la nova biblioteca, l'ampliació del CAP, la canalització del Bareu, la millora del clavegueram, l'eliminació de barreres arquitectòniques, la millora de la mobilitat i me'n deixo moltes al tinter. L'any 2026 se'ns presenta amb molta feina pendent que hem de mirar de tirar endavant i evitar que en el pròxim balanç tornin a aparèixer els mateixos deures. Us desitjo una bona entrada d'any, i un millor 2026 per a totes les vostres famílies. 

Que no ens enganyin!

El president dels EUA només fa que posar-se medalles, proclamant arreu que gràcies a ell les guerres s'acaben, i pressionant, el seu dia, perquè li atorguessin el Premi Nobel de la Pau. De moment, però, tot és una enganyifa. Ni s'ha acabat la guerra entre Rússia i Ucraïna, ni s'ha posat fi al genocidi d'Israel a Gaza. Què ha canviat?

La diferència està en l'engany manifest que intenta amagar la realitat. A Gaza es continua matant víctimes innocents malgrat haver proclamat l'alto el foc. No podem ser tan innocents i creure'ns allò que diu Trump. Hem de tenir clar que tot el que l'envolta és una falsedat. Els dirigents europeus no poden tancar els ulls a uns fets deplorables. Cal que siguin forts defensant els principis que prediquen internament, però que són incapaços de mantenir de cara a fora.

Hem de continuar denunciant el genocidi d'Israel i mantenir-nos ferms en el bloqueig armamentístic, però també comercial i cultural. Cal ser forts en la defensa dels més vulnerables i no claudicar davant de l'agressió intolerable del govern d'Israel i els seus aliats.

Em preocupa la reacció dels europeus i avui penso en el lliurament del Premi Nobel de la Pau a l'opositora veneçolana, Maria Corina Machado. Ja vaig comentar, el dia que se li va concedir, que no ho veia clar, no pas perquè defensi el posicionament de l'actual president veneçolà, sinó perquè no es pot premiar una persona que es troba en mig del conflicte i que no és cosa clara. Al darrere també hi ha uns interessos de classe i polítics. Hi ha prou gent que treballa per la pau al món, contra totes les adversitats, sense pretendre res en benefici propi, per poder-los atorgar el premi.

Segons llegeixo a la premsa, i crec que no m'enreden, des del dia 10 d'octubre, que es va proclamar l'alto el foc a Gaza, almenys 386 civils han estat assassinats i es calcula una mitjana de 12 atacs diaris. El territori continua ocupat per l'exèrcit israelià i ens preguntem: com podem permetre que un assassí continuï decidint el destí dels palestins? Sisplau, no oblidem què està passant i denunciem-ho.

Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Matar el missatger

La premsa informa de la detenció de l'advocada militar d'Israel, Yifat Tomer-Yerushalmi, per haver filtrat un vídeo de la violació d'un pres palestí. Està vist i comprovat que en un règim repressor no importa què es fa sinó que se sàpiga. Quan una persona s'entossudeix a revelar la veritat, se situa al punt de mira de tots els atacs. L'advocada en qüestió, de fet, no ha estat només una missatgera, sinó que des de sempre s'ha enfrontat davant d'un govern, l'israelià, que ha demostrat sobradament quina era la seva conducta, amb el suport de l'extrema dreta radical.

Durant el genocidi de Gaza s'ha vist com els periodistes eren un objectiu a batre per part de l'exèrcit israelià. Són les persones que testimonien el que està passant des del mateix lloc de la tragèdia, i cal silenciar-los. El que no es veu, no passa. O si més no això és el que ens imaginem. I si no que ho demanin al poble del Sudan.

Malauradament, el prestigi de la premsa ha davallat fins a nivells preocupants. Avui, molta de la informació que ens arriba està manipulada intencionadament, per fer-nos creure allò que volen i que, sovint, és fals. És una llàstima perquè, si més no en altres èpoques, la premsa era una garantia per conèixer els fets reals que a vegades s'han volgut ocultar. Certament, no tots els periodistes estan comprats, i en podem trobar bons exemples, però quan es deteriora l'entorn, tothom és sospitós.

La revelació dels fets esmentats podria acabar bé, col·locant a cadascú al lloc que li correspon, i assumint les responsabilitats degudes. El problema és que els culpables continuen rebent tot el suport del poder instaurat a Israel, amb el suport directe o indirecte dels països occidentals. La víctima de la tortura denunciada no en traurà cap benefici, i la culpable de la filtració tampoc aconseguirà portar els botxins, els de dalt de tot, davant la Justícia.

Concentrats contra el terrorisme i el genocidi

Avui he participat en una concentració davant de l'Ajuntament a favor de la pau i en contra del genocidi perpetrat a Gaza durant els dos darrers anys. Hi he anat sense saber qui la convocava, però en tot cas convençut que no podem deixar de denunciar el genocidi contra els palestins i exigir judici contra Netanyahu i qui li hagi fet costat.

L'acte ha estat diferent d'altres que s'han convocat abans, amb la interpretació de cançons i recital de poemes, en defensa de la pau. Segons ens han informat, a la mateixa hora a moltes altres ciutats i pobles de l'estat espanyol se celebraven concentracions idèntiques. Una de les poques coses que podem fer per denunciar tot el que ha estat passant, i que els nostres governs no han sabut o volgut liderar.

Tothom és lliure d'assistir als actes que es convoquen segons la seva consciència i disponibilitat, però hi he trobat a faltar representants polítics del nostre consistori, encara que només fos per donar testimoni del rebuig als fets de Gaza. Quan s'ostenten càrrecs polítics un ha de saber que les actuacions no s'analitzen a títol personal, sinó que hi ha el component de la representativitat que pesa. Algú tindrà els motius per no haver-hi assistit, però convindria fer-s'ho mirar. Que hi haguessin partits polítics sense cap representació no té massa explicacions.

Vull destacar que a la pancarta on s'anunciava la concentració es deixava molt clar que no s'acceptava ni el terrorisme ni el genocidi. Ho dic perquè no serveixi d'excusa que només es combat un bàndol, per no assistir a l'acte.

Ens ho podem creure?

Diuen que s'ha arribat a un acord per a l'alto el foc a Gaza. Ens ho podem creure? Serà veritat? Ens hem d'oblidar dels problemes entre palestins i l'estat d'Israel?

Fa quatre dies que el primer ministre israelià afirmava que els palestins no tenien dret a constituir-se com a estat. En què ha canviat tot plegat? És gràcies al president dels EUA, Donald Trump? Li hauran de donar el Premi Nobel de la Pau? 

Ja em perdonareu, però com a gat escaldat no em fio de ningú, i menys de personatges com Trump o Netanyahu. Se'ls veu el llautó. Probablement hauríem de ser optimistes i pensar que, per una vegada i que no ens hi acostumem, han fet les paus de veritat. La història ens ha donat massa exemples de fracassos i enganys i ara, cada vegada amb més presència de l'extrema dreta, tot és més sospitós.

Reconec que no he seguit de prop tot el que s'ha cuit, i potser m'he perdut alguna cosa que fa que no em refiï de les notícies que arriben des d'aquella contrada. Haurem d'estar alerta i de moment no abaixar la guàrdia, no sigui cas que tot quedi en no res i els pobres palestins continuïn patint el genocidi israelià.

És cosa d'un home?

Quan veiem i analitzem tot el que està passant a Ucraïna o Gaza et preguntes si canviaria amb la desaparició de Putin o Netanyahu. Si aquests dos dirigents no hi fossin, es fonguessin, què passaria amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, o amb el genocidi que practica Israel a Gaza? Pot ser que tot depengui d'un sol home? Que la xarxa que els envolta i els protegeix, amb la seva desaparició fes aigües?

Si realment tot depèn del poder que exerceix un sol home, potser entens les ganes de molts que la seva vida tingui els dies comptats. Dubtes si tot l'engranatge que els sustenta seria capaç de trobar un nou líder, un successor que seguís els mateixos passos. El dubte persisteix i només es pot esbrinar amb fets, que ara no és el cas.

Podríem posar altres exemples. El president Trump fa i desfà sense que ningú li pari els peus. Es va presentar a les eleccions amb el partit republicà, però els seus militants no hi pinten res. Sense Trump, què farien els republicans, encara que controlessin la Cambra de Representants i el Senat? Si sense els personatges de torn tot canviés, com entendríem la democràcia parlamentària? No es tracta d'un sistema autoritari en mans d'una persona que acumula tot el poder?

I quina és la responsabilitat dels votants? Amb el seu vot han permès que els líders esmentats ostentin el poder dels seus estats. No hi ha un component de responsabilitat que els hi podríem tirar en cara?

La famosa frase que cada país té els mandataris que es mereix potser no és ben correcta, però sí que és cert que tenim els dirigents que hem escollit, directament o de manera indirecta. Ara no ens equivoquem i li donem la culpa a la política de pactes. Després d'unes eleccions governa qui ha obtingut més confiança dels electors, o qui ha estat capaç de sumar més suports entre els elegits. 

És una llàstima que visquem un temps en què uns personatges execrables fan anar el món per allà on volen, amb persones innocents que hi deixen la vida, mentre ells s'ho miren des del despatx, molt tranquils. No és just, i tenim l'obligació de denunciar-ho.

Deixar de fer el ridícul

Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!

He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.

És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.

I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?

Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.

Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.

Jugar amb els símbols

La importància dels símbols ningú no ho pot discutir. Estem plens de símbols que venerem i respectem i no deixen de ser simplement això, símbols. N'hi ha de molt evidents i generalitzats, com pot ser la bandera que en alguns països mereix el respecte suprem i atacar-la et pot comportar anys de presó. Demaneu-li a Trump.

En el món de la política n'hi ha un munt. Als EUA els dos grans partits polítics tenen l'elefant i l'egua que els representen. A Espanya el jou i les fletxes ens recorda una època poc oblidada, o el comunisme tenen el martell i la falç.

A part dels objectes hi ha actituds que són més simbòliques que cap altra cosa. Portar a terme segons quines accions ens serveixen més per manifestar allò que voldríem o atacar allò que no ens agrada, sense esperar-ne resultats efectius. La mobilització, a vegades aconsegueix els objectius, però normalment ens quedem en el tram de la sensibilització, que no és poc.

Aquesta setmana va sortir de Barcelona l'anomenada flotilla, per dirigir-se a Gaza, moguts per la indignació pel genocidi practicat per Israel. Els seus integrants i tots nosaltres sabem que no podem esperar-ne bons resultats i en tot cas estem a l'expectativa de la reacció del govern israelià. Podem afirmar que aquest moviment és una manera simbòlica de manifestar el rebuig a tot el que es fa contra els palestins, i hem de creure que les persones que s'hi han embarcat tenen molt clar el que això representa.

Hem vist imatges del trajecte que ens creen dubtes veritables de si hi ha prou consciència del que s'està fent. Si hi ha una voluntat real i única de manifestar aquesta indignació o si al darrere hi ha interessos personals obscurs. Algú apunta que hi pot haver propaganda subliminar de cara a les pròximes eleccions. Em refereixo a la participació i les declaracions de l'exalcaldessa Ada Colau. 

No seré jo qui l'acusi de jugar brut. En tot cas sí que recomanaria que ningú no jugués amb les desgràcies dels palestins per obtenir-ne un rèdit personal o de grup. És massa dolorós i cruel tot el que passa a Gaza per a fer-ne escarni. Siguem seriosos i honestos!

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

No podem deixar de parlar-ne

Se'ns acaben les paraules, les declaracions es repeteixen dia rere dia. No som originals ni trobem prou força per aconseguir posar fi a aquest genocidi terrible que deixa retratada la humanitat del segle XXI. 

No podem deixar de parlar-ne perquè hem d'evitar que la situació de Gaza es normalitzi i arribi a desaparèixer de les primeres pàgines dels diaris. El fet és massa gros, massa cruel, per a banalitzar-lo, ni tampoc el podem obviar. Els palestins necessiten el nostre suport i si no podem fer res més que denunciar el que està passant, no podem deixar de fer-ho. Titllant de malvats aquells personatges que assassinen diàriament a víctimes innocents. Morts pels bombardejos, però també per la fam.

Ahir recordàvem els vuitanta anys de la primera bomba atòmica llençada sobre Hiroshima. Ens esquincem les vestidures pensant en la barbaritat del fet, però ho compaginem amb un genocidi latent que som incapaços de frenar. Quanta hipocresia!

Com és possible que no ho puguem aturar? Què més ha de passar perquè les autoritats israelianes s'adonin del mal que estan causant, sense que la seva acció pugui aconseguir la desitjada pau. Que no ho veuen? I nosaltres, els occidentals, els desenvolupats, els que som de tornada, tampoc podem fer-hi res? 

No hi ha dia que no hi pensi i que no tingui ganes d'expressar la ràbia interna per tot el que està passant. No podem viure tranquils veient el que passa a Gaza. No en som culpables directes, però no podem oblidar-los si no volem ser còmplices indirectes de qui massacra els palestins sense pietat. Sense cap mena d'escrúpols. El poble israelià ha d'obrir els ulls i rebel·lar-se d'una vegada contra els seus dirigents. No es mereixen ser governats per uns assassins. No s'ho mereixen ni ho poden acceptar.

Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

Jordània, un país segur

Acabem de visitar Jordània, un país molt turístic, però en hores baixes per culpa del conflicte bèl·lic. Molts dels seus habitants viuen del turisme, sigui de manera directa o indirecta, i l’estrepitosa baixada de visitants els porta a la misèria. 

Si els venedors de records no tenen compradors, ells tampoc poden comprar dolços per regalar-se el dia, i fins i tot han de reduir la despesa dels àpats diaris.

Si us ha passat pel cap visitar Jordània, no dubteu de no anar-hi per por, ja que la seguretat és total i podreu gaudir de bonics paratges i gent encantadora. Ens demanen que us ho fem saber. Ho necessiten i s’ho mereixen.

Encara que el pitjor de tot són les víctimes del genocidi israelià, hi ha molta més gent afectada per la crueltat d'uns dirigents immorals i indecents. Uns criminals que haurien de ser jutjats, juntament amb tots els dirigents del món que no fan prou per aturar aquesta barbaritat. Coneixem el nombre de morts, o això ens sembla, però desconeixem la quantitat de persones afectades, siguin familiars i amics directes de les víctimes o, com us comentava parlant de Jordània, persones que han vist reduïts els seus ingressos tan necessaris per subsistir.

Jordània és més que Petra i Jerash, que molts vàrem estudiar pel seu nom grec d'Antioquia. Unes ciutats que no podem deixar de visitar i enamorar-nos de la seva bellesa i conservació. Jordània és un país amable, que viu de l'agricultura i el turisme, bàsicament. Un turisme que fa uns anys per la pandèmia, i ara per la guerra d'Israel contra l'Iran, ha baixat dràsticament. 

Hem pogut gaudir dels seus paisatges i costums. Hem parlat amb moltes persones que ens han obert els seus cors. Hem sofert amb ells l'amargor d'aquests dies per culpa d'uns desaprensius que no pensen en els altres. En guardem un bon record, però tampoc oblidarem les seves penúries, fruit d'una gran injustícia.

Un bocamoll perillós

No en tinc ni idea d'estratègia militar, però tinc molt clar que les guerres no solucionen res. Hi ha qui sembla molt interessat a declarar la guerra i d'altres que no hi donen la importància ni valoren les conseqüències que provoquen. Probablement perquè ells, en persona, no hi tenen gairebé res a perdre. Els militars i les persones dels països afectats, sí que s'ho miren d'una altra manera.

Em guardaré prou de proclamar alegrament qui és el culpable i de què. Entenc que en un conflicte, ambdues parts tenen les seves responsabilitats. Dit això, però, les declaracions del president Trump, en tots els àmbits, i la decisió presa d'atacar l'Iran, crec que és un error garrafal que pot tenir greus conseqüències. És un error perquè al meu entendre no s'havia treballat prou el diàleg i les negociacions. 

És molt trist el que està passant, però és greu que el president dels EUA, que té tant poder, sigui una persona que menteix, enganya i gaudeix del dolor dels altres. Potser no és el més dolent de tots, però el sol fet de tenir tant de poder, el fa més perillós i temible.

Poques hores abans de l'atac deia que donava quinze dies de marge a l'Iran per evitar-lo. Un engany que no he entès a què es deu. O potser és això que dic, que és feliç ferint els altres i demostrant que al món es fa el que ell vol. Desitjo de cor que, a no trigar gaire, s'adoni dels seus errors i ho pagui amb el rebuig i menyspreu de tothom. No li puc desitjar la mort, però sí que algú li obri els ulls. No li caurà la cara de vergonya, perquè no n'ha tingut mai ni en tindrà. Algú li ha de parar els peus, i espero que aquest dia estigui a punt d'arribar.

Entretant, desitjaria trobar la solució per frenar l'escalada bèl·lica. I no ens oblidem que, passi el que passi, tenim un poble que pateix el genocidi, sense pietat. Moren de fam, per efecte de les bombes i per la manca d'ètica i moral d'uns dirigents que de manera activa o passiva, permeten aquesta injustícia ferotge.

Què ens passa?

Les notícies que ens arriben de fora són alarmants i, malgrat la distància, ens colpeixen. Potser no tindrà uns efectes directes, o sí?, però en tot cas és molt desagradable i trist veure com ens comportem els humans. Israel ha atacat aquesta matinada l'Iran i no sabem quines represàlies hi haurà. Es quedaran quiets o es venjaran? 

Per altra banda, observava a les xarxes socials com agents federals dels EUA s'abraonaven sobre un senador demòcrata que s'havia atrevit a demanar explicacions a la secretària del departament de Seguretat Nacional, per les deportacions d'immigrants impulsades pel president Trump. No recordo qui comentava fa uns dies sobre la possibilitat d'una guerra civil als EUA. Li agradaria a Trump? Què pretén?

Al Pròxim Orient les coses no estan bé. No és només el genocidi que Israel està exercint a Gaza, sinó que s'està tensant la corda de les relacions internacionals dels estats d'aquella zona amb unes conseqüències difícils de quantificar, però no pas menors.

I entretant a casa nostra (ja en parlava ahir), van mal dades. Serà capaç, el president Pedro Sánchez, d'aguantar els dos anys que queden de legislatura o avançarà les eleccions? Ha demanat perdó, i no és pas la primera vegada, però les coses no s'arreglen només cessant els corruptes. La responsabilitat política va més enllà de la comissió del delicte. El mal que es produeix a la societat quan es descobreixen actes de corrupció no es resol demanant disculpes i cessant els culpables. El problema és que l'alternativa de govern té un currículum tant o més extens en corrupció i indecència.

Em pregunto moltes vegades, de què serveix tanta burocràcia i tants bastons a les rodes a l'hora de confeccionar els expedients per a la licitació de l'obra pública i subministraments, si no s'aconsegueix eliminar la corrupció? Ho he dit en alguna ocasió, abans. Cal agilitzar la maquinària administrativa i reforçar la inspecció i seguiment de tots els processos. No podem continuar a mercè dels corruptes. I encara que només siguin uns quants, podreixen tot el sector públic i provoquen que la política faci pudor de veritat.

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

S'ha tornat completament boig!

Diu que s'ha tornat boig! Perquè continua atacant i matant víctimes innocents, però ell no es veu la biga a l'ull. Ell continua defensant el seu amic Netanyahu que està massacrant els palestins de Gaza, i es queda tan ample!

Ho afirmava el president dels EUA després dels nous atacs, i intensos, a Ucraïna. Uns atacs que coincideixen amb les negociacions de pau entre ambdós països. Algú es creu que Putin vol aturar la guerra? El president rus només aspira a guanyar-la, conquerint la totalitat del país veí. Entretant va donant llargues i enredant a tothom.

Trump no té cap consideració vers els ucraïnesos. El que li molesta és haver-se d'empassar les seves paraules, quan va dir que en poques setmanes aturaria la guerra. Es creia molt llest, però Putin el guanya, i sap que el president nord-americà és un bocamoll, que fa moltes promeses, es creu el rei del mambo, però a l'hora de veritat no està aconseguint res, més enllà de desestabilitzar el món, amb les seves decisions i contra decisions constants.

Seran quatre anys molt durs i desitgem que hi hagi poques coses irreversibles. Sigui com sigui, però, recuperar la situació prèvia a la seva arribada al poder, per segona vegada, no serà fàcil. El mal es provoca a l'instant. El bé costa molts anys i esforços.

Estem farts de les declaracions miserables que juguen amb els sentiments de la gent. Si realment està preocupat per les morts dels ucraïnesos, també ho hauria d'estar per la mort dels palestins. A Ucraïna potser no hi pot fer pràcticament res, però amb el genocidi de Gaza, sí. Que no sigui tan miserable, i no ens vulgui enredar a tots!

Prou genocidi!

És molt trist que després de tant temps denunciant el genocidi que està cometent el govern israelià contra el poble palestí, ens trobem en la mateixa situació. Tot queda en denúncies i exclamacions, però els morts continuen augmentant. A què esperem? 

S'amenaça amb represàlies sense tenir la certesa que es puguin complir, o fins i tot, sense que es vegin gaires ganes per part dels països europeus, de portar-les a la pràctica. Correm el perill de quedar-nos amb l'anècdota. Prohibir la participació d'Israel al festival d'Eurovisió? Tancar l'oficina comercial de la Generalitat a Tel-Aviv? 

Fa temps que el Tribunal Penal Internacional va emetre ordres d'arrest del president Netanyahu, i de què ha servit? No només perquè té aliats poderosos que l'emparen, com els EUA, sinó perquè no hi ha manera de fer-lo asseure a la cadira dels acusats de crims de guerra.

És indignant veure tot el que passa. I ara ens lamentarem dels trets que han rebut diplomàtics europeus en la seva visita als territoris ocupats. I dels milers de morts, víctimes de les bombes, però també de la fam? No es tracta de manca de sensibilitat, sinó de maldat injustificable, i emparada pel silenci de tots els estats. 

Qui es creu tot el que declaren els governs europeus quan es posen a la boca el govern israelià? Algú confia que es farà alguna cosa per fer desistir la crueltat de les autoritats israelianes? 

Se'ns acaben les paraules. Aquest odi que s'encomana i que no hi ha manera de fer fora. Ens resulta més fàcil pensar en tot el que va passar el segle passat, que no pas aguantar la mirada davant d'uns fets que estan succeint en aquests moments.

He acabat el vocabulari. Em repeteixo. És indignant! No ho podem aguantar més. Hem d'exigir els nostres governants que es deixin de discursos i passin als fets. Si necessiten el nostre suport que ens diguin què volen que fem, però nosaltres sí que sabem que han de fer: tallar tots els vincles amb els genocides, costi el que costi. Fora embuts!