Serenitat

Avui llegia al diari els comentaris dels diferents partits polítics sobre el discurs de Nadal del rei Felip VI. Un discurs que, com cada any, no vaig escoltar, bàsicament perquè no m'interessa gens el que pugui dir aquest senyor, que s'ha desacreditat ell sol, al marge de ser un personatge que ningú no ha escollit. És l'hereu del rei que ens va imposar el dictador Franco. Un rei, per cert, que va fer i desfer només buscant el seu interès personal i familiar. Un rei, l'emèrit, que no hem pogut jutjar perquè no ens deixen. Ell pot ser corrupte i no passa res. Aquest és el model de democràcia que tenim.

I com que no m'interessa què diu el rei, no l'escolto. Una altra cosa és llegir els comentaris dels dirigents polítics. Com sempre, els partits majoritaris li fan la pilota. Saben que la majoria d'espanyols estan amb el rei. I ara, després del discurs del 3 d'octubre de 2017, contra els catalans, encara li tenen més estima i devoció. 

Segons llegeixo, el rei va demanar serenor. Que els partits polítics es comportessin de manera serena, sense tantes picabaralles. Som molts els que demanem als partits polítics que es comportin. El problema és que allò que critiquen dels altres s'ho haurien de fer mirar. De corruptes n'hi ha tots els partits polítics, i la manera més fàcil de dissimular els propis delictes és acusant els altres, del mateix. El PP, amb l'ajuda del Poder judicial i de la premsa espanyola, ara està abocat contra el PSOE, el president del govern i senyora, i tot allò que no poden controlar a través de les urnes. 

Però el rei, si fos honest, hauria de callar i demanar perdó per tot el que el seu progenitor va fer i que l'ha beneficiat. Junts ha demanat una qüestió de confiança al president del govern espanyol. Seria interessant que el rei s'hi sotmetés. No dubto que la guanyaria, ja que hi ha molts monàrquics a l'Espanya profunda, i també a casa nostra, però seria tot un detall. 

O, si no, que faci una cosa encara millor. Que renunciï a la inviolabilitat com a cap de l'Estat. Perquè una cosa és la responsabilitat per l'exercici del càrrec i una altra molt diferent és la responsabilitat dels actes de corrupció i enriquiment personal, que ell, com a fill obedient, ha de tenir molt present.

Meritxell Batet plega

Meritxell Batet anuncia que deixa l'escó de diputada al Congrés de Madrid i que també desapareix de la primera línia política. No cal dir que la seva activitat pública ha estat important en els diferents llocs on ha estat, deixant una petjada que en tot cas podem discutir si ens ha agradat més o menys, però no li podem negar.

Personalment haig de dir que no m'ha agradat tot el que ha fet, sobretot perquè dels polítics catalans espero una mica més en pro del país, sense necessitat de ser independentistes, sinó simplement treballant per a la millora de Catalunya, lluitant per eliminar els greuges comparatius respecte a altres comunitats, sobretot Madrid.

La prova del cotó podria ser l'actitud de la nova presidenta del Congrés de Diputats en relació a les llengües no castellana. Encara que algú em podrà dir que la situació política ho ha forçat, i que en altres circumstàncies, de no necessitar els vots dels partits independentistes, tampoc s'hauria avançat en permetre el seu ús a les sessions plenàries.

No ha estat només això el que li he trobat a faltar. En tot el seu discurs polític se li ha notat una dependència i devoció al PSOE, i un allunyament a les tesis i actituds de l'antic PSC. No és ella sola, això també és cert. L'entorn l'ha acompanyat i segur que l'ha influenciat, però en tot cas si la seva manera de fer hagués estat una altra, llavors la podria defensar. Ara no.

La seva vàlua política haurà quedat demostrada amb el seu treball, i el partit polític li sabrà premiar i reconèixer. Només em fixo en la manca de sensibilitat cap al país que la va veure néixer. M'imagino que és complicat estimar a fons i lluitar per Catalunya quan no ets independentista i reps tanta pressió, però bé hi ha hagut altres polítics socialistes que han estat a l'alçada.

Li desitjo el millor en el seu futur, personal i professional. És encara molt jove, i pot fer molta feina. Espero i desitjo que tingui salut i que pugui iniciar una nova etapa que l'enriqueixi i on hi pugui aportar tot el seu coneixement. M'agradaria que dediqués part del seu temps per treballar pel nostre país, que necessita l'esforç i estima de molts per no sucumbir davant l'odi i venjança de moltes forces polítiques espanyoles, que només ens deixaran respirar si ens necessiten. A la que puguin ens giraran l'esquena.

Una Constitució venerada per molts corruptes

La devoció dels polítics espanyols a la Constitució espanyola, sobretot els del PP, resulta un insult a la justícia social i a la decència quan el seu garant, el Tribunal Constitucional, anul·la la llei catalana de la pobresa energètica no pas pel contingut de la llei, sinó per un tema de competències.

El sentit comú no existeix en el món jurídic, però tampoc en la política, i trobem a faltar el sentit del ridícul, encara que en aquesta ocasió parlaríem de falta d'ètica, d'indecència, de mesquinesa. Avui hem vist com el Parlament Europeu votava a favor de no tallar el subministrament energètic a les llars durant l'hivern. Una decisió que tots podem entendre i que deixa més en evidència al sistema polític espanyol.

No cal entrar a comentar, o sí, els enormes beneficis de les companyies elèctriques i de gas, amb uns personatges designats com a compensació de favors anteriors i que han viscut alegrement durant els pitjors anys de la crisi econòmica. Podem continuar parlant d'ètica i justícia social i malparlar de l'ús i abús d'una Constitució sacralitzada que cau com una llosa sobre les persones més vulnerables.

Veneren la Constitució mentre defrauden Hisenda, requalifiquen terrenys per embutxacar-se beneficis il·legalment i s'inventen societats i utilitzen la casa reial per continuar estafant i robant a la ciutadania. 

I el més greu de tot plegat és que en una nova contesa electoral, la ciutadania espanyola tornarà a votar els mateixos corruptes de sempre. En el fons, el missatge que aquests polítics ens envien és que si no enganyem som uns passerells.

El federalisme de Pedro Sánchez

No és parlar per parlar, sinó que ho penso seriosament: m'agradaria que el candidat socialista a presidir el govern espanyol em digués clarament què entén per estat federal. Em temo que no ho sap ben bé, o sinó que la seva definició de federalisme és molt diferent a l'estàndard.

Ahir es parlava de la pàgina 53 del document del PSOE, abans i després de modificar la referència al federalisme. No cal insistir-hi, però és evident que per aconseguir suport polític tot s'hi val. També m'agradaria saber què en pensa Miquel Iceta. No pas el que diu, sinó el que realment pensa de tot plegat. Voldria creure que l'Iceta s'ho creu això del federalisme, encara que no li corri gaire pressa. Fa un temps que hauríem dit que això li restava vots al PSC. Ara, tal com estan, ja no els fa falta.

Avui no he seguit gens les notícies, i per tant no sé res de les declaracions de Jordi Pujol a l'Audiència Nacional, ni tampoc com segueixen les negociacions de Pedro Sánchez per aconseguir el suport necessari perquè sigui investit. Personalment crec que, tot i no ser sant de la meva devoció, és la millor alternativa, vist el panorama polític espanyol. Per a Catalunya cap opció és òptima, però sabem segur que amb Rajoy no podem millorar i amb la col·laboració de Rivera encara menys. Que Déu hi faci més que nosaltres!

Les CUP ensorren allò que varen aixecar fa quatre dies

La confiança que la política catalana i l'espanyola podien sortir de l'atzucac de corrupció, apatia i mediocritat on ens han fet arribat els partits polítics clàssics, gràcies al ressorgir  de nous polítics i les noves formacions, cada vegada és més qüestionada. Ho hem vist amb C's i força també en les agrupacions al voltant de la marca Podemos, però també en les CUP.

Si és cert que hi va haver una tupinada en les votacions del dia 29 de desembre, perquè no sortís el Sí, junt amb el vídeo de campanya que ha corregut per les xarxes socials, del discurs de la senyora Anna Gabriel, afirmant que votarien el president que fos, amb l'única condició que declarés la independència, només podem demanar als actuals dirigents de les CUP que es retirin i demanin disculpes pel trist espectacle que han ofert i la ridícula situació que han posat el nostre país.
Des del primer dia vaig desconfiar de la senyora Anna Gabriel, perquè la vaig veure poc coherent i massa prepotent, i aprofito per dir que els insults masclistes que han rebut les diputades només podem titllar-los d'indignes i deplorables. Una cosa no té res a veure amb l'altra. Tampoc era sant de la meva devoció el seu candidat el senyor Baños.

Amb el vídeo recuperat, però, la senyora Gabriel hauria de dimitir. Tots som esclaus de les nostres paraules, i quan actuem de manera contrària al que hem promès, només podem assumir-ho i deixar pas a altres persones que actuïn decentment i amb coherència.

Continuo pensant, però, que el president en funcions ha de convocar unes noves eleccions, i que els partits polítics catalans ens han d'explicar molt bé com s'hi presentaran i què ens aportaran. Després els exigirem que compleixin amb les seves promeses. En aquesta ocasió tot fa suposar que les CUP han incomplert el seu rol pactat i promès, i aquests dirigents hauran enfonsat tot allò que varen aixecar Isabel Vallet, David Fernàndez i Quim Arrufat.