dimarts, 31 de juliol del 2018

Prohibir per llei els llaços grocs

Ja em perdonareu els que hi estigueu d'acord, però ho trobo ridícul i preocupant al mateix temps. Ridícul perquè reglamentar per llei una cosa així és una bajanada que la resta del món civilitzat no pot entendre, però és encara més preocupant perquè es tracta de limitar la llibertat d'expressió.
I això podria arribar a passar en un país, Espanya, on no es prohibeix l'exaltació del nazisme ni tota la seva simbologia, ni tampoc el falangisme o el franquisme, quan són moviments històrics que han destrossat la vida a moltes persones. Com es pot interpretar?
Personalment no m'afecta veure qui enarbora una bandera espanyola amb el toro dibuixat al mig o l'àguila franquista. Més aviat em fa pena qui ho fa, però defenso que tothom expressi allò que sent i vol demostrar. Una altra cosa és la violència que aquests grups puguin emprar. Això ja no és llibertat d'expressió, sinó atac a les persones i, per tant, delinqüència i motiu d'arrest i condemna.
Si jo vull expressar el meu desacord perquè hi ha nou polítics empresonats sense sentència judicial, per què no ho puc fer? Si ens hem posat d'acord que la seva defensa l'expressem amb llaços grocs, per què no puc manifestar allò que penso?
La posició de C's i PP, sobretot d'ells, és esperpèntica i només es pot explicar perquè els fa vergonya com s'ha tractat el procés, i el volen silenciar fins a l'absurditat de prohibir llaços grocs. No és qüestió només de llibertat d'expressió, sinó d'intel·ligència, i una cosa encara més greu: voler imposar via llei allò que no ens agrada. Confio que Espanya no augmenti el descrèdit que ha aconseguit la política del govern del PP i avaladors.

dilluns, 30 de juliol del 2018

Diuen que el rei vol dialogar... rectificar és de savis

Avui ens hem assabentat, a través del president del Parlament balear, que el Rei d'Espanya podria estar disposat a dialogar amb els partits independentistes catalans. De fet s'hauria de dir que està disposat a parlar amb el govern representant de tots els catalans, i subratllo tots perquè en democràcia parlamentària el govern representa la totalitat de la nació.
Vagi per endavant que com a rei, què voleu que us digui? No em fa perdre ni cinc minuts, la qual cosa no vol dir que no respecti com a persona, com a qualsevol persona, tingui el pensament que tingui. Per tant, si vol fer marxa enrere de la seva intervenció del dia 3 d'octubre de 2017, allà ell, però això sí, hauria de reconèixer que es va equivocar, o que va llegir un escrit desencertat. Aquell 3 d'octubre va posar molta distància amb la gran majoria de catalans.
M'ha cridat l'atenció la reacció de C's, que ha estat d'escepticisme, com la majoria dels partits polítics, però la diferència és que ells no voldrien que això passés, perquè tot allò que pugui acostar-nos al diàleg va en contra dels seus interessos. C's només té sentit si es manté la crispació, i a poder ser provocada per ells. Aquesta és la tristesa de C's. Un partit polític nascut per fracturar la nostra societat.

diumenge, 29 de juliol del 2018

Charrada occitana a Arenys de Mar

Ahir dissabte vàrem assistir a la conferència sobre la llengua d'Oc a la sala noble del Calisay, a càrrec de Perrine Alsina, membre del Centre Internacional i Regional de Desenvolupament de l'Occità, de Besièrs (CIRDÒC). 
La regidora de Cultura va presentar l'acte i ho va aprofitar per recordar que aquest mateix dissabte la presidenta del Casal català de Brussel·les, l'arenyenca Roser Maresma, havia donat la benvinguda al president Puigdemont en el seu retorn a Waterloo. A continuació, el seu pare, en Miquel Maresma, organitzador de l'acte ens va fer cinc cèntims sobre la llengua de la conferenciant per tal que ens resultés més entenedora.
Perrine ens va explicar quina és la tasca del CIRDÒC, en el desenvolupament de la seva cultura i la seva llengua, i ens va explicar la situació en què es troba l'ensenyament i la parla de la llengua d'OC.
La conferència va resultar molt interessant i la Perrine se la veia enamorada de la seva feina, la qual cosa transmetia la seva il·lusió i ganes de treballar, amb tota la modèstia del món ateses les circumstàncies.
Mentre ella parlava, vaig pensar que som afortunats els catalans perquè la situació de la nostra llengua no té res a veure amb la seva i, malgrat que encara hem de batallar per a la normalització de la nostra cultura i llengua i la recuperació dels nostres drets, estem molt lluny de la situació d'Occitània.

dissabte, 28 de juliol del 2018

No ens deixen veure els nostres polítics, però sabem que hi són

L'anunci d'un eclipsi de lluna si més no serveix perquè prestem una mica més d'atenció als astres, a tot allò que tenim més enllà del nas, al misteri de la vida més enllà de l'obra humana i que a Catalunya des de fa mesos es concentra en el procés i les seves conseqüències. No sé si els nostres presos la varen poder contemplar, però els de casa sí que ho férem, ja fos des de Tavertet o des d'Arenys de Mar, a la sorra de la tercera platja.
És cert que la tecnologia ens acosta la imatge que em prou feines podem observar al natural, però de ben segur que ens agrada més poder dir que hi hem estat i l'hem contemplada, que no pas mirar-la a la primera pàgina del diari.
Avui ja corre per les xarxes la possibilitat d'inscriure't a la manifestació de l'11 de setembre a Barcelona. Cada any diem que serà el darrer any, però tots sabem que tenim onzes de setembre per aturar un carro. El resultat de les mateixes és qüestionable, però a dins del cor tenim clar que hi ha unes persones innocents que estan privades de llibertat sense judici, de manera injusta i per culpa de la repressió i venjança de l'Estat espanyol, amb el beneplàcit de C's, PP i PSC.
Ahir contemplàvem la lluna eclipsada i el planeta Mart que l'acompanyava, i jo pensava que encara no hem estat capaços de fer res tan bell com la pròpia naturalesa, ans al contrari, hem fet molt per desgraciar-la.

divendres, 27 de juliol del 2018

Des de casa molts ànims a la Marta Pascal

Sempre s'ha dit que la política és desagraïda i, si se'm permet, encara més quan s'actua de bona fe. En política tot són retrets i no sempre merescuts. Només pot justificar l'interès a entrar-hi, les ganes de servir la ciutadania, el teu poble o país. Les ganes de ser partícip de la gestió pública. Descarto aquelles persones que només esperen enriquir-s'hi, o no els fa cap fàstic fer-ho.
Avui m'ha agradat la columna de Xavier Bosch a la contraportada de l'ARA, parlant de la Marta Pascal. Crec que és de les poques paraules amables que he pogut llegir aquests dies sobre la Marta, i em sap greu que sigui així.
D'alguna manera la Marta Pascal a casa sempre l'hem mirat amb bons ulls. És vigatana, però a més coneixem la seva família. El seu germà petit va estudiar amb el nostre fill, encara que només fos un any, i la Marta, juntament amb la seva germana, va ser alumna de la M. Àngels. A part de tot això, anecdòtic, no ens ha semblat que ho fes tan malament, sinó tot el contrari. Podem pensar diferent d'ella, però crec que ha afrontat molt bé la difícil època que li ha tocat viure. M'agrada l'article d'en Xavier Bosch.
Fa un parell de dies, en aquest mateix bloc, parlava del PDECat. Què els ha passat? Em costa d'entendre la seva situació, i no ho tenen fàcil en aquests moments. ERC no ha acabat de trobar la persona que substitueixi Junqueras mentre estigui a la presó, però el PDCAT no ha pas fet millor. La bicefàlia Torra-Puigdemont no és fàcil de portar, i ja se sap tants caps, tants barrets.
Desitgem que la Marta es sobreposi de la situació viscuda i continuï treballant des d'on ho consideri millor, per fer avançar aquest nostre país que en aquests moments es troba en un atzucac.

dijous, 26 de juliol del 2018

Ara el full de ruta de la CUP

La CUP, que té quatre diputats al Parlament, i per tant sense grup parlamentari propi, presenta el full de ruta per arribar a la República catalana. Perfecte! Ho faran sols? 
Si llegiu la notícia del diari ARA "La CUP inicia una campanya per presentar el seu full de ruta cap a la República" crec que us farà gràcia, o potser no. No sé si és culpa del periodista que ha redactat la notícia, o entra dins la dinàmica expressiva de la CUP, però llavors jo els pregunto: resumidament com es fa tot això? Amb qui compten per fer-ho?
Entenc que sempre hi ha d'haver aquell que estira el carro fins al límit de posar-lo al davant dels cavalls, però s'ha de ser seriós. Voleu dir que en aquests moments no estem prou dividits com per iniciar aquesta campanya? Com a teoria utòpica jo ho veig bé, i sempre he defensat que el món avança gràcies a la utopia, sinó ens quedaríem al mateix lloc. Ara bé, amb el percentatge de població favorable a la República i amb la divisió interna en els propis partits independentistes, no creieu que és cansar la gent per a no res?
Ja no es tracta de pecar d'optimisme, sinó no adonar-se d'on ens trobem, de quina és la situació de molts dels nostres polítics i quin és el panorama polític espanyol, encara que a M. Rajoy l'hagin jubilat abans d'hora. Podeu llegir la notícia i digueu-me què en penseu. Si la CUP no existís se l'hauria d'inventar, però després tocar de peus a terra i avançar-se en el temps i en les maneres, però a certa distància.

dimecres, 25 de juliol del 2018

Què passa a Can PDECat?

Aquests darrers dies hem vist molta bellugadissa dins del partit català que, des de la desaparició del nom tradicional de Convergència Democràtica, amb l'excusa del cas Pujol i tot el que en penja, no ha parat de donar voltes i voltes i ja no sé si són PDECat o JxCat o què són. Ara, per acabar-ho d'adobar, dins del mateix PDECat hi ha baralles i opinions diferents. En què acabarà tot plegat?
Molt em temo que no ens trobem en el millor moment per estar pensant en el procés, malgrat no podem oblidar que tenim presos i exiliats que no es mereixen ser ignorats, però pretendre avançar en el procés, amb el panorama que hi ha entre els partits independentistes i dins mateix dels partits, en aquest cas el PDECat, és cosa de bojos i no pot dur a cap resultat positiu.
I si ens poséssim a governar el país, aprofitant tot allò que tenim, i ens ho pensem una mica més això de la independència. L'objectiu és massa important com per agafar-nos-ho frívolament. Si quan semblava que tots anaven més o menys a la una no va funcionar, què podem esperar-ne ara que sembla una olla de grills?
Fem servir el cap i agafem-nos al seny, fins que no tinguem les coses prou clares i n'estiguem tots ben convençuts no ens abracem a la rauxa. Gosaria demanar al president Torra que deixi que el president Puigdemont vagi lligant caps des de Brussel·les, i ell es dediqui a governar el país, que fa massa mesos que estem aturats, i la vida ha de continuar, sobretot per a aquelles persones que tenen dificultats, el dia a dia, per sobreviure amb un mínim de dignitat. Siguem seriosos!

dimarts, 24 de juliol del 2018

Pablo Casado provoca desconfiança

Que un personatge com el senyor Casado pugui arribar a ser el president del principal partit polític espanyol és preocupant, i si pensem que pot fer un pas més i arribar a ser president del govern, la cosa ja és alarmista. En un sistema democràtic normalitzat s'espera que els representants polítics tinguin uns comportaments ètics, sinó exemplars sí com a mínim amb una certa garantia d'honestedat i transparència.
És cert que al llarg de la història i en diferents estats europeus, reconeguts com a democràtics, s'ha descobert fraus que automàticament han provocat la renúncia del càrrec. A Espanya, però sembla ser que les coses van per a un altre cantó. Tenim molts exemples, la majoria dels quals els trobem en el Partit Popular, el partit polític que acaba d'escollir Casado com a president.
Veure el seu tarannà, on no ha tingut cap problema en enganyar la societat amb la titulació, aprofitant els amiguismes dins del partit, et porta a desconfiar d'ell en tot el que pugui fer a partir d'ara. M'imagino un fidel seguidor i fins i tot militant del PP, si és honest i treballa per comportar-se com a tal, no pot estar content que el seu partit polític estigui presidit pel senyor Casado.
En política la confiança és clau, i dissortadament cada vegada hi ha més desconfiança amb els càrrecs polítics i, una cosa que hem pogut observar darrerament, en la manera en què molts d'ells han arribat al cim. Mentre tot això passi haurem de desconfiar del nostre sistema polític.

dilluns, 23 de juliol del 2018

Construir un altre full de ruta

Permeteu-me que se m'escapi el riure quan llegeixo un titular com aquest: "ERC emplaça la resta de partits independentistes a elaborar un full de ruta per materialitzar la República". I em faig diverses preguntes. Què hem estat fent fins ara? Oi que es va proclamar la república al Parlament de Catalunya, encara que ho varen esborrar als pocs segons? Quins són els partits independentistes? No són aquests tres que es barallen entre ells?
No sé qui ho deia ni on ho he llegit, però hi estic d'acord: podem fer alguna cosa més entretant? No afirmaré que no s'estigui fent res, perquè no en tinc constància, però fa la impressió que es deixen perdre moltes iniciatives que caldria recuperar. Hauríem d'aprofitar aquest moment que el partit en el govern espanyol, per pietat o per vergonya, estarà més receptiu, si més no en les polítiques socials. Hi estem prou a sobre?
Sóc un desconfiat, però malgrat tot celebro les trobades entre ministres i consellers. No sé si portaran enlloc, però com a mínim sembla que hi ha ganes de dialogar. No és la pura arrogància del PP, sinó que mínimament es fa una aproximació. No tiro les campanes al vol, perquè sóc una mica un gat escaldat.
Retornant, però als nostres partits. Vosaltres creieu que els que hi ha ara seran capaços d'avançar cap a la república sense entrebancar-se novament? S'ha après la lliçó.
A voltes penso que tornarem a ensopegar en la mateixa pedra, perquè no escarmentem. Voldria creure que algú té imaginat un traçat amb probabilitats de sortir-ne airós, però hi ha massa picabaralla interna i els tres partits independentistes van cadascú per la seva banda. És un déjà vu.

diumenge, 22 de juliol del 2018

La claca de l'Arrimadas

Les visites a Catalunya que està realitzant la senyora Arrimadas s'haurien d'analitzar bé, per no caure amb la innocència de jutjar-les de ridícules. No vull dir que aparentment no ho siguin, però al darrere hi ha una estratègia perquè la seva gent sap que l'auge en les darreres eleccions s'ha de mantenir, sinó augmentar, i això no és fàcil, i menys des de casa i des de l'oposició. A més, el fet que Casado hagi guanyat la presidència del PP, li representa un contrincant més fort.
Les passejades d'Arrimadas passen per tres fases consecutives i ben estudiades, perquè al final, el que interessa és sortir a la premsa. Una primera fase de rebuig ciutadà, com seria el cas de Canet de Mar i altres poblacions visitades fins ara, on l'objectiu és provocar i ho aconsegueixen. 
La segona fase és la indiferència, i això és el que s'ha demanat als catalans que viuen a les poblacions visitades. Seria potser el cas de la visita d'aquest dissabte a Tortosa, on no es veu ningú al carrer, tret del sèquit i la premsa gràfica.
La tercera fase encara ha d'arribar. De moment Arrimadas només rep suport explícit, en forma d'aclamacions, en un territori determinat, però aquest s'ha d'ampliar i això passa per l'organització d'autobusos transportant in situ els seus simpatitzants, la claca. 
Arrimadas s'ha de fer notar, perquè no en té prou de comportar-se amb mala educació al Parlament, sinó que necessita els crits de la massa, i això només es pot fer al carrer.

dissabte, 21 de juliol del 2018

Aquest país és dels barruts

Aprofito l'anècdota d'aquesta matinada a la vila per generalitzar-ho perquè realment és el que està passant actualment. Vivim un temps en què els poca-soltes o els barruts fan el que volen, i aquells que es volen comportar correctament en reben les conseqüències.
Probablement tenim més normes i lleis que mai, però el problema és fer-les complir. En el cas de l'administració local, aquest fet s'accentua, i sinó repasseu quantes normes són vigents a la nostra vila i el grau d'incompliment sense que als infractors els passi res. Probablement les infraccions de trànsit serien de les poques que es fan pagar.
Aquesta matinada, al voltant de les 4h s'han pogut sentir focs d'artifici que segons sembla han llançat els clients d'un establiment de la vila. Per obsessió professional d'aquestes setmanes, només se m'ha acudit pensar en les possibles tortugues babaues que pugessin estar intentant nidificar a les nostres platges.
Segons llegeixo a la pàgina de Ràdio Arenys, el concessionari de l'establiment s'ha disculpat tot i manifestar que no era la seva responsabilitat ja que els seus clients ho han fet des de fora del seu establiment. Considerant on tenen l'establiment, se'm fa difícil distingir on és dins i on fora...
Us recomano que feu l'exercici de constatar quantes normatives locals no s'estan complint i no passa absolutament res. Per exemple baixos amb aparcament de cotxes sense placa de gual i per tant sense pagar el tribut. Repartiment de propaganda per les cases, deixant la majoria de vegades la paperassa per terra i que després va al carrer, i no hi ha autorització. Equips d'aire condicionat a les façanes i balcons. Brossa col·locada davant la casa el dia que no toca.
N'hi ha més, i llavors ens preguntem: per què carai hem de seguir les normes si el nostre veí les incompleix, resultant-li molt més fàcil? Al final els carrers són bruts i tothom fa el que vol, i qui ho vol fer bé no té dret ni a protestar. Governar un municipi no és fàcil, però si més no és bo intentar-ho.

divendres, 20 de juliol del 2018

Què passa, però amb els presos polítics?

Aquests dies hem estat parlant de la decisió del tribunal alemany de no extradir Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Hem comentat la decisió del jutge Llarena de fer retirar l'euroordre per a tots els polítics exiliats. Hem discutit si havia fet el ridícul, si havia claudicat, si... però què els passarà als presos polítics? Els deixaran lliures o bé encara els mantindran més temps tancats?
No podem oblidar que tenim unes persones preses injustament, perquè no han estat jutjades. Unes persones que es varen presentar a declarar davant del jutge i se'ls va empresonar. I ara què? Com que els polítics exiliats els han deixat de reclamar, els presos se'ls continuarà privant de llibertat?
Quant a sortir a l'estranger o presentar-se davant del jutge tothom hi ha dit la seva. Jo sempre he defensat que estratègicament ha estat un encert, però pensant en les persones creus que és injust que ho hagin de patir uns pocs, quan n'érem molts que els donàvem l'empenta.
Ja sé que ens solidaritzem amb els presos i els exiliats, i que de tant en tant ens manifestem, però som conscients de què significa estar pres injustament? És gros! I els nostres polítics es van barallant per crear crides a la República, ensenyar pit per veure qui és més valent, qui té més simpatitzants, qui ha de liderar aquesta terra en hores baixes. 
Hi ha algun pla establert que vagi de principi a final, i que no s'aturi a mig fer? Ens podem fiar dels polítics catalans? Tindrà raó la CUP quan parla de desobeir? De moment la desobediència és entre els independentistes. Ens trobem dins d'un altre sainet? Podem avançar sense haver de proclamar més màrtirs?

dijous, 19 de juliol del 2018

Massa orgull per acceptar el fracàs, senyor Llarena

La Justícia espanyola no només actua per venjança encomanada del PP, per haver aconseguit celebrar el referèndum, sinó que se li suma el descrèdit europeu. Aquest és el preu que han de pagar els nostres presos polítics. No entren a valorar si és just o no, sinó simplement si es mereixen estar a la presó perquè han fet el que han volgut, malgrat els seus esforços, i han aconseguit el suport de la justícia i governs de quatre estats europeus.
Sabem que un espanyol no es deixa trepitjar, o almenys això és el que creu, per qualsevol altre, i menys per estrangers. Ja se sap que els espanyols són més que els altres i molt millors. D'acord amb aquests principis històrics, el jutge Llarena no acceptarà mai la derrota, encara que sigui cantada, i farà el possible per fer la guitza a qui pugui, a quanta més gent millor.
Llarena creu en l'honorabilitat, i probablement es pot entendre, perquè ha fet mil cabrioles per aconseguir engarjolar Puigdemont més de 30 anys. I com que hi ha posat més del que calia, ara no pot fer marxa enrere i reconèixer que ha fallat i, probablement per a la gent entesa en lleis, ha prevaricat.
És una llàstima que aquest pecat d'orgull espanyol perjudiqui els nostres presos polítics, i eternitzi la solució del problema. El futur és molt fosc, i més quan presenciem les estúpides baralles entre els partits independentistes. A ells no els calen enemics. Ells mateixos ja se'ls procuren.

dimecres, 18 de juliol del 2018

Daniel Ortega és la vergonya de la revolució sandinista

Quan llegeixo tot el que passa a Nicaragua, avui amb les notícies de la ciutat de Masaya, de 170.000 habitants, assetjada per les forces militars lleials al govern de Daniel Ortega, em costa de creure. Reconec que han passat molts anys, més de 30, quan el front sandinista s'alçava contra el dictador Somoza. Ho vàrem viure i animàvem els revolucionaris a desempallegar-se del dictador. Nosaltres també en teníem un.
Han passat anys sense que em fixés en què passava en aquell estat, per la qual cosa se'm fa difícil d'entendre la posició i actuació del president del govern de Nicaragua talment com un dictador qualsevol. Què ha passat? Què ha canviat d'ara amb abans?
Aquesta no és una qüestió aïllada, sinó que ens la fem moltes vegades quan parlem de Centre-Amèrica. ¿Com pot ser que persones que han lluitat contra dictadors, amb el suport de tot el poble, acabin ocupant de manera despòtica el mateix seient del dictador defenestrat?
Segur que se m'escapen moltes coses que m'ajudarien a entendre la situació actual, que no justificar-la, perquè mai es pot donar suport als atacs dels dirigents contra la població indefensa. Segurament si hagués anat seguint què passava en aquell país, ara entendria la situació en què es troben, però costa d'acceptar que les persones canviïn tant, i d'una manera tan radical, a no ser que ens hagin tingut enganyats des del primer dia. Falsos profetes que ens utilitzen per aconseguir la seva glòria.
Estic disposat a escoltar qui em pugui explicar l'evolució del senyor Daniel Ortega, des de finals dels setanta, del segle passat, fins als nostres dies. Entretant, però, em manifesto contrariat per la salvatge reacció d'Ortega a les protestes de la seva població.

dimarts, 17 de juliol del 2018

Passarà molt temps abans no tornem a confiar en la Justícia

Encara que les aigües tornessin a mare, caldran molts mesos o potser anys perquè el ciutadans d'aquest país arribem a confiar en la Justícia. Els jutges i el poder polític li han fet molt mal. Han passat massa coses com perquè ens arribem a creure que la Justícia és igual per a tothom, i que ha deixat d'estar intoxicada. La mateixa petició del ministre Borrell feta al govern belga perquè intercedeixi a favor del jutge Llarena és una clara demostració que no han entès res i que continuen manipulant la justícia des del poder executiu.
Em direu si estic encertat o no, però jo considero que sentenciar en funció de l'ús que en faci la persona sentenciada no és una bona praxis de la Justícia. La sentència l'entenc una vegada analitzats tots els fets i trobada o no la seva responsabilitat. No hi té res a veure el benefici que en pugui treure l'acusat. Aquest és el joc que no s'entén i que emmascara encara més la Justícia i tots els seus protagonistes.
La impressió que tenim molts és que els jutges implicats en el procés català, estan buscant desesperadament motius per acusar els nostres polítics i càrrecs públics, per carregar-los el nombre més alt d'anys de presó que sigui possible. Si no surt bé per un cantó se'n busca un altre, o sinó s'inventa. Això jo en dic revenja i prevaricació en l'exercici de la justícia.
És per tot això que retorno al començament, i asseguro que haurà de passar molt de temps perquè els catalans tornem a confiar en la Justícia.

dilluns, 16 de juliol del 2018

Es posa en marxa una altra crida, moviment, partit polític...

Ahir començava el meu escrit dient que podia parlar del ministre Borrell, però preferia parlar d'un altre tema, convençut que tindria més motius per parlar del ministre. Avui podria començar dient el mateix, després de conèixer el nomenament del nou ambaixador espanyol a Itàlia, perquè tampoc no en parlaré.
He pogut llegir que aquesta tarda es presenta a Barcelona un nou moviment polític encapçalat pel president Puigdemont, aquest des d'Alemanya. Segons sembla neix com a moviment aglutinador dels independentistes, al marge dels partits, amb la voluntat, però, d'esdevenir partit polític a la tardor.
A mi, ja em perdonareu, m'han embolicat tant amb els seus discursos i propostes que ja no sé qui són el PDECat ni JxCat, i ara només falta que Puigdemont, Torra i Sànchez n'encetin un altre! Voleu dir que hi ha tanta gent per a tants partits o moviments? Passa, segurament, que són els mateixos amb diferents carnets.
No voldria desconfiar d'ells, però el passat recent m'hi convida, i tinc la impressió que no estem per a la feina que caldria i que ens anem embolicant sense cap necessitat. Puc estar equivocat i resulti que el moviment d'avui esdevingui el pal de paller de la Catalunya republicana, però... gat escaldat, d'aigua tèbia fuig.
Em resulta gansoner, repetitiu i poc interessant. Caldria unir esforços, més enllà de l'independentisme, per fer fora de la presó els nostres polítics. Hauríem d'ajuntar-nos per fer veure a més gent que la Justícia a Espanya no funciona, com s'ha pogut demostrar darrerament i que, per tant, no és només un problema per als independentistes, sinó per a tots els ciutadans de l'Estat.
Si no som capaços d'anar junts en temes tan trivials, ja podem anar organitzant conxorxes, sobretot quan en portem unes quantes i molts mesos al damunt.

diumenge, 15 de juliol del 2018

Reclamant un referèndum per a la República

Podria parlar de les darreres declaracions del ministre Borrell, però penso que tindré prou oportunitats de fer-ho mentre sigui ministre. No és una persona que pugui passar desapercebuda. Li agrada molt la polèmica, sobretot si la pot iniciar ell. 
La família reial també donarà motius per parlar-ne, però penso que les darreres notícies sobre les proves de la corrupció del rei emèrit no poden quedar silenciades, i cadascú de nosaltres hem d'aprofitar els mitjans que tenim, que són pocs, per escampar-ho.
Perquè el que més mal fa, i ràbia al mateix temps, és que tant el pare com el fill tinguin la barra de donar lliçons de com ens hem de comportar, mentre ells fan tot el contrari. Ja sé que podem dir el mateix dels polítics, però en tot cas aquests se'ls pot acabar fent fora, encara que sigui tard, que els reis no te'ls treus de sobre.
Tenim un país que fa fàstic, amb una casa reial corrupta, uns tribunals judicials corruptes i uns polítics corruptes. Què més podem esperar? Crec que seria el moment per exigir canvis dràstics al país, i si la república catalana ho té complicat a curt termini, comencem per la república espanyola. Exigim un referèndum per decidir si volem continuar aguantant els Borbons, que han ensenyat com actuen, o bé ens decidim per una república. 
No està clar que el resultat fos favorable a la república. A Espanya hi ha molta adoració per a la casa reial, i se'ls perdona tot. És el mateix poder que tenen les revistes del cor, que engalipen molta gent, i no necessàriament ignorant, sinó enlluernades per la fastuositat.

dissabte, 14 de juliol del 2018

No serem a Barcelona, però exigim la llibertat dels presos polítics

Avui els de casa no serem a Barcelona a la manifestació convocada, però no per això deixem d'exigir la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Que ho tingui clar aquesta mala persona que ha demostrat ser Inés Arrimadas, i no cregui que només les persones que avui es concentraran als carrers de Barcelona són les que demanen justícia. Som molts més, que avui, per diferents motius, no ens trobarem a la capital per evidenciar la injustícia que sobreviu a Espanya.
Arrimadas i els seus fan tot el possible per ridiculitzar la situació que estem patint a Catalunya, banalitzant amb ironies i insults, passatges de la història d'Europa que ni nosaltres desitjaríem per a ells. Arrimades i els seus pensen que amb la seva actitud aconseguiran canviar el país, però estan completament equivocats. Tot i comptar amb els favors de la justícia espanyola, en hores baixes, i del poder polític espanyol que encara està pitjor, arribarà el dia en què es farà justícia, i Arrimades i els seus seran un forat negre de la història, indesitjat per a tota la població que ens succeirà.
Desitjo que siguin moltes les persones que avui acudeixin a Barcelona a defensar i exigir els drets dels polítics presos, a gaudir de la llibertat que mai els havia d'haver estat arravatada. Desitjo igualment que polítics com Iceta i el PSC sencer, s'adonin dels errors comesos i no ens vulguin donar lliçons, sinó que defensin també la llibertat dels nostres polítics, i s'uneixin en el camí a una política més justa a Catalunya i a Espanya, aprofitant l'oportunitat que molts han donat al PSOE per fer fora l'impresentable i corrupte M. Rajoy.

divendres, 13 de juliol del 2018

D'injustícia n'hi ha a Catalunya, però no només

Entre ahir i avui hem parlat molt de la reacció dels polítics espanyols a la decisió del tribunal alemany (de províncies, segons ells) de no extradir el president català per rebel·lió. No hem rigut més perquè la cosa és massa seriosa. Com volen que no desitgem sortir d'aquest Estat tan estrafolari que encara no ha entès què vol dir democràcia!

Entretant, però el món continua i hi continuen havent morts injustes sense que ningú faci res per evitar-ho. Morts que probablement poden responsabilitzar el món occidental, que només obrim els ulls quan ens toquen de prop. 

He llegit que en un atac suïcida, al Pakistan, almenys han mort unes 85 persones. Aviat és dit! Parlem de persones, eh! De famílies destruïdes, de pares que han perdut els seus fills, i fills que hauran perdut els seus pares. És molt fort!
No es tracta de deixar de fer tot allò que correspon a casa nostra, però sí que hem de pensar-hi i exigir que les autoritats del nostre món siguin conscients del mal provocat en el passat, per culpa de decisions estúpides i criminals, amb els peus sobre la taula? Dividint els estats asiàtics des d'un despatx?
És molt important saber que les famílies de l'Alguer podran escolaritzar els seus fills en català, però no podem deixar de pensar què passa amb els nois i noies que no estan escolaritzats per culpa de la guerra. Hem de ser conscients que no massa lluny de casa nostra hi ha persones que viuen amb moltes dificultats. Que la ràbia contra la injustícia que pateixen els nostres presos polítics no ens faci oblidar les penes de la resta del món.

dijous, 12 de juliol del 2018

Els polítics espanyols provoquen vergonya aliena

No hi ha manera, i per més que diguem, s'escrigui i es ridiculitzi les reaccions de polítics espanyols, aquests continuen provocant vergonya aliena. Avui, amb la resolució del tribunal alemany, rebutjant l'extradició del president Puigdemont per rebel·lió, hem tornar a posar-nos vermells tot llegint les manifestacions dels polítics espanyols. No tenen vergonya i cap sensació del ridícul.
Quantes més coses hauran de passar perquè s'adonin que estan equivocats, que insistir en acusar d'allò que no ha estat no farà canviar qui actua de manera objectiva i amb justícia pura i dura. No veuen més enllà del nas, i encara es creuen que el món gira al voltant d'Espanya. Pensen el mateix que ens volien fer creure en temps del dictador. No són tots els altres els equivocats, sinó ells tots solets.
El jutge Llarena ha volgut triomfar en el món de la Justícia, i només ho ha aconseguit a casa, on els jutges són parcials, i marcats de prop pel poder polític. Tots fan conxorxa i per això aconsegueixen tirar les coses endavant, però a la que travessen els Pirineus s'adonen, o s'haurien d'adonar, que tot és mentida, que a Espanya la Justícia no funciona!
El més trist de tot és que per culpa d'aquesta colla de prevaricadors i que s'asseguren el cul entre ells, hi ha unes persones que estan injustament tancades a la presó i unes altres a l'exili, i amb ells totes les seves famílies i amics.
Segur que la història explicarà el món d'injustícia que hem estat vivint tot aquest temps, però la llàstima que llavors serà massa tard per retornar-los tot el dolor i sofriment causat injustament. 

dimecres, 11 de juliol del 2018

Pressionar Brussel·les per Llarena per a què?

El PSOE, que ha recollit el testimoni del govern espanyol, actua amb pressa per demostrar que no té res a veure amb l'anterior govern, el de M. Rajoy. Actua o bé diu que actuarà. Parla de la memòria històrica, de il·legalitzar organitzacions que facin apologia del franquisme, que ha complert amb la llei tot acostant els presos polítics, que vol retornar competències usurpades pel PP... D'entrada sembla que hi posa més ganes que no pas el govern Zapatero. Serà que no té majoria absoluta? O bé que li queda poc temps?
Sempre hi ha el punt o punts de discòrdia, que en aquest cas un seria el ministre Borrell. De fet és la manera de fer bo el president. Borrell hi té molt poc a perdre i en canvi a Pedro Sánchez no li interessa fer-se mal veure.
Algú, però, em pot explicar a què ve pressionar Brussel·les per salvar el cul de Llarena? Quina història és aquesta? Amb que s'aguanta? En la separació de poders no, oi? Per què li interessa tant al govern del PSOE salvar els mobles del jutge Llarena? A canvi de quin cromo?
El PSOE hauria de veure que el PP està a la corda fluixa i no sabem qui i com el reflotarà, i al mateix temps Rivera continua atacant Catalunya i es val dels seus diputats al Parlament català per anar sembrant odi per aquí i per allà. Això, lluny de beneficiar-los els deixa malament i, al meu entendre, dóna ales als socialistes. Un partit centrat exclusivament en l'insult, l'atac constant amb les mateixes eines no aconsegueix adquirir simpaties, més enllà de la gent amargada que també té els seus límits.
No sé quina és la jugada del ministre Borrell, si li han fet fer o bé li ha sortit de dins. Qualsevol de les dues és creïble. No sé si veu, però que la patacada que rebrà d'Europa, Llarena, també li pot rebotir a la seva cara. Si això és el que vol...

dimarts, 10 de juliol del 2018

El jutge Llarena posa el Parlament entre espasa i paret

La decisió del jutge Llarena d'executar la suspensió dels diputats independentistes empresonats i del president Puigdemont comportarà un nou litigi amb el Parlament, que es trobarà entre l'espasa i la paret i amb el Tribunal Constitucional atent a veure què decideix.
Tot plegat dóna la impressió d'una comèdia que M. Rajoy va permetre que comencés i que ara no té aturador. Diuen que els dos presidents, ahir a la Moncloa, tenien molt clar que la situació de Catalunya s'havia de resoldre políticament. La llàstima és que el PSOE no ho tingués clar abans i no hagués donat suport a la dreta rància espanyola. Ara la maquinària està en marxa i ja li pots dir ara als jutges que s'aturin, que s'ho estan passant molt bé, encara que quedin desautoritzats per la justícia europea.
Potser sí que tindrà raó l'exdiputat Germà Bel quan parla dels casos que pot arribar a tractar d'aquí a uns anys el Tribunal de La Haia si els polítics del PP i C's es van envalentint, la llàstima és que serà massa tard, perquè seria ara que se'ls hauria de parar els peus. Les declaracions, però també l'actuació de l'Estat espanyol, en tot els seus estadis, formarà part de la història de tot allò que no s'hauria d'haver fet mai. I no es tracta de defensar la independència, sinó la legitimitat democràtica d'un poble. 
Com ja s'ha dit mil vegades, no hauríem arribat en aquest punt si no s'hagués actuat tan malament des de l'altra banda. Si s'hagués encarat de ple els problemes reals, de finançament, però també culturals i socials, en lloc de mirar cap a una altra banda i exercint la prevaricació i l'orgull mal entès.
Ara ens tocarà picar molta pedra, però fóra bo que els responsables polítics actuals reflexionessin sobre tot el que ha passat, i tinguessin una visió estratègica, si més no intel·ligent.

dilluns, 9 de juliol del 2018

Els presidents català i espanyol es troben a la Moncloa

Llegint les notícies del dia a vegades entres en el dilema de què prioritzes, sobretot quan es tracta de notícies completament diferents. Què mires primer? Avui, per exemple, podria ser entre l'entrevista del president català a la Moncloa i el rescat de quatre nens més de la cova tailandesa. És cert que ens afecta més el resultat de la reunió entre els dos presidents, però no podem oblidar que, per l'altra, estem parlant de la vida d'uns nois, que no fa gaires hores es temia si se'ls podria rescatar a temps.
Dels nois cal pensar que demà dimarts estaran tots a casa, o si més no fora de la cova. El balanç que se'n podrà fer serà la mort d'un rescatador i molta angoixa a les famílies i al país en general. Sortosament la col·laboració internacional ha existit i, a diferència d'altres temes, en podem estar orgullosos, no pas del que està passant al Mediterrani.
Quant a la reunió entre els dos presidents, la veritat és que no n'he llegit cap comentari. Espero i desitjo que hagi estat profitosa, si més no per la part que ens interessa. Pretendre que tots els mals es solucionin en dues hores seria d'una ingenuïtat en què pocs creurien, però després de tot el que ha succeït amb el PP, seria bo pensar que hi ha ganes d'arribar a certs acords i millorar la situació actual. El procés i el dret a l'autodeterminació són figues d'un altre paner, i caldrà treballar-ho molt bé, perquè cap dels dos hi surti perdent. Tots dos dirigeixen governs febles.
Hi ha la teoria de com pitjor millor, o bé la del pas enrere per agafar més empenta. Particularment em quedo amb aquesta, encara que alguns pensin que és llançar la tovallola o cedir. Un no necessàriament perd els seus principis, perquè en un moment determinat afluixi l'empenta que, en el cas que tractem, ja hem vist on ens ha portat.

diumenge, 8 de juliol del 2018

C's i la corrupció que deien voler combatre

Sembla ser que els que havien de ser garants de la puresa, honorabilitat i honestedat de la política, resulta quo no ho són tant. Des del primer dia es varen manifestar contraris a qualsevol tipus de corrupció exigint als altres partits que decantessin els seus càrrecs imputats en actes de corrupció.
Hem pogut veure que, tot i els pocs càrrecs que ostenten al llarg de la geografia espanyola, ja han estat denunciats i fins i tot imputats en actes corruptius. No només han estat defensant fins a la darrera hora el partit més corrupte de la democràcia europea, el PP, sinó que també té polítics suposadament corruptes.
Això passa per voler donar lliçons al altres pensant que la gent és estúpida i que ens ho creiem tot. És cert que la ciutadania és força innocent, i en un principi anem de bona fe escoltant aquell que promet netejar la porqueria, però de seguida ens adonem i distingim qui ens enganya de qui va de bona fe.
Des del primer dia sabem que Rivera és un titella posat per persones de mala fe que han trobat en ell i el seu partit la manera d'infiltrar la discòrdia a la societat. És cert que se n'han sortit, però encara no han guanyat. La força de la població ha estat per ara suficient per evitar que un discurs fals i traïdor pugui vèncer, malgrat la crisi de societat i els problemes que tenim davant nostra plantejats.
C's és tan o més corrupte que altres partits condemnats fins ara. La diferència està en què encara no governen en suficients llocs com perquè sigui notòria aquesta lacra que tenen intrínseca i que mostraran si la ciutadania no evita donar-los la seva confiança. Rivera i els seus són la lacra en potència d'un estat en hores baixes i amb un futur encara incert.

dissabte, 7 de juliol del 2018

Solitud volguda o forçada

Durant el dinar, amb convidada, parlàvem de la solitud, diferenciant la volguda de la forçada. Ha de ser molt complicat viure sol sense voler-ho. La solitud buscada té avantatges i en alguns moments de la vida hi ha persones que la desitgen. Saber viure sol no és fàcil, i quan no és l'alternativa que desitges no és fàcil.
He pensat en els neorurals. El camp, a Catalunya, s'ha despoblat, sobretot de joves. El futur passa per tancar encara més cases i pobles d'arreu. Tot i que ens costa saber conviure, ens resulta més fàcil, encara que sigui deixant-te portar.
En base a aquest pensament em ve al cap el procés de nomenament del substitut de M. Rajoy a la presidència del PP. Aquell tots contra a... Serà així, oi? Tots contra Soraya de Santamaria. La rivalitat entre Santamaria i Cospedal haurà beneficiat Casado? Probablement, sí.
Em direu de què ve passar d'una cosa a l'altra, però la pregunta que em faig és: com se senten el candidat i la candidata? Se senten sols? De qui es poden refiar per aconseguir ser president o presidenta del PP?
Soraya, per exemple, que ha guanyat la primera batalla contra Cospedal, ja descartada, rebrà un atac de tota la resta contra ella? Es posicionaran tots amb Casado, només perquè no surti escollida Sáez de Santamaria? Si ho sent així, quin regust experimenta? Se sent sola?
La solitud no porta implícita l'absència de persones al teu voltant. Et pots sentir molt més sol vivint a Barcelona, que no pas en una raconada de Tavertet. Probablement la solitud urbana és menys digerible que la rural. No cal dir que la buscada és molt més còmode que la vinguda de nou.
La solitud de molts no és un tancament a la societat, no és un aïllament de tot el que es belluga per les xarxes socials o a carrers i places, sinó decantar-te de la primera fila, i retrocedir en el teu compromís vers la societat. És una posició probablement egoista, però que si més no temporalment et pot anar bé per oxigenar el teu cos i poder-hi veure clar. S'han sentit sols els nostres presos polítics?

divendres, 6 de juliol del 2018

Un diàleg amb limitacions no és un veritable diàleg

Segons el govern espanyol, la impugnació de la moció sobre el 9-N aprovada pel Parlament català no ha de suposar cap obstacle perquè la reunió dels dos presidents, prevista per a dilluns, no hagi d'anar bé. Jo també crec que la reunió s'ha de fer, al marge de la impugnació i la conseqüent suspensió per part del Tribunal Constitucional, una altra cosa és si, coneixedors de les dues realitats, encara tenim confiança en aquesta reunió.
No ens hem cansat de repetir que el diàleg és imprescindible i ningú no l'hauria de negar, tot i la presumpció que serà el que en castellà consideren "un diálogo para besugos". Com a mínim s'ha d'intentar, i amb ganes d'arribar a acords, encara que no sigui el primer dia, però no es pot anar a fer la comèdia.
Si el govern de Madrid considera que allò que hagi d'anar per la via judicial seguirà el seu camí, però en paral·lel hi ha voluntat de dialogar políticament, no s'ha de desaprofitar l'ocasió, encara que només sigui per confirmar que el diàleg no existeix o bé no és possible. Si Madrid no entén que molts catalans es volen expressar sobre el seu futur, estigui o no previst en la Constitució, i no vol fer res per solucionar-ho, quedarà palès que el concepte de diàleg que tenen no és el mateix que el nostre, i a partir d'aquí podrem continuar el nostre camí.

dijous, 5 de juliol del 2018

La primera volta del PP

Avui el PP celebra la primera volta de les eleccions per escollir el substitut del seu president M. Rajoy. Els militants inscrits, poc més d'un 7%, hauran de decidir quins dos candidats obtenen millor nota per presentar-se a la segon volta, el dia 21 de juliol, al seu congrés estatal. Segons les notícies que apareixen als diaris, tres son els candidats amb opcions de passar a la segona volta. Cospedal, Santamaria i Casado, són els noms que més sonen.
El PP ha arribat a un punt delicat, gràcies a la no actuació del seu president M. Rajoy, en temes tan delicats com la corrupció i Catalunya. Deixar que els fets li donessin la raó, sense moure fitxa, no li ha funcionat, i l'encert de la moció de censura de Pedro Sánchez ha precipitat una sortida que estava anunciada.
Aquell galleguisme que tan el caracteritzava, a ulls de la premsa espanyola, també l'ha acabat d'enfonsar i ha deixat un partit amb problemes per avançar i, sobretot, trobar quins són els objectius més immediats i amb més suport intern. El PP té problemes interns, però també externs. Ja no passa com abans que era l'únic partit de dretes, amb un ampli espectre que anava de l'extrema dreta a una posició més centrista. Ara VOX ocupa el lloc de l'extrema dreta, però també C's li fa ombra, amb un radicalisme molt profund quant a centralitat política i rebuig al model autonòmic.
El PP, amb el president o presidenta que surti elegida, haurà de decidir quin camí vol seguir, i ho haurà de fer amb certa celeritat. No tindrà gaire temps per pensar-s'ho, si no vol evitar que uns altres li passin la mà per la cara.

dimecres, 4 de juliol del 2018

Ona Curto, futura alcaldessa d'Arenys de Mar?

Avui hem conegut que l'alcaldable per la CUP a la vila d'Arenys de Mar serà l'Ona Curto, i he pensat que era una molt bona decisió. Una persona jove, però que té un extens currículum, amb molta implicació en  la vila que la pot fer alcaldessa en les eleccions de 2019.
Ja fa dies que es parla de les eleccions del mes de maig de l'any vinent, i els partits polítics van descobrint qui serà el cap de llista que els representarà. També, aquest cap de setmana, Ciutadans varen fer acte de presència als nostres carrers, per tal que els arenyencs els anem coneixent i sapiguem que aquest partit també té seu a la nostra vila.
La decisió de presentar-se com a cap de llista en unes eleccions municipals és valenta, sobretot si es fa seriosament i amb ganes de treballar honestament per a la vila que t'estimes. El cas de l'Ona és molt clar i no li cal cap nomenament ni ocupar cap càrrec perquè fins ara ha demostrat sobradament la seva vàlua en tot allò que s'ha proposat de fer.
La CUP, que compleix escrupolosament el nombre màxim de mandats per presentar-se a les eleccions, substituirà un excel·lent cap de llista, en David Caldeira, per un gran candidata amb qui la resta de formacions hauran de batallar perquè no els prengui protagonisme.
L'Ona ha de saber que la política no és agraïda i que cada vegada és més difícil diferenciar-se uns dels altres, perquè molts cauen en el populisme, en quedar bé amb tothom perquè et votin. Les CUP treballen per ser l'excepció, i ho fan ensenyant les cartes i essent coherents, tot i que sempre hi ha un dia que és molt difícil prendre una decisió. Molts encara es pregunten si la posició de la CUP en el moment de la moció de censura a l'alcaldia va ser encertada i coherent, sobretot pel fet de quedar-se a l'oposició. Potser aquesta qüestió pot frenar possibles votants, però estic convençut que l'Ona compensarà a l'alça les expectatives de vot.

dimarts, 3 de juliol del 2018

L'obsessió d'Arrimadas contra l'acostament dels presos

Parlar d'Arrimadas i de C's és perdre el temps. No es mereixen que els dediquem gaires pàgines perquè no tenen remei, però per altra part és bo que tinguem clar qui són i com pensen i, sobretot, ser conscients del perill d'una victòria seva. Només per tal d'evitar que gent sense mala voluntat els acabi votant, val la pena comentar tot allò que diuen i també allò que fan.
La seva obsessió provoca que no s'adonin de l'ús que fan de les lleis segons siguin les seves conveniències i interessos. Quan els convé deixen molt clar que la llei està per sobre de tot, però quan no els agrada, llavors se n'obliden i la marginen.
Al marge de les consideracions personals, que els nostres presos polítics haurien d'estar lliures i no haver entrat mai a la presó, l'acostament dels presos és un compliment de la llei. Ja sé que no els agrada que Catalunya tingui traspassada la competència sobre el règim penitenciari, però aquest també està regulat.
Malparlar de Pedro Sánchez perquè permet el trasllat dels presos polítics a presons catalanes és la millor imatge de l'ús particular i interessat que fa C's de la llei.
Un partit que neix per anar en contra de, no pot ser mai una bona opció. Et pot agradar més o menys un partit polític per les idees que defensa i predica. Tothom té dret a defensar allò que creu, sobretot si és per a bé de la ciutadania a qui es dirigeix i demana el vot. Emergir per atacar el treball de molts anys d'un poble en defensa de la seva llengua, cultura, tradicions i jurisprudència, no té més sentit que sembrar la discòrdia. Són ells que acusen els altres de trencar la societat, però caldria que reflexionessin a fons, i no cal que ens diguin el resultat a què arriben, sinó simplement que hi pensin.

dilluns, 2 de juliol del 2018

No ens equivoquem, el seu lloc és a casa!

Els diaris anuncien que entre avui i demà sis dels nou presos polítics viatjaran a Catalunya per ingressar en una presó del país. Sembla ser que la resta ho faran els propers dies. Tot i ser una bona notícia, no podem oblidar que aquest trasllat no resol el problema on ens va ficar el govern del PP i els seus jutges amics. El lloc dels nostres polítics presos és a casa seva i al capdavant dels càrrecs d'on se'ls va fer fora.
Hem d'estar contents per les famílies que durant tants mesos, massa mesos, han hagut de desplaçar-se a Madrid per poder veure els seus estimats, però cal dir ben alt que cap d'ells hauria d'haver estat empresonat, i ara, que seran a Catalunya, tampoc no haurien de continuar a la presó.
Tard o d'hora es reconeixerà que el jutge Llarena ha prevaricat. Que Espanya és l'únic estat que ha condemnat abans de judici uns polítics amb uns càrrecs que ningú més ha vist justificats. Aquesta injustícia no és més que la venjança d'un Estat corrupte que no va saber aturar democràticament el poble de Catalunya, i que es va veure ridiculitzat el dia 1 d'octubre.
La història d'aquest país recordarà l'arrogància i la injustícia d'uns homes que han actuat lluny dels paràmetres democràtics que s'espera d'un país europeu del segle XXI.
Ràbia i impotència en veure la incapacitat de dialogar i d'arribar a acords polítics, utilitzant l'arma de la força i d'una interpretació injusta de la llei i antidemocràtica.
Desitjo que arribi aviat el dia en què els presos polítics del nostre país deixin de ser-ho, i surtin lliures d'on no havien d'haver entrat mai.

diumenge, 1 de juliol del 2018

Jo ho sóc més que tu, elis!

Com de pati d'escola hem pogut llegir les baralles entre el PDCAT i ERC per demostrar qui ho ha fet millor, o gràcies a qui estem on estem. De fet, a vegades sembla que valdria més la pena passar desapercebut i no voler ser protagonista del lloc on ens trobem.
Pere Aragonés parla de les finestres d'oportunitat i que aviat en vindran més. Que les coses no surten perquè sí. En això últim hi estic del tot d'acord, però hauria d'afegir, que és bo saber d'antuvi què pot passar si fem aquella o aquella altra acció. La impressió que tenim molts és que, sigui qui sigui qui va portar la veu cantant, no havia estudiat prou la continuïtat.
Els nostres polítics tenen la sort que el poble és al darrere, i que aguanta més del que calia suposar. A hores d'ara hi ha massa incògnites sense resoldre i les expectatives es troben en un punt mort. Només falta que els dos principals partits independentistes es tirin els trastos pel cap, només per aconseguir protagonisme.
El que convé és que defineixin estratègia, però sobretot objectiu, perquè no torni a quedar interromput a mig fer, i amb moltes persones a presó i esperant judici.