Nou anys després

Arran del retorn aquest dimecres de qui fou conseller de cultura, l'honorable Lluís Puig, et preguntes si som capaços de valorar què significa nou anys d'exili, de manera objectiva, sense deixar-nos portar pels sentiments, els principis ideològics o els interessos polítics. Analitzar què representa per a una persona haver viscut nou anys fora del país, sense tenir clar quan podria tornar.

Fets com els del conseller Puig, o del també conseller Comín i el president Puigdemont, t'ajuden a veure què pot representar entrar en política, significar-te per uns ideals i mantenir-te ferm fins a les darreres conseqüències. Quan hi penses una mica no t'estranya que costi tant trobar persones de pedra picada en el món de la política, sobretot quan es defensen interessos i drets dels més febles, en tots els aspectes, no només econòmics, també culturals.

La història ens brinda molts casos d'exili. El nostre país, amb el cop d'estat del 1936 i els quaranta anys de dictadura és un bon exemple. Passa que quan et refereixes al passat la impressió no és la mateixa que estar-ho vivint dia rere dia. Els dies ens passen molt de pressa, i els anys també, però si vius en la incertesa de l'exili, no sé si el temps transcorre tan ràpidament. Només els que ho han experimentat ens ho poden explicar.

Puc imaginar-me l'emoció dels retornats, pensant que ha arribat el dia. Que recuperen la llibertat que un dia els varen prendre. I ho penso sense entrar a valorar l'encert o no de la seva actuació. Ells varen obrar d'una manera, que molts pensaven que haurien fet el mateix, però ells són els que en varen rebre les conseqüències. 

Feta la reflexió, voldria animar tothom a significar-se. No és bo viure en l'anonimat sense defensar els teus principis. N'hi ha que ho tenen molt fàcil, perquè juguen a casa. N'hi ha d'altres a qui se'ls complica l'existència, perquè juguen al camp contrari.

Islàndia ha dit no, i ho entenc

L'estiu passat vaig tenir la sort de viatjar fins a Islàndia i fer un llarg recorregut per tota l'illa. Em va encantar! És un país europeu que no té res a veure amb el continent. Hi ha vida sota la terra i es fa visible en tot moment i a qualsevol lloc. El temps ens va acompanyar i no ens va fer la guitza, i ens va brindar unes temperatures excepcionals. 

Islàndia, pel que tinc entès, té un tracte preferencial per part de la Unió Europea, i ara, els seus habitants, tenien l'oportunitat de decidir si començaven a tramitar la seva adhesió o es quedaven a fora, i el resultat ha estat que no volen integrar-se. Que ja estan bé com estan. Per què?

Els experts en relacions internacionals ja ens ho explicaran i és a ells a qui heu de fer cas, però la meva opinió és força clara: què carai s'hi ha perdut a la Unió Europea? Veient com van les coses, a qui li pot interessar? Sí, interessa als països que rebran diners i subvencions, però no a aquells que hi aportaran capital i riquesa. 

La pesca té un pes important a Islàndia i, per tant, demaneu als nostres pescadors si estan contents amb la política pesquera que es decideix a Brussel·les. O als pagesos... Entenc, perfectament que els islandesos, una vegada superada la por per les amenaces de Trump, no es vulguin integrar i continuïn independents, amb molt bones relacions amb la resta d'Europa, que no els deixarà mai de costat.

La Unió Europea hauria de canviar molt si vol interessar a països rics, i si només hi entren països receptors, amb la política de votacions per unanimitat, ho té complicat per avançar econòmicament. Espanya somiava entrar a Europa, castigada per la dictadura franquista. Avui, m'agradaria conèixer l'opinió general. Potser ens emportaríem alguna sorpresa.

Noranta anys després

Ahir feia noranta anys del cop d'estat militar que va suposar quaranta anys de dictadura al país i que encara no hem aconseguit desfer-nos del tot de la xacra de la repressió, encara que diem que vivim en democràcia. Evidentment, res a veure amb el que algunes persones hem viscut, però amb la temença constant de no fer un mal pas. Molts encara recordem l'ensurt del 23 de febrer de 1981, sis anys després de veure morir el dictador.

No és estrany, doncs, que en veure l'auge de l'extrema dreta protagonitzada per persones que no varen viure la dictadura, si més no els anys de més repressió, no ho acabes d'entendre. Què busquen i què els han explicat de la història d'Espanya.

Vivim uns anys d'incertesa amb un govern espanyol socialista ple de fets obscurs, i una alternativa real d'extrema dreta amb la possibilitat de perdre alguns dels drets adquirits després de la dictadura. No només els drets propis dels catalans, sinó també els drets generals de les persones que lluiten per la llibertat d'expressió, pel reconeixement de la diversitat en tots els sentits i pel respecte elemental a les persones.

Noranta anys després d'un cop d'estat, deixats de la mà de Déu, i actualment integrats a Europa, no ho acabem de veure clar. Hem passat tota la vida reivindicant els drets democràtics i ho haurem de continuar fent, perquè les expectatives no són gens engrescadores. Diuen que els humans ensopeguem més d'un cop en la mateixa pedra i és totalment cert. Ho és en l'àmbit europeu, després de dues guerres mundials i ho és en l'àmbit espanyol, després d'una dictadura repressiva de quaranta anys.

Talibans a Brussel·les

Avui llegia la crònica de la Mònica Bernabé al diari ARA sobre la recepció prevista per la Unió Europea a una delegació de talibans, que governen a l'Afganistan, d'on ens arriben notícies esfereïdores, de maltractament a la gent, sobretot a les dones. L'articulista, que coneix molt bé aquell país, es mostra molt crítica amb les autoritats europees i ho compara amb una recepció de l'Estat Islàmic.

L'excusa que donen des de Brussel·les és que es tracta d'una reunió tècnica i que en cap cas reconeixen el govern afganès. Les paraules se les emporta el vent, però a la premsa i a la memòria quedarà que una delegació de talibans és rebuda per la Unió Europea.

Tampoc no ens ha d'estranyar. Fa massa temps que l'actuació de les autoritats europees és contradictòria, feble i insignificant. Com ja he dit moltes vegades, aquell anhel per formar part de la Unió Europea, sortint d'una dictadura opressiva i molt duradora, s'ha convertit gairebé en un sentiment de vergonya. No només s'ha avançat poc en prosperitat, sinó que a més s'ha demostrat feblesa i submissió a potències que no s'han estat de res a l'hora de menystenir-nos. 

M'imagino que és mal força estès. L'època de grans líders, coherents i respectables ha passat a la història. Els seus successors han esdevingut personatges força mediocres, poc creïbles i encara menys considerats. Anar fent bullir l'olla veient que es perden ocasions per enfortir la Unió i aconseguir el benestar de tots. Hem anat ampliant el nombre de membres, però res més.

Ens queixem de l'auge de l'extrema dreta, però l'alternativa, els partits que fins ara han regit Europa han fet prou mèrits per a afavorir aquest creixement, sense mesures determinants i més aviat calcant i adaptant-se al seu postulat. Què passarà ara amb la immigració? No anem bé i alguna cosa s'ha de fer per rectificar i redreçar el camí. Ens calen nous líders, amb les idees clares i el compromís més solidari i enèrgic cap als col·lectius més vulnerables.

Avui li ha tocat a l'Iran

Avui és un dia trist per a totes les persones que defensem la pau, encara que aquesta estigui mal dissimulada i que no tothom la pugui gaudir com caldria. Atacar un país dient que volen defensar el poble oprimit és un excusa de mal pagador. I això ho fa qui pretenia rebre el Premi Nobel de la Pau i posar fi a totes les guerres del món. Ha intervingut a Veneçuela, ara l'Iran i els cubans estan a l'espera. Què més ens caldrà veure?

Em podeu dir que soc innocent, que desconec la realitat política del món, que no m'assabento bé de les coses... a mi, però, veure atacar un país dient que alliberaran els seus reprimits habitants no m'ho crec. L'any 1936 a Espanya no varen venir a sufocar un cop d'estat que ens va provocar viure quaranta anys de dictadura. Potser és perquè no hi tenien res a guanyar amb la intervenció. A Veneçuela sabem que hi havia interessos petroliers.

Quantes persones moriran per la decisió del president dels EUA, amb companyia del genocida que governa Israel? Què més cal esperar d'un personatge que encara li queden tres anys de mandat, si no troba la manera d'allargar-ho? Com pot ser que amb l'experiència històrica de líders autoritaris que varen posar per sobre els seus interessos de poder i domini a la vida de milions de persones, encara hàgim de patir personatges com Trump?

Algú diu que cal frenar els treballs de l'Iran per aconseguir l'energia nuclear. Quina garantia tenim que no sigui un ximple com Putin o Trump qui premi abans el botó? Estem en mans de persones desequilibrades i el nostre sistema polític és incapaç d'arraconar-les per evitar mals pitjors. Em preocupen aquests personatges, però també tots aquells que tenen al costat i s'aprofiten de les seves decisions per viure bé mirant cap a un altre costat.

A mi, ni fred ni calor!

No he estat mai als EUA tret d'unes hores tancat en unes dependències de l'aeroport de Miami, en trànsit, en el meu viatge cap a Mèxic, i tot fa pensar que trigaré a visitar-los. Trump ha anunciat que revisarà les opinions a les xarxes socials de totes aquelles persones que tinguin intenció de visitar el seu país i no autoritzarà l'entrada a aquells que, entre altres coses, siguin crítics amb el seu govern. La llibertat d'expressió està compromesa amb Donald Trump a la presidència.

Em consta que hi ha llocs molt interessants i dignes de ser visitats, però davant d'aquest panorama haig de confessar que no en tinc pas ganes, sobretot tenint en compte que el món és prou divers i atractiu, i em queden molts llocs per visitar i conèixer a fons.

L'acció de control està en la línia de la manera d'obrar i dirigir el país, més propi d'una dictadura que no pas d'un sistema democràtic. No us estranyi que el president se les empesqui per aconseguir tirar per terra la limitació de dues legislatures i es perpetuï en el càrrec. Coses més difícils s'han vist.

Per la informació que rebem, la societat nord-americana no està en els millors moments de la seva història. Les condicions de vida i atenció, sobretot en temes sanitaris i de dependència, són molt precàries, i no serà aquest president qui hi posi remei. Tots sabem els interessos de qui defensa, i no són precisament els de les famílies més vulnerables, encara que hagin pogut votar-lo com a president. 

I com que no tinc cap necessitat de viatjar als EUA, ja pot anar posant les traves que vulgui que a mi no em farà ni fred ni calor. Des d'aquest blog, i amb tota la humilitat del món, continuaré opinant sobre allò que consideri important i que afecta les persones, sobretot que ho fa de manera negativa per aquells que tenen menys defenses i estan més deixats de la mà de Déu.

Als catalans de Mèxic

Avui la Clara s'ha acostat fins al centre de l'Orfeó Català de Mèxic, per fer la donació d'un exemplar del llibre de novel·la de ficció, del seu cosí Gil Pratsobrerroca, "El joc del silenci", que té un èxit espatarrant. És la primera novel·la d'en Gil i estic segur que no s'esperava la resposta dels lectors.

Aprofitant que la Clara visitava la ciutat de Mèxic, i havent-se endut el llibre per aprofitar les hores de viatge, ha semblat oportú fer aquesta donació i permetre que catalans d'aquella ciutat i usuaris de la seva biblioteca, puguin gaudir, en préstec, del treball de l'escriptor vigatà.

Aquests dies tenim molt present el país mexicà. No només pel viatge de la nostra filla, sinó també per la fira internacional del llibre de Guadalajara, amb Barcelona com a ciutat convidada d'enguany. Però Mèxic també se'ns fa present quan recordem l'època de la dictadura franquista i li reconeixem l'acolliment que va brindar a tants exiliats espanyols, i catalans de manera especial.

Hi ha diferents casals catalans arreu de món, que destaquen per la seva activitat cultural. A la ciutat de Mèxic, l'Orfeó Català és un clar exponent del nostre país, a vegades més ben considerat a l'altra banda de l'Atlàntic, que no pas més enllà de l'Ebre.

Tant de bo que el llibre d'en Gil entusiasmi els lectors mexicans, com ho està fent als de casa nostra, i que el gest de la Clara sigui entès com una manera de connectar catalans d'aquí i d'allà.

Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

Coincidències de la vida

Aquesta setmana han mort dues persones que varen ser protagonistes durant l'intent de cop d'estat del 23-F. Em refereixo a l'extinent coronel Antonio Tejero, que va entrar al Congrés de Diputats armat i disparant trets a l'aire, fent estirar a terra els seus diputats, i a la llavors diputada Anna Balletbò que va poder sortir de l'hemicicle per la seva situació d'embarassada. Sens dubte que no els podem posar de costat quant a mèrits, però la casualitat ha fet que morissin amb poques hores de diferència. 

Arran de la mort del colpista s'han sentit declaracions que no ens hauríem imaginat que en ple segle XXI es produïssin. Ens adonem que estem fent passes enrere en el camí de la defensa dels drets humans, amb l'auge de l'extrema dreta, nostàlgica del franquisme i de la repressió. 

Ahir parlava de la necessitat de ser contundents contra les manifestacions d'odi. Avui afegiria que caldria fer molta pedagogia als joves, que no han viscut la dictadura, però es deixen entabanar pel populisme de l'extrema dreta, fins al punt de creure que l'autoritarisme és la millor solució per organitzar una societat.

Fa uns anys que observàvem manifestacions feixistes en diades assenyalades, com pot ser el dotze d'octubre, però avui és molt més freqüent veure concentracions a diferents llocs del país, amb qualsevol excusa. Tenim l'extrema dreta dins de les institucions, creixent i dominant el discurs fàcil i enganyós, i no estem tranquils pensant en el futur.

La defensa de la llibertat d'expressió serveix moltes vegades per permetre discursos de persones que estan en contra d'aquest dret. És una mica una contradicció. No els podem negar les seves paraules, però hem de combatre-les amb arguments per deixar-los en evidència i evitar que continuïn enganyant a més gent.

Avui podem estar descontents amb els governs que tenim, però hem de ser molt conscients que, si no canvien les coses, l'alternativa és un perill per a la democràcia i la defensa dels drets fonamentals.

Ens falla la memòria

Avui recomanaria llegir l'article de Xavier Bosch al diari ARA, "Felipe, amb efa de fatxa", perquè la nostra memòria ens falla sovint. Tenim lapsus importants que si ho corregíssim entendríem millors les coses i posaríem a moltes persones al seu lloc.

La jubilació de qui fou president del govern espanyol, Felipe González, se'ns fa una eternitat. No és que desitgi que desaparegui, però callat estaria millor i nosaltres més tranquils. No pretenc fer un repàs exhaustiu de la seva trajectòria política, ni tampoc recordar què va passar durant aquells anys del seu govern. Som molts els que sempre hem lamentat que es va perdre una oportunitat política de transitar d'una dictadura a una plena democràcia, però no sempre es fan bé les coses. El pitjor de tot, però és no tenir memòria i criticar allò mateix que es va fer en el passat.

Quan Felipe González critica el seu successor, l'actual president Pedro Sánchez, l'acusa de les mateixes coses que se l'ha acusat a ell, i en va sortir tan tranquil, permetent-se el luxe d'estar donant consells i lliçons de comportament, quan li hauria de caure la cara de vergonya, per no enviar-lo a la presó.

Em sap greu dir-ho, però quan el sento a parlar, si no soc a temps de tancar la ràdio, em venen ganes de vomitar. Com es pot ser tan cínic? No es tracta de defensar l'actuació de l'actual govern, que tenen prou problemes a resoldre i se'ls hi està escapant de les mans. Només es tracta de posar en solfa tot allò que va fer caure el govern socialista de Felipe González, per la corrupció dels seus assessors i alts càrrecs més propers. 

L'article de Xavier Bosch ho diu ben clar i, per tant, no cal reproduir-ho. Sap greu que persones que varen tenir tant poder i que haurien pogut fer tant de bé per a la democràcia d'aquest país, es quedessin a mig fer, i ara tingui la barra de criticar els altres per fets que no difereixen en res, amb el seu historial. 

Si l'extrema dreta progressa a marxes forçades és en gran part per culpa d'uns polítics que varen fer mal ús del seu poder i que, disfressats de progressistes, ens han pervertit la democràcia.

Un progressisme que no es veu per enlloc

Decisions com la que ha pres el govern espanyol, amb la complaença del PSC, de mantenir la policia nacional a l'edifici de la Via Laietana de Barcelona, són les que posen en dubte el progressisme tan esgrimit pel PSOE. La història d'Espanya té un episodi nefast que hem pogut viure alguns de nosaltres, ni que sigui d'esquitllada. La dictadura del general Franco va permetre que en aquest edifici es detingués i torturés a centenars de persones, catalanistes i republicans. 

Quan el PSOE parla de la Llei de la Memòria Històrica no sé en què estan pensant. D'entrada creus que t'enreden i que de progressistes no en tenen res. No es pot esperar cap decisió de reparació per part de la dreta espanyola, però sí que tens certes esperances que l'esquerra pot fer el gest. Doncs no!

Aquests signes de feblesa i menysteniment de les persones que varen patir directament la brutalitat de la dictadura són els que creen desafecció. Si no podem confiar en l'esquerra, per què se'ls ha de votar? Si són incapaços, quan governen, de capgirar tot allò que la dreta ha forçat o no ha eliminat, per què necessitem que aconsegueixin el poder?

No estem parlant de detalls sense importància. Amb tot el que va passar allà en aquest edifici de tortures i repressió, no hi ha cap excusa de centralitat policial, i encara menys tenint en compte, com ens recorda l'Antoni Bassas en el seu article, que les competències policials en seguretat ciutadana són dels Mossos d'Esquadra. 

És molt trist que passi tot això. Que ens prenguin el pèl d'aquesta manera i, sobretot, que no vulguin reparar els danys soferts per tants i tants republicans i catalanistes. No només tenim un dictador que va morir tranquil·lament al llit, sinó que l'alternativa de govern d'esquerres és incapaç de posar les coses al seu lloc, i continua mantenint acatament i submissió als feixistes del segle XX.

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Els tirans i els seus amics

Pendents de tot el que està passant a Síria, i desitjant encert dels nous dirigents, en benefici de tota la seva població, ens preguntem què passarà amb el tirà Al-Assad? Estem massa acostumats que aquests personatges aconsegueixen un refugi segur que els evita presentar-se davant la justícia per ser jutjats pels molts crims comesos. 

Aquests dies estem descobrint les atrocitats comeses pel dictador que, tot i no venir de nou, impressionen i ens repugnen per la crueltat i la quantitat de persones torturades i assassinades. Un sirià format a Europa que va heretar un país en mans d'un cruel dirigent, i que fins i tot s'ha superat en la maldat de les seves accions.

El tirà s'ha refugiat a Rússia, amb un altre personatge del nostre món més inhumà, el senyor Putin, que li ha fet costat fins ara, evitant la seva caiguda anys ha, en els primers moments de la revolució avortada. Putin, però, no és un home en qui confiar, i pot trair-lo en qualsevol moment si en pot treure algun rèdit. És per això que Al-Assad no pot viure gaire refiat, i potser hauria d'estar mirant de trobar un altre aixopluc que li asseguri una vida d'exili tranquil·la, sense ensurts.

En moments com aquests penso en la dictadura franquista i el paper que varen jugar els estats europeus, aquells que estaven en contra de postulats feixistes, i no varen fer res per alliberar-nos del dictador. T'adones que l'actitud dels estats és hipòcrita i que només busquen els seus propis interessos, valorant què els convé més, sense importar-los gaire el que pugui patir la ciutadania d'aquell país veí. El suport de Rússia o dels EUA, sempre parteix dels mateixos principis: pensen en ells i quan deixen de tenir-hi interès, se'n van. No cal recordar què ha passat a l'Afganistan al llarg de la història més recent.

L'interès de Putin en aquests moments està centrat en Ucraïna, i el dels EUA està per veure, esperant el nou president, encara que hagi deixat molt clar que primer són ells i els altres que els bombin.

El repte d'Europa

Els experts en l'àmbit internacional fa molt temps que ens parlen dels problemes del nostre continent i concretament de la Unió Europea. Els de la meva generació somiàvem en entrar a l'Europa democràtica, patint com ho fèiem amb la dictadura franquista. Un somni que es va fer realitat força tard, però que ens il·lusionava pensant que s'havien acabat els nostres mals.

No us estranyarà que us digui que darrerament estem molt desenganyats. Hem obert els ulls i hem vist que la idíl·lica Europa no era tal, sinó que té moltes mancances. El paper de la Unió Europea en el món cada vegada està més desprestigiat. Hem anat augmentant el nombre de membres integrants, però aquest creixement no ha comportat més fortalesa, sinó tot el contrari. Avui, prendre decisions estratègiques resulta una quimera i tens la impressió que els nostres governants dubten de tot i aquesta incertesa ens fa perdre prestigi, però sobretot poder econòmic amb relació a l'exterior.

Estic convençut que hi ha fets positius que sense la nostra pertinença a la Unió ens deixarà a l'estacada, però també és cert que podíem haver aprofitat molt millor la unió d'estats d'un nivell econòmic i cultural prou elevat.

Europa, però, no s'ha fet gran ni independitzat d'un tutor, els EUA, que ha fet i desfet d'acord amb la seva voluntat. Ha estat el nostre pare protector, i ens hi hem arrepenjat. Ara, que retorna Trump a la presidència, tothom es posa a tremolar. Ell és molt més contundent en la defensa dels seus interessos, i té ben poc interès en el que ens pugui passar. 

La impressió que tinc és que ni ara som capaços de reflexionar i fer els passos necessaris per fer-nos adults i independents. Aprofitar els nostres recursos per encarar les dificultats que un món en hores baixes i de moltes turbulències ens pressiona. Som una Unió poc unida, on cadascú mira per la seva conveniència, i n'hi ha uns quants que només en volen treure beneficis, però en cap cas cedir cap mena de sobirania, i tot no pot ser.

Estem a l'expectativa de tot el que està succeint als EUA amb el relleu presidencial. Sabem que tenim les de perdre, però nosaltres hem trepitjat fang, i no acabem de veure la manera de sortir del llot. Són temps difícils per a la Unió Europea, i ens caldrà arremangar-nos si no ho volem engegar tot a dida.

Il·legalitzar la Fundació Francisco Franco

La nostra generació va néixer i créixer amb l'eslògan "Spain is different". La història ens ha demostrat que l'afirmació era correcta. Una diferència, respecte als estats del nostre entorn, en negatiu, bàsicament perquè es defensen unes institucions i uns poders molt allunyats dels principis democràtics que voldríem que prevalguessin. 

    Avui llegia la notícia de l'inici del procés per il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, que ha signat el ministre de Cultura. Un procés que tindrà una llarga durada i que ens genera molts dubtes sobre l'èxit d'aquesta empresa, que es trobarà amb totes les dificultats del món, ja siguin els jutges, alguns partits polítics, o la mateixa societat civil espanyola. 

    En un país democràtic normal i corrent, aquesta fundació faria molts anys que hauria desaparegut i, sobretot, que hauria deixat de ser subvencionada i eliminats els avantatges fiscals de què gaudeix. Però Espanya és realment diferent. Fa uns quants anys que vàrem deixar la dictadura per entrar en un sistema democràtic, però encara és hora que es passi factura als feixistes que es varen lucrar i dirigir el país. I no només això, sinó que institucions tan importants del sistema, com és el Poder judicial, tenen un component ideològic autoritari i predemocràtic que no hem aconseguit arraconar.

    El procés d'il·legalització de la Fundació Francisco Franco, doncs, serà lent i ple de discussions, males arts i pressions de tota mena, per intentar que fracassi. El marc els és molt favorable per continuar predicant les suposades bondats del franquisme, i és difícil trobar qui sigui capaç de clavar un cop de puny a la taula i resoldre, per totes, la situació anòmala.

    M'hi jugo un pèsol que una de les excuses de la fundació per defensar la seva existència serà el dret a la llibertat d'expressió, un dret que els franquistes varen negar sempre, però que ara poden aprofitar per evitar la seva il·legalització. 

    Com hem pogut veure, l'extrema dreta sempre utilitza les bondats de la democràcia per beneficiar-se'n, mentre lluiten per destruir-la. 

Com són les coses!

Ho anàvem dient, però sembla que no hem après a preveure les coses, sinó que sempre ens toca rectificar i fer marxa enrere. No hi ha manera que ens adonem que no tot el que es diu es fa amb bona intenció, que no tot és cert, ni soluciona els problemes que tenim. Tenim uns partits polítics tacats amb la corrupció, amb moltes promeses incomplertes i amb una desconfiança total per part de la població. Davant d'aquest panorama arriba l'extrema dreta i ens diu que són aquí per solucionar-ho tot. Per fer fora aquesta colla de corruptes i recuperar la normalitat. Ells són els nostres salvadors.

    Resulta, però, que assoleixen el poder, o entren a les institucions públiques i comences a mirar què fan, com actuen, què se n'ha fet de tot allò que han promès que canviarien i... t'entren molts dubtes. Potser no són tan diferents, o fins i tot són pitjors!

    Segons sembla, el líder de Vox a Catalunya, i diputat al nostre Parlament, no ha utilitzat correctament els diners que el seu grup parlamentari rep com a subvenció, o més aviat n'ha fet ús privat que no correspondria. Bé, potser ha estat un error i no tornarà a passar.

    El president del Parlament balear, que també és de Vox, ha mostrat la seva cara autoritària i despectiva en la sessió plenària per a la derogació de la llei de memòria democràtica. Els fa tanta ràbia que algú intenti fer memòria de les víctimes de la dictadura, que la seva reacció és la típica d'un hooligan, però que té el poder de fer fora del Parlament qui no li rigui les gràcies. 

    Necessitarem molts episodis com aquests per aconseguir que molts dels seus votants s'adonin de l'error de la seva decisió. En són responsables, però també aquells partits polítics que no han fet prou per evitar que tot es deteriorés tant, i que a la gent li vinguessin ganes de votar uns populistes descarats, pensant que aquell era el camí per redreçar-ho tot. No ho resoldrem en una legislatura, però hem de confiar que amb temps i paciència aconseguirem fer fora aquesta colla d'autoritaris, predemocràtics, que utilitzen el sistema democràtic per destruir-lo des de dins. Això és el que ens toca viure en aquests moments.

Una llei electoral del segle XXI

Sabeu allò de la cançó de l'enfadós? Doncs parlar de llei electoral catalana va per aquí. Quants anys fa que vàrem entrar en el procés de democràcia? Quan fa que vàrem poder començar a votar després dels quaranta anys de dictadura franquista? Doncs encara no hem estat capaços d'aprovar una llei electoral pròpia. Som l'única comunitat autònoma que n'ho en té. No ens fa vergonya?

    N'he parlat moltes vegades, però avui hi insisteixo arran de les informacions i queixes que han sorgit sobre el vot des de l'estranger. Sembla ser que s'han descartat molts vots, i s'han destruït abans que acabés el termini previst per a les impugnacions. Tot i que no hi entenc gaire, crec que no és gaire ortodox, i algú n'hauria d'assumir les responsabilitats.

    Al marge, però, de qui pot sortir-ne beneficiat o perjudicat d'una mala decisió, potser estaria bé que els nostres polítics es posessin d'acord per redactar una llei electoral, adequada a la nostra realitat i al segle que vivim. Són moltes les coses que s'haurien de tenir en compte, al marge de la representativitat territorial, que és on hi ha la mare dels ous, i entre aquestes coses hi hauria com posar al dia el vot dels catalans que viuen a l'estranger i, com a mínim, resoldre-ho pel que fa a les eleccions que en tindríem competència.

    La incapacitat per confeccionar una llei electoral catalana és una mostra més de la inoperància dels nostres polítics, i dels interessos que predominen per sobre de tot. Està vist i comprovat que els interessa més els beneficis del partit polític que no pas el benestar de la ciutadania. I això provoca el desencís, la desconfiança, l'apatia i l'abstenció. 

    Ara és Junts qui es queixa de com ha anat el vot exterior, perquè li interessa esgarrapar uns vots i acostar-se al PSC, però s'haurien d'adonar que la feina l'havien d'haver fet abans. O és que el vot dels catalans que viuen a l'estranger ha funcionat bé fins ara? No tenen constància dels problemes eterns per poder votar des del seu lloc de residència? Doncs que s'espavilin a redactar una llei electoral, que ho treballin bé, i potser d'aquesta manera a la propera les coses aniran millor.

    I no ens descuidem d'una cosa tant o més important que aquesta. Saben quants catalans que viuen al país des de fa molts anys, alguns dels quals hi han nascut, no poden votar els seus representants? No és greu això? No hi ha ganes de resoldre-ho per sempre? Parlem de democràcia i participació, però tenim moltes mancances, algunes de les quals són clarament injustes. Sisplau, treballem bé i amb justícia!

A les urnes sense entusiasme

Portem moltes eleccions des que vàrem poder començar a celebrar-ne després de quaranta anys de dictadura. Només el fet de tenir llicència per votar ja ens animava a acudir a les urnes. També, i penso que és un element molt important, hi havia moltes ganes de canviar el món, de començar uns camins que fins aquell moment teníem prohibits. Aquesta actitud positiva engrescava i segurament va ser la clau d'una gran participació.

    Han passat gairebé cinquanta anys de democràcia i sembla com si estiguéssim cansats. El nivell d'abstenció és elevat i la confiança en els resultats i en aconseguir un govern fort que lideri el nostre país és cada vegada més baixa. Tenim la sensació d'anar en contra de, i no tant a favor de projectes, partits i propostes engrescadores. Ens movem per evitar el pitjor, i això no acaba d'engrescar, sobretot als més joves, aquells que sempre han pogut votar, sense tenir-ne gaires ganes.

    Si ens fixem en els discursos de la campanya electoral hi trobem a faltar propostes concretes i clares de quin han de ser el futur. La majoria de proclames són alarmistes davant la possibilitat que l'adversari aconsegueixi un bon resultat. Costa de trobar un partit polític que vengui propostes positives i prou argumentades com per dipositar-hi la nostra confiança i donar-los el nostre vot.

    Després de tants anys intentant consolidar el sistema democràtic al nostre país, podríem dir que només hem aconseguit cansar a la gent i perdre tota la credibilitat. Avui ens preparem per a unes eleccions amb l'avís que molt probablement haurem de tornar-hi abans d'acabar l'any. No es veu un candidat que pugui aconseguir la majoria necessària per governar, ni la possibilitat de sumar dos o tres partits polítics per assolir aquesta majoria absoluta que cal per formar govern.

    Hi ha tot un seguit de temes que no hem sabut resoldre i que s'arrosseguen des del primer dia. Parlem molt de drets, però no hem establert cap tipus de garantia perquè aquests es protegeixin. Parlem del dret a l'habitatge digne i ens trobem amb problemes diaris de desnonaments i de manca d'habitatge protegit. Parlem d'immigració i hem estat incapaços d'escriure una llei coherent que defensi els drets dels més vulnerables. Parlem d'educació i només fem que canviar les lleis sense establir cap normativa estable i eficaç per evitar l'abandonament escolar i apujar el nivell. I aquí hi podríem anar afegint seccions, sense acabar mai. 

    El desencís de la població ve donat per la ineficiència de les polítiques emprades pels nostres governants. I aquesta desmotivació fa que ens allunyem de les urnes, i que el nostre país es trobi en un atzucac de difícil sortida. Diumenge votarem, però què passarà dilluns?

Pendents de la decisió del president

La notícia d'avui es va originar ahir a la tarda-vespre, o si més no és quan jo me'n vaig assabentar. El president del govern espanyol va anunciar que cancel·lava la seva agenda durant cinc dies per meditar el seu futur. Una possibilitat és la seva dimissió, cansat per l'assetjament que considera que pateix per part de la dreta espanyola, que tots sabem que quan no governa fa tots els possibles per aconseguir desbancar l'esquerra del govern.

    Això no ens ve de nou perquè ha estat la tàctica que ha seguit la dreta espanyola des del primer dia del restabliment de la democràcia a Espanya. Vàrem sortir d'una dictadura molt llarga per entrar en un model democràtic amb moltes mancances, que encara avui patim. Ara, amb l'auge de l'extrema dreta arreu, encara es fa més palès.

    Els catalans estem molt acostumats a rebre bastonades per tots costats. Normalment és la dreta en forma de partits polítics, jutges i mitjans de comunicació, però no només. L'esquerra espanyola també ens té en el seu punt de mira i només quan ens ha necessitat ha fet veure que ens escoltava i donava la mà. Sabem, però, que és per pura necessitat i interès. La crítica que el PP els hi fa està totalment encertada. Ells i nosaltres sabem que si no ens necessitessin ens tornarien a aplicar l'article 155 de la Constitució. És per això que cal malfiar-se del PSC, que fa només el que li deixa fer el PSOE, i que si aconsegueix governar el nostre país, el posarà a disposició d'ells, i mai en benefici nostre.

    Dit això cal expressar la repulsa per la manera d'obrar de la dreta espanyola. Ja no parlo de l'extrema dreta perquè amb l'actuació de la dreta del PP ja en tenim prou per veure quin peu calcen. És fastigós veure com actuen la majoria de jutges que tenen poder a les institucions d'un Poder Judicial que és el llegat més evident del franquisme, i la defensa dels interessos dels poders fàctics que fan i desfan.

    Estarem a l'aguait per si el gest del president del govern és una simple maniobra per causar efecte i sortir reforçat en uns moments de dificultats, o si tira endavant la idea de dimitir i portar-nos a unes noves eleccions, amb moltes possibilitats que la dreta acabi arribant a la Moncloa. Els catalans sabem que passi el que passi ho tenim molt negre. Es tracta d'analitzar quina tonalitat de gris podem aconseguir segons quina sigui la decisió final. 

    Pedro Sánchez està experimentant allò que molts independentistes represaliats han viscut els darrers anys. Tant de bo li serveixi per obrir els ulls i adonar-se de quina és la realitat del nostre país. Ell repeteix que malgrat tot confia en la Justícia. Jo, malauradament, ja fa molts anys que he deixat de confiar en la justícia que es pot esperar del sistema judicial espanyol.

Què podem esperar d’Europa?

La meva generació somiava amb Europa. Teníem clar que l’única manera d’alliberar-nos de la dictadura franquista era entrar a Europa per poder esdevenir un país democràtic, recuperant la llibertat i els drets més essencials que amb la guerra civil i la victòria feixista vàrem perdre. Després ha passat el que ha passat.

    De la mateixa manera que arriba un moment que els fills s’adonen que els seus pares no són perfectes ni els millors del món, nosaltres també hem descobert les vergonyes d’Europa, les seves imperfeccions, les servituds i debilitats. Somiàvem amb un espai idíl·lic i hem constatat que no és així. Ens hem sentit protegits d’alguna manera, perquè hi ha hagut intents de desestabilitzar el país, però no n’hi ha prou.

    El món ha canviat i la posició europea també, no només per l’ampliació dels països membres, cada vegada més diversos, sinó també en relació amb la resta de potències mundials. El paper dels EUA no és el mateix, i la Xina ha esdevingut una potència de primer ordre. I Europa? El model ha quedat obsolet i caldria una revisió a fons per evitar caure en un pou, un estancament econòmic i polític que més aviat ens ofegui.

    Se’m fa molt difícil imaginar l’Europa del futur, però tinc molt clar que si no hi ha un canvi radical en la seva organització i la interrelació dels països membres, cada vegada ens servirà menys, i la nostra dependència de fora serà més gran i costosa. Continuo pensant que formar part d’Europa és un sort, veient com funciona Espanya, en tots els àmbits i aspectes, i també en relació al tracte que dispensa a Catalunya, però això no treu que no haguem d’asseure’ns a estudiar de quina manera sortim d’aquesta situació d’impàs i feblesa que no ens deixa avançar i que pot hipotecar-nos per al futur.

    Hem de preguntar-nos què podem esperar d’Europa, però només som a dins i per tant també ens hem de preguntar què podem fer per millorar aquesta Europa, que ens va ajudar a sortir de la repressió franquista, però que necessita un nou impuls.