La ciència i el dia a dia

Llegint notícies com la de l'allunatge d'una nau de l'Índia se'm generen molts dubtes i em faig moltes preguntes. És evident que l'evolució científica és important i estimulant, i que és bo que no tot quedi a mans dels de sempre. De totes maneres, quan veus aquests èxits, i t'imagines el cost que deu haver tingut, i llavors mires com viu la gran majoria de la població del seu país, no ho acabes de veure clar.

D'acord que hem d'anar endavant i fer més que menjar i dormir cada dia, però no hi ha manera d'eradicar la pobresa? No es podrien fer més esforços perquè la gent visqués dignament? Mires el que t'arriba d'aquell país i hi veus molta misèria. També molta injustícia, on uns pocs viuen molt bé i la gran majoria amb prou feines pot sobreviure.

També és cert que als Estats Units d'Amèrica, que han liderat les exploracions a l'espai, també hi ha misèria, i per tant també podem criticar la despesa per arribar a l'espai mentre hi ha gent del seu país que no en té prou per viure. Amb aquestes reflexions, probablement la ciència no hauria avançat gaire, però humanament què? No seria un gran èxit que ningú patís fam, guerra ni misèria?

Ja he dit al començament que se'm desperten dubtes i preguntes. No és clar i sempre hi ha el risc de moralitzar-ho tot, però és molt preocupant com vivim, a esquenes de la misèria i els problemes d'una gran part de la població mundial.

L'Índia ha aplaudit l'èxit de l'allunatge i es sentirà orgullosa de ser una de les quatre potències que han aconseguit arribar-hi. De ben segur que el treball que ara puguin realitzar serà en benefici de tots, i no només del seu país. Rússia, una vegada més, haurà de claudicar i entendre que les coses tenen sempre un perquè. A Putin li hauria anat molt bé l'èxit ara fa unes setmanes, per fer oblidar, encara que només sigui per uns moments, tot el mal que està causant a Ucraïna des de fa un any i mig. L'Índia probablement també aprofitarà l'avinentesa per amagar una realitat que no voldríem a casa nostra.

En tot cas celebro l'èxit de l'Índia, però els hi demano que no oblidin que aquí a la Terra, tenen encara molta feina a fer per tal de sentir-se orgullosos com a poble. Han de resoldre els problemes mundans i aconseguir que tots els seus habitants puguin gaudir dels èxits, sobretot si tenen prou diners per viure, i fer-ho d'una manera digna.

Sobreviure al mar

Aquests dies tornem a veure imatges de persones desesperades jugant-se la vida per sobreviure en un món millor del que els ha tocat viure. Això passa tan si les càmeres hi són presents com no, però només en som conscients quan tenim l'oportunitat de veure-ho per televisió. Què fan els governs europeus?

A la consciència dels nostres governants hi ha d'haver la situació d'aquestes persones rescatades en vida de les aigües i el tracte que reben quan arriben a port. No es mereixen el sofriment que pateixen. No haurien d'haver de sortir del seu país per gana o guerra, però encara menys ser rebuts d'una manera tan inhumana.

La lentitud en trobar una resposta adequada, però sobretot la manca de voluntat de trobar una solució als seus problemes, indigna. Estic d'acord amb totes les regulacions que es creguin oportunes, però que no siguin excusa per encallar la resposta. No pot ser el que està passant a les illes canàries on les persones que aconsegueixen sobreviure, queden confinades a l'aire lliure setmanes i setmanes, abans no se'ls ubica en un lloc en condicions.

Hem d'exigir als nostres governants respostes adequades a la realitat del món, a les necessitats d'aquests migrants que es veuen abocats a sortir del seu país i a venir a Europa no pas per caprici, sinó per poder viure. Ningú ha dit que governar sigui fàcil, però això no és excusa per no trobar respostes adequades a la realitat.

Racisme o por?

Els fets succeïts en diverses poblacions catalanes en què una colla de veïns increpen uns joves que viuen en pisos ocupats, i els culpen de la violència i robatoris a les cases, han estat catalogats d'actituds xenòfobes i pur racisme. Hi ha, però qui discrepa i més aviat ho relaciona amb la por de molts veïns que pateixen aquesta violència i robatoris. De què estem parlant?

La resposta és massa complexa com per deixar-ho dit en dues paraules. Hi ha elements prou evidents que demostren que cal prendre decisions importants a la situació de molts joves sense feina i sense lloc on viure. Les ocupacions de pisos són conseqüència d'una situació no resolta, i que en el cas de joves estrangers, passa quan el sistema, una vegada complerts els divuit anys, els deixa a l'estacada.

Unes lleis massa laxes que permeten l'ocupació dels pisos, i les dificultats imposades als joves per poder guanyar-se la vida i procurar-se un habitatge sense necessitat d'ocupar-lo il·lícitament, provoquen la situació crítica que darrerament s'ha escampat a diferents poblacions.

No negaré mai la predisposició inconscient al racisme, a menystenir els que són diferents a nosaltres, però limitar el problema de la violència i l'ocupació de pisos únicament al racisme és un error. També és comprensible que les persones es trobin indefenses davant l'increment de robatoris, i sobretot de la manera que es produeixen.

Fa massa temps que les lleis han quedat obsoletes i hem d'estirar les orelles al poder legislatiu perquè es canviï aquesta impunitat per una banda i aquesta deixadesa per l'altra. No pot ser que els propietaris dels pisos tinguin menys drets que els que els ocupen il·legalment, ni tampoc que la llei permeti que d'un dia per l'altre un jove es trobi al carrer sense mitjans per sobreviure. Mentre això continuï d'aquesta manera, els aldarulls que hem pogut observar aquests dies, i la preocupació de molts veïns continuarà, amb el perill que els esdeveniments acabin en tragèdia. Exigim els nostres governants mesures per resoldre aquesta situació abans no sigui massa tard.

Atrapats en la injustícia i immoralitat

Continuen els problemes en el vaixell Open Arms que no pot desembarcar els immigrants que continuen a coberta. Una situació immoral que hauria d'haver estat resolta fa molts dies. És una situació desagradable haver d'estar comentant tot el que està passant amb aquest vaixell i tot fa pensar que encara en tenim per alguns dies més.

Si l'Europa que construïm és aquesta que permet que persones mal visquin en un vaixell, no ens interessa. No la volem! Si per alguna cosa hem de lluitar és perquè hi hagi justícia al món i que els estats que s'ho poden permetre obrin les portes a les persones que han hagut de fugir dels seus països per poder sobreviure.

És injusta la situació i hem de ser solidaris amb les persones que estan lluitant perquè es resolgui el més aviat possible, i amb les persones que varen ser salvades del mar i que encara no han pogut posar els peus en terra ferma.

Cal denunciar la situació de l'Open Arms, encomanar-los moltes forces i no callar fins aconseguir que les persones migrants puguin baixar del vaixell.

La nostra solidaritat universitària no té fronteres

Encara que la meva filla ho aprovi tot aquest any, sé que em tocarà pagar la matrícula del curs vinent, i no és barata. Al mateix temps, també sé que contribueixo a què els universitaris andalusos puguin matricular-se gratuïtament, si són competents. És una mostra més de la nostra solidaritat. És això el que reclama la presidenta del PSOE andalús, oi? És aquesta la política que pretén defensar dins del PSOE, oi? i el senyor Pedro Sánchez pensa igual? El PSC també?

En un temps que la solidaritat és escassa, comprenc que tots plegats hem de fer un esforç, sobretot per ajudar les persones que tenen veritables problemes per sobreviure, per gaudir del mínim imprescindible i tenir un futur a la vida, més enllà de l'haver d'anar pidolant a tothora, però a vegades el concepte solidaritat es confon.

No és el mateix ser solidari que cornut i pagar el beure. Precisament la mala praxis ha estat clau perquè molts catalans que mai havien defensat de manera oberta els seus anhels independentistes, s'hi hagin sumat després de veure com ens prenen el pèl. I no només això, sinó que a sobre et tracten d'insolidaris.

Ha fet molt mal la política dels diferents governs espanyols, però també la manera com hem reaccionat des del nostre país, i ja se sap que es va d'un extrem a l'altre, perquè els termes d'entremig són molt difícils d'aconseguir. 

Cadascú que pensi el que vulgui, i ho interpreti com cregui més convenient, però estic segur que a Andalusia, avui, encara hi ha problemes més urgents a resoldre abans de donar gratuïtat universitària a tots els bons estudiants, encara que ho carreguin al nostre compte.

Una reflexió sobre la vellesa

Observar de prop com una persona es fa gran és una barreja de dolçor i agror. Les persones acceptem amb facilitat i fins i tot ens fa gràcia la indefensió de les criatures. Anem seguint amb paciència i joia la manera que van adquirint capacitats de sobreviure, d'expressar-se, de relacionar-se. 

La vellesa, per aquelles persones que hi poden arribar, produeix un procés invers. T'adones que la persona gran que tens al costat cada vegada té més dificultat per moure's, per pensar i recordar, i fins i tot reconèixer. No cal arribar a l'extrem de les persones que pateixen l'alzheimer, sinó simplement el deteriorament de les facultats naturals.

Hi ha excepcions, persones que arriben a la vellesa amb moltes facultats de relació i comprensió. En aquest cas es tracta gairebé d'un regal. No és l'habitual. Qui no té un problema de vista el té de cames, d'oïda, d'agilitat mental...

La nostra societat no està suficientment preparada per a la gent gran. Amb prou feines ho està per a les criatures, però poquíssim per als nostres vells. Ara, cada vegada s'allarga l'esperança de vida i no es fa estrany arribar als 100 anys i molt menys passar dels 90. Jo recordo haver vist vells de 60 anys, i ara jo em considero un adult. Veig el meu pare i penso que em queden més de trenta anys. Molt de temps per fer moltes coses, però llavors llegeixo les esqueles i m'adono que ja són una colla les persones més joves que jo que hi figuren.

No sabem què ens passarà, però tots diem que fins a valer-nos de nosaltres sols. Som conscients de les dificultats de la dependència i del poc que la nostra societat s'ha esmerçat per suavitzar-ne les conseqüències. La vellesa no està suficientment reconeguda socialment.