Cinquanta famílies afortunades

Demà dilluns tindrà lloc el sorteig per assignar els nous pisos de lloguer assequible que s'han construït al Bareu. Finalment, s'ha acabat tot un procés que ha durat molts anys, massa anys. En temes d'habitatge podem parlar del got mig ple o mig buit. Per més que es facin passes per augmentar el parc d'habitatges i que siguin assequibles per una bona part de la població, mai es farà prou. Podem ser crítics i exigir als nostres representants polítics que treballin més per augmentar l'oferta, però no cal ser derrotistes. Cal valorar positivament allò que s'ha aconseguit i en tot cas, si és possible, millorar-ho.

Arenys necessita ampliar l'oferta de pisos, siguin de nova construcció o rehabilitant aquells que estan tancats i buits. El territori és el que és i tampoc disposem de grans superfícies per construir-hi. Cal preservar el medi natural i no quedar-nos sense. També és important equilibrar l'augment de la població amb l'oferta i possibilitats de serveis i recursos públics. Avui, a Catalunya, hi ha àrees superpoblades. Hem crescut en població, però els recursos de l'administració pública estan estancats.

La planificació, en tots els àmbits, serveix precisament per evitar sorpreses i saturacions. Si només ens fixem en el dia a dia i no alcem la mirada cap al futur, ens trobarem amb situacions difícils d'afrontar. Ho veiem en l'atenció sanitària i l'escolar. Cada vegada hi ha més dificultats per oferir un bon servei, i no es tracta tant de la capacitat i preparació dels professionals com de les eines i recursos de què disposen per atendre els seus usuaris.

Demà, doncs, hi haurà unes quantes famílies que obtindran el pis enyorat, i ens n'hem d'alegrar, però l'endemà mateix ens hem d'arremangar per continuar treballant per aconseguir nous habitatges per a les moltes persones que encara estaran pendents d'assignació.

Ens fan falta bons polítics

Llegint diferents articulistes sobre temes diversos, t'adones que hi ha un tema de fons que es repeteix en la majoria dels casos. Es tracta de la qualitat o nivell dels nostres polítics actuals, i la necessitat de trobar-ne d'altres, que els substitueixin i millorin en la seva capacitat per liderar les nostres institucions.

Vivim uns temps difícils, agreujats per la situació sanitària, però sobretot pels efectes del Procés català i la judicialització de la política. Ens trobem amb molts entrebancs que dificulten la bona marxa de l'economia, però sobretot de la política. La capacitat de liderar un projecte viable que desencalli la situació actual.

Cal tocar de peus a terra i saber valorar quines són les prioritats de la població, de tots els catalans i també dels espanyols. Una cosa són les legítimes aspiracions dels catalans a decidir el seu futur i una altra les possibilitats que això pugui ser una realitat immediata. Necessitem trobar la manera de resoldre els principals problemes actuals, amb una economia molt tocada per la pandèmia, amb una pèrdua d'empreses i de llocs de treball, amb una taxa d'atur juvenil escandalosa i un abandonament formatiu preocupant.

Sembla com si els polítics empresonats i a l'exili, siguin el millor que tenim i que no siguem capaços de trobar-hi relleu. No em crec que no hi pugui haver altres persones disposades a liderar un projecte polític engrescador, viable i triomfant. Ens cal analitzar què és el que condiciona aquesta manca de lideratge per tractar de solucionar-ho. Entretant, convindria demanar als actuals polítics, que siguin curosos amb les seves decisions, que no siguin extremistes en les seves decisions, i siguin capaços de dialogar i cedir en allò que sigui necessari, per poder caminar tots junts cap a la consecució dels nostres objectius.

Les residències de la gent gran i el coronavirus

De totes les conseqüències del brot de coronavirus la situació de les residències de gent gran continua sent la més crítica i de resultats més funestos. No només el cas de la residència de Tremp, on es comptabilitzen 49 víctimes, sinó de totes les residències en general.

Ja ho vaig comentar quan estàvem a la primera onada, que ja es varen experimentar situacions greus, que el tema de les residències se n'havia de parlar, potser amb més calma. S'ha fet molts comentaris i no sé si ja ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom o cal esperar més, però és evident que s'ha de trobar una solució en la gestió i funcionament de les residències.

Durant massa temps, la majoria de residències s'han convertit en un negoci, sense una contraprestació adequada al cost real i, sobretot, al fet social d'ingressar una persona gran fora de l'entorn familiar. És clar que si hi entra l'empresa privada no és per fer un servei públic gratuït, sinó que al darrere hi ha le finalitat lucrativa, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa, si es fa ben fet i es tenen en compte totes les condicions.

Una residència de gent gran serà sempre un servei, que té un cost, però que compleix uns requeriments que l'administració pública ha de vetllar perquè siguin els correctes. No estem emmagatzemant avis, sinó resolvent situacions que la vida actual no resol en família. És més, la vida en residència hauria de ser una opció escollida pel bon servei que s'hi presta, i això és el que s'ha de vetllar.

Com a tota empresa hi ha d'haver un control de qualitat, però en el cas de les residències, que tracten amb persones, encara més. S'ha d'estudiar bé la seva gestió i les característiques dels seus residents, que necessiten una atenció sanitària que no sempre compleix els mínims indispensables. Les residències no són hospitals, però tenen una població que necessiten més que d'altres d'una assistència mèdica que s'ha de garantir. Si això no s'entén, les residències no poden ser una bona solució per a la nostra gent gran.