La por de Putin

Un home atemorit és perillós, sobretot si té poder. Putin fa dos mesos va rebre una sotragada que encara no l'ha superat. La revolta del líder de Wagner el va fer trontollar. No s'ho esperava. El president rus està massa acostumat a donar ordres i que tothom l'obeeixi. Això no vol dir que no tingui les seves pors i estigui d'alguna manera amagat per evitar qualsevol disgust irreversible.

Prigojin era un problema i calia fer-lo fora de circulació. Tenia massa admiradors i seguidors com per defenestrar-lo civilitzadament, i la mort en accident ha estat la millor solució. Hi ha qui posa en dubte la seva responsabilitat, però coneixent com les gasten a Rússia, i en concret el mateix president rus, amb tota la història que hi ha al darrere amb líders opositors, qui no es pot creure que hi estava al darrere?

El següent pas a resoldre era l'enterrament. Pels mèrits militars tenia dret a honors d'Estat, però això comportava possibles revoltes dels seus amics i seguidors. Putin no es podia permetre la llicència de provocar unes manifestacions de suport al líder desaparegut, i és per això que ha forçat un enterrament íntim, sense avís previ per evitar aglomeracions de gent.

Tot fa pensar que Prigojin és mort i enterrat, però la certesa no sé si la tindrem mai, si més no mentre Rússia sigui presidida per Putin. Totes les pel·lícules al voltant de la guerra freda, amb protagonistes els russos i els americans, contemplaven aquest secretisme que les feia interessants. La realitat supera la ficció, i a Rússia tot és una incògnita.

La por del president no és bona per a ell, però tampoc per a ningú. Una persona amb por té problemes per mesurar les seves forces, la seva reacció davant del perill. Putin ha demostrat que no té escrúpols i que cegament lidera un atac contra tothom que posi pals a la roda per aconseguir recuperar la Unió Soviètica. S'ha demostrat internament amb els líders que s'hi han oposat, i externament amb els atacs a altres repúbliques o la col·locació de líders titella per continuar decidint el futur d'aquests pobles.

El capítol Prigojin s'haurà tancat, amb molts dubtes, però sense deixar respirar a cap contrincant. Caldrà veure com continuarà tot plegat, i sobretot quina serà la reacció dels països de la seva òrbita i Occident, pensant que a dins ho té força controlat. De totes maneres, de la mateixa manera que Prigojin no devia dormir tranquil, tampoc Putin pot tancar els ulls, i aquesta por ens la pot transmetre a tots plegats, encara que estiguem vivint molts quilòmetres lluny.

El rei emèrit molesta

No hi ha dubte que tot l'historial del rei emèrit resulta una taca per a la casa reial i posa entre espasa i paret al rei Felip VI, o si més no això és el que volen aparentar. És per això que sempre procuren fer veure que cadascú fa la seva feina i que el rei no té res a veure amb el seu pare i que tot el que ha fet malament el seu pare no ha d'influir en l'actuació del fill.

D'aquí que eviten trobar-se i fotografiar-se junts i procuren que no torni a casa i no xerri més del compte, però no sempre els hi surt bé. Ho hem vist aquesta tarda a l'enterrament de la reina Elizabeth II que els han col·locat ben juntets, i ja hi ha qui ho ha aprofitat per escampar la fotografia.

Tot plegat és una comèdia i el que fa és que ens oblidem del que està passant i de què representa la corona espanyola per a tots nosaltres. Tot el muntatge que hi ha hagut a la Gran Bretanya per acomiadar la seva reina ha servit per fer-nos pensar en el dia que el rei emèrit mori. Podem especular molt, però malgrat tot el que s'ha escrit sobre ell i el seu descrèdit, els actes d'enterrament seran sumptuosos i ningú voldrà recordar tot el mal que ha fet, la corrupció que l'ha envoltat i el seu mal exemple com a cap d'estat.

La majoria de catalans no tenim una gran estima al rei actual, sobretot des del seu discurs del 3 d'octubre de 2017. És per això que ens preocupa molt poc si es veuen d'amagat o no amb el rei emèrit, o si els enxampen a la mateixa fila a l'enterrament de la reina britànica. Fins i tot ens fa gràcia veure les trifulgues per amagar trobades. Molt probablement aquest és el futur que li espera a la reialesa espanyola, que ha de fer mans i mànigues per salvar els mobles, encara que amb l'exemple de democràcia i sentit popular que es respira a Espanya, no cal que se'n preocupin gaire. El poble, en massa, és molt emmotllable, i està sempre a punt de sortir al carrer a aplaudir a qui sigui, encara que els hagi pres el pèl des del primer dia, i també els calés. Som així.

Comiat a en Joan Pons

Avui hem acomiadat en Joan Pons, amb l'església plena de gom a gom, de gent que l'ha estimat i gent que l'ha criticat. Fra Eduard, que ha presidit la celebració, ha fet una bona homilia, destacant els principals trets d'en Joan. Segur que sí s'esperava tanta gent, perquè en Joan, agradés o no, era sincer i deia el que pensava. A mi m'agrada aquesta gent. Penso que hi ha massa persones que enreden, que no diuen el que pensen, que són falsos i hipòcrites i es creuen que d'aquesta manera no tenen enemics, però s'equivoquen.

Tant de bo que tothom fos sincer i parlant amb l'altre sabessis realment què pensa i opina de les coses i coneguessis si t'hi pots avenir o no. En política, on en Joan va actuar durant uns quants anys donant la cara i més assessorant i fent costat als amics, la sinceritat és un valor que escasseja. En Joan era sincer i no t'enganyava.

És per això que tanta gent ha acudit al seu comiat, i això és el que haurien de tenir present les persones que tenen voluntat de treballar i participar en la cosa pública. No ho dic per aconseguir emplenar l'església el dia de l'enterrament, sinó per viure rodejat de persones, moltes de les quals potser pensen diferent, però hi pots comptar, parlar, reflexionar i enriquir la vida social de la vila.

Fra Eduard ha fet possible aquella unió que a més d'un l'haurà fet esquinçar el vestit. Hi ha una falsa hipocresia al voltant de la fe i el seu exercici, que ens fa posar unes etiquetes que no fan justícia. Nosaltres no som ningú per dir i pensar com són els altres, i molt menys col·locar-los a dins o a fora de la comunitat. Pensem en nosaltres que hi tenim prou feina a fer.

Ernest Urtasun, l'aposta de futur d'ICV?

Després de la intervenció dels tres representants del Parlament català en la sessió del Congrés de diputats de Madrid, sol·licitant poder exercir el dret a decidir, tot i que aparentment podia semblar que era el punt i final de la bogeria sobiranista i que Espanya ens havia deixat clar que havíem de tornar enrere i deixar-nos de rucades, s'observen certs moviments, tal vegada inesperats, que com a mínim deixen entreveure que no s'acaben de creure que ens hagin convençut i que estiguem a punt de llençar la tovallola.

S'ha de reconèixer que hi ha partits polítics que els toca viure una papereta no gens fàcil. El PSOE de Rubalcaba, que necessita fer mèrits per guanyar el PP, s'està passejant per la maroma, amb un peu enlaire i l'altre mig segat per la corda. Tampoc el PSC viu moments senzills. El seu futur està en joc i trontolla entre la seva relació amb el PSOE i la centralitat política a Catalunya. Anar a raure a la perifèria podria ser el seu enterrament.

Però tampoc ho té fàcil ICV. La seva aposta per la consulta és una aposta valenta, perquè en les seves bases hi ha uns interessos més forts que el sobiranisme. Acontentar tothom resulta perillós, per no acabar d'acontentar a ningú. He tingut una sorpresa agradable en la figura d'Ernest Urtasun  a qui no coneixia ni havia escoltat mai a parlar. 

Els partits polítics s'han de renovar i això no és fàcil. Aconseguir que les velles glòries cedeixin terreny en benefici de nous valors, resulta gairebé un miracle, i això perquè hi ha massa dependència de la cadira, del sou del polític. Tornar a la vida diària fent de carter, no tothom hi està disposat. 

Aquesta generositat de cedir el lloc ha d'anar acompanyada de l'encert en els nous valors i en l'acompanyament. Probablement és aquí on el PSC hi té més problemes, res comparable, però amb el que li pugui representar a l'UDC de Duran i Lleida, que hi està ben instal·lat i no hi ha perill que deixa anar la butaca.

Potser és en la persona d'Ernest Urtasun que ICV aposta pel futur, esdevenint la veritable esquerra que necessita el nostre país. Passem pàgina al que hem viscut i preparem el futur.

Thatcher se'n fot del pobre fins al darrer moment

Avui canviaré d'escenari, però no serà pas per millorar. És una prova més de que no som els únics que fem pena, ni els únics en mantenir un estat injust. Em refereixo a l'enterrament de la que fou Primera ministra de la Gran Bretanya, la senyora Margaret Thatcher. Segons he pogut llegir, el cost és d'uns dotze milions d'euros, i no ho paga la família, que s'endú una bona fortuna, sinó l'Estat, és a dir, tots els contribuents i persones a l'atur, també.

Si això no és una injustícia i un escàndol, ja no sé què és. L'Església, en aquest cas suposo que l'anglicana, s'hauria de negar a participar en una festa tan injusta. No pot ser que el país tingui una classe de nivell baix, cada vegada més gran, i es permeti aquesta despesa per dir adéu a una sola persona, per important que hagi pogut ser.

En aquesta nostra societat tot s'hi val. Una representant política de primer nivell pot anar fent comparacions sobre el nazisme, amb tota la ignorància del món i sense sentit, i no passa res. A Londres enterren una persona amb un cost que en podrien viure unes quantes famílies durant força temps, i tampoc passa res. Llavors no els sembla bé que apareguin indignats del 15M o grups de persones practicant l'escrache, que a mi no m'agrada, però que no em ve de nou que passi.

A la feina no em canso de dir-ho i riuen, però... no anem bé! No pot ser que haguem d'aguantar aquesta situació tan injusta, en què uns pocs viuen a l'esquena de molts. Ens pensàvem que era qüestió passada, de l'època dels esclaus, o de l'Edat Mitjana, o dels inicis de la revolució industrial. En cada etapa n'hi ha hagut uns quants que han viscut feliçment. Ara deu ser l'edat d'or dels banquers, que durant anys han anat acumulant patrimoni

Hi ha algú que pronostica que el pitjor encara ha de venir. Que explotarà tot i no sabrem on agafar-nos. Sapigueu que no gaire lluny de casa vostra hi ha una família que passa gana, els seus fills no poden fer tots els àpats, i no paguen ni el lloguer ni els consums, però que tots són a l'atur. No és una excepcionalitat, sinó que ho trobarem més fàcilment del que ens pensem. Aquí un record per a en Manel, que dedica bona part del seu temps per fer costat als que no tenen on agafar-se. No ho oblidem!