Què ens passa?

Les notícies que ens arriben de fora són alarmants i, malgrat la distància, ens colpeixen. Potser no tindrà uns efectes directes, o sí?, però en tot cas és molt desagradable i trist veure com ens comportem els humans. Israel ha atacat aquesta matinada l'Iran i no sabem quines represàlies hi haurà. Es quedaran quiets o es venjaran? 

Per altra banda, observava a les xarxes socials com agents federals dels EUA s'abraonaven sobre un senador demòcrata que s'havia atrevit a demanar explicacions a la secretària del departament de Seguretat Nacional, per les deportacions d'immigrants impulsades pel president Trump. No recordo qui comentava fa uns dies sobre la possibilitat d'una guerra civil als EUA. Li agradaria a Trump? Què pretén?

Al Pròxim Orient les coses no estan bé. No és només el genocidi que Israel està exercint a Gaza, sinó que s'està tensant la corda de les relacions internacionals dels estats d'aquella zona amb unes conseqüències difícils de quantificar, però no pas menors.

I entretant a casa nostra (ja en parlava ahir), van mal dades. Serà capaç, el president Pedro Sánchez, d'aguantar els dos anys que queden de legislatura o avançarà les eleccions? Ha demanat perdó, i no és pas la primera vegada, però les coses no s'arreglen només cessant els corruptes. La responsabilitat política va més enllà de la comissió del delicte. El mal que es produeix a la societat quan es descobreixen actes de corrupció no es resol demanant disculpes i cessant els culpables. El problema és que l'alternativa de govern té un currículum tant o més extens en corrupció i indecència.

Em pregunto moltes vegades, de què serveix tanta burocràcia i tants bastons a les rodes a l'hora de confeccionar els expedients per a la licitació de l'obra pública i subministraments, si no s'aconsegueix eliminar la corrupció? Ho he dit en alguna ocasió, abans. Cal agilitzar la maquinària administrativa i reforçar la inspecció i seguiment de tots els processos. No podem continuar a mercè dels corruptes. I encara que només siguin uns quants, podreixen tot el sector públic i provoquen que la política faci pudor de veritat.

Nyap o delicte?

Ahir us parlava del missatge que vàrem rebre del Servei Català de la Salut, els maresmencs de més de 60 anys, citant-nos a vacunar a una població veïna, i no al nostre centre d'atenció primària de la vila. Us deia que tot d'una em vaig pensar que s'havien equivocat amb mi, però més tard ja vaig veure que no era l'única persona afectada.

A mesura que hem anat coneixent els fets i les explicacions del Servei Català de la Salut, hem pogut constatar el nivell d'estupidesa de la mesura. Es tracta d'una prova pilot, és a dir, que juguen amb les persones sense importar-los els problemes que els hi puguin ocasionar.

Ahir parlava de nyap, però a mesura que hi he anat pensant he arribat a la conclusió que el millor seria definir-lo com a delicte. És molt gros! A quina persona amb dos dits de front se li pot acudir engegar una prova pilot d'aquest tipus, sense avisar als afectats de què es tracta. No només és improcedent la mesura, sinó també el sistema d'implantar-ho.

Hi ha persones que tenen més defenses i més capacitat i possibilitats d'entomar segons quines instruccions, però n'hi ha d'altres que són més vulnerables, i si parlem de persones grans, això encara és més cert. No hi ha dret!

Caldria depurar responsabilitats i evitar que un altre gran disbarat com aquest es pugui tornar a produir. Els experiments que els facin entre ells, i no ens compliquin la vida. Si són tan inútils de no veure els problemes que comporta la iniciativa, que no assumeixin responsabilitats al sector públic, i encara menys en un entorn com aquest.

Malauradament, tot això quedarà en una anècdota, amb persones perjudicades que no podran exigir compensació de cap mena, ni econòmica, pels costos del desplaçament, ni moral, per la manera de jugar amb les persones. I per això la ciutadania està tan desenganyada de la política. Si les persones que ens han de governar actuen d'aquesta manera, estem ben arreglats. Si us plau, no hi torneu! Demaneu disculpes!

Les portes giratòries

Algú m'hauria d'explicar ben bé què entén per portes giratòries i quin creu que és l'objectiu real de controlar la incorporació d'ex-polítics a la vida privada i professional. La corrupció entre els polítics ha fet molt mal, sobretot perquè hem arribat a desconfiar de tothom. Per uns quants que s'aprofiten del càrrec per enriquir-se personalment, totes les persones que entren en política són mal vistos, no tant per les seves idees, sinó per la sensació que s'ha creat que ho fan només per interès lucratiu personal. 

    He conegut moltes persones que han exercit la política per vocació, per servir la societat on viuen, per aportar el seu coneixement, el seu treball i esforç en benefici de tots. Encara que alguns no s'ho creguin, d'aquestes persones n'hi ha més de les que ens pensem. El problema, com sempre, és que fan més soroll i es fan veure més aquells que delinqueixen o que no actuen correctament que no pas la gran majoria.

    Si una persona que ha dedicat part de la seva vida a la política vol tornar a la vida privada, a exercir la seva professió, que no és la de polític, ho ha de poder fer tranquil·lament, sense que es posi en dubte la seva honestedat. És cert que hi ha polítics que durant el seu exercici han afavorit interessos empresarials i personals de manera fraudulenta, i que tenen les portes obertes per entrar-hi a treballar, com a paga pels seus favors. Són aquests els casos que s'han de controlar i penalitzar. No tant pel fet d'entrar a treballar a les empreses beneficiades, com pel fet d'haver-les beneficiat aprofitant la seva condició política.

    La burocràcia administrativa és en aquests moments gairebé asfixiant. La desconfiança vers l'actuació de funcionaris i polítics ha fet que les mesures de control arribin a paralitzar la maquinària administrativa en detriment dels administrats. Les generalitzacions són molt còmodes, però injustes. Hi ha maneres de controlar específicament aquelles actuacions fraudulentes sense necessitat de posar tothom al mateix sac. 

    El tema no és gens senzill, i rascant a fons trobaríem molts elements dubtosos que ens sorprendrien. Cal analitzar l'administració en el seu conjunt, les empreses públiques que a vegades van per lliure i amb poc control, i evitar que la corrupció d'uns quants perjudiquin el futur del sector públic, de tots els polítics i de la societat en general. Si parlem de portes giratòries, pensant en l'intercanvi de favors, siguem estrictes i molt cauts, i no ho generalitzem. Segur que hi trobarem situacions totalment legals i respectables.

El gran testimoni de Carme Junyent

Arran de la mort de Carme Junyent són moltes les reflexions que hauríem de plantejar-nos al voltant de la llengua i del nostre dret a expressar-nos en català, i que se'ns entengui quan en fem ús. 

El gran problema polític i social a Espanya sobre la llengua és que no es vol entendre la importància que té per als catalanoparlants el respecte a la nostra llengua. Ens resulta molt difícil fer entendre que no parlem en català per una obsessió malaltissa, o un caprici, sinó simplement perquè és la nostra llengua. No el parlem per diferenciar-nos dels altres, o perquè ens puguem creure millors i més intel·ligents. Parlem en català perquè és la llengua que hem mamat, la llengua amb què ens hem expressat des de la infantesa, la llengua que ens és pròpia i d'ús normal.

I perquè vivim en un Estat amb una llengua obligatòria, com és el castellà, tenim la sort de parlar una segona llengua, i si hem pogut estudiar, probablement ens expressem en altres llengües del món, però la nostra llengua, la que ens és pròpia i que tenim el dret a ser respectats i compresos a casa nostra és el català.

Quan escoltava Carme Junyent pensava que era molt pessimista sobre el futur del català. Malauradament el seu discurs era realista i ens volia fer entendre el perill per a la supervivència de la nostra llengua. El meu entorn actual no té res a veure amb l'entorn de la meva infantesa. No només per tractar-se d'una part del territori diferent, sinó perquè estic parlant de fa més de seixanta anys. I algú podria pensar que hem millorat, ja que fa seixanta anys el català estava prohibit, però al meu entorn era la llengua que es parlava. D'amagat, si tu vols, però era la llengua que utilitzàvem entre els amics, els familiars, els coneguts i els saludats. Tots els tràmits oficials, els mitjans de comunicació, i les nostres relacions amb el Sector Públic s'havien de fer en castellà, però nosaltres ens sentíem plenament catalans i la nostra llengua era indubtablement el català, i només per això va aconseguir superar totes les traves i prohibicions del franquisme.

Carme Junyent ha recalcat el greu problema que patim, perquè cada vegada es parla menys en català. Discutim molt sobre la immersió lingüística. Ens barallem perquè es permeti aplicar-la a l'ensenyament, però a la pràctica no es fa. Només cal passejar-te per les aules, els patis de les escoles, i escoltar la llengua que parlen els alumnes i els professors.

Carme Junyent ha deixat molt clar com ho hem de fer per aconseguir que la nostra llengua es perpetuï, s'enforteixi i no sucumbeixi per la pressió del castellà. Els polítics ens ho poden posar molt difícil, però nosaltres tenim la clau de l'èxit, i això passa per parlar sempre en català i no canviar de llengua. 

El testimoni de Carme Junyent, la seva saviesa, els seus coneixements, el seu exemple de vida ens ha de servir per lluitar per la nostra llengua. Només nosaltres la podem salvar.