Aznar s'alinea amb Vox

Fa uns dies, quan parlava de l'aprovació de l'ingrés mínim vital, comentava que no havia tingut temps de veure l'impacte a la dreta, però que suposava que hi estaria en contra. Uns moments després, repassant a les xarxes socials, vaig tenir algun dubte, ja que semblava que també els rics aprovaven les mesures del govern. Han passat tres o quatre dies i veig que Vox ha estat molt explícit, però no només aquest partit d'ultradreta, sinó que el guru del PP, més proper a Vox que al partit que va presidir, també ho critica fermament, a través de la fundació FAES.

La base de la crítica és la temporalitat o no de la mesura. Tothom veu que vivim uns moments difícils i que s'ha de trobar una solució a curt termini, encara que només sigui per qüestions ètiques, però ni Vox ni la FAES veuen bé que les mesures s'eternitzin i posen el perill en els ànims que poden provocar per a l'entrada de més persones immigrants.

La Constitució diu ben clar que un dels drets de les persones d'aquest país és el dret a l'habitatge, i tots tenim molt clar que estem lluny de que això sigui possible. Vull dir que ens costa molt poc fer grans afirmacions, però llavors la realitat queda lluny. Aconseguir un mínim de subsistència és el mínim, permeteu-me la redundància, a què podem aspirar. Tampoc sé si amb això n'hi ha suficient, però sí que defenso que cal treballar perquè hi hagi més justícia social, i és evident que la dreta no ho veu de la mateixa manera. Vox no es troba sol, i el PP, amb Aznar al darrere, no ho té fàcil per marcar diferències.

El difícil camí cap al consens i els acords

Després dels pactes del PSC amb ERC o JxCat, per a governar ajuntaments, consells comarcals i la mateixa Diputació de Barcelona, sembla que els socialistes s'han animat i ara s'ofereixen al govern de la Generalitat per a l'aprovació dels pressupostos de 2020. De fet, el paper que més li correspon a un PSC sorgit de les cendres és intentar guanyar protagonisme a través dels pactes i diferenciar-se de C's, que li havia guanyat la partida, però que la seva actitud conflictiva, sense propostes constructives, els tornarà a la marginalitat.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, si una cosa ha funcionat en les darreres eleccions ha estat la recuperació de vots del PSC a costa de C's. Molts independentistes els posarien en el mateix sac, però a la meva manera de veure-ho no és just. Malgrat els canvis soferts dins del socialisme català, que no té res a veure amb l'època de Maragall, el PSC sempre ha presentat propostes, que agradaran més o menys, però que volen construir. Tot el contrari de C's que només viu per atacar sense contrapropostes.

Entretant a Madrid el candidat socialista a la presidència del govern espanyol es manté fort davant de Podemos i no cedeix a les seves exigències. Si això acaba així, ens portarà a unes noves eleccions, on Pedro Sánchez sembla tenir clar que li seran més favorables. El que no està tan clar és si aquest possible augment de vots serà en detriment de Podemos, ni quin paper jugarà la dreta, ara dividida en tres i amb moltes ganes de sumar, al marge de posicions ètiques i morals.

Indefens a la corrupció i l'engany

No sé si pensareu el mateix, però jo crec que cada vegada el món es troba més indefens davant l'engany, la corrupció, els poders fàctics... Em costa d'acceptar, i em rebel·la, el fet que la premsa espanyola sigui, en general, tan enganyosa. Que publiqui només allò que interessa a una part, i que a més es tergiversi la informació expressament. Em repugna la idea de l'ocultació de la veritat per part de les institucions de l'Estat, i sobretot la sang freda a l'hora de passar pàgina.

Que avui o ahir, la ministra portaveu del govern digués que no es tractava el tema del CNI i l'atemptat de Barcelona i Cambrils del 2017, no és una anècdota, sinó que és molt greu! Si el CNI va esborrar les dades de l'imam de Ripoll vint-i-quatre hores després dels atemptats, com ho hem d'interpretar? Que volien amagar informació, oi? Quina responsabilitat hi tenien? I que ara el govern del PSOE no vulgui parlar-ne...

Tot això i més coses que podríem llistar, em crea indefensió. Fa que em senti desprotegit i víctima d'un atac ferotge d'uns poders que ens fan moure com titelles, a les seves mans, als seus capricis. Que ens utilitzen quan els servim, i ens abandonen quan ja no els cal.

No considero que estigui emprant un to pessimista, sinó realista. Perquè això està passant. Quantes coses sabrem d'aquí uns anys que ens hauran amagat? Com han forçat el canvi de la història uns poders que no controlem?

Està vist i comprovat que quan no ets útil a qui controla el sistema, n'esdevens víctima. Que només venerant el capital potser et lliuraràs de preocupacions ètiques i morals, però no econòmiques i seràs vulnerable a la fractura social.