Evitar el quòrum al preu que sigui

Avui m'ha cridat l'atenció la notícia dels congressistes demòcrates dels EUA que han marxat de Texas per evitar la votació d'una reforma electoral que beneficiaria a Trump a les eleccions de l'any vinent, de mig mandat, i que les té un xic complicades. Se'n van de Texas per aconseguir que no hi hagi prou quòrum per posar-ho a votació, i la policia no els detingui i els forci a presentar-se al Congrés federal. Un exili voluntari per evitar una trampa legal favorable a l'actual president. 

Cada vegada resulta més vergonyós observar tot el que es fa sota els paraigües de la democràcia. Sortir d'un règim autoritari per entrar en un sistema de democràcia representativa era el desig de molts. Era la salvació i la manera de poder exercir els nostres drets sense que ningú, de manera dèspota i autoritària, ens els trepitgés. Amb el temps hem obert els ulls i ens adonem que no tot és bonic com ens ho pinten, i que sota l'aparença de democràcia hi ha qui s'espavila per reduir les nostres llibertats.

El cas de Trump és paradigmàtic per la significació que té. No és el mandatari d'una república bananera sinó dels EUA, que es vanten de ser la primera democràcia del món. L'exemple a seguir. Ja fa temps que el seu funcionament democràtic s'havia anat posant en dubte. Ara amb Trump s'ha fet un salt qualitatiu molt important, i no sabem fins on es pot arribar.

Si ho he llegit bé, les eleccions de mig mandat són el novembre de 2026 i, per tant, queden prou dies perquè el president Trump no aconsegueixi els seus propòsits. Tampoc ser si els congressistes exiliats resistiran tant temps per evitar una reforma que els condemni a l'oposició dos anys més. Trump va intentar evitar la derrota electoral provocant un assalt al Capitoli, de què no serà capaç ara que ostenta tot el poder?

Per cert, Trump castiga el Brasil perquè tenen en arrest domiciliari l'expresident Bolsonaro. Un altre expresident que no va acceptar la derrota electoral i va intentar revertir-ho assaltant les institucions de l'estat. Quin parell!

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

La democràcia en perill

D'una manera o altra ho he anat escrivint en aquest blog. La democràcia arreu del planeta passa per uns moments molt difícils i el futur no està gens clar. L'article de Jordi Barbeta, avui a elnacional.cat, és molt gràfic i demolidor alhora. No ens ho podem agafar a la lleugera i cal que hi reflexionem una mica.

El que va passar als EUA el sis de gener de l'any passat va ser la culminació d'una mandat perillós i destructor del sistema democràtic. El que no havia aconseguit a les urnes, Trump va intentar aconseguir-ho amb la força, desestabilitzant el país. Allà no es va acabar, sinó que ha continuat amb proclames i sense deixar de manifestar mentides sobre el frau electoral. Els republicans han vist en ell la solució per recuperar el poder, i se n'aprofiten, modificant tot allò que faci difícil que els demòcrates puguin tornar a governar al país.

El perill per a la democràcia no existeix només als EUA. Europa té prou exemples que fan témer el pitjor. A França dues forces d'extrema dreta intenten fer fora els partits demòcrates, i aquest any tenen una oportunitat per aconseguir-ho. A casa nostra el creixement de Vox i la transició del PP cap a posicionaments d'extrema dreta, posen en perill l'evolució democràtica del nostre país, ajudats per un Poder Judicial cada vegada més alineat amb les posicions i sentiment franquista de qui són hereus.

Espanya no té un problema d'encaix de Catalunya ni de sistema federal, sinó un problema de legalitat democràtica, de justícia social, que pot posar en perill el seu futur. L'article de Jordi Barbeta resumeix molt bé una mostra de quina és la situació avui, i què pot acabar passant. El seu crit a mobilitzar-nos no és exagerat. Hem de témer tot el que pot passar no gaire enllà.

Els problemes que observem en països d'altres continents i cultures, contra els seus dirigents corruptes i autoritaris, no ens poden fer creure que això no ens pot passar, sinó que hi ha una tendència a la supressió de drets dels ciutadans de casa nostra, del món occidental, que és un presagi a com podem arribar a acabar en un futur no molt llunyà.

El model federal, una utopia?

Avui en una tertúlia improvisada a l'hora del cafè han sortit coses interessants, però sobretot em fixo en una que a vegades queda en segon pla i en canvi té la seva importància. Em refereixo en la divisió dreta/esquerra que no té les mateixes connotacions que fa uns anys, però que no ha deixat de tenir la seva importància. 

Som molts que pensem que el PSOE no actua com un veritable partit d'esquerres, sinó que més aviat el podem considerar descafeïnat. Les seves mesures no resulten el trencadores que hauríem d'esperar, sobretot quan governa després d'un partit de dretes, com és el PP.

Si fem un repàs dels moments que s'han aprovat moltes de les lleis trencadores, ens adonem que precisament no s'han donat en temps de governs socialistes, sinó amb el mandat del PP. I això per què? Com és que l'abolició de la obligatorietat del servei militar s'aprovés amb un govern conservador? I aquest no seria l'únic exemple.

El fenomen dreta/esquerra no ha desaparegut, però no és el mateix que podríem valorar abans de la democràcia, o els primers anys de la transició. És precisament la por al trencament total amb la manera de fer d'un país dictatorial que en surt fent filigranes, que evita que les grans lleis trencadores vinguin amb el govern dels socialistes. Què farà la dreta? En canvi, la dreta se sent molt més còmode substituint l'esquerra a l'hora d'enfrontar segons quines decisions.

Tot això ha sorgit arran de treure el tema del model federal a Espanya. Amb l'equilibri actual, encara que el PSOE fes cas del PSC quan defensa aquest model, seria molt impensable que es pogués arribar a instal·lar. Amb un PP menys conservador i amb pacte amb el PSOE, probablement seria més senzill que la revolució que suposaria un model federal a Espanya arribés imposant-se. Tot això, avui, és ciència-ficció, però les utopies ajuden a avançar. Per què no somiar-hi?

Mirant Europa

Les persones que vàrem viure el franquisme miràvem Europa com la solució als nostres mals. Ens feia ràbia la seva indiferència i inacció per treure'ns de la dictadura franquista, però anhelàvem poder-hi entrar i esdevenir un país democràtic. Vàrem haver d'esperar la mort del dictador i els primers anys de la transició per poder posar un peu al paradís somiat.

Han passat els anys i l'Estat espanyol s'ha fet un lloc a les institucions europees. Des de Catalunya el nostre somni d'aconseguir un reconeixement com a nació amb institucions pròpies, fos dins d'un món federal o arribant a la independència, ha anat fent passes amb circumstàncies diferents en funció del moment que vivíem.

La nostra mirada cap a Europa, cap als estats europeus que conviuen amb Espanya, s'ha mantingut, creient que d'allí havia de venir la solució als nostres problemes d'encaix amb Espanya. Una mirada diferent de la del temps de la dictadura, amb més escepticisme que no pas fe.

En mig del terrabastall en què ens trobem, continuem esperant que d'Europa vingui l'ajuda que necessitem per convèncer l'Estat espanyol que el tracte sofert no és el que ens mereixem. L'independentisme ha agafat força i ha deixat de banda els defensors del federalisme que ara només ho diuen amb la boca petita, però les garrotades rebudes amb presó i exili encara no han estat suficientment denunciades per qui creiem que ens hi pot ajudar. A l'espera de les conclusions d'Amnistia Internacional, confiem que com a mínim es denunciï la sentència del Tribunal Suprem espanyol perquè avergonyeixi els impulsors de la venjança per l'èxit de l'1 d'octubre de 2017.

Diàleg per arribar on?

Parlem de diàleg i aquests dies tenim a la ment la possible trobada dels governs català i espanyol el proper divendres, aprofitant la celebració del Consell de Ministres a Barcelona. Tots, o bé la majoria, defensem que hi ha d'haver diàleg per sortir de l'atzucac on ens hem ficat, però ens quedem en el desig i no acabem de sortir-nos-en. Per què?

Diàleg per arribar on? Des del govern espanyol, en els millors desitjos que puguin tenir passaria per una millora en el finançament i fins i tot arribar a bloquejar segons quines transferències, perquè no ens les retirin més endavant. Per al govern català el diàleg vol que els porti a un referèndum pactat d'autodeterminació. Com que els objectius són contraris, és molt difícil aquest diàleg, sobretot quan no es veu un punt entremig.

Els Comuns han informat que estan treballant un document on es parla de reformar la Constitució en clau plurinacional. Això podria sonar bé a una gran majoria, fins i tot d'independentistes decebuts o pessimistes. I a l'altra banda?

Pretendre modificar la Constitució per donar més força al model federal, o plurinacional com en diuen ells, és somiar truites. En un moment en què l'extrema dreta fa presència a les institucions espanyoles, començant per Andalusia, tenint en compte la majoria necessària per poder aprovar unes modificacions de la Constitució, és poc realista. Ja m'agrada que hi treballin i, d'aquesta manera es defineixin bé, però és un temps malgastat. Tenen totes les de perdre, encara que la proposta fos interessant.

En aquests moments qualsevol canvi a nivell espanyol, per als catalans servirà per anar a pitjor, i és per això que no defensem els canvis i ens encaterinem en voler marxar.

L'encaix de Catalunya a Espanya

A vegades em pregunto qui és que realment no l'interessa treballar per a l'encaix de Catalunya a Espanya. Moltes vegades s'acusa els independentistes de ser els causants de tots els mals, de no acceptar la pertinença a l'Estat i no voler dialogar per millorar les relacions entre la Comunitat autònoma i l'Estat.

Probablement el problema resideix en no posar-nos d'acord en què entenem per 'encaix'. Per a molts polítics espanyols l'encaix l'entenen com la submissió de Catalunya a la voluntat estatal, amb més o menys competències, però amb la caixa ben controlada. Per alguns polítics catalans l'encaix vol dir una altra cosa, ja sigui un sistema federal o bé confederal. És evident que els polítics independentistes i els seus votants ja no creuen en l'encaix, sinó que ja es vol la independència.

He acabat de llegir el llibre de Sergi Vicente, Xina Fast Forward, que de passada us aconsello la seva lectura, i m'he fixat en la relació de la centralitat amb les províncies de la perifèria. Després he llegit la notícia de l'informe d'Exteriors sobre les ambaixades catalanes i... he recordat conceptes que havíem comentat ja fa molt temps, com la manera de tractar de l'Estat les autonomies, i concretament Catalunya.

Estic convençut que amb el PSOE al govern de l'Estat, no hauríem arribat a la situació actual. Sense voler donar tota la responsabilitat al PP, i alliberar-ne als partits polítics catalans i al propi PSOE, sí que entenc que la manera com ha obrat el PP respecte als catalans, amb prepotència i segurs que no els destruiria mai ningú, no ha estat la millor manera de fidelitzar-nos, sinó més aviat fer-nos entrar ganes de marxar d'Espanya.

L'actitud del ministre socialista d'Exteriors és el model exacte de com ha actuat el PP durant aquests darrers anys. El senyor Borrell encara no ha entès res de res. Ell continua obsessionat a atacar els catalans, potser per amagar el fracàs polític que arrossega des de fa molts anys.

No és qüestió d'independència, sinó de dignitat i democràcia

Cada dia es fa més evident que, passi el que passi el dia 1 d'octubre, la situació política del nostre país no serà la mateixa. Qui cregui que prohibint la celebració del referèndum haurà solucionat el "problema" està molt equivocat. Es voti o no es voti, s'arribi a un escrutini favorable o no, el camí emprès pel Parlament català i el govern del país no té aturador, i aconseguirem una nova realitat.

Qui també es cregui que creant una comissió i debatent la possibilitat de millorar l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya n'hi ha prou per aconseguir-ho, també s'equivoca. Si s'arriba a pactar alguna cosa amb Madrid no haurà estat per l'actitud del PSC i alguns comuns o d'ICV, sinó pel cop de força del govern i la majoria del Parlament.

Per què ho dic? Doncs perquè sempre hi ha aquell qui et ve i et diu: Ja ho deia jo! aprofitant-se de la feina que han fet els altres. Amb el govern de Rajoy no hi ha debat que hi valgui, i només ensenyant les dents es pot arribar a aconseguir alguna cosa. El model federal? I per què no! però no hi arribarem només asseguts en una taula, i la demostració és palpable des de fa molts anys.

Ara, però estem lluitant per la llibertat d'expressió, i això va molt més enllà de la independència sí o no. Em sap greu que no hi hagi més queixes socialistes per la manera d'obrar del PP. Callant i beneint l'actuació de Rajoy, es posen al costat dels autoritaris i repressors, i la seva actitud dista molt de la democràcia.

Estratègia o repressió contra el referèndum

Avui hem pogut escoltar moltes queixes d'alcaldes i regidors socialistes catalans per sentir-se insultats i pressionats. Sens dubte aquestes accions no són positives, ni agradables, i no beneficien a ningú, en tot cas als insultats que passen a figurar com a màrtirs, encara que aquesta no sigui la realitat.

El PSC, i els seus líders actuals, si fossin honestos convindrien que el català i Catalunya està oprimida per un conjunt de lleis i conxorxes juridicopolítiques que cap pacte és capaç de resoldre. Que quan el PSC parla de l'alternativa federal només ho pot fer amb el lliri a la mà, o bé enganyant la seva gent. Aquesta alternativa no és possible a Espanya, perquè només se la creu el PSC, i encara no tots. Jo també l'he defensada i la defensaria si no veiés que és impossible. Cal ser seriós i honrat.

El posicionament sobre el referèndum està emmalaltit i no es pot ser objectiu a l'hora de parlar-ne. El que sap greu, però, és que els arguments per negar la seva celebració sempre siguin els mateixos: la llei no ho permet!, com si les lleis fossin inflexibles i no es poguessin canviar. I no em val dir que s'intenti fer des del Congrés de Diputats, perquè això és una burla més de les que acostumem a patir.

Difícilment es podrà celebrar un referèndum amb garanties, però que ningú s'equivoqui, que el més que probable fracàs del referèndum no els donarà cap tipus de legitimitat perquè simplement s'han col·locat al bàndol fàcil, al bàndol de la repressió, amenaces i coaccions, al bàndol dels que ens priven fins i tot expressar-nos.

Aquests dies recordo Noruega, país que he tingut la sort de visitar enguany, i m'imagino l'alegria que de ben segur hi regnava l'any 1905 quan es varen independitzar de Suècia.

El PSC, un partit prescindible?

Vista la situació actual i el comportament dels diferents partits polítics catalans arribes a la conclusió que, en un intent de rendibilitzar millor el vot, el PSC i ICV han esdevingut prescindibles.  El cas d’ICV era pronosticable a partir del darrer relleu de lideratge i l’acceleració en la radicalització del seu portaveu al Parlament, el senyor Coscubiela, contra tot allò que fes tuf sobiranista.

El PSC ha perdut la possibilitat de recuperar el seu tarannà al llarg de la transició, i a semblança del PSOE s’ha alineat amb la dreta espanyolista, amb l’excusa d’un model federal impossible d’aplicar a l’Estat espanyol, tirant la tovallola a qualsevol lideratge per trobar una sortida, amb garanties, per a la Catalunya oprimida i cada vegada més asfixiada.

La lluita interna dels socialistes catalans, més o menys en somort, va acabar per esclatar amb una sortida a la desesperada dels components del PSC deixant tot el lideratge a la branca PSOE que va engruixir-se amb personatges com l’alcalde de Lleida, amb un gir de 180 graus després del seu fracàs per liderar el PSC.

Caldrà veure si ERC sap recollir el testimoni de l’esquerra catalana, o bé s’entossudeix en la seva ambivalència, per intentar acontentar tothom, deixant orfe el perfil que havia caracteritzat el nostre país fins a l’arribada, amb força, del partit de Jordi Pujol.

Desconeixem quin serà el futur polític més proper, després de l’aprovació parlamentària de les lleis del referèndum i de desconnexió i les corresponents anul·lacions del Tribunal Constitucional, però cal preveure que en la primera convocatòria electoral hi haurà grans canvis en el panorama parlamentari, i aquí es veurà el rèdit de les diferents postures dels partits polítics catalans.

Tractar d'iguals els desiguals és injust

Aquest frase de Guillem López Casanovas en relació a les negociacions dels representants autonòmics amb el ministre Montoro per a un nou sistema de finançament, ho diu tot i em pregunto què pensen Iceta i els seus quan ens prediquen a tort i a dret que la solució de Catalunya i Espanya és un estat federal.

Puc estar d'acord amb la teoria, però no en la possibilitat que això s'acabés implantant, i no només perquè el PP vol recentralitzar-ho tot i fins i tot eliminar l'estat de les autonomies, sinó perquè l'alternativa de govern, que encara és el PSOE, tampoc ho vol. Una mostra ben clara és on té més força, a Andalusia.

En tota la negociació sobre el finançament el problema no és tècnic, sinó polític. El govern de l'Estat i la majoria d'autonomies no tenen cap intenció de canviar el sistema com es financen els diferents territoris espanyols. No pensen en la seva capacitat fiscal, sinó, com molt bé diu López Casanovas, en les transferències d'altres comunitats via l'Estat espanyol. 

Ja no és només discutir sobre el principi d'ordinalitat, defensable en el món sencer, sinó la pressió i voluntat ferma d'aprofitar-se de la rendibilitat econòmica catalana per viure bé a base de subvencions.

I no em considero insolidari, tal com ens volem fer creure. La insolidaritat en tot cas la practiquen ells que no hi posen esforç i a canvi en reben els beneficis a costa nostra.

Si algú em pot convèncer que el model federal a Espanya és possible d'aconseguir, deixaré de somiar en una Catalunya independent. Entretant, però, deixeu-me ser feliç i imaginar un futur lluny de la tirania i menyspreu que es respira més enllà de l'Ebre.

Les promeses de Rajoy, un insult a la intel·ligència

Rajoy ve a Barcelona a fer promeses d'inversió i demanar ajuda als grans empresaris escollits, i a primera fila el senyor Florentino Pérez, que hi té molts interessos personals, però sentit de país, res de res, interès col·lectiu, cap ni un. És que tot això no interessa als qui tenen els calers i només deixen anar engrunes a la majoria que, estoicament, escoltem una vegada i una altra aquelles promeses que no s'acaben complint.

Em diuen que a hores d'ara ens deuen 10.000 milions i ens en prometen 4.000 fins al 2020. Suposo que, si arriben, ho faran al final del període. Disculpeu-me, però no me'ls crec. Un govern insensible als problemes de Rodalies, a les morts de la carretera nacional pel seu pas per les terres gironines; un govern que posa entrebancs al corredor mediterrani, només pel fet que Madrid és al centre i Catalunya en sortiria beneficiada; un govern que per afany de poder centralista permet que el port de Barcelona no pugui créixer com seria possible, o l'aeroport...

Les promeses de Rajoy tenen aire de xantatge, de voler-nos enredar conscient que no ens ho creiem, i amb la intenció de ferir-nos i menysprear-nos una vegada i una altra. Rajoy sap que si promet més, si promet tot allò que ens deu, la resta de l'Estat se li posarà en contra, i és per això que ve a Catalunya a tirar-nos per la cara la burla d'unes promeses que tot Espanya sap que no es portaran a terme, i que per això no ho criticaran.

Rajoy ve a dir-nos que ens arreglarà els problemes d'infraestructura, però no accepte a escoltar-nos quan li diem que ja ens ho sabem fer nosaltres, sigui amb un estat federal o amb la independència. Que ens ho deixi fer i de ben segur que ho solucionarem millor i molt abans. És per tot això que les seves paraules no són consol de ningú, sinó un insult a la intel·ligència.

El referèndum no és una línia vermella, sinó llibertat d'expressió

Ara que la dreta catalana cada vegada està més dividida, potser li tocarà el torn a l'esquerra reunificar-se i deixar enrere aquelles dèries per acaparar poder encara que sigui a base de trossejar-se. Llegia avui que el líder d'ICV Ernest Urtasun estava obert a col·laborar amb el PSC després d'haver vist gestos interessants durant el seu congrés d'aquest cap de setmana. Li retreu, això sí, que no estiguin a favor del referèndum.

És curiós com els socialistes critiquen els independentistes perquè estan perdent el temps en una cosa que no passarà mai, i ells s'entretenen parlant de projecte federal per a Espanya, quan també han de saber que és una utopia, ja que només s'ho creuen ells, i ni tan sols tenen el suport del seu soci, el PSOE.

És una llàstima que no hi hagi més complicitat entre els partits polítics catalans més interessats pel futur del nostre país, sigui amb o sense Espanya, en demanar un referèndum que, d'entrada, no té garantit l'èxit del Sí a la independència, ni molt menys!

Demanar, exigir, suplicar... que ens deixin votar en un referèndum no hauria de veure's com un desastre en partits polítics de tall democràtic, com han demostrat fins ara, sinó que hauria de ser el punt de partença. Primer demanar el referèndum i després, que cadascú demani als catalans que votin el que millor els sembli. Escòcia ho va fer i va guanyar el No, i tothom va acatar el resultat. No és això democràcia? El referèndum no és una línia vermella, sinó una eina essencial d'un sistema democràtic.

Totes les excuses legals en contra del referèndum són excuses de mal pagador. Si hi ha voluntat política tot es pot resoldre. Negar el dret a votar no és la millor manera de defensar un model de democràcia, i en això el PSC hi hauria de reflexionar. Us imagineu per un moment l'esquerra catalana unida després de tant de temps?

Iceta i Parlon, dues maneres d'entendre el PSC

El procés de primàries del PSC ens presenta la incògnita de si hi haurà votació o bé les dues opcions que opten a la secretaria general arriben a un pacte de col·laboració. Iceta ja ho ha demanat, però de moment la Núria Parlon ho ha desestimat. 

Iceta és partidari de no canviar gaire res i avisa Parlon que els canvis dràstics sempre han comportat problemes d'estabilitat interna. Iceta té el suport de les patums del partit, dels dirigents que no els interessa els canvis, es mantenen amb el discurs federal tot i saber que Espanya no està preparada perquè aquesta sigui una opció factible. Sempre és millor defensar una alternativa que no pas combatre una proposta.

Parlon vol una renovació profunda del partit perquè el PSC torni a ser el referent de l'esquerra catalana i surti d'aquesta letargia que fa tant temps que dura. Això espanta els dirigents històrics i farà difícil la victòria de la jove alcaldessa de Santa Coloma.

La situació política a Catalunya no resulta innòcua en la rellevància del PSC en el conjunt de partits catalans, sinó que li ha fet molt mal. L'ambigüitat en què s'ha mogut, per intentar acontentar tothom, a dins i fora de Catalunya, l'ha portat a la seva mínima expressió en l'àmbit polític català. Iceta creu que la seva feina va per bon camí i que encara no ha conclòs. Per la seva banda Núria Parlon entén que cal una sacsejada per recuperar tot allò que s'ha perdut en els darrers anys i aconseguir que el PSC ostenti el protagonisme que mai havia d'haver perdut.

El post número 4.001 al gran estratega Albert Rivera

Ahir vaig publicar el meu escrit número 4.000 d'aquest blog, i precisament no vaig tractar un tema polític, tot i ser el més tractat. Això no vol dir que ara canviï d'estil, precisament avui volia comentar un fet que m'estranyava des de feia setmanes i que finalment m'ha quadrat.

Dedico el meu post número 4.001 a C's que finalment s'han decidit a incloure el tema "català" en el plec de condicions per donar suport a Rajoy per aquesta nova legislatura que ja triga en arribar.

M'estranyava molt que un partit com C's que va néixer per fer la vida impossible als catalans que estimem la nostra terra, pensem el que pensem i haguem nascut on ho hàgim fet, no aprofités l'avinentesa per aguditzar la tasca constant del PP per atacar la nostra pàtria.

Estic convençut que el PSC, tot i haver perdut molts militants i dirigents històrics, continua defensant, per exemple, la immersió lingüística. N'estic segur! M'agradaria estar segur que ICV també està en el mateix cantó encara que darrerament hagi adoptat mesures poc clarificadores de què vol per al nostre futur.

¿Encara hi ha algú que dubti del mal que ens podrien fer el PP i C's junts si obtinguessin la majoria absoluta en unes hipotètiques terceres eleccions? No estic parlant d'independència, sinó de respecte a Catalunya en la modalitat que vostès prefereixin.

¿Encara hi ha algú, alguna formació política que es cregui que formant part d'Espanya podem arribar a tenir un sistema polític que sigui més just i respectuós amb la nostra llengua i cultura? El Federal? i qui el defensa a part del PSC? 

Somiar amb la independència és una utopia, ho entenc, però algú em pot convèncer que no ho sigui somiar en un estat federal al regne d'Espanya?

Que cadascú defensi el que cregui més convenient per a Catalunya, però sisplau tingueu els ulls oberts i no us deixeu enredar pel PP o C's, perquè amb ells el nostre país mai podrà avançar. 

La figura de Mariano Rajoy és innegociable

Aquesta frase em sona. A casa nostra també es va repetir una i mil vegades fins que va deixar de ser innegociable. Un pas al costat i tot va ser diferent. En política això és molt comú. Avui es diu una cosa i l'endemà es defensa tot el contrari. Tot depèn de les circumstàncies i les necessitats.

Fins fa quatre dies el PSC feia fàstics a C's, i ara l'Iceta diu que el pacte entre el PSOE i C's és bo per Espanya, i no és de cap manera un pacte conservador. De cap de les maneres! El més fotut de tot és que la gent ens ho acabem creient i donant-los la raó. En el fons som molt fàcils de convèncer, o manipular.

Estic segur que l'alternativa a Rajoy és necessària, però ho sento en la meva ànima, jo mai donaré suport a C's. No em mereixen cap tipus de confiança. L'únic discurs clar que tenen és anar contra Catalunya i recentralitzar Espanya. Com que jo penso més en un model federal, que avui és utòpic, o en la plena sobirania, que no m'hi busquin.

Em sap greu que els meus amics socialistes estiguin sempre entre l'espasa i la paret. No ho tenen gens fàcil. Sembla estrany que el PSOE no s'adoni que sense un PSC fort mai podrà ser una força de govern, a no ser que renunciï a coses i pacti amb qui li demana. Si vol, però, un PSC fort, no el pot fer combregar amb rodes de molí.

El federalisme de Pedro Sánchez

No és parlar per parlar, sinó que ho penso seriosament: m'agradaria que el candidat socialista a presidir el govern espanyol em digués clarament què entén per estat federal. Em temo que no ho sap ben bé, o sinó que la seva definició de federalisme és molt diferent a l'estàndard.

Ahir es parlava de la pàgina 53 del document del PSOE, abans i després de modificar la referència al federalisme. No cal insistir-hi, però és evident que per aconseguir suport polític tot s'hi val. També m'agradaria saber què en pensa Miquel Iceta. No pas el que diu, sinó el que realment pensa de tot plegat. Voldria creure que l'Iceta s'ho creu això del federalisme, encara que no li corri gaire pressa. Fa un temps que hauríem dit que això li restava vots al PSC. Ara, tal com estan, ja no els fa falta.

Avui no he seguit gens les notícies, i per tant no sé res de les declaracions de Jordi Pujol a l'Audiència Nacional, ni tampoc com segueixen les negociacions de Pedro Sánchez per aconseguir el suport necessari perquè sigui investit. Personalment crec que, tot i no ser sant de la meva devoció, és la millor alternativa, vist el panorama polític espanyol. Per a Catalunya cap opció és òptima, però sabem segur que amb Rajoy no podem millorar i amb la col·laboració de Rivera encara menys. Que Déu hi faci més que nosaltres!

L'acord im_possible PSOE-PP

Diuen que de més verdes en maduren, i per això no podem afirmar mai que tal cosa no passarà, perquè, per estrany que pugui semblar, tal cosa acabi passant. Ho dic perquè el títol de l'escrit pot semblar que no hi ha marge d'error, però tractant-se d'Espanya, no ho tinguem tan clar.

Aquests dies tothom busca exemples europeus d'aliances de partits per governar, uns per justificar que el gran pacte és possible i d'altres per explicar les dificultats que hi hauria tractant-se del nostre país. 

Si bé és cert que aparentment no hi ha grans diferències entre dreta i esquerra a l'Europa actual, i que podríem dir pràcticament el mateix del PP i el PSOE, en el fons hi ha un component ideològic ultradretà en el PP que faria inviable qualsevol possibilitat de pacte.

L'experiència socialista de Zapatero va ser molt decebedora, potser perquè n'esperàvem més després d'uns anys castigats pel govern Aznar, però no seria just posar tothom en el mateix sac. La ultradreta espanyola està dins del PP i hi té un pes molt important. La política d'aquests darrers quatre anys ha estat molt funesta per a les classes populars i també la mitjana, la que realment aguanta el país. 

Seria, al meu entendre, un suïcidi del PSOE voler pactar amb Rajoy el nou govern d'aquests propers quatre anys. No s'entendrien les advertències dels líders socialistes, d'anul·lar totes les lleis que el PP, sol i sense consens, ha anat aprovant, aprofitant la seva majoria absoluta. Quina mena de pacte haurien de signar ara per desfer tot el camí traçat pel PP?

És un pacte impossible, però no hi ha alternativa, si no és anant a les eleccions. El pacte de progrés que es podria signar entre PSOE i Podemos tampoc és possible si ambdós partits mantenen les seves promeses. El PSOE, que viu gràcies a Andalusia, mai accedirà a una reforma de la Constitució de tipus federal, per més que es demanés des del PSC. Andalusia no l'ha entès mai, i només jutja a partir de què li dónes a l'altre que no em dónes a mi, i així no anem enlloc. És allò d'una merda punxada en un pal.

Però com que estem parlant d'Espanya, tampoc farien grans escarafalls si finalment pactessin els dos grans partits de l'Estat, només per evitar que la perifèria no hi tingui cap paper a jugar.

Del 20D no en sortirà cap referèndum

M'imagino que tothom té clar que dels resultats electorals de diumenge no en sortirà cap referèndum. Al marge del que puguem dir des de Catalunya, Espanya decidirà entre quatre partits, tres dels quals no volen sentir parlar de referèndum, i només un d'ells el proposa, amb la confiança de que sortiria NO, la qual cosa és molt probable.

Avui hi haurà el debat de TV3 amb les 7 forces polítiques que tenen possibilitats d'entrar al Congrés de Madrid, comptant amb Unió que és qui més difícil ho té. No sé si l'acabaré mirant, però sí que us hagi de dir que no em motiva gens. Crec que podria endevinar totes les intervencions que hi haurà. 

M'imagino que les més patètiques vindran de part del pietós Fernández Díaz, que no sé si avui comptarà amb l'ajuda de l'àngel Marcelo. L'Homs, que em cansa tal com parla, intentarà convèncer-nos que són l'opció real per defensar allò que sembla ser que vàrem decidir el passat 27S. En Xavier Domènech que ha rebut la valuosa empenta de la Colau, que en les darreres eleccions els va deixar amb un pam de nas, i així els va anar.

Podrem escoltar en Duran i Lleida, la moderació personificada, defensant el seu lloc de treball. Amb un escó ja en té prou! En Girauta que té com a meta prou complicada millorar els resultats de la seva companya de partit, la Inés Arrimadas, i competir amb el PP en joventut i recentralització.

Veurem què fa la Carmen Chacón, suposo que avui parlant en català, i defensant ser la veritable força de l'esquerra i el model federal, que ningú més es creu. Finalment en Rufian, que aparentment és qui ho té més fàcil, però que se les haurà amb en Xavier Domènech, qui més mal li pot fer, en la seva carrera per ser el grup amb més representació de Catalunya. Quina llengua emprarà?

Tornant, però, al començament de l'escrit, m'agradarà veure, o sentir-ne a parlar si finalment canvio de canal, quantes vegades sortirà el mot referèndum, qui el defensarà, i quin èxit assolirà en el debat d'avui. En el debat de diumenge, un fracàs absolut.

El Senat a Catalunya

El PSC en campanya recupera la idea de Pasqual Maragall de portar el Senat a Catalunya. En aquests moments on estigui el Senat és el de menys, el que sí que importa són les funcions i la seva composició. Ja em perdonaran els socialistes, però si el gran canvi federal consisteix en portar el Senat a Catalunya, tal com és i funciona, ja es poden quedar el federalisme. Amb mi que no hi comptin!

És cert que també el PSC parla de renovar el Senat per convertir-lo en una veritable cambra de representació territorial. Hi ha algun altre partit que també ho diu, però n'hi ha d'altres que el suprimirien. Perquè es produeixi el canvi, diuen, s'hauria de modificar la Constitució, i això fins ara ha estat un tabú, que només s'ha modificat lleugerament quan ha interessat al PP i al PSOE, però... Estem segurs que volem modifica-la?

No n'hi ha prou de voler modificar la Constitució, sinó que a més cal que tothom, o la gran majoria, es posi d'acord en quins temes la vol modificar, i de quina manera. Això és molt complicat, perquè els interessos no són de país, sinó de partit. Ho hem vist, a nivell de Catalunya, amb la pretesa llei electoral que no ha reeixit per culpa dels interessos dels partits polítics majoritaris.

Amb una visió tan cega i interessada, es fa molt difícil pensar que els polítics del futur siguin capaços de moure i canviar res. Al final tothom decideix que per no posar-se d'acord ja està bé com està, i així anem passant anys.

Estic d'acord amb qui diu que ara no és hora de modificar constitucions, sinó de trobar diners per pagar les despeses. Això, si no em demostren el contrari, ho solucionaríem gestionant nosaltres els diners. Convé no enganyar la gent i dir la veritat, l'altra cosa és que no interessa que se sàpiga.