Hem pujat al Montalt

Aquest primer diumenge de setembre, com té per costum la gent de la CUP dels dos Arenys, hem pujat fins al cim del Montalt, on hem desplegat l’estelada. Una quarantena de persones de les dues poblacions ens hem calçat les sabates de caminar per fer la sortida i rendir homenatge al nostre símbol de país. Ens hi acompanyaven regidors dels dos municipis.

Persones de totes les edats, amb més o menys experiència a la muntanya ens hem unit per passar una matinal d’esport, festa i veïnatge. I ho hem fet d’una de les maneres que ho sabem fer. Aprofitant la sortida per conèixer-nos i fer-la petar, amb persones que potser només ens saludem pel carrer, o que en desconeixíem la seva existència.

Hem pogut observar la cura que es té de la muntanya, i hem procurat deixar-la tant o millor de la que l’hem trobat. En arribar a la nostra vila hem tingut el disgust de trobar-nos el capdamunt del Rial de sa Clavella, on hi havia hagut els mòduls de l’escola bressol que es traslladaria al Rial del Bareu, plena de gots i llaunes de begudes. Una vegada més l’incivisme i mala educació, i el nul respecte a la gent i a l’espai públic, quedava en evidència.

A les xarxes socials s’opina molt sobre el sistema de recollida de la brossa i la neteja dels nostres carrers i places, però per més invents que trobem si no solucionem aquesta xacra de mal comportament urbà, no aconseguirem un Arenys net i polit. No discutim tant com hem de muntar el servei de recollida de la brossa i treballem més per fer caure la cara de vergonya a totes aquelles persones que no se saben comportar!

Ens queda el bon record de la passejada i els nostres deures per contribuir a mantenir un Arenys net i endreçat. I ho hem de fer tots, la gent de la CUP els primers! Ja tenim el primer objectiu del curs a la llista d’obligacions.

La celebració d'avui es complementa amb el cap de setmana vinent, amb la festa de l'Onze de setembre, amb la incògnita de com el rebrem, després de sis anys de contradiccions, desencís i impaciència. Nosaltres, des del poble, hem de treballar perquè la il·lusió no desaparegui, però els nostres polítics tenen l'obligació d'alimentar aquesta flama, amb respostes clares i encertades. No poden continuar marejant la perdiu!

Reconeixement merescut als Esquirols

Ahir quan llegia la notícia de la concessió del Premi enderrok d'honor vaig sentir una mica de nostàlgia, al mateix temps que una satisfacció pel reconeixement a unes persones que varen representar tot un símbol per a una generació d'osonencs que ens hem fet grans.

Els esquirols sonaven arreu i tots coneixíem les seves cançons. Els seguíem i gaudíem dels seus concerts i enregistraments, sobretot en uns moments en què sentir-los cantar en català ens estimulava a recuperar els nostres drets lingüístics. Qui ho diria que després de tants anys encara estiguem batallant per defensar la nostra llengua!

La Dolors Roca, component del grup, i que havia format part també del Duo Ausona, era veïna de casa, a Vic, i en Crosas o en Casadesús, eren de l'Esquirol, el municipi on pertany Cantonigròs, el meu poble d'estiueig. Em sentia, doncs, molt proper al grup, i les seves cançons em resultaven plaents i d'alguna manera reivindicatives d'una manera de ser i sentir-se que necessitava revelar-se contra tantes prohibicions i renúncies.

Els seus èxits eren els nostres i la seva proximitat trencava la inèrcia de veure les coses de lluny, dominades per unes forces estranyes que no t'estimaven i que et dominaven. Jo crec que era una manera molt innocent de dir no a l'statu quo. 

L'atorgament d'aquest premi m'ha evocat un passat que veig força llunyà i del qual en guardo bons records. Vivíem molt pressionats, i políticament dominats per una dictadura que encara hauria de durar uns quants anys, però teníem ganes de canviar el món. Avui han canviat moltes coses, però a vegades penso que continuem sotmesos als designis d'unes forces foranes, que no ens permeten viure en pau i que ens posen difícil el nostre futur, com a país, però també com a persones lliures.

Menys violència al carrer i més rigor als partits polítics

Aquests dies estem demanant a tothom que estimi el país, que per més ràbia que senti, per més preocupació que tingui per tot el que està passant, no caiem en la trampa de comportar-nos violentament. La violència no porta enlloc. És per això que no podem cansar-nos de repetir-ho a tort i a dret, fins que tothom ens faci cas.

De la mateixa manera que demanem un comportament de no violència, molts també reclamem als nostres polítics que tinguin seny, que no facin més passos en fals, però que decideixin d'una vegada per totes quin és el futur que volem per al nostre país.

No sé si a hores d'ara ha canviat molt, però les darreres notícies que m'arribaven parlaven de tornar a proposar Puigdemont com a president. Permeteu-me que us digui el que penso. Per més símbol que sigui el nostre 130è president de la Generalitat, ara és el moment de caminar endavant i intentar evitar més retrocessos. No ens podem oblidar del nostres presos polítics, però hem d'avançar, formant govern, amb el ventall més ampli possible.

Sabem que amb el PP i C's no hi podem comptar, perquè són part important del problema, i que amb el PSC és pràcticament impossible, ja que cada vegada que mouen una passa més enllà del 155 els renyen des del PSOE i han de fer marxa enrere.

La situació és la que és i només ens queda el recurs de comptar amb els comuns. Es tracta d'un partit o d'una agrupació de partits molt divers. Hi trobem gent de tot. Des dels més sobiranistes als que ho són menys, però ara el més urgent és formar govern amb les persones que estimen Catalunya, i els comuns ho han demostrat. Deixem per a més endavant la recuperació de les lliçons suspeses i aprofitem allò que encara tenim en positiu. Seny!

No vaig escoltar Felip VI. No m'interessa

A casa valorem molt el dret a la intimitat i segons quin personatge no hi entra, encara que sigui darrere el plasma. Evitem que persones com l'Albiol, la vicepresidenta espanyola o el mateix rei puguin sentir-se per algun racó de casa. No ens interessen ni en volem saber res.

Ni el vàrem escoltar ni he anat a llegir la premsa què en deia. No em fa moure ni em mereix el respecte que l'Espanya casposa i neofranquista vol inculcar-me. No, aquest personatge viu a Madrid i no em representa, perquè mai l'he votat ni he tingut l'ocasió de poder-ho fer.

Felip VI ens va ofendre i va deixar molt clar que no era el nostre rei. Va ser una alliberació, un no veure'm mai més interpel·lat per un personatge que ningú l'ha votat i que representa que li hem de besar la mà. No, Felip VI ni cap altra persona del seu entorn representarà res per a casa nostra, i molt menys després de l'ofensa del dia 3 d'octubre. També abans, però descaradament aquell 3 d'octubre va deixar clar que no actuava com a home d'estat, com a cap d'estat, sinó com a polític no electe en mans del PP.

Aquell dia va perdre la credibilitat i la capacitat de ser més que un símbol, i com a tal ha quedat. Com que a mi els símbols no em solucionen la vida, passo d'ells, i en tot cas em quedo amb aquells que m'agraden, que no és el seu cas. No tinc cap necessitat d'insultar-lo ni xiular-lo, simplement ignorar-lo. Ell serà un més d'aquells personatges que viuen a costa nostra i no ens ho agraeixin, sinó tot el contrari, que encara tenen la barra de renyar-nos perquè no els estimem ni fem el que ells volen. La història ha volgut que dos felips fossin la vergonya per a Catalunya.

La Marató de TV3 és una mostra de la generositat del nostre poble

La Marató de TV3 ha esdevingut el símbol de la generositat i solidaritat del poble català. Un fet que ens enorgulleix i em fem bandera. Tot i que la majoria hi estem a favor i en parlem bé, també hi ha qui ho critica. No es perdona que només siguem solidaris una vegada a l'any, però això no és cert. Jo crec que en el fons sempre demostrem la nostra solidaritat, que evidentment es pot millorar, però que una vegada a l'any ens unim per mostrar aquesta nostra solidaritat a la comunitat.

És important no caure en el derrotisme i criticar-ho tot. S'ha de potenciar totes les iniciatives positives, sense voler anar més enllà. Perfectes no ho serem mai, però sí que necessitem valorar els petits gestos i no deixar que ens aigualeixin la festa.

Un dia com avui, dedicat a les malalties coronàries no puc oblidar-me d'en Jordi Canal, company de feina i que ens va deixar sobtadament a primers d'any. De fet no l'hem oblidat i el tenim molt present cada dia perquè en Jordi era únic. Avui, però se'ns fa més present i ens fa desitjar encara més que avancin en l'estudi d'aquestes malalties per aconseguir evitar morts sobtades com les d'en Jordi.

El nostre món és complex i divers, i és cert que hem perdut valors, que cada vegada anem més a la nostra i ens oblidem dels que tenim al costat, però jo em resisteixo a acceptar que ho hem perdut tot i sóc capaç de veure en les reaccions espontànies la bondat de la majoria, i, en diades com la d'avui, també el saber estar al costat de la gent que no ha tingut la mateixa sort que nosaltres.

Actes com el d'avui són el mirall a què s'hauria d'emmirallar l'administració pública, per adonar-se que és aquest el seu paper a jugar. Vetllar per a la majoria de la població, unir esforços i treballar per créixer en coneixement i ciència, per millorar el nostre futur.

Gràcies a totes les persones que fan possible l'èxit de la Marató de TV3. 

La hipocresia de polítics d'esquerra

Arran de la visita del papa Francesc al Parlament Europeu hem pogut observar un detall més de la hipocresia de partits que s'autoanomenen progressistes i d'esquerra, però que demostren el seu baix nivell humà i social.

M'imagino que després de la seva actuació, aquests diputats europeus es deuen haver sentit importants i satisfets per la seva bona obra. Als meus ulls són una colla d'hipòcrites que jutgen de manera simplista la visita del papa i les seves paraules que, si d'una cosa s'han de titllar, són de crítica a la societat injusta i de recriminació per l'augment de la pobresa a la Unió Europea, quan els seus partits han contribuït a la situació actual.

Em fan fàstic aquestes postures. Estic d'acord en la defensa de totes les idees, però amb respecte, el mateix que demanen per a ells. És per això que no critico l'eurodiputada Marina Albiol (EUPV) per lluir una samarreta amb el lema "Nosaltres decidim" i el símbol feminista, sinó la plantada dels altres diputats quan entrava el papa a la sala per fer el seu discurs.

Passa que criticar l'Església des de fora és molt fàcil, però només el dia que els partits polítics puguin presentar-nos un historial net i sense màcula podran començar a criticar-la. Li reconec molts errors, passats i presents, i crec que l'exemple de Francesc pot ajudar a dignificar el paper que hauria d'haver representat al llarg de la història.

I aquests partits tan crítics són els que a la desesperada busquen pactar amb els moviments Podemos i Guanyem perquè la seva incapacitat de liderar un projecte d'esquerres efectiu, farà que es vegin arraconats i en perill de desaparèixer. Sisplau, siguem educats, crítics sí, però educats i respectuosos i amb capacitat d'autocrítica també.

Les banderes són simplement símbols i no objectius

Els símbols són importants, però no ens hi hem d'obsessionar. L'estelada és el símbol de la independència, però aquesta no s'obté a base d'emplenar les façanes d'estelades, sinó treballant plegats per aconseguir l'objectiu final. Trobem normal que el dia 11 de setembre els carrers de casa nostra s'emplenin de senyeres i estelades, i que el 12 d'octubre sigui la bandera espanyola la que surti al carrer. Fer d'això l'objectiu és una estupidesa, però ajuda a engrescar la gent a aconseguir allò que volem.

Per què ho dic tot això? m'ha fet gràcia la notícia de la designació de Soraya Sáenz de Santamaría com a responsable de la bandera d'Espanya. Què es pretén amb això? ¿obligar totes les institucions a penjar la bandera espanyola, i que aquesta no sigui, mai, més petita que les altres? perfecte, i...? D'aquesta manera serem més espanyols? ens sentirem més units a la mare pàtria?

S'equivoquen!!!

Un drap, per més simbolisme que tingui no aconseguirà unir-nos més, si continuen aprovant lleis i decrets que ens perjudiquen sentimentalment, econòmicament i culturalment. Per més símbols que ens obliguin a penjar, no aconseguiran que jo em senti més unit a Espanya, si comprovo cada dia que m'estan estafant i incomplint els pocs compromisos que no ens varen retallar. 

A Catalunya ja tenim la delegada del govern que persegueix i obra diligències a totes les institucions que no tenen la bandera espanyola penjada. I què passa? no passa res, perquè els catalans que sortim al carrer o escrivim demanant més autonomia o la mateixa independència, no ens aturarà un bandera espanyola més o menys.

Volem arguments per quedar-nos a Espanya. Avui Francesc de Carreras ho deia molt clar, i no és una persona que se li pugui atribuir cap deix catalanista. Rajoy i el seu govern ens han de donar arguments per convèncer-nos que és millor continuar units. La repressió i el Tribunal Constitucional no ho aconseguiran mai.

La confessió de Pujol es converteix en un atac a Catalunya

Des de la distància, descobrir que una persona amb qui has confiat t'ha estat enganyant durant tants anys, i que només confessa quan ja està gairebé tothom esquitxat, et fa mal i molta ràbia. És en aquests moments quan t'adones que mai pots col·locar ningú com a símbol de res, perquè quan aquest falla s'emporta tota la tasca i els ideals de molta gent enlaire.

Em fa ràbia quan llegeixo que irresponsables com Millo, s'esquinça les vestidures davant la confessió de Pujol i posa tot el sobiranisme al sac de la merda, i en canvi no ha estat honest en fer i dir el mateix quan tants polítics del seu partit han estat imputats per delictes més greus.

Tot plegat t'ensenya que la feina és de tots i que els líders només són uns instruments per aconseguir els nostres ideals. Hem de buscar bons líders, i sobretot honrats, però després hem d'estar al davant i denunciant els que no es comporten d'acord amb els principis que ens han de regular.

Ara és l'hora de ser molt crítics amb Pujol i fer-li veure que ha fet molt mal a Catalunya, però al mateix temps hem de ser capaços d'afrontar amb valentia i seguretat tots aquells que aprofitaran l'avinentesa per dir mal dels catalans i Catalunya. Qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra. Hi ha molta corrupció que encara no hem descobert, però sí que sabem una cosa molt clara: Catalunya no pot continuar vivint ultratjada pels successius governs de l'Estat.

Jorge Fernández espantant els policies?

Digueu-me desconfiat, però si ahir desconfiava de la notícia de Ràdio Arenys sobre els mediadors que podien sancionar, avui dubto de la notícia de l'ARA sobre la intimidació per part del Ministeri d'Interior, als policies que investiguen el PP.

Haig de dir que em resulta difícil desconfiar de l'ARA, perquè fins ara no m'han donat motiu per fer-ho, però és que la notícia, si fos certa, és molt greu. Esclar que avui tot és possible i, de la mà del ministre Jorge Fernández, ja res no ens pot sorprendre.

La notícia de l'ARA afirma que els policies encarregats d'investigar el PP varen ser cridats a declarar davant d'afers interns. Per intimidar? Per posar-los a ratlla? M'imagino que la notícia no s'acabarà aquí i podrem saber-ne més detalls per fer-nos la idea del què ha passar realment. El cert és, però, que el PP no és un símbol de la bona praxis política i que si una vegada el va fer perdre les eleccions, això podria tornar a passar, malgrat tota la xarxa que tenen muntada de la mà de jutges, diputats i ministres.

I tot això beneït pel cardenal arquebisbe de Madrid, monsenyor Rouco Varela, que hauria de ser rellevat aviat perquè el seu fanatisme l'ha portat a un estat de salut que no és el més idoni per estar al capdavant de l'església espanyola. Encara que ja no sigui president de la Conferència Episcopal, l'arquebisbat de Madrid és massa rellevant i permet presidir actes com els funerals de l'expresident Suárez, i vomitar disbarats, com si volgués que es complissin les amenaces més terribles.

Espanya continua ensenyant la seva cara franquista i endarrerida, a ple segle XXI. D'aquesta Espanya, millor marxar-ne.

Ja hem trobat la parella de la delegada del govern espanyol

És ben bé allò de que Déu els crea i ells s'ajunten. Avui la premsa parlava d'un tal Armando Robles, que mai n'havia sentit a parlar, director del diari digital Alerta Digital, que tampoc he visitat mai, i que segons diuen és tan extremadament dretà que ratlla el delicte, encara que a Espanya els atacs dels ultra conservadors mai es penalitza. 

Aquest senyor, segons diu la notícia, fa un temps va cremar una bandera estelada i ara ha sortit amb una bandera espanyola franquista, és a dir, amb l'àguila, i li ha fet un petó. A mi, el que pugui fer un senyor amb una bandera, sigui l'espanyola o la catalana, no em preocupa. En tot cas el que em preocupa és que segons qui sigui que utilitza una o altra bandera, es mesuri de manera diferent. Posem-nos d'acord i que tothom pugui fer el que vulgui amb les banderes, perquè l'honra d'un poble no es troba en els símbols, sinó en les persones, en el seu respecte i en el respecte als seus drets.

La notícia als diaris venia il·lustrada amb una fotografia on aquest senyor Armando Robles va acompanyat de la senyora Maria de los Llanos de Luna, la formidable delegada del govern espanyol a Catalunya. Oi que ho enteneu? Doncs que no us vingui de nou l'actitud de la delegada.

Un Dijous Sant diferent

Un Dijous Sant diferent als anteriors, en molts aspectes. En el laboral perquè la jornada s'ha acabat molt més tard del normal. En el religiós perquè el Papa ha celebrat la missa en una presó romana, gairebé en la intimitat. En el polític... aquí segueix com sempre, o pitjor.

La notícia tràgica o còmica, no sé ben bé com qualificar-la, és l'amenaça del dictador nordcoreà, d'iniciar una guerra nuclear. Des de la mort del seu pare, l'actual president ha estat tota una revelació, si més no jo no l'havia vist mai. La meva primera impressió fou que no tenia plenes facultats, i el temps crec que m'està donant la raó, tant si les amenaces li surten de dins, com si les hi fan fer des de fora.

M'imagino que com la majoria, em quedo en què es tracta d'amenaces del gos que borda molt, però no mossega. No voldria, però, equivocar-me.

En l'aspecte cultural potser també podem parlar de canvis, i em refereixo a l'anunci del conseller de Cultura, el senyor Mascarell, sobre el pla d'urgència per reactivar el consum de teatre. Hi vol implicar les diputacions i els ajuntaments, perquè les gires (els bolos) no minvin i es continuï contractant les companyies de teatre.

S'haurà de veure en què consisteix aquest pla d'urgència. Fins fa poc, els ajuntaments catalans han estat subvencionant i mantenint les companyies de teatre que feien temporada, a taquilla, a Barcelona. Les companyies vivien gràcies als ajuntaments i ara, que pinten bastos, ara es recordaran dels ajuntaments?

Vivíem en una total contradicció. Per una banda es criticava els ajuntaments per voler programar teatre, però per l'altra s'emportaven els diners que els permetien fer temporada a Barcelona. I molts dels actors i actrius de primera línia manifestaven la seva mandra d'haver de desplaçar-se d'un lloc a l'altre. Era massa esforç! això no va per a tothom, però una bona colla si.

Canviarem? no ho sé. De moment Arenys de Mar ha recuperat l'estelada que va ser esquinçada vint-i-quatre hores després de ser hissada. Veurem com acaba tot plegat, però si em permeteu, us diré que de moment m'agrada com actual Francesc. Tant de bo que no es quedi amb símbols i vagi a fons. L'Església s'ha de renovar, i això pot beneficiar-nos, encara que ens pugui semblar que no ens implica. No us equivoquéssiu!

Demà Arenys de Mar hissarà l'estelada

Cada vegada ens aficionem més a les banderes. Sempre havia mirat amb sorna i incredulitat l'estima dels nord-americans per la seva bandera. Observar com els particulars tenien pals al seus jardins per hissar cada dia la seva bandera, era notícia per a unes persones acostumades a la imposició d'una bandera durant els anys de la dictadura franquista.

Tot això va fer que em malfiés dels símbols. Tot i acceptar que aquests hi són i que juguen el seu paper, em resistia a utilitzar-los, i em concentrava en defensar la meva llengua, la meva cultura, i la manera d'entendre la vida en societat. Les banderes, també la senyera, les deixava per als folklòrics.

No crec que hagi canviat molt, però la realitat catalana en una Espanya cada vegada més dèspota i agressiva cap a nosaltres, ha provocat que reaccionés amb més contundència de l'habitual. La senyera, i sobretot l'estelada, s'ha convertit en una fita cap a la independència somiada per molts durant molts anys.

Hissar l'estelada al cor de la vila té un sentit més enllà de penjar un drap a dalt d'un pal, i fer-ho de manera solemne amb convocatòria pública, pretén demostrar que, per una bona part dels vilatans i vilatanes, hi ha ganes de fer un pas endavant en les nostres aspiracions de reconeixement públic del nostre Estat, al marge dels que no ens han volgut entendre ni respectar.

Demà a les 13h del matí Arenys exposarà públicament un símbol, odiat per uns quants i estimat per altres. Hem d'evitar la fractura social, i buscar arguments per convèncer que el que perseguim és bo per a tots els catalans, desitgin o no la independència. Hem de procurar que els símbols no ens separin. Els símbols són només això, i adquireixen valor si els utilitzem amb intel·ligència.

Una bandera que em provoca frisança

En la línia de l'article d'avui, de la Pilar Rahola a La Vanguardia, haig de confessar que quan veig una bandera espanyola, la primera reacció és fer una ganyota. Es tracta d'una reacció espontània, gens premeditada. En tot cas després ja reflexiono i prenc consciència del que està passant. No es tracta de res personal en contra de qui l'estima i respecta. El problema és que la nostra generació va viure molts anys sota la dictadura franquista, i tot allò que ens ho recorda, ens provoca més d'un mareig. 

Els símbols que ens varen imposar ens han marcat i això no s'oblida. No dic res de la generació que va patir la revolta militar. Sortosament vaig néixer més tard. Davant el Portugal-Espanya o l'Itàlia-Espanya, jo sempre he volgut que guanyes Espanya, i no per això m'he sentit menys nacionalista català, menys independentista. Perquè hi ha qui confon els termes, la gimnàstica amb la magnèsia. Potser per això no em plau gens els senyor Tena, ni els seus col·laboradors. A mi m'agrada el respecte i no crec que ensorrant-ne uns ens aixecarem millor ni més aviat. 

Però el fet que preferís un equip als altres, no m'alliberava del malestar en veure onejar la bandera, sobretot si al mig hi havia la gallina o el toro. No cal dir que les manifestacions del tipus plaça d'Espanya de Barcelona, amb algun regidor de Plataforma per Catalunya camuflat, ja em provocaven fins a l'extrem d'engegar tothom a rodar. Entre parèntesi, el tracte que reben les provocacions de l'extrema dreta no és el mateix que el que reben organitzacions tipus Bildu. Això ho sap el ministre Jorge Fernández? 

Després en Xavi, que tothom considera la clau de l'èxit de la selecció, va sortir amb la senyera i, esclar... no va agradar a tothom, ni d'uns ni dels altres. Perquè això de barrejar les banderes... Al final de tot plegat arribem al mateix lloc de sempre. Ens preocupem molt dels símbols i ens despreocupem del contingut, del que interessa. Així van passant els anys.

Xiular l'himne espanyol serà castigat

Sembla ser que els nacionalistes espanyols han aconseguit que la Mesa del Congrés de Diputats tregui la pols a una proposta de llei que va presentar l'any 2008 el PP valencià de Francisco Camps, i que havia quedat aparcada. La xiulada a l'himne espanyol a l'inici de la final de la copa del rei, que va indignar tant a Esperanza Aguirre i companyia, ha estat l'excusa per portar a reformar la normativa esportiva i que es pugui castigar les persones que xiulin i degradin l'himne nacional i tots els seus símbols.

No negaré la importància dels símbols, però en aquests moments en què al país només li surten nans, semblaria que ens hauríem de deixar de simbologia i centrar-nos en els continguts, en solucionar els problemes que hem provocat.

Tot i així cal ser seriosos i no menystenir els símbols dels altres mentre defensem els nostres. El respecte a la simbologia hauria de ser total, però això no ens implica només a nosaltres. També els altres haurien de respectar els nostres, i ho fan?

En aquests talls de programes espanyols que podem veure a l'APM de TV3, t'adones de la voluntat de molts presentadors o participants, de ferir-nos com a venjança, potser, perquè ens considerem diferents. Però arriben a dir que en aquests moments de problemes de finançament, ens dediquem a ensenyar el català. És ignorància o mala fe?

Oi que hi ha dies que et sents més independentista? A mi em passa, però em rebenta la gent que es creu que és  més que els altres. Hi ha persones que entren en un partit polític, independentista per exemple, i ja es veuen capaços de catalogar la resta, perquè per a ells la raó els correspon. Els altres estan equivocats. A vegades, fins i tot, perdonen vides. Són capaços de pensar que en els altres partits hi pot haver algú bo. Evidentment és algú que els dóna la raó o els va més o menys a la banda. Quan em sento independentista, no em sento proper a aquests, sinó distant i probablement més proper a persones tan mal vistes pels independentistes purs, però que fins ara només han parlat.