Creure en les institucions

Ens ho posen difícil, però hem d'intentar no perdre la fe. La fe en les institucions que ens hem creat per avançar democràticament en una societat cada vegada més incrèdula. Més escèptica. Una societat que rep bufetades per totes bandes, però, així i tot, lluita per defensar els drets recuperats després de molts anys de dictadura i repressió. 

Avui llegia la notícia de com el jutge Llarena endarrereix l'arxivament de la causa contra el president Puigdemont i la resta de polítics catalans. Li sap greu haver d'acceptar que no pot evitar l'aplicació de l'amnistia, i això que han estat molt bel·ligerants contra una llei aprovada pel Poder legislatiu. I llavors et preguntes si pots confiar en la Justícia i la seva aplicació al nostre país.

Si marquem unes regles de joc les hem de complir, tant si ens agraden com no. En tot cas hem de ser prou llestos per canviar-les. En democràcia això es fa a partir de les majories absolutes, siguin d'un o més partits en conxorxa. L'amnistia no la volien pas els socialistes, però necessitaven els vots dels partits catalans per mantenir-se al govern de l'Estat. Ara sembla que l'hagin defensat tota la vida. Recordeu què deia l'actual president català?

Ja les veiem ja les coses, però, tot i això, encara ens fan passar bou per bèstia grossa. Tenim poca memòria i perdonem fàcilment els nostres repressors. Recordeu aquelles manifestacions contra els catalans, el nostre país, la nostra llengua? No només hi havia la dreta i l'extrema dreta. Personatges importants dels actuals defensors de l'amnistia, la cultura catalana, el català... també hi eren. No ho podem oblidar.

Què vull dir amb tot això? Som lliures de pensar i dir el que volem, però cal no viure enganyats. No ens poden confondre. Potser haurem d'escollir el mal menor, però si més no, cal ser-ne conscients i no oblidar que només nosaltres ens defensarem contra qui ens ataca o se n'aprofita descaradament.

Hem de creure en les institucions, perquè són les que, al cap i a la fi, ens hauran d'ajudar, però ens ho posen tan difícil!

Sí o què?

Els titulars diuen que el Tribunal Suprem aixeca l'ordre de detenció del president Carles Puigdemont, però llavors llegeixes la notícia i no ho acabes d'entendre. Si us plau, s'aplica la llei d'amnistia o no?

Els profans en temes jurídics anem molt perduts. Acostumes a llegir totes les notícies referents a sentències, declaracions de jutges i tribunals, interpretacions d'advocats i gent entesa, però et fas un embolic que no saps on ets. Som de la generació que ens varen prometre un sistema democràtic amb la mort del dictador, que no acabava d'arribar. Entrem al sistema, on la clau està en la independència dels tres poders, i van passant els anys i t'adones que no són flors i violes, i que la separació de poders no és tal. Que els jutges juguen a fer política i els polítics intervenen en les decisions judicials, i et preguntes: què està passant?

Avui, doncs, quan he llegit el titular he pensat que finalment s'aplicava la llei que va aprovar el Poder legislatiu, que és el que votem els ciutadans, i que fins ara no havia acceptat el Poder judicial, que no el votem ni podem fer-hi res per influir-hi (algunes persones sí que hi tenen influència). Dic, doncs, que avui després de llegir el titular he pensat que tot s'havia acabat, però es veu que no. Que els jutges i tribunals ideològicament de dretes i extrema dreta, poden revertir la situació i, per això, el president Puigdemont potser millor que de moment no es bellugui.

La situació és molt trista i això passa en un país democràtic amb un govern "progressista". Imagineu-vos què passarà quan el govern giri a la dreta. Potser millor que no ens ho imaginem i que visquem al dia, amb l'esperança que la vida és alegre, encara que hi hagi qui te la vol desgraciar!

Cal anar a votar?

Llegeixes que a Rússia hi ha convocades unes eleccions i se t'escapa el riure per sota el nas. A Rússia, eleccions? Esclar. És un país demòcrata i la seva gent pot elegir el president i tots els seus governants!

Ha arribat un punt que ja no et fies de res ni ningú. Sempre havíem dit que les urnes parlaven i que era el moment d'escollir els nostres governants, que els legitimàvem perquè dirigissin el nostre país, les nostres institucions. Alguns no s'ho acabaven de creure, però d'altres insistíem que calia votar perquè llavors no et podies queixar de res. Ara...

Quan veus com van les coses arreu, et planteges si no estaves equivocat, o potser tenies raó, però tot ha canviat tant que ara ja no penses el mateix. Et fixes en països com Rússia, però n'hi ha més, que convoquen la seva gent a votar i veus qui es presenta, o millor dit, a qui deixen presentar i a qui no, i et preguntes si cal seguir el joc. Probablement, molts d'ells no votarien per convicció, però no els queda cap altre remei.

Avui, però, no tenim el recurs de pensar que a l'altra banda, a Occident, les coses són diferents i que aquí sí que funcionem democràticament, perquè ja no és el que era. O si no que els ho demanin als ciutadans nord-americans amb el president que han escollit. 

I a casa nostra? Nosaltres hem experimentat un canvi significatiu. Allò que ens havien ensenyat de la separació de poders, com a base i garantia del sistema democràtic, se n'ha anat en orris. Tenim un Poder judicial ideològicament marcat, que no acata les decisions dels poders executiu i legislatiu. Com que no els agraden les lleis que el Congrés de Diputats, que són els que hem votat, aproven, decideixen que allò no va amb ells. És que haurem de votar els jutges?

Arriba un moment que ja no et creus res i t'adones que el camí emprès trontolla i està ple d'obstacles. Que hi ha algú que mou els fils i que, al final, tindran raó aquells que diuen que no cal anar a votar. Jo em resisteixo, però m'ho posen molt difícil.

Treballar contra la multireincidència

En unes declaracions de l'arenyenca (de Munt) Sílvia Catà, que assumirà aquesta setmana el càrrec de cap dels Mossos d'Esquadra, manifestava la voluntat de continuar treballant com fins ara, amb especial referència als projectes contra la multireincidència i les armes blanques. Realment, són moltes les notícies que ens arriben d'atacs, a vegades amb resultat de mort, de persones multireincidents amb un ganivet a les mans.

Hem de diferenciar les dades de la delinqüència que es produeix de la sensació d'inseguretat de la població. És cert que no sempre coincideix l'evolució dels actes criminals amb l'increment de la sensació d'inseguretat de la ciutadania. Potser la policia i els nostres polítics tenen unes dades que no es corresponen amb les que s'imagina la gent. Quan una majoria de ciutadans té pot de sortir de nit, de desplaçar-se amb transport públic a segons quines hores, o dirigir-se a uns punts determinats de la ciutat, no es pot menystenir ni deixar de considerar. La sensació que es té de poder acabar sent una víctima d'un agressor, és massa important per no tenir-la en compte.

És per això que resulta esperançador que la nova cap dels Mossos d'Esquadra parli de lluita contra la multireincidència i la proliferació d'armes blanques al carrer. Massa vegades hem sentit a dir que es detenen els delinqüents, que acumulen una gran quantitat de denúncies, i que surten per la porta al cap de ben poca estona. No es tracta de tancar a tothom a la presó, però si de trobar la manera que la reincidència disminueixi.

Perquè un mal moment el pot tenir, no diré tothom, sinó alguna gent, però que una persona visqui delinquint dia rere dia, no es pot consentir i s'ha de trobar remei. Les policies hi poden fer molt poc, i fins i tot els jutges estan força lligats de mans i peus. El Poder legislatiu hauria de reflexionar sobre el tema i assumir la seva part de responsabilitat. No podem permetre que la sensació d'inseguretat vagi creixent, i que les persones que es comporten i respecten els altres, visquin amb por per culpa d'uns quants.

Els Catarres a la Riera

Ahir a la nit. Bé, hauria de dir aquesta matinada, ja que el concert ha començat passades les 12 h, la Riera d'Arenys de Mar estava plena a vessar per escoltar i cantar les cançons dels Catarres. Un grup d'Aiguafreda, ara ja Osona, que es varen fer famosos amb una cançó que va sorprendre a molta gent. Em refereixo a la Jenifer.

És típic i usual que els grups de casa nostra iniciïn la seva carrera musical amb una cançó que esdevé una revolució, ja que durant molt de temps la sents a tots cantons. La Jenifer era una noia de Castelldefels, poc nostrada, que entrava a la vida d'un noi ben arrelat a la cultura catalana.

De fet, jo que no soc seguidor d'aquest grup, però que vaig ser-hi durant tot el concert, em vaig quedar amb les proclames a favor del país i la llengua. Avui ho trobem a faltar una mica, sobretot després de la patacada del Procés i totes les conseqüències. Encara tenim polítics a l'exili i d'altres imputats, amb una llei de l'amnistia aprovada pel Poder Legislatiu, però que el Poder Judicial no té ganes d'aplicar. Sorprenent, oi?

Deia, doncs, que els Catarres no varen deixar de felicitar la gent que assistia al concert, majoritàriament quitxalla i adolescents, que coneixien les lletres de les cançons interpretades, tot dient que junts som invencibles. I és cert que si anéssim tots a l'una, aconseguiríem moltes coses. Fins i tot que la recollida de la brossa de la nostra vila fos tot un èxit. Quan cadascú va a la seva, esdevé un caos lamentable i només som capaços de culpar els altres.

Em va agradar assistir al concert, tot i que no soc gaire amant de participar en actes multitudinaris, on reps cops i masegades. La majoria podien ser els meus nets, però alguns adults també les taral·larejaven gairebé totes. 

El concert formava part d'una munió d'actes del cap de setmana per celebrar la festa de Sant Roc. Avui tindrem la representació de la Pesta i demà els macips i la dansa d'Arenys. No us ho perdeu!

Amnistiats els membres de la Sindicatura Electoral del Referèndum

El dia 15 de febrer, diumenge, escrivia un post on comentava la conferència que havia assistit dissabte, on el catedràtic de ciència política de la Universitat de Barcelona, el senyor Jordi Matas, qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, ens va explicar totes les peripècies viscudes, remarcant que encara estaven pendents de la resolució final del seu cas. 

Us he posat l'enllaç perquè pugueu conèixer els detalls de la conferència i no repetir-me. Avui hem conegut la notícia de l'aplicació de l'amnistia a tots els membres d'aquesta sindicatura. Passa després de dos anys de bloqueig judicial i, com molt bé sabem, encara hi ha pendent l'aplicació a altres persones com poden ser el president Puigdemont o el líder d'ERC, Oriol Junqueras, entre altres.

Al marge de la nostra opinió respecte a les sentències, el que queda clar és que una llei aprovada per majoria al Congrés de Diputats, és a dir, pel Poder Legislatiu, no pot ser paralitzat pel Poder Judicial, perquè ideològicament no hi estiguin d'acord. La separació de poders és la base de la consistència del sistema democràtic que tenim a casa nostra i, si a més tenim en compte que la sobirania emana del poble, què més democràtic que seguir les decisions i acords dels representants legítims de la ciutadania, que els ha votat?

Quant trigarem a veure que s'aplica totalment la llei d'amnistia? Què més ha de passar? Quin poder tenen els tribunals de justícia espanyols per sobre del Poder Legislatiu? Europa s'ha manifestat i no pot ser que s'estiguin buscant subterfugis per saltar-se la llei. 

Algú exigia fa temps girar full, però mentre els jutges i els seus tribunals s'entestin a no acatar les lleis aprovades democràticament serà impossible passar full. 

És el jutge l'autor dels missatges?

He llegit al diari ARA que el Poder Judicial investiga un jutge de Madrid per uns comentaris a la xarxa social X contra el president del govern espanyol i la seva esposa. Segons diu la notícia el perfil de la xarxa porta el nom d'aquest jutge, però no queda clar que sigui ell realment l'autor dels escrits. És evident que cal una investigació per saber si és el jutge qui difama el president Pedro Sánchez i senyora, o bé algú es fa passar per ell per comprometre'l. 

Avui tot és possible. Pot ser que un jutge insulti el president del govern, sabent que tenen tot el poder del món i que es creuen els amos d'aquest món tan polaritzat. També és possible que hi hagi una suplantació de l'autoria, en un món de xarxes socials plenes d'anònims i de hackers. La conclusió a què arribes és que no et pots creure res i, en tot cas, seguir els esdeveniments per veure si es troben proves que puguin assegurar que les coses són com diuen.

Al marge d'aquest cas concret, però aprofitant l'avinentesa, és necessari canviar la manera d'actuar i no permetre que els jutges actuïn segons la seva ideologia i preferències polítiques. La famosa separació de poders, sembla que només s'exigeixi al Poder executiu i al legislatiu, però en quedi al marge el Poder judicial. Tenim prou proves per assegurar que hi ha molts jutges, perquè no podem dir que ho siguin tots, que aprofiten el seu poder per revertir la voluntat de la ciutadania.

Els catalans ho tenim clar des de fa molts anys. Un exemple clar és l'Estatut d'Autonomia que vàrem referendar i ens el varen retallar. L'actual, el que ens regeix, no l'hem aprovat i no passa res. Aquest no és l'únic exemple. El més recent és la no aplicació de la llei d'amnistia, perquè no agrada als jutges. I podríem anar continuant. Però ara ja no només som nosaltres els perjudicats. L'esquerra espanyola, que cada vegada està més desemparada, amb una Europa abocada a l'extrema dreta, se sent maltractada i la dreta i l'extrema dreta espanyoles es freguen les mans. No només tenen a favor la premsa, sinó que els jutges els proporcionen el que no obtenen a les urnes. 

Veurem si el cas que comentava al començament es confirma i resulta que és el jutge qui es dedicava a malparlar del president del govern. Per la nostra salut seria bo pensar que no és així, però ja no ens podem refiar de res ni de ningú.

Una segona oportunitat

La tradició nord-americana en què els presidents signen indults massius ens sorprèn una mica. Potser perquè a casa nostra els indults escassegen i són mal vistos, sobretot quan es tracta de persones acusades de terrorisme i posar en perill la unitat d'Espanya.

Sempre he pensat que és bo concedir una segona oportunitat als que s'han equivocat. Tots ens mereixem el dret a poder rectificar i fer-ho d'una altra manera. Però tot això no és tan fàcil i, sobretot, hi ha circumstàncies molt diverses que segur provoquen opinions antagòniques.

Que el president d'un país indulti el fill sona una mica estrany i esdevé sospitós. L'aplicació de la justícia cal que sigui del tot objectiva, sense pressions ni interessos de cap mena. És evident que a casa nostra els encarregats d'aplicar la justícia i dictar sentències no passen per un bon moment. No els hi tenim prou confiança per anar amb els ulls clucs i deixar que facin. Fan perquè poden i tenen tots els elements a favor, però no generen confiança.

El govern espanyol va indultar els condemnats pel Procés independentista, i va aconseguir que el Congrés de Diputats aprovés una llei d'amnistia que ha estat recorreguda i que el Poder Judicial, que ha de resoldre-ho, no hi està gaire d'acord, per no dir gens, i va donant llargues. És una lluita entre Poder Judicial, que ens ve imposat, encara que ens facin creure que té consens a l'hora d'escollir els seus membres, i el Poder Legislatiu, que és el resultat de la voluntat de la ciutadania. Si defensem que la sobirania emana del poble, queda ben clar qui ha de marcar el camí.

Les segones oportunitats s'han de potenciar i defensar on sigui, però no es poden prendre mesures a la lleugera sense preveure'n possibles conseqüències. M'imagino que, abans d'indultar, el president nord-americà s'assessora bé i rep la llista de les persones que es mereixen aquesta segona oportunitat, sense posar en risc la vida pacífica de la societat. Quan els condemnats ho són per temes polítics, la cosa ja no és tan clara, perquè és molt difícil decidir si el seu alliberament posa en perill la societat que els rebrà, o més aviat facilita que es normalitzi una situació que no era democràticament acceptable.

Iran intervé en el conflicte

El que està passant aquests dies, amb els atacs d'Israel a Beirut i la resposta de l'Iran, és preocupant. Però no oblidem que no podem només centrar-ho en aquests atacs, quan portem gairebé un any de la massacre a Gaza, ni tampoc que no va ser el 7 d'octubre de 2023 quan va començar tot, sinó que hem d'anar molt més enrere.

La complexitat del cas fa que, a vegades, oblidem d'on venim i les causes de la situació present. Valorem el que vivim, però ens queda molt emboirada tota la història que, en definitiva, és la que ens ha conduït a la realitat actual.

Fa ràbia pensar que avui hem d'estar més preocupats que mai per les repercussions que poden originar-se si en confirma una guerra generalitzada. Fa ràbia, perquè només en un any hem comptabilitzat milers de morts, com a venjança d'uns fets execrables, però que no justifiquen tot el que ha fet l'exèrcit israelià.

La intervenció de l'Iran en el conflicte, d'una manera activa, fa posar els pèls de punta, però no és l'inici de res, sinó la continuació d'una injustícia flagrant, que ha ocasionat la mort de milers de víctimes innocents. I tot per què?

És cert que els nostres problemes amb el finançament català, la manca d'inversions, bàsicament per l'incompliment de les promeses dels successius governs espanyols, la prevaricació dels jutges, que passen olímpicament dels acords i lleis aprovades pel Poder legislatiu, no els podem deixar de banda i els hem de tractar i intentar resoldre, però davant de tot el que està passant a l'altra punta del mar Mediterrani, no podem oblidar-nos que allà hi ha morts diàries, sense que cap raó justa ho pugui explicar.

Israel declara persona non grata al secretari general de les Nacions Unides, perquè no ha condemnat l'atac de l'Iran. La presidenta de la Comissió Europea sí que condemna l'atac i és més ben vista pel govern d'Israel, però tot això és paperassa, diplomàcia i protocols que no porten enlloc. Que no resolen els greus problemes ni salven vides. Hem perdut la sensibilitat. Se'ns ha endurit el cor. No tenim resposta a la maldat.

Prescindir del Legislatiu

Mai havíem sentit a parlar tant de la separació de poders, com a base del sistema democràtic, com ara. La ingerència descarada del Poder judicial espanyol en temes purament polítics ha fet que ho tinguéssim molt present i poséssim en dubte la salut de la nostra democràcia. 

No sé si tot va començar quan el president del govern Mariano Rajoy va deixar en mans dels jutges la resolució dels problemes polítics que no va voler ni saber afrontar. Jo crec que ens hauríem de remuntar molt més enllà i probablement arribaríem a la conclusió que la transició democràtica es va oblidar dels jutges, i que per això som on som.

Sigui com sigui, sí que és cert que Rajoy els va envalentir i ara no hi ha manera d'aturar-los. No hi ha dia que no aparegui en els mitjans de comunicació alguna notícia on queda palesa aquesta força de les institucions judicials, i els mateixos jutges a títol personal, deixant en ridícul i sense efecte totes les lleis i acords presos pel Poder legislatiu. És per això que arribes al punt de dir que potser podríem prescindir d'aquesta pota i deixar que els jutges ho controlin tot. Fins i tot el Poder executiu.

Avui llegia que el jutge Llarena, que al meu entendre no para de prevaricar, i no li passa res!, no es creia l'informe dels Mossos d'Esquadra sobre la fugida del president català, i no només creu que varen ser uns inútils, sinó que es malfia si no hi havia una voluntat real de permetre-li la fugida. No dubta només de la seva professionalitat, sinó també de la lleialtat. 

Com que els ho permetem tot, ells no paren d'avançar en el camí de menystenir a tothom, considerant que només ells ho saben fer tot bé. Ni les institucions judicials europees actuen correctament, ni els altres poders espanyols fan bé la feina. 

Se'm fa difícil veure el final de tot plegat. No es tracta d'esperar la jubilació d'aquesta generació de jutges, conservadors i predemocràtics, perquè sembla que tot està prou blindat, a l'espera que els poders legislatiu i executiu tornin a mans dels conservadors, i d'aquesta manera fer pinya conjunta, amagant les baralles que no deixen de ser una pantomima que ens enreda a tots.

Comencem de veritat?

Avui s'ha celebrat l'acte d'obertura de l'any judicial, amb la nova presidenta del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), i amb les expectatives de si s'avançarà, després de més de cinc anys de paràlisi, i què passarà amb temes tan importants com l'aplicació de la llei d'amnistia.

La defensa de la tasca dels jutges és lògica i la llibertat d'interpretar les lleis també, però al meu entendre un dels problemes més greus que patim al país és la negativa dels jutges d'aplicar una llei aprovada pel Poder legislatiu. Una cosa és la seva interpretació, però sempre segons la lletra de la llei, i mai deixant-la en un racó perquè no agrada.

L'altre dia escoltava a l'exdiputat Jordi Turull reclamant resposta al recurs presentat al Tribunal Suprem, per la decisió de no aplicar-li la llei d'amnistia pel delicte de malversació, encara que sigui negativa, i així poder-ho traslladar al Tribunal Constitucional. Aturar un procés per impedir que es resolgui és, al meu entendre, prevaricar i, com ja he dit altres vegades, algú ho hauria de denunciar i evitar que es continuï practicant aquest mètode d'aturar-ho tot simplement per conveniència ideològica.

Un jutge no és més que una persona normal i corrent. Té uns drets i uns deures. Se li han de respectar tots els drets i fer-li complir tots els deures. Si això no passa, vol dir que el sistema no funciona. Que la democràcia en aquest país no és plena i que tenim un problema que cal resoldre com més aviat millor.

Veurem si finalment es desencalla tot, però haurem de lluitar molt perquè se'ns reconeguin i respectin els nostres drets, encara que no els agradi.

I avui també hi ha hagut sessió plenària al Parlament català. Per primera vegada el nou president del govern català s'ha presentat per explicar-se i respondre les preguntes de l'oposició. No he seguit el ple i, per tant, fins que no llegeixi les notícies de la premsa, no podré saber com ha anat. Espero i desitjo que, una vegada elegit el president del govern, aquest comenci a treballar seriosament, i que el Parlament, amb el pacte a tres, també surti de la paràlisi a què ens tenen acostumats.

Ja tenim presidenta!

Fa massa temps que observem, i patim, les misèries del Poder judicial perquè ara, que finalment s'han posat d'acord amb els membres i la presidenta del Consell General del Poder Judicial, estiguem en condicions de confiar que tot anirà millor. En situacions normals hauríem de creure que s'ha avançat en la bona línia, però ens han malacostumat i ja no ens fiem de ningú.

Avui coneixíem el nom de la nova presidenta i sembla que, aparentment, els dos partits polítics majoritaris, PP i PSOE, els que han fet impossible l'acord durant més de cinc anys, diuen estar contents amb l'elecció. Diuen que és una jurista sensata. No sé si pressuposen que en aquest món dels jutges hi ha molt insensats.

A mi m'agradaria que es castiguessin els jutges que prevariquen. Això no sé qui ho ha de regular i pot fer-hi alguna cosa, però mentre els jutges amb responsabilitats puguin frenar els processos judicials per interessos polítics i ideològics, no podrem confiar en la Justícia.

En el cas del Procés s'ha fet molt evident que el ritme de treball ha anat segons han volgut els jutges. La no aplicació de la llei d'amnistia, aprovada pel Poder Legislatiu, és un cas de prevaricació i no s'hauria de permetre. Puc entendre que a un jutge no li agradi una llei, però ell està obligant a fer-la complir i acceptar allò que un altre poder de l'estat ha aprovat. O no es tracta d'evitar la ingerència entre els tres poders?

Ja sé que hem de confiar en les persones i donar-los un marge de confiança, però ens han enganyat tant i tan sovint, que resulta molt difícil mantenir-la. Ho intentarem, però estic convençut que no tindrem gaires alegries. El món està força corromput, i pel que fa al Poder judicial, no li va al darrere.

Encara som a l'agost

Tot i que encara estem en plenes vacances d'agost, si més no per aquelles persones que en poden gaudir, l'agenda política ja s'està omplint de cara el setembre i molt especialment el que fa al Poder Judicial. El PP té preparat un reguitzell d'actuacions per entorpir encara més tot el funcionament judicial. Pel que fa a la llei d'amnistia, aprovada pel Poder legislatiu, però encallada per voluntat dels jutges, també s'està mirant com es pot tirar enrere. Una manera, atès que actualment el Tribunal Constitucional té majoria progressista, és presentant recursos contra jutges d'aquesta tendència per intentar que la balança canviï de cantó.

Com podem veure, doncs, la confiança en la Justícia, en aquest país, és nul·la. No ens ho posen gens fàcil i forçosament ens decantem per pensar que tot està corromput i que no hi ha manera de poder avançar. La dreta, estigui o no al govern, sempre té la paella pel mànec i encara no ho hem après.

Si una cosa ens han ensenyat és desconfiar dels jutges. Ja sabem que l'objectivitat és molt complicada, però enteníem que com a mínim hi havia honestedat. És el mateix que passa o passava amb la premsa. Sempre hem titllat els diaris ideològicament, però ens crèiem que, com a mínim, no ens enganyaven. Ens intentaven convèncer, però honestament. De cop hem obert els ulls i la innocència, com passa amb els infants que creuen en els reis mags, t'adones que tot és un muntatge. A vegades, en el cas dels reis de l'Orient, per il·lusionar-te, però en d'altres, com en la política i la justícia, per decebre't.

Aprofitaré aquests quinze dies per trobar notícies interessants per comentar i, a poder ser, positives. No tot ha d'estar perdut, encara que cada vegada ens ho posen més difícil per descobrir-ho.

Ens falta sensibilitat

Vivim uns temps amb una manca de sensibilitat vers els problemes dels altres que és preocupant. No n'hi ha prou en legislar i acatar fidelment les lleis. El component de la sensibilitat és necessari tenir-lo present si no volem acabar essent una societat agressiva, intolerant i injusta.

    Els nostres legisladors tenen l'obligació de redactar les lleis que ens han de regir per avançar, tenint clar les normes de conducte. Després ja els jutges s'encarregaran d'analitzar i decidir si la ciutadania compleix les lleis. Tot això se'n va enlaire quan al darrere hi ha interessos partidistes, ideologies que marquen la dinàmica, interpretacions interessades d'un poder sovint força dubtós. Hi ha, però la manca de sensibilitat que agreuja la situació dels més vulnerables. I aquí hi podem col·locar la majora d'immigrants que no tenen tots els drets reconeguts, i també les famílies amb dificultats per arribar a finals de mes.

    A Catalunya hi ha un moviment molt actiu i sensibilitzat que, en forma de defensors de la ciutadania, treballen per aconseguir el reconeixement i la dignitat de famílies i persones que els poder polítics i judicials a vegades menystenen. Aquesta sensibilitat que desprenen aquestes persones que, de manera altruista la majoria d'elles, treballen amb els més vulnerables, s'encomana i això és bo. Si perdem la sensibilitat perdem la dignitat.

    No és normal que l'administració pública segueixi un camí i la societat civil organitzada un altre. Tots hauríem d'anar de la mà per intentar resoldre aquestes situacions injustes en què es troben algunes famílies. El dia a dia a vegades ens perd, i ens fa oblidar que no vivim aïllats, i deixem d'agrair tot el que tenim, sobretot quan al costat nostre no tothom es troba en la mateixa situació.

    Tots tenim l'obligació de comprometre'ns amb la resta de la comunitat, però d'una manera especial i decidida, els nostres governants, des de la seva responsabilitat i càrrec, han de vetllar perquè ningú es quedi al marge de la societat, ni pateixi les conseqüències d'una mala gestió de les institucions, públiques i privades. 

    Avui sortia la notícia de les dificultats per empadronar-se a la ciutat de Martorell. N'he parlat moltes vegades en aquest blog, i no em cansaré de repetir que cap alcalde ni govern municipal té el dret de negar l'empadronament dels seus residents, contravenint la normativa vigent, sobretot perquè és el padró el certificat per accedir als drets més bàsics de tota persona. Negar aquest dret és una demostració d'insensibilitat majúscula, al marge d'una interpretació il·legal de la norma que està escrita.

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

Cinc anys caducat

Aquests dies he parlat un parell de vegades sobre la independència dels poders legislatiu i judicial, arran de totes les protestes que els jutges han protagonitzat, amb el PP al costat, en contra de la llei d'amnistia que el PSOE i els partits independentistes catalans han pactat com a penyora per votar a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Avui es compleixen cinc anys de la data de caducitat del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i torna a ser motiu per parlar del tema.

Per què no s'ha renovat el Consell? Per manca d'acord dels dos partits polítics majoritaris. O sigui que, per entendre'ns, un tribunal del Poder Judicial no es renova perquè no ho volen els partits polítics que formen part del Poder legislatiu. És això separació de poders? No hauria d'anar cadascú pel seu compte i no voler interferir en els afers dels altres? Oi que els membres del Congrés de Diputats, els que legislen, no els nomenen els jutges? Per què els diputats han de nomenar els membres del CGPJ?

Formulades així les preguntes, es podria dir que em posiciono amb el PP que, ara que no té majoria absoluta a les dues cambres legislatives, s'avindria a renunciar a l'elecció dels magistrats, que sí veia bé quan podia decidir a qui hi col·locava. Jo ja m'entenc.

Ara el PP demana al PSOE de canviar les regles de joc i que siguin els jutges els que decideixin a qui col·loquen als seus tribunals. Uns tribunals que podran tombar allò que puguin decidir els altres dos poders, l'executiu i el legislatiu. Ah!, això ja els va bé als populars, però què hi veuen els socialistes? El tarannà dels jutges espanyols és totalment conservador, en la línia més extrema de la dreta. Per tant, si ells poden decidir qui hi col·loquen, està clar de quin color quedarà el Poder judicial. I ja som al cap del carrer!

Si la sobirania resideix en el poble, vol dir que els ciutadans d'un país són els que decideixen qui volen que els governin, per tant, qui ha de legislar i executar les lleis, però esclar, si resulta que el Poder judicial pot tirar per terra qualsevol decisió presa pels altres dos poders, on està la sobirania? Potser, i ho dic jo que soc totalment neòfit, la solució passaria perquè els ciutadans poguéssim votar els jutges. No seria més democràtic? I arribem on érem: si la solució passa perquè el poble voti els jutges, i nosaltres hem votat els nostres representants polítics, què té de dolent que siguin aquests els que decideixin quins han de ser els jutges escollits?

Qui es carrega la divisió de poders?

No sé si encara hi ha algú que es pregunti qui està atacant el principi de la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, o bé ja ho hem vist clar i tenim prou exemples per opinar al respecte, sense deixar-nos portar per ideologies, simpaties o fins i tot interessos. Diuen que el paper ho aguanta tot i potser per això és tan important la teoria de la divisió i independència dels tres poders, però tan irreal a la pràctica.

De fet, no estem parlant de cap novetat. Fa molts anys que la separació de poders es posa en dubte, i han estat moltes les agressions que uns i altres han provocat, deixant en evidència que els polítics intenten manipular la justícia i els jutges juguen a fer política. Darrerament, però, s'ha intensificat i ja ningú no es sorprèn ni li ve de nou. Els jutges surten al carrer en contra de les decisions polítiques. Critiquen unes lleis abans que estiguin escrites, només per interès d'una ideologia, l'extrema dreta, que és la que regna en el món judicial.

Fins fa uns anys els professionals de la Justícia ho dissimulaven, però se n'han cansat, probablement en el moment que han vist que la dreta no aconseguia recuperar el poder de l'Estat, i han decidit treure's de sobre les màscares i actuar obertament, utilitzant totes les eines a les seves mans per canviar la dinàmica que no els afavoreix, amb el suport de poders fàctics i els mitjans de comunicació, que són realment el quart poder.

L'acusació del Poder Judicial al Poder Polític d'estar obrant de manera fraudulenta per anul·lar la seva tasca, posant en dubte la seva imparcialitat a l'hora d'administrar la Justícia, pot tenir el seu fonament, però no és menys cert que els diferents tribunals de justícia han demostrat d'anada i tornada la manca d'objectivitat i la seva descarada imparcialitat a favor de la dreta i l'extrema dreta espanyoles.

Als neòfits no ens ha agradat mai, ni hem entès aquesta classificació de jutges progressistes i conservadors en els diferents tribunals, perquè ens ha semblat que era una manera de polititzar la justícia, i crec que és precisament aquí on rau tota la qüestió, que ens ha portat a un extrem perillós i de difícil solució.

Al final el que han aconseguit és que no confiem en els polítics, però tampoc en els jutges, i que tinguem por de caure a les seves mans i ser jutjats injustament, i condemnats només per pensar diferent. Hi ha moltes coses a resoldre, però hem d'aconseguir fer fora els corruptes, no només pensant en els diners que s'embutxaquen, sinó també en el mal ús de la justícia per beneficiar només a uns quants, sempre els mateixos.

La reforma del Codi Penal entra en vigor

Avui han començat a veure's moviments dins del món judicial, amb l'entrada en vigor de la reforma del Codi Penal, a través de la qual desapareix el delicte de sedició i apareix la llei dels desordres públics agreujats, que vaig comentar un dia que resultava perillosa per la interpretació que cada jutge en pugui fer.

Són moltes les especulacions que es fan al respecte, i cadascú hi diu una mica la seva. La interpretació que en pugui fer el jutge Llarena, a l'hora de reclamar l'extradició del president Puigdemont i la resta de polítics exiliats, condiciona l'actitud dels partits polítics catalans, i també l'opinió que sobre ells té la població catalana. 

De tot plegat, però, el més trist és el paper que els jutges representen, més polític que jurídic. Des que el PP va delegar les seves competències als jutges, aquests s'ho han pres molt seriosament, i no hi haurà manera de fer-los baixar del burro. Ells no es limitaran a fer la seva feina, i actuaran políticament d'acord amb la seva ideologia.

Europa ja no és un model de moltes coses, però encara hi veiem un cert respecte amb la diferenciació de competències entre els poders judicial i legislatiu, que Espanya ha perdut des de fa uns quants anys. Refiar-nos, però del que ens puguin dir i manifestar, ja no ens convenç i hem obtingut prou patacades com per pensar que la solució vindrà d'allà. 

Els propers dies seran claus per veure com evoluciona tot plegat. Tot fa pensar que ara el president Puigdemont ho té més complicat per mantenir-se a l'exili, sense l'amenaça de l'extradició. Si bé és cert que Europa té una darrera paraula pendent, a la llarga podria ser que se li acabés la corda i finalment l'extradició fos una realitat.

El jutge Llarena ja ha manifestat que se'l pot acusar de malversació, però no amb la pena rebaixada arran de la modificació de la llei, sinó amb les màximes conseqüències, entenent que la seva acció produïa un gran perjudici a l'administració pública, al marge de si se l'havia embutxacat o no.

Políticament també tindrà les seves conseqüències. La picabaralla entre Junts i ERC s'agreuja, quan els primers acusen a ERC d'haver propiciat l'absolució del seu líder en detriment del possible empresonament, per molts anys, de qui fou el president de la Generalitat en el moment del referèndum d'autodeterminació.

El Poder Judicial es menja la resta

Ara ha estat per les zones de baixes emissions, i per tant no només es tracta de temes relacionats amb l'independentisme que els diferents tribunals de justícia espanyols són cada vegada més protagonistes, deixant la política en un segon terme, judicialitzant la vida al nostre país. Es veia a venir que això no tindria aturador. Cada vegada els polítics, però també la societat civil, s'ha acostumat més a portar temes als tribunals de justícia, conscients que els jutges han pres el protagonisme als polítics. Per què?

Està bé que el Poder judicial vetlli perquè les decisions preses pels poders legislatiu i executiu no es passin de la ratlla, protegint la ciutadania de qualsevol abús de poder, però no està tan clar que el que estigui passant en aquests moments sigui legítimament bo i just.

Davant de la situació actual, penso que s'ha creat una inseguretat jurídica que no és bona per a ningú, i fa témer que els grans beneficiats siguin els de sempre, els grups d'interès que en contra de l'interès general, defensen la seva posició i es troben ben acompanyats d'uns jutges que tots sabem de quin mal pequen. Són persones que han guanyat unes oposicions i que no tenen cap vincle amb la ciutadania, ni els ha de donar compte de res. Atès que la transició política no va fer neteja de pensaments autoritaris, resulta molt evident quines són les decisions que es prenen, però no només en temes polítics, sinó, com és el cas d'aquesta setmana, en temes de sostenibilitat.

Se'm fa difícil preveure com es pot resoldre aquesta irregularitat que ha agafat tanta embranzida, i que no sembla que hagi de tenir un aturador, si més no a curt i mitjà termini. Els grans beneficiats, normalment de l'òrbita conservadora, no faran res per parar-ho, i l'esquerra, per més progressista que digui ser, tampoc es veu en cor, ni mostra gaire interès en solucionar-ho. És per això que haurem d'acostumar-nos a conviure amb aquesta prevalença del Poder judicial davant de tots els temes que es puguin presentar el dia a dia. L'esperança que molts teníem en Europa, potser a la llarga pot prendre-hi part, però de moment ens hem d'espavilar sols i acceptar, de mala gana, tot el que està passant.

Ja he votat!

Sí, avui des de casa ja he exercit el meu dret a vot i ho he fet poc convençut de la decisió presa, però no tenia gaires opcions que em fessin dubtar. Mai he renunciat al vot, des de que he tingut oportunitat de fer-ho, i ara no havia de ser una excepció, encara que no trobi cap partit polític que s'ho mereixi de veritat.

He votat amb la comoditat de fer-ho des de casa i no haver de desplaçar-me ni a l'oficina de Correus ni a la mesa electoral, sobretot pensant en la situació de pandèmia que estem patint. He tingut la sort que no m'ha tocat anar a presidir cap mesa electoral, ni exercir de vocal, i que disposava de certificat digital.

Llegeixo que la Junta Electoral està preocupada per si es podran constituir totes les meses electorals. I doncs què es pensaven quan el govern demanava ajornar les eleccions? Que ho feien perquè no els agradava que coincidís amb Sant Valentí? Potser seria bo que tots els presidents, vocals i suplents no es presentessin a cap mesa electoral, i a veure com s'espavilen. Seria una resposta consensuada de la població, cansada dels polítics i els jutges.

En tot cas, jo la feina ja l'he fet i espero que el meu vot ajudi en l'objectiu pel qual l'he emès. No voldria que la meva abstenció ajudés els que poc estimen el país i que només lluiten per desestabilitzar-lo i treure-li competències. Aquells partits polítics que no estan d'acord amb la singularitat de Catalunya, els seus drets i institucions. Aquells partits que voldrien recentralitzar l'Estat i que tot es decidís des de Madrid. Ara ja passa amb els jutges, però després també passaria amb el Poder executiu i el legislatiu.