Qui ens governa?

És preocupant que una persona com Laura Vilagrà tingui tant de protagonisme en el govern de la Generalitat. M'he queixat sovint de la mediocritat que regna entre els polítics catalans que lideren el projecte de govern, i crec que Vilagrà no se n'escapa d'aquesta categoria.

Fa uns dies, m'imagino que enfadada per la sortida de JuntsXCat del govern català, comparava els dirigents de Junts amb Vox, d'aquella manera tan simple com ens hem acostumat a sentir a parlar de nazis a tot ca i quitxo. Desconec si a hores d'ara ha rectificat, sí que ho va matisar el president del govern l'altre dia, però en tot cas no deixa en gaire bon lloc a la política d'ERC que d'alguna manera exerceix, potser sense títol reconegut, el paper de vicepresidenta del govern.

Avui llegia l'entrevista de l'ARA al cap de l'oposició, el senyor Illa, que està vivint els millors dies de la seva experiència com a guanyador de les eleccions catalanes, però arraconat a l'oposició per un pacte que ara s'ha trencat. Salvador Illa ho té molt fàcil i suposo que farà el possible per agradar a quanta més gent millor per aconseguir augmentar el suport popular i sortir amb més força en unes hipotètiques eleccions catalanes.

Definitivament els socialistes catalans han deixat enrere el desert gràcies a la desfeta, primer, de qui se l'havia menjat provisionalment, el partit de Ciutadans, i ara amb la desfeta de la coalició dels partits independentistes. L'arrelament dels socialistes al territori, amb concentració a l'àrea metropolitana, li ha permès recuperar el pes perdut, i tornar a competir entre els millors, sobretot després de la desaparició de la Convergència de Jordi Pujol, i la indefinició dels seus hereus, molt repartits en diferents forces polítiques sense gaire consistència.

Avui el nou fitxatge d'ERC per a una conselleria, el senyor Carles Campuzano, coincidia en certa manera amb l'exconseller Andreu Mas-Colell en remarcar la insignificança o marginalitat on ha caigut Junts amb la seva sortida del govern. Les expectatives estan centrades en el futur dels pragmàtics de JuntsXCat, amb Jaume Giró al capdavant, davant la poca credibilitat que ens demostren els provocadors de la desfeta, amb Borràs i Puigdemont liderant-la.

A l'article setmanal del diari ARA, Toni Soler es preguntava on és el centredreta. Un article molt ben escrit i que subscric perfectament. D'alguna manera estaria parlant també de la marginalitat on ha caigut Junts amb la seva decisió. Borràs se'n va sortir, però probablement portant el partit a la desfeta.

La reincidència dels delinqüents

He llegit l'article de l'exconseller Carles Mundó, al diari ARA, "A l'altra banda del mur". Acostumo a llegir els seus articles i normalment coincideixo amb la seva opinió. El tema d'avui és prou delicat com per parar-hi atenció.

És cert que tenim una certa tendència a reclamar més empresonaments per a les persones que causen problemes a la societat, sense pensar suficientment en què representa el fet de tancar una persona a la presó durant més o menys temps. Estic d'acord que la solució als problemes que causen aquestes persones no està només en tancar-los a la presó, sinó que hi ha d'haver tot un treball paral·lel. Dit això, però, entenc moltes persones afectades per la inseguretat creada, quan reclamen que s'apartin els delinqüents de la circulació.

Hi ha un fet que és molt significatiu, i és la reincidència de molts delictes. Resulta preocupant quan s'informa d'un acte delictiu, i es comenta que el causant ha estat reincident multitud de vegades. O també el fet que una vegada detingut, i feta la declaració pertinent, surti automàticament al carrer. Això també desanima els treballadors públics que s'han d'enfrontar als delinqüents, i veuen com aquests es prenen la cosa molt poc seriosament.

Quan una persona provoca inseguretat un dia rere l'altre, no resulta gens satisfactori veure com la justícia és incapaç de resoldre el problema, i sempre estàs a l'espera de què més acabarà fent el delinqüent. Estic molt d'acord que no es pot empresonar la gent a la lleugera, però sí que hi ha d'haver maneres de resoldre aquesta reincidència i donar seguretat jurídica a les persones afectades.

L'article de Carles Mundó és molt correcte, però caldria tenir en compte què passa quan els delinqüents són reincidents i saben que poca cosa els afectarà, més enllà d'unes hores declarant i formar part d'una fitxa policial. Si no aconseguim generar confiança entre la població, i donem la impressió que els delinqüents tenen la paella pel mànec, la petició de més presó serà inevitable.

El concert econòmic i la llengua

Avui els mitjans de comunicació s'han fet ressò de la intervenció de Jordi Pujol, ahir en un debat organitzat pel diari ARA i amb la participació de quatre consellers d'Economia dels darrers anys. Jordi Pujol estava assegut entre el públic i va demanar la paraula per rectificar una afirmació de l'exconseller Castells, i que molts hem escoltat en més d'una ocasió.

Castells va dir que la Generalitat va desestimar la possibilitat de comptar amb el concert econòmic, com sí que va obtenir el País Basc. Jordi Pujol va manifestar que això no era cert, si no que en cap moment el govern de l'Estat volia concedir el concert econòmic a Catalunya, pel gran pes que tenia sobre el total de l'economia de l'Estat. Segons va dir Pujol, el govern de Madrid estava disposat a defensar el concert econòmic per al País Basc i la llengua per a Catalunya.

Ens hem de creure les paraules de Jordi Pujol, i a més tenen lògica. També és cert que, tal com va dir Pujol al final de la seva intervenció, Madrid prefereix negociar amb el País Basc que amb Catalunya, i que ara continuem tenint problemes per defensar el català.

Aquests dies també s'ha parlat molt de llengua, i una vegada més ens adonem que resulta molt cansat negociar amb Madrid per defensar la nostra llengua. No és cert que el català estigui sobre protegit pel govern català, en detriment del castellà, sinó que calen molts esforços per protegir la llengua feble que és el català. Les dades que han aparegut darrerament, ho confirmen i animen al govern català a trobar la manera de recuperar els percentatges d'ús del català que teníem fa uns anys i que ara han anat perillosament a la baixa.

No sé si els catalans no en sabem prou, però sí que és un fet que en les negociacions amb Madrid sempre hi sortim perdent, i en canvi observem que el País Basc va obtenint millores i un tractament digne per part de Madrid. Potser ens ho hauríem de fer mirar i canviar la tàctica, o potser és que som l'esca del pecat i no ens mereixem res de millor.

El món de la pagesia

Avui m'he fixat en l'article de l'exconseller Carles Mundó, que publica l'ARA, que relata els problemes que tenen els pagesos, i concretament els que tenen vaques i venen la llet a les empreses lleteres. Segons diu l'exconseller, en aquests moments els pagesos estan venent la llet per sota del preu de cost, la qual cosa ha fet que molts pagesos hagin plegat. I es pregunta: Volem un país sense pagesos?

Viure de la pagesia ha estat sempre molt complicat, amb pocs incentius més enllà de la passió pel camp. Dependre de la climatologia i haver-hi de dedicar totes les hores de la setmana, festius inclosos, ha fet que molt jovent no hagi continuat la professió dels seus pares i hagi preferit anar a ciutat a treballar en altres camps.

Si afegim l'èxode del jovent a la precarietat amb què es viu a l'hora de vendre els productes que es conreen, tot plegat ajuda a pensar que el món de la pagesia té cada vegada més números per desaparèixer de casa nostra. Es parla molt de consumir productes de quilòmetre zero, però si quedem sense pagesia, haurem de consumir productes que venen de molt lluny.

El poder de les empreses lleteres sobre el mercat de la llet, que evidentment té una data de caducitat, és molt gran i fa que els pagesos tinguin poc marge de maniobra. L'exconseller treu el tema de la força dels consumidors a l'hora de comprar a una empresa lletera o una altra, i posa l'exemple del cas de Llet Pascual l'any 2003, quan va deixar de comprar llet de les granges catalanes i la venda es va desplomar, un signe de solidaritat dels compradors en vers els pagesos.

Sigui d'una manera o altra, hem de tenir consciència de quina és la realitat, i de la importància que els pagesos tinguin un marge de benefici que els permeti continuar treballant i no hagin de plegar. Un país no pot prescindir del sector primari i dependre de fora per al consum intern. Si tenim consciència d'aquesta realitat, caldrà que trobem la manera de solucionar aquesta anomalia.

Més pressió per a Espanya

L'exconseller Mas-Colell ha reaccionat dient que no és només ell qui pateix la pressió del Tribunal de Comptes per embargar-li béns i diners, per la seva responsabilitat política més enllà del procés democràtic. La seva reputació mundial ha fet que moltes personalitats d'arreu sortissin a reclamar justícia i que no se'l condemnés a la lleugera.

L'actuació del Tribunal de Comptes és un episodi més d'aquest procés de venjança i persecució de totes les persones que han tingut algun paper destacat en la política catalana. Ha consistit a buscar qualsevol declaració a favor del procés català per encolomar totes les despeses dels viatges a l'estranger, encara que fossin per promocionar l'economia local.

Aquesta persecució no ha vingut de nou, perquè tots sabem com actuen les institucions de l'Estat espanyol contra els independentistes, però també contra els polítics catalans, al marge de la seva ideologia particular.

No sé si el carisma de l'exconseller li servirà per alliberar-lo d'aquesta aberrant actuació del Tribunal de Comptes, ja que l'orgull espanyol és molt fort i acostuma a enrocar-se quan es veu atacat per forasters, que no li han d'ensenyar res. Sí que haurà servit per tacar encara més la imatge de l'Estat espanyol, que ara també està pendent de l'Assemblea del Consell d'Europa sobre l'informe que s'ha presentat exigint l'alliberament dels presos polítics i la retirada de les euroordres. Tot això el mateix dia que el president espanyol ha actuat al Liceu barceloní, anunciant l'aprovació dels indults pel consell de ministres que tindrà lloc demà dimarts.

Concepció patrimonial de l'Estat

Acostumo a llegir els articles que publica l'ARA de l'exconseller Andreu Mas-Colell, perquè els trobo molt encertats i sempre aprens alguna cosa o, com és el cas d'avui, t'ajuden a consolidar una idea que més o menys tenies de la situació que vivim. M'agrada com defineix la dreta espanyola i avui mateix ho hem pogut constatar per les notícies que ens arriben de Madrid i Barcelona en contra de la nova llei d'educació.

Diu Mas-Colell que la dreta espanyola no té cultura democràtica, sinó una concepció patrimonial de l'Estat. És ben cert que la dreta el considera seu i per tant quan governen els socialistes ho fan perquè els han ocupat allò que els correspon. No accepten els resultats electorals ni que la majoria més un pugui governar si no són ells.

Aquesta afirmació, que és molt greu, crec que qualsevol que se sinceri l'acceptarà. A ningú li agrada ser a l'oposició, però la dreta té aquest plus afegit de pensar que només ells són els legítims, que els altres no hi estan legitimats, encara que sigui a través d'unes eleccions.

La dreta a Espanya ha tingut sempre la sort de jugar a camp propi i tenir tot el suport de l'aparell de l'Estat, en aquests moments amb grans evidències del Poder Judicial. El Tribunal Suprem, com molt bé diu Mas-Colell, a diferència dels EUA, els va a favor i s'encarrega de compensar el que no poden fer políticament, perquè varen perdre les eleccions.

La història política del nostre país és molt trista i no hi sé veure un futur afalagador que m'inspiri confiança. No es tracta ja del tema Procés o independència, sinó simplement sentit democràtic i pràctica democràtica.

El PSC busca aliats al centre-dreta

Aquests dies, a uns tres mesos de les eleccions, estem seguint els preparatius dels diferents partits polítics que procuren estar a punt per obtenir uns bons resultats, en una època estranya que ens toca viure, socialment, però també políticament. Fa tres anys dels fets d'octubre i de l'inici dels maldecaps per als nostres polítics, alguns d'ells empresonats i altres a l'exili, i encara amb repercussions per a alts càrrecs i persones significades políticament, com ha estat l'operació Volhov d'aquesta setmana.

Crida l'atenció les negociacions del PSC per presentar-se a les eleccions amb l'aixopluc a uns partits de centre-dreta, com són Units, Lliures i la Lliga Democràtica. Amb els primers ja ho varen fer a les darreres eleccions i va servir per cedir la butaca a l'exconseller Ramon Espadaler, que en certa manera era el que buscava i que ara vol repetir.

Donar entrada a més polítics de l'òrbita de l'antiga Convergència es fa estrany, i sembla ser que també hi ha algun sector dels propis socialistes a qui no acaba d'agradar. No sé si es tracta de la por a perdre representants socialistes al Parlament, o per principis ideològics, que seria més lògic i coherent.

Em resulta rara aquesta estratègia de Miquel Iceta i no l'acabo d'entendre. M'imagino que és simplement això, una estratègica electoral, pensant que poden prendre vots a votants de JxCat que ara es troben indecisos, sobretot arran de la fractura amb el PDECat.

No em semblaria tan estranya la col·laboració amb federalistes d'esquerra, amb qui es pot compartir més la ideologia, però probablement tampoc són els que els poden aportar més votants. És cert que hi ha els descontents de l'antiga Convergència que poden veure, en el pacte electoral amb el PSC, la possibilitat d'entrar al Parlament, cosa que tindrien difícil anant per lliure. M'imagino que com és el cas d'Espadaler, el també exconseller Antoni Fernández Teixidó deu tenir moltes ganes d'obtenir un escó en el nou Parlament.

Caldrà veure si es materialitzen aquests pactes i, si és així, el resultat que en puguin obtenir. És clar, i així ho diuen les estadístiques, que el PSC va a guanyar escons en aquestes eleccions. Veurem si aquests pactes li donen prou impuls per posar en perill la majoria d'ERC al Parlament, i la majoria absoluta dels partits independentistes.