Indignació dels veïns amb l'actitud de l'alcaldessa

Decepció i indignació són les sensacions amb què vàrem abandonar la reunió amb l'alcaldessa i la regidora de medi ambient, els veïns del tram alçat del Rial Sa Clavella entre els cinc cantons i el carrer Sant Jaume, on se'ns informà de les obres que s'iniciaven cinc dies després.

Els veïns reclamàvem que es canviessin els arbres d'aquest tram atès que s'han fet massa grossos i provoquen danys al mateix carrer, però també a les cases, entrant a dins dels claveguerams i fins i tot a la planta baixa dels edificis. Aquesta no era una reclamació nova, sinó que es porta reclamant des de fa molts anys.

La resposta de l'alcaldessa va ser un no rotund, mentint sobre un informe del PEPPA on suposadament es protegia els arbres. Mentia perquè des del PEPPA l'única cosa que es defensa és la protecció del model de carrer, amb la bancada, les llambordes i arbres. L'alcaldessa ens va voler fer creure que eren els arbres que estan plantats els que estaven protegits.

En les obres programades s'haurà de trencar moltes arrels que es troben molt a prop de la superfície, la qual cosa debilitarà els arbres amb el perill que puguin caure. Molts dels arbres estant pressionant el mur, no només els 3 que pensen substituir, sinó la majoria d'ells. La solució d'anar-los substituint a mesura que es facin més grossos, no deixa de ser una absurditat i, sobretot, un increment de les despeses municipals, perquè és ara quan s'aixeca tot el carrer que és més fàcil tallar-los i amb ells totes les arrels. Cap d'aquests arguments varen fer canviar d'opinió, perquè estava tot decidit sense que els veïns hi poguéssim influir.

A la reunió es va comprovar la incapacitat de l'alcaldessa d'escoltar els arguments dels veïns i es va limitar a informar de què pensaven fer, agradés més o menys als veïns. Aquesta actitud no és digna d'un càrrec polític que hauria d'estar al servei dels veïns, i posar-se a la seva pell i poder arribar a solucions pactades.

Els veïns, després de la reunió vàrem decidir presentar una instància amb recollida de signatures, demanant una vegada més la retirada dels actuals arbres i que siguin substituïts per altres de més joves, i amb arrels verticals, perquè no afectin les cases. Aquesta solució respecta la voluntat del PEPPA i soluciona els problemes que ocasionen aquests arbres.

Santi Vidal, mentider o bocamoll inoportú

Avui és molt fàcil criticar l'exjutge Vidal per les declaracions que des de fa temps realitza en les diferents trobades per terres catalanes. Personalment no el criticaria si fins ara l'hagués defensat, però totes les persones que em coneixen i han compartit amb mi debats sobre la independència i en concret sobre l'actuació de Santi Vidal saben que jo mai l'he defensat, sinó més aviat l'he criticat i no he volgut assistir mai a cap de les seves conferències.

Deixant de banda si l'exjutge es mereixia el càstig d'apartar-lo de la seva professió, la seva actuació redactant una constitució pel seu compte ja no em va semblar bé i vaig considerar que tenia massa ànsies de protagonisme. Com a càrrec polític ha quedat igualment demostrat que no dóna la talla, ni més ni menys que molts altres polítics, però no se'l pot considerar un bon polític.

Mancat de sentit comú i estratègia, només empès per mobilitzar i agradar multituds, s'ha dedicat a mentir o descobrir actuacions que no s'ajusten a la legalitat, i això és el que caldrà conèixer. Sigui una cosa o l'altra, però Santi Vidal no ha estat encertat i s'ha deixat portar per l'entusiasme de les masses a qui es dirigia, i al final ha fet un flac favor als que deia defensar.

No vull crucificar la persona ja que penso que tots errem i en moltes ocasions hem de rectificar. Això és el que haurà de fer Santi Vidal al lloc on acabi actuant. Lloable la decisió de dimitir, encara que hagi pogut estar convidat a fer-ho, però és una sortida digna que no acostuma a passar al nostre món.

Espero que quedi demostrat que les paraules de Vidal no eren certes, sinó que es tractava de frases incendiàries per fer aixecar de les cadires els seus oients i seguidors, tots ells il·lusionats per un somni que des de fa uns quants anys està latent en bona part de la ciutadania. Cal, però intel·ligència política i bon fer, qualitats que han abandonat l'exjutge Santi Vidal.

Al Tribunal Constitucional no li donen descans

Com que l'agenda del president del govern espanyol està molt lliure, això li permet mantenir el pols de força amb el govern català i avui, segons he pogut llegir, ha decidit portar al Tribunal Constitucional la creació de la conselleria d'exteriors i també la comissió d'estudi del procés constituent. La pel·lícula és la de sempre i l'objectiu és evitar cap pas en fals perquè Catalunya pugui esdevenir un país independent.

El que no sap el govern espanyol, el govern del PP, és que amb aquesta política no podrà evitar, com molt bé diu el representant de Catalunya sí que es pot, en Joan Coscubiela, el debat sobre el procés constituent, i jo afegiria que està donant més ales als líders de l'independentisme.

Continuo pensant que si el govern espanyol donés plena llibertat per al debat i també pel referèndum, el resultat no seria el que temen, sinó que es trobarien fórmules alternatives per definir un estat i evitar la sortida de Catalunya. Només l'obsessió de Rajoy i els seus pot engrandir la força de l'independentisme i aconseguir superar el 48% del 27 de març passat.

És una llàstima que el PSC no s'apunti al carro de Catalunya sí que es pot i els partits independentistes, sobretot després de veure com aquests han rebaixat el seu discurs per permetre afegir-s'hi els primers. Em sap greu perquè això situa el PSC en el mateix bàndol del PP i C's, i sincerament crec que no és just, ni per la història i tarannà, ni per moltes de les persones que en són militants i càrrecs polítics.

Anem passant pàgines de la història de Catalunya, en uns moments especials per a Espanya, on la continuïtat del PP en el govern està en perill, però no es disposa d'una alternativa clara que pugui prendre el timó d'un vaixell que, en relació a Catalunya, fa aigües des de fa força temps.

Responsables de les nostres paraules

Aquests dies estem vivint un seguit de denúncies a polítics, sobretot, que en el passat han fet declaracions poc apropiades. Una vegada obtingut l'escó al Parlament o Ajuntament, apareix tot el seu historial. L'hemeroteca és una eina molt emprada darrerament i deixa en evidència les persones que ja sigui en un blog o en un twitter o facebook, han travessat la línia vermella de la dignitat i el respecte.

Quan escrius en obert t'exposes a molta crítica, ja sigui per part de les persones a qui critiques o no deixes prou bé, o d'aquelles que només esperen llegir-te qualsevol cosa per saltar-hi a sobre. Tot això és normal i no acceptar-ho seria una estupidesa. 

Una cosa diferent és l'insult personal o l'atac a la dignitat de les persones i col·lectius. En això cal ser molt curós, perquè no hi tens cap dret. Estic d'acord que a vegades resulta difícil separar la persona de l'exercici polític, però és important destriar-ho i quedar-te en l'exercici de la política i la seva ideologia, respectant la persona tal com desitges que et respectin.

Últimament hem vist cessar a més d'un regidor o candidat, per les seves paraules a la xarxa social. No ho veig malament. En tot cas, però, em sap greu que no cessin altres càrrecs polítics, amb responsabilitat, no pas pel que diuen, que també, sinó pel mal que provoquen. 

Resultarà que un país on mai ningú no dimiteix pel propi peu després de demostrar-se activitat corrupta, esdevinguem el primer país que castiga les expressions a la xarxa social. Tot plegat una situació ben curiosa.

Reaccions indesitjables a un assassinat

L'assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó ha originat una colla de reaccions que són indignes de persones humanes, sobretot si aquestes exerceixen un càrrec públic. No hi ha res que pugui justificar segons quins comentaris i trobaria bé que el ministre d'Interior arribés fins on calgui per fer fora de les xarxes socials a persones indesitjables que, en lloc de parlar, vomiten.

La mort de la senyora Isabel Carrasco no pot passar desapercebuda, com no hi pot passar cap de les morts que es produeixen cada dia per causes injustes. Hauríem de ser suficientment sensibles per rebutjar aquesta mort com qualsevol altra, i no dedicar-hi només un dia, un minut de silenci, sinó lluitar perquè la nostra societat respecti la vida, fins i tot la de les persones que pensen diferent de nosaltres, o ens puguin haver perjudicat un moment de la vida. 

Hem de ser crítics amb les persones corruptes, però respectuosos amb la seva vida. Hem de treballar per fer-los fora del seu càrrec, però no de la vida. Si en alguna cosa ens hem de diferenciar dels règims dictatorials i totalitaris, és en el respecte a la diversitat, a la crítica, a l'oposició, a l'adversari, sense defallir en la defensa dels nostres principis, però mai aniquilant qui no pensa com nosaltres, qui ens fa nosa.

Per la manera de reaccionar pots conèixer com és l'altra persona i saber si te'n pots refiar, o és millor quedar-ne al marge. Jo em relaciono amb qui sap viure en una societat democràtica, lluitant contra les idees en que no es creu, però respectant l'altre per sobre de tot. La manca de respecte cap a tu només ho podràs combatre amb l'exemple del teu respecte, que no vol dir submissió.

Quan el voluntariat es converteix en modus vivendi

La discussió sobre la necessitat de professionalitzar la política davant la defensa del voluntariat existeix des de sempre i de ben segur que hi trobaríem arguments per defensar una o altra posició. La vida ens ensenya que res és fàcil i que tot té els seus pros i contres. Radicalitzar les postures és el que comporta conflictes, perquè s'allunya del debat que és l'eina bàsica d'un sistema democràtic.

Personalment he cregut en la política del voluntari que dedica una part del seu temps o de la seva vida a servir el poble, treballant pel bé comú. Tot i els exemples que coneixem i els que encara no hem descobert, sempre defensaré que la majoria de persones que es dediquen a la política estan en aquesta banda. N'hi ha però que han fet de la política la seva professió i això té els seus riscos.

En democràcia, el polític és el representant del poble, que l'elegeix perquè el representi i lideri el país, o la ciutat, en la bona direcció, és a dir, afavorint la majoria de la ciutadania, al marge de les creences, simpaties o cultures. És per això que el polític ha de ser elegible i per tant susceptible de representar una part de la població prou significativa per assumir les responsabilitats de govern. Aquesta necessitat fa que no sempre ni per sempre la persona sigui òptima per exercir un càrrec polític, i llavors ve quan ha de dimitir o no presentar-se a la reelecció. Si la política ha esdevingut llur professió, la decisió no és tan fàcil, perquè està molt condicionada.

Admiro, doncs, les persones que entren en política amb esperit de servei i que no s'hi perpetuen, deixant pas a altres ciutadans, amb idees renovades i amb ganes també de servir la col·lectivitat. Fixeu-vos per un moment en persones que varen néixer polítics i moriran polítics, i que no accepten la crítica, o si més no ho fan de molt mala gana. Parlem de persones? Duran i Lleida, Vidal Quadras, Alfonso Guerra, Miquel Iceta...

Fàcilment ens adonarem que la llista de polítics que perduren en el temps és llarga, però si a més són inútils, la cosa s'agreuja, perquè ens poden portar a perdre, i en el cas d'Espanya, que ningú no dimiteix, el problema és encara molt més greu, perquè la societat, el país, es dedica a mantenir unes persones que no s'ho mereixen, ni políticament ni moral.