Fa calor a les aules!

Cada any per aquestes dates llegeixes queixes de professors, alumnes i familiars de les altes temperatures a les aules. La majoria d'edificis escolars tenen els seus anys i no sempre reuneixen les condicions necessàries per fer front a la calor que patim els mesos de maig i juny, quan encara funciona el curs escolar, sobretot els darrers anys, a causa del canvi climàtic.

Quan ho llegeixo recordo que fa més de vint anys, quan gestionava l'antic teatre municipal de Vic, a l'eixample Morató, havia de limitar les actuacions programades, perquè no disposava d'aire condicionat. Sortosament pel públic vigatà, l'edifici de l'Atlàntida que el va substituir no té res a veure amb el vell i la gent pot gaudir de tota la programació sense haver de ventar-se.

Llegia avui el lema "Aules que cremen", referint-se a la campanya que molts instituts s'han adherit reclamant mesures que evitin l'agreujament d'una situació que ja no és insòlita i que caldria resoldre d'una vegada per sempre. La direcció de l'Institut Els Tres Turons d'Arenys de Mar, segons diu la notícia de Ràdio Arenys, ha enviat uns escrits a les famílies dels alumnes recomanant la vestimenta idònia per minorar els efectes d'aquesta calor, en previsió que les temperatures s'alcin encara més abans de Sant Joan, quan arribaran les vacances.

El Departament d'Ensenyament té molta feina a fer i els animem a no defallir. Sembla que de moment han parat el cop de les mobilitzacions dels professors reclamant una sèrie de reivindicacions que porten cua, però caldria vetllar per la salut dels alumnes i del professorat, i estudiar realment què cal fer per combatre aquestes altes temperatures a l'interior dels centres. Mesures a curt termini, però també a mitjà i llarg termini, ja que el que passa aquests mesos de finals de curs no és un fet aïllat que pugui desaparèixer, sinó que tot fa pensar que la cosa anirà a més.

No tot s'hi val!

La pràctica dels camuflatges policíacs no és exclusiu de les forces de seguretat espanyoles. Aquesta setmana s'ha descobert que la policia autonòmica va infiltrar dues agents dels Mossos d'Esquadra en una assemblea de mestres d'un institut de Barcelona. Aquestes són les que s'han descobert, però... n'hi ha hagut d'altres?

Sempre he defensat que la millor manera de solucionar els problemes és partint de la confiança mútua. En el moment que es trenca la confiança es fa molt difícil continuar avançant. No discutiré si és legítim o no col·locar policies d'amagat en concentracions o assemblees de col·lectius, com poden ser els mestres, però en tot cas no ho considero una bona pràctica. La millora manera de resoldre els problemes, o si més no d'intentar-ho, és dialogant. Dialogar ensenyant les cartes, defensant cadascú la seva posició per intentar arribar a un acord.

En algun altre moment d'aquest episodi crític de la Conselleria d'Educació ja he dit que hi trobava a faltar diàleg. És cert que el Departament es va reunir i pactar acords amb representants d'uns sindicats dels professors, però no amb tots, ni tampoc amb els més representatius. Posteriorment, s'ha negat trobar-s'hi de cara a cara argumentant que ja ho havia fet amb els altres. No ho trobo encertat.

La policia autonòmica va passar uns moments molt crítics i semblava que ara estaven més tranquils. El coneixement que s'ha tingut d'aquesta infiltració policial no ajuda a tranquil·litzar el país, sobretot en aquests moments que els mestres i professors estan revoltats, exigint diàleg i millores. Unes millores salarials, però també en les condicions amb què treballen. Tan difícil és asseure's a parlar?

Diuen que parlant la gent s'entén, i aquesta hauria de ser l'opció del govern català. Reunir-se no significa cedir a res, simplement escoltar l'altre i tenir arguments per defensar-se. El mal que suposa aquesta actuació policial és perillós i caldrà exigir responsabilitats per aconseguir refer la confiança que no s'hauria de perdre mai!

Formació i treball

Fa uns dies la síndica de greuges de Catalunya va presentar un informe que va ser molt criticat a les xarxes socials. Crec que el problema estava en els titulars, que a vegades és l'única cosa que es mira i no es llegeix el contingut. Sovint els diaris busquen titulars que cridin l'atenció i això deforma les notícies. Cal, doncs, entrar al detall i, abans de criticar res i opinar, haver-te llegit tota la informació.

L'informe parlava de l'edat dels joves per poder votar, per ser encausats, per estudiar... i exposava una sèrie de contradiccions, de manera que marcava les edats que considerava adients per a cada cosa. Fins i tot l'edat límit per ser tractat sanitàriament pel pediatre.

Em vaig fixar en l'edat d'escolarització obligatòria, que l'allargava fins als 18 anys. D'entrada em va semblar una mica estrany i discutible. Ahir parlava en aquest blog de la formació contínua. Entenc que durant tota la vida hauríem de fer l'esforç de formar-nos i no acontentar-nos amb el que sabem. Fins i tot els que ja estem jubilats. Allargar l'edat d'escolarització obligatòria a 18 anys, però, caldria matisar-ho i, en tot cas, i sempre segons el meu parer, acompanyar-ho amb l'experiència laboral.

A casa comentàvem que potser hauria de ser obligatori treballar a partir dels 16 anys. L'experiència que s'assoleix treballant és molt important i pot marcar el futur d'una persona. Lligar formació i treball és bàsic per a la formació completa d'una persona. La teoria, que s'adquireix a l'escola o institut, i la pràctica que s'experimenta i exerceix a la feina, han d'anar de bracet. 

Les crítiques a allargar fins als 18 d'anys l'ensenyament obligatori es referien bàsicament a les poques ganes que hi ha entre molts joves, de 16 anys, de continuar estudiant. Si això s'ampliés a 18 anys encara serien més els joves descontents. Aparcar els joves als instituts no és una bona idea, però fer l'acompanyament de formació i treball, per introduir-los a la realitat d'aquest món és una altra cosa.

No sé si podem arribar a conclusions al respecte, però una cosa sí que tinc clar i és que ens hem d'organitzar millor. Acompanyar els joves al treball és bàsic, i si això va acompanyat d'una bona formació, segur que tots hi sortirem guanyant.

Sensibilitat

Avui hem estat parlant amb una parella amb qui hem coincidit sopant. Ell és professor de matemàtiques d’institut, i ella llevadora. L’especialitat de llevadora s’obté després d’acabar la infermeria, i el primer que se m’ha acudit dir-li quan m’he assabentat de quin era el seu ofici ha estat: sensibilitat.

La seva resposta m’ha semblat interessant. No em sabia dir si era la sensibilitat la que l’havia portat a escollir aquesta feina, o bé el seu desenvolupament li comportava molta sensibilitat. Fos el que fos, sense vocació no es podria fer amb ganes i il·lusió.

La vocació és molt important i una de les tasques dels pares i mares hauria de ser desenvolupar les vocacions dels fills. No saber què estudiar o a què dedicar-se no ens prepara per a ser bons professionals, que no vol dir que la vocació no pugui arribar tard, però que arribi.

La sensibilitat ens ajudarà en segons quines professions. Probablement ens ajudarà en totes les que tinguin a veure amb el tracte humà, però al marge de la nostra professió, la sensibilitat la necessitem sempre per relacionar-nos amb els altres. Si el món està farcit de problemes i hi ha guerres, és en part per manca de sensibilitat. 

La sensibilitat no ho resol tot, però si tots plegats cultivéssim la nostra sensibilitat el món seria totalment diferent i viuríem en pau i més felicitat. Que no ens faci vergonya passar per persona sensible. No és cap signe de debilitat ni flaquesa. La sensibilitat ens pot portar molt lluny, i afavorir el nostre entorn.

Nadal en veu alta i Via morta

Ahir, diada de Santa Llúcia, érem a la biblioteca anticipant-nos al dia de Nadal tot recitant els nostres escrits, acompanyats al teclat amb l'Anna Maria i la participació d'alumnes de l'Institut, de primer i quart d'ESO. Ells també ens varen fer gaudir una estona dels seus escrits. 

Aquest treball fruit del taller d'escriptura creativa, on participo, sempre resulta interessant. T'obliga a pensar què vols explicar, com ho vols fer i perdre la por de compartir-ho en veu alta. És una de les activitats que organitza la biblioteca d'Arenys, i per això cal felicitar-los i agrair-los la iniciativa. 

Ser a la biblioteca ahir a les set de la tarda va fer que no pogués assistir a l'acte que tenia lloc a l'Ateneu, a càrrec de l'Assumpta Montellà, que presentava la seva novel·la «Via morta». Un llibre que precisament estic llegint, preparant la nostra visita a Portbou un dia de les vacances de Nadal. Volem aprofundir en Walter Benjamin, i a casa ens va semblar que aquest llibre ens hi podia ajudar.

A vegades ens queixem que s'organitzen poques coses, però no és ben bé així. Si ens fixem en l'agenda d'actes culturals i socials, per no parlar dels esportius i festius, ens adonarem que n'està farcit, i ens trobem que alguns coincideixen en el mateix moment i has d'escollir.

M'imagino que a l'acte de l'Ateneu hi va anar força gent, tot i que us haig de dir que érem una bona colla a la biblioteca que ens lamentàvem no haver-hi pogut assistir. Sempre és interessant escoltar persones com l'Assumpta Montallà i més si estàs llegint el llibre que et ve a presentar. Espero que algun dels assistents me'n pugui fer cinc cèntims.

Deixeu-me que feliciti la Maira, la professora de català de primer i quart d'ESO de l'Institut, per tota la feina que fa. És molt important fomentar la lectura i ja no diguem l'escriptura, i si això es fa amb la nostra llengua, tan mal tractada per les institucions espanyoles, mereix un reconeixement i agraïment.

Tenim un futur molt incert, però està ben clar que conreant la cultura i la llengua, assegurem uns mínims que ens poden permetre ser una mica optimistes en un món tan desorientat i convuls.  

Copèrnic, 550 anys del seu naixement

“De revoltes amb Copèrnic” va ser el títol de la xerrada que va tenir lloc aquest divendres a la sala d’actes de la Biblioteca Pare Fidel Fita, i que va anar a càrrec del professor de l’Institut Els Tres Turons, Pere Novell, coordinador d’astronomia. Era la mateixa hora que a l’Ateneu Arenyenc tancaven un cicle de conferències i actes commemoratius del centenari de la mort de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Com que no es pot ser a dos llocs a l’hora, vàrem haver d’escollir.

Amb un format molt didàctic, Pere Novell ens va presentar Copèrnic, el seu pensament, la seva biografia i història, i també els interrogants que se’n desprenen i que han fet que no tothom pensi el mateix sobre les seves teories, el grau d’inventiva, i fins i tot el seu argumentari.

Durant les explicacions del conferenciant vaig tenir molt present les classes de filosofia de l’Ateneu, sobretot en relació al pensament i teories aristotèliques. De fet, és una bona experiència arribar a uns mateixos punts accedint-hi des de diferents perspectives i interessos. La importància de conèixer d’on venim, després de tants segles d’història, aporta una riquesa que no té preu. Massa sovint penso que si tots plegats ens interesséssim més per la cultura i el coneixement, de ben segur que viuríem més feliços i ens estalviaríem situacions dramàtiques com les que estan succeint no gaire lluny d’aquí.

La història del pròleg d’Andreas Osiander, a l’obra “De Revolutionibus Orbium Coelestium”, incorporat sense permís de l’autor, mereix un comentari a part. La Ciència i la Religió tenien les seves divergències, ho hem vist al llarg de tota la història, i posar en dubte creences gairebé dogmàtiques comportava els seus perills. En el aquest pròleg que Copèrnic no va autoritzar, però que sembla que sí va arribar a llegir abans de morir, Osiander afirma que el llibre tracta un conjunt d’hipòtesis útils per desenvolupar càlculs més precisos per fer prediccions, però que no se n’ha de fer gaire cas perquè no tenen res a veure amb la realitat. 

La veritat és que la xerrada m’ha despertat les ganes de conèixer més a fons l’obra de Copèrnic, emmarcant-la al seu temps i entendre millor l’evolució de l’astronomia fins als nostres dies. Un món, per a mi, força desconegut per no dir totalment. Segurament que em vaig perdre una conferència interessant, la de l’Ateneu, però estic molt content d’haver escollit Copèrnic en aquesta ocasió. La història ens brinda personatges amb una formació molt completa, i a vegades m'entren el dubtes si l'especialització, tan extrema amb que basem la nostra vida, és beneficiosa per al conjunt de la societat, si no ajuda a potenciar l'individualisme que ens comporta tants problemes a l'hora de conviure i entendre'ns. Però això seria un altre debat, per a un altre post.

El temps no ho cura tot

Aquest mes de juliol es commemora el cinquantè aniversari de l'arribada de l'home a la lluna. Els que tenim una edat ho recordem. S'havia assolit un repte que feia anys que era un objectiu perseguit. Semblava que s'obrien les portes a molts més descobriments i aventures. Ens ho miràvem en blanc i negre, a través d'uns televisors que tenien pocs anys d'història. Començava una nova època?

Vivíem en la grisor del franquisme, amb moltes ganes de sortir d'aquest reducte autoritari, somiant poder entrar a Europa i deslliurar-nos de la dictadura del general Franco. Amèrica arribava a la lluna i nosaltres continuàvem sotmesos en la censura política, social i cultural.

Han passat cinquanta anys i es parla de Mart, però llavors, quan s'arribà a la lluna semblava que era l'inici d'un no acabar. Anys més tard vàrem deixar de sentir-ne a parlar. No és que desaparegués la NASA, però sí de les portades dels diaris. Fins fa poc, quan ha sortit la notícia de l'anada a Mart. Ho veurem?

Contrastar aquesta notícia amb la realitat política que vivim a casa nostra t'entristeix. Estem perdent el temps miserablement, només per l'ambició d'uns quants. Què hem fet malament que ens toqui aguantar aquest govern? Ens adonem suficientment que les nostres converses giren sempre sobre el mateix tema. És això una vida agradable i interessant? Quina importància té si el president el jutgen per haver mantingut el llaç groc al seu balcó? 

El més trist de tot plegat és que creiem que el temps ho cura tot, però no és del tot cert. Quina cara li queda a qui va ser president del Barça, en ser alliberat sense condemna després de gairebé dos anys de presó preventiva? Quina cara els queda als mestres de l'institut de Sant Andreu de la Barca quan s'arxiven les seves causes, després d'haver passat la vergonya de veure les seves fotografies a les primeres pàgines dels diaris grocs espanyols? Què passarà amb els nostres presos polítics i exiliats? Respondrem que el temps ho cura tot?

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!

Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!

D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...

Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.

Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 

Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

El disc ratllat de Rajoy i Wert a un mes de les municipals

Mentre es confirma que seran 10 les candidatures que es presentaran a les eleccions municipals a Arenys de Mar, les notícies del dia vénen encapçalades per la commoció per l'assassinat del professor de l'institut Joan Fuster de Barcelona i les dificultats del PP per defugir qualsevol responsabilitat del cas Rato. Sense justificar ningú, quina diferència en l'actitud del PP entre els casos Pujol i Rato!

Però n'hi ha un parell més que són una desgraciada rutina espanyola: Rajoy continua desaparegut a l'hora de prendre decisions i Wert no para en el seu intent de desestabilitzar la pau i harmonia catalana, ara al món de l'ensenyament.

Ahir feia broma amb la imatge de l'actual alcalde d'Arenys, a les paperetes de la seva nova formació, tal com farà Ada Colau a Barcelona, però hi ha una reflexió important a fer que de ben segur no s'escapa a qualsevol persona que cregui en la democràcia, la participació, i molt menys als defensors del model assembleari.

Que una força política posi tot l'accent en una persona és un clar símptoma d'autoritarisme i baixa qualitat democràtica. Algú em pot explicar quin paper juga ICV a la candidatura de Barcelona? Entenc perfectament que la CUP se'n desmarqués. Si en formés part, estic segur que no hi figuraria la imatge de l'Ada.

Sense arguments polítics, Rajoy es val de la Fiscalia

Aquest vespre, tornant de la feina, he vist la notícia de la querella que està preparant la Fiscalia sobre els possibles delictes comesos ahir diumenge 9N. Sembla ser que hi ha prou base per querellar-se i que hi surti esquitxada molta gent, sobretot els responsables dels centres educatius on es va celebrar la... l'activitat participativa amb més de dos milions tres-centes mil persones.

De fet no hauria de ser cap sorpresa. Qui sigui que havia d'actuar ahir per evitar que més de dos milions de ciutadans introduïssin una papereta dins una urna de cartró, no ho va fer, i d'això n'estan molt enfadats la gent de C's i UPyD. Ja no sé si estic parlant de política o bé de conflictes judicials.

Ahir a les 8h del matí no tothom tenia clar que pogués entrar a l'Institut de la vila per fer un 'simulacre' de votació, però ho vàrem fer, i a la nit la vicepresidenta del govern català va llegir els resultats i la participació a la festa.

Tots esperàvem una reacció del govern de l'Estat, però s'ha fet esperar. No es va atrevir a enfrontar-se a la societat civil i ho farà ara judicialment. No dic que no hi tingui dret, i fins i tot podem pensar que és la reacció més coherent. Si el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit la proposta participativa de diumenge i va suspendre totes les actuacions relacionades, és de sentit comú que ara en demani responsabilitats. Si el govern espanyol s'ha negat a tractar el problema políticament, i ho ha derivat als tribunals, és lògic que siguin aquests els que resolguin el cas i en dictin sentència.

El que no sé ben bé si tot això encara ens acosta més al trencament entre Catalunya i Espanya, o bé ho embolica. De ben segur que hi haurà gent que entendrà que aquesta dinàmica ens afavoreix, als catalans, però entenc que no és bo continuar embolicant la truita.

No voldria que les persones que, voluntàriament, varen col·laborar en la festa d'aquest diumenge ara tinguessin problemes amb la Justícia. És amb el que ens va amenaçar el ministre de Justícia, en un discurs penós i fastigós. Segurament sabia el que s'estava coent. 

Estem distrets i el futur és incert. No sabem què passarà a curt termini, però molts creuen que el camí del no retorn ja fa dies que es va iniciar i que com a molt es poden trobar romegueres, però cap tipus d'aturador.

XI Jornades Científiques al Tecnocampus de Mataró

Aquesta tarda hem assistit a les XI Jornades Científiques de Mataró, amb la participació d'alumnes de les escoles i instituts de Mataró i el Col·legi La Presentació, d'Arenys de Mar, com a escola convidada. Ha estat una tarda interessant en què els diferents alumnes ens han exposat el seu treball de recerca de segon de batxillerat. 

Us haig de dir que hi ha hagut treballs interessantíssims i alguns d'ells originals. El que presentava l'Ignasi creava expectació, més que tot perquè el títol era desconegut per a la majoria de les persones assistents: "L'obsolescència programada".

Hi hem estat unes cinc hores, i us haig de dir que no s'han fet gens pesades. Era bo d'escoltar la teoria dels diferents treballs i els tipus de pràctiques realitzades en cadascun d'ells. He pensat que no tenia res a veure a quan nosaltres estudiàvem. És bo que sigui diferent, i estic segur que encara hi ha molt a millorar, però l'experiència de realitzar el treball i avui exposar-lo davant de persones desconegudes, ha valgut la pena, i els nois i noies així ho han copsat. 

Cal felicitar tots els professors que hi han col·laborat. Uns professors que sovint només enquadrem entre les quatre parets de l'escola, però que realitzen moltes tasques fora d'hora que cal tenir present i valorar-ho com cal. No cal dir que les persones més properes són en Martí i l'Andreu, tots dos professors de La Presentació i protagonistes d'aquestes jornades.

M'agrada poder escriure un apunt en positiu, sortint de la inèrcia en què polítics i governs ens obliguen a comentar dia sí, dia també. Avui a Mataró ha estat una tarda de cultura a través d'uns joves que arriben a la majoria d'edat, a les portes de la Universitat.