Els petits negocis

Als petits comerços els resulta cada vegada més difícil competir amb els grans supermercats. Abans potser només pensàvem en les facilitats d'aparcament i de trobar-ho tot en un mateix lloc. Ara, però, cal sumar-hi la facilitat per comprar assegut des de casa davant l'ordinador. La pantalla et presenta tots els productes, amb tota mena de detalls i t'ho posa fàcil per comprar-ho i que t'ho portin a casa. 

Aquestes facilitats van en contra del petit botiguer que abans d'aixecar la persiana ha d'haver previst tot l'estoc necessari per cobrir les mínimes necessitats. Disposar de l'espai necessari, el personal suficient i preparat per atendre els clients que potser en una primera visita només aniran a tafanejar.

Sempre s'ha dit que la diferència es trobava en el tracte, l'amabilitat i la preparació del personal que atén les botigues. La confiança que generen als seus clients, i la responsabilitat que assumeixen si el resultat de la compra no és el que s'esperava. Si tot això falla resulta molt complicat superar la competència.

Partint d'aquesta base els propietaris dels petits establiments ja saben què és el que més han de cuidar i mantenir si no volen que els clients es decantin pel camí més fàcil. No coneixeran l'interlocutor, ni el veuran mai, però li han programat molt bé tots els passos. També la manera de retornar el producte si aquest no és satisfactori.

Tractar els clients no és fàcil. N'hi ha de complicats que s'han d'atendre amablement, amb molta paciència, però això ha de formar part de la preparació i formació dels comercials. Oblidar-se d'això pot comportar la disminució de les vendes. 

No és el mateix servir en un bar o cafeteria que vendre electrodomèstics. A tot arreu cal professionalitat i saber fer, però hi ha negocis que els clients no són tan exigents, encara que si els hi preguntessin també es queixarien. A vegades trobo a faltar aquesta professionalitat i bon tracte i et preguntes, si això passa a l'hora de comprar què et pots esperar de la postvenda? Si no s'ofereix un bon tracte no pots criticar que la gent passi de llarg. No els ho posen fàcil, però cal la seva part.

Què passa amb els partits polítics?

Darrerament estem llegint un seguit de trifulgues dins dels partits polítics que no són gens favorables a mantenir la confiança de la ciutadania vers qui els ha de representar a les institucions. Des de sempre he estat molt crític amb els partits polítics i he defensat un canvi a la llei electoral (de fet som l'única comunitat autònoma sense una llei electoral pròpia) que primés les persones. Un sistema de votació de llistes obertes on decideixes la persona que vols que et representi, a la qual t'hi puguis dirigir si no està complint les seves promeses, o aportar-li suggeriments i que saps que t'escoltarà. Amb les llistes tancades et veus obligat a votar un partit polític, siguin quins siguin els seus membres, i la responsabilitat és compartida, amb un pes massa important del partit. Votar en contra de la direcció del partit et pot comportar una sanció.

    Veient què passa t'adones que les ànsies de protagonisme dels seus membres està derivant en uns problemes de convivència fins al punt que et fan fora o marxes cansat. Junts ha expulsat del seu partit una diputada que havia gosat denunciar una situació de violència que no es pot admetre. Podemos s'ha separat de Sumar, amb qui s'havien presentat a les eleccions del Congrés de Diputats, i no només això, sinó que a sobre ara els denuncien perquè els hi han tret els mobles al passadís. Tan difícil és el diàleg? L'exemple que donen els partits polítics no és bo per a la democràcia, que necessita del diàleg entre totes les parts, al marge de les possibles discrepàncies. Si no s'entén això, poca cosa podem esperar d'ells. 

    La llàstima de tot plegat és que la ciutadania no és prou exigent i té una memòria efímera de tot el que passa durant una legislatura. Arriben les eleccions i ningú no s'enrecorda. Probablement, si tots plegats hi paréssim més atenció i exigíssim una mica als nostres representants polítics, el seu comportament seria diferent. Si s'adonessin que les seves trifulgues tenen conseqüències més enllà de mantenir o no la cadira, potser s'hi pensarien una mica més a l'hora de prendre segons quines decisions.

    Els equilibris que estan fent els partits polítics avui són força complicats, i potser per això s'obliden massa dels objectius i de la feina que han vingut a fer, i dediquen una bona part del temps a assegurar l'estabilitat del partit, perdent l'oportunitat de fer avançar el nostre país, que ja porta un grapat d'anys estancat i perdent pistonada. 

Envaïts per les rates

Avui sentíem a la ràdio que Arenys pateix una plaga de rates que entren per les cases i s'enfilen per les façanes. La notícia creava molta por entre la població que se n'assabentava i plantejava el dubte de què podíem fer per evitar que les rates entressin a casa nostra.

Segons la notícia el nucli dur es trobaria al voltant del parc Fèlix Cucurull, on s'hi haurien trobat molts caus una vegada s'ha desembrossat. L'Ajuntament ha comentat que s'hi està treballant des del moment que hi va haver les primeres queixes de vilatans, i que una empresa especialitzada hi estava al darrere.

Des de fa temps que les rates són protagonistes a la nostra vila, però no només. La manca de neteja i l'incivisme d'uns quants a l'hora de respectar la via pública ha estat motiu de queixes i comentaris a les xarxes socials. Arenys, però, no és l'única població que es queixa de la brutícia i de les rates. Ho hem llegit de ciutats com Barcelona, i més o menys els trets van pel mateix cantó. No obstant això, no podem quedar tranquils, sinó que cal trobar-hi solucions.

És molt desagradable trobar-te una rata al mig de la Riera o a qualsevol cantonada de la vila, però encara ho és més si la rata t'ha entrat a casa teva. No només és l'angúnia de trobar-te-la en qualsevol racó del pis, sinó el perill que comporta la bèstia, i el mal que pot provocar. No cal dir que, si a més, a la casa hi ha quitxalla, la cosa es complica.

M'imagino que les altes temperatures també han afavorit que tota mena de bestiar circuli pels nostres carrers i places i si això hi afegim la brossa escampada arreu, sense cap mena de control, els problemes s'agreugen encara més. L'Ajuntament ha de prendre's el fet seriosament, però nosaltres no podem quedar-nos amb les mans a la butxaca. Estem cansats de dir-ho que la nostra actitud és bàsica a l'hora de tenir una vila neta i endreçada. Podem exigir molt més al nostre govern municipal, però cal seguir la normativa i fer bon ús de la recollida selectiva de la brossa, traient el que toca quan toca, i utilitzant les papereres pel que serveixen, i no com a contenidors de brossa.

Desitjo que la proliferació de rates a la vila disminueixi, ja sigui per les mesures que prengui l'Ajuntament, a l'hora de tenir cura de la neteja de carrers, places i parcs, i també pel bon comportament de tots els vilatans, assumint la nostra responsabilitat a l'hora d'actuar correctament per a la millora de la imatge i endreça dels nostres carrers.

El groc no és independència, sinó llibertat!

A veure si ho entenem tots. Els llaços de color groc i tots els altres elements, de color groc, utilitzats aquests dies, no són una reivindicació de la independència, sinó l'exigència que es faci justícia i es tregui de les presons uns polítics que encara no han estat jutjats, i que estan en presó preventiva simplement com a venjança de l'Estat (poders polític i judicial) pel referèndum del dia 1 d'octubre, que és la vergonya d'Espanya arreu.

Podem entendre que s'està demanant que deixin d'estar empresonades unes persones que no han estat jutjades? Sobretot tenint en compte que a Espanya hi ha persones condemnades a presó i que en no ser sentència ferma, es troben lliures pel país o fins i tot a Suïssa.

Qui no vulgui entendre que es tracta d'una injustícia que tard o d'hora es reconeixerà arreu, fins i tot a Espanya, és que pensa com aquells polítics i jutges que s'han venjat dels nostres polítics independentistes. D'aquí es pot endevinar per què hi ha tants catalans que volen independitzar-se d'Espanya, mani el PP, el PSOE o C's. 

Hem fet fora uns polítics que no qualifico, però no estem contents dels que vénen ara. Ens agradaria pensar que seran millors, però com a mínim no són els que hem hagut d'aguantar durant els darrers set anys.

El groc no és independència, sinó llibertat. També llibertat d'expressió, que avui es troba assetjada per l'Estat espanyol.

Exigim treballar per la pau!

Molt bé, hem assistit al concert del Sant Jordi, i ens hem manifestat per la Via Laietana de Barcelona en suport a l'acolliment dels refugiats encallats a Grècia i Turquia, i ara què? Els promotors varen aconseguir un gran ressò, però ara què? Què més hem de fer? Ja hem acabat la feina?

M'explicava la meva amiga, la Maria Dolors, que ha estat a Grècia veient la realitat dels camps plens de refugiats, que cal felicitar els organitzadors dels dos actes de Barcelona i la resposta de la gent, però troba a faltar una reivindicació, una exigència: el retorn al seu país.

És cert que ens hem limitat a exigir els nostres governs que acullin els immigrants que marxen de la guerra, de la mort, però ens hem plantejat per algun moment que el seu dret és poder viure en pau al seu país? Podem demanar que s'obrin les fronteres per treure'ls del cul de sac on es troben, però ha de ser una acollida temporal, perquè ells han de poder viure al seu país.

Nosaltres els occidentals vàrem provocar la guerra en aquells països i no hem fet res per aconseguir la pau, tot el contrari, hi anem a vendre armes. Sí, el nostre rei hi va a vendre armament. I no ens fa vergonya?

Esclar, els nostres dirigents europeus estan preocupats pel futur d'Europa i per la pujança de l'extrema dreta, xenòfoba. Ens hem preguntat per què ha crescut l'extrema dreta a Occident? Què hem fet malament perquè la gent confiï en aquests xenòfobs i islamòfobs?

Sisplau, tot està per fer. No alliberem la nostra consciència dels mals que hem provocat, i tinguem clar que vàrem sortir al carrer, però els problemes continuen i no podem abandonar-los. Exigim els nostres governs que treballin per aconseguir la pau als països de l'Orient i que la seva gent pugui tornar a casa.

Ensorrat el partit, Duran plega

Duran i Lleida no ha parat fins a ensorrar el partit. Una vegada acomplert l'objectiu, plega i que se n'encarreguin uns altres. 30 anys dirigint un partit que l'ha acabat convertint en una cosa ben diferent al seu origen. Ho he dit altres vegades i és notori i conegut per tothom, si els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya aixequessin el cap, s'horroritzarien en veure en què ha convertit Duran el seu projecte.

Al llarg dels anys han estat molts els militants que han abandonat el partit, no pas per ganes, sinó obligats per l'exigència de Duran i Lleida en fer allò que ell volia i no acceptar cap tipus de contrarietat. S'ha voltat de fidels seguidors que l'han ajudat a escombrar tots aquells que pensaven de manera diferent.

Duran va fer l'últim cop de força trencant amb Convergència Democràtica a qui acusava d'haver entrat en una deriva perillosa, i es creia que tindria prou força com per liderar el nou projecte, emportant-se militants desencisats de CDC. 

Sempre s'havia qüestionat el suport que UDC tenia dins de la Federació de CIU. Es queixaven del 25% assignat, però a l'hora de la veritat ha quedat palès que des del principi s'havia sobrevalorat la força d'UDC. Una vegada separades les dues formacions, i ventilats els militants crítics amb la gestió de Duran i Lleida, el partit ha quedat fora del Parlament català i del Congrés de Diputats. 

Duran i Lleida ha convertit el seu partit en extraparlamentari, i si els seus successors volen continuar en el projecte, tindran molta feina per recuperar un lloc de representativitat política. El més just seria que els desnonats de Duran recuperessin el nom del partit, i els ara desmamats es busquessin la vida com puguin, potser rectificant i recuperant els principis inicials dels fundadors del partit.

Jordi Savall fa gran Bach

Diumenge al vespre vàrem tenir la sort de gaudir durant més de tres hores de la música de Bach sota la batuta del gran Jordi Savall. No vull saber què en dirà la crítica musical, només vull recordar el meravellós moment que vaig viure amb la gran interpretació d'una peça que he escoltat milers de vegades, i que de la mà d'en Jordi Savall vàrem compartir les persones que omplíem el Palau de la Música Catalana.

Només la professionalitat, el gran coneixement musical, el bon gust i sensibilitat, i el grau d'exigència que s'imposa el mestre Savall, pot fer comprendre el resultat final. La Passió segons Sant Mateu de Bach no és un concert qualsevol, no és un concert més, i en Jordi Savall ho sap, però sobretot, ens ho fa entendre, ens ho demostra.

Algú dirà que si tal solista, que no sé què... la perfecció no existeix, però quan el resultat té un nivell tan alt en tots els seus aspectes, resulta molt difícil diferenciar-ho de la perfecció. A les oïdes de la immensa majoria d'amants de Bach, l'efecte és sublim.

L'assistència a concerts com el de diumenge a vegades em produeix un efecte contraproduent, ja que m'incrementa el nivell d'exigència i em costa molt poder gaudir d'altres concerts que no assoleixen, ni de bon tros, els resultats volguts, però és que a més considero que no hi estan obligats, o si més no, no hi tinc cap dret a exigir-los.

Probablement la millor posició de cara a gaudir d'un bon concert és tenir-ne les ganes suficients, una mica d'entrenament en el tipus de música, més que ser un gran músic o expert musical. No sempre són capaços de perdonar el repte del directe i es busca massa la perfecció, cosa que en el cas de Jordi Savall s'hi aproxima molt.

Jo, que he tingut la sort de cantar en cors durant gairebé trenta anys, em meravellava la manera que s'expressava el cor, o les veus dels solistes..., però també els fagots, oboès, les flautes...

Entenc que pugueu envejar-nos l'oportunitat que vàrem tenir d'assistir al concert de diumenge, però estigueu segurs que en Jordi Savall us proporcionarà més ocasions per gaudir de la música.

El seny de Rajoy frena l'independentisme

El títol seria una mica un miratge en aquest desert fred i fosc de les relacions entre Espanya i Catalunya. Des de fa molts mesos només podem parlar d'atacs via lleis i esborranys recentralitzadors per increpar i posar més nerviosos els catalans, en lloc de seduir-nos, que fa que augmenti el traspàs d'indecisos al costat dels defensors de la independència.

Si no coneguéssim Rajoy, les declaracions d'avui des de Sant Petersburg ens farien pensar que el govern espanyol té ganes de negociar. Negociar, que no vol dir ni imposar ni amenaçar, sinó intentar consensuar sortides on una part i l'altra fan concessions. El problema és que coneixem Rajoy i a més som gats escaldats.

Ahir volia escriure sobre certa imprudència de la Carme Forcadell i avui hi afegiria ERC. Les presses no han estat mai bones aliades amb els bons resultats. Entenc que molts mesos tensionats tampoc és bo, però cal un cert equilibri entre la il·lusió per aconseguir objectius llargament desitjats i el pas ferm i segur que reclama tota estratègia que pretengui sortir airosa.

Avui es discuteix si haver explicat quin era el pla B (eleccions plebiscitàries el 2016), havia estat una bona idea, i si no significava un pas enrere en les reivindicacions sobiranistes. És cert que ensenyar totes les cartes acostuma a ser un error, i estranya que així hagi actuat el president català, a no ser que  es tracti d'una estratègia que més endavant descobrirem.

Sigui com sigui, crec que hem de continuar endavant en la nostra exigència a poder decidir quin és el futur que volem per Catalunya i els catalans. Aquest és un dret irrenunciable, que hem de treballar perquè se'ns reconegui.

Estanis diu que és una vergonya la situació que pateix el seu ajuntament

De manera continuada i sense cap pausa, els partits polítics s'intercanvien la sol·licitud d'explicacions. Un dia és el partit A que demana explicacions al partit B, per tal o tal altra imputació, i l'endemà és el partit B qui demana explicacions al partit A. D'aquesta manera cada vegada queden menys partits i menys polítics que no estiguin imputats per una o altra estafa. És com la Creu de Sant Jordi, que al final no quedarà ningú sense.

Bromes a part, resulta molt frustrant veure la desfilada de polítics exigint explicacions o bé reclamant celeritat a la justícia per poder demostrar que no hi ha motius per la imputació. Com que tothom rep, passa el que comentava aquesta setmana, que ens hem habituat a conviure amb la corrupció.

Però la notícia que avui destaco, encara que també hi ha sol·licitud d'explicacions, és la possibilitat que el projecte del Rial del Bareu hagi quedat fora dels Fons Europeus de Desenvolupament Regional (FEDER). L'alcalde manifesta que és una vergonya, però la Generalitat diu que la sol·licitud es va fer fora de termini. Hi ha un període per presentar al·legacions, que l'Ajuntament d'Arenys aprofitarà per intentar que finalment el projecte, que arrosseguem des de fa tants anys, figuri en els FEDER.

És molt fàcil opinar sense coneixement, i per tant caldria veure com es prioritzen els projectes, però el cas del rial del Bareu no es pot agafar de manera frívola, perquè és una amenaça a la seguretat de moltes persones que hi viuen i circulen, que no voldríem haver de lamentar danys irreparables. És per això que m'agradaria poder llegir, la setmana vinent, que es repesca el projecte i començar a somiar que a no trigar gaire podrem veure el rial cobert.

Dels errors se n'aprèn, però no n'abusem

Avui m'ha passat allò que fa tanta ràbia. Quan tenia l'escrit acabat, l'he esborrat i no l'he pogut recuperar. El programa et salva el document de manera automàtica, i no hi tens res a fer. 

Parlava de la crítica fàcil, d'allò que de l'arbre caigut tothom en fa llenya, però reconeixent que en segons quines circumstàncies, la crítica és positiva, si més no perquè provoca que en una altra ocasió ens hi mirem més i no caiguem en un nou error.

Aquests dies, amb les proves de la selectivitat, s'ha produït diferents errors en els anunciats dels problemes, que ha irritat a alumnes, professors i instituts. Tot i que hem d'admetre la possibilitat de l'error, hi ha moments i llocs en què aquests són imperdonables.

Estem molt acostumats a la mediocritat. Sobretot en política. Potser és per això que ja res no ens ve de nou. Trobo a faltar més professionalitat i rigor. Hem de ser més exigents, també en nosaltres mateixos. No s'hi val anar passant alegrament, hem de fer-ho amb nivell. No pot ser que els altres ens recordin per les nostres ficades de peu, sinó pels nostres encerts. No es tracta de ficar el dit a l'ull de l'altre, sinó d'exigir-nos l'esforç de superar-nos, de donar el millor de nosaltres.

Confio que l'error a la Selectivitat no perjudiqui els estudiants, sinó que es reconegui que a part d'equivocar-se en l'equació, tampoc s'ha reaccionat amb encert. Que ens serveixi d'experiència i evitem tornar a fer el ridícul.