Se'n va Moix, però en vindrà un altre

Qui ho diu que a Espanya no hi ha dimissions? Avui en tenim un exemple, amb la dimissió del Fiscal Anticorrupció, el senyor Moix, però no ens enganyem! Ha dimitit perquè tots nosaltres callem, però no havia fet res de malament, i el Fiscal General no el pensava dimitir!

Teníem un fiscal anticorrupció amic i aliat del partit més corrupte de la història de l'Espanya democràtica. Insòlit! Estava tot preparat i ben lligat, però sempre hi ha aquell periodista que veu més enllà del necessari i aconsegueix crear problemes al govern. Són periodistes que s'escapen del control del govern i dels grans mitjans de comunicació, tots ells conxorxats.

I ara vindrà el relleu. Es barregen diferents noms, però no tingueu por que nomenin ningú que pugui fer témer conseqüències negatives als corruptes del PP. Serà simplement un canvi de cromos, per anar avançant. Sacrifiquen personatges, però els beneficiats són sempre els mateixos.

N'hem vist unes quantes, però encara en vindran de més grans. Han estat molts anys d'acumulació de poder, beneficis i preferències. No hem tingut uns polítics entregats al servei del poble, sinó al poder personal i el diner, i la taca s'ha anat escampant per abastar el poder judicial. La justícia és administrada en funció dels que ostenten el poder, sigui econòmic o polític. La dimissió d'avui és una anècdota que no soluciona en res la corrupció que ho domina tot. Moix no dimiteix pel què ha fet, sinó pel que té.

Guerra de fiscals

El fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, atura la decisió del fiscal en cap d'Anticorrupció, Manuel Moix, d'apartar els fiscals del cas 3%, una manera de deixar en evidència la mala situació en què es troba el món judicial, qüestionat per una bona part de la població espanyola.

Penso, tot i que reconec que no hi entenc gens, que és una manera que té el fiscal Maza, de defensar-se de tots els atacs al poder judicial, carregant les culpes a Moix. No sé si al final acabarà donant la raó al fiscal, però en tot cas el deixa una mica tocat, ja que de ben segur Moix creia que rebria tot el suport de Maza.

Nosaltres, com que ja estem vacunats contra tot el que fa referència a la Justícia i el seu obscur món, ja no ens ve res de nou, i ho veiem com un sainet per entretenir el personal i deixar passar el temps, que tot es vagi refredant.

Passi el que passi, les acusacions a Moix són prou importants com per conèixer-ne la seva veracitat. Són massa les coses que es deixen anar i no acabem de saber què hi ha de veritat, com per continuar sense tenir proves suficients i convincents de la possible corrupció dins del món judicial. Segur que tenim prou elements com per esperar-ne més notícies transcendents.

Noves eleccions i majoria absoluta del PP

El millor que li pot passar a Rajoy és que el facin plegar, convoqui noves eleccions i guanyi per majoria absoluta. Està vist i comprovat que a Espanya la corrupció del PP li dóna vots. L'oposició és tan dolenta que no se'n sap aprofitar. El futur d'Espanya són més anys de PP i més anys de corrupció, d'amiguisme amb jutges i fiscals i una oposició sense poder dir ni 'mu'.

Es fa difícil deixar de parlar de la corrupció quan dia rere dia surten nous casos i noves informacions sobre actuacions il·legals i col·laboracions judicials per amagar la corrupció del partit polític en el govern. Fa una estona enviava un twit demanant si anticorrupció volia dir combatre la corrupció o amagar-la. Segons les informacions que rebem, l'actual jutge anticorrupció hauria estat escollit per defensar els interessos del PP, tot bloquejant les actuacions dels fiscals que treballaven honestament.

He llegit també que PSOE i C's demanen al Congrés reprovar el fiscal general de l'Estat i el jutge Anticorrupció, i exigir-ne el cessament. Ho faran?

Podemos demana un ple monogràfic que difícilment li donaran suport els altres partits i Compromís va més enllà i reclama una moció de censura.

No és estrany que puguem veure grups de persones fen sonar les cassoles davant de les seus del PP, els ciutadans estem tips del PP i de la corrupció, i davant els cagadubtes dels partits polítics de l'oposició, alguns decideixen sortir al carrer reclamant justícia i dimissió per als corruptes. Tot i així, però, la majoria absoluta del PP ningú no la descarta.

Cap a les eleccions del 26 de juny?

Espanya vol un canvi? Aquesta és l'afirmació de Pedro Suárez, però jo em pregunto si realment és això el que vol Espanya. El fet que Rajoy, amb tota la motxilla a l'esquena de corrupció del PP, el seu immobilisme, el refús al diàleg i la incapacitat de trobar amics i socis, perdés la majoria absoluta del Congrés, però no la del Senat, és pot concloure que Espanya volia un canvi? Jo penso que no.

Som molts els que volíem el canvi, però els resultats no ho fan possible. Per què? Perquè el PSOE no representa tant el canvi que diuen que són? Perquè Podemos insisteix amb el referèndum català? 

Era natural el pacte C's - PSOE? Hi estaven d'acord tots els diputats? I els seus votants? a Catalunya no gaire, oi?

Diuen que l'exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, que va ser durant uns mesos eurodiputat de Podemos, ha trencat amb el partit, enfadat per no haver fet Pedro Sánchez president, abstenint-se en la votació. Segons Villarejo l'objectiu era fer fora Rajoy. Jo no hi estic d'acord. No n'hi ha prou en fer fora la gent, sinó que el que cal és construir, i amb el pacte entre Sánchez i Rivera no hi veig cap millora evident.

Villarejo és de les persones que després dels anys m'ha decebut. El tenia molt ben considerat, però m'ha sobrat les seves obsessions, que probablement amb l'edat s'han reforçat i li han fet perdre aquell carisma que em captivava. Potser sóc jo qui he canviat, però el cert és que no el veig igual.

Villarejo voldria veure Pujol a la presó

Va estar un temps en silenci, però va aparèixer amb una nova empenta de la mà de Pablo Iglésias. D'alguna manera servia de ganxo pel seu passat històric com a fiscal anticorrupció, i ocasionava una patacada a ICV. Un home d'esquerres en un món farcit de conservadors i ultraconservadors. Va agafar fama i molts l'admiràvem i el vèiem com la coherència dins d'un món obscur i poc transparent, i aparentment corrupte.

Sempre ha portat clavada l'espina de Jordi Pujol i no ha desestimat cap ocasió per comentar-ho i criticar-lo. Va ser amb la confessió de l'expresident que es varen obrir com unes taronges els ulls de l'exfiscal. La confessió li donava la raó i aquella obsessió per enfonsar Pujol i la seva família es veia recompensada.

Sempre vaig veure amb bons ulls l'exfiscal, però em va deixar d'agradar quan va aparèixer amb Podemos, i no pas perquè tingui res en contra d'aquest moviment, ans el contrari, crec que és bo que hagi aparegut i espero que pugui fer bona feina, a nivell d'Espanya, sobretot, però també a nivell de Catalunya i en alguns municipis.

La posició de l'exfiscal envers Catalunya és clarament unionista, però evidentment amb una visió des de l'esquerra solidària. Si fos per ell, el moviment Podemos no faria res per ajudar el moviment sobiranista, però això és tan defensable com el contrari. El seu odi o ànim de revenja contra Pujol, a qui no pretenc defensar, sinó que espero que es faci justícia i pagui per allò en que hagi obrat malament, l'ha portat a declarar que en el seu exercici professional va ser pressionat per no investigar ni acusar Pujol ni la seva família. Però jo li pregunto: Ho va denunciar? Si considerava que hi havia algú que el pressionava perquè aturés les investigacions, ho havia d'haver dit, perquè ara el podem acusar d'encobridor. Per què no ho va fer? Si considera que hi va haver un pacte entre partits per silenciar corrupció, ho havia d'haver denunciat. Tenia per costum amagar fet delictius? Un jutge, un fiscal ha d'obrar d'acord amb la llei i la seva consciència, i fer front a qualsevol pressió. 

Les darreres declaracions de l'exfiscal poden comportar la revelació que la seva professionalitat és qüestionable. Una persona que és pressionada i no ho denuncia, no ens mereix la nostra confiança, perquè alimenta una situació de corrupció que pot haver degenerat fins al dia d'avui.

Només la por que genera Podemos als vividors de la política ja paga la pena

Des de l'èxit assolit per Podemos en les eleccions europees han estat molts els comentaris a favor i en contra que s'ha pogut escoltar i llegir. Tothom hi diu la seva, normalment d'acord amb la seva manera de pensar, però sobretot per interès personal quan un es dedica a la política, i és la seva font de recursos.

Des del moment que una força política es presenta en unes eleccions esdevé font de qualsevol crítica, i això no l'ha de sorprendre. Si a més passa que té èxit, llavors la pressió que rep és molt més dura, i d'això n'ha d'estar previnguda.

Us prometo que no vaig saber res de Podemos ni del seu cap de llista fins després de l'escrutini. Encara que Pablo Iglesias fos un personatge mediàtic jo no l'havia vist mai. Suposo que les cadenes de televisió que l'ensenyaven no són les que acostumo a visionar. En això sóc molt rutinari i em quedo amb les cadenes de la Corporació Catalana, per bé i per mal.

El meu desconeixement d'aquesta força política i els seus impulsors (només coneixia l'exfiscal anticorrupció i encara el situava a IU), va fer que tingués una gran sorpresa en veure que obtenien tanta representació. He continuat ignorant els programes televisius on participava o potser encara hi participa Pablo Iglesias, però sí que he seguit les notícies dels diaris on parlen d'ell i el seu partit.

No sé si és un partit polític de futur o bé es tracta tan sols d'una flamarada. Crec que ja ho vaig comentar un dia. El cas és, però, que Podemos fa por i la fa als polítics de tota la vida que fa més de trenta anys que viuen de la política. I la manera de demostrar-ho és insultant-los. Ho he llegit en algun lloc: Alfonso Guerra, un vividor de la política, els ha menystingut i crida a arraconar-los. Guerra serà el primer a fer el que sigui perquè Podemos fracassi. Repeteixo que desconec quin serà el seu futur, però només veient que pateixen polítics com Alfonso Guerra, ja paga la pena que Podemos existeixi.

Amb la infanta Cristina crec que s'han barrejat els papers

A mi que m'ho expliquin bé, perquè no ho acabo d'entendre. Quines són les funcions del fiscal anticorrupció? Quina relació té amb els jutges? de qui està a favor? Agrairé que algú m'ho respongui.

Em pensava que el fiscal més aviat accentuava les penes, vull dir que ho feia tot més gros, però observant el que està passant amb la germana petita del rei Felip VI, el fiscal estaria fent funcions de defensa, però amb més força i amb més influència del que podria tenir un advocat defensor.

Que quedi clar que no tinc cap interès especial a que culpin Cristina de res, però en tot cas sí que m'agradaria que el procés seguís el mateix camí que si es tractés de la meva persona. El fiscal anticorrupció també em defensaria tan aferrissadament? 

Es tracta d'un paper equivocat del fiscal o bé del jutge? quin interès hi pot tenir el jutge Castro en imputar la infanta, tot i la insistència del fiscal en desimputar-la? Si és cert que la infanta ha actuat al marge de la llei, conscientment, per què no se la pot jutjar? quin interès hi té el fiscal?

Avui pot passar qualsevol cosa. M'imagino que tothom té clar que a Espanya no hi ha divisió de poders, que s'ho han passat pel forro. Seria ser molt ingenu creure que tots som iguals davant la llei, encara que ens ho digués el pare del rei. Jo entenc que el PP el vulgui aforar en un país que els aforats ens surten pels descosits. Som una monarquia de pissarrí, bananera, i més en veurem florir.