Participar insultant

La secció de cartes al director de la premsa escrita ha passat a la història. Diria que avui no ho trobes a cap diari. Els diaris publiquen per Internet i cada vegada hi ha més persones que abandonen el paper i es passen a la lectura digital, i en aquest mitjà existeix l'espai d'opinió per a cada article i informació, i cada vegada hi ha més lectors que hi participen. El tràmit és molt senzill i immediat.

No sé si vosaltres ho feu, però jo, després de llegir els articles, acostumo a mirar què en diuen els lectors. S'ha de dir que la majoria de vegades hi ha aportacions interessants, però també hi ha qui sembla no entendre de què pala el periodista, i el pitjor de tot són els que es dediquen a insultar, sigui a l'autor de l'escrit o bé a altres persones que han opinat al respecte.

Una vegada més em queixo de l'anonimat. Si una persona es presenta amb nom i cognoms, segur que no s'atreveix a dir segons què, i encara menys insultar. L'anonimat protegeix bàsicament les persones maleducades i irrespectuoses.

Trobo a faltar el moderador de l'espai d'opinió que s'hauria d'encarregar d'eliminar els insults, i bloquejar aquells que tenen el costum d'insultar contínuament. Hi ha gent que no sap diferenciar la discordança amb l'insult. Tu pots no estar d'acord amb l'opinió de l'altre i tens moltes maneres d'argumentar la teva opinió. El que no has de tenir dret és a insultar qui no pensa com tu. A vegades els insults són prou greus, i aquests potser sí que algun mitjà els elimina, però en altres ocasions són insults constants que passen sense filtre i aquí s'hauria d'actuar.

És molt desagradable llegir les persones que insulten de manera gratuïta. Pots decidir no llegir les opinions dels lectors, però llavors et perds comentaris que sí que poden ser interessants, perquè n'hi ha.

És clar que hem perdut l'educació que abans, potser amb una certa repressió, ens frenava l'insult inútil i molest. Seria bo que tots hi penséssim. Discrepem, critiquem, opinem, però no insultem!

Felicitar per Nadal

El costum de felicitar-nos es manté, no sé si tant o més que abans, però el que ha canviat ha estat la manera. Com ja ha passat amb les cartes, que molts ja no recordem el dia que vàrem enviar la darrera, les postals i targetes de Nadal també han gairebé desaparegut. Són molt pocs els amics i familiars que ens envien postals. Ara tot ho trobem a través de les xarxes socials. 

    Penso que és bo que, d'una manera o altra, no ens oblidem de les persones que formen o han format part de la nostra vida, per desitjar-los el millor que els pugui passar. I fer-ho en aquestes dates també ens ajuda a recordar els vells temps, a casa amb els pares i com esperàvem aquests dies de festa per celebrar-ho tots plegats.

    La llàstima és que no tothom ho pugui celebrar ni gaudir de la pau i bonança que tant desitgem. Aquests dies he vist a més d'un lloc com representaven el naixement de Jesús en mig de les runes ocasionades per la guerra, sobretot a Gaza on s'hi està cometent un genocidi i no som capaços d'aturar-ho. Aquesta injustícia fa mal i no permet gaudir plenament del missatge de pau que sempre ha presidit aquestes dates.

    Vivim en un món ple de contradiccions, on el poder econòmic preval sobre totes les coses. Ens reunim per parlar de la pau o per intentar resoldre els problemes del canvi climàtic, i al final tot queda en no-res. Les mateixes víctimes de sempre, a qui no podem oferir res de bo. Aquest egoisme és totalment contrari a les nostres paraules i desitjos de pau al món. I aquesta contradicció pot fer que es perdi el veritable sentit de les festes que procurem mantenir en el temps.

    I aquesta pau i bons desitjos comença a dins nostre, adreçant-se a l'entorn més immediat que tenim. La majoria de nosaltres no podem resoldre grans conflictes, ni solucionar molts dels problemes que es produeixen al món, però sí fer feliços als que tenim al costat, i amb això ajudar a que la felicitat s'escampi més enllà de casa, del nostre carrer, de la nostra vila.

    Hem d'exigir als nostres governants que siguin resolutius a l'hora d'aconseguir la pau al món, a l'hora d'oferir una vida digna a tothom, i nosaltres hi hem de col·laborar alegrant la vida als que tenim a l'abast. Sovint les petites coses esdevenen importants, si més no hem de tenir la voluntat de contribuir a aquesta pau que diem desitjar amb totes les nostres forces.

Campanya seriosa o bretolada?

Les cartes o paquets amb explosius que han arribat a diferents llocs de Madrid i que aparentment tindrien relació amb la guerra entre Rússia i Ucraïna, i el suport que Espanya està donant al govern de Kíiv, ens tindran uns dies entretinguts. Els serveis secrets i els especialistes en explosius estan intentant resoldre l'enigma de les trameses i sobretot la seva procedència.

Per les notícies que he llegit sembla ser que es tracta d'explosius de poca potència i que no poden arribar a fer gaire mal. La qüestió està en els motius reals d'aquesta tramesa de cartes explosives i què es pretén, ja que es podria tractar de posar en alerta els països occidentals pel suport que s'està donant a Ucraïna, i fer creure que Rússia no veu bé aquesta col·laboració.

No descarto que es pugui tractar d'algun beneït que tingui ganes de fer mullader i aprofiti l'avinentesa del conflicte per desenvolupar la seva afició. No seria la primera vegada que algú pretén confondre els altres fent-los creure que hi ha una potència mundial, com seria ara Rússia, que es mou amb amenaces per fer por.

De moment, doncs, no hi dono més voltes, i caldrà veure com segueix la investigació corresponent i saber si qui hi ha al darrere té consistència o s'atrapa l'impostor bromista. Sigui com sigui, l'objectiu de fer-ne ressò internacional ja s'ha acomplert. Espantar els receptors no crec que ho hagi aconseguit, però mobilitzar molta gent per descobrir-ne l'origen, sí.

Pluja d'amenaces de mort

No sé si trigarem gaire temps a saber el fons de la qüestió, a conèixer l'origen d'aquestes cartes amenaçadores ni tampoc a qui beneficia ben bé. Algú pot pensar que són obra de radicals d'extrema dreta que ataquen els polítics que tenen el poder en aquests moments, i que els efectes poden ser contraproduents per a la mateixa dreta i extrema dreta, però mai se sap.

D'entrada són unes amenaces que no resulten perilloses per elles mateixes, com la història ens mostra en diferents episodis passats. Malgrat això, provoquen inseguretat, pel fet que arribin als destinataris, que en principi estan més protegits que una persona normal del carrer, i per altra la mateixa existència d'aquestes amenaces, i que hi hagi algú al darrere que hi hagi dedicat temps per realitzar-les.

L'extrema dreta, que ha demostrat no tenir sentit ètic, es pot envalentir encara més creient que provoquen la por i el desànim a l'esquerra que governa, i els pot unir per sortir a votar massivament. Són pocs, però molt actius. M'agradaria pensar que la gent moderada, la gent que estima i creu en la democràcia, la majoria de madrilenys que no estan d'acord amb aquesta manera d'obrar, estaran més engrescats a sortir a votar, perquè no sigui la por qui venci el dia 4 de maig.

Aquestes amenaces haurien d'ajudar a unir-nos aquells que volem viure en pau i democràticament, amb pensaments d'esquerra, centre o dreta, però sempre respectant els altres, i sobretot la vida. Les amenaces d'aquests dies haurien d'encoratjar els demòcrates a fer bon ús dels drets que defensa la democràcia i millorar aquells aspectes que coixegen des de fa temps. 

Tard o d'hora coneixerem l'origen de tot plegat, però entretant hem de ser valents i decidits, i fer front a aquesta amenaça a la societat en general, que no es vol rendir a quatre desaprensius que només viuen per increpar i violentar la societat.

Canvi de dècada amb agraïment

No he amagat mai l'edat que tenia, perquè sempre l'he assumit positivament, agraint tot el que havia viscut i esperant poder continuar amb les mateixes forces i il·lusió. No sempre ha estat fàcil, ja que la vida et presenta obstacles que no sempre són fàcils de superar. Sovint som nosaltres mateixos que ens compliquem la vida i ens costa adonar-nos-en. És molt més fàcil culpar els altres.

El fet que en el meu perfil de Facebook hi figuri la data de naixement, facilita que els amics i persones agregades t'enviïn un missatge de felicitació. S'agraeix i, d'alguna manera, substitueix aquelles cartes i postals que fa anys rebíem. En guardo una bona colla i em serveix per recordar el passat.

Arribar als 60 anys no m'ha estalviat reflexionar sobre tot el que he viscut, les persones amb qui he conviscut, els moments positius i els que no ho han estat tant, per acabar agraint on sóc i amb qui estic. La família que estimo amb bogeria, la vila que m'ha acollit, la meva ciutat natal que tinc sempre molt present...

Agraeixo totes les persones que m'han ajudat a créixer, uns aplanant-me el camí, d'altres posant-m'hi pedres i algun bassal, però tot això m'ha fet fort i m'ha permès arribar on sóc, i desitjo poder continuar molt temps més. 

Em sap greu, però, que la nostra societat s'ha tornat molt egoista. Ens tanquem massa, procurant resoldre els nostres problemes, i oblidem els dels altres, que són molt més greus que els nostres. Aquelles persones que es troben amb dificultats per viure cada dia amb un mínim de dignitat. No hem sabut construir la societat que tots ens mereixem, vinguem d'on vinguem, creguem allò que creguem. 

Penso amb el meu pare, que en farà 95, i m'adono que he assolit dos terços de la seva vida, el primer dels quals va girar al voltant de Vic, i aquest segon al Maresme. Mai hagués pogut imaginar que hauria anat a parar a una vila marinera, quan sempre havia estat envoltat de muntanyes amb els meus estius a Cantonigròs, al Collsacabra.

Tot això em fa pensar a 30 anys vista, quan arribi a l'edat del pare, si la vida em fa l'honor, i em pregunto on seré, què hauré viscut i de quina manera. Veritablement la gràcia de la nostra vida és la incertesa que, si la sabem viure amb il·lusió i ganes, podem ser els més feliços del món.

Moltes gràcies a tots els meus amics, coneguts i saludats.

ERC té gelosia del PSC

Una prova de que no tenim cultura del pacte i per tant els nostres partits polítics no saben actuar sense majories absolutes, seria la gelosia que se li ha despertat a ERC quan ha vist que el govern de CIU estava arribant a acords amb el PSC per tirar endavant el macrocomplex de Barcelona World.

Haurien de ser capaços d'entendre que en la política dels pactes unes vegades guanyes i en d'altres perds. Unes vegades aconsegueixes arribar al final i en altres ocasions les negociacions es trenquen i no s'arriba a acords, i també que cada cosa val pel què val.

Aquí sembla que si dónes suport al govern de torn, aquest no pot negociar res amb ningú més sense que se'l consideri un traïdor i forci trencar les cartes. Precisament els governs de minories tenen aquestes característiques que els fa ballar amb qui més s'hi assembla per a cada presa de decisió. Un lligam constant i absolut amb una força política determinada faria que qui realment estaria governant seria aquest força que, en definitiva, actua de suport.

M'agradaria, i ja ho vaig dir l'altre dia, que l'acord de CIU amb el PSC també arribés amb la llei electoral catalana, ambdós partits haurien de demostrar la seva capacitat d'arribar a acords, a base de cops de cintura, i consensuar la primera llei electoral pròpia, els dos partits que estan cridats a ser els referents de la política catalana del futur.