Posar ordre

El nou govern de la Generalitat està disposat a posar ordre en el desmanec que s'ha trobat quan ha assumit la responsabilitat del govern català. Darrerament, ens arriben notícies de diferents estaments en la línia d'endreçar allò que grinyola des de fa temps. Hi ha sectors més complicats que d'altres, alguns dels quals s'arrossega el desmanec de fa dècades. Penso, per exemple, en el departament d'Ensenyament, on no hi ha manera d'organitzar-ho bé, sense que estiguem tapant forats i fer pedaços que s'acaben esquinçant.

Avui mateix llegia els resultats d'una enquesta de la USTEC, sobre l'estat d'ànim del professorat, amb uns percentatges alts de professors i mestres que firmarien donar-se de baixa, amb uns mínims de garantia, ara mateix. No ens ve de nou, perquè les notícies que ens han anat arribant, o la informació que rebem de gent propera que està en aquest món, ens il·lustren un panorama que és preocupant.

La responsabilitat és una mica de tots. No cal carregar totes les culpes als polítics, però aquests lliurement s'han ofert a dirigir el país, i per això tenen l'obligació de posar-hi remei. Fins ara no se n'han sortit.

Posar ordre en el desgavell econòmic, d'aprofitament de recursos, vetllant per mantenir un grau d'eficiència acceptable. N'he parlat darrerament. No pot ser que, jugant amb els diners d'altres, s'encantin o no busquin la celeritat a l'hora de resoldre els molts problemes que existeixen.

No cal entrar a parlar de corrupció, amb el malbaratament de recursos públics ja n'hi ha prou per ficar el dit a la llaga i exigir responsabilitats.

En l'àmbit autonòmic i estatal, però també local, cal que els polítics que voluntàriament han decidit presentar-se a unes eleccions i han guanyat, que ara s'esforcin per fer les coses bé, i vetllar perquè tots nosaltres també actuem correctament, amb la nostra responsabilitat com a membres d'una societat, que es té per avançada, una societat que ens proporciona uns drets, però també unes obligacions. 

Posar ordre vol dir compromís per encarar totes les contradiccions i afrontar totes les traves que sempre hi haurà qui s'encarregarà de posar-nos. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era! Doncs, això mateix!

La jugada del Marroc

Tot fa pensar que l'entrada de 6.000 marroquins en 24 hores a la ciutat de Ceuta és una jugada del Marroc per deixar en entredit el govern de Madrid, que se'l veu feble davant les urgències. Què passarà? No passarà res més del que estem veient, un desgavell i una incapacitat per improvisar jugades del nostre veí, germà de sang del rei espanyol. Bé, molt profundament germans. 

És bo llegir els comentaris a les xarxes socials. N'hi ha de molt enginyosos, i d'altres que ens recorden la història de les relacions entre el Marroc i Espanya, amb una menció especial a la marxa verda. Per cert, no va agradar que Espanya acollís el malalt de càncer del Front Polisario, i això també hi pot haver ajudat.

Sembla com si el govern espanyol tingués més capacitat de reacció davant de fets interns que d'externs. Caldrà que tingui molt clar que Europa el vigila, ja que Ceuta és una porta europea que Espanya té l'encàrrec de custodiar.

La llàstima de tot plegat és que s'estigui jugant amb les persones com a víctimes, la seva situació i problemes de subsistència. El govern de Madrid no s'atreveix a culpar el rei marroquí, perquè hi ha massa por a les reaccions internacionals. Caldria dir les coses pel seu nom i no veure's humiliat per qui s'atreveix a atemorir un govern feble. No es tracta d'orgulls i prepotències, sinó de coherència i resolució. 

Seguirem de prop com acaba tot plegat, però el problema no és d'avui ni dels estrangers que s'han colat a Ceuta, sinó per una mala política d'estrangeria, amb una llei que no té sentit i que no encara la realitat amb coherència i saviesa. Mentre visquem en la provisionalitat i el tapar forats, aniran sorgint problemes difícils de solucionar. Espanya canvia els governs, però és incapaç de redactar lleis valentes i de fàcil compliment.

Incertesa electoral

Tot i que els partits del govern s'han cregut que les eleccions seran el 14 de febrer, la situació que vivim d'incertesa predomina entre la gent. Tothom espera que el TSJC decideixi definitivament que és aquesta la data de les eleccions a tenir en compte i que la mecànica es posi en marxa. Aquest cap de setmana, però, ja hem començat a veure actes de precampanya amb dos objectius importants. Per una banda lluitar contra l'amenaça de l'abstenció, i per l'altra aprofitar l'avinentesa de l'efecte Illa per reclamar la votació dels independentistes per fer-hi front.

Qui aporta un missatge dubitatiu són els de C's. Per una banda critiquen ERC i PSC i els culpen de tramar d'amagat un tripartit, però per l'altra part es posen a disposició del PSC per sumar. És clar que es temen el que tothom s'imagina, és a dir, una gran davallada, i intenten que aquesta sigui la més lleu possible.

Un altre fet insòlit ha estat el de Vox, que totes les estadístiques els fan dins del Parlament, i algunes amb una gran força, i que diuen que votaran a favor d'Illa per fer-lo president. Qui s'exclama són els Comuns, que voldrien anar de la mà del PSC i es poden trobar que acompanyin els de Vox. Li demanen a Illa si estaria disposat a rebre el suport de Vox, però s'obliden gràcies a qui govern l'Ajuntament de Barcelona.

En política tot és possible, i malauradament també la incoherència, els interessos de partit i la poca empatia amb la ciutadania. Tenim ganes que arribi el dia de les eleccions i que ho passem de la millor manera possible. Esperem que el resultat no sigui impugnat i que en surti un govern reforçat. Portem massa desgavell polític!

Desgavell entre PDECat i JxCat

Sembla que la nau del PDECat va a la deriva i està a punt de naufragar. La seva picabaralla amb JxCat, portada ara als jutjats, preveu un desenllaç de ruptura, que tant han intentat d'evitar. Amb la decisió de presentar la denúncia als jutjats, han començat a desfilar un seguit de militants, començant pels senadors a Madrid.

No sé quan tindran lloc les eleccions, però de moment el panorama dels simpatitzants i militants al voltant del PDECat, JxCat i les altres escissions que hi ha hagut, no son gaire afalagadores i dona ales a ERC a esdevenir la primera força catalana, encara que no passi pel millor moment.

Tot plegat és molt trist perquè jo no hi sé veure res més que ganes de protagonisme a tots plegats. Com volen fer arribar un missatge únic al país, amb aquest desgavell i aquests atacs entre les formacions? Ja no estem parlant de les baralles amb ERC, sinó dins del propi sector, que ja no sé si anomenar partit o no.

Avui, si algú ens pregunta què se n'ha fet de l'antiga CDC, només podem dir que s'ha desintegrat en mil bocins. Alguns es mantenen a l'entorn de l'autonomisme i d'altres s'han passat al sobiranisme. Uns prediquen el diàleg, d'altres defensen la unilateralitat. De tots plegats no en fan un, i això es notarà a les eleccions que estem esperant des de fa tant temps.

Segurament els fets d'aquests dies provocaran que la convocatòria s'ajorni, pel propi interès partidista, i no pas per l'interès de la nació. Convocar-les ara seria un desastre per aquestes formacions i m'imagino que confien en redreçar el camí, que podria passar per la pràctica desaparició del PDECat, que de fet ja va néixer de manera estranya.

Una vegada més prevalen els interessos de partit a les necessitats del país, i això és el que fa més necessari que mai canviar la llei electoral i prioritzar el pes de les persones, les que estan disposades a treballar per la nació catalana.

El govern no es posa d'acord en unes noves eleccions

Continuen les discussions entre JxCat i ERC sobre la conveniència o no de convocar eleccions. Al darrere de tot això només hi ha interessos partidistes. Uns tenen por de perdre-les i els altres estan convençuts que les podran guanyar, per primera vegada.

És molt trist que ens vulguin enganyar disfressant la seves preferències com a conveniència per al país. Mentida! només es mouen per interès propi, per poder mantenir-se al poder, uns, i aconseguir-lo, els altres.

Tot plegat molt indignant i a pocs dies de l'onze de setembre on, una vegada més, ens conviden a participar a la manifestació. El problema que hi veig és l'interès que hi siguem, per a què? Per a qui?

Necessitem uns polítics transparents, que no ens enganyin, i que de veritat lluitin per al nostre país, per als interessos de tots, i no només dels seus. El govern actual, amb els dos partits independentistes, no ha funcionat i difícilment aconsegueixi alguna cosa de bo. El president només es dedica a fer discursos incendiaris, sense argumentacions ni concrecions. És evident que es tracta d'un president de circumstàncies, però el problema és que ja fa massa temps que duren.

En aquests moments, el conseller Aragonès sembla ser l'únic interessat en aprovar els pressupostos. Els altres, amb el president Torra, sembla que no els interessi. Tot aquest desgavell ens portarà encara més enrere i queda clar que s'ha de fer un canvi de timó immediat. Aquesta podria ser la veritable raó per defensar unes eleccions abans d'acabar l'any.

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.

Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.

Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!

Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.

Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.