Ben pensat, preparat i executat

Ho vàrem poder veure l'any 1992 en la celebració dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona, i ara ho hem tingut amb l'estada del papa Lleó XIV a Catalunya. Hi ha talent, imaginació i bon gust. Val la pena ser una mica positius, sobretot tenint en compte tot el que està passant i hem d'aguantar. Quan les coses es fan bé, es nota i ens hem de felicitar.

Deixem, per un moment, al marge les opinions sobre la necessitat, idoneïtat i encert de convidar el papa en el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. Tothom hi dirà la seva, i tot és respectable. La mateixa construcció de la Sagrada Família té els seus detractors. Qualsevol actuació té qui li dona suport i qui ho critica, però el més important de tot és que es facin bé les coses, amb gust, il·lusió i professionalitat. Ens haurà agradat o no la visita del papa, però no podem negar que els actes de dimarts i dimecres a Catalunya han estat ben pensats, preparats i executats.

No em cansaré mai de proclamar la necessitat de treballar per a l'excel·lència. Serem capaços d'acostar-nos-hi més o menys, però la intenció ja val, i si ens hi esforcem segur que els resultats seran positius. I aquest treball ha de ser arreu, en tots els àmbits i circumstàncies. Hem de desterrar la mediocritat que trobem en tants llocs. 

Avui, mirant les xarxes socials, he vist expressions i vídeos comparant els actes de Madrid i Barcelona. Segurament no s'hauria de fer, bàsicament perquè el motiu de la visita d'un lloc i l'altre era diferent. Tot i això, permeteu-me que escombri cap a casa. Pel poc seguiment que n'he fet, haig de dir que no hi ha color. 

Si som capaços d'organitzar actes tan bells i simpàtics, hem de ser capaços de redreçar el camí que seguim i aconseguir grans fites. No podem defallir i ens hem de sentir orgullosos del que som, sense creure'ns els millors.

La gavina tafanera

Ahir a la tarda se’ns va acostar la gavina a descobrir què hi feien aquestes tres parelles contemplant el mar. No tenien res més a fer? Segurament ignorava que era diumenge, teníem festa i ens preparàvem per celebrar la Setmana Santa.

La mar no estava gaire tranquil·la, bufava una mica de vent i l’aigua espetegava a les roques amb força. Els núvols, amb forma de castells, havien fet acte de presència, però a poc a poc es varen desinflar, com si es tractés d’un decorat de fira. El sol va intentar sortir entremig, però ja no li quedaven forces. Tot i haver avançat l’hora, tocava a retirada.

Ahir vaig tenir la sensació que el temps passava lentament, tot el contrari del que és habitual. Que el podíem estirar com si fos un xiclet, i fer més coses de les que acostumem a fer, també pensar i reflexionar. Moments com aquests és quan t’adones de la importància d’una aturada per reflexionar què estàs fent i si no hi hauria una altra manera d’encarar la vida. La majoria de les coses no les podem canviar, i per tant no ens han de preocupar. N’hi ha d’altres, però, que sí que depenen de nosaltres, i aquí ens hi hem d’esforçar per fer-ho de la millor manera possible. Per a nosaltres mateixos, però també per als que tenim a prop.

Una reflexió d’una tarda de diumenge, inspirat per una gavina tafanera que ens contemplava amatent, fent una pausa en la seva volada abans de buscar el refugi per passar-hi la nit.

Sortir escollit per aconseguir la immunitat

Aquesta setmana està previst que s'aprovi, al Congrés de Diputats, la llei d'amnistia que ha estat segrestada durant uns mesos al Senat, amb majoria del PP, després que canviessin les normes per endarrerir la seva aprovació. Tot plegat és un conjunt de despropòsits que no fan res més que accentuar l'allunyament de la ciutadania de la gestió pública i dels partits polítics que monopolitzen i embruten la política. I la cosa no acaba aquí. Ja ens han avançat que una vegada aprovada pel Poder legislatiu, serà el Poder judicial qui continuarà jugant a la política per intentar desautoritzar els legisladors, que són els que hem escollit en votació, no pas els jutges. No és estrany, doncs, que la gent passi de la política i només es mogui quan li toquen la butxaca, i que sempre toca als mateixos.

    Vivim en campanya electoral contínua, amb una lluita pel poder, que no té res a veure amb l'esperit de servei al poble. Presenciem en tot moment els insults i els enganys que no tenen altre objectiu que aconseguir ser a dalt i dominar-ho tot. Avui ni tan sols s'intenta amagar-ho i t'adones que persones corruptes, estafadores i menyspreables es presenten a les eleccions amb l'únic objectiu d'aconseguir la immunitat parlamentària. Aquest seria l'exemple d'un, per a mi, desconegut influencer ultradretà, perseguit per la Justícia, i això que no provoca fàstics als jutges, en una formació anomenada "Se acabó la fiesta". Més aviat jo l'anomenaria "La fiesta continua".

    Davant d'aquest panorama hi ha dies que et venen ganes de tancar la porta i engegar-los tots a pastar fang. Tot aquell esforç, amb més o menys encert, per ajudar a millorar l'entorn, solucionant els petits problemes, i col·locant-te al costat dels més necessitats, se'n va a l'aire per culpa d'uns desaprensius que només busquen el seu anar bé, sempre a costa dels altres.

    A l'obra de teatre que ahir es va representar al Teatre Principal de la meva vila, et recordaven uns fets que creies que no tornarien a passar i que s'acabarien aviat, amb la victòria de la Justícia, la Pau i la Llibertat. Després veus que els humans som tan impresentables, que caiem una vegada rere l'altra en les mateixes trampes, potser guiats per un egoisme que no ens deixa respirar, ni pensar, i encara menys estimar.  

Pensar en la gent

Una de les coses que em preocupen és el fet que sovint ens oblidem dels altres, i no som prou conscients de tot allò que els pot ajudar o els impedeix de realitzar-se, ja sigui perquè formen part d'un col·lectiu vulnerable, o simplement perquè no compten amb els recursos necessaris per desenvolupar-se, sobretot pensant en la cada vegada més freqüent digitalització dels tràmits per sol·licitar algun servei o ajut.

Posar-se a la pell de l'altre t'ajuda a adonar-te de quins són els seus problemes, que a vegades ens passen desapercebuts, que fan difícil la vida dels altres, de la gent que potser vols ajudar, però que inconscientment no li poses fàcil.

Quan tens voluntat de servei i prens la decisió d'arremangar-te i implicar-te als altres, has de tenir molt clar que no tothom té les mateixes possibilitats que tu, ja sigui per edat, situació econòmica, salut, procedència, entorn familiar, i així moltes més característiques que conformen una persona. És per això que necessites conèixer l'altre, entrar dins seu i analitzar com pot afrontar aquells reptes que no sempre endevinem el grau de dificultat.

Hem de posar fàcil la mobilitat pels nostres carrers, l'accessibilitat als serveis, ja sigui físicament, o també virtualment. Cada vegada hi ha més tràmits administratius que no es poden fer presencialment, sinó que s'han digitalitzat, i no tothom està preparat ni en condicions per poder-ho fer, ni tampoc tothom té al costat amics i familiars que els puguin ajudar.

Hi ha hagut reaccions contra la desconsideració que la banca, per posar un exemple, ha tingut amb la gent gran, i la reacció ha estat positiva, encara que no ho hagi resolt tot de manera definitiva. L'administració pública ha de vetllar perquè tothom tingui accés a totes les tramitacions, al marge dels seus coneixements i aptituds, i no pot ser que sigui la mateixa administració la que posi entrebancs o dificultats per relacionar-s'hi.

Els nostres ajuntaments no sempre presten prou atenció en aquestes dificultats, i és per això que cal més sensibilitat i mesures per solucionar-ho. L'administració ha de ser un facilitador i no un mur infranquejable, que ho podem fer molt bonic, però que no ens soluciona la vida. Volem i necessitem canviar l'estil i la manera de fer les coses, sense grans promeses i més realitats. Fer fàcil la vida dels altres ha de ser la principal consigna. 

Amb tot el temps del món

Hi ha moments i circumstàncies de la vida que sembla que tot es paralitza, també el temps, i tens la impressió que disposes de tot el temps del món encara que no l’aprofitis, el deixis escapar, sense que ningú et vingui després a demanar comptes. És en aquests moments que la teva actitud ha de canviar i diferenciar-se de la del dia a dia en què acostumes a anar de bòlit, amb la sensació que no ho pots abastar tot, relativitzant-ho de la millor manera possible.

Avui seria un dia d’aquests en què ho tens tot programat i només depèn dels altres que tot vagi bé. Que poca cosa pots fer per millorar-ho. Actues passivament, deixant fer, sense preocupar-te de res, i menys del temps. Un temps que passa lentament i desaprofitat, que en certa manera el perds, però que ningú t’ho recriminarà.

Probablement aquest és l’esperit de les vacances. Un trencament amb la rutina, amb les presses per complir amb els compromisos, una mica pendent de les obligacions que t’has fixat o que t’han marcat. I si això són les vacances, benvingudes siguin. Les gaudirem i en prendrem nota per recordar-les. Ens hi posarem bé i ens fixarem en tot allò amb que es diferencia de la resta de dies, sobretot ara que ja he passat a l’etapa de la jubilació i que el ritme i les obligacions han canviat.

I no ens hi posarem nerviosos. Tenim tot el temps del món i l’aprofitarem al màxim. Si podem descobrir coses noves molt millor, però si ens hem d’estar tres o quatre hores asseguts a la cantonada d’una sala d’espera, ens ho agafarem bé, i dedicarem el temps a pensar-hi i a escriure tot allò que ens passa pel cap. És una etapa més de la nostra vida que hem de compartir i mirar de trobar-hi sempre les coses positives.

Felipe González al pas del temps

Quan penses en Felipe González t'adones de com pot arribar a canviar una persona, en la seva manera de fer i pensar, en la seva ideologia... Resulta molt trist la incoherència de prèdiques d'altres temps, amb el comportament actual. Tota persona té dret a canviar al llarg de la vida, però cal ser sincer i transparent, i admetre-ho. Crec que molts dels polítics del nostre país no són prou sincers en ells mateixos i vers els altres.

El passat cap de setmana el socialistes espanyols varen voler demostrar unitat en l'acció i el pensament, i les abraçades de Pedro Sánchez amb Felipe González voldrien il·lustrar aquesta sintonia que no han demostrat fins ara. 

Pedro Sánchez ha hagut de batallar fort per fer-se creure dins del partit. No ha tingut només oposició en la dreta, sinó que dins mateix han sorgit veus discordants, amb molt de poder, i amb ganes de fer-lo caure. S'ha de dir que fins ara, Pedro Sánchez se n'ha sortit, i la posada en escena d'aquests dies volen fer-lo fort per fer front a un PP encoratjat i amb moltes ganes d'arribar al poder.

Sap molt greu veure com al pas dels anys, l'esquerra espanyola s'ha anat desgastant i dirigint-se cap a un centre que no és res més que la renúncia a uns principis que no s'havien d'haver oblidat mai. Probablement la culpa és atribuïble a l'esforç per aglutinar el màxim de vots i no radicalitzar-se.

Avui llegia que Felipe González vol el retorn del rei emèrit. Un posicionament qüestionable, perquè el rei ha delinquit. Si més no, moralment el rei hauria de donar comptes del desfalc i la seva actuació il·legal, i per això mai ningú li hauria de fer costat. Tampoc el PSOE actual ha estat prou valent per evidenciar la seva preocupació per a una actuació corrupta, i prefereix amagar el cap sota l'ala. 

Les meves darreres lectures

Avui he llegit "Tàndem", el darrer premi Josep Pla, de l'escriptora Maria Barbal. Us en recomano la seva lectura, que és molt planera, on t'hi trobes molt a gust i et fa reflexionar. La vida és molt interessant quan t'evoquen a pensar-hi i endevinar per què passen les coses. No calen grans esdeveniments, sinó tan sols tot allò que et comporta viure, que és prou ric, sobretot si t'atures a pensar-hi.

Fins fa quatre dies m'haurien sentit dir que jo necessitava fullejar els llibres, tenir-los entre les mans, i que em resultava més difícil la lectura a través de l'ordinador. Com tot, però, és acostumar-t'hi. Després d'uns quants mesos de llegir a través de la pantalla, haig de reconèixer que és molt pràctic i alhora còmode. El servei que presta la Xarxa de Biblioteques de la Diputació és interessant i útil, i et permet llegir fins a les darreres novetats.

La lectura de "Tàndem", que tenia en reserva des de feia setmanes, ha estat un plaer, i n'he gaudit com si tingués el llibre entre les meves mans. La història de l'Armand i l'Elena, t'engresca perquè et fa adonar de la importància de l'amor de veritat entre dues persones bones i sinceres. T'ajuda a descobrir la bondat entre tanta bogeria que estem patint aquests dies, i com de fàcil podria ser la nostra vida si tots hi poséssim de la nostra part.

Tàndem m'ha entrat després de llegir l'obra "Una sala plena de cors trencats", d'Anne Tyler, que també considero un treball sense grans pretensions, però que hi destaca la simplicitat del personatge, la bondat i senzillesa, i després d'haver llegit "Màquines com jo", de Ian McEwan, que també m'ha captivat, tot i que sigui molt diferent a les altres dues obres esmentades.

La possibilitat d'entrar a la vida dels diferents personatges, que es van succeint a mesura que comences un nou llibre, et permet enriquir la teva pròpia vida, la teva manera de fer i pensar, i t'engresca cada vegada més a trobar noves experiències, noves vivències on poder-t'hi submergir.

Avui he tornat amb Mozart

Avui he deixat, després de força temps, a Grieg i he retornat a Mozart, i concretament a les seves simfonies, algunes de les quals potser feia anys que no les escoltava. Ho acostumo a fer sovint això de dedicar-me a un compositor i durant algunes setmanes, a vegades mesos, vaig escoltant unes mateixes melodies.

L'àlbum, amb l'obra completa de Grieg, el vaig adquirir a la seva casa de Noruega, quan la vàrem visitar ara deu feu tres o quatre anys. Va ser un viatge molt interessant i amè, i em va agradar la visita a la seva casa en plena natura. De tant en tant he anat col·locant els diferents cd, en què hi destaca el Peer Gynt, i m'ha semblat que m'ambientava en els paisatges que vàrem poder veure.

Les simfonies de Mozart també formen part d'un àlbum que vaig adquirir fa més anys, quan es va editar un recull de la seva obra en motiu dels 200 anys de la mort, si no ho recordo malament. El compositor és únic i en soc un gran admirador. La seva obra és molt extensa i m'agrada les peces on intervé la veu, com em passa amb la majoria de compositors. Ara toca, però les simfonies.

Durant unes setmanes, doncs, escoltaré Mozart, que m'acompanyarà en la meva lectura i també, com és ara, a l'hora d'escriure el post diari del meu blog. Però no és simplement música de fons, sinó que l'escolto i la gaudeixo, perquè a mi no em molesta el silenci. No es tracta de trencar el silenci, sinó de gaudir de la bellesa interpretativa d'un obra excel·lent. Us animo a escoltar música i a gaudir-la, a pensar-la i imaginar-la, i recrear moments singulars de la vostra vida.

Tres dies per acabar l'any

Aquests tres dies que falten per acabar l'any serveixen per fer un repàs de tot allò que ha succeït, si més no a la premsa, però també és bo que ho fem a títol personal. A vegades penso que ens parem poc sovint a pensar què hem fet i cap on estem anant. Aquesta pràctica t'ajuda a encarrilar millor la teva vida i corregir els errors que cometem.

A nivell de país són moltes les coses a destacar, però entenc que el judici del Procés i la seva sentència ocupa una part important del pastís de 2019. Han estat dos anys de seguir dia rere dia què estava passant amb els nostres presos polítics, i els exiliats, per acabar coneixent la sentència del Tribunal Suprem. Tot i així, això no s'ha acabat, i la sentència del Tribunal de Luxemburg sobre el cas d'Oriol Junqueras portarà cua i veurem en què es tradueix.

A nivell personal cadascú de nosaltres sabrà valorar tot allò que ens ha ajudat a créixer i també aquells moments que voldríem enterrar, però que ens hauran de servir per no tornar-hi a caure. Políticament el nostre país ha votat diferents vegades i per alguns haurà representat entrar al món de la política, una opció personal que mereix ser estudiada. Nous regidors i regidores, que potser no havien pensat mai en entrar a l'Ajuntament, es troben dirigint diferents àmbits de la cosa pública, amb la responsabilitat assumida de servir la població.

S'acaba un any i n'arriba un altre, per alguns serà el de la jubilació, de fer un canvi important a la seva vida. Si això ha succeït durant el 2019 és bo de pensar-hi més que tot perquè és l'inici d'una vida que tots desitgem que s'allargui en el temps. Encara tenim dos dies sencers per tancar bé l'any. Aprofitem-los!

Adéu al 17

L'any acabat en 17 se'ns en va, ja només quedaran dos dies i en començarem un de nou, un any parell, però en el meu pensament no hi ha només l'acabament d'un any qualsevol, sinó el fet que sigui precisament aquest 2017.

La mare, que ens va deixar a primers de 2003, hauria acabat de fer els 99 anys. La mare va néixer a finals del 2018, però el número que li agradava era el 17. No en recordo el motiu. Potser perquè era el seu número de col·legi. No ho sé, però sí que recordo que li agradava aquest número, i han estat moltes les vegades que durant l'any hi he pensat. És per això que, ara que començarem un nou any, m'ha tornat a la memòria la xifra del 17, i la mare que, per més anys que faci que ens va deixar, mai no he deixat de pensar-hi.

La mare tenia molt present les dates, i les xifres en concret. Recordava la data de naixement de tots els seus nebots directes, la majoria dels quals els havia vist néixer vivint a casa seva, onze de la seva germana gran. El dotzè ja va néixer quan la mare s'havia casat i començada la seva lluita particular per quedar embarassada. 

Recordo que sempre ens parlava que s'havia casat un 13 de desembre i a taula eren 13 convidats. No tenia cap tipus de superstició, simplement li agradava recordar els detalls. Potser per això tenia tant present la xifra del 17 i ens ho havia comentat més d'una vegada.

Sóc persona més de números que no pas de lletres. Els recordo més fàcilment i em recorda la mare de qui tantes coses hem après, encara que la nostra generació li semblés començar de zero. No ho varen tenir gens fàcil, perquè la guerra i la postguerra els ho varen posar difícil. Una guerra de tres anys i una dictadura com a única manera possible d'organitzar-nos políticament. Nosaltres, malgrat viure part del franquisme, ho vàrem tenir més senzill, potser perquè també contra Franco vivíem millor (?). La sensació de viure un neofranquisme liderat per Rajoy, amb l'ajut de joves ultres com Rivera, no ens ajuda gaire a ser optimistes de cara el futur, però no podem enfonsar-nos i continuar lluitant per un futur millor per al nostre país.

Misèria política

Sigui quin sigui el posicionament d'una persona davant d'un conflicte greu com és l'actual entre Catalunya i Espanya, hi ha actituds que s'han de considerar miserables. Pots estar d'acord o en contra d'una manera de fer i pensar. Et pot molestar i enutjar molt segons quines declaracions de persones que pensen diferent de tu, però no necessàriament podem titllar-los de miserables. N'hi ha, però alguns que no et queda cap més remei.

No conec, ni tampoc en tinc gaires ganes, el senyor Xavier García Albiol, tot el que sé d'ell és a través de la premsa, escrita i televisiva, i estic convençut que a molts de vosaltres us molesta la manera que té d'actuar i de dir les coses. Penso, però, que Albiol va més enllà de l'ofensa i es col·loca en situacions miserables. No diré que sigui un miserable, però sí que a vegades es comporta com a tal.

Ara que té protagonisme en la decisió d'aplicar, per part del govern estatal, l'article 155 de la Constitució, no és que estigui content perquè deixa en evidència els seus adversaris més directes, sinó que en gaudeix i s'hi recrea amb un cert aire de sadisme que espanta. Considero que en política s'ha de ser honrat i coherent, i al mateix temps respectuós amb aquells que pensen de manera diferent. Aquesta pràctica que considero tan important i bàsica, el senyor Albiol no la practica i es vanagloria del seu comportament que només provoca rebuig i fàstic. És evident que el govern del PP està decidit a venjar-se de la seva derrota i, per a ells, humiliació del dia 1 d'octubre, però el comportament del senyor Albiol va més enllà del que una societat ha d'aguantar.

Atents a no errar el camí per aconseguir el nostre objectiu

La tensió amb què es viu aquests dies no és bona, ni per a la nostra salut ni per a la manera de respondre al que a vegades creiem provocacions, i només es tracta de prevencions. Ara, més que mai, és important mossegar-se la llengua abans de dir res, per evitar que després ens sàpiga greu.

Cadascú de nosaltres hem de pensar on som i quin és el nostre paper en tot l'entramat al voltant del procés. Podem anar-hi a favor o en contra, però hem de tenir molt clar quina ha de ser la nostra actuació.

Avui el vespre, amb els amics i amigues de la Tertúlia, parlarem de tot el que ha succeït des de la darrera trobada. A finals del curs passat ja prevèiem que a la retrobada hauríem de comentar moltes notícies, però segur que vàrem quedar curts. Només amb la darrera setmana ja tenim debat per estona.

Les reflexions que podem fer no solucionaran els problemes que ara mateix tenim, però de ben segur que ens poden ajudar per aixecar els ànims als més pessimistes, i aturar aquells que potser van massa embalats.

La por de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, o de la declaració unilateral d'independència al Parlament català, i a la resposta ciutadana o les represàlies policials que se'n puguin derivar, ens fa estar molt alerta de no fer un pas en fals, i recomanem tothom, sobretot aquells que tenen poder i capacitat de decisió, que s'ho pensin dues vegades abans de no precipitar-se, sense que això vulgui dir que haguem de renunciar al full de ruta, però a vegades cal agafar un camí més planer, encara que facis volta.

Els fets succeeixen molt de pressa i la memòria és efímera

Tot fa pensar que a la manifestació que s'espera multitudinària avui a les 6h de la tarda, hi haurà provocadors, en forma de policia espanyola de paisà, per intentar aconseguir aquelles imatges que fins ara s'han hagut d'empescar, que justifiqui la seva actuació i al mateix temps la necessitat d'aplicar l'article 155 de la Constitució.

Semblaria una actuació inútil perquè de tots és sabut que el govern espanyol no necessita cap excusa per trepitjar-nos socialment, econòmicament i a garrotades. No sé perquè es pren tantes precaucions amb el perill que se'ls descobreixi. 

La situació a Catalunya és greu i no podem agafar-nos-ho a la lleugera ni sortir a manifestar-nos com si estiguéssim de festa. És bo que no hi anem disposats a trencar res, sinó expressant la nostra indignació, sense oblidar-nos que el nostre futur penja d'un fil, i no serà Europa qui ens vindrà a salvar.

Han passat unes quantes hores i ja hi ha qui ha oblidat les imatges salvatges de la policia espanyola agredint la ciutadania que defensava el seu vot i les urnes. Una prova és el mateix cap de l'oposició espanyola, el senyor Pedro Sánchez, tan amic de l'Iceta, que considera un despropòsit que sortim al carrer a queixar-nos de l'actuació de la policia espanyola. És d'ell que els catalans ens n'haurem de refiar? Anem llestos!

Tinguem el cap fred i les idees clares. No podem permetre que els fets d'aquests dies, amb la votació del referèndum i les lleis i decisions preses pel govern de la Generalitat, ens portin a una situació encara pitjor de la que teníem. Si no actuem bé, ciutadans i polítics, el nostre futur pot convertir-se en un calvari. Ara ningú desconeix el tracte que rebem d'Espanya en tots els sentits. Siguem llestos i no fem res més del que ens n'haguem de penedir.

Alfonso Guerra sempre ens ha envejat i insultat

Les declaracions de qui va ser la mà dreta de Felipe González, el senyor Alfonso Guerra, personatge bel·licós amb Catalunya des del primer dia, són totalment coherents amb la seva manera de fer i pensar. Guerra ha estat un personatge que ha viscut de la política, fent el que li venia en gana i criticant tot allò que els altres feien, perquè es considera la raó pura.

Guerra ha estat, al meu entendre, una figura grisa en el món de la política, d'aquells que se n'ha aprofitat i ha coaccionat, fins i tot als del seu partit, fins a posicions extremes. Guerra mai ha estimat Catalunya, ni ha compartit qualsevol tipus de reconeixement a la diversitat. Ha negat la corrupció del seu partit a Andalusia, i només ha tingut paraules de crítica i insult als catalans.

Ara Guerra, qui es va riure de la manera com ens havien retallat l'Estatut, insulta els nostres dirigents titllant-los de franquistes i nazis. Algú pensarà que amb l'edat aquest polític ha degenerat, però s'equivoca, el senyor Alfonso Guerra és i ha estat tota la vida així. Ha negat el pa als enemics i a qui pensava diferent d'ell, i ha viscut una gran vida ell i familiars seus de trista memòria. Recordeu Juan Guerra?

Els prejudicis són ulleres amb diòptries diferents

Els prejudicis ens fan veure les coses de maneres diferents. Les imatges, les actuacions, els esdeveniments no sempre són vistos de la mateixa manera en funció de com som i pensem. Tot això partint de la base que volem ser objectius. Quan actuem conscientment de manera subjectiva ja és una altra cosa.

Em preocupa aquelles persones que menystenen els altres perquè pensen de manera diferent. Aquelles persones que ara justifiquen allò que fa temps havien criticat i a l'inversa, però no pas per un simple canvi en la manera de pensar, sinó per interessos polítics. 

No em molesten segons quines declaracions de militants i polítics del PP o de C's, però sí alguns comentaris i insults que provenen de polítics i simpatitzants del PSC, perquè sempre he cregut que eren diferents. Ara he tingut una desil·lusió.

Estic convençut que la generalització és un error, però també crec que hi ha molts socialistes catalans que fan pagar la crisi actual als seus adversaris polítics, els seus dubtes als que de manera determinada opten per una opció, que pot ser encertada o equivocada, però la defensen i treballen per ella. Aquesta indefinició que els ha portat tan avall, no la poden combatre menystenint els que defensen els seus principis i anhels, i reben suport multitudinari.

Temps de vacances, de prioritzar el lleure, la lectura i la música

Durant les vacances pots recuperar aquells moments que trobes a faltar la resta de l'any. Escoltar música sense presses ni haver de pensar res més que en descansar i fruir de la bellesa, és un bon exercici. Avui, entre altres, "Le Carnaval Des Animaux" de Camille Saint-Saëns (1835-1921), però també el "Gloria, for Soprano, Chorus & Orchestra, Fp 177", de Francis Poulenc (1899-1963). Us els recomano, sobretot si no esteu massa acostumats a escoltar música clàssica i només coneixeu les peces més reproduïdes.

Crec que ja ho he dit en alguna altra ocasió, de fet aquest és el meu escrit número 3.602, si escoltéssim més música, potser perdríem agressivitat i milloraríem el nostre estrès. Cadascú sabrà el tipus de música que li va millor, que més bé s'hi troba. A mi doneu-me música clàssica i em fareu feliç.

Aquests dies que tot gira al voltant de les eleccions del 27 de setembre, també és bo parar-se a escoltar música, llegir un llibre i tot això arrecerat de la calor asfixiant. No sé si a vosaltres us passa, però tot i fer l'exercici de no pronunciar-me en cap sentit, no hi ha manera de treure-m'ho del cap i n'acabes cansat. Tinc ganes d'arribar de vacances, que em posin l'urna al davant i no em demanin res més.

Ja sé qui votaré, a no ser que m'ho canviïn abans del 27S. Espero que en facin bon ús i no prenguin decisions errònies, ni improvisades, que ens n'haguem de penedir. Jo començo vacances i vull estar uns dies sense saber-ne res.

Interior intimida els agents i Esperanza Aguirre els envesteix

Em creia que no podria trobar cap situació més surrealista que les dels dos darrers dies, però m'equivocava. La notícia d'avui és l'envestida d'Esperanza Aguirre a la moto d'un agent que l'estava multant per haver aparcat el seu cotxe al carril bus.

En primer lloc s'ha de dir que una persona pública ha de ser molt escrupolosa a l'hora de complir les lleis, i és per això que no està gens bé que una expresidenta de la Comunitat de Madrid infringeixi la llei de circulació d'una manera tan evident i evitable. No estem parlant d'un descuit, sinó d'un acte volgut.

El que ja no té nom és el que fa després. Com pot ser que arrenqui a córrer, envesteixi la moto de l'agent i no s'aturi fins a casa seva? I per acabar-ho d'adobar, que els agents de la Guàrdia Civil, que vigilen l'exterior de l'habitatge de l'expresidenta, convidin l'agent a fer una declaració amistosa d'accident. L'agent de mobilitat s'hi ha negat i és d'agrair la seva honradesa i compliment de les obligacions del seu lloc de treball al marge de la personalitat de la denunciada.

No sé si ho recordareu, però en una ocasió Pilar Rahola va voler saltar-se les regles i reivindicar no sé quins drets per ser qui era. Rahola va haver d'escoltar molta crítica durant força temps. No sé què passarà amb Esperanza Aguirre. El PP té molts recursos per fer-se perdonar sense cap tipus de penalització, ni social ni electoral. És per això que el país va com va.

Ja estic ansiós per conèixer quina serà la xarlotada que ens oferiran els polítics demà divendres. A veure si són capaços de mantenir-nos expectants, sense abaixar el llistó. Fa pena, molta pena. Aquesta societat potser sí que es mereix els polítics que té. Voldria pensar que no.