Un altre que no ha estat a l'altura

Puc entendre que estigués molest i emprenyat. Tampoc no em va agradar la jugada del president, que probablement li comportarà més inconvenients que beneficis i deixa tocada la seva honorabilitat, encara que alguns ho considerin una jugada mestra. Dit això, però, considero que la reacció del cap dels Mossos d’Esquadra, que no va ser en calent, sinó en una compareixença programada i, se suposa, meditada, no va ser l’apropiada pel càrrec que ostenta i penso que hauria de dimitir o fer-lo plegar, si no li surt d’ell.

La vida no és fàcil, i quan tens responsabilitats has d’assumir molts entrebancs i situacions no volgudes, però sempre amb honor i bon fer. La persona que volien detenir és un president de la Generalitat i, com a tal, mereix un tracte formal, sobretot venint d’un funcionari públic, encara que no estiguem d’acord amb el que ha fet ni ens hagi agradat.

No discutiré si l’estratègia per detenir el president va ser l’encertada o un fracàs mal planejat. Ells són els que hi entenen. Segur que es varen creure que el president intentaria entrar al Parlament, com havia promès, i que llavors seria el moment idoni per detenir-lo, però també puc pensar que sempre hi ha d’haver un pla B, i potser en aquesta ocasió no el varen preveure. Però això ho han de dir ells i no dedicar-se tant a llençar improperis a qui se’ls va escapar.

Torno a dir que no em va agradar l’actuació del president i no considero que fos el que li tocava fer. La seva situació és injusta amb uns jutges que incompleixen la llei i que caldria fer fora de la manera que sigui, però venir a jugar a fer-se fonedís no és el que podíem esperar d’un president, sigui quina sigui la seva manera de pensar. No cal fer màrtirs, però és recomanable ser seriós.

Tenim nou president de la Generalitat i aviat un nou govern. Esperem i confiem que ens treguin del clot on ens trobem, ens agradin més o menys. Tots hi hem de col·laborar, però sobretot hem de lluitar perquè al nostre país es defensin els principis democràtics i desbanquem els que tenen idees feixistes, homòfobes o racistes, siguin polítics o jutges. Ni Catalunya ni Espanya s’ho mereixen.

Salvador Illa no ho tindrà fàcil. Haurà de demostrar que creu en Catalunya, la nostra llengua, la nostra cultura, els nostres drets, la singularitat que ens caracteritza. El seu passat recent està ple d’insults i menyspreu cap a les mostres més radicals de defensa del país, i ara ha de ser el president de tots. També de qui reivindica el dret a l’autodeterminació, ell que ha defensat en més d’una ocasió la implantació de l’article 155 de la Constitució.

Tampoc no ho tindrà fàcil ERC, que davant del fracàs electoral, fruit d’un mal govern, ha cedit la presidència del govern a un unionista. Ni tampoc li resultarà senzill a Junts, que encara no s’ha recuperat de la sortida del govern de coalició amb ERC i ha encadenat un reguitzell de marrades que l’han desviat del camí, i que l’única persona capaç d’unir-los acaba de fer una jugada que probablement l’allunyarà de qualsevol possibilitat de seguir sargint pedaços.

El panorama no està gens clar, però hem de tenir algun tipus de confiança. Potser el millor que ens pot passar és deslliurar-nos dels actuals governants, amb el cap dels Mossos inclòs, i esperar que durant aquesta legislatura que acaba de començar puguem reconstruir alguna cosa de profit perquè ens ajudi a somiar en un futur millor per a tots els catalans.

Què esperem per consensuar la resposta a la sentència?

Cada dia es parla de la resposta a la sentència, però tot fa pensar que tornarem a improvisar. La història es repetirà, hi haurà soroll al carrer, potser nous presos, però els nostres presos polítics seran condemnats i hauran de complir la pena. Màrtirs?

A vegades sembla que el nostre poble desitgi poder tenir unes persones que ho han donat tot, la seva llibertat, per defensar uns drets pels quals sembla que hem deixat de lluitar. Es tractava de recapitular, però no de fer marxa enrere. Es tractava de planificar la continuació, i no adormir-se a l'espera de la gravetat de la condemna.

Em sap greu llegir les declaracions d'en Jordi Cuixart, afirmant que està disposat a complir tota la condemna, ell pensa de 14 anys, perquè continua pensant que no ha fet res punible i que es tracta d'un venjança política. Sabeu què són catorze anys a la presó? No en tinc l'experiència, però em sona molt fort. 

L'actitud dels partits independentistes sembla no correspondre al que es mereixerien totes les persones que estan esperant la sentència, i les exiliades. Ahir, el tros que vaig veure del programa Polònia a TV3, retratava la CUP i la resta de partits independentistes. Aquests renunciant a la lluita, fent un gir de 180 graus, i la CUP recriminant-los, però sense argumentar com continuar.

A vint dies de la sentència, que tots estem convençuts que serà condemnatòria, per no deixar en ridícul el Tribunal, encara estem pensant què tocarà fer. La decisió que prenguin els membres del Tribunal, i la que prenguem nosaltres, la societat civil i els nostres representants polítics, marcarà el futur de la nostra generació i la dels nostres fills.

Què passa, però amb els presos polítics?

Aquests dies hem estat parlant de la decisió del tribunal alemany de no extradir Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Hem comentat la decisió del jutge Llarena de fer retirar l'euroordre per a tots els polítics exiliats. Hem discutit si havia fet el ridícul, si havia claudicat, si... però què els passarà als presos polítics? Els deixaran lliures o bé encara els mantindran més temps tancats?

No podem oblidar que tenim unes persones preses injustament, perquè no han estat jutjades. Unes persones que es varen presentar a declarar davant del jutge i se'ls va empresonar. I ara què? Com que els polítics exiliats els han deixat de reclamar, els presos se'ls continuarà privant de llibertat?

Quant a sortir a l'estranger o presentar-se davant del jutge tothom hi ha dit la seva. Jo sempre he defensat que estratègicament ha estat un encert, però pensant en les persones creus que és injust que ho hagin de patir uns pocs, quan n'érem molts que els donàvem l'empenta.

Ja sé que ens solidaritzem amb els presos i els exiliats, i que de tant en tant ens manifestem, però som conscients de què significa estar pres injustament? És gros! I els nostres polítics es van barallant per crear crides a la República, ensenyar pit per veure qui és més valent, qui té més simpatitzants, qui ha de liderar aquesta terra en hores baixes. 

Hi ha algun pla establert que vagi de principi a final, i que no s'aturi a mig fer? Ens podem fiar dels polítics catalans? Tindrà raó la CUP quan parla de desobeir? De moment la desobediència és entre els independentistes. Ens trobem dins d'un altre sainet? Podem avançar sense haver de proclamar més màrtirs?

La simbologia que ens pot perdre

Hi ha qui necessita màrtirs per envalentir-se i tot fa pensar que el sobiranisme català es troba en aquesta situació. Cada vegada que un independentista és arrestat i conduit davant del jutge es mobilitza un bon grapat de sobiranistes i fins i tot et despertes amb cartells exigint el seu alliberament. 

De la mateixa manera que menteix qui no admet la parcialitat de la justícia a Espanya, també caldria analitzar quin aprofitament se'n fa des del cantó sobiranista. No té cap lògica que la Justícia espanyola deixi sense causa actuacions delictives de polítics del Partit Popular, i s'abraoni sobre fets menors dels independentistes. No cal aquesta manera d'actuar per donar-nos a conèixer que no accepten la independència de Catalunya ni res que hi faci pensar.

Avui Joan Coma ha respost les preguntes del jutge, que jo ahir escrivia que probablement no faria, i ho ha fet en castellà, la qual cosa no ha agradat a més d'un. Per què en castellà? Caldria posar-nos en la seva pell i pensar què hauríem fet nosaltres, però un pot creure que de la mateixa manera que forces que t'arrestin per presentar-te davant del jutge, per què li respons en castellà? Per no endarrerir l'encontre a la cerca d'intèrprets? No juguem amb la simbologia? Per què no arribem al fons?

Accepto el paper que juguen els símbols i que a vegades s'hi hagi de recórrer, però no podem oblidar-nos que són això, són símbols, i ens convé tocar de peus a terra. A vegades tinc la impressió que ens perdem en el conte de la lletera.

Cal exigir responsabilitats als gestors municipals

No n'hi ha prou en demanar perdó quan es tracta del malversació de recursos públics. En el cas d'Arenys i la pel·lícula Laia no sé com catalogar-ho, però penso que caldria que s'expliqués bé, per què va poder passar? Qui en són responsables? i Quin és el perjudici per a les arques municipals.

En cap moment m'he posicionat en contra de la pel·lícula. Es tracta d'esbrinar quina responsabilitat hi ha en el fet que l'Ajuntament atorgués una subvenció sense tenir-ho previst pressupostàriament. Les subvencions via conveni, com deu ser el cas, s'han de preveure amb temps i en forma. Encara que tots estiguéssim d'acord que l'Ajuntament havia de subvencionar el projecte en 60.000 euros, el que no es pot fer és actuar sense respectar la normativa.

Avui llegeixo que la Diputació no farà efectiva la subvenció, per la qual cosa l'Ajuntament haurà de treure'ls de la caixa. Hi ha hagut molt rebombori arran de la moció de censura que ha deixat l'anterior equip de govern a l'oposició. En tot cas, actuacions com la que comento, que sembla ser que no és l'única, són prou preocupants com per fer fora els responsables d'aquestes actuacions.

Atès que la majoria ens deixem portar per les imatges i sovint per la pena i la compassió, desconeixent la realitat dels aparentment màrtirs, és bo que de tot es doni a conèixer el fons, perquè no ens deixem entabanar una altra vegada. Els encantadors de serpents són perillosos.