Necessitem posar seny!

Vivim un temps de molta violència. No només per les guerres que arrosseguem de fa massa, sinó també a les nostres ciutats i pobles i això ho hem d'aturar com sigui. I no és només una violència física. També hi ha violència dialèctica que ha entrat a les nostres institucions i que provoca desconfiança, neguit i por.

S'han succeït una sèrie d'esdeveniments que no he volgut comentar per intentar ser positiu i buscar notícies que ens alegrin la vida, però que es van acumulant i convé tenir-los presents per intentar evitar-los, si som capaços de reflexionar-hi i, sobretot, que no ens afectin ni justifiquin els nostres actes.

Les xarxes socials no hi ajuden, i la difusió d'actes de violència i la reproducció de segons quins comentaris i declaracions, engreixen aquest cúmul de despropòsits que ens fan sentir incòmodes. Hem d'esforçar-nos per dedicar els nostres pensaments a tot allò de bo que hi ha al nostre voltant, que hi és, però que es troba tapat per un seguit de notícies preocupants que alteren la convivència.

Els nostres representants polítics que no ho poden resoldre tot, haurien de tenir molt clar que la seva actuació, les seves declaracions, la seva actitud, pot afectar la convivència i provocar actituds conflictives i violents. Caldria que tinguessin assumida la seva responsabilitat amb l'exemple que donen a la societat. Des del moment que assumeixen una responsabilitat política deixen de ser persones anònimes i passen a ser servidors públics, i això condiciona la seva actuació.

No podem atribuir-los tots els mals de la nostra societat, però sí que els hi hem de fer veure que no poden contribuir al caos, a la violència, encara que només sigui dialèctica, a la confrontació sense arguments ni compostura. Tots tenim una responsabilitat des del moment que sortim al carrer, sigui de manera presencial o a través de les xarxes, i no ens podem escudar en res. Si no hi posem seny es farà molt difícil aquesta convivència necessària per créixer personalment i col·lectivament.

Què entenem per diplomàcia?

Sovint em pregunto si tenim ben entès el concepte de diplomàcia. Si, quan ens referim a una persona com a diplomàtica, sabem ben bé què esperem d'ella i si el concepte el valorem positivament o no. Tot això ho lligo després amb les persones que exerceixen un càrrec que té a veure amb la diplomàcia, però no només.

Crec que quan diem que una persona és molt diplomàtica volem dir que sap quedar bé. Que se'n surt de les situacions sense provocar tempestes. Que aconsegueix calmar els altres i no fer-los enfadar. Llavors és quan em pregunto si els diplomàtics que negocien acords internacionals, utilitzen aquest saber fer només pensant a no molestar els altres. Podem lligar la diplomàcia amb la falsedat o l'engany?

Si consultem la Gran Enciclopèdia Catalana veiem que una de les accepcions diu: Diplomàcia és l'organització o procediment per a establir i mantenir relacions internacionals, mitjançant tractes i negociacions, i per a representar-hi un estat. Si busquem la paraula diplomàtic trobem la definició de membre d'un cos diplomàtic d'un estat, i també, que té habilitat i tacte per a portar temes delicats. En cap cas li veig la idea que exposava al començament de voler quedar bé. Potser és la conseqüència de veure els resultats de les negociacions dels diplomàtics, com per exemple a Europa amb relació a la guerra de Gaza.

I aquí és on volia anar a parar. Em fa l'efecte que si Europa no avança més és per culpa del malentès de la diplomàcia. Moltes reunions per no acabar decidint res de profit, i encara menys resolutiu. No em direu que l'actitud dels governants europeus respecte a Israel i el genocidi que practica a Gaza, i que vol ampliar a Cisjordània, no és una pèrdua miserable de temps, mentre anem sumant morts d'innocents?

Si la diplomàcia que es practica només procura no molestar els forts, els que poden fer-te mal, estem fent una mala pràctica de la diplomàcia i no sé si calen estudis ni recursos per preparar els diplomàtics professionals. 

Ja sé que les veritats ofenen, i no sempre s'ha d'anar dient les veritats pel que es pugui evitar, però enganyar o tirar pilotes fora és una mala opció, sobretot quan hi ha víctimes mortals que es podrien evitar. A mi no m'agrada provocar la gent, però anar mentint o fent l'orni per quedar bé, tampoc és el camí que escullo. Cal ser educats i sensibles, però en cap cas deixar d'exigir el respecte als drets humans, també als més forts que tu.

Alt risc d'incendis

Diuen que la por guarda la vinya, i ara amb l'alt risc d'incendis seria bona la dita i fer-li cas. Hem pogut presenciar imatges per televisió dels incendis de Grècia i Turquia, bàsicament, i no voldríem que aquestes imatges es repetissin a casa nostra. Avui ens han avisat que estiguem atents i siguem més prudents que mai per evitar ser els causants d'uns incendis, que la pròpia temperatura i sequedat del terreny poden causar.

És molt trist, després de tot el que ha passat, encara pots veure conductors llençant les cigarretes enceses a través de la finestra del cotxe. Quan veus que això ho fa el conductor que va davant teu, no saps com reaccionar. Et fa molta ràbia i no acabes d'imaginar si és negligència o maldat. Se'm fa estrany que un fumador pugui no adonar-se de les conseqüències que la seva acció pot provocar, i és per això que em decanto més aviat per la maldat del protagonista. La poca sensibilitat i la mala educació de qui no té un sentit comú ni una estima per la terra que trepitja, encara que només sigui de passada.

Desitjo que tots plegats tinguem seny i siguem capaços de vetllar perquè els incendis no es reprodueixin a casa nostra. Que estiguem atents als avisos que ens arriben sobre el risc que tenim a sobre, i que ens comportem com a persones civilitzades. Al mateix temps, que no ens tallem a l'hora de denunciar qui es comporti de manera incívica i provoqui encara més risc d'incendi per la seva acció.

Vetllar perquè tothom sàpiga actuar correctament no és fàcil, i és una demostració de les dificultat de viure en societat, compartint espai i temps, en un món que no sempre sabem valorar correctament, i amb unes relacions socials que no sempre són fàcils de mantenir. A vegades sembla que les paraules poden semblar cursis o ridícules, però probablement si tothom fos més sensible i respectuós amb el medi ambient, no hi hauria tants problemes a la nostra societat. Fem un esforç i superem aquestes setmanes que encara queden de risc alt per a incendis, amb l'esperança de guanyar la partida.

És bo escoltar el magistrat Xiol

Avui molts s'han fet ressò de les declaracions de Pablo Casado sobre el català a les illes balears. No sé perquè se li fa tan de cas. Crec que valdria la pena no parar-hi atenció ja que la seva pretensió és provocar. No té cap mena d'interès en valorar si la llengua és la mateixa o no. Per manca de formació, però sobretot perquè allò que li interessa és posar llenya al foc i la millor resposta és ignorar-lo.

Ens hauria de preocupar que persones intel·ligents i experts posessin en dubte la unitat lingüística, però que ho faci el cap de l'oposició a Espanya i líder de la dreta més extrema dels anys de la democràcia al país, no és gens significatiu. Entra en el joc de la disputa pel poder. Pretén fer mal al president del govern espanyol, que governa amb el suport dels independentistes.

Entenc que la gent salti perquè estem molt cansats de tanta barroeria, sobretot perquè vivim pressionats i amenaçats pel Poder judicial, que s'ha fet amo i senyor de tot el país, ancorat a l'extrema dreta. Penso que es bo sentir declaracions com les del membre del Tribunal Constitucional, el magistrat Xiol, que en més d'una ocasió ha discrepat de la majoria del tribunal, i que ara manifesta el seu pessimisme per l'orientació que ha marcat més enllà de l'objectiu d'implementar justícia.

Seria bo, doncs, que ens dediquéssim a subratllar aquestes declaracions i que arribin a tot arreu, perquè hi hagi més gent que s'adoni que el camí que ha iniciat el Tribunal Constitucional no porta a la solució de res, sinó al conflicte constant. Fins fa poc els únics perjudicats érem els catalans, però ara ja s'ha eixamplat la base de l'atac, i en reben les conseqüències els espanyols que discrepen del discurs instaurat en l'extrema dreta que domina les institucions de l'Estat.

La proliferació de grups feixistes al carrer

Les actituds feixistes com les d'avui a la plaça Sant Jaume seran cada vegada més habituals. Per desgràcia la gent ens movem per mimetismes i repetim allò que veiem fer, sense entrar a fons de la qüestió. Si el comportament dels diputats de l'extrema dreta, de PP, C's i Vox, és com el que estem veient darrerament, no és estrany que animin persones a sortir al carrer a insultar i agredir els altres.

Els iniciadors de tot això varen ser els diputats de C's al Parlament català. De fet aquest partit va néixer per increpar els altres i no ha estat capaç, ni han volgut, fer mai res de positiu, sinó que només s'han dedicat a esverar el personal i provocar-lo. No és estrany que surtin energúmens al carrer que es passen de la ratlla. L'únic positiu de tot plegat és que són partits efímers i el que es tracta és que no en neixin de nous.

Malauradament quan es tracta de moviments feixistes el risc de desestabilitzar la societat és més gran. La història sembla no aprendre de l'experiència i es repeteix al cap dels anys. Joves que no han viscut el franquisme a Espanya, formen part d'aquests grup feixistes amb moltes ganes d'agredir els que no pensen com ells. La permissivitat actual fa que aquests grups creixin i es sentin més poderosos. És un error no considerar-los el que són i no treballar suficientment per eradicar-los. No són uns simples manifestants, sinó que porten unes consignes molt ben apreses, sense arguments, i no els fa por ningú ni res.

Si no som capaços, els demòcrates de qualsevol color, d'unir-nos contra aquests moviments, la nostra societat estarà en perill, i haurem de lamentar no haver estat prou diligents per encarar el problema i tractar de solucionar-lo a temps.

Trist paper del PSC

Qui l'ha vist i qui el veu! Voldria parlar amb els socialistes de fa uns anys i que encara es mantenen dins del PSC perquè m'expliquessin el canvi. Com és possible que fa res Iceta afirmava que el final s'havia d'acabar amb un referèndum d'autodeterminació, i que un cop abandonada la idea, es va agafar en el federalisme, i que ara veu i escolta el seu amo, el president espanyol en funcions, com descarta federalisme i plurinacionalitat! No li fa vergonya?

La resposta és que no, perquè no en té de vergonya. S'ha de ser molt hipòcrita per seguir en política després de tot el seu historial. El PSC ja fa uns anys que va desaparèixer com a partit polític i s'ha convertit en la secció catalana del PSOE. Només això pot explicar el canvi sofert en els seus principis.

El PSC creixerà, perquè no hi ha una alternativa socialista a Catalunya i qui li va esgarrapar vots, el C's, està en hores baixes, tal com es pot esperar d'un partit polític que només existeix per provocar i crear embolics. Però la crescuda del PSC no és per mèrits propis, sinó per demèrits dels altres. No cal dir que prefereixo veure créixer el PSC a que sigui C's, però em provoca vergonya aliena l'actitud i discursos d'Iceta. Ni moral ni ètica, sinó simplement ànsies de poder i de defensar els mobles, al preu que sigui.

I vergonya la ministra Carmen Calvo amenaçant el govern belga si no intervé en el conflicte judicial. El govern espanyol té massa cregut que no hi ha independència del poder judicial i pensa que això passa a tots els estats democràtics. Algú li ha de fer veure que pixa fora test.

Tota transició comporta riscos i pors

Les transicions sempre resulten complicades perquè estem massa acostumats a la comoditat i els canvis ens fan por. És per això que no sempre les transicions resulten operatives ja que a vegades es perpetuen en el temps i això no és l'objectiu que un es planteja inicialment.

Avui llegint el diari ARA, quan parla dels pagaments en metàl·lic i el procés d'introducció dels pagaments en targeta o mòbil, he recordat anècdotes que et fan veure que no tots estem igualment preparats per adaptar-nos a l'era digital. No són només les persones de certa edat, sinó que hem de pensar també en aquells que viuen marginats i els que es resisteixen a qualsevol canvi, perquè els fan por.

D'aquesta reflexió he anat a parar a la transició democràtica espanyola i els molts problemes que s'han amagat i que ara hem descobert. Per a moltes persones la transició ha representat un esforç per mantenir la situació de l'època franquista, per interès propi i rebuig a perdre posició i poder, però també hi ha qui s'hi ha resistit per por a arribar a un món desconegut amb nous problemes, qui sap si encara pitjors.

La gran majoria ha estat convençuda que el canvi polític era necessari, però s'han quedat en l'anècdota i en el fons no han avançat tant com es poden imaginar. El resultat de tot plegat ha estat que les forces que regeixen la nostra societat són les mateixes, amb indumentàries més acolorides, però amb els mateixos principis d'ara fa quaranta anys. Els que hem criticat la involució dels darrers anys, hem estat criticats i acusats de fracturar la societat. Qui l'interessa no canviar el model de societat, se n'encarrega prou d'acusar els altres de provocadors i desestabilitzadors del sistema. La transició tenia bones intencions, però no ha servit per arribar a una societat suficientment justa i lliure.

És important no donar motius de provocació a qui no ens vol cap bé

Curiosament demanem puntualitat als puntuals, sensibilitzem els sensibles, motivem els motivats i convoquem els mateixos de sempre. Vull dir que hi ha una sèrie d'accions que plantegem a les persones a qui no caldria plantejar, perquè ja les compleixen.

Molt em temo que la vaga de fam commou i preocupa a qui no li cal, perquè ja ho viu intensament i amb preocupació, i no serveix per sensibilitzar els insensibles que no han tingut cap mania en empresonar injustament els nostres polítics, sense estar jutjats.

Em sap greu que la decisió i efectes d'una vaga de fam passi tan desapercebuda per una gran majoria de persones, i per altres fins i tot sigui motiu d'escarni. Sap greu perquè és un esforç i un risc per a la salut dels quatre polítics empresonats, i no té l'efecte que voldríem que tingués, en part per les relliscades del nostre president, que ocupa massa primeres pàgines dels diaris.

Aznar diu que tota la culpa és dels independentistes. També l'entrada amb força de Vox. De passada culpa Rajoy, que no va saber estar a l'altura, i exigeix a Pedro Sánchez que apliqui l'article 155, però aquesta vegada ben fet. No sé com s'atreveix a exigir. Només es pot entendre si, com ell creu, considerem que el món gira al seu voltant i que té la raó en tot.

Hem d'estar molt vigilants en què diu i fa Pedro Sánchez, pressionat per totes bandes, però cal que per la nostra part no donem tants motius per provocar-los. Em preocupa el 21-D, si sabrem estar a l'alçada que es mereix el país, i especialment els nostres polítics empresonats i a l'exili.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

La claca de l'Arrimadas

Les visites a Catalunya que està realitzant la senyora Arrimadas s'haurien d'analitzar bé, per no caure amb la innocència de jutjar-les de ridícules. No vull dir que aparentment no ho siguin, però al darrere hi ha una estratègia perquè la seva gent sap que l'auge en les darreres eleccions s'ha de mantenir, sinó augmentar, i això no és fàcil, i menys des de casa i des de l'oposició. A més, el fet que Casado hagi guanyat la presidència del PP, li representa un contrincant més fort.

Les passejades d'Arrimadas passen per tres fases consecutives i ben estudiades, perquè al final, el que interessa és sortir a la premsa. Una primera fase de rebuig ciutadà, com seria el cas de Canet de Mar i altres poblacions visitades fins ara, on l'objectiu és provocar i ho aconsegueixen. 

La segona fase és la indiferència, i això és el que s'ha demanat als catalans que viuen a les poblacions visitades. Seria potser el cas de la visita d'aquest dissabte a Tortosa, on no es veu ningú al carrer, tret del sèquit i la premsa gràfica.

La tercera fase encara ha d'arribar. De moment Arrimadas només rep suport explícit, en forma d'aclamacions, en un territori determinat, però aquest s'ha d'ampliar i això passa per l'organització d'autobusos transportant in situ els seus simpatitzants, la claca. 

Arrimadas s'ha de fer notar, perquè no en té prou de comportar-se amb mala educació al Parlament, sinó que necessita els crits de la massa, i això només es pot fer al carrer.

El nom no fa la cosa, però hi ajuda

Estem entretinguts, per una banda amb el nom que tindrà el nou partit de la refundació de CDC, i per l'altra amb les trifulgues de Pedro Sánchez per discernir si ha de permetre el govern de Rajoy, tal com li demana Felipe González, o bé ha de provocar la sortida de Rajoy dels nostres caps.

He llegit que els de CDC han recuperat tres opcions per nomenar el nou partit, una de les quals jo la descartaria d'entrada, com és la de Junts per Catalunya. Crec que ja va essent hora que posem seny i no escollim noms kumbaya. 

Partit Demòcrata Català manté l'estil que s'acostumava al començament del sistema democràtic i que els partits en construcció s'afanyaven a buscar i remenar. Tres paraules, tres definicions que poden dir molt i poden no dir res, però si pot veure la intencionalitat. 

Partit Nacional Català és com l'anterior, però això de parlar de Nacional, Nacionalistes... no m'acaba de fer el pes. Esclar que a mi ningú no em vindrà a demanar l'opinió, però em passa que, a diferència del cas de la Ràdio Nacional de Catalunya, que tothom entén que es tracta d'una ràdio pública depenent de les institucions catalanes, en el cas d'un partit polític semblaria que retrocedim a sistemes predemocràtics.

Deixem que els fins ara convergents decideixin, i ja en prendrem nota. Veurem si el nom serà un reflex de la seva composició i manera de ser, si el nom farà la cosa o simplement es tractarà d'un cartell.

A Pedro Sánchez no li desitjo el que li pot passar si no fa cas dels barons, en aquest cas, dels barons més poderosos, ja que hi ha una certa divisió d'opinions. La Susana, mentrestant, espera el millor moment per sortir en escena, perquè es mulli l'altre i el pugui criticar sigui quina sigui la seva decisió. N'hi ha que viuen molt còmodament. Són com uns paràsits que esperen el moment oportú per fotre la queixalada.

Cándido Méndez no ha pogut amb Josep Maria Àlvarez

Ho ha intentat de totes les maneres. L'ha acusat de defensor del dret a decidir, com si això fos un pecat. Ha intentat posar tothom en contra del candidat català, però no ho ha aconseguit. Josep Maria Àlvarez ha guanyat les eleccions i s'ha convertit en el nou secretari general de la UGT.

És curiós observar com en uns moments en què l'Estat espanyol està tan esverat per l'actitud del govern català i tota la gent que li dóna suport, dedicant-se a provocar enfrontament entre espanyols i catalans, són persones catalanes les que ocupen càrrecs a nivell nacional, com Rosell a la patronal CEOE i ara Àlvarez a la UGT. Ambdós han hagut de lluitar contra la tàctica dels seus adversaris, d'acusar-los de ser catalans.

Felicito a Josep Maria Àlvarez i li desitjo tota la sort del món. En una legislatura amb majoria absoluta del PP, el sindicat no ha tingut prou força per encarar-s'hi. L'objectiu primer és aconseguir la derogació de la reforma laboral i, entenc que també, clarificar què hi ha de la corrupció dins del sindicat.

Atac terrorista a París

Avui la ràbia ens obliga a parlar de l'atac terrorista a la redacció de la revista Charlie Hebdo, a París. Estem parlant d'un atac terrorista i per tant sense cap tipus de justificació. No hi cap el rebuig que pugui provocar una sàtira contra sentiments, creences i ideologies. El fanatisme és deplorable i no condueix a res de bo, però l'assassinat és l'expressió més radical de la indignitat humana.

No s'hi val analitzar els errors de la història per justificar una reacció com la d'avui a París. L'assassinat dels dotze treballadors de la revista i policies s'acompanya de l'assassinat de 33 persones al Iemen. Si bé és cert que París és més proper, no podem oblidar les morts que es produeixen diàriament a tot el món.

Han estat moltes les reaccions de musulmans d'arreu, preocupats perquè aquests assassinats no els fan cap favor. La reacció fàcil i equivocada és la de posar tothom en el mateix sac i culpar tot el món islàmic d'uns fets que han estat obra d'uns terroristes assassins, que no representen ningú més que a ells mateixos, uns individus que no es mereixen viure en llibertat.

Per tot això, en defensa de la llibertat d'expressió, en solidaritat amb les víctimes i els seus familiars, i acompanyant en el dolor de tots els meus amics musulmans, deixo constància del meu rebuig total a qualsevol tipus d'acció assassina com les que hem conegut el dia d'avui.