Podrem invertir?

La web de Ràdio Arenys es fa ressò de l'acord del Consell de Ministres d'ahir dimarts que permetrà que les entitats municipals puguin utilitzar el superàvit de 2025 per a inversions sostenibles i polítiques d'habitatge, que no ho limita a l'exercici passat, sinó que ho fa extensiu als exercicis fins al 2029. Unes inversions que podran ser plurianuals, és a dir, que el superàvit de 2025 no s'haurà d'executar necessàriament aquest any, sinó que es podrà fer durant els quatre anys següents.

Tot i que l'acord l'haurà de ratificar el Congrés de Diputats i que cal mirar bé la lletra petita per tenir clar quina mena d'inversions es poden incloure, la notícia és positiva i rectifica o allibera unes restriccions absurdes que impedien que ajuntaments sanejats poguessin invertir i haver de retenir milions al banc sense poder-los invertir en temes tan importants com el clavegueram o l'enllumenat públic, dos elements problemàtics a la nostra vila.

Si es confirma la notícia caldrà demanar al govern municipal que planifiqui les inversions a realitzar i d'aquesta manera desencallar uns temes que sense sentit comú estaven aparcats per la normativa vigent.

És bo explicar-ho a la gent perquè el desconeixement afavoreix comentaris i crítiques que no hi serien si tots tinguéssim la informació al moment. Per la nostra part hem de ser proactius i cercar sempre les fonts correctes que ens ajudin a entendre el funcionament de les institucions públiques i de la societat en general.

Comencem a fer els nostres càlculs i previsions, esperant que tot això es confirmi i puguem disposar del romanent que any rere any s'ha anat ampliant.

Pendents d'Europa!

No fa gaires dies que en vaig parlar en aquest blog, però és que aquests dies estan reunits, a Europa, els ministres de la pesca per decidir quants dies podran els nostres pescadors sortir a la mar. Es parla de 9 dies, la qual cosa seria una barbaritat. Com es pot viure de la pesca amb aquestes imposicions? Ens estem carregant el sector?

Els pescadors es queixen i diuen que Europa decideix des d'un despatx, sense conèixer la realitat ni tenir en compte tot el que s'ha fet fins ara, i l'obediència mantinguda. Ara, diuen, s'ha acabat. Si ho restringeixen més que aquest 2025, caldrà desobeir. Els nostres representants polítics s'han de posicionar fermament i no deixar els pescadors a l'estacada.

S'ha fet la vida impossible als pescadors i també als ramaders i els pagesos. Després entren productes de fora, sense cap mena de control durant la seva producció i és impossible de competir-hi. Què pretenen? Moltes reglamentacions, per als de casa, i els ulls grossos per allò que ve de fora.

Si realment volem una Europa forta i unida, cal que reflexionem amb tot el que està passant. Les reglamentacions són necessàries, però no a qualsevol preu, i encara menys fent distincions. Hem de protegir el medi ambient, però sense escanyar la gent.

Sense vincles amb el mar i la pesca, puc entendre, però, la problemàtica i el patiment de les famílies dels pescadors. Quant al consum de peix, ja no sé què dir. Cada vegada es compra menys peix fresc i les peixateries van desapareixent. M'imagino que tot plegat té alguna relació, però en tot cas, quant a les limitacions de la pesca, crec que si es va en aquesta línia, alguna cosa s'haurà de fer, i podrem entendre que la gent deixi d'obeir. No es pot estirar massa la corda, amb el perill que aquesta es trenqui.

Ens oblidem de la sequera?

Aquests darrers dies han estat carregats de pluja, cel tapat i molt poc sol. Avui, que havia de ser de sol radiant, tampoc és que s'hagi excedit, però la pluja ha cessat. Fins quan?

La sequera ha estat durant molts mesos el tema de preocupació de tots nosaltres, amb algunes zones del territori que n'ha patit les conseqüències, amb restriccions d'aigua, que és vital per a la nostra existència i que només valorem quan ens fa falta.

No sé si us hi heu trobat o bé ho heu comentat, però semblava que tots plegats patíssim una certa depressió. Ens faltava alguna cosa, i probablement era el sol. Hem arribat a pensar què ens passaria si en lloc de viure en un país mediterrani estiguéssim al nord d'Europa, on el sol, durant l'hivern, hi escasseja. Podem entendre el temperament de molts europeus i les ganes que tenen de venir a prendre el sol a les nostres platges.

Diuen que hem batut el rècord de dies seguits de pluja. No sé si també de quantitat de litres acumulats, però en tot cas hem d'estar contents. De mica en mica hem recuperat estones de sol i els núvols, que no han acabat de marxar del tot, ens han permès veure'l a estones i d'esquitllada. Però el més important de tot és que la reserva d'aigua als nostres pantans ha experimentat una crescuda que ens permet esperar l'estiu amb optimisme, sense necessitat de restringir, forçadament, el consum d'aigua. Una altra cosa és que sigueu curosos amb l'ús que en fem, i que evitem malbaratar-la.

L'aigua no és cara. Si ho comparem amb altres productes que no són tan necessaris ni vitals, podríem fins i tot dir que l'aigua és barata. De fet, tothom ens diu que l'aigua s'encarirà, per cobrir el cost de la seva gestió. Una gestió que uns quants de nosaltres voldríem que fos pública, com passa a la majoria dels països del món. La gestió privada del nostre país és atípica.

Ha arribat la primavera i també la pluja i la neu. Ara, d'aquí a poques setmanes, ens començarem a queixar de la calor que fa. És que no estem mai contents! L'aigua és vida, i ha quedat demostrat, encara que durant uns dies hàgim estat una mica malhumorats.

Ens han ben regat!

La notícia d'aquest cap de setmana ha estat la pluja que ens ha regat gairebé per igual a tot el país. Una pluja molt benvinguda després de molt temps sense veure a ploure amb una certa intensitat. El resultat, de moment, ha estat la crescuda dels nostres rius i, de retruc, la pujada del nivell dels nostres pantans, la reserva per als mesos de l'estiu, per tal de no haver de patir greus restriccions.

Malgrat tot, hauríem de ser conscients que cada vegada li costa més ploure, i que no podem quedar-nos tan tranquils, després d'aquest episodi de pluges, perquè no sabem què passarà els pròxims mesos. Ens cal reduir-ne el consum, reparar les canalitzacions que tenen greus pèrdues d'aigua, i mentalitzar-nos que l'aigua és un bé escàs, però totalment imprescindible per a la nostra existència.

La gestió de l'aigua també ha estat notícia a casa nostra. Les ganes de canviar de gestor al nostre municipi està latent i caldrà arremangar-se de valent i treballar fins a l'últim dia perquè un bé, com aquest, sigui gestionat per l'administració pública, com passa a la majoria dels països del món, però no a casa nostra.

Aquests dies hem vist imatges de rius superant el llindar òptim perquè no es desbordin, i salts d'aigua fantàstics que alegren la vista. També nevades que els esquiadors han trobat a faltar durant la temporada d'esquí, quan s'acostumen a fer vacances, però que ens hauran de servir per a reserva d'aigua per als mesos vinents. 

És bo que plogui i també que se'n parli, i que se li doni la importància que té. A vegades hi ha coses i fets que els trobem tan lògics i normals que només en tenim consciència quan ens manquen. Els núvols han impedit que les nostres plaques fotovoltaiques generessin energia, però hem tingut la compensació de veure com els nostres pantans podien emmagatzemar més aigua i deixar-nos viure una mica més tranquils, pensant en el futur.

La sequera que tenim a sobre

Demà començaran a aplicar-se noves mesures de restricció del consum de l'aigua a diferents zones del territori català i la nostra vila en queda afectada. Portem molts mesos sense que plogui suficientment al país i les reserves d'aigua dels nostres pantans s'ha anat reduint fins a unes xifres insòlites i preocupants.

Sortosament, al seu dia, es varen construir plantes dessalinitzadores que han permès tirar endavant més temps sense limitar el consum de boca, però cada vegada es fa més difícil preveure si finalment també l'aigua que ens arriba als nostres dipòsits es veurà reduïda.

La manca d'aigua a la terra és una preocupació global, que quan no t'afecta directament sembla que no existeixi. El nostre país està situat prou al sud com per acabar patint problemes greus de manca d'aigua, a l'agricultura, la indústria, però també a les cases.

En alguna ocasió, arran dels problemes de subministrament de petroli, havíem comentat que les conseqüències del seu encariment, o fins i tot la reducció de les reserves de petroli arreu del món ens provocaria problemes greus si no érem capaços de trobar-hi substituts a temps. La idea de la sequera es feia present a les converses i més d'un afirmava que el veritable problema del nostre planeta és la manca d'aigua a moltes regions.

M'imagino que els caps pensants tenen present aquesta realitat i que estudien com solucionar-ho abans no sigui massa tard. De moment a casa nostra podem obrir l'aixeta les vint-i-quatre hores del dia, però potser arribarà el dia en què de l'aixeta no en rajarà ni una gota, si més no durant unes hores del dia.

Fa anys que escoltem campanyes que ens sensibilitzen a reduir el nostre consum d'aigua. A reparar les pèrdues d'aigua, a tancar l'aixeta quan no la necessitem, però després cauen quatre gotes i ens oblidem del problema.

No hem de ser alarmistes, però sí conscients de tot el que està passant. Hem de col·laborar en la reducció del nostre consum d'aigua, i tenir present que el nostre planeta cada dia es troba més sec, i que el ritme de pluges ha canviat, amb molts períodes sense veure una gota sobre els nostres caps.

Exigim als nostres governants que prenguin mesures per evitar situacions extremes de manca d'aigua, però arremanguem-nos i siguem els primers en col·laborar perquè l'aigua no llisqui inútilment per casa nostra.

El caos de la pandèmia a les escoles i instituts

Recomano la lectura de l'article d'Anna Jolonch, avui a l'ARA, Fins quan resistirà l'escola?, perquè amb poques paraules realitza una fotografia del que està passant a les escoles de casa nostra, des de l'inici de la pandèmia, i que lluny d'haver millorat, sembla com si cada vegada la cosa anés a pitjor.

A casa ho vivim de prop, i no és cap exageració el que podem llegir a l'article. La tasca predominant en aquests moments no és tan la pedagògica com l'organitzativa, per seguir uns protocols que canvien contínuament, a vegades amb moltes contradiccions, i que produeixen una fatiga important als docents.

No es tracta de donar la culpa a ningú, però sí fer adonar que no s'està ajudant gaire les escoles i els seus docents, en aquesta tasca tan esgotadora per controlar el grau de contagi entre l'alumnat, i procurar seguir els protocols que des del govern arriben dia rere dia.

Podem equivocar-nos, però les conseqüències de la pandèmia, en l'àmbit escolar, no seran tan perjudicials per a la salut com per a la formació dels infants i adolescents. L'energia i esforços que el professorat ha d'esmerçar per coordinar tota la casuística pandèmica, deixen de concentrar-se en l'ensenyament, i això no és bo per als alumnes.

Hi ha una pregunta que l'articulista esmenta de l'Antoni Bassas, i és si no seria hora de relaxar els protocols a les escoles, ara que ja s'aixequen les restriccions a la restauració, cultura, gimnasos, comerç... Seria una bona manera d'alliberar la sobrecàrrega dels mestres i professors, i que poguessin tornar a concentrar-se en l'ensenyament i educació dels seus alumnes. Probablement des de l'administració no es té prou coneixement del dia a dia als instituts i escoles, i caldria treure-hi el cap i procurar resoldre el caos que s'hi està vivint, abans no sigui massa tard.

Fer complir les mesures que s'han pres és una responsabilitat

Davant les noves mesures contra la Covid, ara que ha arribat la variant òmicron a casa nostra, hem pogut observar una discussió entre el govern, la fiscalia i el TSJC, el qual ha donat la raó al govern i li ha avalat les mesures previstes, entre les quals destaquen la d'un màxim de 10 persones, tant en llocs públics com privats, i el toc de queda d'una a sis de la matinada.

El més important de tot, però, és si aquestes mesures es compliran i qui ho controlarà que així sigui. Ho dic perquè a Alemanya, per posar un exemple, els restaurants no permeten entrar si no s'acredita estar vacunat. Fan ensenyar el green pass i el dni. Aquesta manera de ser, no acostuma a ser usual a casa nostra. No crec que això funcionés de la mateixa manera.

Ara que han obligat durant quinze dies a tancar l'oci nocturn, el govern hauria de vetllar perquè es complissin totes les mesures dictades. Ja que, havent-hi uns empresaris perjudicats directament, no seria decent que tothom fes de la seva, sense cap tipus de control ni conseqüències.

És ben cert que els països del sud ens comportem d'una manera molt diferent a les del nord. Hi haurà excepcions, però majoritàriament som molt menys obedients, potser perquè tampoc rebem les instruccions amb prou rigidesa i coherència. Que el govern espanyol només faci obligatori l'ús de la mascareta al carrer, quan a Catalunya es prenen aquestes mesures tan restrictives, és una mostra més de la disbauxa. 

El govern català ha escoltat els assessors mèdics i ha pres una decisió agosarada, sabent que tindria molta gent enfadada. Ara el que caldria és que els empresaris perjudicats rebessin una compensació econòmica per les pèrdues que tindran. Les mesures s'han pres amb molt poc marge de temps, i això també ha deixat en estat de xoc el sector de la restauració i de l'oci nocturn.

El dret a la salut o a la llibertat de moviments

A la incertesa que ha dominat bona part del temps que estem afectats per la pandèmia, a l'hora de saber què podíem fer i què no, ara, una vegada s'acabi l'estat d'alarma, s'hi afegirà el desconeixement de què preval si el dret a la salut o el dret al lliure moviment. Per més que el govern català vulgui mantenir certes restriccions de moviment, dependrà de la decisió del TSJC si ens hem de quedar a casa o bé podem sortir al carrer. Aquesta inseguretat, que a vegades no quedarà prou justificada, augmentarà la crispació que ja existeix entre la gent pel fet d'estar tant temps tancats a casa, a partir de les 10h de la nit. 

És molt difícil opinar al respecte perquè, si bé és important vetllar per la salut i evitar els contagis del coronavirus, no és menys important la llibertat de moviment de les persones. Sembla com si ens haguem acostumat a obeir sense remei les limitacions imposades pel govern de l'Estat, i això no és bo. No pot ser que estiguem subjectes a una llei que ens fa estar a casa i ens mana amb qui podem estar i amb qui no.

Tampoc és òptim pensar que és el criteri d'uns jutges el que puguem o no bellugar-nos lliurement pel país. S'ha d'entendre que uns ho argumentaran pel risc de contagi, el govern, i els altres pel dret a la llibertat de moviment, els jutges. I ens podem trobar molt bé que a Catalunya els jutges decideixin una cosa i en una altra comunitat autònoma, una altra.

Convé que el govern tingui molt clar quina és la millor decisió per aconseguir fer fora el coronavirus, i saber-la argumentar correctament, perquè així els jutges tinguin més fàcil la seva decisió. És qüestió de prioritats, però és important que ens ho expliquin molt bé, perquè puguem acceptar de bon grat la seva decisió.

Vuit dies per sortir a sopar a fora

Avui ens han anunciat que a partir del dia 9 de maig els restaurants podran servir menjars fins a les 11h de la nit. Encara queda una setmana amb les restriccions de tancar passades les 5h de la tarda, però m'imagino que en l'ànim dels restauradors, s'espera la mesura amb ganes, després de tants mesos amb mesures tan restrictives.

De fet el nostre país és dels llocs on s'ha aplicat mesures tan severes i això ha provocat que molts treballadors de la restauració caiguessin en un ERO i que alguns negocis hagin hagut de plegar, per no tornar a obrir. 

La lluita sempre està entre el dret a la salut i el dret al treball, però com ja hem dit altres vegades, probablement s'ha estat massa sever sense poder demostrar que els restaurants i bars fossin focus de contagi. Hi ha prou maneres per controlar-ho sense la necessitat de ser tan dràstics i durant tant de temps.

Després d'una setmana, que a alguns se'ls farà eterna, podrem tornar a tenir l'oportunitat de sortir a sopar a fora. Aquesta sortida haurà de ser controlada respectant les mesures de seguretat que regnen des del primer dia, però estic segur que els propietaris de bars i restaurants vetllaran prou per respectar les indicacions del Procicat perquè ja han patit prou pel temps que han tingut les taules buides i les cadires apilades.

Un agraïment als nostres llibreters

Sempre he pensat que a Arenys de Mar teníem la sort de comptar amb una llibreria com El Set-Ciències. A vegades no t'adones de la importància de les coses perquè les tens sense cap mena d'esforç per part teva, però si et paressis a mirar i pensar en un moment què passaria si això o allò no existís, t'adonaries de la importància de que hi sigui.

Hi ha poblacions molt més grans que la nostra vila que no gaudeixen d'una llibreria amb un bon estoc de llibres i amb un servei de lliurement ràpid com passa a Arenys, i avui m'hi feia pensar l'article de Javier Pérez Andújar, al diari ARA, parlant de llibres i del fet que a la seva població de Sant Adrià, amb uns 37.000 habitants, no tenien cap llibreria.

A Vic, la meva ciutat natal, també va ser molt important la llibreria La Tralla, com a Granollers ho és La Gralla, per posar uns exemples. Hi ha ciutats que la tradició cultural és rica i els llibres ocupen una posició important. També hi destaquen les seves biblioteques, on la Diputació hi ha fet una gran tasca.

Arenys està en procés d'ampliar la seva biblioteca en un nou emplaçament més gran, per facilitar tota la tasca que s'hi està duent, de porta a la Cultura per a moltes persones, sobretot els més joves. Tots els esforços per millorar les condicions de fer arribar la cultura a les persones són benvinguts i cal agrair als governs municipals, amb la Diputació de Barcelona al capdavant, tots els recursos i inversions que hi dediquen.

Ahir va ser una diada de Sant Jordi atípica, després d'un parèntesi d'un any degut a l'epidèmia. Vàrem tornar a veure cues, però no pas per vacunar-se, sinó per adquirir un llibre, un fet que sorprèn a estranys i a nosaltres mateixos que som poc consumidors de lectura. Un any més Sant Jordi ha omplert de llibres i roses els nostres carrers, encara que amb certes restriccions, que desitgem no haguem de patir durant gaire més temps.

Estat d'alarma o decideixen els jutges?

Aquests dies es parla del final de l'estat d'alarma, previst el 9 de maig, i les conseqüències que això comportarà. La discussió està servida, ja que un estat d'alarma redueix la llibertat de moviments i limita els drets de les persones. Ha d'estar molt ben motivat per defensar-lo, però per altra banda fa possible les restriccions gratuïtes que permeten reduir la infecció del coronavirus.

En aquests moments és el poder executiu qui té la paella pel mànec i ens obliga a arribar a casa abans de les 10 h del vespre, i en el cas de Catalunya no podem moure'ns de la nostra comarca. Una vegada extingit l'estat d'alarma seran els jutges, segons el seu criteri personal, els que decidiran si ens poden restringir els moviments o no.

Té sentit un estat d'alarma? Té lògica acabar amb l'estat d'alarma quan encara hi ha risc alt de contagis? Per què es pren aquesta decisió? Hi ha qui diu que és una estratègica electoral, pensant en les eleccions a la comunitat de Madrid, on el PP és molt més favorable a eliminar les restriccions, i el PSOE creu que mantenir l'estat d'alarma els pot disminuir el nombre de vots.

L'episodi de les vacunacions està sent més lent del previst, ara agreujat amb la paralització de la vacuna Janssen. Això fa que la immunitat trigarà més a arribar i potser justificaria allargar l'estat d'alarma, però també és cert que portem massa temps amb els drets restringits i que necessitem tornar a la normalitat, i que aquesta situació no esdevingui normal.

Sigui com sigui, resulta paradoxal que si es confirma la finalització de l'estat d'alarma, sigui una persona, un jutge, qui et pugui obligar o permetre sortir de casa, i no ho pugui fer un representant del poble, democràticament escollit.

Nou confinament comarcal

Diuen que queden dos mesos, però que entretant ens hem de tancar a la comarca i reduir la mobilitat que darrerament havíem tingut. S'ha pogut sortir per Setmana Santa, però aquest divendres ens tornen a tancar les portes comarcals. 

Entenc que no és fàcil donar la notícia que es torna al confinament comarcal, però amb l'observació que en dos mesos es preveu que tindrem la pandèmia controlada sembla que es fa més lleuger, si més no això els sembla als que ens han de donar la notícia.

Cada vegada resulta més difícil controlar el seguiment correcte de les mesures preses, i això també ho saben les nostres autoritats. Han de continuar amenaçant amb sancions que no sé fins a quin punt es paguen, o només ho fan els meus innocents.

Nosaltres continuem treballant pensant que anirem a millors condicions i que de cara a l'estiu les restriccions seran les mínimes. Si més no això ens ajuda a tirar endavant i no atabalar-nos més del compte. També tenim molt present que s'ha deixat que els dies de Setmana Santa la gent es pogués bellugar, tot i que ja es veia que caldria fer marxa enrere. Ho tenim present perquè considerem que es tindrà en compte el descans en temps de vacances, i es mirarà que hi hagi la màxima llibertat de moviments per no fer més difícil la continuïtat social i econòmica del país.

Manifestació, no, però disbauxa, sí

Cada dia resulta més difícil controlar el compliment de les mesures contra el contagi del coronavirus. Ho fa el cansament de la gent, que des de fa més d'un any ha vist com se li restringeixen els moviments, amb un confinament molt estricte, i que no és el mateix a tot arreu. Per què?

A Madrid hi ha molta més llibertat de moviments. Els bars, per exemple, estan oberts moltes més hores que a Catalunya i això ha fet que, en una comunitat on es prohibeix la manifestació del 8 de març, estigui plena de francesos que s'escapen del seu país per poder celebrar el cap de setmana a base de begudes.

Aquesta incoherència és la que provoca que la gent es rebel·li més fàcilment a les mesures restrictives. Per què si uns poden moure's lliurement, nosaltres ens hem de quedar a casa? Digues-ho als joves que no saben què és arribar a casa abans de les 10 del vespre!

Demà, els bars i restaurants catalans podran obrir a 2/4 de 8 h del matí i no hauran de tancar fins a les 5h de la tarda. Aquesta mesura, que no deixa de ser restrictiva comparada amb altres comunitats, és una finestra que s'obre a la gran restricció que hi ha hagut fins ara. Penso que ha estat molt exagerat, perquè amb el compliment de les mesures de separació de taules n'hi havia prou com perquè durant el dia es pogués treballar de manera continuada sense perill de contagis.

Curiosament, a Madrid, on l’extrema dreta dona suport al govern, la manifestació del dia 8 de març no s’ha autoritzat. Digui el que digui el president del govern espanyol, l’extrema dreta s’ha sortit amb la seva.

No només són efectes econòmics

La desescalada en l'eliminació de les restriccions pel coronavirus està resultant molt lenta, fins al punt que la gent no ho acaba d'entendre. Avui se'ns ha notificat que a partir de dilluns, uns dels més afectats per les mesures preventives del contagi massiu del virus, els restaurants i bars, podran obrir de manera ininterrompuda fins a primera hora de la tarda. S'estalviaran, doncs, fer tot el parament un parell de cops al dia.

Són molts els sectors perjudicats per les mesures contra la COVID-19, la majoria de l'àmbit econòmic, però també ens podríem fixar en l'àmbit social i relacional. Les persones necessitem relacionar-nos i després de tants mesos confinats, la nostra situació personal també s'ha vist afectada.

Les entitats culturals i socials, formades per una gran quantitat de voluntaris, que dediquen el seu temps lliure als altres i a les afeccions, han vist com durant més d'un any han hagut de tancar les portes i restringir sinó totalment, sí en bona part la seva activitat. Aquesta paralització no té efectes només en la pròpia activitat, sinó també en l'ànim i sentiments de la persona, fins al punt que pot haver provocat un canvi en la manera de ser de cadascú de nosaltres.

M'imagino que de tot plegat n'haurem après moltes lliçons, però una d'elles hauria de ser la consciència de la nostra vulnerabilitat. Ens creiem amos del món i després resulta que un virus ho pot remoure tot, i deixar-nos pràcticament indefensos. Afortunats els que ho podrem explicar, perquè molts s'hauran quedat en el camí. Tot té remei menys la mort, i l'epidèmia n'ha ocasionat força.

És bo que el govern sigui curós a l'hora de prendre les mesures per afrontar la situació epidemiològica, però ha de tenir molt present que portem molt temps amb restriccions, i que la nostra salut també se'n ressent, a part de la nostra economia, dels ingressos de totes aquelles persones que han hagut de tenir aturats els seus negocis.

Bufetada al turisme

Un dels sectors més perjudicats per l'epidèmia del coronavirus és el turisme. El fet de tenir tancats els hotels, càmpings i hostals, també els restaurants i viatges entre províncies, i l'entrada des de l'estranger, fa que tot estigui parat. Han estat dos mesos d'inactivitat total, però el que és pitjor és que no es veu un futur gaire proper perquè comenci l'activitat.

Tot fa pensar que a mesura que anem passant a fases superiors de la desescalada, ens anirem apropant a la nova normalitat, però hi ha indicacions que ens fan dubtar que siguin favorables a un sector prou important per a l'economia del país, com és el turisme. No s'entén que fa quatre dies que el govern ha instaurat la quarantena de catorze dies per a totes aquelles persones que vinguin de fora. Aquesta mesura és una clara bufetada a les aspiracions del sector.

Costa molt d'entendre que mentre a la resta d'Europa s'estan obrint fronteres i facilitant que la gent pugui anar a l'estranger, a casa nostra s'incrementin les restriccions. S'ho han pensat bé? Com pretenen recuperar l'economia del país amb aquestes noves mesures? Calia?

Sembla que el lema "Spain is different" persisteixi al llarg dels anys. No només passava en temps del franquisme, amb l'aïllament d'Europa per la manca de llibertats, sinó que també ara quan més falta ens fa anar coordinats amb la resta del continent. 

M'imagino que, com ja ha anat fent aquest govern, rectifiqui aviat aquesta decisió i no posi més pals a la roda al sector del turisme que, tots coincidirem que cal reformar i transformar, però que no cal que l'eliminin quan la poca riquesa que ens ve de fora ve d'aquest sector.