Desconnectat, però no tant!

No estic seguint la campanya electoral dels EUA perquè d'alguna manera intento fer salut. No em convé alterar-me més del compte i m'han recomanat que passi un estiu tranquil, pensant en la família, les vacances, la lectura, i no mirar gaire què ens presenta el futur, tant en l'àmbit local com internacional. Malgrat això, s'ha d'estar molt desconnectat per no saber què es diu i, sobretot, què declara el candidat republicà, l'expresident Trump i molt probable nou president dels EUA.

Estem massa acostumats als seus insults i això fa que no ens vingui res de nou. Sembla com si l'insult anés de manera implícita en la campanya electoral. La desqualificació sistemàtica de l'adversari, no pas per les seves idees, sinó simplement per menysprear-lo i fer-li agafar antipaties. Aquesta és la manera d'obrar del senyor Trump, i estic segur que li va bé i que molts dels seus seguidors l'admiren per aquesta capacitat denigratòria.

Així ens va el món. No són capaços de competir per demostrar que són millors, sinó que es dediquen a insultar i posar en dubte, no només les seves qualitats per optar a la presidència, sinó també la seva personalitat i dignitat. És evident que jo penso que amb aquesta manera de fer es desqualifica per ell mateix, però també sé que això no li resta possibilitats de guanyar les eleccions. Avui ja no compten els valors, sinó qui té més influència i poder a les xarxes socials i al món econòmic.

Em trobo que no sé què dir a favor de la candidata demòcrata perquè no la conec ni crec que hagi fet gaire per donar-se a conèixer durant tots aquests anys de vicepresidència. Això no treu, però, que pel simple fet de sentir com el candidat republicà l'insulta, pel color de la pell i fins i tot per ser dona, ja em mereix respecte i m'agradaria que guanyés les eleccions.

Però com que sembla que el món vagi a pitjor i que tots els punts siguin a favor de la degradació de la política i la manca de respecte a la ciutadania, el més segur és que tindrem a Trump com a nou president, de la mateixa manera que els catalans ens quedarem amb en Salvador Illa. Les cartes estan tirades.

Els maldecaps de Joe Biden

Aquests dies es parla de la popularitat del president dels EUA, el senyor Biden, i la veritat és que no queda gaire ben parat. Se'n parla perquè enguany, a la meitat del seu mandat, hi ha previstes unes eleccions que li podrien fer baixar molts punts i amargar-li la resta del mandat. 

Tots recordem com va anar l'elecció del senyor Joe Biden. El món estava molt atent a veure què passava als EUA, després d'un mandat complicat amb Donald Trump com a president, i sobretot perquè va amenaçar de no acceptar els resultats electorals si en sortia derrotat. Es va posar en dubte la democràcia de la primera potència mundial, i es temia per les repercussions que això tindria.

Biden va sortir-ne victoriós, tot i que no despertava un gran entusiasme. D'alguna manera molts demòcrates del món occidental buscaven la derrota de Trump, sense importar gaire qui accedia a la presidència dels EUA. Des del primer dia es va dubtar molt de la idoneïtat del candidat demòcrata, però això no era el més important.

Després de quedar clar que Trump havia perdut, varen començar els recels sobre les anècdotes del president i la seva capacitat per liderar el món occidental, tenint en compte l'empenta que havia agafat la Xina, i tot el que ha anat succeint amb la Rússia de Putin.

De tot plegat et sorprèn la dificultat per trobar persones al món que tinguin un perfil escaient a liderar un país, sobretot tenint en compta la seva influència a la resta del món. Tot això et fa reflexionar sobre el funcionament del sistema democràtic, i com es configuren els candidats, el suport que reben, i els interessos que hi ha al seu darrere.

Som a mig mandat i al marge dels resultats que les eleccions abans esmentades puguin deperar, cada vegada hi haurà més pressió sobre el mandatari nord-americà, i encara més si s'especula en la possibilitat que el derrotat republicà, el senyor Trump, vulgui tornar a intentar aconseguir la presidència. Els fets de l'assalt al Capitoli varen ser prou greus i varen provocar una ruptura al país que difícilment es podrà superar. 

La gravetat de l'actuació del president Trump segur que tindrà conseqüències durant molt de temps, i de manera especial en les primeres eleccions que tindran lloc als EUA, amb un president que no acaba de donar la talla, molts problemes internacionals, amb pèrdua d'influència mundial, i un Trump venjatiu que voldrà recuperar la presidència, ja sigui personalment, o a través de gent de la seva confiança. El partit republicà va quedar molt tocat, sucumbint a la influència de Trump, simplement per evitar una derrota més gran de la que varen tenir. 

Senat republicà o demòcrata?

Estem a l'espera dels resultats de la segona volta de les eleccions a Geòrgia, on s'ha de veure si els demòcrates aconsegueixen frenar els republicans i permetre dos anys de vida tranquil·la al president electe Joe Biden. Els dos senadors guanyadors poden decantar la majoria republicana del Senat. Si els demòcrates es fan amb els dos llocs, aconseguiran l'empat i qui decidirà serà la vicepresidenta electa, la qual cosa permetria al nou govern dels EUA tenir majoria a les dues càmeres de representants i que no li frenessin els acords presos.

Ahir llegia que republicans que havien votat Biden, per no estar d'acord amb Trump, podrien ara votar republicans, per compensar la balança i evitar tot el control per part del govern. La idea tenia un sentit, ja que sempre fa por les majories absolutes. La necessitat de consensuar decisions sempre ha estat positiva. En resulta un govern més lent, però evita segons quines trifulgues, que a Espanya, amb el PP, ho hem pogut constatar.

Aquest temps d'espera, mentre dura el recompte de vots, tenint en compte la diferència horària, l'hem passat celebrant la Pasqua militar, amb un altre discurs del rei espanyol. L'interès d'aquest es veu que es trobava en saber si parlaria dels militars que li varen enviar una carta demanant que intercedís per canviar el govern. Sembla ser que el rei no n'ha dit ni mu. Algú s'ho pensava?

El rei només va ser contundent el dia 3 d'octubre de 2017, i per això hi ha tants catalans que varen fer creu i ratlla amb el rei i la monarquia. Fins i tot monàrquics de tota la vida. El perfil de l'actual rei és el que és, molt de la línia conservadora i en cap cas gens disposat en quedar en evidència amb qui li podria fer mal. Pedro Sánchez diu que vol millorar la monarquia. Què vol fer? Més transparència, diuen. Per veure què? Jo crec que ja ho hem vist tot, i no ens han d'ensenyar res més. Total... amb la inviolabilitat ja està tot dit.

Hem perdut la vergonya!

Han imputat Aguirre i Cifuentes. Molt bé! Que no ho estaven ja? Fa anys que les dues senyores surten a la premsa relacionades amb actes de corrupció, però elles viuen tan amples. El fet que ara un jutge les hagi imputat, no els treu el son. Han perdut la vergonya i viuen entremig de la merda.

Al nostre país s'ha perdut la vergonya, i ja no ens amaguem de res. Els corruptes són nomenats per a càrrecs polítics, sense que a ningú li pugin els colors a la cara. No passa res! Abans entraven nets i s'embrutaven dins de la política, però ara ja hi entren bruts, corruptes.

Com que els processos judicials s'allarguen tant en el temps, arriba un moment que ja et perds, i aquell que ja li havien penjat una causa, essent un presumpte corrupte, ara li cauen altres casos, sense haver aclarit els anteriors.

A Espanya la corrupció no és motiu de càstig, o de passar vergonya. Aquí els honrats passen per imbècils, ja que no han sabut com enriquir-se amb el càrrec. Aquesta és l'Espanya que Borrell defensa a Europa. Una Espanya demòcrata i transparent. I ho és! Perquè la transparència ens permet observar la corrupció. El problema és que al corrupte no li passa res, encara que sigui motiu de primeres pàgines dels diaris, i això és perquè han perdut la vergonya, l'ètica i la moral.

Corrupció i males arts massa generalitzades

Les clavegueres de l'Estat no són un fet nou ni sorprenent. Malauradament l'Estat espanyol té molta experiència en el mal ús del seu poder i institucions perquè ara ens pogués venir de nou. La resposta a per què això passa i no es combat no és altra que la generalització i implicació de les forces polítiques d'ambdós costats. Si l'alternativa a un poder corrupte fos un poder demòcrata i net, es podria acabar amb la corrupció, però això no és així.

El PSOE ha tingut passatges prou significatius en les males arts de l'Estat. La nostra simpatia vers uns partits o uns altres ens pot enganyar i només culpar-ne els que més detestem, però hem de ser objectius i, sobretot, tenir memòria. L'Estat en mans del PP i del PSOE ha tingut la seva claveguera molt activa.

A Podemos li pot haver anat bé, electoralment parlant, tot el que s'ha descobert i escampat aquests darrers dies. Podemos és una força que va sorgir a l'ombra del 15-M, però que no ha reeixit. No desapareixerà, però haurà estat inútil en l'intent de trencar el bipartidisme. Potser no tenim només dos partits, però sí que hi ha una dreta, a mans de tres propostes força homogènies, i un socialisme que li cal una crossa per mantenir-se a dalt, i aquesta podria ser la de Podemos, encara que de moment tot fa pensar que és insuficient.

El PSOE no ho té fàcil

El PSOE no ho té fàcil i Pedro Sánchez ho patirà. La força que tenen els partits autoritaris espanyols, Vox, C's i PP, no és fàcil de contenir perquè no hi ha racionalitat. L'actitud dels tres partits dretans espanyols no és l'actitud d'un partit demòcrata, sinó de partits que exerceixen la política de manera autoritària i que només pensen en guanyar per imposar. El diàleg, encara que en parlin, és inexistent i ni tan sols un objectiu, sinó un mal a evitar.

Cada acció que el PSOE fa per intentar acostar-se als partits independentistes, malgrat ser considerat insuficient per aquests, és atacat pel trio de dretes amb tot el populisme, demagògia i ràbia que poden. La seva voluntat és confondre la població i enemistar-la amb Catalunya. 

Ho dèiem fa anys que en lloc de posar-nos el caramel a la boca i intentar convèncer-nos que dins d'Espanya el nostre país hi tenia un paper a jugar i participar, el PP va exercir tot el poder per disminuir les nostres competències i tractar-nos com una colònia. Aquesta actitud ha provocat un fraccionament important de la societat, del qual se n'ha beneficiat C's, nascuts per atacar-nos, i ha provocat el creixement de l'extrema dreta, Vox.

Pedro Sánchez juga amb foc. No podem creure'ns que actua benèvolament perquè sí. Sabem que necessita el suport dels partits independentistes i dels crítics amb l'actuació del PP durant massa anys. És per això que el PSC juga amb aquestes cartes que fins ara ni ERC i el PDECat no han comprat. Tot el que faci Pedro Sánchez per asseure els partits independentistes a la mateixa taula, serà motiu de crítica embogida del trio de dretes, no pas perquè considerin una mala praxi, sinó perquè els tira per terra totes les seves aspiracions de venjança i submissió del poble català.

El PSOE presenta una moció de censura a Rajoy

La sentència condemnatòria al PP i a un bon grapat de polítics del seu partit, no ens ha sorprès. Tothom tenia clara la seva evidència, i ho era tant, que fins i tot els seus tribunals de justícia no han pogut fer res per salvar-li el cul. A partir d'aquí què passa? En un país demòcrata i de funcionament normal, el president dimitiria, però Espanya no actua d'aquesta manera.

El senyor Rajoy, no tan sols no demana perdó, sinó que encara es manifesta prepotent i arrogant com si la seva responsabilitat estigués neta de culpa. Per a ell, ara és més important els vots que té al darrere que no pas el pes de la justícia! Es tracta de canviar de discurs segons li convé. Aquesta ha estat sempre la seva manera d'actuar. Quan les sentències li són favorables, els altres són uns corruptes, però quan li són contràries, es tracta d'un complot contra el PP. El pitjor de tot és que ell s'ho creu, i la majoria dels seus simpatitzants i votants també.

Avui el PSOE ha presentat una moció de censura per fer fora Rajoy de la presidència del govern. Aquesta moció necessita el vot favorable de gairebé tota l'oposició, exceptuant C's que ja busca l'excusa per no donar-hi suport, però sense deixar de culpar Rajoy per la sentència rebuda. Tot plegat funciona de cara a la galeria.

Als catalans què ens interessa més? A aquesta pregunta només podem buscar com a resposta qui ens farà menys mal, ja que, sigui qui sigui qui governi Espanya, sabem per experiència que els catalans mai hi sortirem guanyant. Deixeu-me creure que les opcions PP i C's són les pitjors, i que ara convé fer fora de la presidència un corrupte.

Fastigosament parcials

Hi ha moments en què envejo les persones que són capaces de viure al marge de la política, al marge de les notícies que ens ofereix la política, sobretot en aquests moments en què la trobo fastigosament injusta. A vegades penso que vivim un càstig diví. Ens hem comportat tan malament que ens mereixem els polítics que tenim!

Quan parlo ara de política, penso també en totes les institucions de l'Estat, del poder judicial i també de el legislatiu, perquè ningú seriosament i honradament pot estar defensant la separació de poders a Espanya, ni tampoc la imparcialitat de la Justícia, que no existeix.

He llegit que el TC ha suspès, un dia més tard del termini legal, l'entrada a presó del grup de fatxes que va entrar al local de Blanquerna ja fa uns anys, no és d'ahir mateix. Hi ha una cosa que se'n diu moralitat que a Espanya s'ha perdut, i això provoca que tot allò que fa la dreta i l'extrema dreta sigui permès, i només s'estigui a l'aguait de què pretén fer el moviment sobiranista català i la majoria del nostre poble. Això ens fa ser independentistes als que en un principi n'hauríem tingut prou amb un tracte just per part de l'Estat espanyol.

És realment fastigós llegir un dia rere l'altre la porqueria que amaguen les estores del PP, i de quina manera se'n surten per no ser culpats, tret d'algun cap de turc que paga per tota la resta. En un país realment demòcrata i amb polítics honrats, molts dels nostres haurien dimitit, començant pel mateix president del govern espanyol. Ho llegíem en temps de Franco, però continua vigent: Spain is different!

L'extrema dreta queda retratada

Parlar de bons i dolents seria d'una simplificació i estupidesa que no podem caure. Sempre veuràs de tot a totes bandes i la generalització sempre és mala consellera i et porta a errar en els teus plantejaments o deduccions. Malgrat això, sí que aquests dies podem veure diferents maneres de manifestar-se. Les xarxes socials ens ho il·lustren tot ensenyant les concentracions dels defensors del referèndum i contraris a l'actitud i accions del govern espanyol, i per l'altra banda les poques manifestacions de l'extrema dreta, en defensa de la Guàrdia Civil i de l'Espanya autoritària i nostàlgica del franquisme.

Repeteixo que a tot arreu hi ha de tot, però si més no els defensors de la unitat d'Espanya no crec que estiguin gaire contents amb l'actuació de les persones que representa que estan d'acord amb ells. A mi m'avergonyiria i em faria pensar molt.

Per les xarxes ja és una altra cosa. Sota l'anonimat molts es creuen autoritzats per amenaçar i insultar qui no pensa com ells, però malauradament això, sense que serveixi d'excusa, passa sempre, tant si la situació és delicada com ara, com parlant dels equips de futbol rivals. Algú diu que això és participació, jo no ho veig de la mateixa manera. 

Amenaçar Serrat perquè posa objeccions a l'1 d'octubre és un error i demostra molt poca categoria de qui ho fa, i a més deixa en mala situació les persones que defensen el referèndum. Tu pots no estar d'acord amb el plantejament de Serrat, però no pots oblidar que es tracta d'una persona amb una trajectòria demòcrata que ja voldríem per a molts.

Las cloacas de Interior

En versió en castellà, perquè ningú no en quedés exclòs, ja que per més que diguin la gent de Societat Civil Catalana i cia, el català encara és minoritari, cosa que no passa amb el castellà, vàrem poder veure ahir per TV3 un documental que deixa molt clar quina ha estat la manera d'actuar del govern del PP i, en el seu temps, del PSOE, en matèria policial i judicial. La corrupció que tufeja des de fa temps, queda ben retratada en el documental, amb un Jorge Fernández Díaz lluint el tipus. 

Sempre que he escrit en aquest blog sobre l'exministre d'Interior, he deixat clar que havia estat el pitjor ministre de la història d'Espanya després de la dictadura. Ho deia per la seva ineficiència, la seva parcialitat malaltissa i per la corrupció que ha dominat tota la seva gestió. No li desitjo cap mal, però seria bo que la seva consciència i moral, si és que en té i n'hi queda, hagués de suportar el pes de l'angoixa que pot provocar caure tan baix.

A Espanya no passa mai res i els corruptes se'n surten, perquè estan molt ben protegits. En un país realment demòcrata molts polítics, jutges i periodistes haurien dimitit i entrat a la presó per no sortir-ne mai més, però això aquí no passa ni passarà. A la presó només hi van els petits delinqüents i desgraciats, els altres, com a molt, hi passen un parell d'hores i són molt ben tractats.

Ràbia i impotència en veure i escoltar el documental, que tots sabem que no menteix, perquè hi ha massa evidències, i ràbia també contra aquells catalans que encara creuen que l'opció d'Espanya és la millor i no ens deixen conèixer què pensem la majoria. Molta ràbia per la política corrupte del PP, però també per la ceguesa de molts socialistes amb qui ens uneixen molts pensaments i voluntats. Què més cal per obrir els ulls?

I després d'Obama... Pim, Pam, Trump!!!

Avui no puc deixar de parlar dels resultats electorals als EUA. La victòria de Trump ha deixat tocats a molts americans, però també a milions de persones de la resta del món. Estic convençut que la majoria dels seus votants no s'acabaven de creure que poguessin atorgar la victòria a qui ha desconcertat el món de la política.

La grisor de la candidata demòcrata, la manca d'un discurs engrescador i la poca empatia de Hillary Clinton han facilitat la victòria d'un personatge que ha confós totes les enquestes i revolucionat el poble americà.

Us confesso que no em pensava que Trump aconseguiria la presidència, però al mateix temps no em feia cap gràcia que Hillary Clinton assumís el càrrec. No m'ha agradat mai i després de veure el reportatge que va emetre TV3 ahir la nit, el concepte que tenia d'ella va sortir reforçat.

EUA és un país conservador. El partit Demòcrata no el podem enquadrar de cap manera en l'esquerra europea, encara que aquesta no tingui res a veure amb l'esquerra de fa uns quants anys. El paper que jugarà Trump és una incògnita però estic convençut que no arribarà a executar moltes de les promeses electorals.

Trump ha utilitzat la campanya electoral com una performance per augmentar el seu poder mediàtic. No hi tenia res a perdre i acabat guanyant. Ara, però, amb la responsabilitat de president de la primera potència mundial, no podrà seguir jugant com fins ara, i cal esperar dels republicans del Congrés i del Senat, que trobaran la manera d'evitar més excentricitats.

Serà la capacitat dels congressistes i senadors per controlar el president el que acabarà garantint el sistema democràtic occidental.

A la recerca del mal menor

Mai he pensat que els Estats Units d'Amèrica fossin un exemple modèlic de democràcia a seguir. És cert que quan estàs en les condicions com les nostres qualsevol cosa diferent et sembla millor, i segur que hi ha molts aspectes a tenir en compte i, a poder ser, copiar, però d'aquí a idealitzar els models n'hi ha un bon tros.

No conec suficientment els EUA, però pel que he pogut llegir i escoltar de persones que hi han viscut o de residents mateixos, sempre m'ha fet l'efecte que es tractava una mica d'un gegant que es menja tot allò petit i indefens, i m'ha preocupat la situació dels menys afavorits. Repeteixo que nosaltres no podem donar lliçons enlloc.

Ara que Trump i Clinton es disputen la presidència del país m'ha semblat que s'obrien els ulls de molts admiradors fins ara de l'Amèrica superpotència i s'han adonat de les misèries que també pateixen. Això no ha de ser motiu de relaxació i descans, pensant que no estem tan malament, sinó de plànyer-els i desitjar-los la millor sort del món.

Per convicció sempre pensaré que és preferible un demòcrata a un republicà, i la història m'ho ha fet veure així, potser equivocadament, i ara, si em fan triar també optaré per la mateixa opinió encara que tingui molts dubtes que la senyora Clinton sigui una bona opció per als Estats Units i de retruc per al món en general. Seria vergonyós que una persona de la categoria de Trump arribés a la presidència de la primera potència mundial.

Aquest cap de setmana ha nascut i ja l'han batejat

Diuen que Rajoy ha regalat un pernil al president nord-americà. És cert? Com s'ho farà per entrar-lo al seu país? Ja hi ha pensat el responsable de protocol? Rajoy, segur que no perquè això no li correspon saber-ho, com moltes altres coses.

I els exconvergents ja tenen nom! Partit Demòcrata Català. Dels tres a escollir, com ja avançava ahir, és el més encertat, tot i que sembla que els ex d'Unió no ho veuen bé perquè s'assembla massa al seu nom: Demòcrates de Catalunya.

Ja se sap, si utilitzes noms genèrics és fàcil que coincideixin amb altres grups. Qui es fa dir demòcrata o liberal o popular es pot trobar amb altres grups amb noms similars. Per cert, sempre m'ha fet gràcia que a Espanya el partit nostàlgic del franquisme i defensor de les elits en contra de la classe treballadora s'anomeni "Popular". No sé a quina accepció del popularisme es refereix. M'imagino que es tracta de vendre fum amb actituds populistes, com molt bé entenem, però mai defensant els interessos de la classe popular. Tota una curiositat!

I ara que parlo del Partit Popular, em ve al cap els insults del cap de premsa de l'Ajuntament d'Arenys de Mar contra els votants d'aquest partit, concretament a les eleccions del 20 de desembre. Els trobo totalment desafortunats i impropis d'una persona pública. Una cosa és criticar i una altra de molt diferent és insultar. I encara més, una cosa és criticar els polítics d'un partit que et sembla que no ho fan bé, i l'altra és insultar els electors.

Es pot criticar el ministre en funcions de Defensa, per les seves actuacions poc democràtiques, per no dir gens, i demanar-ne la dimissió. Dir d'ell que ha estat el pitjor ministre de tots els temps, però no hi ha ni un sol elector que els hagi votat que haig d'aguantar l'insult d'un cap de premsa d'un ajuntament.

La prova del cotó de les primàries

Arran de la notícia de les primàries convocades demà a Arenys de Mar, per part de Solidaritat Catalana per la independència, em ve de gust parlar d'aquesta moda de les primàries, i deixar ben clar d'entrada que no és un crítica a cap partit en concret i molt menys el que ha motivat aquest meu escrit.

La incapacitat dels grans partits catalans, els tradicionals, per aprovar una llei electoral pròpia, més d'acord amb la realitat del nostre país i la situació social i política, i al mateix temps la pressió de la societat civil, ha fet que sorgís aquesta moda de celebrar eleccions primàries, que donen més protagonisme a les persones fins al punt d'obrir les urnes a persones alienes als partits en qüestió.

La solució té molts punts febles, alguns dels quals, quan l'exposes, caus en el risc de no ser comprès i fins i tot ser titllat de poc demòcrata. La realitat política actual és que els partits polítics són la base del moviment polític formal, i són ells els que presenten els candidats a ser elegits. El pes de la marca pesa molt i tot el que es fa al voltant de les persones és força simbòlic i poc efectiu.

Si fem un repàs a totes les eleccions primàries que hem pogut observar i participar, convindreu amb mi que el risc que els candidats dels aparells dels partits és gairebé nul. Per què? El PSC, a Barcelona, podrà dir que el seu candidat Collboni ha estat escollit democràticament en unes primàries, com també l'Ada Colau de Guanyem, cosa que no podran dir els candidats de CIU ni el PP, per posar uns exemples. Algú em pot convèncer que l'Ada Colau podia témer no ser escollida? Hi havia risc?

En el cas d'Arenys, aparco el cas de CIU que té uns components especials, qui ha pensat per un moment que en Ramon Vinyes no seria el candidat escollit en les primàries del PSC? o Acero de Solidaritat Catalana? o David Caldeira de la CUP? o la Isabel Roig a ICV? En el cas d'ERC crec, si no m'equivoco, que la decisió no es va posar a votació, ni tampoc al PP o C's.

Amb tot això no dic que les primàries dels partits estiguin manipulades, ni molt menys. Simplement que les primàries, ja sigui per manca d'experiència o per manca de voluntaris a entrar en la política, tenen un gran candidat, el que l'aparell del partit proposa, i la resta, si n'hi ha, es presenten sense cap possibilitat de sortir escollits.

Em poso al costat d'en Maiol Sanaüja quan es lamenta de la incapacitat de CIU, ERC, PSC i ICV, durant trenta anys, de pactar una llei electoral pròpia. És bo que quan anem a votar els nostres polítics locals, també tinguem en compte la marca que porten i que representen. Tots hem d'estar a les verdes i a les madures. Sempre hi ha coses que ens plauen i altres que ens comprometen, i no ho podem negar. Quan tindrem llistes obertes?

El Tribunal Constitucional, la mà dreta de l'Executiu

Tal com ja estava planificat, avui el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit els recursos contra la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9N, i per això han estat suspesos cautelarment, a l'espera de la sentència que pot trigar cinc mesos a arribar, o cinc anys, o... depèn de què els interessi més. Ja sabem que quan els convé ho poden resoldre en una hora, o bé trigar els anys que sigui.

Aquesta és la Justícia de l'Estat espanyol, i aquest és el model de democràcia que patim tots els ciutadans. No és estrany que molts desitgin sortir-ne, perquè a sobre que no ens regalen res, sinó més aviat ens estafen, a sobre hi haurà venjança per l'atreviment. Aquesta és l'Espanya del segle XXI, i Rajoy l'exemple del no-govern que ens porta al passat més gris de la nostra història.

És molt trist que els contraris a la consulta no tinguin cap argument que ens pugui convèncer. M'agraden les persones que demanen la consulta per poder votar que no a la independència. Són una demostració del que vol dir ser demòcrata. La posició de la plataforma espanyolista Societat Civil Catalana no és respectuosa ni respectable. Si volen defensar la unitat d'Espanya el que han de fer és animar els seus simpatitzants a votar 'no' a la consulta en lloc de fer mans i mànigues perquè no es pugui votar. Això no és democràcia, i això no solucionarà res.

Em nego a pensar que les persones que han estat treballant fins ara per poder votar el 9N, acceptin silenciosament la resposta del govern i del Tribunal Constitucional, i es quedin amb els braços plegats. El procés cap al dret a decidir continuarà el temps que faci falta i la imposició de les lleis no podrà aturar l'anhel de democràcia de la ciutadania.

Tots contra Podemos

Digueu-me si m'equivoco, perquè no m'ha arribat prou informació, però sembla ser que Rajoy busca a Pedro Sánchez per anar junts contra Podemos. No es tracta, però d'anar junts en unes eleccions, sinó de fer pinya per aprovar les lleis que siguin per tal que Podemos quedi al marge, que no pugui sortir.

No sé si es tracta d'una queixa victimista de Podemos, o bé és cert, encara que a mi no m'estranyaria coneixent com actua el PP. El sentit de democràcia que té el PP ho és tot menys demòcrata. El PP utilitza la majoria absoluta per aprovar totes les lleis que el puguin fer imprescindible i insubstituïble. 

Del PSOE actual, amb el flamant nou cap, no sé què pensar-ne. De totes maneres si és cert que Pedro Sánchez ha posat al mateix lloc els independentistes i els maltractadors, ja no podem esperar-ne res de bo. Els catalans ho tenim clar amb aquest panorama!

Puc entendre que la resta d'Espanya no vulgui ni accepti la idea que un dia Catalunya pugui ser independent, però el que no comprenc, perquè no els considero a tots uns imbècils, que la seva manera de rebatre-ho sigui insultant i fent aquestes comparacions de subnormal. Alguna cosa falla i, o bé és el cap, la intel·ligència, o bé es creuen que amb aquests discursos anormals ens poden fer canviar d'idea.

Podemos ha entrat amb força i si el PP i el PSOE creuen que és cosa d'una foguerada, el millor que poden fer és ignorar-los i ja es perdran pel camí. Si el que pensen és que Podemos té un discurs trencador que pot il·lusionar els que fa temps que demanem un canvi en la manera de fer política, i els fa por, el que han de fer el PP i el PSOE és canviar el seu estil de política i ser més atractius, però mai posant obstacles antidemocràtics. D'aquesta manera estan cavant la seva tomba. 

Que no ens preocupi el menyspreu ni els insults

El respecte no es pot perdre en cap dels casos, fins i tot quan llegeixes declaracions d'Arcadi Espada has de mantenir la calma i pensar que ell opina diferent encara que utilitzi insults i menyspreu en les seves afirmacions. La capacitat d'aguantar tots els retrets i insults, sense perdre el nord i deixar d'avançar d'acord amb els nostres objectius és la millor manera d'aconseguir l'èxit. Si caiem en la trampa del menyspreu i l'atac, encara que només sigui lingüístic, perdrem tota la força que encara tenim.

Els fets, però també les paraules desacrediten aquells que de manera barroera ataquen els que no pensen com ells. Defensar la independència és tan legítim com voler mantenir la unitat d'Espanya. La legitimitat la tenim tota, encara que les lleis ens vagin en contra. Les lleis, però es poden canviar, i el PP ho sap de molt bona font, per experiència. És per això que negar un dret enrocant-se en una llei, com si fos impossible de modificar, és la cosa més absurda i sense sentit que hi pugui haver en una societat que es té per demòcrata.

Avui tots parlem de la llei de consultes, que volen aprovar per poder-la utilitzar el dia 9 de novembre. Tots sabem que no serà possible si no hi ha acord polític i aquest no es preveu existeixi, però, malgrat tot, els passos s'han de donar i la llei s'ha de portar al nostre Parlament, per a la seva aprovació. Hem de deixar constància de tots els passos que donem i al mateix temps deixar retratats aquells que són incapaços de respectar els altres. No demanem la independència, sinó el dret a decidir. És evident que en una societat governada pel PP difícilment podrem decidir res important. Han preparat prou bé el terreny per governar en el més absolut despotisme.