Conviure

La convivència no sempre resulta fàcil, sobretot si tendim a la intolerància, pensem massa en nosaltres mateixos i no sabem posar-nos al lloc dels altres. Estic segur que hi ha persones que s’esforcen per fer agradable la vida dels altres, però fins i tot elles, en algun moment, provoquen alguna molèstia. És inevitable, però és bo ser-ne conscients, rectificar i, si és el cas, disculpar-se.

Arran dels actes de la festa major, quan es concentren moltes activitats en uns mateixos llocs, provocant més soroll de l’habitual, hem pogut llegir a les xarxes socials diferents opinions i queixes. No tothom ho viu de la mateixa manera ni resideix en els punts cèntrics dels actes, i no podem dir que uns tinguin tota la raó i els altres estiguin totalment equivocats. Cada situació s’ha d’analitzar i també tot el conjunt.

Trobar l’equilibri no és senzill. Acontentar aquelles persones que volen gaudir de la festa sense que s’enfadin els veïns que no hi participen és el gran secret que no sempre sabem trobar. No fa gaires dies ho llegia d’una xerrada que va fer la síndica de Mataró. També a Barcelona ha sorgit el problema en molts indrets, i Arenys no és diferent de les altres poblacions.

Determinar els espais de les actuacions, els horaris i fins i tot la quantitat d’actes és una tasca feixuga que l’administració local ha d’assumir. Ser més flexibles i tolerants durant els dies assenyalats correspon al conjunt de la ciutadania. És bo que es comentin les coses que es consideren que no acaben d’estar prou regulades, per després intentar-ho millorar. En cap cas ens podem tancar en banda. Hem de ser conscients que convivim en espais reduïts i que els nostres moviments afecten els altres, a vegades de manera positiva i d’altres negativament. Si ho sabem veure, i cadascú s’encarrega de la seva part, segur que tots en gaudirem.

I ara tot s'atura?

Demà comença el Mundial de futbol i tot fa pensar que passarem un mes tranquil, amb moltes persones concentrades en el futbol i descuidant les picabaralles diàries sobre política. La immigració, l'habitatge o l'ensenyament deixaran d'ocupar les primeres pàgines dels diaris, o no?

Em pregunto si a ple segle XXI el futbol encara serveix per despistar a la gent i deixar de tenir interès en temes que preocupen la resta de dies. Segur que hi ha persones molt aficionades al futbol i a la seva selecció que ho viuran amb passió, i que deixaran en un segon terme altres preocupacions, però voldria pensar que no seran la majoria. Que avui, encara que pugui agradar més o menys el futbol, la gent és conscient que hi ha temes que no es poden deixar de banda.

Però l'experiència ens demostra que acostumem a aparcar temes quan sorgeix algun esdeveniment, o al darrere hi ha algun poder interessat a despistar-nos. La visita del papa, per exemple, ha ocupat les primeres pàgines dels diaris i, sense llevar-li importància, ha posat en un segon pla temes que semblava que eren únics i prioritaris. 

Potser necessitem distreure'ns de tant en tant, per no viure excessivament angoixats, però hauríem de tenir present que les pauses no ens poden fer oblidar el que realment cal treballar i lluitar per aconseguir. Podem intentar passar estones més divertides i distretes, però sent conscients que demà hi haurem de tornar a ser.

Sí que m'agradaria pensar que la manipulació de la gent i el populisme enganyós que aquests dies s'han frenat, no tornaran, o bé ho faran amb menys força, una vegada el papa torni al Vaticà. Que el seu missatge hagi servit per a alguna cosa, si més no per adonar-nos que les persones són el més important a tenir en compte i que els servidors públics estan per això: per servir els altres, no per aprofitar-se'n.

Premis i reconeixements

Llegia avui a les xarxes la voluntat de l’Ajuntament de Mataró de formar part del conjunt de viles florides. Segons diu la notícia, del Maresme hi consten 23 dels 30 municipis de la comarca, entre ells Arenys de Mar.

La primera pregunta que em faig és en què es nota quan reps aquest reconeixement? Quins requisits has de complir per ser acceptat i quin seguiment se’n fa? Quan ja ets a dins no cal fer res més?

No entraré a valorar si el meu municipi es mereix aquest reconeixement. Que cadascú jutgi amb els seus ulls. Sí que voldria comentar que probablement hem banalitzat això dels premis i si no fixeu-vos en el Premi Nobel de la Pau.

Probablement tenim baixa l’autoestima i necessitem que ens premiïn per sentir-nos còmodes i reconeguts. Que som útils a la nostra societat, al nostre entorn. Que no som menys que els altres.

Reconec que és bo sentir-se important i realitzat quan convius amb els altres i és bo ser agraït i felicitar els altres. Hem d’evitar de només moure’ns per aquests estímuls i trobar en la nostra manera de ser i actuar les raons per ser feliç.

És molt important tenir la vila florida, neta i polida. I en això hi hem de col·laborar tots. No hem d’esperar que ho facin els altres. Però no podem oblidar-nos de les persones. Hem d’evitar i treballar perquè no hi hagi vilatans que visquin al marge, amb dificultats greus per a la seva subsistència. Les persones per davant de tot!

El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

Veïnatge i humanitat

La notícia del descobriment del cadàver d'un home que hauria mort feia quinze anys, sense que ningú l'hagués trobat a faltar, m'ha fet pensar sobre el tema de la soledat i el paper que juga la societat. Com pot ser que una persona que viu al costat de casa teva i que té família, encara que estigui enemistat, desaparegui de la nit al dia i ningú no se n'adoni durant quinze anys?

Aquests dies el diari ARA ha tret un article entrevistant persones que se senten soles, vivint voltades de gent. Recordo que algú m'havia dit que era més fàcil sentir-se sol vivint en una gran ciutat, voltat de gent, que no pas en un poble d'alta muntanya.

Com a membres d'aquesta societat que té tanta activitat, ens hauria de fer reflexionar sobre què estem fent malament que persones veïnes nostres se sentin soles. Hi ha hagut diferents iniciatives ciutadanes, promogudes pels ajuntaments, per detectar persones que viuen soles, per evitar precisament que pateixin qualsevol incident i que puguin necessitar la nostra ajuda. Penso en el programa Radars, però n'hi ha d'altres.

La majoria dels casos han estat programes que han fet fallida, i també caldria estudiar-ne els motius. No crec que siguem poc solidaris. Probablement estan mal orientats i dirigits. Sense caure en la xafarderia, seria bo que tinguéssim un coneixement actualitzat de què fan els nostres veïns, sobretot si es tracta de persones grans o que viuen soles. Algú pensarà que no n'hem de fer res, però com en totes les coses, es pot actuar per una bona causa o simplement ficar el nas on no et demanen.

Si som conscients que vivim en societat i que ens necessitem els uns als altres, hauríem d'entendre que totes les persones són importants, encara que no destaquin especialment en res, o siguin prou modestes i silencioses que gairebé no notis la seva presència. Ens ha d'importar saber que al nostre voltant tothom tira endavant, amb les dificultats que puguem tenir, i la confiança de saber que si necessitem ajuda tenim els nostres veïns que ens vindran a socórrer. És empatia, humanitat i estimació a les persones. No és demanar tant!

El vot a la CUP, el vot al canvi!

Sempre he defensat un altre model electoral, on la gent pogués escollir les persones. Ho he defensat per la importància que dono a les relacions personals, a la responsabilitat assumida per un polític davant d'uns electors concrets. I quan parlem d'eleccions municipals, i ens referim a poblacions com la nostra, on gairebé ens coneixem tots, i amb prou feines pots bellugar una cadira sense que se n'assabentin des de l'altre costat, encara agafa més força aquest model de vinculació directa, de relació entre vilatà i polític local. 

Aquests dies de campanya, tots defensem uns colors, una marca, una ideologia, però tots volem millorar la gestió municipal, sense que hi pugui haver grans diferències en els programes. Hi ha, però un rum-rum de fons que parla de les persones, que etiqueten, perquè tothom té memòria sobre fets, comentaris, afirmacions i promeses, però sobretot actituds i maneres.

Tot això em referma en la idea, que hi crec sincerament, que no hi ha res més important que les relacions humanes, que la capacitat d'escoltar els altres per millorar i aprendre. No tothom ho veu igual. Hi ha qui es creu que uns resultats electorals favorables són prou motiu per exercir un lideratge opac, denigrant, sense tenir en compte les persones. Després ve la contradicció més flagrant, com és fer-se l'amable per recaptar els vots que et permetin continuar amb la mateixa tònica, amb la mateixa manca de respecte.

Una campanya electoral no és fàcil, no només pel cansament físic i la pressió que reps, sinó també per la reflexió constant sobre el que estàs fent, l'esforç per mantenir-te honest i coherent amb els teus principis, i amb les ganes de fer arribar el missatge més clar i sincer a tothom. A aquelles persones que coneixes, però també aquelles altres que poden pensar molt diferent de tu.

Avui, l'estona que hem destinat a presentar el nostre programa a peu de carrer, també ens ha servit per conèixer situacions que requereixen una millora sense demora. Hem pogut constatar que la nostra feina es valora i s'aprecia sincera, sense grans promeses, però sí amb tota la voluntat de treballar amb energia i eficàcia per millorar una gestió municipal desmanegada i allunyada de la ciutadania. Amb la CUP hem de redreçar una dinàmica que no hauria d'haver existit mai. I per això demanem el vot a l'Arnau i a tot el seu equip. El vot al canvi!

Parlem de la residència municipal

En campanya electoral tots les formacions polítiques que volen entrar a l'Ajuntament estem fent un seguit de promeses, la majoria de les quals resulten repetitives i cansen a la majoria dels vilatans. Són promeses que s'han fet any rere any i que no s'acaben de materialitzar. No ens cal fer grans invents, perquè cada quatre anys ens adonem que tot allò que s'havia promès, o gairebé tot, està per fer.

No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més i més les persones que han perdut la confiança en els polítics i vegin en les promeses un conjunt de paraules buides que no porten enlloc. És per això que les persones que hem decidit presentar-nos a les eleccions hem de tenir-ho en compte. En primer lloc hem d'evitar prometre allò que sabem que no podrem fer, i després tenir molt clar què estem dient que volem fer, perquè l'endemà de la presa de posició, qui estigui a govern ho comenci a planificar i posar-ho en marxa, i qui es quedi a l'oposició ho tingui molt present per recordar-ho cada dia fins que s'encarrili la feina.

Parlant amb les persones, a peu de carrer, tot lliurant els nostres tríptics explicatius, et comenten tot allò que fa temps que està encallat i que no hi ha manera de solucionar-ho. No sempre es tracta d'actuacions impossibles, sinó més aviat és qüestió d'oblit, per deixadesa o perquè es prioritzen accions més vistoses.

L'Ajuntament de la nostra vila compta amb una residència geriàtrica de gestió municipal amb mancances. Ens han arribat elogis al tracte humà i bona feina de les treballadores del centre, i això ens reconforta, però no passa el mateix amb les condicions de l'equipament, amb projectes encallats, i la despesa inútil que s'hi ha fet i que no resol una de les necessitats més urgents, com és la d'ampliar l'oferta de places atesa la demanda actual.

Sigui qui sigui qui assumeixi la responsabilitat de governar els propers quatre anys, ha d'entomar aquest tema i donar-li la millor solució. Estem parlant d'una tasca necessària per donar resposta a un col·lectiu de la nostra vila que no pot permetre's el luxe d'esperar més temps. Tingueu la completa seguretat que si la CUP entrem a l'Ajuntament amb prou força com per incidir en la política del proper mandat, aquest tema no continuarà aturat, sinó que treballarem per recuperar tot el temps perdut fins ara, i donar la resposta que els nostres vilatans ens demanen insistentment.

Partits polítics, persones i promeses

Avui s'han publicat al Butlletí Oficial de la Província (BOPB) les candidatures per a les eleccions municipals del mes de maig que, si no hi ha modificacions, seran oficials el proper dilluns. Arenys de Mar redueix el nombre de candidatures respecte a ara fa quatre anys, de 8 a 6, però tot i així es presenta un partit polític més dels que han tingut representació al Consistori de la vila en aquest mandat que s'acaba. 

De mica en mica, doncs, el calendari electoral va avançant amb la mirada fixada al 28 de maig, dia que els arenyencs decidiran el nom dels 17 regidors i regidores que durant quatre anys estaran treballant, ja sigui dins del govern o a l'oposició, per millorar tot allò que ha quedat pendent malgrat les promeses electorals de la campanya passada.

Els partits polítics que han tingut responsabilitat de govern justifiquen tot el que no han fet, i els de l'oposició els hi retreuen. Això s'ha vist sempre i que a ningú sorprengui que això continuarà passant. En tot cas, en el que hauríem de millorar és a l'hora de prometre més del que realment sabem que podrem fer, i centrar-nos més en allò que potser no crida tant l'atenció, però sí que és viable i bo per a tothom.

Avui, doncs, és el dia de xafardejar qui va i amb qui, i potser per acabar de decidir el nostre vot. Per algunes persones les sigles del partit polític que hi ha al darrere pesen molt, altres, en canvi, prefereixen mirar el nom de les persones al marge del partit amb qui es presenten.

Ara no és el moment de parlar del sistema electoral ni pretendre canviar res. Hi ha molt temps per reflexionar-hi i opinar, però algunes persones n'hem parlat en infinitats d'ocasions, jo mateix en aquest blog. Sense necessitat d'eliminar el paper que juguen els partits polítics, sí que ens hauríem de plantejar altres sistemes on els electors poguessin escollir les persones que volen que els representin. Una manera són les llistes obertes.

De totes maneres, si Catalunya no ha estat capaç d'aprovar una llei electoral pròpia, quan en té competència, encara seria més estrany que Espanya modifiqués la llei electoral municipal. És per això que ens ho hem d'agafar com una conversa de cafè, sabent que difícilment arribarà un dia en què es tingui més en compte les persones que els partits polítics. Entretant, doncs, mirem el conjunt de cadascuna de les llistes, recordem què han fet aquells que ja porten un temps a l'Ajuntament, o n'han tingut experiència, i després escollim la nostra preferència. No ens fixem gaire en les promeses, perquè el vent se les emporta.

A reveure Gavarra!

Com si es tractés d'una figura musical, avui podria cloure el treset de Gavarra. Ja som a casa i em venia al cap l'expressió d'arribada a la civilització, però això podria semblar un insult a les persones que viuen en zones com la descrita i no és aquesta la meva intenció. Més enviat els podria envejar o encara millor, admirar. No és fàcil viure en un indret on tot és molt més complicat de resoldre i tens menys oportunitats d'aprofitar-te dels avantatges de viure en societat.

La veritat és que la diferència entre un punt i l'altre és abismal, però les persones som el que som, i en tot cas l'entorn ens condiciona i requereix la nostra adaptació. Sortíem de Gavarra sense ningú a la vista i cap cotxe fins a Coll de Nargó. Entràvem a Barcelona per la Diagonal, amb una aglomeració de cotxes que t'obligava a parar estoicament. Vivim concentrats en quatre pams de terra!

Podríem estar setmanes i mesos, i fins i tot anys, parlant de la vida en un marc rural i un altre d'urbà, amb el que això representa i com ens implica i condiciona, i de ben segur que anirien sortint idees que ens farien entendre com és possible sobreviure en un o altre lloc. El més important, però, és centrar el tema en les persones, en la nostra capacitat d'adaptar-nos en el territori i, sobretot, la nostra voluntat de ser feliços malgrat el que pugui ocasionar-nos viure en un lloc o l'altre.

L'experiència d'aquests dies ha estat interessant. No és la primera vegada que experimento una situació semblant, però sí que no és habitual, i el marc d'aquests dies era totalment nou per a mi. A partir d'aquí podria animar tothom a practicar-ho en un moment de la vida perquè ens enriqueix. T'adones de què vol dir viure, i de la importància de ser-ne conscient. No deixar-nos absorbir per la rutina que, encara que no vulguem, sempre ens amenaçarà.

Si no heu estat mai a Gavarra, com jo mateix fins fa tres dies, us animo a fer-hi una escapada. No espereu res excepcional ni únic. Això només passa a les pel·lícules de ciència ficció. Es tracta d'estimar la natura en estat pur, sense pretensions ni grans recursos. Segur que podem trobar raconades com aquesta que ens poden ajudar a entendre la vida, però en tot cas aquest paratge és una d'elles.

La vida allà no és fàcil, com probablement no ho és per a molta gent al bell mig de la concentració de persones de la gran ciutat. Es tracta d'anar traçant el camí i tenir la sort de trobar qui t'hi acompanyi i t'ajudi. En el fons el que hem d'aprendre és a valorar les petites coses, que són les que més fàcilment ens cauran entre les mans. Els grans miracles no acostumen a passar mai, i per això no cal esperar-los.

Quaranta-quatre anys després

Ahir em vaig retrobar amb excompanys quaranta-quatre anys després. No sóc persona de recordar èpoques passades, sobretot quan han estat fets que has viscut de manera forçada, sense cap entusiasme. Això no vol dir que no apreciïs l'amistat de les persones, però sí que fa que siguis més fred a l'hora de fer memòria i reviure el passat.

Atesa la situació que estem passant amb la pandèmia del coronavirus, que no deixa que ens puguem trobar de manera presencial, més enllà de la família i persones més properes, la trobada d'ahir va ser virtual i va servir per veure'ns persones que vàrem conviure durant tres mesos, ara fa quaranta-quatre anys, i que jo no havia tornat a veure.

Realment, les persones que han fet possible la trobada tenen molt de mèrit i segur que disposen de molta informació al respecte, però a mi em podien colar qualsevol persona i no m'hauria adonat si havíem coincidit abans o no, ja que ni la memòria ni les imatges m'hi ajudaven. Tots hem canviat molt, i quaranta-quatre anys són molts anys, si entremig no hi ha hagut cap contacte, i desconeixes la vida que ha dut una i altra persona, i encara més si vius a molts quilòmetres de distància.

Va ser interessant adonar-te que han passat molts anys, i també moltes coses, fins al punt de veure que llavors poc podies imaginar-te que arribaries a ser i estar on sóc ara. No puc dir que en guardi un mal record, perquè la veritat és que gairebé no en guardo cap record. Estic convençut de la nostra capacitat de seleccionar els nostres records i fer espai al nostre cap, perquè ens hi càpiga bé allò que ens interessa recordar.

L'experiència va ser agradable i felicito les persones que ho han fet possible. Espero no trigar quaranta-quatre anys més per fer una nova trobada, més que tot perquè ja no hi seria a temps.

L'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura

El trasllat dels presos polítics a presons catalans ha pogut fer pensar que era la millor solució, entenent que aquí serien tractats d'una altra manera, a part de ser a prop dels familiars. Aquesta sensació l'hem mantingut fins que hem conegut l'informe del Comitè Europeu per a la Prevenció de la  Tortura (CPT) del Consell d'Europa, on es denuncia que a les presons catalans es maltracta els presoners.

L'ambient que respirem contra l'estat espanyol pel procés ens pot fer pensar que a casa nostra tot ho fem bé, però ens adonem que no és així, sinó que hi ha molt a aprendre i moltes actituds a canviar. Segons diu l'informe hi ha proves evidents de tortures a presoners que no es poden admetre i són totalment denunciables.

De ben segur que els nostres presos polítics no les hauran sofert, en primer lloc pel seu comportament, però també per la repercussió que això tindria. En casos de tortura sempre hi ha aquelles víctimes que fàcilment se'ls pot aplicar perquè tenen poques defenses. 

Aquest exemple ens ha de servir per no adormir-nos i, paral·lelament a les nostres reivindicacions sobiranistes, hem de ser capaços d'exigir un estricte compliment del respecte als drets humans a totes les institucions públiques del país, també a les presons. Durant anys hem defensat els Mossos d'Esquadra com els bons, fins que hem observat comportaments no prou dignes. Hem de continuar defensant els Mossos com la nostra policia, però exigint un tracte exquisit de respecte a les persones, encara que sigui en enfrontaments. No tot s'hi val, i això ho hem de tenir molt present.

Aprendre a estimar

Des de fa temps hem deixat d'aprendre a estimar. Un fet tan simple que té gran abast. Estimar és la solució a molts mals, també a l'incivisme. Recordo que els meus pares m'ensenyaren a comportar-me a la via pública, respectant els altres, sobretot els més grans, i la base de tot era l'estima cap a les persones, les veïnes, les menys afavorides.

Al cap dels anys entens que estimes els altres quan defenses comportaments cívics a la vila, quan et fa mal veure que els altres l'embruten, sense que els vegis preocupats. Estimar també vol dir això. I la història, i la geografia, el país...

Una tradició, que no s'ha perdut encara que probablement sigui minoritària, era l'escoltisme, els grups d'esplai, les sortides organitzades a la natura, on s'ensenyava respectar les persones, però també les coses. Ja em crec que encara t'ho pots trobar, però abunda més l'incivisme, l'avorriment, el no saber en què dedicar el temps... I és potser això el que fa que hi hagi gamberrisme, actes incívics, i fins i tot delictius.

I això s'aprèn a l'escola, però també i sobretot a la família. Hem renunciat a l'educació dels nostres fills, i fins i tot els hem aviciat a l'excessiva competència, a menystenir el perdedor, a fer-ne escarni. Reivindico, doncs la necessitat que recuperem l'exercici de fer aprendre a estimar, no només els nostres, sinó també aquells que són diferents. A estimar l'espai públic i sentir-nos orgullosos de mantenir-lo endreçat. A treballar perquè la vida pública sigui harmònica, sense estridències i justa per a tothom.

Una tarda amb els "mena"

Cal felicitar la iniciativa d'organitzar un pícnic a la platja amb els menors no acompanyats residents a la vila i els seus mentors. Esta vist i comprovat que només compartint estones amb les persones aconsegueixes fer fora molts prejudicis. Si a l'Estat espanyol hi ha aquesta catalanofòbia tan encesa és, a part dels errors que haguem pogut cometre nosaltres i la manipulació de la premsa espanyola, degut al desconeixement mutu. Parlant la gent s'entén, però simplement compartint una vetllada pots trencar molt estereotips.

Ahir dissabte a la tarda ens trobàrem una colla d'arenyencs que vivim situacions ben diverses, per compartir el menjar que entre tots vàrem preparar, i escoltar un conte i una interpretació musical. A vegades no cal muntar grans espectacles ni filigranes, quan el que importa és compartir. Veure que som diferents, però tots som persones, i que aquells rumors, a vegades intencionats, no són més que rumors, que al darrere hi ha persones que estan fent un esforç molt gran per aconseguir ser respectats i trobar un camí a seguir a la seva vida, una vida que no els ha estat fàcil.

Felicito els mentors i les seves famílies i encoratjo tothom a ser respectuosos i comprensius davant d'una situació que és clarament injusta, la que pateixen aquests menors vinguts de fora.

L'arbitrarietat de la Justícia espanyola

Cada vegada deixen veure més clar que els diferents tribunals, organismes i institucions judicials espanyoles actuen de manera venjativa contra tot allò que sigui català. Com que veuen que els catalans ens mantenim ferms en els nostres principis, i en la voluntat de ser lliures i sobirans, només poden actuar de manera judicial i bruta contra nosaltres.

Després dels resultats electorals d'ahir diumenge, constaten que els catalans, i també els bascos, som diferents. Ni millors ni pitjors, però diferents, i això no ho paeixen. Les forces espanyolistes han perdut força i ERC ha esdevingut la primera formació política de Catalunya. Junts per Catalunya, que ho ha fet tan malament com ha sabut, ha pràcticament mantingut la seva posició, i C's, que a Espanya ha avançat de manera important, a casa nostra s'ha quedat enrere. 

Encara que, desgraciadament, Vox ha entrat per Barcelona, el PP ha quedat amb la trista figura de Cayetana, la forastera que volia representar-nos a Espanya. Només el PSC ha fet una gran crescuda, l'únic partit polític que va signar l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Deixeu-me que us recordi que és molt diferent tenir el PSC a l'àrea metropolitana de Barcelona, que no pas tenir-hi un partit deslleial amb Catalunya com és C's.

Amb l'empenta d'ahir diumenge les europees de finals de maig es presenten amb més optimisme. Potser per això la JEC ha prohibit que els nostres polítics exiliats s'hi puguin presentar. Cal confiar en la justícia europea perquè això no passi i puguem veure Puigdemont, Ponsatí i Comín diputats electes d'Europa.

A la nostra vila ha guanyat ERC, confiem, però que en les eleccions municipals del proper 26 de maig els resultats siguin en clau local, pensant en les persones que hi ha al darrere i no tant en la marca del partit.

Comentaris a les 90 respostes dels i les alcaldables per Arenys de Mar

Treure conclusions una vegada analitzades les respostes de les deu candidatures, que finalment varen ser nou (Arenys Sí Pot no va respondre), seria una temeritat. Com a molt podem explicar coses i llavors cadascú pot quedar-se amb allò que consideri més significatiu.

En primer lloc cal agrair la resposta de les nou candidatures perquè no hi tenien cap obligació ni en no fer-ho tampoc els comprometia en res. Més aviat contestant els podia comprometre. El ressò que puguin tenir les seves respostes i les nostres opinions tenen l'abast que tenen, molt diferent del que pugui tenir un debat de Ràdio Arenys, o les entrevistes en directe.

Tal com deia el primer dia, no totes les candidatures varen respondre amb la mateixa extensió i concreció. En algun cas (C's i PP) les respostes eren molt breus i a vegades fugint d'estudi, en el cas de la mesquita, però donant opinió de temes com les Clarisses o en l'acapte d'empreses foranes. CIU, en general, no es compromet gaire i en moltes de les preguntes respon que ho hauran d'estudiar.

En el cas d'ICV i la CUP les seves respostes varen ser exhaustives, sobretot ICV, i a més amb concrecions i explicacions ideològiques. PSC i ERC varen ser breus, però amb objectius concrets. JuntsxArenys ens recorden que, encara que amb un altre nom, han governat aquests quatre anys i ho han fet bé, i SI queixós amb la manera de governar i focalitzant les respostes en l'àmbit que va tenir competències el seu cap de llista. En el cas de la Biblioteca no suggereixen cap solució.

Només ICV i C's ens parlen de reorganitzar l'ajuntament, i totes les candidatures ens afirmen que prioritzaran el treball per a millorar la situació de les persones, les més perjudicades per la crisi que hem estat patint els darrers anys.

Quant al Mercat municipal tothom coincideix que cal actuar-hi perquè consideren que té futur. Fa molts anys que es parla del Mercat municipal i han passat diferents governs municipals sense que s'hagi resolt res. Sempre s'ha dit que les grans superfícies eren els grans competidors del Mercat per les facilitats que donaven, entre elles l'aparcament. Avui, però hem de dir que no només són les grans superfícies les competidores que ensorren l'activitat del Mercat, sinó que també hi ha comerços de la Riera, amb el mateix problema de mobilitat, que també li fan la competència. Vàrem trobar, en la majoria de respostes dels grups, una falta de crítica en l'actitud dels paradistes i en la gestió del Mercat, que sí menciona SI.