Gràcies, Cinto!

Aquesta matinada el pare Cinto ens ha deixat. En Jacint Duran, frare caputxí ha estat un gran referent de la comunitat de caputxins d'Arenys de Mar, de la bondat i l'amor als més vulnerables. La seva mort no ens deixa indiferents, com tampoc no ens hi ha deixat la seva vida dedicada als altres, sobretot a aquelles persones marginades de la nostra societat.

Amb la mort de persones com en Cinto recordes bé les paraules d'agraïment a Déu per la sort d'haver-lo tingut entre nosaltres. Els arenyencs, amb més o menys fe, amb més o menys proximitat a la vida comunitària dels caputxins, en algun moment o altre de la nostra vida hem sentit parlar d'ell, de la seva tasca altruista, del seu amor il·limitat a les persones més vulnerables del nostre entorn.

El pare Cinto, com molts l'anomenaven, també ha estat un exemple per aquelles persones que hem tingut la sort de què gairebé tot ens ha anat de cara. A través de la paraula, el seu exemple de vida, els seus escrits, les seves homilies, hem entès què vol dir realment conviure, i les dificultats que a vegades ens trobem per manca d'estima, de respecte i de consideració cap a les persones que són diferents.

Sabíem del llarg patiment d'en Cinto i, per tant, no ens han estranyat el desenllaç, però sí que ens dol, encara que sigui per pur egoisme, perquè ja no el tindrem entre nosaltres. 

En Manel Pou, una altra bona persona d'aquesta vila, que l'estimava molt i el coneixia bé, ens ho avançava fa ben pocs dies, i ens demanava que preguéssim per ell. La porta del cel l'ha trobat oberta de cap a cap, i des d'allà continuarà treballant per intercedir pels més pobres, per aquelles persones que tenen greus dificultats per encaixar a la nostra societat. 

Avui, només podem agrair-li tota la seva tasca de vida i animar els seus companys de la comunitat de caputxins que continuïn la seva tasca i ens reclamin l'ajuda que els podem oferir, que de segur la necessiten i no podem negar-la. La millor felicitat d'aquest món és tenir la sensació d'haver estat útil als altres, i és per això que en Cinto era la persona més feliç.

Cal ser honestos

Aquests dies als mitjans de comunicació i a les xarxes socials hi ha molts comentaris relacionats amb el genocidi de Gaza, sobretot arran de la posada en marxa de l'anomenada flotilla que ahir va ser assaltada per militars israelians. Hi ha diferents posicionaments, i amb això no hi ha res a dir, però sí que s'ha de criticar la manca d'honestedat.

No es pot aprofitar una desgràcia per interessos personals o polítics. Per altra banda, és fastigós sentir els comentaris de la presidenta de la Comunitat de Madrid. A vegades penses que no està bé del cap. Tothom pot dir el que li sembli, però hi ha uns límits que crec que ella ha traspassat i que no s'hauria de permetre. Pensar, però, amb qui ho pot aturar ja és tota una altra història.

El cas de l'assalt a la flotilla és greu, encara que tothom sabia que passaria. Un govern com l'israelià que mata indiscriminadament a tants palestins indefensos, què no farà amb quatre voluntaris que pretenen deixar-los en evidència. Dit això, no podem deixar de denunciar aquesta actitud. Israel ha actuat en aigües internacionals, i a més no té autoritat sobre les aigües de Gaza. Israel fa el que vol i les grans potències mundials, amb els EUA al capdavant, els ho permeten.

I dic que s'ha de ser honest, perquè tinc alguns dubtes sobre alguna de les actuacions que hem pogut veure aquests dies. No soc ningú per jutjar els altres, ni les seves actuacions ni paraules, però en tot cas hi ha posicionaments que no acabo de veure clars i m'agradaria que fossin coherents amb la persona, davant de qualsevol situació, i no es jugués amb la injustícia que pateixen els palestins des de sempre.

La flotilla ha deixat en evidència una realitat que els estats occidentals miren d'amagar o dissimular. Ara caldria veure quin és el següent pas. Pot ser que no passi res i que tot continuï igual, però la consciència de molts dirigents hauria de trontollar i fer prendre decisions valentes davant de tanta barbàrie.

Estimar el país i la seva gent

Sense caure en l'alarmisme convé reflexionar sobre què estem fent malament al nostre país. Si llegeixes les notícies, però també molt a prop teu, t'adones que es viu amb inseguretat. Tenim por de qui passa pel nostre costat. Ens preocupem a tancar bé les nostres cases quan sortim a donar un vol. Aferrem bé el mòbil quan coincidim en una concentració de gent. Tot això per la inseguretat que ens envolta.

Aquest estiu he tingut la sort de viatjar a dos països ben diferents. Podríem dir que en poques coses eren coincidents, però sí que tenien en comú el fet de sentir-te segur. T'explicaven que allà era molt rar ser agredit o robat, i realment aquesta era la sensació que tenies. En paratges prou semblants al nostre, com és un aeroport, la sensació era totalment diferent de la que tenim a casa nostra.

Ahir comentava que la massificació no és mai bona i aquesta facilita que hi pugui haver més delinqüència. En aquests dos països no hi ha massificació de gent. Tanmateix, hi ha mesures correctores que poden funcionar i que a casa nostra no sabem aplicar correctament. La mesura policial desemparada d'altres no serveix, i això ha quedat demostrat a bastament. La pèrdua de valors començant a la família i per extensió a la societat és un primer obstacle per sentir-te segur. Si no ensenyem als nostres fills a comportar-se i respectar els altres, no aconseguirem una societat tranquil·la i plaent.

Les lleis també s'han d'adaptar a la realitat que vivim. La tan comentada reincidència en els delictes és una demostració clara que la nostra societat no funciona. No pot ser que una persona acumuli centenars de delictes, que són els provats, i no li passi res. Això no vol dir que tothom hagi d'anar a la garjola, però no pot sortir de manera tan gratuïta.

Com a anècdota diré que a Islàndia els joves tenen la possibilitat de treballar per a la comunitat, tenint cura del territori. Una mesura que permet resoldre dos temes a la vegada: ocupar els joves durant un parèntesi de la seva vida i endreçar el país per fer-lo més atractiu. Qui treballa pel país té tots els números per arribar a estimar-lo, i si te l'estimes el cuides i protegeixes, tant a ell com a la seva gent. Segur que podem trobar elements dissuasius del delicte més enllà de policies i càmeres de vigilància.

El nostre compromís amb els altres

No sé si us sona el concepte "individualisme", però darrerament surt bastant en les anàlisis que es fan de la nostra societat dels temps actuals. Probablement molts convindreu en marcar-la com una de les xacres més habituals avui, contra la que es demana lluitar-hi per millorar la nostra convivència. Cada vegada ens ho posen més fàcil per aïllar-nos del brogit i procurar per a nosaltres tot descuidant aquells que estan al nostre voltant.

    Seria bo que assumíssim com a una obligació el fet de comprometre'ns amb els altres, ja siguin veïns, coneguts o saludats. Aportar el nostre gra de sorra a la comunitat on vivim, a la nostra vila. I això es pot fer de moltes maneres. Segur que cadascú de nosaltres pot trobar la que més s’adapta a la seva manera de ser, a les nostres possibilitats, a les nostres capacitats. 

    Aquest compromís social no és necessàriament econòmic, sinó que el podem trobar en el temps, en les actituds, en el respecte. No es tracta tant d’ajudar com de compartir i fer més fàcil la vida dels que tenim al costat. Persones que potser desconeixem, que no sabem com pensen o que pensen molt diferent de nosaltres.

    Hi ha qui es troba còmode en el món de la política, d’altres en el món de les entitats i el voluntariat. I també qui simplement procura que al seu voltant tot sigui més fàcil i agradable. Sigui quin sigui el camí que decidim seguir és important recordar que no som imprescindibles, però sí necessaris.

I per això vaig decidir presentar-me

Qui no vulgui pols, que no vaig a l'era! I això és ben cert. Si no et vols complicar la vida, et quedes a casa, vius la teva vida i que els altres s'espavilin. Això si tens la sort que la vida et somriu i que pots anar tirant sense gaires maldecaps. Però no tots som iguals, i n'hi ha uns quants que ens agrada complicar-nos la vida i per això prenem decisions que potser hi ha qui no les pot entendre. 

Després d'una vida de treball, arriba la tranquil·litat de la jubilació. Si la salut t'acompanya, et permet dedicar bona part del teu temps a fer tot allò que potser el dia a dia no t'ha permès fins ara. El pots dedicar a coses personals i familiars, o embarrancar-te a pensar en els altres i treballar per a la comunitat.

Decidir presentar-te en unes eleccions municipals no és ben bé voler dedicar-te a la política, sinó a treballar per la vila on has nascut o t'ha acollit, amb la voluntat de millorar-la, aprofitant la teva experiència i coneixements, però sobretot les ganes de treballar sense defallir, perquè el teu pas per la casa de la vila sigui profitós.

No és la primera vegada que opto a formar part del Consistori arenyenc. Durant el mandat 2007-2011 vaig tenir l'honor de formar part de l'equip de govern local, amb responsabilitats a diferents àrees. No vaig poder fer tot allò que hauria volgut, però estic molt content i orgullós de tot el que vaig aconseguir. Moltes de les coses que vaig emprendre es varen iniciar amb mi, i la majoria han perdurat en el temps.

Penso, i per això vaig acceptar l'oferiment de la CUP, que hi ha moltes coses a millorar. Que la gestió municipal actual té molt que desitjar, i una de les coses que més m'amoïnen i que tinc més ganes de poder contribuir a solucionar, és la poca empatia cap als vilatans, també aquells que no pensen com tu. El poc cas que es fa de les opinions de la gent, dels suggeriments i les crítiques, i la manca de facilitats perquè tothom pugui participar de veritat de la vida pública. 

La meva experiència a l'Ajuntament m'avala, tant a nivell de participació ciutadana, com d'organització interna. És per això que he decidit sacrificar bona part del meu temps lliure per oferir el meu treball i coneixements a la vila que estimo des del primer dia que hi vaig arribar. Ara només cal obtenir la confiança dels vilatans, i aconseguir formar un grup de treball que lideri el nou projecte municipal, que necessàriament passarà per un canvi en la manera de fer política. Gràcies.

Donar la veu a la gent durant tot el mandat municipal

L'altre dia conversava amb una persona que ha estat implicada en el moviment veïnal i li vaig notar un cert pessimisme. Avui, no tothom està disposat a dedicar part del seu temps a treballar per la comunitat, sobretot pensant que hi ha moltes dificultats per aconseguir l'èxit en reivindicacions veïnals, la majoria de les quals són totalment legítimes i de sentit comú. L'experiència de moltes persones que han passat per aquests moviments és d'un cert desgast i desencís, sobretot perquè han tingut dificultats per trobar relleu, després d'anys de lluita i un cert esgotament.

Des d'una vegada que ho vaig sentir a dir, he mantingut com a vàlida la idea de la nostra facilitat en ser reactius més que no pas participatius. Potser és per això que els polítics han deixat de valorar i tenir en compte la participació. D'alguna manera creuen que la gent es cansa de tot i de criticar en sabem molt.

Continuo pensant que la mobilització de la gent per resoldre situacions crítiques del nostre dia a dia és imprescindible, malgrat els entrebancs amb què ens trobem i que provoca que cada vegada hi hagi menys gent interessada, i més ara que ens és tan fàcil des de casa, davant d'un teclat, malparlar de tot i tothom.

No és estrany que els joves siguin els menys motivats per la política. Entre tots hi hem col·laborat perquè així sigui. A la meva generació també passava, tot i que la situació política, sota el franquisme, facilitava que uns quants es sentissin cridats a moure's per aconseguir un sistema democràtic i de llibertat en defensa dels drets d'expressió, els lingüístics i de participació en la vida pública.

Avui hi ha partits polítics que han tancat el cercle amb els propis militants i no tenen gaire interès en obrir-se a altres persones que probablement discreparien dels seus principis, però alimentarien la diversitat que és real i es fa tan necessari de treballar-hi i tenir-la en compte.

En la gestió municipal és més important que en cap altre lloc la implicació dels veïns i veïnes per avançar com a comunitat, treballant per resoldre tot allò que no ens permet viure amb un mínim de dignitat, i millorar aquells aspectes que ens faciliten la vida, sigui la mobilitat, la neteja, la defensa del territori, l'accés a l'habitatge o a la sanitat.

Cal entrar a l'Ajuntament amb força per fer possible que tothom s'hi vegi representat, i que hi pugui dir la seva, no només el dia de les votacions, sinó durant els quatre anys del mandat municipal. Amb la CUP, que trepitja el carrer, podrem aconseguir que tots tinguem veu a la casa de la vila.

El conflicte sanitari de Madrid

Fa molt temps que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens vol fer creure que la seva manera de gestionar la cosa pública és la millor. De fet el seu plantejament es basa en aprimar la capacitat econòmica i d'actuació de l'administració pública reduint els ingressos via impostos i fent que sigui la inèrcia de l'àmbit privat qui marqui la pauta. 

S'ha vist, amb la manifestació d'aquest diumenge, que el sistema sanitari madrileny trontolla, i que hi ha molts problemes que la seva presidenta vol amagar perquè no li tirin en cara la seva manera de fer política. És un pensar en la classe rica que es pot pagar els serveis, en detriment de la classe treballadora que no rep els serveis mínims necessaris per tenir una qualitat de vida decent.

Al llarg de la història hem vist revoltes motivades per un malestar general de la població, que han superat els governs de torn provocant un canvi de persones o de sistema. També hem vist que la tendència és recuperar la situació incial, a base de retallar serveis i prestacions, a l'espera que es repeteixen noves protestes per aconseguir una vegada més recuperar uns drets que ens semblaria que no haurien d'haver desaparegut mai.

La tendència actual al món occidental està més a favor de postures com les de la presidenta madrilenya que no pas de les exigències d'una població que considera que no rep els serveis que caldria. Això fa que la presidenta Ayuso respiri més tranquil·la del que caldria suposar davant d'una manifestació massiva com la d'ahir a Madrid.

Dubto força de l'èxit de la manifestació i de la pressió que el personal sanitari està exercint des de fa setmanes. En un altre moment creuria que tenen les de guanyar, però avui el vent no bufa a favor, i hi ha una força misteriosa que ajuda a tapar tota aquesta problemàtica, la titlla de revolucionària sense sentit, i ho excusa en la picabaralla política d'una món en situació preelectoral permanent.

És trist que calgui sortir al carrer per reclamar allò que per sentit comú semblaria que és just i necessari. En un sistema democràtic amb eleccions continuades faria l'efecte que accions com les d'aquest diumenge a Madrid haurien de tenir repercussions immediates i fer canviar d'estratègia al govern de torn. L'orgull en excés que ha demostrat la presidenta madrilenya em fa pensar que buscarà la manera per sortir triomfant de la baralla, menystenint els que se li enfronten, amb qualsevol excusa de mal pagador. Al darrere hi té el PP i Vox que li fan coixí. El PSOE haurà de demostrar que no està en hores baixes i que és capaç d'aguantar la pressió de la dreta, per aconseguir una continuïtat en el govern de la nació.

L'estiuet de Sant Martí

Amb els anys són moltes les coses que canvien, fins i tot els costums i les tradicions. Sempre he pensat que els adults tenim l'obligació de recordar i explicar fets i anècdotes de la nostra joventut perquè no desapareguin de la història, més enllà dels llibres. Personalment sempre m'ha agradat explicar com vivien els meus pares, com pensaven i en què s'entretenien. Quines eren les seves aficions i com era el seu dia a dia, sobretot en tot allò que avui ha canviat.

És per això que quan escric també m'agrada introduir frases fetes, si venen una mica a tomb, perquè he notat que se n'ha perdut la mena. Crec que tot el que ajuda a recordar és important i fa que no simplifiquem tant la nostra vida. De la mateixa manera que en l'ús de la nostra llengua convé no reduir gaire el vocabulari, també és important saber d'on venim i fins i tot retenir allò que en algun temps havia estat d'actualitat. 

Ara em ve al cap l'encant del peix, que precisament aquests dies s'ha fet algunes sessions tal com es feia abans, arran dels actes del Calamarenys, i penso que és bo que ens ho recordin perquè això ens ajuda entendre el nostre passat d'on venim.

A tot això hi ha necessàriament un component de sensibilitat que al meu entendre està a la baixa. Crec sincerament que la nostra societat és menys sensible que abans i per això hi ha més gent que viu amb moltes dificultats al costat d'una majoria que ho té tot força de cara. Sempre hi ha hagut gent pobre i gent rica, però potser ara les diferències són més grans, i hi ha un factor que abans probablement no passava. Avui no només hi ha pobres que ho han estat tota la vida, sinó que n'hi ha que han passat d'una situació estable a la pobresa, i això és un tema que ens hauria de preocupar molt.

Però el títol de l'escrit no lliga amb res amb tot el que he dit fins ara, sinó hi afegeixo els efectes del canvi climàtic, que a diferència de la presidenta de la Comunitat de Madrid, jo sí que em crec. De jove i no tan jove, recordo que a primers de novembre parlàvem de l'estiuet de Sant Martí, perquè després d'unes setmanes de fred i pluja, teníem un parèntesi on la temperatura es recuperava i es feia menys feixuga l'arribada del dur hivern. Ara, hem celebrat Sant Martí, sense haver patit ni un dia de fred. Ens diuen que ja vindrà l'hivern, però no ens ho acabem de creure. Serà veritat que hem perdut dues estacions de l'any? 

Posar-nos a la pell de l'altre

Una expressió molt comú és la de posar-se a la pell de l'altre a l'hora d'opinar sobre algun aspecte que sovint ens mirem des de fora. Fa uns dies, amb un grup de gent, parlàvem de les dificultats de moviment en una població per part de les persones que tenen alguna disfunció, ja sigui de vista o bé perquè necessiten desplaçar-se amb cadira de rodes. Pensàvem que potser els nostres governants eren massa joves per entendre que la gent gran no sempre ho té fàcil per anar d'un lloc a l'altre de la nostra vila.

Dimarts visitava una família on la seva àvia era completament cega i ens explicava què significava haver de dependre dels altres per fer qualsevol cosa. Recalcava que era un patiment tenir un ple coneixement i memòria, però no poder veure-s'hi. Em va venir al cap la conversa que comentava al principi, i la dificultat que tenim per posar-nos a la pell de l'altre i tenir plena consciència de què significa tenir alguna mancança que et fa fer dependent, amb grans dificultats per moure't.

Això ho podríem aplicar a moltes coses. No només en temes de mobilitat, sinó també d'opinió i coneixement. Procurar posar-se a la pell de l'altre per entendre el seu comportament, les seves idees i opinions és bàsic per mantenir una conversa, un diàleg, ara que està tan de moda la paraula, i poder opinar amb més coneixement de causa.

Si només ens mirem el melic, només pensem en nosaltres, en la nostra experiència i coneixements, es fa difícil arribar a entendre els altres, perquè la diversitat pot ser molt gran. No es tracta de pensar com els altres ni fer el mateix que fan els altres, sinó procurar entendre'ls i, sobretot, respectar-los.

Tornant al tema de la mobilitat en una població, seria important que els nostres governants ho apuntessin com una prioritat: salvar obstacles perquè les persones amb dificultats de moviment ho tinguin més fàcil. La nostra vila, on hi ha rials que hem convertit en carrers estrets, es fa difícil aconseguir unes voreres practicables i fàcilment accessibles, però probablement hauríem de fer un esforç per trobar la manera perquè siguin més practicables del que ho són ara mateix.

Posar-se a la pell de l'altre hauria de ser un principi a tenir en compte sempre. Tant a l'hora d'opinar i discutir, com en el moment d'arremangar-se i posar-se a treball, sobretot quan es tracte de servir qui t'ha escollit perquè milloris el benestar de la comunitat.

La calor extrema del canvi climàtic

Tenim molt interioritzat el canvi climàtic, encara que potser no acabem de saber a fons què suposa i, sobretot, quines possibilitats tenim encara per revertir la situació i com a mínim intentar d'alleugerir la situació actual i futura.

La calor que estem patint aquest estiu l'acceptem conscients que forma part del canvi climàtic, i encara que podem imaginar que la cosa anirà a més en els propers anys, no sé si som prou conscients de què pot suposar per a la nostra salut i benestar.

Aquesta setmana estem esperançats amb les previsions que la calor haig arribat a les més altes cotes de l'estiu, i que estigui previst que la propera setmana la temperatura anirà a la baixa. Probablement, si es confirmen aquestes previsions, poc a poc començarem a oblidar-nos del canvi climàtic i ja no recordarem, si més no amb tant de sofriment, la calor que hem passat durant aquest estiu.

El perill, doncs, és que, ni a nivell individual ni col·lectiu, siguem capaços de prendre mesures per evitar que l'acceleració del canvi climàtic sigui exponencial. Diuen que només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, i això és ben cert. Les imatges dels pantans, secs com mai, les oblidarem a mesura que arribin les pluges, i només ho recordarem a nivell estadístic quan els homes del temps ens ho expliquin al seu espai meteorològic.

No sempre valorem prou la nostra capacitat d'incidir en els efectes del canvi climàtic, i com a comunitat també hi hauria coses a fer. Aquests dies s'ha parlat dels arbres de la Riera, que són testimoni del pas dels anys. La convivència amb la natura no és fàcil i hi ha unes servituds que s'han de tenir en compte. Si bé és cert que els plàtans no requereixen de gran dedicació, tampoc és bo que se'ls ignori i no es tractin una mica més del que a simple vista sembla que està passant. La mort d'alguns d'ells i la caiguda d'alguna branca, com va ocórrer la setmana passada, ens hauria d'alertar i fer prendre mesures als nostres governants.

Gaudir de plantes i arbres als pobles i ciutats penso que és tot un luxe, però com a tal comporta un manteniment que no sempre es fa. El canvi climàtic, amb la reducció de pluges i l'augment de la temperatura no els fa cap favor, i per això convindria més dedicació. La caiguda de les fulles és una constant, abans de la temporada de tardor, com havia estat habitual. Això també s'ha de tenir en compte, perquè no genera brutícia, però sí un perill per caure les persones grans.

Amb l'esperança d'una abaixada de les temperatures voldria fer present la necessitat de no abaixar la guàrdia i oblidar-nos del canvi climàtic com si fon un mal son. El canvi persisteix, i tots plegats hem de col·laborar a disminuir els efectes, cadascú segons les seves possibilitats i responsabilitats.

L'empresariat català mou fitxa

L'empresariat català representat pel Cercle d'Economia ha donat suport als indults, com també ho va fer el Congrés de Diputats, aprofitant una moció que va presentar el PP. I també els barons socialistes que en un principi s'hi oposaven. Tot això facilita la situació de Pedro Sánchez a l'hora de prendre la decisió. 

Sabem que els indults no són una solució a res, però és un pas que en aquests moments s'ha fet imprescindible per avançar en el diàleg entre Catalunya i Espanya, amb la voluntat de trobar una sortida a l'atzucac actual. 

La posició del PP cada vegada resulta més ridícula, però sens dubte que la mantindrà per no fracassar públicament en el seu objectiu. Ara és només l'orgull de la bèstia ferida que no pot fer marxa enrere. I en la figura de la presidenta de la comunitat de Madrid hi té una bona representant. A ella no li fa res declarar qualsevol cosa, perquè se sent molt forta després dels resultats electorals que li varen donar pràcticament una majoria absoluta, necessitant només el suport de Vox.

El govern català crec que ha de fer una bona reflexió sobre el posicionament de l'empresariat català, i mirar d'aprofitar-ho per col·laborar-hi a l'hora de trobar mesures de pressió per al correcte finançament, i el control de les inversions espanyoles a Catalunya. El temps de la disbauxa ha passat i convé que tothom prioritzi la situació econòmica, la qual cosa no vol dir renunciar a res.

Pablo Iglesias surt del govern

Darrerament, cada dia ens trobem amb una notícia bomba, políticament parlant. Avui no és altra que la sortida de Pablo Iglesias del govern de Madrid per presentar-se a les eleccions autonòmiques de la comunitat madrilenya. Si alguna cosa no se li pot dir al líder de Podemos és que sigui un aprofitat, doncs, surt de la posició de confort, la vicepresidència del govern, per anar a barallar-se en unes eleccions que no se li auguren grans resultats.

Crec que no el podem titllar de buscar la cadira, perquè la cadira és el que tenia fins ara, i a la Comunitat de Madrid difícilment pugui aconseguir res de bo. Amb qui farà camí? Diu que vol evitar la majoria absoluta del PP, evitar que les dretes continuïn governant la comunitat central, però... de qui pensa robar els vots, si és que la seva formació aconseguir créixer? De C's, que tot fa pensar que pugui desaparèixer? O del PSOE, amb qui haurà de pactar si pretén treure la dreta?

De moment Ayuso se sent molt forta i això és el que ha de defensar si vol conservar la cadira. Venent que el futur és seu, més ara que mai, serà la manera d'enfortir el PP i de retruc la seva candidatura a continuar governant. Ara té un adversari més fàcil de competir-hi. Ja ha canviat el lema i ha introduït el substantiu "comunisme" que fa molta por a la dreta conservadora de la capital d'Espanya.

S'ho ha pensat bé Iglesias? Li fa algun favor a Pedro Sánchez? Mai la seva successora crearà tants problemes interns al PSOE, com ho ha fet Pablo Iglesias. Ha tret munició a Casado en seu parlamentària? Són aquestes algunes de les preguntes que ens fem, i que podrem anar responent al llarg dels dies. Tenim temps per fer prediccions i valorar l'encert o no d'Iglesias i el seu partit polític.

C's més a prop del PSOE

Els moviments que hi ha hagut avui a Múrcia i a Madrid fan pensar que C's s'acosta al PSOE, trencant els seus pactes amb el PP, encara que no a tot arreu. Si ahir parlava de l'amenaça d'ERC de no continuar donant suport al PSOE, potser ja no els caldrà. Inés Arrimadas ja ho va intentar, tan bon punt es va fer càrrec del partit, després de la dimissió d'Albert Rivera, però llavors no se'n va sortir.

El PSOE i C's han presentat a Múrcia una moció de censura per poder repartir-se la presidència de la Comunitat i l'alcaldia de la seva capital. A Madrid, Ayuso ha dissolt el Parlament per evitar una moció de censura, que també s'ha presentat, però que caldrà veure què té prioritat. És això el final de la triple dreta?

A Andalusia i a Castella-Lleó sembla ser que es manté el pacte, i que només es tractaria de les comunitats de Múrcia i Madrid, però tampoc a l'alcaldia de la capital d'Espanya. I al Congrés de Diputats? Si C's s'alinea amb el PSOE, ERC deixarà de ser imprescindible per a la governabilitat de l'Estat, i ja no podrà anar xulejant davant dels altres, davant de JxCat.

Tot és molt recent i, sobretot pel que fa a Madrid, caldrà veure en què acaba tot plegat. De totes maneres és molt evident que C's necessita fer canvis, ja que la tendència és la d'anar desapareixent. No es pot permetre estar més temps sense moure fitxa i això el pot portar a recuperar-se, o bé a desaparèixer definitivament.

La vacuna provoca dimissions

Hem vist aquests dies que la vacuna contra el coronavirus està provocant diferents dimissions. Algunes d'elles voluntàries i altres perquè han estat cessats, i tot per haver-se vacunat sense seguir el protocol establert, sinó aprofitant-se dels beneficis del poder.

S'ha vacunat a familiars d'infermers i metges, a militars i dirigents polítics, tots ells sense que hi tinguessin dret, tenint en compte que encara hi ha personal sanitari i residents d'edat avançada que no ho han estat. És molt important l'exemple que es dona, i és bo que qui no actua correctament cessi del càrrec a través del qual se n'ha beneficiat.

El darrer cas que hem llegit és el del cap de l'estat major de la defensa, el senyor Miguel Ángel Villaroya, i que de ben segur ha tret d'un mal pas la ministra de defensa que se li havia presentat un cas prou difícil si li tocava a ella cessar-lo. Sigui com sigui com ha anat la cosa, com a mínim li ha estalviat una imatge desagradable de cara a l'oposició i a tots els mitjans de comunicació que té en contra.

Sembla estrany que es caigui tan fàcilment en l'error d'aprofitar-se d'un càrrec públic per saltar-se la llei, o en aquest cas les directrius fixades. Penso en el cas del conseller de Salut de la comunitat de Múrcia. Què tenia en el cap quan va prendre la decisió de vacunar-se? Pensava potser que no se n'assabentaria ningú? O potser creia que tothom trobaria tan normal que es vacunés quan no tocava?

No és estrany que hi hagi tants casos de corrupció en la política, si en situacions com aquesta, que resulten tan evidents, passa el que passa, imagineu allà on és més difícil de descobrir. Hi ha gent, però que té molta cara dura, i ara em ve a la memòria qui fou presidenta de la comunitat de Madrid, amb la falsificació del seu màster. És que no hi ha ni un pam de net!

Projecte Radars

La solitud que afecta la gent gran s'ha de combatre, i una de les eines que ha tingut èxit en algunes poblacions, i que a la nostra vila està començant a treballar, és el projecte Radars. Com en moltes de les coses que ens ajuden a viure amb dignitat, partim del voluntariat.

El projecte es basa en la identificació de persones grans i que viuen soles, i procurar estar atents, a través de veïns i voluntaris, per si es detecta alguna necessitat, ja sigui de companyia o ajuda. Evitar en última instància que aquestes persones desapareguin de la nostra vila sense que ningú els trobi a faltar.

L'individualisme que regna a la nostra societat ha fet que projectes com aquest siguin necessaris. Abans tots estàvem més intercomunicats, i no calia que ningú ens demanés d'estar alerta dels nostres veïns, perquè ja ens sortia de dins, perquè els coneixíem tots i sabíem què i quan necessitaven alguna cosa.

Avui som capaços de viure en una comunitat de veïns sense dirigir-nos la paraula i amb prou feines conèixer-nos. Hem passat d'un extrem a l'altre. De viure com si tots fóssim part d'una mateixa família, a gairebé ni parlar-nos.

Espero que el projecte Radars a la nostra vila sigui un èxit, que hi hagi moltes persones voluntàries que s'hi incorporin, i que les nostres persones grans tinguin qui els faci companyia i els doni un cop de mà en moments difícils, sobretot ara que estem angoixats per l'epidèmia del coronavirus.

Abraçades a tot ca i quitxo

La gent que em coneix sap que no sóc home de grans petons i abraçades. És per això que aquests dies, quan llegeixo comentaris de persones que enyoren poder tornar a abraçar-se m'adono que és un fet que no he trobat a faltar en tots aquests dies de confinament.

Hi ha un programa de televisió que protagonitza en Joan Maria Pou, que he vist molt poques vegades, precisament perquè es dedica molta estona a abraçar a tot ca i quitxo, i més aviat em molesta de veure-ho, com si m'hi trobés al mig. Ho trobo molt poc natural, encara que probablement la gent que hi està acostumada ni se n'adona.

Recordo una vegada que em vaig trobar amb una comunitat creient en un local de Barcelona, quan hi vivia, que practicaven l'oració i cap al final tothom es va aixecar i es van dedicar a abraçar-se entre ells, i jo al mig. Us asseguro que m'ho vaig passar molt malament, i va ser el motiu per no tornar-m'hi a acostar.

Sempre he intentar mantenir la distància amb els meus interlocutors, distància física s'entén. Fins i tot em venia de nou el costum, molt arrelat a Barcelona, d'encaixar les mans en trobar-se. Jo sempre he pensat que amb la paraula i els gestos n'hi havia prou i no calia el contacte. La pandèmia actual em va a favor en aquest sentit. M'imagino que en el desconfinament progressiu demanaran que s'evitin els contactes. Per a mi no serà cap problema, ans el contrari. Em trobaré com peix a l'aigua.

Les declaracions impròpies d'un president

Les declaracions del president dels EUA en relació al coronavirus són lamentables i impròpies d'un cap d'estat. No podem dir que ens vingui de nou, sinó que reforcen la idea que tenim d'ell, perquè ens ho ha demostrat des del primer dia.

Culpar un país d'haver provocat el virus és un error, però no només, sinó que és la demostració de la incapacitat d'una persona per estar al capdavant d'un govern, i no diguem d'un país com els EUA. Tots hem d'estar molt atents a com diem les coses perquè poden desencadenar conflictes no volguts. En el seu cas sembla com si pretengués crear els conflictes, sabent que als EUA hi ha una comunitat de xinesos prou important. Què pretén? Conflictes al carrer?

És una llàstima que una persona com Trump pugui continuar essent president per un altre mandat presidencial, condicionant molta gent, també de fora dels EUA per les decisions que està prenent. Al meu entendre el cas Trump és un exemple clar que el sistema democràtic no és perfecte, perquè es poden escollir presidents com ell.

A casa nostra continua la polèmica entre el govern de l'estat i el govern català quant a confinament total de Catalunya. Sap greu que haguem d'esperar al final per saber qui tenia error, amb el risc que aquest posicionament autoritari de Madrid pugui comportar més víctimes i més temps per resoldre la crisi del coronavirus. Entretant, cuidem-nos i mantinguem-nos confinats.

Homenatge al tiet Francisco

Ahir diumenge la comunitat cristiana d'Arenys de Mar va retre homenatge a qui ha estat durant 22 anys sagristà de Santa Maria, en Quico Bosch. El tiet Francisco, com l'anomenem a casa, ha estat un voluntari nat, no només a la parròquia, sinó també als bombers i a tot arreu on ha calgut. Ha estat una persona que ha viscut i ho continua fent, pensant en els altres.

Exemples com les del tiet Francisco et fan veure la facilitat en fer una ajuda i les dificultats de fer-ho durant vint-i-dos anys. Ens queixem sovint que falten voluntaris per ajudar els altres, però ens oblidem d'aquells que hi són, que fan la feina de formigueta, silenciosament, però que resulten imprescindibles. 

La feina del tiet Francisco ha consistit en organitzar la parròquia, donant suport al rector de torn - n'ha viscut 4- tots els dies de l'any, i això vol dir també, tots els caps de setmana de l'any, i ho ha fet amb alegria, amb esperit de servei, sense esperar res a canvi. Ha dedicat el seu temps lliure a servir la comunitat cristiana d'Arenys de Mar.

L'homenatge de diumenge, ara que es jubila, ha estat del tot merescut. Segur que hauria preferit passar més desapercebut i cloure aquests vint anys llargs de servei a la parròquia, però no hauria estat just. El tiet Francisco es mereixia el reconeixement públic a la seva tasca de voluntariat i que arribés més enllà de la comunitat de creients, perquè serveixi d'exemple en tants altres camps on calen persones voluntàries per tirar endavant projectes de suport i ajuda a col·lectius en situació precària, gent gran i gent malalta, i que requereixen suport extern.

Moltes gràcies tiet Francisco i moltes gràcies a la teva família que ho ha viscut amb il·lusió, paciència i gratitud.

Cada vegada hi ha menys espai per a la política

La revista satírica El Jueves diu que Cifuentes és una cutre perquè no sap que els regals no es tornen. Digueu-me en què m'equivoco si dic que la presidenta de la Comunitat de Madrid ens pren per ximples i babaus. Si el Màster era correcte, tal com ha defensat fins ara, per què el torna? No hauria de defensar-se fins al final? Si no l'havia obtingut legalment, i per això el retorna, vol dir que ens ha mentit fins ara i per tant ha mentit en sessió plenària del seu Parlament, oi? Arribats a aquest punt, no considereu que hauria de dimitir? Quina confiança genera aquesta persona?

Malauradament tenim massa polítics que ens han enganyat i continuen en el poder. A Espanya la corrupció, que està tan generalitzada, no és motiu de vergonya i per això ningú no dimiteix. Per què ho han de fer si tothom roba el que pot?

La corrupció dels polítics i tots els seus enganys, i l'actuació dels jutges prevaricant i actuant de manera parcial i interessada, col·loca Espanya fora del sentit democràtic que tant havíem anhelat en temps del dictador. El govern del PP, amb el beneplàcit dels jutges, ha aconseguit crear un sistema predemocràtic, on podem votar els nostres representants polítics, però només poden governar els que interessen als jutges i al poder de l'Estat.

No ho hem vist tot, encara que puguem pensar que res més gros se'ns pot presentar. Rajoy i companyia s'han col·locat en un carreró sense sortida i ens hi ha entaforat a tots, als que volem marxar de les seves urpes i als que li riuen les gràcies, però se'ls hi ha acabat els arguments, si és que mai n'han tingut.

La mitjana no ens serveix en un món injust

Us recomano la lectura de l'article de Xavier Antich al diari Ara "Com ens ho hem de fer, plegats?". De què depèn que una comunitat se'n surti o no? A partir de quin moment un esdeveniment pot esguerrar una vida? Estadísticament es pot fer la mitjana de moltes coses, però, ¿com pot fer-se la mitjana de les aspiracions socials i polítiques d'una comunitat? Què dóna la mitjana de les aspiracions socials?

M'agrada l'anècdota d'un músic que li va dir que el so d'una orquestra no el donava la mitjana de la qualitat dels seus millors professionals, sinó el pitjor dels seus músics, perquè d'ell se'n deriva la qualitat que finalment surt del conjunt.

He intentat visionar la situació de la nostra societat, amb tots els avantatges, amb tot allò que hem aconseguit amb treball i esforç, amb els grans esdeveniments i descobriments, i he arribat a la mateixa conclusió, que és la injustícia social, la corrupció i la degradació del medi allò que determina la visió que tenim de la nostra societat. Hem fet grans progressos, sí, però no hem aconseguit eradicar la pobresa ni les grans desigualtats socials.

Només ignorant les persones, ignorant els altres i només pensant en nosaltres mateixos, en l'anar bé personal i egoista, podem fer un balanç positiu de la nostra societat, altrament arribarem a la conclusió que vivim en un món injust.