Sensació d’inseguretat

Diuen que el nombre de delictes ha baixat, però no vivim tranquils. Per què? Segurament les xifres que la policia i les autoritats ens donen siguin correctes i s’estiguin cometent menys delictes que abans, però aquesta no és la sensació que tenim. Veiem sovint homes armats amb grans ganivets, passejant pel carrer agredint, ni que sigui de paraula els vianants, o enfrontant-se amb la policia.

Les imatges que ens arriben no es donen seguretat. Temem trobar-nos en situacions violentes, i ens ho han dit per totes bandes que els agressors, aquells que ens poden fer mal, si arriben a ser detinguts, poc després tornen a actuar lliurement. Segur o molt segur que mai no viurem cap situació de violència, però malgrat tot, tenim por.

Com podem revertir aquesta sensació d’inseguretat? Hi ha alguna cosa que els nostres representants polítics puguin fer per millorar-ho? 

No vull caure en l’error de pensar que a altres països això no passa, però la fama que està agafant Barcelona amb els robatoris i intimidacions als seus carrers no té res a veure amb el que s’explica de ciutats franceses o angleses. No em detindré a fer comparacions, però feu l’exercici de sortir a l’estranger i parleu de Barcelona. No només us parlaran del Barça o la Sagrada Família. Les estirades de bosses i carteres i potser coses més greus sortiran a la conversa. 

Em crec la policia quan diu que els delictes han minvat, però no podem amagar que la sensació d’inseguretat persisteix.

Estirades de bossa al mig del carrer

Malauradament aquest fet és notícia amb massa freqüència. No només passa a Arenys, sinó que és un activitat que pateixen molts municipis. La culpa?

És molt perillós simplificar la resposta. Si busquem culpables, potser ens serà fàcil trobar els que estiren les bosses, però no tant els que provoquen que aquests les estirin. La primera reacció, sobretot si això els passa a gent que coneixem, que tenen cara i nom, és demanar a la policia que els agafin i els tanquin. Sabem que si els arriben a tancar, no hi estaran gaire estona. 

Les lleis per bé o per mal condicionen l'actuació de la policia i també dels jutges. En última instància és el legislador qui decideix extremar les mesures i evitar la reincidència, o simplement espantar-los. Sempre a qui li toca el rebre és el que està en contacte directe amb la ciutadania, amb les persones que pateixen els mals d'una legislació errònia, excessivament garantista...

Hem d'exigir el nostre govern i l'oposició que busquin la manera de recuperar la tranquil·litat als nostres carrers, però al mateix temps fer-los costat perquè exigeixin a qui en té la competència, tota la legislació al respecte i que adoptin mesures perquè no es degradi la convivència a les ciutats i pobles.

Però no tot s'acaba amb la policia, sinó que hi ha una part de pedagogia que no es pot oblidar i, sobretot, preguntar-nos perquè hi ha tants joves i d'altres de no tan joves que es troben al carrer intentant fer les estirades. Potser ens adonarem que podríem reduir el risc canviant les prioritats polítiques, invertint més en afers socials i reduint la quantitat de persones sense ofici ni benefici, amb un passat que no els ajuda i amb poques possibilitats d'inserir-se socialment.

Sigui com sigui, però, hem d'evitar que les persones grans, sobretot, tinguin por de sortir al carrer i es tanquin a casa. No pot ser que l'incívic, el lladre, el pertorbador hi surti guanyant a costa del vilatà o vilatana que intenta normalitzar la seva vida i socialitzar-la.