Em pensava que era una broma

M’he acostumat a no creure allò que veig a les xarxes socials encara que siguin coses creïbles. De seguida que puc busco un diari digital de confiança per veure si parla del tema i, d’aquesta manera, descobrir la veritat. Hi ha fets que d’entrada dones per falsos i ja no t’entretens a comprovar la veracitat.

Avui m’ha passat quan algú deia que una trucada del president dels EUA al president de la FIFA havia aconseguit anul·lar la targeta vermella a un jugador nord-americà. Era un acudit massa dolent i gens creïble. La meva sorpresa ha estat quan llegint les notícies del dia, el diari ARA es feia de ressò d’aquesta notícia. No m’ho podia creure!

Us confesso que no vaig a favor de cap equip del mundial, i si els millors són els dels EUA, endavant, que guanyin el mundial, però que sigui possible que la trucada d’un president d’un Estat interfereixi en les resolucions de la competició és molt greu. Estic convençut que a un altre president d’un altre Estat no li haurien fet cas.

La prepotència del president nord-americà s’alimenta de persones com el president de la FIFA o la senyora Ursula von der Leyen, i molts d’altres dirigents polítics incapaços d’enfrontar-se a un bocamoll amb molt de poder, però que actua al marge de l’ètica i la moral. Mentre hi hagi gent tan dèbil i dependent dels poders fàctics, personatges com Trump s’aniran reproduint.

Carregar les culpes al més dèbil

Uns dels errors més freqüents són la generalització i els tòpics. Acostumem a parlar amb molt poca propietat, molt a la lleugera, fent generalitzacions i utilitzant tòpics sense pensar gens. És molt fàcil dir que els espanyols són així, que els catalans són aixà, i que els immigrants són l'esca del pecat. Tan difícil és parar a pensar què estem dient quan parlem de col·lectius formats per milers de persones, totes elles diferents? Es tracta de simplificar, però reduint-ho a una imatge totalment falsa. Si al mateix temps ho aprofitem per criticar, insultar o inculpar aquests col·lectius caiem en un doble error. I això passa cada dia i arreu.

    La immigració és un tema molt delicat de parlar pel perill d'abocar-hi conceptes i idees que desconeixem, però que ens arriben, sovint per interessos concrets, i que no tenim la decència d'analitzar i matisar. Tampoc pensem en la història del segle passat quan espanyols i catalans eren emigrants a Europa per guanyar prou diners per enviar als familiars que es quedaven. Algú intenta entendre què vol dir emigrar?

    Si a tot això hi afegeixes que la legislació sobre immigració és totalment injusta i deixa fora de la llei a la gran majoria de persones que arriben al nostre país, el problema encara s'agreuja, i condiciona la manera de ser i de viure d'aquest col·lectiu, afavorint l'estigmatització. I si hi afegim els interessos partidistes per guanyar vots, la immigració esdevé un mercadeig inhumà.

    Fins ara semblava que el tema no tenia res a veure amb nosaltres. Tot i que els immigrants arribats al nostre país fa anys i panys que tenen dificultats per poder-se integrar laboralment i legalment, potser no ho utilitzàvem per generar divergències. Des de fa un temps, però, els nostres partits polítics s'hi han agafat i utilitzen la immigració per tirar-se els plats pel cap. Uns els culpen de totes les desgràcies, i d'altres es queden en la superficialitat, sense entrar a fons a canviar les regles que dificulten la seva integració.

    La llei d'estrangeria, que sembla ser que es vol modificar, fa massa anys que castiga les persones immigrants a malviure perquè no tenen ni permís de residència ni de treball. Obliga a treballar en negre i també a delinquir per subsistir. No voler afrontar la realitat esdevé un bufetada a la convivència. 

    Les xarxes socials van plenes de comentaris xenòfobs, que se sustenten en una deficient legislació que contempli la realitat i doni oportunitats de viure dignament a totes les persones del país, hi hagin nascut o arribat d'altres països. Parlar d'immigració incomoda, però és un fet real que s'ha de tractar, i els nostres polítics tenen el deure i l'obligació de posar-hi remei. 

L'error d'idealitzar les persones

Passen els anys i ens adonem que hem estat molt innocents, idealitzant moltes persones que al final hem pogut observar que són humans i que molts se n'han aprofitat per convertir-se en uns orgullosos o corruptes o vividors... Probablement la situació de dictadura durant tants anys, va fer que sobrevaloréssim els primers polítics de la democràcia. Alguns d'ells ens han decebut.

Sense negar-los mèrits, potser els anys els han corromput, potser la nostra idolatria, la nostra permissivitat... fins a quin punt no en som d'alguna manera culpables.

Polítics com Jordi Pujol, Felipe González, Narcís Serra, oferien una imatge de persones completes, amb uns valors, que podies compartir o no, però que els hi reconeixies. Uns personatges, i n'hi ha molts més, que estaven destinats a ser els símbols de la nostra història política.

N'hem tingut d'altres que no s'han deixat estimar, al marge dels seus simpatitzants polítics, perquè no han estat mai aigua clara. Polítics com José Aznar, Rodrigo Rato, Carmen Chacón, Oriol Pujol, o el mateix Josep Antoni Duran i Lleida.

Alguns polítics varen ser capaços de deixar-nos bocabadats durant molt temps, però n'hi ha que de seguida varen mostrar la seva cara dèbil i inconsistent, com José Luís Rodríguez Zapatero, Pere Navarro, Joan Herrera, Joan Saura...

No he pretès fer comparacions ni col·locar diferents polítics en un mateix bloc. Tots ells tenen personalitat pròpia, i n'hi ha més, però aquests són els que m'han vingut primer a la memòria. I en tenim d'altres que els hem castigat per errors comesos, però no els hem sabut valorar per la bona feina que també varen fer, i que mai haurem idealitzat. Segur que aquest grup l'emplenaríem més, i això és el que ens pot consolar. 

Hisenda som tots i totes, publicitat o sornegueria?

Em podeu titllar d'anecdòtic, demagògic, oportunista, simplista... Però tot i així vull referir-me a la notícia de la pobra jubilada que haurà de pagar 23.000 euros a Hisenda per haver estat cobrant 91 euros mensuals per unes classes de treballs manuals a la Universitat d'Ossa de Montiel, a Albacete. 

Sembla ser que a més, se li va demanar com a favor i que des de la Universitat havien fet la consulta a Hisenda i, en tractar-se de només 91 euros mensuals, els varen dir que no hi havia incompatibilitat amb el que cobrava de jubilació. Davant la impotència de la jubilada i la direcció de la Universitat, s'ha decidit fer-ho públic.

Històries com aquesta són les que provoquen frustració, però al mateix temps estimulen la picaresca i el frau. També indignació quan penses en la facilitat de grans fortunes d'evitar qualsevol càstig pels seus actes corruptes. I els polítics, els primers que haurien de donar exemple.

Només se m'acut titllar la notícia de patètica i deplorable. Ja sé que els sentiments o el cor no són els millors companys de viatge a l'hora d'aplicar la justícia, però precisament perquè tothom ha de complir davant la llei, no és just que sigui una pensionista qui pagui per la seva acció il·legal i encara hi hagi tantes persones que no han retornat els diners de les black cards.

I el més trist de tot és que no sé veure cap opció de govern possible que ens auguri remeis contra tanta injustícia. Tot acaba en grans promeses i boniques paraules i intencionalitats, però sense que es solucioni res. 

Entenc que si es pot demostrar que Hisenda va mal aconsellar la jubilada, ara se li hauria de condonar la pena, però no sé perquè m'imagino, que ningú acceptarà l'error d'Hisenda i la víctima serà la més dèbil. L'única via que els quedava era denunciar-ho públicament per aconseguir, ja sigui per pietat o vergonya, que la sentència no s'executi.