Una bona llevantada

Acabem de patir una bona llevantada que feia temps no vivíem, si més no els records que en tenim són de fa uns quants anys, encara que a vegades la nostra memòria ens traeix. Ens hem passat un parell o tres de dies observant si les finestres i les portes ajustaven bé, si no hi havia cap gotera sorpresa i si els desaigües que havíem condicionat absorbien bé la intensitat de la pluja en alguns moments. Malgrat tot, érem conscients de la importància de l'aigua, i les ganes que ens plogués més sovint, sense fer mal.

Sembla que això ja s'ha acabat i que ens n'hem sortit prou bé. Potser no tothom podrà dir el mateix, però en línies generals no he sentit a dir que hi hagués cap desgràcia. Algun edifici danyat, algun fanal caigut a terra, i alguna inundació dels baixos, però poca cosa més. Les imatges que hem vist de llocs com el Collsacabra, eren realment espectaculars, amb aigua abundant. 

En aquestes hores de pluja continuada, quan ja en portàvem una bona quantitat, et venia al cap la gent que viu al nord d'Europa i que acostumen, els que poden, a venir a prendre el sol a les nostres platges. Entens que els agradi tant, fins i tot a mi que me n'allunyo tant com puc. El sol, quan no el tens, el trobes a faltar. Sigui per la llum, l'escalfor... d'alguna manera t'anima i et treu els neguits. 

I també t'adones que no sempre sabem valorar allò que tenim. És cert que el nostre país pateix èpoques de sequera preocupant i que tenim molta feina per aconseguir no dependre tant de la pluja i poder sadollar la set. És important que plogui de tant en tant, però quan ens ho fa seguit ens n'afartem i enyorem el sol i el cel blau i lluminós.

He fet cas dels avisos del servei de Protecció Civil, i no m'he acostat ni a la platja ni a l'espigó del port. Ara caldrà anar-hi per veure com ha quedat tot. Ens queda platja? Recordo ocasions en què la platja del Cavaió gairebé va desaparèixer. La darrera no fa pas tants anys. La natura, però, actua lliurement i les platges es recuperen, sempre que l'home no hi posi entrebancs. Parlem de zones inundables on s'hi ha edificat, i barreres arquitectòniques que barren el pas a lliure circulació de l'aigua. Encara no n'hem après, i les desgràcies les provoquem nosaltres.

Ara els hi toca als porcs

Primer varen ser les vaques, després les gallines i ara els porcs. Sembla que el nostre bestiar està de pega, i els ramaders en reben les conseqüències. Aquestes malalties, que sortosament no tenen efecte sobre els humans, estan castigant els nostres pagesos que no només han de suportar les quotes imposades per Europa, que ara han de sacrificar molts dels seus animals per evitar que la plaga s'estengui.

Fa quatre dies que es queixaven de la burocràcia, explicant que s'havien de passar massa hores fent paperassa, que els distreia del que realment els importava, que és alimentar i tenir cura del bestiar. Les grans explotacions es poden permetre contractar assessors o gestors econòmics que s'encarreguin de tots els tràmits, però els petits pagesos i ramaders, que són la majoria, amb prou feines en poden treure un benefici net del seu treball, on molts d'ells ho segueixen fent més per tradició familiar que no pas pel guany obtingut. 

No és estrany que els joves cada vegada siguin més reticents a quedar-se a pagès i continuar la tasca dels seus pares. No els ho posen fàcil. I de retruc hi perdem tots. Ells en són afectats directes perquè d'això en viuen, però nosaltres, els compradors d'aliments frescos, cada vegada estem més dirigits a comprar congelats i aliments processats. Això comporta més cost, però també menys salut.

Les persones grans, encara que no hàgim viscut directament al camp, hem vist de prop el funcionament de l'explotació ramadera al nostre país i ens adonem que tot ha canviat molt. Mai no ho han tingut fàcil, però d'alguna manera podien viure del treball i en gaudien. Avui tot s'ha protocol·litzat massa i, amb l'excusa de proporcionar un bon producte i buscar l'equilibri, s'ha pressionat massa fins al punt que molts en marxen escamats i desencisats. 

M'agradaria que algú em defensés la política europea de control de l'explotació ramadera i també de la pesca. Ho desitjaria perquè encara crec en Europa i la necessitat d'unir-nos per ser grans, però em costa d'entendre tot el que està passant i els entrebancs que provoquen als pobres ramaders i pescadors. Em fa l'efecte que es treballa massa des del despatx i es trepitja poc el camp. Segurament, si es tingués un coneixement directe de la realitat, s'actuaria i legislaria d'una altra manera.

Buscant la inspiració?

Us haig de confessar que després de vint anys d'escriure un post diari, darrerament em resulta més complicat trobar una notícia que m'agradi plasmar en el meu blog. No es tracta que no passin coses per comentar, sinó que ens movem en un bucle que ens fa repetir els mateixos temes dia rere dia, i això cansa, tant a mi, a l'hora d'escriure-ho, com als possibles lectors.

És el que ens passa als que estem acostumats a llegir els diaris, siguin en paper o digitals. Hi ha notícies que no semblen del moment, perquè difereixen ben poc del dia anterior, o de la setmana passada. Si ens fixem en la política internacional, ara només podríem parlar de Trump. En l'àmbit estatal continuen les trobades entre el PSOE i Junts o ERC, per assegurar la governabilitat de l'Estat, i les queixes del PP, que encara no ha paït que no hagi pogut governar.

Els catalans, que gairebé no ens recordem del Procés, estem immersos en les negociacions per aconseguir més competències, i per defensar el català davant dels atacs dels tribunals de justícia que supleixen el fet que els polítics de torn o estan a l'oposició o governen necessitant els nostres vots.

No renuncio a llegir tot el que es diu, perquè sempre n'aprens alguna cosa, encara que intento posar-hi distància per no estar tot el dia amargat. Haig de reconèixer que la situació política i social no és bona, i que pot ser que sigui això el que fa que tota la resta passi una mica desapercebut.

Estic també decebut a escala local, perquè tots plegats podríem fer més i millors coses, i estem apagats, amb falta d'idees i una mica superats pels entrebancs que ens trobem pel camí. Hi trobo a faltar més interès a treballar per la cosa comuna, i no hi ha manera que tots, des del nostre àmbit i possibilitats de col·laboració, hi posem el nostre gra de sorra. 

M'agradaria pensar que els esdeveniments internacionals ens han deixat una mica en estat de xoc, però que ens en sortirem. Que les paraules se les emportarà el vent, vindran millors temps, també la primavera i l'estiu ens hi ajudaran, i serem capaços de tornar a emprendre el camí que havíem iniciat per millorar la nostra societat.

A en Joan, en el seu comiat

Aquesta matinada ens ha deixat l'avi Joan, el marit, el pare, el besavi, el sogre. Se n'ha anat tranquil·lament sense fer soroll, per no molestar, com ha viscut tota la seva vida, estimant als que tenia al seu voltant, treballant matí, tarda i vespre, a sota el Montnegre, conreant les maduixes que tantes persones n'hem pogut gaudir. «Aquestes sí que són bones!».

La seva vida és l'exemple d'aquells que, sense fer remor, teixeixen un entorn amable, no pas lliure d'entrebancs. La vida de pagès no és fàcil, sempre a l'expectativa del temps i, darrerament, de la invasió del senglar i el cabirol. I a tot això cal sumar-hi, la guerra civil i la postguerra, sense pare, amb una mare, això sí, forta i valenta per tirar endavant els seus tres fills.

Quan ens queixem per tot el que ens cau a sobre no ens adonem que els nostres pares i avis han tingut la vida prou complicada, però mai han llançat la tovallola. El seu esforç, la seva confiança i també la seva fe, els ha fet valents i invencibles.

Estem massa acostumats a esperar grans projectes per merèixer el nostre reconeixement. Ens oblidem de la bona feina de cada dia que fa possible una convivència amable, una pau i tranquil·litat que ens ajuda a viure lluny dels estralls que es produeixen arreu del món. És la convivència amb persones com en Joan que ens fa feliços i ens permet augurar un futur millor. 

Del meu sogre en guardaré un molt bon record. Una persona bona, generosa, senzilla i humil. Amb caràcter per enfrontar-se a les dificultats. De saber començar de nou quan les coses es torçaven. Doblegant l'esquena des de primera hora del dia fins al capvespre, i llevant-se a la matinada per anar a fer el mercat. Un no parar des de ben jove. Com diu la frase de Sant Agustí escollida com a recordatori del seu comiat, no li preguntem al Senyor per què ens l'ha tret, sinó que li agraïm per tot el temps que n'hem pogut gaudir.

Al costat de Catalunya, però on?

Avui ha estat un dia molt complicat i un d'aquells dies que tot et surt malament. Des del matí fins al vespre només he tingut que entrebancs. No puc parlar de desgràcies perquè no seria just, sobretot tenint en compte aquelles persones que realment en pateixen, però sí que m'he trobat amb molts problemes, un darrere l'altre, i de moment molt poques solucions. Confiem que demà tot vagi millor, i allò que es pugui solucionar tingui la resposta.

    I perquè estava tan atabalat necessitava sortir a esbargir-me. No havia pogut sortir de casa i em calia una passejada fins a l'espigó, veure les onades i la darrera llum d'un sol radiant, que aparegut després d'un parell de dies o tres, amb més pluja de la que ens pensàvem, encara que no sigui suficient.

    I m'he trobat amb un cartell mig esquinçat, amb la cara del president, dient-nos que està al costat de Catalunya. Però ben bé a quin costat? Al costat ben bé, o a quatre passes? Segur que no està dins de Catalunya? 

    Primer de tot he pensat que els responsables de la campanya no l'havien encertat gaire. Perquè resulta que després, en un cartell sencer, també diu que està al costat de la gent. M'ha fet la mateixa impressió d'aquells que diuen que els agrada ajudar a la gent. És una imatge de distància, de marge que separa uns dels altres. A mi m'agrada més la gent que comparteix la vida amb mi, les penes i les alegries, que no pas la gent que em ve a ajudar. I, per tant, la distància que el president, i el seu partit polític, marquen entre ells i la gent, entre ells i Catalunya, no els fa propers, sinó al costat, una mica més enllà.

    Segur que el lema de la campanya no provocarà més o menys vots. Seria d'agrair que els vots vinguessin per la feina feta, per la bona feina feta, però precisament d'això no en poden lluir gaire. Si més no amb propietat i honestedat. Si d'alguna cosa ens hem de queixar és de tot el que no s'ha fet.

    I aquest cartell m'ha fet oblidar tot el que he passat durant el dia. M'ha alliberat de mals pensaments i amoïnades. Esclar que ara, una vegada arribo a casa, em trobo que tot allò que he mig oblidat se'm fa present novament, i caldrà trobar-hi solucions abans no sigui massa tard. No ens deprimim, però toquem de peus a terra. Afrontem-nos a la realitat i no esperem l'ajuda d'aquells que només la prometen en campanya electoral.

Pensar en la gent

Una de les coses que em preocupen és el fet que sovint ens oblidem dels altres, i no som prou conscients de tot allò que els pot ajudar o els impedeix de realitzar-se, ja sigui perquè formen part d'un col·lectiu vulnerable, o simplement perquè no compten amb els recursos necessaris per desenvolupar-se, sobretot pensant en la cada vegada més freqüent digitalització dels tràmits per sol·licitar algun servei o ajut.

Posar-se a la pell de l'altre t'ajuda a adonar-te de quins són els seus problemes, que a vegades ens passen desapercebuts, que fan difícil la vida dels altres, de la gent que potser vols ajudar, però que inconscientment no li poses fàcil.

Quan tens voluntat de servei i prens la decisió d'arremangar-te i implicar-te als altres, has de tenir molt clar que no tothom té les mateixes possibilitats que tu, ja sigui per edat, situació econòmica, salut, procedència, entorn familiar, i així moltes més característiques que conformen una persona. És per això que necessites conèixer l'altre, entrar dins seu i analitzar com pot afrontar aquells reptes que no sempre endevinem el grau de dificultat.

Hem de posar fàcil la mobilitat pels nostres carrers, l'accessibilitat als serveis, ja sigui físicament, o també virtualment. Cada vegada hi ha més tràmits administratius que no es poden fer presencialment, sinó que s'han digitalitzat, i no tothom està preparat ni en condicions per poder-ho fer, ni tampoc tothom té al costat amics i familiars que els puguin ajudar.

Hi ha hagut reaccions contra la desconsideració que la banca, per posar un exemple, ha tingut amb la gent gran, i la reacció ha estat positiva, encara que no ho hagi resolt tot de manera definitiva. L'administració pública ha de vetllar perquè tothom tingui accés a totes les tramitacions, al marge dels seus coneixements i aptituds, i no pot ser que sigui la mateixa administració la que posi entrebancs o dificultats per relacionar-s'hi.

Els nostres ajuntaments no sempre presten prou atenció en aquestes dificultats, i és per això que cal més sensibilitat i mesures per solucionar-ho. L'administració ha de ser un facilitador i no un mur infranquejable, que ho podem fer molt bonic, però que no ens soluciona la vida. Volem i necessitem canviar l'estil i la manera de fer les coses, sense grans promeses i més realitats. Fer fàcil la vida dels altres ha de ser la principal consigna. 

Fracassa la transparència del govern municipal d'Arenys

Segons es va poder saber, la valoració que en fa l'estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona és d'un discret 43,75% quan s'havia arribat a superar el 90%. Aquesta xifra demostra que la transparència que practica el nostre govern municipal és pèssima i cal millorar-ho.

La impressió que tens, quan mires a la casa gran, és de desmanec, deixadesa i que l'equip de govern està desbordat. Entenc que les circumstàncies no són gens favorables, però queda demostrat que no tenim el millor govern possible, sinó unes persones voluntarioses que no acaben d'acostumar-se a la vida municipal, superats pels pals a les rodes que s'acostumen a col·locar.

Res justifica que no puguem comptar amb persones capaces de resoldre els entrebancs que el dia a dia presenta, i caldria una reflexió a fons sobre la manera que es dirigeix el municipi, i la necessitat de comptar amb la complicitat de tothom, siguin del color que siguin.

Ni els carrers són més nets, tot el contrari, ni la resposta a les demandes dels vilatans és l'adequada, ni la informació sobre què es cuina dins l'ajuntament arriba als contribuents. No n'hi ha prou amb bona voluntat, que és d'agrair, sinó que cal eficàcia i resolució davant les dificultats.

L'equip que lidera l'alcaldessa Moreno no aconsegueix convèncer que tinguin la capacitat de governar la vila, i hi ha massa temes sense resoldre. Insisteixo que les circumstàncies no són favorables, i que l'epidèmia del coronavirus no ho ha posat fàcil, però no és qüestió de buscar justificacions, sinó estratègies per millorar la governabilitat de la vila i, a més, conservar la confiança que els electors varen dipositar en els partits polítics que configuren l'equip de govern. A tot això, els vilatans hi hem de col·laborar amb més sentit civic.

Jordi Arasa condemnat pel cas 15-M

Per més que ens hi empenyem, no som tan diferents com alguns voldrien suposar. El conseller Buch, a qui se li ha demanat molts cops la dimissió i ha demostrat des del principi la seva incapacitat per estar al davant de la conselleria, també premia els torturadors. Tal com acostumen a fer els ministres de l'Interior, el conseller d'Interior també ascendeix i premia aquells que més destaquen en el mal tracte a les persones.

S'ha vist en el cas de l'inspector Jordi Arasa, que va destacar pels cops de porra als concentrats del 15-M, i que ara ha estat condemnat. Buch no n'encerta ni una!

Només d'entrada a la conselleria ja va crear problemes entre els policies. Va obrar sense tenir coneixement ni tenir en compte ningú. De seguida va haver de resoldre els conflictes que ell mateix havia provocat, i mai ha donat la talla com a conseller.

De fet, no hi ha grans consellers i conselleres, i la prova és quan es troben amb els primers problemes, que no saben com resoldre i es contradiuen. Tampoc és que el seu líder, el president, els doni gaire bon exemple. I així anem tirant des de fa molts mesos. Un govern que en una situació normalitzada havia de durar ben poc, les circumstàncies els ha permès mantenir-se, a base de perdre bous i esquelles.

El coronavirus ens comportarà entrebancs i aturades econòmiques importants, haver de començar de molt enrere, però el govern que tenim tampoc no ens hi ha ajudat gens. Estem vivint uns anys molt grisos de la història de Catalunya.

El PP basc defensa la foralitat

Ho ha dit molt clar el polític del PP d'Euskadi, el senyor Alfonso Alonso, arran de les insinuacions de C's de plantejar un "Navarra Suma" al País Basc. El president del PP basc ha explicat que en poden parlar sempre i quan respectin la foralitat i el concert econòmic, que no està en els pensaments del senyor Rivera, que en més d'una ocasió ha defensat eliminar-ho.

La notícia em serveix per justificar la idea que he comentat diverses vegades en el meu bloc, que el PP basc no es comporta com el PP català. Els primers sempre han defensat el País Basc davant de possibles atacs, fins i tot dels mateixos col·legues de Madrid. Això no ha passat mai a Catalunya. El PP català no ens ha defensat mai, sinó tot el contrari, sempre ha posat entrebancs i ha col·laborat amb els partits espanyols per restar competències. 

Aquesta realitat es paga amb la representativitat d'avui al Parlament català, però és important que tothom en sigui conscient, perquè a vegades només ens fixem en la ideologia, i les persones que es consideren conservadores haurien de poder tenir un partit polític català de dretes que defensés, però, els interessos de Catalunya. El PP no ho ha aconseguit i es fa difícil que amb l'actual to, i la senyora De Toledo com a representant a Madrid, canviï gaire en un futur immediat.

La vaga de cada estiu a l'aeroport

Els catalans estem molt acostumats a que quan més necessitem una cosa més entrebancs ens hi posen, sobretot en serveis dirigits des de Madrid. No ens deixen gestionar serveis, ni tan sols per comprovar si ho faríem igual de malament.

Cada estiu, coincidint en època de vacances, un o altre col·lectiu de treballadors de l'aeroport de Barcelona fan vaga. No solucionen el problema de tot l'any i fan pressió quan més moviment de passatgers hi ha. Quanta més repercussió més possibilitat d'èxit de les seves reivindicacions.

Sabem que la vaga és un dret dels treballadors i per tant no es tracta de negar-los-lo, però sí que em provoca una qüestió: Per què només passa a Barcelona? Per què la gestió de l'aeroport de Madrid, per posar un exemple, no provoca tantes vagues com el nostre? 

Desconec quines són les condicions salarials i laborals d'aquests col·lectius, però haig de suposar que no són les mateixes a Barcelona que a Madrid. Quina és la raó?

A Barcelona també és tradicional la vaga del transport coincidint amb fires internacionals. Potser per engrescar els organitzadors a desplaçar-se a Madrid, on els serveis funcionen normalment? És pensar malament, però m'agradaria que algú m'ho expliqués per no continuar mal pensant del govern espanyol a l'hora de no cedir la gestió de serveis públics a la Generalitat.

Manuel Marchena, amor de pare!

No em digueu que no és bonic i tendre l'amor de Manuel Marchena vers la seva filla Sofía. Què no faria un pare per acontentar la filla, per posar-la a dalt de tot, per treure-li tots els entrebancs que la vida t'ofereix?

Marchena, com a bon pare, ha aconseguit allò que tu i jo no aconseguiríem mai. Potser perquè no som tan bons pares? Potser perquè els nostres amics i col·legues no ens estimen prou? Manuel Marchena, president del tribunal que haurà de jutjar els acusats de l'1-O ha demostrat que sap estimar fins al límit, i que té uns molt bons amics.

Algú pot pensar en el tema dels favoritismes, però això seria mal pensar d'unes persones, uns jutges, que decideixen qui és bo i qui és dolent. Unes persones que imparteixen la Justícia de manera imparcial i objectiva. Unes persones que només procuren pel bé dels altres i empresonen els dolents, els que no estimen la Pàtria, els que volen trencar la sagrada unitat d'Espanya.

I això es fa de manera transparent. No se n'amaguen perquè tenen la consciència adormida i no els molesta, perquè qui li pot prendre els privilegis viu també gràcies a ells. Aquesta és la història real de l'Espanya del segle XXI. La corrupció és a tot arreu, però sobretot on hi ha el poder, sigui polític o judicial.

Tres anys que ens va deixar el pare

Avui fa tres anys que el pare ens va deixar. El pare va sobreviure tretze anys la mort de la persona que més estimava, la mare. D'ella dilluns ja en farà setze. El temps passa de pressa, però no per això els deixem de recordar i estimar. Encara hi ha dies que penso que hauria d'explicar-li al pare, com si el pogués trobar a Vic, entremig de la boira.

Quan recordo els anys de família, a Vic, al carrer Nou, m'adono que tot ha canviat molt, que vivim uns altres temps, ni millors ni pitjors, però sí molt diferents. Rebuscant en el record he trobat el meu post del dia 5 de gener de 2016, dos dies després de la mort del pare, on reproduïa una carta que els vaig enviar quan tenia nou anys. Santa Innocència! 

Avui els nostres fills i nets quan neixen es troben amb una societat que no té res a veure amb la de la nostra infantesa. En alguns aspectes crec que no hem sabut millorar, malgrat tots els avantatges actuals. El que més reca és la manca de respecte de molts adolescents, probablement perquè els seus pares ens hem deslliurat alegrement d'educar-los, potser creient que era tasca de l'escola.

És fàcil enyorar la meva infantesa, perquè va ser fàcil i agradable de viure, encara que en aquells moments pogués tenir entrebancs, dubtes i contrarietats. La vida era més simple i, malgrat que políticament vivíem sota la dictadura de Franco, es respirava més estimació entre les persones, i de ben segur que les ganes d'aconseguir una societat més lliure ens va fer treballar plegats persones que pensàvem diferent, però anhelàvem sortir d'aquell autoritarisme que ens frenava. 

Vaig tenir la sort de viure una mica aïllat i d'alguna manera en un oasi al mig d'aquell món repressiu. Allà conreàvem la cultura i la llengua, que a fora ens prohibien. Han passat molts anys i encara somiem en la llibertat. Abans ho fèiem des de fora la Unió Europea, però ara és des de dins que ho continuem reclamant.

Competència ferroviària Arenys-Barcelona

L'any 2020 ha de quedar alliberat el sector ferroviari i RENFE ja no en tindrà el monopoli. A la possibilitat que l'AVE Madrid-Barcelona tingui una competència d'una companyia privada, tothom mira de buscar-hi traves per, com a mínim, allargar-ho fins al 2020.

Si em permeteu, i per interès personal, o millor dit, familiar, m'agradaria més que la competència arribés per al tram Arenys de Mar - Barcelona Sants. Aquí, per poc bé que tot anés seria molta la gent que en sortiria beneficiada. Esclar que m'han d'aclarir com s'ho poden fer amb la situació de les vies actuals.

Miracles a Lourdes! Tal com està tot el panorama ferroviari es fa difícil pensar que hi poden haver millores a curt termini. M'imagino que tot passa per unes bones inversions i deixar Rodalies en condicions d'anar més ràpid, sense tants entrebancs i amb més comoditat.

No és estrany que aquesta voluntat de mantenir totes les competències des del centre de l'Estat, amb un resultat funest, doni ales a més gent en voler sortir d'Espanya. Per lògica, l'aproximació al punt de gestió ha de millorar l'eficàcia, i a més si hi afegim les ganes de que funcioni bé, l'èxit ha d'estar assegurat.

Malauradament fa massa anys que estem esperant transferències o inversions, en temes de transport públic, i no arriba ni una cosa ni l'altra. Seguirem demanant, convençuts que només gràcies a Europa podem aconseguir treure'ns de sobre aquesta cotilla que ens ofega.

Un temps sense relleus ni efemèrides a recordar

Em desespera pensar que hi ha personatges a la vida que passen sense aportar res que en el futur puguem recordar i celebrar. Personatges que tenen el poder i que són grisos, mediocres i poc respectuosos amb les persones.

Avui podem commemorar moltes i diverses efemèrides que en un moment de la nostra vida ens han omplert i aportat coneixement, saviesa, alegria... Cinquanta anys del moviment coral infantil, vint-i-cinc de les Olimpíades de Barcelona, cent setanta-cinc de la Casa Escolàpies a Arenys de Mar... Què podrem celebrar d'aquí a 25, 50, 100... anys? La grisor del PP i el seu president? L'inici de la fi de l'alternança política del PSOE?

Somio viure en un país on la sobirania rau en el poble i que quan aquest es manifesta els polítics de torn l'escolten i l'obeeixen. Un somni impossible amb els protagonistes que tenim ara, i molt difícil d'aconseguir pel poder que tenen, no només polític, sinó també legislatiu i mediàtic.

Avui he anat a Vic a donar el meu condol als familiars i amics de la Pilar Cabot, una persona que ahir ens va deixar i que podria ser una mostra de la persona que concentra tot el seu poder en la veu, les paraules, la coherència en la manera de ser i viure, sense necessitat de figurar, dissimular ni sobreactuar. Persones com la Pilar són les que donen sentit a la nostra vida. I nosaltres què fem? Com hi col·laborem? Donar sentit a la vida, estimar i ser honest en tu mateix i als altres és un bon consell per viure plenament, malgrat els entrebancs que la vida et presenta.

No ens podem obsessionar, però hem de ser valents, actius i conseqüents. Probablement aquests són els temps més difícils que la nostra generació li ha tocat viure. Una generació que vàrem viure els darrers anys del franquisme, però que vivíem il·lusionats pensant en el futur. Ara el futur ens espanta, perquè la tendència dels nostres governants és d'anar enrere. Pesa massa la nostàlgia del passat gris de la dictadura. Tenen massa força els espectacles estúpids de les cadenes de televisió. Enaltim massa la ignorància, el menyspreu i la misèria. Alguna cosa estem fent malament i ens hauríem d'aturar per repensar si això és el que volem aconseguir, o bé encara som a temps a reconduir-ho. Pensem-hi!

A la regidora de Medi Ambient Laia Martín

En primer lloc felicitar-vos i animar-vos en aquesta nova responsabilitat assumida. Desitjo i confio que ho fareu molt bé, però també sé que haureu de superar molts entrebancs. Abans d'entrar en el tema, us voldria recomanar que canviéssiu del web municipal el nom del regidor que figura com a responsable de 'residus'. Potser aquest és el motiu pel qual el meu correu electrònic no ha rebut resposta.

Encara que, si sóc sincer, us haig de dir que no crec que la causa de la no resposta sigui aquesta, sinó de la tradició d'aquest ajuntament a no respondre la majoria de correus i escrits. Aquest és un altre repte que el vostre govern haurà d'afrontar.

Entenc que una instància pugui trigar setmanes a ser resposta. De fet la meva darrera instància a Medi Ambient es va respondre telefònicament després d'enviar-ne una segona. En cap cas vaig rebre res escrit.

En aquesta ocasió es tracta d'un correu electrònic adreçat a Medi Ambient, el dijous de la setmana passada. Ja sé que fa poc, però feia referència a un tema que es resoldrà el diumenge dia 1 de maig, aquest proper diumenge, i que m'hauria agradat tenir la resposta abans.

Us agrairé que, com a regidora de Participació, animeu a tot l'equip de govern perquè vetlli que els tècnics municipals reconsiderin la seva actitud a l'hora de donar resposta a les cartes que els vilatans us enviem. Si veritablement es demana la participació, no pot ser que la correspondència a l'ajuntament no tingui resposta.