Metges sobrecarregats

Que els professionals de l'ensenyament o la medicina es manifestin no és un fet gratuït, sinó que ens fa veure que alguna cosa no funciona i que cal estudiar-ho a fons. El govern de la Generalitat no pot mirar cap a una altra banda ni creure's o fer-nos creure que es tracta d'unes persones que només pensen en elles. Al darrere hi ha els nostres joves, els catalans del futur, i també hi som la gent més gran, que tenim més possibilitats d'haver d'acudir als centres mèdics.

Podem discutir si les maneres de manifestar-se són les apropiades, però hem d'entendre que quan les coses no s'arreglen tranquil·lament, arriba un moment que exploten i això és el que veiem aquests dies a les nostres principals carreteres, o davant dels centres mèdics.

Mentre el govern està tancat negociant amb els sindicats de mestres i professors, potser amb molt poca mà esquerra i forçant al màxim, els nostres metges ens diuen que a partir de dilluns deixaran de fer hores extres. Que se senten explotats i pressionats i que la Conselleria de Sanitat no escolta les seves reivindicacions, i diuen prou.

El nostre sistema sanitari ha estat modèlic i ho hem pogut experimentar quan l'hem necessitat. Tenim molts exemples de preparació, professionalitat i mitjans quirúrgics de referència, però ara descobrim que tot això ha estat possible en bona part pel sacrifici dels professionals de la medicina, que han fet més hores que un rellotge.

Hem perdut pistonada quant a dies d'espera per ser diagnosticats o operats, i això és preocupant. Sempre ens han dit que val més prevenir que curar, però si el diagnòstic arriba tard, potser ja no hi ha remei. Ens han explicat que els professionals traumatòlegs dels hospitals públics són els millors, però hem d'esperar molts mesos per ser operats. 

Un país no funciona bé quan els serveis públics no responen adequadament i tenim el perill que tot es vagi deteriorant. No pot ser que els nostres fills rebin una atenció escolar i mèdica pitjor que nosaltres. El país ha d'anar endavant i no enrere. Segons el Sindicat de Metges falten especialistes i estan mal distribuïts en el territori.

Un conseller provocador

L'actitud del conseller d'Educació, el senyor Josep Gonzàlez-Cambray, em fa pensar que hi ha polítics que confonen governar amb fermesa i convicció amb fer-ho de manera despòtica sense tenir en compte ningú. Sobretot els principals afectats per les decisions que prenen. 

Avui hem conegut que la conselleria d'Educació ha decidit de manera unilateral que el professorat interí no pugui escollir l'ordre de preferència de les escoles i instituts on treballar el curs vinent, més enllà de la comarca. M'agradaria conèixer en detall els motius d'aquesta decisió i els problemes que ocasiona el fet que un professor pugui demanar l'ordre de preferència d'on vol anar a treballar l'any vinent. Se'm fa difícil entendre-ho, però potser té la seva raó.

Segons diu la notícia, el sindicat USTEC, que és el majoritari del sector educatiu, aquesta decisió no ha agradat perquè entre altres coses vulnera el dret de triar el lloc en funció de la proximitat al lloc de residència. 

Desconec quina serà la reacció del professorat i si tornarem a veure com es convoquen manifestacions i vagues en contra de la manera d'obrar dels responsables d'Educació, però tot fa pensar que els hi agrada revolucionar aquest món educatiu i que hi troben un cert plaer.

Si les coses funcionessin amb una certa lògica semblaria que ERC ho té magre per revalidar els bons resultats en totes les eleccions que es convoquin a partir d'ara, doncs l'empatia vers la ciutadania i els administrats no és una qualitat que destaqui en la seva manera de fer. Esclar que no sempre tot funciona d'acord amb la lògica i potser les persones som prou masoquistes com per permetre que aquests governants continuïn actuant al marge de la gent i decidint allò que els plau, des dels despatxos, sense cap mica d'interès per escoltar l'opinió i raons dels altres.

M'agradaria pensar que tots plegats som més llestos del que pugui semblar i que quan sigui l'hora ho tindrem present, per tal d'arraconar qui no et té en compte, i escollir aquell que governarà pensant en tu, en fer les coses fàcils i complaure el més gran nombre de persones possible. A veure si serà així!

Els sindicats dels mestres anuncien una vaga el mes de març

Em fa l'efecte que la discussió entre els sindicats de mestres i el Departament d'Ensenyament es basa en la forma més que no pas en el contingut. No crec que els representants dels mestres estiguin qüestionant l'avançament de cinc dies de l'inici escolar, pel que això representa, sinó més aviat per com s'ha decidit i l'excusa que ha fet servir el conseller d'Ensenyament.

Dir que es prenia la decisió al marge dels sindicats, perquè era l'única manera d'aconseguir tirar-ho endavant, no crec que sigui la millor manera d'argumentar una decisió de la conselleria. Puc entendre les dificultats que comporta la negociació amb els sindicats, però d'alguna manera és lògic que això sigui així. És a partir del diàleg i les discussions que s'aconsegueix prendre decisions, amb més o menys consens.

És per això que opino que el conseller s'ha equivocat en la forma, però no estic tan convençut que la decisió presa sigui tan perjudicial. Laboralment els professionals de l'ensenyament no els representa més feina, sinó reestructurar-la. Tampoc penso que ara els sindicats decideixin declarar-se en vaga en defensa de les famílies i els alumnes. Pensar que no estan d'acord perquè complica la vida a les famílies és força naïf.

No penso que deixi en gaire bona posició els representants dels mestres, i m'agradaria recollir l'opinió d'aquests, davant la postura dels sindicats. El calendari escolar necessita ser revisat, perquè hi ha molts elements discutibles. El repartiment de les vacances durant l'any i la jornada intensiva són aspectes que es poden posar sobre la taula i ser discutits. Segur que no tenen una solució fàcil, però és així com es demostra la capacitat dels responsables d'ambdues parts, de saber negociar i trobar la millor solució per a tothom.

La vaga anunciada per a començaments del mes de març no crec que sigui beneficiosa per a ningú. Tothom té dret a fer vaga, però és bo que es faci de manera responsable i amb motius suficients com per convocar-la. La manera com els sindicats han anunciat la seva convocatòria, m'ha semblat també molt infantil i poc seriosa. Si volem un país avançat, cal que tothom hi posi de la seva part. Més seriositat a l'hora de prendre decisions, i més tocar de peus a terra. No podem jugar amb l'Educació.

Una rècula de titulars preocupant

No em direu que no és surrealista llegir els titulars del diari d'un dia qualsevol. Avui no he pogut estar atent a les notícies i arribant el vespre a casa he fet una lectura transversal dels diaris digitals. Abans d'aprofundir en algun dels temes tractats he decidit escriure el post d'avui, reproduint alguns d'aquests titulars.

"Multa de sis milions pels fasos autònoms de les empreses subcontractades per Telefònica". És un tema greu que afecta moltes persones i precisament les més vulnerables. És la manera de tenir mà d'obra barata. Les subcontractació no pot ser l'amagatall dels contractes fraudulents. L'Administració, i en aquest cas Telefònica són corresponsables d'una mala gestió en la contractació laboral a càrrec de les empreses subcontractades.

"FernándezGate: Ni el ministre ni De Alfonso han denunciat les filtracions perquè prefereixen que no s'investiguin". Molts espanyols han beneït l'actuació irregular d'un ministre, perquè contra Catalunya tot s'hi val! 

"Anticorrupció implica 20 persones a la trama que va desviar 82 milions de l'AVE". Més medalles per a una empresa (Adif) que a Catalunya ens té fregits.

Una d'amable: "Chen Yansheng: tenim la missió de construir el millor club d'Espanya". Ja li dic al meu sogre, que és perico, que aquest any l'Espanyol farà por!

"Un entrenador de tenis taula, expulsat per animar el seu jugador en català". Perquè en prenguin nota des de C's. Segur que des d'Espanya es deu trobar la cosa més lògica del món. Com s'atreveix aquest entrenador a parlar en català? On s'és vist!

"El president d'RBA accepta haver defraudat 2,3 milions d'euros a Hisenda". En aquest cas es recuperen els diners. Això no ho veiem cada dia!

"De Alfonso va pagar amb diner públic els viatges a Madrid per reunir-se amb Fernández Díaz". No sé si es poden considerar viatges de treball. En tot cas em sorprèn el subtítol: "L'excap l'Oficina Antifrau va gastar 1.500 euros en els dos desplaçaments".

"Dinamarca ja confisca diners i pertinences als refugiats per pagar la seva estada al país". No sé què puc afegir-hi.

"Un sindicat de vigilants privats reclama 9.100 euros al Govern per obligar-los a dur plaques en català". Com pot ser tan cruel el Govern i torturar d'aquesta manera els pobres vigilants privats? Justícia!!!

"El jutge arxiva la denúncia contra Endavant pel cartell del petó entre la 'Moreneta' i la 'Geperudeta'". I el pobre cardenal Cañizares què? No ha servit de res el rosari de desgreuge?

No cal que continuï, oi? Es veu bé la diversitat i riquesa dels nostres valors i què ens interessa i mobilitza!

Diuen que mans enfangades plega

Segons informa el diari El País, el secretari general del 'sindicat' Manos Limpias estaria disposat a retirar-se de totes les causes i querelles en curs i plegar, després de l'acusació d'extorsió a bancs i empreses. El diari parla que el senyor Bernad està "destrossat anímicament".

No acabo d'entendre aquesta destrossa anímica. No serà perquè l'han enxampat, oi? perquè se li ha descobert el frau i l'engany, tampoc. A una persona la deixes en un estat semblant quan descobreix que algú l'ha estat enganyant i l'ha deixat en la misèria, però en aquest cas qui ha estat un estafador, calumniador i miserable ha estat l'anomenat 'sindicat' i per tant el sentiment en tot cas és de ràbia per haver-ho fet tan malament, que se l'hagi descobert i se li acabi el xollo.

Hi ha qui diu que el braç de la monarquia és molt llarg i que ha fet mans i mànigues per eliminar el 'sindicat' que era l'únic que asseia la infanta Cristina al banc dels acusats, i que ara, amb la seva dissolució la deixaran lliure i sense cap causa pendent. Crec, però que és més senzill que tot això. Si és cert que el pretès 'sindicat' va plantejar a la defensa de la infanta la possibilitat de retirar-se del cas si cobrava uns diners, s'ha de ser molt burro per no veure que la porta al que ha succeït s'acabava d'obrir de banda a banda.

I si la pràctica del 'sindicat' ha durat tant és gràcies a la quantitat de persones i empreses que han jugat de manera corrupta en totes les causes. La quantitat de persones que han cobrat pel seu silenci. Llavors ens queixem dels polítics. Aquests són el reflex de la societat actual.

Manos Limpias o quan el nom no fa la cosa

L'hàbit no fa el monjo és una traducció literal del refrany castellà per explicar que l'exterior enganya. Això ho podem aplicar a molts noms que utilitzen partits polítics i institucions polititzades. Ens trobem amb el Partit Popular, que no té res a veure amb l'accepció de partit proper al poble, sinó que és clarament favorable al poder i la classe alta.

Avui hem pogut comprovar que el Sindicat "Manos Limpias" serà moltes coses, però en cap cas mans netes, segons s'ha pogut comprovar amb les acusacions que han provocat la detenció, entre d'altres, del seu secretari general.

El més curiós de tot és que la repercussió de la detenció del responsable del Sindicat pugui acabar representant l'absolució de la infanta Cristina de Borbó. Sembla ser que l'anomenat Sindicat es dedicava a extorsionar per enriquir-se i que fins i tot havia intentat fer xantatge als advocats de la infanta. Per què no ho varen denunciar?

Hi ha coses que no les entenc i només puc pressuposar que hi ha molts interessos amagats que fa que el frau i la corrupció trigui tant a sortir a la llum, i que només ens assabentem d'una ínfima part.

Avui també hem conegut la dimissió del ministre Soria, encara que els motius són perquè es va explicar malament. Ni així ha estat capaç de reconèixer que havia obrat de manera fraudulenta. Tinc molt clar que encara en veurem a desfilar uns quants més. Això no té aturador. El primer responsable polític, però, el senyor Rajoy, de moment no mou fitxa. Seria hora que es retirés i deixés que gent honrada del seu partit el substituís.

La Fiscalia investiga el president de "Manos Limpias" per blanqueig de diner

El titular d'avui té delicte! És molt interessant! Un sindicat, que m'agradaria que algú m'expliqués per què es considera 'sindicat', que s'anomena "Manos Limpias", i que el seu president, que es dedica a netejar tot allò que fa pudor de corrupció i independència, ara se l'acusi de blanquejar diner. Deu ser una altra manera de fer neteja!

Realment el nostre país no té perdó. L'altre dia uns comentaven la cara d'estranyesa d'uns belgues quan se'ls prevenia d'una possible estafa. Hi pot haver voluntat d'estafar entre amics? A casa nostra sí.

No he tingut la paciència ni les ganes de buscar tots els casos en què el 'sindicat' ha presentat querella, però tots sabem que n'hi ha una bona colla. És trist que ens enredin de mala manera fent-se passar pels defensors de l'honradesa, i que hi hagi tant gent que s'ho cregui. No és estrany que moltes persones inculpades pel 'sindicat' es neguin a respondre les preguntes dels seus advocats. Ara, que s'ha descobert la possibilitat que el seu president no sigui aigua clara, encara resultarà més complicat aconseguir estirar de la llengua les seves víctimes, i la gent... se'ls continuarà creient?

Israel i Hamàs pacten l'alto el foc

La notícia d'avui és l'acord a què han arribat palestins i israelians per aturar les hostilitats. Ha estat avui, després de cinquanta dies d'atacs i amb un resultat de més de 2.200 morts, la majoria palestins civils. Una notícia que podria ser de joia immensa, sinó fos que la història ens recorda que hi ha hagut molts més acords de pau que han durat el que han durat. De totes maneres, no siguem pessimistes i celebrem l'acord assolit. Ara convindria avançar en les negociacions per trobar una solució definitiva, la qual cosa es fa difícil.

A Catalunya tot gira al voltant del 9-N i la data prèvia de l'onze de setembre. El 'sindicat Manos Limpias' ha presentat una querella contra Carme Forcadell i ha demanat al jutge la suspensió i posterior il·legalització de l'Assemblea Nacional Catalana. Consideren Carme Forcadell provocadora i incitadora a la sedició.

I la carta d'Ernest Maragall, on destaca la seva insistència en la necessària unitat per poder avançar en els objectius traçats per una majoria àmplia del país. On demana un govern de concentració amb un "govern transversal i un paper central d'ERC". Una carta que pressuposa l'adversitat externa, però que potser hi té poc protagonisme el català que no vol la independència ni tan sols la consulta. Aquests també són catalans. Una carta que, si no l'he llegit malament, pressuposa la victòria de la independència, la qual cosa resulta una mica gratuïta.

 

La ultradreta contra la família Pujol

Avui s'ha tornat a parlar de l'afer Pujol per l'anunci de PxC de presentar-se com a acusació popular. La premsa l'ha presentat com 'la ultradretana plataforma per Catalunya'. Per altra banda, fa pocs dies que aquella entitat que es fa dir 'Sindicat', els de 'Manos Limpias', també va presentar acusació per diferents delictes, a la família Pujol. 

La ultradreta espanyola i la catalana coincideixen, doncs, en l'interès per acusar la família Pujol per tota una sèrie de delictes. 'Manos Limpias' presenta querelles i denúncies a tot aquell que es mou en direcció oposada i PxC necessita protagonisme per no perdre punts de cara les properes eleccions municipals.

Amb això no pretenc justificar res, ni estalviar cap tipus d'investigació ni judici a qui presumptament ha actuat de manera fraudulenta i que pot haver fet més del que fins ara s'ha conegut. Una altra cosa és la manera com ho fan aquests dos col·lectius, de qui m'agradaria pensar que estan lliures de qualsevol tipus de sospita de corrupció.

És trist que no puguem tenir prou confiança en les nostres institucions per estar segurs que obren correctament i que els seus judicis són justos. És trist que apareguin grups com 'Manos Limpias' que es creguin els únics capaços de fer justícia, els únics que obren correctament, els que tenen raó i els únics que procuren per a la societat, en aquest cas espanyola.

Seguiran més capítols, però a mi m'agradaria que el protagonisme fos per al Parlament català, i per als tribunals de justícia a qui correspongui jutjar la història dels fets relacionats amb la família Pujol. Tot el que es mogui per uns interessos desconeguts i tèrbols, no ens pot fer cap bé, ni ens pot ajudar a conèixer tota la veritat de la història.

L'Estat no vol lluitar contra el frau

El president del Sindicat dels tècnics del Ministeri d'Hisenda declara que l'Estat no té voluntat política de lluitar contra l'atur. Considera que la reforma fiscal del senyor Montoro no soluciona cap dels problemes del sistema tributari, i reclama la rebaixa del llindar que considera delicte el frau fiscal, de 120.000 a 50.000 euros i rebutja la proposta dels inspectors d'Hisenda d'elevar-lo a 600.000 euros.

Seria continuar l'argumentació d'ahir quan intentava fer veure que les lleis, les normes no s'aprovaven pensant en el benestar de la ciutadania en general, sinó en funció d'uns interessos de classe. Ahir vèiem que Rajoy volia reformar la llei electoral, simplement per evitar perdre alcaldies, encara que ho disfressés en una regeneració democràtica. Que no ens vulguin enganyar!

La política econòmica del PP és una política elitista que beneficia les grans fortunes, les grans famílies i la banca. Si no hem experimentat un gran canvi és perquè la política del govern anterior, el govern socialista, tampoc era el que se li esperava. Moltes de les decisions eren criticables des del vesant d'esquerres, amb una política impositiva gens progressista.

Fa molts mesos que llegim pàgines i més pàgines de processos judicials per casos de corrupció que no s'acaben de solucionar mai. No cal que recordi els noms. Al mateix temps, però, van sorgint més casos que acabaran en el mateix sac sense solució, però el que és pitjor, sense sancionar els grans corruptes, les grans fortunes d'aquest país.

Ada Colau ha fet política des del primer dia

He llegit a la premsa que Ada Colau, en el moment de fer pública la seva renúncia a continuar liderant la PAH, ha declarat que no descartava entrar en el món de la política, però que calia canviar les regles de joc, perquè no hi estava d'acord. No sé amb quines paraules ho ha dit, però en tot cas Ada Colau fa molt temps que viu intensament la política del nostre país. Perquè la política no només es fa des dels partits polítics, sinó a través dels sindicats, les patronals i moltes altres entitats, i també a títol personal. Algú em pot negar que l'ANC no fa política? o Súma+e?

El sistema democràtic vigent es base en les formacions polítiques a l'hora de configurar les institucions governamentals, però no són les úniques que fan política, i penso que és una sort. Si bé necessitem els partits polítics, no és menys cert que ens cal tota l'estructura política que n'està al marge, per poder avançar i, sobretot, fiscalitzar la tasca dels partits. L'endogàmia dels partits polítics paralitzaria encara més l'avenç de la societat.

Tot i el desencís o desafecció de la població civil respecte a la tasca de molts polítics en exercici, és bo celebrar que encara existeixin ciutadans compromesos políticament, avaluant, criticant i col·laborant per assolir una societat més justa. La política l'exerceix Caritas o Creu Roja, i l'exerceix l'Associació de Veïns del nostre barri, però és bo que cadascú actuï en la justa mesura, calculant la seva capacitat i representativitat, i ho faci amb esperit de servei i no com a estratègia per a lluïment personal.

Estic d'acord amb l'Ada Colau, si és que així ho ha dit, que la nostra democràcia necessita canviar les regles de joc, i evitar que els partits polítics es converteixin en famílies tancades, amb massa poder com per fer anar la societat a la seva conveniència, vivint al marge de la realitat del país. 

Encara que ho haguem dit mil vegades, és important treballar la transparència, la participació i la honestedat. Si tot això no és possible, la democràcia del nostre país estarà sempre en perill, i la desafecció de la societat civil anirà en augment. 

Avui els sindicats necessiten reciclar-se

L'1 de maig ja no és el que era. Sembla estrany que el PP que ens retorna al passat en tants aspectes, no se li hagi acudit celebrar l'1 de maig com en temps del dictador. Allò sí que valia la pena. Només ho podies veure a Espanya i a les dictadures comunistes. Ara tot queda en unes manifestacions, com si no n'hi haguessin durant l'any, amb un final on es requereix la presència de la policia. Aquelles esplanades atapeïdes d'atletes... Res no és igual!

Amb aquest to burlesc no pretenc treure importància a la reivindicació social. El que passa és que tampoc els sindicats estan massa al dia, i no hi ha manera que adquireixin prestigi ni credibilitat. Sens dubte que avui era un dia per exigir i reclamar més atenció a la classe social menys afavorida, però encara ens costa sortir al carrer, sobretot en diades com la d'avui.

Al marge de donar suport a les reivindicacions salarials i reclamar al govern català més sensibilitat cap a la gent que pateix, voldria demanar als sindicats que reflexionin sobre el seu paper i la manera com actuen dins les empreses. Encara hi ha massa alliberats sindicals que veuen en l'empresari el seu enemic, i amb aquest discurs no es pot anar enlloc.

Asseure's a la taula a dialogar i discutir no és sinònim d'enfrontament de classes. Ja fa molt temps que va caure el mur de Berlín i que, al menys el nostre entorn, tot ha canviat de manera substancial. Això no treu que no hi hagi molts treballadors que no cobren suficientment, i no hi hagi moltes persones a l'atur. D'aquí a pensar que hem de lluitar contra el nostre enemic, l'empresari, n'hi ha un bon tros.

Tenim uns personatges que són molt més culpables de la nostra dissort. Tenim unes celebritats que enreden l'Estat per no haver de pagar impostos, i cobren un munt de diners. Tenim també uns polítics i uns banquers que han delinquit i s'han aprofitat dels seus càrrecs per enriquir-se il·legalment. També hi ha empresaris, però hem de començar a deslligar els mots empresari i explotador, i mirar de quina manera organitzem el país perquè hi hagi cabuda per a tothom i més justícia social. La resta és pura comèdia. Potser amb menys alliberats sindicals aniríem més bé, sense menystenir la tasca que els pertoca realitzar.

Manos Limpias denuncia els jutges

El Consell General del Poder Judicial tramita la denúncia del sindicat Manos Limpias als 33 jutges que varen signar el manifest a favor del dret a decidir. Confesso que no he seguit massa la trajectòria d'aquest sindicat. A més, ignorava que fos un sindicat. M'hauré de documentar bé, però el que crec que no té discussió és que es tracta d'un col·lectiu que està sempre al costat del PP.

Suposo que en actuacions com aquesta el PP no hi pot entrar i llavors és quan hi convida el 'sindicat' per fer la feina bruta. M'imagino que els jutges signants eren conscients del que signaven i de l'abast de la seva actuació. Políticament ho tenen perdut, però com a mínim que jurídicament tinguin arguments per defensar-ho.

Tot plegat és un capítol més de l'any del Tricentenari, que poc a poc ens acosta al 9 de novembre, amb grans incògnites, sobretot si hi haurà 9 de novembre a recordar en el futur, o els fulls del calendari continuaran caient com sempre.

Els partits polítics suspenen com a escoles de polítics

Llegia la informació sobre la llei Wert, per a la reforma educativa, i no ho entenc. De fet té una explicació: no me l'he llegit i m'he limitat a seguir els comentaris dels experts i/o afectats. De totes maneres no veig que sigui massa normal que, com diu la notícia de l'ARA, que l'excusa de Wert, l'any 2012, d'elaborar una reforma educativa de manera urgent era que el currículum educatiu havia de basar-se en les competències bàsiques, i en canvi en el primer esborrany del decret de continguts de la Llei no incorporés l'apartat de les competències. O que, una vegada advertit de l'error, només n'incorporessin un parell, sis menys de les actuals.

No pot ser que tinguem uns polítics i assessors tan mediocres. No pot ser que els actuals polítics només actuïn obsessionats per reduir les competències polítiques dels parlaments autonòmics, i contra la llengua i cultura diferent a l'espanyola.

No pot ser que uns polítics amb grans responsabilitats no es presentin en una comissió sectorial del Parlament, una mostra evident de menyspreu a la institució catalana, sense que no passi res. Com volen que la ciutadania pugui confiar en ells i se'ls respecti, si són els primers en faltar el respecte a la ciutadania?

Estem en una època en què molts polítics, periodistes, sindicalistes... dediquen moltes hores per intentar deslegitimar el procés sobiranista català, però pocs es preocupen pel nivell dels nostres polítics. Deixant de banda la corrupció, que ha fet molt mal, la mediocritat dels polítics, sobretot dels que tenen importants responsabilitats, està deixant el sistema democràtic espanyol en un carreró sense sortida. En lloc de transició haurem de parlar d'involució i del perill de perdre molts dels drets recuperats després de quaranta anys de dictadura. 

És que Rajoy pensa en dimitir aviat?

M'ho pregunto perquè sembla ser que "mentre jo (Rajoy) sigui president no hi haurà independència de cap territori", segons ha declarat en l'entrevista que li han fet a Antena 3. Permeteu-me la ironia. Tampoc creu Joan Ignasi Elena que el PSC els expulsi del grup parlamentari, perquè això no ha passat mai. De moment els han suspès cautelarment i apartats de la direcció i del Consell Nacional del partit. També li ha tocat el rebre a Fabián Mohedano, perquè va assistir a un acte d'ERC, i això, segons la direcció socialista són comportaments reprovables.

Al marge de tot el que passa amb el PSC i la consulta, hi ha una assignatura pendent: un nou model de democràcia representativa. La desconfiança amb els polítics és absoluta i preocupant, i no hi ha partit polític que se n'escapi. Els polítics viuen massa d'esquena de la ciutadania.

Però els polítics sorgeixen de la societat, i si la societat està malalta, és fàcil que els polítics també. Avui, per exemple, he sabut que el diputat de C's, Jordi Cañas, està sent investigat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per un suposat frau fiscal. Estem parlant d'un diputat d'un partit que s'ha dedicat a criticar els partits de tota la vida per la corrupció i l'opacitat de la seva actuació.

Una exconsellera d'Extremadura aconsegueix una plaça pública que ella mateixa va convocar. Els sindicats tampoc no se n'escapen: "UGT comprava 10 quaderns i li facturava 7.000 a la Junta" diu El Mundo. I Artur Mas és el més dolent del món, i... tot això ens ho trobem a cada pàgina de diari, o secció de ràdio i televisió. Ningú contrasta res, però el cert és que cada dia hi ha més polítics imputats, que no arriben a entrar mai a la presó, ni retornar els diners robats. Aquest és el món que respirem. Quin serà el futur?

UGT i CCOO, uns sindicats inútils

Subscric totalment el que escriu Sebastià Alzamora a la seva columna de l'ARA d'aquest dimarts 30 d'abril, vigília del dia del treball. Els sindicats es troben en la mateixa situació que els partits polítics: ningú no confia en ells. Moltes persones pensen que no serveixen per a res, i que esdevenen un cementiri d'alumnes dolents dels vells sindicalistes.

Evidentment que en Sebastià Alzamora sap escriure i en resulta un text encertat de principi a final. Què podem esperar d'aquests grans sindicats? No tenen afiliats. S'han preguntat per què? A qui defensen? Saben que som al segle XXI?

Els grans sindicats han esdevingut unes institucions inútils. Només han estat capaços de fer grans proclames, però no han defensat alternatives creïbles a la política dels governs del PP i el PSOE. No n'hi ha prou en criticar. S'han de presentar sortides a una mala política econòmica. Han de lluitar per evitar unes taxes d'atur tan elevades. S'han limitat a fotografiar-se amb el poder executiu de torn, sense iniciativa ni resultats satisfactoris.

Els nostres representants sindicals, com els polítics, no només han de ser honrats i treballadors, sinó que a més ho han de semblar. Ens queixem dels sous dels polítics, de que quedin alliberats del treball, però... i els sindicalistes? Si reclamem una reforma del sistema electoral i una classe política més representativa i transparent, què no hem de demanar dels sindicats? El sindicat s'ocupa del treballador fins que perd la feina. Després... ja no se'n recorda. Es converteix en una xifra que utilitzen demagògicament. Si no es transforma el món sindical, en pocs anys podrem enterrar els sindicats, i es convertiran en subjectes de la història.

El dret de reunió torna a perillar a Espanya

Ens hem tornat bojos? A Corea del Nord més que bojos és la gana el que els fa creure al seu president. És trist comprovar com es pot arribar a manipular les persones. A casa nostra no us penseu... També, si mirem a fons podrem veure els fils que ens fan moure. Potser no és tan descarat, però igualment perillós. No surt al telenotícies, però existeix i sovint no ho recordem.

Ara resultarà que el govern del PP, aprofitant la majoria absoluta, sortirà a dispersar els membres de la PAH, perquè els molesten. No suporten que els cantin les quaranta. Ara, com en temps de la dictadura franquista, es prohibirà el dret elemental a reunir-nos en un espai públic.

De fet la dreta ho té sempre molt a punt. Per poc que pugui, intenta limitar el dret de reunió, perquè consideren que les persones ens reunim per atacar el sistema. Qui no pensa com ells és un enemic a tenir present, un enemic perillós que pot desestabilitzar el sistema.

El mateix Sindicat de la Policia ho troba exagerat i fora de to, però ja se sap que qui governa és el PP.

Ho deia dies enrere quan parlava de les accions del moviment contra els desnonaments. No tot s'hi val, i és bo filar prim per evitar que cada vegada hi hagi més gent que se't posi en contra. No és fàcil, perquè no deixa de ser una manera d'anar contra el sistema, i això segons en quins ambients no és ben vist.

L'escarni no agrada patir-lo a ningú, i sinó demaneu-ho als vidus que es tornaven a casar, això ja fa força temps i sobretot en pobles on tothom es coneixia. Que et vinguin a casa a escridassar-te, o a penjar-te un ninot amb la teva cara, com em va passar a mi, i que siguin els teus fills adolescents qui s'ho trobin. No agrada, però tampoc es tracta d'identificar-los i posar-los a la llista negra.

El problema de fons és que no tothom té les mateixes facilitats per aconseguir trobar solucions als seus problemes, i el model de societat que tenim no és prou just ni igualitari. Hi ha sempre els  mateixos que els toca rebre i si protesten llavors fan nosa. Tots plegats ens ho hauríem de fer mirar i potser que ens hi posem seriosament a trobar la manera de que ningú en quedi exclòs.

Si els sindicats fan nosa... prohibits!

Si al senyor Ignacio González, president de la Comunitat de Madrid, li molesten les vagues, que les prohibeixin. És així com actua el PP, oi? Es tracta d'anar eliminant drets a la ciutadania que de fet en té massa i per això anem com anem.

Per al PP aquests anys de transició han estat anys de disbauxa i ja és hora de posar-hi serietat, i per això tenim el ministre Gallardón que tot ho soluciona de la mateixa manera. Ningú fins ara havia aconseguit posar en un mateix bàndol jutges, advocats i fiscalia. El ministre Gallardón és un crac i se li haurà de reconèixer. Faltarà veure si el Tribunal Constitucional veu bé l'impediment al dret a la justícia per a les classes més pobres. Del Tribunal se'n pot esperar qualsevol cosa, sobretot amb un poder legislatiu que només té pressa per retallar drets, no només econòmics.

Doncs ara li toca als sindicats. Tots veiem que s'han de posar al dia i deixar de viure al segle XX, però la gent del PP simplement els trauria del mapa. Com pot ser que hi hagi una institució que se li resisteixi? Ja en tenen prou amb les excentricitats catalanes, com per haver d'aguantar uns obrers que només pensen en ells i no en el bé de tots. Perquè el PP ho té clar: les retallades són perquè tot el país vagi bé, i no només la classe treballadora. La incongruència està en les mesures que prenen, que només van dirigides a classe baixa i mitjana, però en cap moment es toquen els que remenen els diners. La història es repeteix.

Demà coneixerem els integrants del nou govern català, a qui des d'ara els desitjo sort i encert. La tasca que tenen per davant, si de veritat la volen fer bé, no és fàcil, i caldrà l'ajuda de tots, també de Pere Navarro que, cada dia surt al diari, no fos cas que la gent s'oblidés d'ell. Quan no es tenen les idees clares, la millor tàctica és fer el borinot perquè sembli que s'està fent alguna cosa. Confio que no passin gaires mesos abans del seu relleu al capdavant del PSC. Seria una llàstima que l'enfonsés encara més.

Els fets són sagrats, les opinions són lliures

Avui llegia l'escrit de Joaquín Luna, a La Vanguardia, en memòria de Xavier Batalla, el corresponsal d'aquest diari i que va morir ahir, i m'ha cridat l'atenció quan parlava de la serietat, rigor i ponderació dels escrits de difunt corresponsal, a qui li atribuïa la màxima de la premsa anglosaxona "els fets són sagrats, les opinions són lliures".

Hi he pensat un moment i ho he trobat molt encertat. He recordat el que ja he comentat en alguna altra ocasió, que vaig sentir dir a Vicenç Partal que no es pot exigir objectivitat al periodista, però sí honestedat. I això és important. 

Si alguna cosa resulta odiosa és l'engany, la mentida. I al nostre país hi ha periodistes i diaris que menteixen conscientment per interessos de grup. Tot és opinable, però no es pot faltar a la veritat. M'imagino que el codi deontològic ho deu contemplar. El problema és que no sempre es compleix, i és una llàstima.

Darrerament ho hem patit, amb la notícia que va treure el diari El Mundo, acusant Mas i Pujol, amb proves falses. I ho patim amb les mentides del diari La Razón. Perquè no estem parlant d'opinions, que hi podem discrepar, sinó de mentides dissenyades per erosionar i provocar una fractura social.

És cert que ens cal canviar la manera de fer política, també en el món dels sindicats, però no podem deixar de banda la premsa, un poder important que sovint provoca desinformació. És per això que quan diàriament llegeixo La Vanguardia i l'ARA, tinc present en tot moment quin diari estic llegint, la seva ideologia, el perfil dels seus columnistes, i llavors comparo. Si arribo a les mateixes conclusions, constato que el seu tractament és correcte. Es tracta de destriar el gra de la palla, és a dir, la notícia de l'opinió.

I permeteu-me una darrera consideració. Si fóssim capaços de dir sempre la veritat, la nostra opinió seria més ben considerada. Quan dubtes de que l'altre t'estigui dient la veritat, li rebutges, d'entrada, la seva opinió. Llavors el debat perd interès i la desconfiança augmenta.

El Debat Nacional a l'Aula d'Extensió Universitària

Sovint valorem allò que no tenim i ens oblidem de totes aquelles coses que són al nostre abast. L'oferta cultural d'Arenys de Mar és més gran del que ens sembla, però probablement no ho coneixem prou bé. Tenim unes entitats molt dinàmiques, i quan ja és tradició no li donem la importància que es mereixen. Què és el més difícil en aquests moments? aconseguir quòrum als actes programats, i l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran d'Arenys de Mar, en té.

L'Aula no només organitza la conferència setmanal, sinó que paral·lelament programa diferents tallers, xerrades i cursos formatius i divulgatius, que configuren una gran i diversa oferta cultural. Des d'aquí el meu reconeixement als seus impulsors, Mn. Martí i la M. Dolors Paronella, i totes les persones que ho fan possible, en Jaume, la Mercè, l'Antonio...

Aquesta tarda m'he escapat al Calisay per escoltar en Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. En Joan és una persona que no es pot desaprofitar i el fet que l'Aula el porti a Arenys, mereix la nostra gratitud.

"Debat nacional i debat social", un tema d'actualitat es miri per on es vulgui. No pretenc resumir-lo. En aquestes conferències aconsegueixes reflexionar i encaixar diferents peces del trencaclosques. No l'acabes de muntar del tot. Sempre hi ha unes peces que et fan dubtar, però això mateix és el que t'ajuda a viure. A lluitar contra la injustícia. 

En Joan Subirats no dóna solucions. No resol els problemes que tenim, ni pot prescriure cap medicament. Et fa reflexionar. No veus la llum al final del túnel, però t'adones del traç.

Sabeu què passa? que podríem muntar-ho prou bé i un per l'altre es compliquem l'existència. Podem canviar la manera de fer política, d'elegir els nostres representants, però... ho volen el nostres polítics? contra què lluitem? Polítics, sindicats, mercats... qui domina a qui?

Xerrada interessant, aportacions dels participants valuoses. Una bona tarda amb l'Aula.